Crònica 3: La primera cavalcada…

21 10 2008

 

Sarzana – Parma – Verona – Venezia: 408km

Venezia – Gorizia/Nova Gorica (frontera Eslovena) – Liubliana : 257km

Encara de nit plegàvem la westfalia a les afores de Sarzana per començar un nou dia. Aquest cop teníem un imperatiu per fer-ho tant aviat i es que el RACC ens havia programat una visita sobre les 11:00 del Matí al Ospedale de Parma perquè el Pol es controlés unes molèsties que tenia a l’ingle des de feia ja uns dies i volíem arribar amb temps pel que pogués passar pel camí. 100 quilòmetres d’autopista i abans de les 9:00 ja estàvem desfilant pels amples i tranquils carrers de Parma, tenyits de marró per les fulles que la tardor a fet caure dels milers d’oms que hi han plantats per la ciutat. Com que la cosa ha anat bé (en principi s’ha quedat en alguna història muscular i ja està…) abans de dinar ja deixàvem la terra del Lambrusco i el Parmesà per apropar-nos a Verona de camí cap a Venezia.

Després de menjar alguna cosa en una estació de servei a la ribera del Po creuàvem la Porta Borsari d’una ciutat, Verona, de la que deien era una de les més boniques d’Europa, i que voleu que os digui, potser sí que ho era fa 10 segles, quan Romeo i Julieta eren Romeo i Julieta però ara… amb els carrers principals plens de botigues d’alt standing, guies turístics amb ossets de peluix alçats amb una pértiga perquè els seus 60 orientals o 45 anglesos no es perdin entre els 40 alemanys o 35 japonesos, i amb l’Arena, el tercer colisseum Romà més gran conservat, convertit en un circ amb gladiadors inclosos fent les parides que els hi demanen els guiris, tot sigui per que s’emportin un bon record de la ciutat, el d’haver doblegat un indomable gladiador romà, això sí, amb l’ajuda d’un bitllet de deu euros…doncs fan que els fills dels Capulleto i els Montesco s’assimilin més a la imatge d’un gigoló marcant pectorals i la d’una jove promiscua, amb ganes tots dos de sortir a la tele, que la dels dos amants que donarien la vida per poder estar junts.

I com no podia ser d’una altre manera, en poc més d’una hora ja fugíem d’aquell espectacle per apropar-nos cap a un altre potser pitjor, Venezia.

Només arribar, ja de nit, ens trobàvem amb el primer obstacle: on dormir en una ciutat inundada. Després de donar unes quantes voltes pels afores de La Sereníssima, hem hagut d’acabar cedint i ficar la Fiera en un parking de campers, ja passat el pont de La liberta que enllaça la ciutat amb terra ferma, per 21 euros durant les següents 12 hores. Eren les 20 de la tarda, el que volia dir que abans de les 8 del matí havíem d’estar fora si no volíem pagar el doble. Així doncs, a les 6 del matí un altre cop diana, i cap a la Piazzale Roma on ens hem trobat amb el segon obstacle: els dos únics parkings que hi havien eren interiors i la Fiera no passava i a la plaça està prohibit aparcar (una grua en un costat i 4 policies amb la llibreta apunt t’ho recordaven). Així que un altre cop a donar voltes i a punt hem estat de desistir fins que se’ns ha encès la llum. Faríem torns de dos, esperant uns a la plaça com si estiguéssim apunt de marxar per si venien els vampirs i dos més fen footing per la ciutat. Primer ha sigut el torn del Pol i l’Araceli que al cap d’una hora han arribat de nou a la furgoneta hiperventilant i després el de la Mònica i el German que dos quarts del mateix. Misión cumplida. Eren les deu i ja ens encaminàvem cap a Eslovènia.

Pel que fa a la ciutat, al entrar a ella a les 8 del matí, les ordes de turistes encara no havien actuat i ha sigut una visita més de tu a tu, que la veritat hem agraït molt. La immensitat de la Piazza San Marco és indubtable, però el que més ens va cridar l’atenció es veure barques de repartiment de verdures i fruites, ambulàncies, de recollida de runa, barrejats amb les gòndoles de pel·lícula, a 300euros les 6 hores, i els carrerons estrets que semblen trets d’un relat de terror. Realment no m’estranya que molts escriptors es fixessin en ella des de fa segles per ambientar les seves histories que aquí podien ser perfectament reals.

I, el que dèiem, les 10 del matí i ja direcció Eslovènia, on entravem cap el migdia. Després d’alguns problemes per parlar amb el Rok, del que portàvem el contacte des de Barcelona, finalment ens n’hem sortit i quedàvem amb ell a les 16:00 al Parc Tívoli a Liubliana. La veritat es que ja teníem ganes de sortir d’Itàlia, se’ns a fet pesat, suposo que una mica per tot, però més que res per que tenim al cap fixat en destins més llunyans i això ens sembla poc. Al deixar Gorizia per entrar a Nova Gorica tot canvia i els paisatges es tornen més verds i verges, sobretot verges, esquitxats amb petits poblets coronats per esglésies punxegudes on es respira una tranquil·litat que ja ens feia falta després de 5 dies de bastants nervis, causats per la falta de rodatge i també dir-ho, pels italians. I que dir de Liubliana. A la guia diu que només li falta una lletra per significar estimada i la veritat no se per que no se la posen. Tot de casetes rodejades de boscos i parcs on et podries perdre durant hores i hores sense veure un cotxe i convivint amb esquirols i fins i tot cérvols en la capital d’un país de l’Europa Occidental. Impressionant, sobretot el que dèiem, la tranquil·litat. I a més amb la sort de tenir un amfitrió com el Rok, que després de deixar-nos dutxar a casa seva a tots, actualitzar la web i els nostres correus, ensenyar-nos la Liubliana de nit i no deixar que paguéssim les rondes, se n’ha anat a casa dels seus pares a dormir perquè poguéssim dormir els quatre a casa seva i no passéssim fred a la furgo, que també s’ha de dir, ja començar a fer-ne bastant. Des d’aquí Rok, moltes gracies de part del 4. Ja tens un lloc d’honor en el nostre viatge. Pel matí més visita de la ciutat, un altre cop amb en Rok, pujada fins el castell que contempla tota la ciutat, i el moment de prendre la decisió de marxar, que realment a costat molt, un lloc així no es troba cada dia i amb l’hospitalitat amb que ens han acollit… però la crida d’Àsia ens reclama bastant i aquí realment podem venir en qualsevol moment així que abans de dinar ens acomiadem d’en Rok i encaràvem la furgo cap a Hungria, que ja ens espera en l’horitzó.

 

 

Gracies Rok…

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: