Crònica 8: Turquia III – En busca dels bitllets cap a l’est

Istambul – Ankara : 488km

El sortir d’Istambul, la ciutat més gran de Turquia, i el entrar a Ankara, la capital, el dia 29 d’Octubre, es a dir, el Dia de la República, en que es commemora la proclamació de la República Turca per part de Atatürk, podia tenir dos conseqüències: Una, que els principals carrers d’aquestes dues ciutats estiguessin tallats per a la celebració d’algun acte i tornés la conducció impossible o dos, que no hi hagués ningú pel carrer i ens estalviéssim el caos que significa moure’s per qualsevol gran ciutat.

Per sort per nosaltres ens vam trobar amb la segona opció i el tràfic que vam trobar tant a la sortida d’Istambul com a l’entrada d’Ankara no va ser res de l’altre món, i amb l’ajuda del GPS dels germans Cook, que també han vingut cap a Ankara per treure la visa per la India (ja que ells porten des de Dublín la visa d’Iran i la de Pakistan), abans de les 16:00 ja estàvem aparcats a Kavaklidere, a poc més d’un kilòmetre del barri de les ambaixades, preparats per demà al matí intentar aconseguir l’únic pel que hem vingut fins aquí: el visat d’Iran, Pakistan i la India.

Primer a sigut el torn de la de Pakistan, i la veritat es que no podíem haver començat el dia pitjor. Com que ahir va ser festa a Turquia, el servei consular pakistaní a tancat fins el dilluns que ve (¿?) però amés, l’home que ens rep, ens diu que només poden expedir visats per a residents a Turquia i que tenim que tornar a Barcelona, treure’ns el visat de Pakistan allà i tornar.

Algu ens havien dit d’això i en principi es soluciona anant a l’ambaixada espanyola d’Ankara, i demanant que et facin una espècie de carta de recomanació que tu entregues al consulat de Pakistan i en principi ja està. Doncs cap el consulat espanyol a demanar la carteta. Després d’unes voltes i un Taxi, perquè el que a la guia de Turquia que tenim surt com a Consulat espanyol, realment l’únic que es és la casa del Clós, hem aconseguit la carteta on fica que som persones respectables i cap a l’ambaixada d’Iran.

En principi, pensàvem que aquest visat seria el més difícil, i la veritat es que la nostra idea era treure’l a Erzurum, on ens havien dit que tel donaven en 2 dies i no en 30 com aquí a Ankara però finalment,un altre cop, estàvem equivocats. Ens a rebut un home que inclús parlava algu de castellà i que ens ha explicat totes les opcions que teníem, i que si ho fèiem a Ankara no eren 30 dies sinó 12 els que trigàvem en tenir-lo. Com que tenim que tornar a Ankara després del nostre tour pel mediterrani i la Capadoccia i més de 12 dies trigarem, no teníem motiu per no fer-ho aquí, així que a omplir els formularis, fotos i una cosa menys.

Ara li tocava a la India. Aquest no era molt prioritari ja que també ens el podem treure a Islamabad i encara estar a molts kilòmetres d’aquí, però ens hem acostat de totes maneres per veure si hi havia sort. Tot anava molt bé fins que ens han demanat un fotocopia de la llibreta del banc que ningú dels quatre tenia. Aconseguir-la ara era com una mica difícil i finalment hem aconseguit que servís una fotocopia dels xecs de viatge, però passava que teníem que anar a fer-les i tornar demà perquè ja tancaven el servei consular. Ankara es realment lleig i no hi ha res per fer i la idea de tenir que quedar-nos un altre dia més aquí…Saps que?? Que ja la farem a Islamabad, si tampoc sabem si tindrem la de Pakistan així que sobre la marxa.

Així que a la 13:00 ja estàvem dinant uns immensos kebabs en un bar del costat de la furgo i fent els plans per demà. El balanç del dia es fins i tot positiu, encara que només haguem aconseguit una de les tres visas que volíem, teníem una bastant encaminada i l’altre ja la faríem més endavant.

Ara ens espera el mediterrani i les ruïnes romanes de Effeso i Hierapolis, la Capadoccia i moltes coses més…ja sabeu…a rodar!!

Crònica 7: Turquia II – Istambul

Edirne – Istambul: 277km

Les crides a la oració que fan els imans des dels minarets es una de les coses que més et sobte quan arribes a Turquia i, suposo, que a qualsevol país musulmà, i es té que dir que té el seu encant. Ara bé, quant dorms en un pàrking situat a pocs metres de la principal mesquita d’Edirne i a les 5:30 del matí comencen a sonar, la cosa canvia. El primer que tens que fer es vigilar no donar-te amb el cap al sostre al aixecar-te d’un salt, el segon, no intentar apagar el mòbil pensant-te que es la alarma, i el tercer mirar de trobar la manera per intentar seguir dormint, per que no es que siguin precisament curtes ni discretes. Primera cosa a la que ens tindrem que acostumar.

Després quan et tornes a despertar, ja a l’hora que tocava, la balança s’equilibra bastant al veure, al jardí de la Fiera, aquell espectacle de cúpules i minarets evoquen totes les histories sobre orient que hem escoltat des de petits.

Un çai, i abandonem la tranquil·litat d’Edirne per dirigir-nos cap a el caos d’ Istambul, una ciutat fora de totes les nostres proporcions, 16 milions d’habitants, que, sabem, no ens ho ficaran gens fàcil. I per si no fos suficient, la pluja.

Eren abans de les 12:00 quan ens trobem a les portes de l’antiga Constantinopla, i el cel es començava a desfer a sobre nostre per acabar-ho de arrodonir. Sort que els dos Irlandesos, als que a partir d’ara ens referirem a ells com als germans James Cook, van un puntet i mig per sobre nostre i disposen d’un GPS, per que si no, no se com ens ho haguéssim muntat. Tot i que al final per poc a servit.

El Càmping que portàvem de referència, el Londrae Càmping, ha vist que les tendes de campanya i les furgonetes dels hippies no eren el que es porta ara, i,  on abans estava la gespeta i les parcel·les, han construït un Karting i unes pistes cobertes de futbol amb herba artificial inclosa.  El millor de tot, per això, es que el Càmping encara el tenen obert, però amb la diferencia es que ara et fan pagar 25euros per deixar la furgo en una plaça de pàrking enmig d’un carrer. Això es el càmping. Suposo que si cola, cola, però a nosaltres no, i ràpidament estàvem de nou al infern que suposa conduir per Istambul en busca d’un altre càmping que marcava el GPS, i que tampoc existia.

L’altre opció que teníem era dirigir-nos al aeroport internacional d’ Istambul, deixar la Fiera en el pàrking d’aquest, i anar al centre de la ciutat en busca d’un alberg on poder passar tranquil·lament els dies que tinguéssim que passar. La idea també pintava bé però, com no, tampoc podia ser. Resulta que els pàrkings del aeroport són tots coberts i ni la nostra furgo, ni molt menys la dels Irlandesos i cabien. Eren les 15:00 de la tarda ja i no teníem ni idea de que fer. Un anàlisis de la situació ràpid i davant nostre només teníem dos opcions. Una, tornar al karting-Camping i pagar una pasta per esta en un lloc de merda. L’altre, més arriscada, era, ficar-nos al centre d’ Istambul, del que encara estàvem a uns 10km i buscar algun lloc on aparcar la furgo segur i mirar que fèiem. I això es el que hem fet.

Dos hores més d’infern ens han portat fins a Sultanahmet , al centre mateix d’, on, ja dels nervis a causa dels conductors kamikazes, hem aparcat la furgoneta, entre la Universitat d’ i el Gran Bazaar i hem decidit mirar de passar la nit allà. No es, ni molt menys el millor lloc, no per seguretat, sinó per incomoditat, però realment ja no podíem més. Mai més ningú de nosaltres es queixarà del tràfic de Barcelona, això segur.

Després hem intentat tenir la nostre primera experiència amb el Gran Bazaar però avui ja no teníem el dia. Una volta ràpida i de nou cap a la furgo. Demà ja serà un altre dia.

Però no va ser un dia molt diferent, la veritat. Fins i tot va ser pitjor.

Per la nit, quan tot just ens ficàvem a dormir, el Pol i l’Araceli a la Fiera i el German i la Monica a la furgo dels germans Cook, ja que vam preferir no aixecar el sostre al mig d’ i ells tenien lloc, va començar a ploure. El que no sabíem es que no pararia en tot el dia següent.

Ens vam despertar plovent, tampoc molt, però plovia. Teníem que anar a buscar un altre lloc per ficar la furgo i el German i el Pol vam fer una escapada cap a uns pàrkings que teníem apuntats per veure que tal estàvem. Al principi eren quatre gotes, però, de cop i volta, com qui no vol la cosa, ha caigut una trompa d’aigua que ens ha deixat completament empapats. Ja estàvem prop dels lloc marcats i ja no venia d’aquí. L’aigua de dins les sabates ja no ens la treia ningú. Però òbviament no podia servir de res aquell viatge. No sabem que es el que passava però el centre d’ estava completament tallat al tràfic i ple de policia. D’aquí tres dies es el dia nacional de Turquia i suposo que algú, tenia que veure però no ens quedaríem per saber que era, això segur. I el pàrking estava allà, completament buit, entre Santa Sofia i la mesquita blava però tampoc podia ser. Recordarem el nostre pas per Istambul com allò que podia haver sigut i no va ser, ja que ens estem queden cada cop a les portes. Es que a sobres, l’únic lloc al que podíem anar cobert era el Gran Bazaar, però clar, era diumenge i estava tancat.

Doncs res, un altre cop cap a la furgo, calats fins els ossos i que almenys pari de ploure. Però tampoc. Després de secar-nos, estendre la roba dins la furgoneta com podem i ficar-nos l’altre muda de roba que portem (perquè només portem dos), es el torn de  l’Araceli i la Monica. Amb la lliçó apresa de que no pots estar més de 10 minuts al carrer marxen a buscar uns kebabs per esmorzar, i clar, no va poder ser, es veu que pel matí no fan kebabs però si hamburgueses.  Acabem esmorzant quatre hamburgueses i per dinar, com que ja no plourà, doncs ja anirem a un lloc que hi ha a la madraça de la mesquita que tenim a uns 500 metres i que fan uns plats que ja tenen millor pinta. Però no va ser així tampoc. En lloc de parar de ploure, cada cop o feia més i quan semblava que afluixava tornava a tronar. Les hores passaven i ja començàvem a desquiciar-nos. L’araceli i la Monica van tornar a fer parella per anar a comprar-nos unes botes d’aigua per poder sortir de la furgo i almenys que ens donés una mica l’aire però tampoc va poder ser. Més mala sort no podíem estar tenint, però si amics, si que podíem. A l’hora de dinar vam tenir que fotre mà al menjar d’emergència que tenim i a l’hora de rentar els plats, doncs que se’ns va acabar l’aigua del dipòsit. L’araceli ja feia dies que deia que es tenia que mirar però entre una cosa i l’altre. Doncs vinga, ara sense aigua. La cara de Jack Nicholson a el resplandor començava a fer aparició en les nostres faccions. La Fiera estava feta una chabola, començava a entrar-li aigua cada cop per més llocs, primer vam començar a pixar en ampolles el German i el Pol i després fins i tot l’Araceli i la Monica per no poder sortir de la furgoneta. Una bogeria era el que estava passant. De tant en tant obrien la porta el Germans James Cook, -Istambul is beautifull!!- i la mateixa cara de desquiciats que nosaltres. Portem dos dies en una de les ciutats més impressionants del món i l’únic que hem vist són les cortines d’aigua que cauen pels vidres de la furgo. I que segueix plovent…

Però poc abans de anar-nos a dormir, mentre teníem el nostre primer contacte amb el raki turc, a la furgoneta dels Germans Cook, de cop i volta, algu passa, algu nou, -que es?!-, Doncs que per primera vegada no s’escolta el soroll de la pluja xocar contra la furgoneta..Ha parat de ploure!! Sense voler il·lusionar-nos gaire, ens anem a dormir amb l’esperança de que demà si serà el dia. Que per fi tindrem Istambul per nosaltres.

Després d’una nit força moguda a fora de les furgonetes (no oblidem que estem al carrer del Gran Bazaar i els dilluns per la matinada, pel que hem descobert, es el dia en que porten tot el gènere pels centenars de comerços que hi han al voltant), ens aixequem amb l’ intenció de canviar-nos de lloc, cap a un pàrking que hi ha just al darrere de la Mesquita blava, en ple Sultanahmed. El dia no s’aixeca molt clar però almenys ja no plou i ho hem d’aprofitar. Un petit però, com tots aquí a Istambul, delirant trajecte ens porta just on volíem, i després de negociar el preu amb el graciós home que vigila el pàrking, les dos furgonetes queden aparcades a sota dos dels sis imponents minarets que guarden la Mesquita Blava. De moment tot sobre rodes. A més, el pàrking té aigua, on podem omplir el dipòsit de La Fiera i una letrina. Que més podem demanar!! La segona missió, també important, era canviar els travels checs perquè ens estàvem quedant sense efectiu i, pel que veiem, a Turquia no els hi fa molta gracia això dels xecs de viatge. A sobres, per si fos poc, aquí teníem que canviar tot el que gastarem a Turquia i també a Irán, ja que en aquest últim país no es pot ni canviar travels ni fer servir la targeta de crèdit. Doncs també, a la primera canviats!!!. Eren les 10:30 i ja teníem tot el dia per davant per perdre’ns per Istambul. Primer hem començat per la impressionant, i veïna nostra, mesquita Blava. Des de fora ja et sens minúscul davant seu, però un cop a dins (i veus que treu el nom de Mesquita blava de les desenes de milers de rajoles d’aquest color que adornen el seu interior i de les més de 260 vidrieres portades des de Venècia al s. XVI) per molt poc que congeniïs amb les religions, siguin les que siguin, t’has de rendir a la evidencia i no pots fer més que deixar anar un –ohhhh!! seguit d’uns moments de silenci per intentar pair tanta grandiositat.

Aquí també ha sigut el primer lloc on l’Araceli i la Monica s’han tingut que cobrir el cabell amb un mocador. No es obligatori ficar-se’l per entrar però si que es una mostra de respecte i de pas es van acostumant per Irán, on tindran que dur-lo les 24 hores del dia com qui diu. Després,  visita a la Aya Sofia, en principi la més emblemàtica de Istambul, tot i que a mi la veritat es que la mesquita blava m’ha impressionat més, encara que clar, s’ha de tenir en compte que Sofia va ser construïda més de mil anys abans i que no hem entrat a dins ja que es tenia que pagar i a més està de reformes i per veure a paletes treballant hem quedava a Barcelona. Voltants del Palau Tockapi, i cap a la punta de Serrallo, punt on es troben el mar de Màrmara, el Bòsfor i el Cuerno de Oro. Per primera vegada teníem el Bòsfor davant nostre. Un dels punts més representatius del nostre viatge. A partir d’aquella llengua de mar, qual Jacob i els argonautes, estava lo desconegut, i només posant la vista sobre la terra d’enfront, ja terra asiàtica, senties ja l’emoció que se sent en adintrar-se en una terra que no es la teva, que no coneixes, i que saps que te molt a oferir-te. En pocs dies ho descobrirem.

D’allà, i després d’una primera visita al Bazar de les Especies, on hem conegut a un curiós venedor que havia viscut a Alicante i al que li hem comprat una barreja de pebres que té molt bona pinta, hem anat a dinar al costat de la Süleymaniye Camii, on hem provat l’especialitat de la casa, las Fasulye, favas picants, amb ayram, iogurt líquid. Després d’una nova visita al Gran Bazaar, que ha servit per reafirmar el que vam percebre el primer dia, que no es lloc per nosaltres, hem tornat cap a la Fiera per trobar-nos amb els germans Cook i descansar una estona. Avui si que estava sortint to bé. Estàvem a la furgo de nou, però era per voluntat pròpia.

Una ciutat com aquesta realment t’esgota psicològica i físicament, així que  millor que relaxar-nos fumant una Nargüile de tabac de poma, el típic turc, acompanyats d’uns çais??Doncs això es el que hem fet després de mirar de secar la roba en una bugaderia, tasca que també hem aconseguit excepte potser el més important, les bambes del German i el Pol, que estan completament mullades, motiu pel qual la pinta que feien per la ciutat: Xancletes i mitjons els dos i l’altre passejant-se per Istambul amb els pantalons del pijama. Però sense comentaris.

Per la nit, amb el dia que hem portat avui, per poca cosa més estàvem. Unes partides de cartes i al catre. L’Únic ressenyable ha sigut l’aparició de la primera diarrea del viatge, lleu, però diarrea. La víctima ha sigut la Monica però no es d’estranyar ja que, entre coleguita i coleguita, avui s’ha pres ni més ni menys que 6 çais, i encara el cos no el tenim tant habituat com per aquests excessos.

El nostre quart dia a Istambul, ens despertàvem amb el cel completament descobert. Per fi podríem gaudir de la ciutat amb sol, que ja  teníem ganes. El plan d’avui era creuar el Cuerno de Oro, el port natural que separa les dos Istambul europees, i passar el dia passejant per Beyoglú, la part moderna d’.  Després d’una passejada ens plantàvem al pont Galata per creuar al altre costat. Ja des d’aquí es pot aprecia la diferencia que hi ha entre els dos costats. Mirant cap a Sultanahmed el que més sobresurt són els centenars de minarets de les moltes mesquites que hi ha, mentre que mirant cap a Beyoglú, com a molt ens veus un parell i el que predomina són els edificis moderns i la Torre Galata, l’insignia de l’època Genovesa a la ciutat.

Ràpidament canvies el chip i et trobes en una ciutat que podria ser qualsevol capital europea, inclús Barcelona, amb els seus bulevards plens de botigues de marques conegudes i de gent jove vestint a la “ultima”.  Es per això que en menys de dos hores ja tornàvem a estar davant del Pont  Galata per tornar al altre Istambul, l’evocador d’èpoques passades, no sense abans fer una parada al mercat del peix per comprar 6 peces per cuinar-les amb els Germans Cook, que avui ens han acompanyat durant tot el dia.

Amb les caminades que ens marquem i amb els kebabs que anem menjant durant tot el dia tenim els horaris dels àpats una mica alterat i avui, ens hem ficat a dinar quan ja casi era fosc, encara que també s’ha de dir que aquí, a les 17:30 ja ho es. Però l’espera a valgut la pena i entre el peix fresc i la barreja de pebres que vam comprar ahir al bazaar de les especies ens hem marcat uns dels millor menjars des de que vam sortir de Barcelona. El nostre comiat  d’  bé s’ho mereixia.

Demà toca marxar cap a Ankara, la capital de Turquia, on en els pròxims dies (esperem que pocs) ens espera la marató dels visats, ja que tenim que treure’ns els de Irán, Pakistán i la India i no es una tasca gens fàcil pel que ens han dit. Ja sabreu com ens ha anat en la pròxima crònica.

Pel que fa a Istambul, en general, ens deixa un molt bon regust de boca, tot i els dos dies que vam perdre a causa de la pluja, i la sensació, de que ens queda molt pendent i que, com a molts altres llocs, la primera visita es només una introducció del que es l’antiga Constantinopla.

“Si uno dispusiera tan solo de una oportunidad para ver el mundo, debería contemplar Istambul”

Alfonso de Lamartine

Cronica 6: Turquia I – Edirne

Frontera turca – Edirne: 15km

La carretera principal que uneix Europa amb Asia bordeja diverses valls fluvials pasant per Nis i Sofia, atravesa les serralades de Stara i Rhodope fins a Plovdid apurant el riu Meriç i entra a  Edirne per la Via Agnatia, que antigament unia Roma amb Constantinopla.

Es en aquest punt on ens trobem, enmig d’un caos d’obres, en l’anomenada terra de ningú, on están construint, pel que sembla, una petita Andorra on la gent pugui comprar el que vulgui lliure d’impostos. Al nostre darrere,Bulgaria, es a dir, Europa. A davant, Turquia, Asia. També el nostre primer visat, i sobretot, el nostre primer gran país.

La primera barrere la pasem sense problemes. Control de pasaports i ja està. Al següent punt es on ens tenim que baixar de la Fiera per comprar els visat, en un barracó just al costat de la garita, on l’home que ens el ven per deu euros només ens diu: “Deportivo de la Coruña”. Si, si. Ja està. Tornem a la Garita, ens l’enganxa al pasaport, segell, i cap endavant. Ara toca lel torn de la Fiera. Ens fan aparcar per registrar-nos, però com que la porta corredera s’ens va trencar ahir i no es pot obrir, juntament amb que a l’agent d’aduanes això dels imprevistos no li va gaire ens ho engesteix rapid. Treu el cap per la porta del copilot i ja està. Registre fet. Ara si que estem a Turquia.

A 15km de la frontera es trova Edirne, ciutat que s’acostuma a pasar per alt donada la seva proximitat amb Istambul pero que val la pena que estigui apuntada en la ruta. No s’ha d’oblidar que va arrivar a ser capital del imperi Otomà i això es nota.

Des de les afores, ja es pot contemplar al fons la impresionant Selimiye camii o  que es el mateix, mezquita de Selimiye, borejada pels seus 4 minarets des d’on, només arrivar,el imán  crida a tota la població a la oració per uns megafons situats a les seves corones, a 71m d’alçada. El canvi d’una banda de la frontera a l’altre es impresionant. Mezquites i minarets repartits per tot arreu, terrases ajardinades on pendres el çai, i sobretot el caos reinant a tota l’Europa de l’est traduit en tranquilitat. Res té el seu lloc però tot sembla està en ordre. Crec realment que encara trigarem alguns dies en entendre tot això.

Només arrivar la primera sorpresa. Quan anavem cap el parking que hi ha situat a l’est de Selemiye, hem vist que just a sota i havia un altre furgoneta aparcada amb matricula europea. La curiositat a pogut més que nosaltres i poc hem trigat en picar a la seva porta i mira per on,  es tracta de dos irlandesos que van camí d’Australia! Tenen gran part de la ruta en comú amb nosaltres però ells en principi van més sobrats de temps, i crec que de diners també, però ja ens ha servit per canvia experiencies i per anar a menjar-nos el nostre primer kebab en companyia. Menció apart es mereix aquest primer kebab,ja que, al tenir la idea dels kebabs de Barcelona, ens hem quedat muts quan ens han tret un platás amb mig metre de kebab amb formatge. Sencillament, això es Turquia.

Després de dinar, hem anat tots sis cap a una de les moltes terrasetes amb jardins que hi han repartits per Edirne per anar a fer el çai, o té, veguda omnipresent pel que veiem i que la pots pendre absolutament a tot arreu. Fins i tot,  els comerços tenen penjats a fora com una especie de walkis amb els que, quan entra algún client, ja sigui a la barbería o a la farmacia, es demanin i tels portin en una safata amb una habilitat enviadiable, ja que poden corre pero no es cau ni una gota. Les fotos de rigor i finalment hem decidit que aniriem tots 6 demà cap a Istambul en busca d’algun camping on poder deixar la fiera per visitar la ciutat tranquilament. Ells duien el telefon d’un que, diuen, es el que fan servir tota la gent que ve en ruta a Istambul i que després segueix cap a l’est, però no hi ha hagut manera de parlar amb ells i tindren que anar a probar in situ. De totes formes ja tenim a la recamara el números d’alguns altres per si de cás.

La veritat, es que hens a fet il·lusió trovar-nos amb algú que fagi una historia semblant a la nostra. Ara si que sabem que hem fet bé fugin d’Europa.

Per la tarda un altre volta per Edirne i a encomanar-nos de la tranquilitat que es respira, ja que, hem sembla a mi, Istambul será moltes coses, però tranquil…

çai turc

el primer kebab

Edirne

Crònica 5: Pel cor del Balcans…

Budapest – Frontera Sèrbia – Novi Sad – Belgrad: 402km

Belgrad – Frontera Bulgara – Jovlgig: 554km

Jovlgig- Frontera Turca: 205km

Després d’esmorzar a la bora del Danubi ens vam disposar a gaudir el nostre primer dia sense moure la Fiera. El matí el vam aprofitar per fer quatre coses que teníem pendents com canviar divises, actualitzar la web, i donar una volta per el centre de Budapest, ciutat on en cada cantonada es veu el que va arribar a ser fins fa poc més d’un segle i que té aquell aire de majestuositat en ruïnes que li dóna el punt romàntic que fa que Budapest sigui una de les capitals europees que s’han de visitar en algun moment a la vida. Unes compres al mercat i a dinar ràpid que a la tarda tocaven els banys. A tota Hungria els banys termals són una activitat molt popular entre tota la població. Anar a banyar-se a unes termes naturals, activitat que allà tenim com una mena de luxe aquí es el més normal del món, s’ha de dir també que fa més de deu segles que s’utilitzen aquestes aigües de forma intencionada, des dels romans passant pels turcs, fins avui dia, però clar, per nosaltres no es tant habitual i ens va sentar de luxe. Primer unes piscines exteriors amb l’aigua a més de 30 graus on et relaxaves assegut ens uns bancs que quedaven just per poder treure el cap de l’aigua. Després d’una estoneta a la sauna et refregaves tot de gel picat que hi havia en una palangana i altre cop cap a la piscina. Que dura és la vida!

Amb el karma pels núvols vam tornar, ja entrat el vespre, cap a la nostre parcel·la davant del Danubi on passaríem un altre cop la nit, uns al llit i els altres al terra. Per gaudir s’ha de patir. I al dia següent, a les 6 del matí, cap a Sèrbia.

Sortir de Budapest va costar com una hora però un cop a l’autopista ja tot va anar rodat. Abans de les 10:00 del matí ens plantàvem a la frontera Sèrbia, on, amb 0 problemes, ens ficaven el segell al passaport i pujaven la barrera. Ja estàvem en terres Sèrbies, primer comodí del viatge, i la veritat és que a partir d’aquí, la cosa canvia bastant,  sobretot en la manera de conduir. L’autopista, si la veiéssim qualsevol de nosaltres tindria un carril per cada sentit, però aquí no. Ells veuen dos carrils per banda, i més val que tu també els acabis veient perquè sinó malament. Un cop habituats a les il·lusions òptiques de la carretera ens vam dirigir cap a Novi Sad, on pensàvem que estaria el càmping a on passaríem la nit, però un cop allà ens diuen que no, que allà no hi ha cap càmping i que l’únic que hi ha ara en funcionament està a les afores de Belgrad. Un altre punt menys per la Lonely Planet, i ja en porta uns quants. Doncs res, després de salvar el caos de Novi Sad com podem enfilem cap a la capital de l’antiga Iugoslàvia, tristament famosa per a molts però una altre joia del Danubi sens dubte.

El diesel aquí a Sèrbia és, de moment el més barat que hem trobat, poc més d’un euro, però en canvi el que és impressionantment car són els peatges de les “autopistes”, entre cometes perquè les estan reconstruint totes i a la majoria de kilòmetres només funciona un carril. Doncs el que dèiem que per cent kilòmetres et deixes 15euros en peatges, el que fa un total de 70 euros per creuar Sèrbia. No està gens malament, no.

Per sort, ja que no les teníem totes, el Càmping el trobem a la primera i està obert, tot i que som els únics que el fem servir. Cap les 15:00 de la tarda ja estem registrats en el càmping i ens disposem a passar-nos la tarda sense fer absolutament res. L’altre opció era ficar-nos Belgrad endins però tots coincidim en que amb els dos últims dies a Budapest ja n’hem tingut bastant dosis d’urbe i de moment ens la saltarem. Quedarà pendent, sí, així tindrem una altre excusa per tornar cap els Balcans. Dutxes, lectura, escriure, revisar la Fiera, etc..aquestes són les nostres feines per passar el que resta de dia. Suficient.

A Belgrad fem una setmana de viatge. Sembla poc dit així però recordant-ho sembla que portem mesos i mesos. Parlem de les coses que vam fer ahir com el que vam fer l’altre dia i així amb tot. Realment viure els moments tant intensament com els vivim fan que perdis totalment la noció del temps i això significa que la cosa funciona, que estem vivint aquesta experiència al màxim i això es el que buscàvem quan vam deixar el port de Barcelona fa tot just, repeteixo, una setmana. I encara queden mesos per davant.

Amb el sol sortint per l’altre bora del Danubi, recollíem la parada i ens ficàvem en moviment. Avui seria un dia llarg ja que teníem per davant de nosaltres la que, de moment, seria la jornada més llarga del viatge. Encara que anàvem millor de temps del que portàvem planejat, l’estrès de l’Europa de l’est ja ens pesava massa i volíem arribar a Turquia el abans possible.

A Nis, a prop de la frontera Kosovar, deixàvem l’autopista, i amb ella la gran planura del Danubi que feia ja uns dies que ens acompanyava per endinsar-nos en els Balcans pròpiament dits. 100km de carreteretas de muntanya sortejant conductors kamikazes ens portàvem a la frontera búlgara on, després de fer-nos passar per 6 controls amb un pen drive a la mà que teníem que anar passant de policia en policia ens obrien la ultima barrera, i amb ella , l’últim país abans d’arribar a Turquia.

L’intenció era arribar-nos a Sofia per trobar un lloc per dormir i el dia següent continuar però després d’estar més d’una hora donant voltes amb la Fiera intentant orientar-nos vam desistir de la idea i tira ja cap a Turquia. S’ha de dir que a Bulgària ja gairebé tots els cartells estan escrits amb alfabet ciríl·lic i no s’entén absolutament res. S’estava apunt de fer de nit, ja que a més, a la frontera Búlgara ja vam tenir que avançar una hora el rellotge, així que el millor que podíem fer era, carretera i manta, i fins on arribes el sol.

El sol va arribar fins a les afores de Jovlglig, on vam trobar una “free Tir area”, es a dir, on paren els camions a dormir al seu pas cap a Turquia o Europa i allà ens vam quedar. La decisió la vam prendre després de que en una hora passes la Policia patrullant en tres ocasions així que vam deixar la Fiera enmig de dos enormes camions i a dormir.

Al dia següent, sabent que ens 200km arribàvem a Turquia ens ho vam prendre una mica més amb la calma, però tot i això a les 8 del matí ja estàvem tos quatre en posició de creuer i pensant ja en els kebabs i el çai que ens esperaven a l’altre banda.

Cap allà a les 12:00 arribàvem a la frontera Búlgara. Al fons es veia una bandera gegant de Turquia i un caos de obres que deu ni do. Una barrera que s’aixeca, una més. I ja està.

Geogràficament fins que no creuem el Bosforo no estarem a Asia, políticament fins que no creuem la frontera d’Irán, però per nosaltres, la gran aventura asiàtica ja ha començat. Preparats, llestos, ja!!!

Budapest

Campıng Belgrado

Matinada al Danubı

Crònica 4: En terres dels Habsburg

 

Liubliana – Ptuj : 149km

Ptuj – Frontera Húngara – Keszthely – Budapest : 375km

Una cosa que ens va sobtar d’Eslovènia era que els trossos que vam fer per autopista el primer dia no ens feien pagar els peatges i, innocents de nosaltres, ens pensàvem que era per les obres que en alguns trams s’estan duent a terme. Res més lluny de la realitat. El Rok ens va dir que el que passa és que des de fa uns anys has de comprar unes enganxines que es posen al vidre del davant i que et donen dret a circular durant 6 mesos per les autopistes del país. El sistema està molt bé si t’hi estàs 6 mesos al país, però si estàs tres dies no tant, ja que val 35 euros i si et pillen en algun del controls que fa la policia et cau una multa de 300 a 800 euros. El primer dia vam tindre sort però com ens pillessin a partir d’ara què? Després d’estar donant-li voltes i més voltes hem decidit arriscar-nos, el que ha significat uns silencis que es podien tallar amb un ganivet cada cop que ens aproximàvem a un peatge i un esclat d’alegria cada cop que ens allunyàvem. A 40 quilòmetres de Maribor hem deixat l’autopista per dirigir-nos cap a Ptuj, poblet que ens havia recomanat en Rok, situat a 40km de la frontera Croata i al que hem arribat passades les 16 de la tarda. La tònica durant tot el recorregut ha sigut la mateixa, poblets i més poblets rodejats de boscos que semblen no tenir fi i amb les muntanyes austríaques nevades com a fons de pantalla.

Ptuj és un poblet a la vora del riu Ptujsko que s’enfila per un turonet fins a un Castell del mateix nom, sota el qual hem aparcat la Fiera. Una volteta pel poble en busca d’algun bar on poder veure l’Athtletic – Barça sense sort, una cervesa de mig litre, i cap a la furgo a descansar.

A l’hora de sopar vam tenir una de les millors idees que hem tingut fins ara. Al dia següent ja entravem a Hungria (després d’un tram per Croàcia) i allà ja dèiem adéu al euro, el que volia dir que havíem de fer el primer canvi de divisa. A l’hora de canviar diners només et canvien els bitllets i això significava que totes les monedes que teníem les hauríem d’arrossegar durant tot el viatge i com que ja tenim prou cosa que arrossegar ens vam permetre el luxe d’anar a buscar unes Hamburgueses gegants amb una espècie de romesco que ens van saber a glòria. Des de que havíem sortit portàvem estirant tot el que ens havíem endut de Barcelona el que volia dir que feia 5 dies que no menjàvem calent i ja teníem ganes de fer-ho. Després de intentar pair, sense gaire èxit, aquella exageració ens vam posar a dormir en la nit que més fred a fet sens dubte des de que hem sortit, afirmació corroborada per la densa boira amb que ens aixecaríem el matí següent.

Després d’esperar-nos a que s’aixequés una mica la boira vam encaminar-nos direcció a la frontera croata on ens estrenarien el passaport en aquest viatge. Després de 4 preguntes rutinàries i de canviar la cara de gos amb que et reben a totes les fronteres per una més amable, ens deixen seguir no sense abans preguntar-nos si podien venir amb nosaltres cap a Thailàndia. Poc menys d’un hora per terres croates i un altre cop a la frontera amb Eslovènia. Havíem de passar només 7 quilòmetres per terres eslovenes i al tornar un altre cop a un país de la unió europea no ens esperàvem que passés el que va passar però clar, la policia és policia a tot arreu i una bona persona no es fa mai policia.

Frontera Eslovena: ja havíem passat la de Croàcia sense cap problema, al contrari, tot bons desitjos i ànims, ens demanen els passaports 4 policies eslovens, sense més, però a la garita del costat hi ha un bigotut amb cara d’amargat que ens mira molt. De cop surt a parlar amb els altres i ens fa aparcar a un costat. I amb un anglès “xapucero” ens diu que buidem tot, absolutament tota la furgoneta. No ens ho podíem creure, però mira, mitja hora treient coses de la furgoneta i un cop ja tota buida, bé el desgraciat aquell i ni s’ho mira, però ens diu que no podíem passar a Eslovènia, que havíem de tornar enrere i entrar a Hungria per Croàcia. No ens ho podíem creure, ni nosaltres ni l’embaixada espanyola a Liubliana a la que vam trucar perquè no ens donava la gana tornar enrere. Ens estan bombardejant a cada moment amb la gran Unió europea i ara què. Vam muntar la furgo el més lent possible per rebre alguna resposta de l’embaixada i l’home seguia amb les mateixes, més borde encara si cabia ja que no ens tornava ni els passaports per mirar el número. Segons ell portàvem tabac sense declarar (tabac comprat a Espanya i en cap cas superava la quantitat màxima que podies entrar), però realment el que passava és que no li donava la gana deixar-nos passar. Però tot té un límit i suposo que l’embaixada deuria trucar a la frontera perquè van cridar el tio cap a dins, de cop li va canviar la cara i al sortir, sorprenentment, ja podíem passar. Sembla que es deuria fer una mica de caca. En fi, en menys d’una hora ja estàvem a Hungria camí del llac Balaton, exactament de Keszthely, on està el Palau Festetiks, un dels més impressionants d’Hungria, amb permís de Budapest, es clar cap on ens vam dirigir després de passejar pels jardins i exteriors del Palau.

Cap a les 16:00 de la tarda entravem a Budapest, la primera gran ciutat que creuaríem en aquets viatge, i ràpidament ens vam donar compte que les aventures urbanes en aquest viatge no serien gaire fàcils. Feia 15 dies que tots els campings de la ciutat estaven tancats i no podíem aixecar la westfalia en una ciutat com aquesta per que donàvem molt el cante així que dos hores donant voltes fins que a la part de Buda, just davant del Danubi vam trobar que, davant de l’Hospital, hi havia una espècie de parking, gratuït, on poder deixar la furgo i dormir amb vistes a uns dels rius més romàntics d’Europa. Tot perfecte excepte que hauríem de dormir els quatre a la part de sota de la furgo. Un llit improvisat al terra i esperar a que passés la nit. 12 hores vam dormir fins que els rajos del sol ja van escalfar massa la furgo, moment que vam aprofitar per anar a menjar-nos uns fantàstics creps amb uns no tant fantàstics cafés amb llet en una terrassa just davant del palau del parlament de Budapest. Avui toca Budapest i demà seguirem. Un dia de descans ens fa falta i que millor que en una ciutat com aquesta on el 80% de les aigües subterrànies són termals i això es veu ens els més de 60 banys que hi han repartits per tota la ciutat.

El tema dels campings ens va marcar, ja que a Rumania ens trobàvem amb el mateix problema, tots estaven tancats, així que per la nit vam prendre una decisió. Des de Budapest, enlloc de tirar cap a l’est, o siguir cap a Rumania, ens dirigirem cap el sud camí de Sèrbia, la que travessarem per entrar a Bulgària i per fi a Turquia. Avui és Dimarts, amb lo que amb una mica de sort d’aquí a tres dies l’aventura europea acabarà per donar inici a l’aventura asiàtica, la gran aventura asiàtica

Ptuj

Budapest

hamburguesa eslovena!

Crònica 3: La primera cavalcada…

 

Sarzana – Parma – Verona – Venezia: 408km

Venezia – Gorizia/Nova Gorica (frontera Eslovena) – Liubliana : 257km

Encara de nit plegàvem la westfalia a les afores de Sarzana per començar un nou dia. Aquest cop teníem un imperatiu per fer-ho tant aviat i es que el RACC ens havia programat una visita sobre les 11:00 del Matí al Ospedale de Parma perquè el Pol es controlés unes molèsties que tenia a l’ingle des de feia ja uns dies i volíem arribar amb temps pel que pogués passar pel camí. 100 quilòmetres d’autopista i abans de les 9:00 ja estàvem desfilant pels amples i tranquils carrers de Parma, tenyits de marró per les fulles que la tardor a fet caure dels milers d’oms que hi han plantats per la ciutat. Com que la cosa ha anat bé (en principi s’ha quedat en alguna història muscular i ja està…) abans de dinar ja deixàvem la terra del Lambrusco i el Parmesà per apropar-nos a Verona de camí cap a Venezia.

Després de menjar alguna cosa en una estació de servei a la ribera del Po creuàvem la Porta Borsari d’una ciutat, Verona, de la que deien era una de les més boniques d’Europa, i que voleu que os digui, potser sí que ho era fa 10 segles, quan Romeo i Julieta eren Romeo i Julieta però ara… amb els carrers principals plens de botigues d’alt standing, guies turístics amb ossets de peluix alçats amb una pértiga perquè els seus 60 orientals o 45 anglesos no es perdin entre els 40 alemanys o 35 japonesos, i amb l’Arena, el tercer colisseum Romà més gran conservat, convertit en un circ amb gladiadors inclosos fent les parides que els hi demanen els guiris, tot sigui per que s’emportin un bon record de la ciutat, el d’haver doblegat un indomable gladiador romà, això sí, amb l’ajuda d’un bitllet de deu euros…doncs fan que els fills dels Capulleto i els Montesco s’assimilin més a la imatge d’un gigoló marcant pectorals i la d’una jove promiscua, amb ganes tots dos de sortir a la tele, que la dels dos amants que donarien la vida per poder estar junts.

I com no podia ser d’una altre manera, en poc més d’una hora ja fugíem d’aquell espectacle per apropar-nos cap a un altre potser pitjor, Venezia.

Només arribar, ja de nit, ens trobàvem amb el primer obstacle: on dormir en una ciutat inundada. Després de donar unes quantes voltes pels afores de La Sereníssima, hem hagut d’acabar cedint i ficar la Fiera en un parking de campers, ja passat el pont de La liberta que enllaça la ciutat amb terra ferma, per 21 euros durant les següents 12 hores. Eren les 20 de la tarda, el que volia dir que abans de les 8 del matí havíem d’estar fora si no volíem pagar el doble. Així doncs, a les 6 del matí un altre cop diana, i cap a la Piazzale Roma on ens hem trobat amb el segon obstacle: els dos únics parkings que hi havien eren interiors i la Fiera no passava i a la plaça està prohibit aparcar (una grua en un costat i 4 policies amb la llibreta apunt t’ho recordaven). Així que un altre cop a donar voltes i a punt hem estat de desistir fins que se’ns ha encès la llum. Faríem torns de dos, esperant uns a la plaça com si estiguéssim apunt de marxar per si venien els vampirs i dos més fen footing per la ciutat. Primer ha sigut el torn del Pol i l’Araceli que al cap d’una hora han arribat de nou a la furgoneta hiperventilant i després el de la Mònica i el German que dos quarts del mateix. Misión cumplida. Eren les deu i ja ens encaminàvem cap a Eslovènia.

Pel que fa a la ciutat, al entrar a ella a les 8 del matí, les ordes de turistes encara no havien actuat i ha sigut una visita més de tu a tu, que la veritat hem agraït molt. La immensitat de la Piazza San Marco és indubtable, però el que més ens va cridar l’atenció es veure barques de repartiment de verdures i fruites, ambulàncies, de recollida de runa, barrejats amb les gòndoles de pel·lícula, a 300euros les 6 hores, i els carrerons estrets que semblen trets d’un relat de terror. Realment no m’estranya que molts escriptors es fixessin en ella des de fa segles per ambientar les seves histories que aquí podien ser perfectament reals.

I, el que dèiem, les 10 del matí i ja direcció Eslovènia, on entravem cap el migdia. Després d’alguns problemes per parlar amb el Rok, del que portàvem el contacte des de Barcelona, finalment ens n’hem sortit i quedàvem amb ell a les 16:00 al Parc Tívoli a Liubliana. La veritat es que ja teníem ganes de sortir d’Itàlia, se’ns a fet pesat, suposo que una mica per tot, però més que res per que tenim al cap fixat en destins més llunyans i això ens sembla poc. Al deixar Gorizia per entrar a Nova Gorica tot canvia i els paisatges es tornen més verds i verges, sobretot verges, esquitxats amb petits poblets coronats per esglésies punxegudes on es respira una tranquil·litat que ja ens feia falta després de 5 dies de bastants nervis, causats per la falta de rodatge i també dir-ho, pels italians. I que dir de Liubliana. A la guia diu que només li falta una lletra per significar estimada i la veritat no se per que no se la posen. Tot de casetes rodejades de boscos i parcs on et podries perdre durant hores i hores sense veure un cotxe i convivint amb esquirols i fins i tot cérvols en la capital d’un país de l’Europa Occidental. Impressionant, sobretot el que dèiem, la tranquil·litat. I a més amb la sort de tenir un amfitrió com el Rok, que després de deixar-nos dutxar a casa seva a tots, actualitzar la web i els nostres correus, ensenyar-nos la Liubliana de nit i no deixar que paguéssim les rondes, se n’ha anat a casa dels seus pares a dormir perquè poguéssim dormir els quatre a casa seva i no passéssim fred a la furgo, que també s’ha de dir, ja començar a fer-ne bastant. Des d’aquí Rok, moltes gracies de part del 4. Ja tens un lloc d’honor en el nostre viatge. Pel matí més visita de la ciutat, un altre cop amb en Rok, pujada fins el castell que contempla tota la ciutat, i el moment de prendre la decisió de marxar, que realment a costat molt, un lloc així no es troba cada dia i amb l’hospitalitat amb que ens han acollit… però la crida d’Àsia ens reclama bastant i aquí realment podem venir en qualsevol moment així que abans de dinar ens acomiadem d’en Rok i encaràvem la furgo cap a Hungria, que ja ens espera en l’horitzó.

 

 

Gracies Rok…

Crònica 2: Donant voltes per Itàlia…

Livorno-Sarzana: 109km

A les 22:30 abandonàvem el port de Livorno i tenint en compte que no volem conduir de nit en cap moment el primer que vam fer va ser buscar un lloc mínimament tranquil per poder passar la nit.  Només sortir de Livorno vam veure a mà dreta unes explanades plenes de plataners que quedaven davant d’un immens quarter del exèrcit que semblaven ideals, però fixant-nos una mica més ens vam donar compte que cada pocs metres hi havia unes quantes dones fumant en tanga (i fred no feia, per tant…), era lògic, davant deurien tenir uns quants milers de clients potencials que amb l’estrès que pateixen…en fi, que vam seguir en busca del nostre primer jardinet i a l’entrada de  Pisa vam trobar un hotel i cap el pàrking d’aquest que ens vam ficar. Muntar la paradeta i ha dormir.

A les 6:00 del matí estàvem ja desperts, volíem aprofitar el dia i a les 9:00 ja estàvem sota la torre inclinada de Pisa, visita obligada passant pel davant. Mitja hora, 4 fotos i cap endavant.

El dia no era gaire agradable i només sortir de Pisa la pluja ja va fer acte de presència, moment que la Fiera ha aprofitat per recordar-nos que perdia benzina per la junta del dipòsit i també moment que hem aprofitat nosaltres per portar-la cap un taller on, per sort, treballava un argentí que ha entès a la perfecció el que volíem: no seguir pagant per benzina que després llençàvem. Resulta que el que passava era que el tub metàl·lic que entrava al dipòsit estava deformat per algun cop que s’hauria donat així que l’únic que calia fer era rectificar-lo i fer-lo encaixar bé, una mica de silicona a les juntes i finito! Molto benne!

Amb tot això ja ens han donat les 17:00 de la tarda, però tard o d’hora ho havíem de fer, i que millor que no seguir llençant benzina per tot arreu on passem des del primer dia. I la veritat que tot ens ha sortit per 100euros, gens car pel que guanyem a la llarga.

I res, uns quants quilòmetres més fins encarar la carretera que ens durà fins a Parma i a les afores de Sarzana sota un bosquet de Castanyers em tornat a plantar la paradeta.

S’ha de dir, també, que tot i els pocs quilòmetres que hem recorregut avui, ja ens han sigut suficients per afirmar que els italians condueixen com desquiciats i que els semàfors només porten cap a partes i més partes d’accidents. Ja tinc ganes de veure el que passarà a l’Índia..

Crònica 1: Dofins, balenes i Carabinieris.

 

Barcelona-Livorno: Grimaldi ferrys

A les 00:00 en punt de la nit, el ferry Florencia abandonava puntual el port de Barcelona donant el tret de sortida al nostre viatge. Després d’un comiat molt especial al port, on amics i familiars ens van omplir la furgoneta de paper de wàter i ,també s’ha de reconèixer, que de llàgrimes i bons desitjos, vam aparcar a la Fiera a la coberta del vaixell i ens vam preparar per passar les primeres 19 hores i mitja de la ruta rodejats d’aigua. Es donava la casualitat, poc casual també, que era l’aniversari d’un de nosaltres, el Pol, i anàvem amb la intenció de celebrar-ho a lo gran. Però les intencions compten poc quan et trobes amb un vaixell mig vuit i amb la llauna de cervesa a tres euros i mig. Així que després de dos Caipirinhas en un bar-discoteca on el Dj punxava per ell sol (i bastant malament, tot s’ha de dir), tot el cansament d’aquest últims dies frenètics i les emocions viscudes al port se’ns van caure a sobre deixant-nos realment noquejats. Per veure l’estampa dels 4 asseguts sols en una cantonada d’aquell bar sense parlar i amb els ulls mig tancats injectats en sang. Ningú diria que començàvem un dels viatges de la nostre vida. Així que tocava descansar i havíem que buscar el lloc. Teníem bitllet de coberta o el que es el mateix, ens havíem que buscar la vida on fos per dormir perquè a diferència del que pensàvem no hi havia ni butaques!! I lo pitjor de tot és que teníem a la Fiera allà davant nostre, a 10 metres, però no hi havia manera que ens deixessin ficar-nos dins per dormir, segons ells, feia molt de vent i estava proihibidíssim anar cap allà. L’altre opció era que, ja que el vaixell anava buit es podrien estirar i deixar-nos un camarot almenys fins el matí següent (si no es prova..) però encara menys. Però ens donaven l’opció de si volíem un camarot per tot el trajecte pagàvem 20 euros més i era nostre. Poc ens ho vam haver de pensar i mitja hora després ja estàvem els 4 al llit estirats, cadascú amb el seu respectiu llibre, bastant simbòlic ja que amb el que portàvem a sobre poc vam durar desperts.

Després de passar una nit en uns llits que, amb els dos motors de 10.500KW del vaixell, sembla que t’estiguin acunant com ho va encertar la Mònica, un s’aixeca més relaxat que de costum i més quan surts a fer el cafè a la coberta del vaixell i quina és la nostra sorpresa quan al poc d’estar a fora, un grupet d’uns 5 o 6 dofins ens venen a saludar. I això només seria el principi perquè després d’aquests vindrien uns altres, i després uns altres i després una balena, LLençant aigua davant de les nostres cares d’incredulitat, i més balenes, i més dofins. I tot el matí ja ens hem quedat allà, mirant el mar, fins que una boirina s’ha ficat al damunt nostre i ha deixat el mar com una bassa d’oli donant-li un aspecte bastant tètric , moment que hem aprofitat per ficar-nos cap a dins i amortitzar els camarots. La veritat és que no ens podíem queixar davant del que havíem vist. Sabíem que en aquest viatge ens sorprendríem en moltes ocasions amb les imatges d’animals en llibertat tan poc comuns per nosaltres, però ningú s’esperava que fos ja a les poques hores de sortir i d’aquesta manera.

La resta del viatge l’hem passat a cavall entre el camarot i la coberta , fent el possible perquè les hores passessin més ràpid però sense aconseguir-ho. A més a l’entrada del port de Livorno, a causa del tràfic portuari que hi havia hem estat aturats gairebé dues hores esperant que ens toqués el nostre torn. Amb tot hem tocat terra cap allà les 22:00 de la nit, gairebé dues hores i mitjà més tard del que tocava. I com no, quin ha sigut l’únic cotxe que han parat per registrar els carabinieris a la sortida del port?? Efectivament, la Fiera. Tot i que les ganes se li han tret ràpid al veure la de coses i coses que portàvem, no fos cas que treballessin massa.

Ara si, a rodar!!!

3, 2, 1… Ja!!!

(versión en castellano debajo de la versión en catalán) 

 

Ara sembla que ja sí… després de més d’un any d’estar muntant tota aquesta història, per fi ha arribat el dia…

Han sigut molts mesos de nervis, d’il·lusions, de decepcions, d’interrogants, d’exclamacions….però com qui no vol la cosa, el dia 14 ja ha arribat, i tots els dubtes que hem anat arrossegant durant tots els preparatius ja estan en el camí de trobar la seva resposta.

Quant estiguem sortint de la bodega del ferry al port de Livorno, ja només tindrem per davant de nosaltres lo desconegut, però també lo desitjat durant tant de temps: 26000 quilòmetres d’aventura per davant nostre acabant de començar.

Esperem que ho seguiu aquí amb nosaltres i que puguem fer-vos sentir, almenys, una petita part de les tantes i tantes sensacions i experiències que ens esperen.

I això és tot, ara ja sabeu el que toca, a rodar i a rodar.

 

Gràcies a tots i qui sap on ens veurem…

 

 

 

Ahora parece que ya si, después de más de un año montando toda esta historia, por fin ha llegado el día…

Han sido muchos meses de nervios, de ilusiones, de decepciones, de interrogantes, de exclamaciones… pero como quien no quiere la cosa, el día 14 ya ha llegado, y todas las dudas que hemos ido arrastrando durante los preparativos ya están en camino de encontrar respuesta.

Cuando estemos saliendo de la bodega del ferry al puerto de Livorno, ya sólo tendremos por delante nuestro lo desconocido, pero también lo deseado durante tanto tiempo: 26000 quilómetros de aventura por delante nuestro que acaban de comenzar.

Esperamos que lo sigáis aquí con nosotros y que podamos haceros sentir, al menos, una pequeña parte de las tantas y tantas sensaciones y experiencias que nos esperan.

Y esto es todo, ahora ya sabéis lo que toca, rodar y rodar. 

 

Gracias a todos y quien sabe donde nos veremos…