Crònica 4: En terres dels Habsburg

21 10 2008

 

Liubliana – Ptuj : 149km

Ptuj – Frontera Húngara – Keszthely – Budapest : 375km

Una cosa que ens va sobtar d’Eslovènia era que els trossos que vam fer per autopista el primer dia no ens feien pagar els peatges i, innocents de nosaltres, ens pensàvem que era per les obres que en alguns trams s’estan duent a terme. Res més lluny de la realitat. El Rok ens va dir que el que passa és que des de fa uns anys has de comprar unes enganxines que es posen al vidre del davant i que et donen dret a circular durant 6 mesos per les autopistes del país. El sistema està molt bé si t’hi estàs 6 mesos al país, però si estàs tres dies no tant, ja que val 35 euros i si et pillen en algun del controls que fa la policia et cau una multa de 300 a 800 euros. El primer dia vam tindre sort però com ens pillessin a partir d’ara què? Després d’estar donant-li voltes i més voltes hem decidit arriscar-nos, el que ha significat uns silencis que es podien tallar amb un ganivet cada cop que ens aproximàvem a un peatge i un esclat d’alegria cada cop que ens allunyàvem. A 40 quilòmetres de Maribor hem deixat l’autopista per dirigir-nos cap a Ptuj, poblet que ens havia recomanat en Rok, situat a 40km de la frontera Croata i al que hem arribat passades les 16 de la tarda. La tònica durant tot el recorregut ha sigut la mateixa, poblets i més poblets rodejats de boscos que semblen no tenir fi i amb les muntanyes austríaques nevades com a fons de pantalla.

Ptuj és un poblet a la vora del riu Ptujsko que s’enfila per un turonet fins a un Castell del mateix nom, sota el qual hem aparcat la Fiera. Una volteta pel poble en busca d’algun bar on poder veure l’Athtletic – Barça sense sort, una cervesa de mig litre, i cap a la furgo a descansar.

A l’hora de sopar vam tenir una de les millors idees que hem tingut fins ara. Al dia següent ja entravem a Hungria (després d’un tram per Croàcia) i allà ja dèiem adéu al euro, el que volia dir que havíem de fer el primer canvi de divisa. A l’hora de canviar diners només et canvien els bitllets i això significava que totes les monedes que teníem les hauríem d’arrossegar durant tot el viatge i com que ja tenim prou cosa que arrossegar ens vam permetre el luxe d’anar a buscar unes Hamburgueses gegants amb una espècie de romesco que ens van saber a glòria. Des de que havíem sortit portàvem estirant tot el que ens havíem endut de Barcelona el que volia dir que feia 5 dies que no menjàvem calent i ja teníem ganes de fer-ho. Després de intentar pair, sense gaire èxit, aquella exageració ens vam posar a dormir en la nit que més fred a fet sens dubte des de que hem sortit, afirmació corroborada per la densa boira amb que ens aixecaríem el matí següent.

Després d’esperar-nos a que s’aixequés una mica la boira vam encaminar-nos direcció a la frontera croata on ens estrenarien el passaport en aquest viatge. Després de 4 preguntes rutinàries i de canviar la cara de gos amb que et reben a totes les fronteres per una més amable, ens deixen seguir no sense abans preguntar-nos si podien venir amb nosaltres cap a Thailàndia. Poc menys d’un hora per terres croates i un altre cop a la frontera amb Eslovènia. Havíem de passar només 7 quilòmetres per terres eslovenes i al tornar un altre cop a un país de la unió europea no ens esperàvem que passés el que va passar però clar, la policia és policia a tot arreu i una bona persona no es fa mai policia.

Frontera Eslovena: ja havíem passat la de Croàcia sense cap problema, al contrari, tot bons desitjos i ànims, ens demanen els passaports 4 policies eslovens, sense més, però a la garita del costat hi ha un bigotut amb cara d’amargat que ens mira molt. De cop surt a parlar amb els altres i ens fa aparcar a un costat. I amb un anglès “xapucero” ens diu que buidem tot, absolutament tota la furgoneta. No ens ho podíem creure, però mira, mitja hora treient coses de la furgoneta i un cop ja tota buida, bé el desgraciat aquell i ni s’ho mira, però ens diu que no podíem passar a Eslovènia, que havíem de tornar enrere i entrar a Hungria per Croàcia. No ens ho podíem creure, ni nosaltres ni l’embaixada espanyola a Liubliana a la que vam trucar perquè no ens donava la gana tornar enrere. Ens estan bombardejant a cada moment amb la gran Unió europea i ara què. Vam muntar la furgo el més lent possible per rebre alguna resposta de l’embaixada i l’home seguia amb les mateixes, més borde encara si cabia ja que no ens tornava ni els passaports per mirar el número. Segons ell portàvem tabac sense declarar (tabac comprat a Espanya i en cap cas superava la quantitat màxima que podies entrar), però realment el que passava és que no li donava la gana deixar-nos passar. Però tot té un límit i suposo que l’embaixada deuria trucar a la frontera perquè van cridar el tio cap a dins, de cop li va canviar la cara i al sortir, sorprenentment, ja podíem passar. Sembla que es deuria fer una mica de caca. En fi, en menys d’una hora ja estàvem a Hungria camí del llac Balaton, exactament de Keszthely, on està el Palau Festetiks, un dels més impressionants d’Hungria, amb permís de Budapest, es clar cap on ens vam dirigir després de passejar pels jardins i exteriors del Palau.

Cap a les 16:00 de la tarda entravem a Budapest, la primera gran ciutat que creuaríem en aquets viatge, i ràpidament ens vam donar compte que les aventures urbanes en aquest viatge no serien gaire fàcils. Feia 15 dies que tots els campings de la ciutat estaven tancats i no podíem aixecar la westfalia en una ciutat com aquesta per que donàvem molt el cante així que dos hores donant voltes fins que a la part de Buda, just davant del Danubi vam trobar que, davant de l’Hospital, hi havia una espècie de parking, gratuït, on poder deixar la furgo i dormir amb vistes a uns dels rius més romàntics d’Europa. Tot perfecte excepte que hauríem de dormir els quatre a la part de sota de la furgo. Un llit improvisat al terra i esperar a que passés la nit. 12 hores vam dormir fins que els rajos del sol ja van escalfar massa la furgo, moment que vam aprofitar per anar a menjar-nos uns fantàstics creps amb uns no tant fantàstics cafés amb llet en una terrassa just davant del palau del parlament de Budapest. Avui toca Budapest i demà seguirem. Un dia de descans ens fa falta i que millor que en una ciutat com aquesta on el 80% de les aigües subterrànies són termals i això es veu ens els més de 60 banys que hi han repartits per tota la ciutat.

El tema dels campings ens va marcar, ja que a Rumania ens trobàvem amb el mateix problema, tots estaven tancats, així que per la nit vam prendre una decisió. Des de Budapest, enlloc de tirar cap a l’est, o siguir cap a Rumania, ens dirigirem cap el sud camí de Sèrbia, la que travessarem per entrar a Bulgària i per fi a Turquia. Avui és Dimarts, amb lo que amb una mica de sort d’aquí a tres dies l’aventura europea acabarà per donar inici a l’aventura asiàtica, la gran aventura asiàtica

Ptuj

Budapest

hamburguesa eslovena!





Crònica 3: La primera cavalcada…

21 10 2008

 

Sarzana – Parma – Verona – Venezia: 408km

Venezia – Gorizia/Nova Gorica (frontera Eslovena) – Liubliana : 257km

Encara de nit plegàvem la westfalia a les afores de Sarzana per començar un nou dia. Aquest cop teníem un imperatiu per fer-ho tant aviat i es que el RACC ens havia programat una visita sobre les 11:00 del Matí al Ospedale de Parma perquè el Pol es controlés unes molèsties que tenia a l’ingle des de feia ja uns dies i volíem arribar amb temps pel que pogués passar pel camí. 100 quilòmetres d’autopista i abans de les 9:00 ja estàvem desfilant pels amples i tranquils carrers de Parma, tenyits de marró per les fulles que la tardor a fet caure dels milers d’oms que hi han plantats per la ciutat. Com que la cosa ha anat bé (en principi s’ha quedat en alguna història muscular i ja està…) abans de dinar ja deixàvem la terra del Lambrusco i el Parmesà per apropar-nos a Verona de camí cap a Venezia.

Després de menjar alguna cosa en una estació de servei a la ribera del Po creuàvem la Porta Borsari d’una ciutat, Verona, de la que deien era una de les més boniques d’Europa, i que voleu que os digui, potser sí que ho era fa 10 segles, quan Romeo i Julieta eren Romeo i Julieta però ara… amb els carrers principals plens de botigues d’alt standing, guies turístics amb ossets de peluix alçats amb una pértiga perquè els seus 60 orientals o 45 anglesos no es perdin entre els 40 alemanys o 35 japonesos, i amb l’Arena, el tercer colisseum Romà més gran conservat, convertit en un circ amb gladiadors inclosos fent les parides que els hi demanen els guiris, tot sigui per que s’emportin un bon record de la ciutat, el d’haver doblegat un indomable gladiador romà, això sí, amb l’ajuda d’un bitllet de deu euros…doncs fan que els fills dels Capulleto i els Montesco s’assimilin més a la imatge d’un gigoló marcant pectorals i la d’una jove promiscua, amb ganes tots dos de sortir a la tele, que la dels dos amants que donarien la vida per poder estar junts.

I com no podia ser d’una altre manera, en poc més d’una hora ja fugíem d’aquell espectacle per apropar-nos cap a un altre potser pitjor, Venezia.

Només arribar, ja de nit, ens trobàvem amb el primer obstacle: on dormir en una ciutat inundada. Després de donar unes quantes voltes pels afores de La Sereníssima, hem hagut d’acabar cedint i ficar la Fiera en un parking de campers, ja passat el pont de La liberta que enllaça la ciutat amb terra ferma, per 21 euros durant les següents 12 hores. Eren les 20 de la tarda, el que volia dir que abans de les 8 del matí havíem d’estar fora si no volíem pagar el doble. Així doncs, a les 6 del matí un altre cop diana, i cap a la Piazzale Roma on ens hem trobat amb el segon obstacle: els dos únics parkings que hi havien eren interiors i la Fiera no passava i a la plaça està prohibit aparcar (una grua en un costat i 4 policies amb la llibreta apunt t’ho recordaven). Així que un altre cop a donar voltes i a punt hem estat de desistir fins que se’ns ha encès la llum. Faríem torns de dos, esperant uns a la plaça com si estiguéssim apunt de marxar per si venien els vampirs i dos més fen footing per la ciutat. Primer ha sigut el torn del Pol i l’Araceli que al cap d’una hora han arribat de nou a la furgoneta hiperventilant i després el de la Mònica i el German que dos quarts del mateix. Misión cumplida. Eren les deu i ja ens encaminàvem cap a Eslovènia.

Pel que fa a la ciutat, al entrar a ella a les 8 del matí, les ordes de turistes encara no havien actuat i ha sigut una visita més de tu a tu, que la veritat hem agraït molt. La immensitat de la Piazza San Marco és indubtable, però el que més ens va cridar l’atenció es veure barques de repartiment de verdures i fruites, ambulàncies, de recollida de runa, barrejats amb les gòndoles de pel·lícula, a 300euros les 6 hores, i els carrerons estrets que semblen trets d’un relat de terror. Realment no m’estranya que molts escriptors es fixessin en ella des de fa segles per ambientar les seves histories que aquí podien ser perfectament reals.

I, el que dèiem, les 10 del matí i ja direcció Eslovènia, on entravem cap el migdia. Després d’alguns problemes per parlar amb el Rok, del que portàvem el contacte des de Barcelona, finalment ens n’hem sortit i quedàvem amb ell a les 16:00 al Parc Tívoli a Liubliana. La veritat es que ja teníem ganes de sortir d’Itàlia, se’ns a fet pesat, suposo que una mica per tot, però més que res per que tenim al cap fixat en destins més llunyans i això ens sembla poc. Al deixar Gorizia per entrar a Nova Gorica tot canvia i els paisatges es tornen més verds i verges, sobretot verges, esquitxats amb petits poblets coronats per esglésies punxegudes on es respira una tranquil·litat que ja ens feia falta després de 5 dies de bastants nervis, causats per la falta de rodatge i també dir-ho, pels italians. I que dir de Liubliana. A la guia diu que només li falta una lletra per significar estimada i la veritat no se per que no se la posen. Tot de casetes rodejades de boscos i parcs on et podries perdre durant hores i hores sense veure un cotxe i convivint amb esquirols i fins i tot cérvols en la capital d’un país de l’Europa Occidental. Impressionant, sobretot el que dèiem, la tranquil·litat. I a més amb la sort de tenir un amfitrió com el Rok, que després de deixar-nos dutxar a casa seva a tots, actualitzar la web i els nostres correus, ensenyar-nos la Liubliana de nit i no deixar que paguéssim les rondes, se n’ha anat a casa dels seus pares a dormir perquè poguéssim dormir els quatre a casa seva i no passéssim fred a la furgo, que també s’ha de dir, ja començar a fer-ne bastant. Des d’aquí Rok, moltes gracies de part del 4. Ja tens un lloc d’honor en el nostre viatge. Pel matí més visita de la ciutat, un altre cop amb en Rok, pujada fins el castell que contempla tota la ciutat, i el moment de prendre la decisió de marxar, que realment a costat molt, un lloc així no es troba cada dia i amb l’hospitalitat amb que ens han acollit… però la crida d’Àsia ens reclama bastant i aquí realment podem venir en qualsevol moment així que abans de dinar ens acomiadem d’en Rok i encaràvem la furgo cap a Hungria, que ja ens espera en l’horitzó.

 

 

Gracies Rok…