Edirne – Istambul: 277km
Les crides a la oració que fan els imans des dels minarets es una de les coses que més et sobte quan arribes a Turquia i, suposo, que a qualsevol país musulmà, i es té que dir que té el seu encant. Ara bé, quant dorms en un pàrking situat a pocs metres de la principal mesquita d’Edirne i a les 5:30 del matí comencen a sonar, la cosa canvia. El primer que tens que fer es vigilar no donar-te amb el cap al sostre al aixecar-te d’un salt, el segon, no intentar apagar el mòbil pensant-te que es la alarma, i el tercer mirar de trobar la manera per intentar seguir dormint, per que no es que siguin precisament curtes ni discretes. Primera cosa a la que ens tindrem que acostumar.
Després quan et tornes a despertar, ja a l’hora que tocava, la balança s’equilibra bastant al veure, al jardí de la Fiera, aquell espectacle de cúpules i minarets evoquen totes les histories sobre orient que hem escoltat des de petits.
Un çai, i abandonem la tranquil·litat d’Edirne per dirigir-nos cap a el caos d’ Istambul, una ciutat fora de totes les nostres proporcions, 16 milions d’habitants, que, sabem, no ens ho ficaran gens fàcil. I per si no fos suficient, la pluja.
Eren abans de les 12:00 quan ens trobem a les portes de l’antiga Constantinopla, i el cel es començava a desfer a sobre nostre per acabar-ho de arrodonir. Sort que els dos Irlandesos, als que a partir d’ara ens referirem a ells com als germans James Cook, van un puntet i mig per sobre nostre i disposen d’un GPS, per que si no, no se com ens ho haguéssim muntat. Tot i que al final per poc a servit.
El Càmping que portàvem de referència, el Londrae Càmping, ha vist que les tendes de campanya i les furgonetes dels hippies no eren el que es porta ara, i, on abans estava la gespeta i les parcel·les, han construït un Karting i unes pistes cobertes de futbol amb herba artificial inclosa. El millor de tot, per això, es que el Càmping encara el tenen obert, però amb la diferencia es que ara et fan pagar 25euros per deixar la furgo en una plaça de pàrking enmig d’un carrer. Això es el càmping. Suposo que si cola, cola, però a nosaltres no, i ràpidament estàvem de nou al infern que suposa conduir per Istambul en busca d’un altre càmping que marcava el GPS, i que tampoc existia.
L’altre opció que teníem era dirigir-nos al aeroport internacional d’ Istambul, deixar la Fiera en el pàrking d’aquest, i anar al centre de la ciutat en busca d’un alberg on poder passar tranquil·lament els dies que tinguéssim que passar. La idea també pintava bé però, com no, tampoc podia ser. Resulta que els pàrkings del aeroport són tots coberts i ni la nostra furgo, ni molt menys la dels Irlandesos i cabien. Eren les 15:00 de la tarda ja i no teníem ni idea de que fer. Un anàlisis de la situació ràpid i davant nostre només teníem dos opcions. Una, tornar al karting-Camping i pagar una pasta per esta en un lloc de merda. L’altre, més arriscada, era, ficar-nos al centre d’ Istambul, del que encara estàvem a uns 10km i buscar algun lloc on aparcar la furgo segur i mirar que fèiem. I això es el que hem fet.
Dos hores més d’infern ens han portat fins a Sultanahmet , al centre mateix d’, on, ja dels nervis a causa dels conductors kamikazes, hem aparcat la furgoneta, entre la Universitat d’ i el Gran Bazaar i hem decidit mirar de passar la nit allà. No es, ni molt menys el millor lloc, no per seguretat, sinó per incomoditat, però realment ja no podíem més. Mai més ningú de nosaltres es queixarà del tràfic de Barcelona, això segur.
Després hem intentat tenir la nostre primera experiència amb el Gran Bazaar però avui ja no teníem el dia. Una volta ràpida i de nou cap a la furgo. Demà ja serà un altre dia.
Però no va ser un dia molt diferent, la veritat. Fins i tot va ser pitjor.
Per la nit, quan tot just ens ficàvem a dormir, el Pol i l’Araceli a la Fiera i el German i la Monica a la furgo dels germans Cook, ja que vam preferir no aixecar el sostre al mig d’ i ells tenien lloc, va començar a ploure. El que no sabíem es que no pararia en tot el dia següent.
Ens vam despertar plovent, tampoc molt, però plovia. Teníem que anar a buscar un altre lloc per ficar la furgo i el German i el Pol vam fer una escapada cap a uns pàrkings que teníem apuntats per veure que tal estàvem. Al principi eren quatre gotes, però, de cop i volta, com qui no vol la cosa, ha caigut una trompa d’aigua que ens ha deixat completament empapats. Ja estàvem prop dels lloc marcats i ja no venia d’aquí. L’aigua de dins les sabates ja no ens la treia ningú. Però òbviament no podia servir de res aquell viatge. No sabem que es el que passava però el centre d’ estava completament tallat al tràfic i ple de policia. D’aquí tres dies es el dia nacional de Turquia i suposo que algú, tenia que veure però no ens quedaríem per saber que era, això segur. I el pàrking estava allà, completament buit, entre Santa Sofia i la mesquita blava però tampoc podia ser. Recordarem el nostre pas per Istambul com allò que podia haver sigut i no va ser, ja que ens estem queden cada cop a les portes. Es que a sobres, l’únic lloc al que podíem anar cobert era el Gran Bazaar, però clar, era diumenge i estava tancat.
Doncs res, un altre cop cap a la furgo, calats fins els ossos i que almenys pari de ploure. Però tampoc. Després de secar-nos, estendre la roba dins la furgoneta com podem i ficar-nos l’altre muda de roba que portem (perquè només portem dos), es el torn de l’Araceli i la Monica. Amb la lliçó apresa de que no pots estar més de 10 minuts al carrer marxen a buscar uns kebabs per esmorzar, i clar, no va poder ser, es veu que pel matí no fan kebabs però si hamburgueses. Acabem esmorzant quatre hamburgueses i per dinar, com que ja no plourà, doncs ja anirem a un lloc que hi ha a la madraça de la mesquita que tenim a uns 500 metres i que fan uns plats que ja tenen millor pinta. Però no va ser així tampoc. En lloc de parar de ploure, cada cop o feia més i quan semblava que afluixava tornava a tronar. Les hores passaven i ja començàvem a desquiciar-nos. L’araceli i la Monica van tornar a fer parella per anar a comprar-nos unes botes d’aigua per poder sortir de la furgo i almenys que ens donés una mica l’aire però tampoc va poder ser. Més mala sort no podíem estar tenint, però si amics, si que podíem. A l’hora de dinar vam tenir que fotre mà al menjar d’emergència que tenim i a l’hora de rentar els plats, doncs que se’ns va acabar l’aigua del dipòsit. L’araceli ja feia dies que deia que es tenia que mirar però entre una cosa i l’altre. Doncs vinga, ara sense aigua. La cara de Jack Nicholson a el resplandor començava a fer aparició en les nostres faccions. La Fiera estava feta una chabola, començava a entrar-li aigua cada cop per més llocs, primer vam començar a pixar en ampolles el German i el Pol i després fins i tot l’Araceli i la Monica per no poder sortir de la furgoneta. Una bogeria era el que estava passant. De tant en tant obrien la porta el Germans James Cook, -Istambul is beautifull!!- i la mateixa cara de desquiciats que nosaltres. Portem dos dies en una de les ciutats més impressionants del món i l’únic que hem vist són les cortines d’aigua que cauen pels vidres de la furgo. I que segueix plovent…
Però poc abans de anar-nos a dormir, mentre teníem el nostre primer contacte amb el raki turc, a la furgoneta dels Germans Cook, de cop i volta, algu passa, algu nou, -que es?!-, Doncs que per primera vegada no s’escolta el soroll de la pluja xocar contra la furgoneta..Ha parat de ploure!! Sense voler il·lusionar-nos gaire, ens anem a dormir amb l’esperança de que demà si serà el dia. Que per fi tindrem Istambul per nosaltres.
Després d’una nit força moguda a fora de les furgonetes (no oblidem que estem al carrer del Gran Bazaar i els dilluns per la matinada, pel que hem descobert, es el dia en que porten tot el gènere pels centenars de comerços que hi han al voltant), ens aixequem amb l’ intenció de canviar-nos de lloc, cap a un pàrking que hi ha just al darrere de la Mesquita blava, en ple Sultanahmed. El dia no s’aixeca molt clar però almenys ja no plou i ho hem d’aprofitar. Un petit però, com tots aquí a Istambul, delirant trajecte ens porta just on volíem, i després de negociar el preu amb el graciós home que vigila el pàrking, les dos furgonetes queden aparcades a sota dos dels sis imponents minarets que guarden la Mesquita Blava. De moment tot sobre rodes. A més, el pàrking té aigua, on podem omplir el dipòsit de La Fiera i una letrina. Que més podem demanar!! La segona missió, també important, era canviar els travels checs perquè ens estàvem quedant sense efectiu i, pel que veiem, a Turquia no els hi fa molta gracia això dels xecs de viatge. A sobres, per si fos poc, aquí teníem que canviar tot el que gastarem a Turquia i també a Irán, ja que en aquest últim país no es pot ni canviar travels ni fer servir la targeta de crèdit. Doncs també, a la primera canviats!!!. Eren les 10:30 i ja teníem tot el dia per davant per perdre’ns per Istambul. Primer hem començat per la impressionant, i veïna nostra, mesquita Blava. Des de fora ja et sens minúscul davant seu, però un cop a dins (i veus que treu el nom de Mesquita blava de les desenes de milers de rajoles d’aquest color que adornen el seu interior i de les més de 260 vidrieres portades des de Venècia al s. XVI) per molt poc que congeniïs amb les religions, siguin les que siguin, t’has de rendir a la evidencia i no pots fer més que deixar anar un –ohhhh!! seguit d’uns moments de silenci per intentar pair tanta grandiositat.
Aquí també ha sigut el primer lloc on l’Araceli i la Monica s’han tingut que cobrir el cabell amb un mocador. No es obligatori ficar-se’l per entrar però si que es una mostra de respecte i de pas es van acostumant per Irán, on tindran que dur-lo les 24 hores del dia com qui diu. Després, visita a la Aya Sofia, en principi la més emblemàtica de Istambul, tot i que a mi la veritat es que la mesquita blava m’ha impressionat més, encara que clar, s’ha de tenir en compte que Sofia va ser construïda més de mil anys abans i que no hem entrat a dins ja que es tenia que pagar i a més està de reformes i per veure a paletes treballant hem quedava a Barcelona. Voltants del Palau Tockapi, i cap a la punta de Serrallo, punt on es troben el mar de Màrmara, el Bòsfor i el Cuerno de Oro. Per primera vegada teníem el Bòsfor davant nostre. Un dels punts més representatius del nostre viatge. A partir d’aquella llengua de mar, qual Jacob i els argonautes, estava lo desconegut, i només posant la vista sobre la terra d’enfront, ja terra asiàtica, senties ja l’emoció que se sent en adintrar-se en una terra que no es la teva, que no coneixes, i que saps que te molt a oferir-te. En pocs dies ho descobrirem.
D’allà, i després d’una primera visita al Bazar de les Especies, on hem conegut a un curiós venedor que havia viscut a Alicante i al que li hem comprat una barreja de pebres que té molt bona pinta, hem anat a dinar al costat de la Süleymaniye Camii, on hem provat l’especialitat de la casa, las Fasulye, favas picants, amb ayram, iogurt líquid. Després d’una nova visita al Gran Bazaar, que ha servit per reafirmar el que vam percebre el primer dia, que no es lloc per nosaltres, hem tornat cap a la Fiera per trobar-nos amb els germans Cook i descansar una estona. Avui si que estava sortint to bé. Estàvem a la furgo de nou, però era per voluntat pròpia.
Una ciutat com aquesta realment t’esgota psicològica i físicament, així que millor que relaxar-nos fumant una Nargüile de tabac de poma, el típic turc, acompanyats d’uns çais??Doncs això es el que hem fet després de mirar de secar la roba en una bugaderia, tasca que també hem aconseguit excepte potser el més important, les bambes del German i el Pol, que estan completament mullades, motiu pel qual la pinta que feien per la ciutat: Xancletes i mitjons els dos i l’altre passejant-se per Istambul amb els pantalons del pijama. Però sense comentaris.
Per la nit, amb el dia que hem portat avui, per poca cosa més estàvem. Unes partides de cartes i al catre. L’Únic ressenyable ha sigut l’aparició de la primera diarrea del viatge, lleu, però diarrea. La víctima ha sigut la Monica però no es d’estranyar ja que, entre coleguita i coleguita, avui s’ha pres ni més ni menys que 6 çais, i encara el cos no el tenim tant habituat com per aquests excessos.
El nostre quart dia a Istambul, ens despertàvem amb el cel completament descobert. Per fi podríem gaudir de la ciutat amb sol, que ja teníem ganes. El plan d’avui era creuar el Cuerno de Oro, el port natural que separa les dos Istambul europees, i passar el dia passejant per Beyoglú, la part moderna d’. Després d’una passejada ens plantàvem al pont Galata per creuar al altre costat. Ja des d’aquí es pot aprecia la diferencia que hi ha entre els dos costats. Mirant cap a Sultanahmed el que més sobresurt són els centenars de minarets de les moltes mesquites que hi ha, mentre que mirant cap a Beyoglú, com a molt ens veus un parell i el que predomina són els edificis moderns i la Torre Galata, l’insignia de l’època Genovesa a la ciutat.
Ràpidament canvies el chip i et trobes en una ciutat que podria ser qualsevol capital europea, inclús Barcelona, amb els seus bulevards plens de botigues de marques conegudes i de gent jove vestint a la “ultima”. Es per això que en menys de dos hores ja tornàvem a estar davant del Pont Galata per tornar al altre Istambul, l’evocador d’èpoques passades, no sense abans fer una parada al mercat del peix per comprar 6 peces per cuinar-les amb els Germans Cook, que avui ens han acompanyat durant tot el dia.
Amb les caminades que ens marquem i amb els kebabs que anem menjant durant tot el dia tenim els horaris dels àpats una mica alterat i avui, ens hem ficat a dinar quan ja casi era fosc, encara que també s’ha de dir que aquí, a les 17:30 ja ho es. Però l’espera a valgut la pena i entre el peix fresc i la barreja de pebres que vam comprar ahir al bazaar de les especies ens hem marcat uns dels millor menjars des de que vam sortir de Barcelona. El nostre comiat d’ bé s’ho mereixia.
Demà toca marxar cap a Ankara, la capital de Turquia, on en els pròxims dies (esperem que pocs) ens espera la marató dels visats, ja que tenim que treure’ns els de Irán, Pakistán i la India i no es una tasca gens fàcil pel que ens han dit. Ja sabreu com ens ha anat en la pròxima crònica.
Pel que fa a Istambul, en general, ens deixa un molt bon regust de boca, tot i els dos dies que vam perdre a causa de la pluja, i la sensació, de que ens queda molt pendent i que, com a molts altres llocs, la primera visita es només una introducció del que es l’antiga Constantinopla.
“Si uno dispusiera tan solo de una oportunidad para ver el mundo, debería contemplar Istambul”
Alfonso de Lamartine
Quatre Motxilles i Un Destí 