Cronica 6: Turquia I – Edirne

28 10 2008

Frontera turca – Edirne: 15km

La carretera principal que uneix Europa amb Asia bordeja diverses valls fluvials pasant per Nis i Sofia, atravesa les serralades de Stara i Rhodope fins a Plovdid apurant el riu Meriç i entra a  Edirne per la Via Agnatia, que antigament unia Roma amb Constantinopla.

Es en aquest punt on ens trobem, enmig d’un caos d’obres, en l’anomenada terra de ningú, on están construint, pel que sembla, una petita Andorra on la gent pugui comprar el que vulgui lliure d’impostos. Al nostre darrere,Bulgaria, es a dir, Europa. A davant, Turquia, Asia. També el nostre primer visat, i sobretot, el nostre primer gran país.

La primera barrere la pasem sense problemes. Control de pasaports i ja està. Al següent punt es on ens tenim que baixar de la Fiera per comprar els visat, en un barracó just al costat de la garita, on l’home que ens el ven per deu euros només ens diu: “Deportivo de la Coruña”. Si, si. Ja està. Tornem a la Garita, ens l’enganxa al pasaport, segell, i cap endavant. Ara toca lel torn de la Fiera. Ens fan aparcar per registrar-nos, però com que la porta corredera s’ens va trencar ahir i no es pot obrir, juntament amb que a l’agent d’aduanes això dels imprevistos no li va gaire ens ho engesteix rapid. Treu el cap per la porta del copilot i ja està. Registre fet. Ara si que estem a Turquia.

A 15km de la frontera es trova Edirne, ciutat que s’acostuma a pasar per alt donada la seva proximitat amb Istambul pero que val la pena que estigui apuntada en la ruta. No s’ha d’oblidar que va arrivar a ser capital del imperi Otomà i això es nota.

Des de les afores, ja es pot contemplar al fons la impresionant Selimiye camii o  que es el mateix, mezquita de Selimiye, borejada pels seus 4 minarets des d’on, només arrivar,el imán  crida a tota la població a la oració per uns megafons situats a les seves corones, a 71m d’alçada. El canvi d’una banda de la frontera a l’altre es impresionant. Mezquites i minarets repartits per tot arreu, terrases ajardinades on pendres el çai, i sobretot el caos reinant a tota l’Europa de l’est traduit en tranquilitat. Res té el seu lloc però tot sembla està en ordre. Crec realment que encara trigarem alguns dies en entendre tot això.

Només arrivar la primera sorpresa. Quan anavem cap el parking que hi ha situat a l’est de Selemiye, hem vist que just a sota i havia un altre furgoneta aparcada amb matricula europea. La curiositat a pogut més que nosaltres i poc hem trigat en picar a la seva porta i mira per on,  es tracta de dos irlandesos que van camí d’Australia! Tenen gran part de la ruta en comú amb nosaltres però ells en principi van més sobrats de temps, i crec que de diners també, però ja ens ha servit per canvia experiencies i per anar a menjar-nos el nostre primer kebab en companyia. Menció apart es mereix aquest primer kebab,ja que, al tenir la idea dels kebabs de Barcelona, ens hem quedat muts quan ens han tret un platás amb mig metre de kebab amb formatge. Sencillament, això es Turquia.

Després de dinar, hem anat tots sis cap a una de les moltes terrasetes amb jardins que hi han repartits per Edirne per anar a fer el çai, o té, veguda omnipresent pel que veiem i que la pots pendre absolutament a tot arreu. Fins i tot,  els comerços tenen penjats a fora com una especie de walkis amb els que, quan entra algún client, ja sigui a la barbería o a la farmacia, es demanin i tels portin en una safata amb una habilitat enviadiable, ja que poden corre pero no es cau ni una gota. Les fotos de rigor i finalment hem decidit que aniriem tots 6 demà cap a Istambul en busca d’algun camping on poder deixar la fiera per visitar la ciutat tranquilament. Ells duien el telefon d’un que, diuen, es el que fan servir tota la gent que ve en ruta a Istambul i que després segueix cap a l’est, però no hi ha hagut manera de parlar amb ells i tindren que anar a probar in situ. De totes formes ja tenim a la recamara el números d’alguns altres per si de cás.

La veritat, es que hens a fet il·lusió trovar-nos amb algú que fagi una historia semblant a la nostra. Ara si que sabem que hem fet bé fugin d’Europa.

Per la tarda un altre volta per Edirne i a encomanar-nos de la tranquilitat que es respira, ja que, hem sembla a mi, Istambul será moltes coses, però tranquil…

çai turc

el primer kebab

Edirne