Crònica 5: Pel cor del Balcans…

24 10 2008

Budapest – Frontera Sèrbia – Novi Sad – Belgrad: 402km

Belgrad – Frontera Bulgara – Jovlgig: 554km

Jovlgig- Frontera Turca: 205km

Després d’esmorzar a la bora del Danubi ens vam disposar a gaudir el nostre primer dia sense moure la Fiera. El matí el vam aprofitar per fer quatre coses que teníem pendents com canviar divises, actualitzar la web, i donar una volta per el centre de Budapest, ciutat on en cada cantonada es veu el que va arribar a ser fins fa poc més d’un segle i que té aquell aire de majestuositat en ruïnes que li dóna el punt romàntic que fa que Budapest sigui una de les capitals europees que s’han de visitar en algun moment a la vida. Unes compres al mercat i a dinar ràpid que a la tarda tocaven els banys. A tota Hungria els banys termals són una activitat molt popular entre tota la població. Anar a banyar-se a unes termes naturals, activitat que allà tenim com una mena de luxe aquí es el més normal del món, s’ha de dir també que fa més de deu segles que s’utilitzen aquestes aigües de forma intencionada, des dels romans passant pels turcs, fins avui dia, però clar, per nosaltres no es tant habitual i ens va sentar de luxe. Primer unes piscines exteriors amb l’aigua a més de 30 graus on et relaxaves assegut ens uns bancs que quedaven just per poder treure el cap de l’aigua. Després d’una estoneta a la sauna et refregaves tot de gel picat que hi havia en una palangana i altre cop cap a la piscina. Que dura és la vida!

Amb el karma pels núvols vam tornar, ja entrat el vespre, cap a la nostre parcel·la davant del Danubi on passaríem un altre cop la nit, uns al llit i els altres al terra. Per gaudir s’ha de patir. I al dia següent, a les 6 del matí, cap a Sèrbia.

Sortir de Budapest va costar com una hora però un cop a l’autopista ja tot va anar rodat. Abans de les 10:00 del matí ens plantàvem a la frontera Sèrbia, on, amb 0 problemes, ens ficaven el segell al passaport i pujaven la barrera. Ja estàvem en terres Sèrbies, primer comodí del viatge, i la veritat és que a partir d’aquí, la cosa canvia bastant,  sobretot en la manera de conduir. L’autopista, si la veiéssim qualsevol de nosaltres tindria un carril per cada sentit, però aquí no. Ells veuen dos carrils per banda, i més val que tu també els acabis veient perquè sinó malament. Un cop habituats a les il·lusions òptiques de la carretera ens vam dirigir cap a Novi Sad, on pensàvem que estaria el càmping a on passaríem la nit, però un cop allà ens diuen que no, que allà no hi ha cap càmping i que l’únic que hi ha ara en funcionament està a les afores de Belgrad. Un altre punt menys per la Lonely Planet, i ja en porta uns quants. Doncs res, després de salvar el caos de Novi Sad com podem enfilem cap a la capital de l’antiga Iugoslàvia, tristament famosa per a molts però una altre joia del Danubi sens dubte.

El diesel aquí a Sèrbia és, de moment el més barat que hem trobat, poc més d’un euro, però en canvi el que és impressionantment car són els peatges de les “autopistes”, entre cometes perquè les estan reconstruint totes i a la majoria de kilòmetres només funciona un carril. Doncs el que dèiem que per cent kilòmetres et deixes 15euros en peatges, el que fa un total de 70 euros per creuar Sèrbia. No està gens malament, no.

Per sort, ja que no les teníem totes, el Càmping el trobem a la primera i està obert, tot i que som els únics que el fem servir. Cap les 15:00 de la tarda ja estem registrats en el càmping i ens disposem a passar-nos la tarda sense fer absolutament res. L’altre opció era ficar-nos Belgrad endins però tots coincidim en que amb els dos últims dies a Budapest ja n’hem tingut bastant dosis d’urbe i de moment ens la saltarem. Quedarà pendent, sí, així tindrem una altre excusa per tornar cap els Balcans. Dutxes, lectura, escriure, revisar la Fiera, etc..aquestes són les nostres feines per passar el que resta de dia. Suficient.

A Belgrad fem una setmana de viatge. Sembla poc dit així però recordant-ho sembla que portem mesos i mesos. Parlem de les coses que vam fer ahir com el que vam fer l’altre dia i així amb tot. Realment viure els moments tant intensament com els vivim fan que perdis totalment la noció del temps i això significa que la cosa funciona, que estem vivint aquesta experiència al màxim i això es el que buscàvem quan vam deixar el port de Barcelona fa tot just, repeteixo, una setmana. I encara queden mesos per davant.

Amb el sol sortint per l’altre bora del Danubi, recollíem la parada i ens ficàvem en moviment. Avui seria un dia llarg ja que teníem per davant de nosaltres la que, de moment, seria la jornada més llarga del viatge. Encara que anàvem millor de temps del que portàvem planejat, l’estrès de l’Europa de l’est ja ens pesava massa i volíem arribar a Turquia el abans possible.

A Nis, a prop de la frontera Kosovar, deixàvem l’autopista, i amb ella la gran planura del Danubi que feia ja uns dies que ens acompanyava per endinsar-nos en els Balcans pròpiament dits. 100km de carreteretas de muntanya sortejant conductors kamikazes ens portàvem a la frontera búlgara on, després de fer-nos passar per 6 controls amb un pen drive a la mà que teníem que anar passant de policia en policia ens obrien la ultima barrera, i amb ella , l’últim país abans d’arribar a Turquia.

L’intenció era arribar-nos a Sofia per trobar un lloc per dormir i el dia següent continuar però després d’estar més d’una hora donant voltes amb la Fiera intentant orientar-nos vam desistir de la idea i tira ja cap a Turquia. S’ha de dir que a Bulgària ja gairebé tots els cartells estan escrits amb alfabet ciríl·lic i no s’entén absolutament res. S’estava apunt de fer de nit, ja que a més, a la frontera Búlgara ja vam tenir que avançar una hora el rellotge, així que el millor que podíem fer era, carretera i manta, i fins on arribes el sol.

El sol va arribar fins a les afores de Jovlglig, on vam trobar una “free Tir area”, es a dir, on paren els camions a dormir al seu pas cap a Turquia o Europa i allà ens vam quedar. La decisió la vam prendre després de que en una hora passes la Policia patrullant en tres ocasions així que vam deixar la Fiera enmig de dos enormes camions i a dormir.

Al dia següent, sabent que ens 200km arribàvem a Turquia ens ho vam prendre una mica més amb la calma, però tot i això a les 8 del matí ja estàvem tos quatre en posició de creuer i pensant ja en els kebabs i el çai que ens esperaven a l’altre banda.

Cap allà a les 12:00 arribàvem a la frontera Búlgara. Al fons es veia una bandera gegant de Turquia i un caos de obres que deu ni do. Una barrera que s’aixeca, una més. I ja està.

Geogràficament fins que no creuem el Bosforo no estarem a Asia, políticament fins que no creuem la frontera d’Irán, però per nosaltres, la gran aventura asiàtica ja ha començat. Preparats, llestos, ja!!!

Budapest

Campıng Belgrado

Matinada al Danubı