Crònica 1: 3,2,1…i tornem-hi…Quatre motxilles i un destí comença!!

30 11 2008

Istanbul

L’Aiduan, l’agent encarregat de portar-nos tot el tema de la repatriació de La Fiera, ens va deixar, després d’una primera presa de contacte amb la imprudència turca al volant, a la parada de Avcila del MetroBus cap allà a les 17:00 de la tarda. Acostumats a moure’ns amb total autonomia per allà on volíem, s’ha de reconèixer que estàvem una mica verds en el tema transports públics, i això es va demostrar quant ens vam assabentar que el que nosaltres ens pensàvem que serien 6 parades fins al, aquest si, conegut  tramvia de Sultanahmed, es van convertir en transbords en autobusos pels afores d’Istanbul, sense gairebé lires turques al damunt i sense saber molt bé on acabaríem, així que vam decidir prendre’ns el nostre temps d’aclimatació a la nova situació que s’havia creat i, sense que serveixi de precedent, agafar un taxi que ens deixés fins a la porta mateix de l’Hostal. I maleït el moment en que vam prendre aquesta decisió. Sabíem com conduíen a Turquia, hem fet més de 3000 km per aquestes carreteres i les hem vist de tots els colors però clar, una cosa es veureu des de la nostra furgoneta de 4 marxes, que de 80km/h no passa, i l’altre es veureu des d’una Dobló nova de trinca, amb un conductor totalment inexpressiu que sembla desitjar la mort a cada revolt, conduint per carreteretes de corbes totalment inundades d’aigua com si estigués jugant a la Play Station i no li pogués passa absolutament res. De fet ni el cinturó es va cordar, mentre a nosaltres ens faltaven mans, peus i estomac per no sortir disparats d’aquell centrifugat. No m’estranya gens ni mica que aquí a Turquia tinguin un dels índex més alts del món en quant a mort a les carreteres es refereix, en absolut.

I molt poca estona després,  blancs a més no poder, vam arribar a la porta del Istanbul Hostel, davant de la qual, si no hagués sigut per que no havíem menjat res en tot el dia, amb tota seguretat, haguéssim tret fins la primera papilla. Realment, la sensació que se’t queda quant li pagues a algú per haver-te fet passar un dels pitjors moments de la teva vida es com molt contradictòria: el que hagués sigut just, sense cap mena de dubte, es que juntament amb els diners (això també, ja que ens havia portat fins son havia dit) li haguéssim donat cada un de nosaltres un cop de puny en mig de la cara, però també dubto que algú hagués encertat amb el mareig que portàvem a sobre.

Així que, havent sigut protagonistes de la versió turca de Taxi Driver, ens plantàvem a la nostra habitació, compartida amb una noia espanyola i un italià,  amb l’objectiu immediat de fotre’ns una dutxa d’aigua calenta que ens fes oblidar tot el que avui havia passat; que ens fes oblidar i que ens treies les capes i capes de merda que portàvem al damunt després de més de 20 dies sense dutxar-nos, també s’ha de dir.  I després de la sessió de rascat corporal per poc més podíem estar ja, un kebab ràpid al amigo de sota de Aya Sofia, un especial çai amb un curiós venedor d’alfombres amic de l’Araceli, una partideta de Backgamon al bar de l’hostal i a dormir que havia sigut un dia molt, però que molt llarg.

———–

Certament, l’esmorzar de l’Hostal no es que se’l pogués catalogar com a gran cosa, però almenys per omplir les nostres panxes sense pagar més diners ja va servir i això es el que importa, ja que aquests últims dies a Istanbul tenien que ser de racionament total.

El primer que teníem que fer durant el dia 2 d.F. era enviar les claus de La Fiera cap a Barcelona juntament amb la fitxa tècnica ja que si arribava abans el vaixell no hi hauria manera de treure-la del contenidor i com que res es gratis en aquesta vida, cada dia que passi al port de més es una pasta que tenim de menys. Així que cap a la PTT i certificat cap a Barcelona. Per si de cas, per això, l’altre copia de les claus en la guarden nosaltres, que les fiabilitats dels correus estatals, arreu, son bastant dubtoses. I amb aquest sobre, ja si que tancàvem tot el cicle que vam començar a Ankara fa dues setmanes i encara ens sobraven dos dies per estar aquí a Istanbul abans d’agafar l’avió. Dos dies que, la veritat, ens sobren, ja que sabem que, realment, no farem net del tot fins que no aterrem a Dubai el proper dia 1 i llavors ja si, passem pagina definitivament.

Però com que no podem fer res més, doncs a mirar que aquests dos dies se’ns facin el  més amens possibles. Calculem el pressupost que tenim després d’haver pagat l’hostal i separar els diners del autobús fins l’aeroport i del visat pel Nepal (30 USD per cap; el dels Emirats Àrabs Units per nosaltres es gratuït..) i ens donen la fantàstica xifra de 30 euros, o el que es el mateix aquí a Istanbul, kebabs per dinar, kebabs per sopar i poca cosa més… I d’aquesta manera, sense cap luxe que permetre’ns,  passem el dia entre el bar del Hostal, jugant a cartes i al Backgamon i mirant la que s’està liant a Bombai, i l’habitació, ja que per si fos poc(per que estrany per a nosaltres ja no ho es gens…) aquí a Istanbul no para de ploure…

Però almenys les hores van caient, i al arribar la nit, ben abrigats, es el moment d’anar-nos a acomiadar del nostre Baba aquí a Istanbul, el guarda del torn de nit del Otopark on estàvem amb la Fiera, un entranyable i ,també s’ha de dir, curiós senyor que, a causa de l’avorriment i sobretot de la seva hospitalitat, ens va cuidar com si estiguéssim a casa durant els dies que vam compartir pàrking. Molts han sigut els çais que hem fet a la seva garita per treure’ns el fred del cos, i molts més haguessin sigut si haguessim anat sempre que ens ho oferia, i ell va ser qui ens va enganxar a això del Backgamon, i sense parlar ni una mica d’anglès ni castellà, i per descomptat que nosaltres de turc tampoc. Però ens anàvem entenent, i cada dia, parlàvem una mica més i més, i al final, ens coneixíem com si a part d’amistat també compartíssim idiomes. Però va arribar el moment de la despedida i quant li vam dir  adéu –hoçakal- els ulls se li van omplir de llàgrimes ( i a nosaltres també), però sempre amb el seu somriure, ens va convidar a venir l’any que bé de nou, i que llavors ens acompanyaria al seu poble, Amasya, per visitar l’est de Turquia que ens a quedat pendent. Un grandíssim home, se’ns dubte, al que visitarem sempre que tornem a Istanbul. Un amic que es diu. Però això es el que té viatjar, coneixes molta gent, que, en canvi, es van quedant en el camí, no literalment, clar, però si en el teu camí.

I mig tocats, arribàvem al Hostal, on, poc a poc, l’atracció dels llits ens aniria tombant un a un fins que la llum es va apagar per esperar el nostre últim dia sencer a Istanbul.

———–

Dia sense historia, podria qualificar-se que de transit, a més la pluja a fora no convidava a gaire més. Així que poc que remarcar d’avui, una visita al special çai del venedor d’alfombres amic de l’Araceli, de la que hem tardat varies hores en recuperar-nos, una siesta vespertina esperant l’hora de sopar i l’únic al·licient del dia, el Sevilla-Barça que hem pogut veure al bar de l’hostal, i que a més, ha acabat amb 0-3. Sembla que aquest any si. Ara ja estem fent números per veure on estarem pel Madrid-Barça del dia 14. Sembla que, si tot va bé, estarem a Varanasi, antiga Benares, la ciutat sagrada del Ganges, ja a la India. I molt bon lloc, per veure el partit. A més, podem passar-nos abans pels gaths de la ciutat a demanar un bon grapat de gols. Que per demanar no sigui, encara que per lo vist, tampoc els hi fa falta molt. Però ja veurem. Després del partit, que aquí a Turquia a acabat cap allà a la una de la matinada, corrent cap al llit, que aquesta serà la ultima nit fins d’aquí a tres dies que podrem dormir pla. Demà a aquesta hora estarem volant cap a Dubai, i passat demà tindrem que passar la nit a la terminal de sortides del aeroport de Sharjah ja que els preus prohibitius dels petrodòlars fa que, ni de conya, ens podem permetre ni una pensió als Emirats Àrabs Units. Però com a consol, tenim que pel dia 2 de Desembre ja tenim dos habitacions dobles reservades a Kathmandú, al Peace Guest House, per 3USD per persona, on podrem descansar tot el que volem.

———

L’últim dia a Turquia (per fi…) començava cap allà a les 8:30 del matí, quant ens aixecàvem en zafarrancho de combate per recollir tot l’escampai que teníem per l’habitació (des de que la parella italo-espanyola havia marxat ens l’havíem fet completament nostre i teníem tot repartit per l’habitació, tindrem que començar a acostumar-nos a això de les motxilles…) ja que la teníem que deixar abans de les 11:00 del matí. Prou bé que ens a sortit i abans de les 10 ja estàvem esmorzant per ultima vegada cogombre, tomàquet, ou dur i olives negres, el típic esmorzar turc, que la veritat, no trobarem molt a faltar. Lo bo era que encara que ja no tinguéssim habitació podíem campar per l’hostal, fer servir les dutxes i el bar i deixar les motxilles a recepció per si volíem anar a fer un últim vol per Istanbul. I aquesta era la idea, però les hores passaven a un ritme molt, però que molt lent, i a més, teníem el cap molt lluny d’aquí ja (realment des de que vam deixar la furgo al port que volíem que arribés aquets moment). Així que tot just després de dinar, ens hem carregat les motxilles a l’esquena per primera vegada i cap a Taksim a agafar l’autobús que ens portés cap a l’aeroport internacional Sabiha Gokcen, a uns 50km d’on érem, i us ho podeu imaginar, encara no eren les 18:00 de la tarda i ja estàvem esperant el nostre avió, que sortia, ni més ni menys, que a la 1:05 del matí. us podeu fer una idea de les ganes que teníem tots quatre de marxar d’aquí. I poc a poc han anat passant les hores, fins que, cap allà a les 22:30 hem facturat les nostres motxilles: ja no les tornarem a veure fins d’aquí a dos dies a Kathmandú!, i poc abans de les 23:30 el moment que tots esperàvem, el control policial s’ha obert i han estampat el segell al nostre passaport que indica que avui, a dia 30-11-08 abandonàvem Turquia. Fa més d’un mes que vam entrar carregats d’il·lusió i mirar ara, desitjant sortir. Això si, també carregats d’il·lusió, d’una forma diferent a la esperada però també carregats d’il·lusió, això si.

I això es tot des de la sala d’embarcament del aeroport, esperant veure a la pantalla que el vol G9 0284 d’Air Arabia amb destí Sharjah està llest per embarcar. I amb ell, nosaltres.

Comença Quatre motxilles i un destí…

Anuncis




Crònica 13: Ultima crònica de quatre rodes i un destí com a tal…(Part segona)

28 11 2008

 

I així, un mes després de la nostra primera visita a Istanbul, tornàvem a aparcar La Fiera just a sota la Mesquita blava, al mateix otopark, amb els mateixos guardes que el vigilaven, les mateixes crides a l’oració que et despertaven a tot volum a quarts de 6 del matí, però hi havia alguna cosa que havia canviat, i molt. Si en la nostra primera visita de l’únic que teníem ganes era de sortir de la furgoneta i caminar i caminar per l’antiga Constantinopla, ara, en canvi, inconscientment ens tiràvem el dia dins d’ella, acomiadant-nos de el que havia sigut la nostra casa, cuina i transport en els últims 50 dies. Realment, serà un buit molt difícil d’omplir.

Però sense temps per lamentar-nos tocava començar a moure-ho tot per poder marxar de Turquia el més aviat possible (desgraciadament, en aquest viatge, Turquia ja tindrà la marca de carreró sense sortida per a nosaltres. Encara que sabem que és molt més que això…) i veient tot el que teníem pendent per fer, això no seria gens fàcil. Hi havien dues línees ben diferenciades a resoldre: la primera era trobar la manera més convenient (tant per les nostres butxaques com per la Fiera) de tornar la furgo cap a Barcelona i la segona era que faríem a partir d’aquell moment sense ella.

Així que de nou cap a internet i a passar-nos hores i hores buscant respostes i amb el rellotge en contra, clar.

El primer que vam treure en clar era quin seria el nostre destí més proper: l’Índia. Així que ràpidament cap al consulat Hindú a tramitar el visat, que encara que no has d’esperar-te dues setmanes a que et diguin que sí o que no com amb el de Iran, els seus 5 dies laborables ja els triga.

Després de l’experiència que havíem tingut amb el visat iranià, omplir les dues fulles de formulari per l’Índia van ser el més semblant a un examen de final de carrera que hem fet mai. Tots quatre dins la furgo dictant-nos les preguntes i estudiant cuidadosament el que posàvem  per no cagar-la. I al dia següent, juntament amb una còpia de la cartilla, dues fotografies de carnet i una carta de l’ambaixada espanyola (la tercera carta de recomanació que teníem del senyor ambaixador a Turquia, que segur que us sona…el senyor Joan Clos…té guassa la cosa..) més 50 dollars per cap, vam tornar a deixar el nostre viatge en mans d’algun oficial consular, o el que és el mateix, vam deixar el nostre viatge pendent de la fluidesa escatològica d’una persona que no ens coneix ni mai ens coneixerà, però millor no pensar en això i a seguir, que la feina que ens queda és molta.

Entre tots aquests tràmits, les visites a internet buscant la manera de tornar la Fiera cap a casa seguien però sense donar massa resultat. Totes les empreses a les que trucàvem per un motiu o per un altre no podien oferir-nos aquest servei i les que potser si podien ho veien tan negre que al final els hi perdíem la pista, i els dies passaven i no teníem res. Però com que qui la segueix, l’aconsegueix, les hores i hores d’internet i skype van començar a donar els seus fruits. Òbviament, després de parlar i parlar amb empreses dedicades al transport marítim, també vas aprenent on buscar i sobretot, que buscar, i les paraules transitaris marítims i customers brooker, serien les que ens treurien d’aquest embolic. Vam trobar varies empreses espanyoles de transitaris que tenien sortides des de Turquia fins a la València i Tarragona. Afinant una mica més la punteria vam trobar Barcelona, i pel que respecta a la sortida, vam passar d’Izmir (700km al sud d’Istanbul) fins a Ambarli, a 20km a l’oest. Això ja ho teníem dèiem, però ,evidentment, no era del tot cert. Quan ja semblava que estava tot en marxa, vam tenir que tornar a aturar absolutament tot per ni més ni menys que un segell. Així com sona, un segell. I es que quant entres a Turquia amb un vehicle propi, al titular d’aquest li anoten en el passaport el dia d’entrada i no pot sortir  sense el cotxe o sense un segell on surti que el cotxe ja ha sortit prèviament del país. I això ja si que no ho feien les empreses de transitaris, per això necessitàvem a un customer broker, i que ens fes tots els tràmits d’aduanes. I resulta que, curiosament a Istanbul, no hi ha ningun que parli anglès, o això es el que ens va dir l’agent amb qui teníem tot mig engegat. Així que, com qui no vol la cosa, quant ja semblava que això ja s’acabava,  ens vam tornar a trobar amb les mans buides. I el temps seguia passant.

Però una tarda vam rebre un missatge que, aquest si, canviaria la nostra sort. Això era el Divendres 21 de novembre, a una setmana de la data límit que ens havíem fica, més o menys, per sortir de Turquia. El missatge era de ARKAS Spain, una empresa a la que ens havien dirigit varies persones amb les que havíem pogut parlar, i on ens enviaven ja un pressupost detallat del que costava fer l’operació sense estranyar-se gens ni mica pel que demanàvem. Així que vam deixar passar el cap de setmana i Dilluns a primera hora vam trucar a Barcelona a veure si tot era tant fàcil com semblava. I efectivament, en poca estona ens van enviar el seu agent aquí a Istanbul i en un moment ens va moure tot per poder enviar la furgoneta Dijous mateix!! Si tot sortia bé, dimecres ja teníem els visats de la India, Dijous embarcàvem la furgoneta i, en principi, Diumenge sortia el nostre avió cap a Delhi.

Però òbviament, no tot era tant perfecte, o almenys això ens vam pensar quant, Dimarts al matí, vam mirar com estava lo dels bitllets a la India i vam veure que estaven tots els vols plens fins al proper 8 de desembre. Això significava més d’una setmana aquí a Istanbul i no estàvem disposats a seguir parats. Teníem la possibilitat de volar a Dubai (tots els vols d’Air Arabia fan escala a Dubai) i d’allà anar a passar una setmana a Oman, però els pressupostos que vam veure d’altres viatgers ens van fer pensar-ho millor ja que mínim ficava 30 euros al dia, i nosaltres no ens podem permetre molt més de 10. Així que a seguir buscant fins que vam agafar el mapa i, mirant-ho bé, ens aniria realment millor volar primer a Nepal, i després ja baixar cap a la India, fer-la de nord a sud i des de Kerala volar després cap a Sri Lanka, per fer el salt cap al sud-est asiàtic!! I com que la nostra sort ja havia canviat, efectivament ens costava el mateix volar a Katmandú que a Delhi i d’aquesta manera tampoc teníem que espera per comprar el bitllet d’avió a que ens donessin els visat de la India per que el de Nepal el pots treure al mateix aeroport!! I així va ser, com, Dimecres al matí,  ens van fer entrega d’un full on sortia el dia de la nostre sortida de Turquia: el proper 1 de desembre a la 1:15 del matí. I ja tot va anar sortint sol: per la tarda, ens van entregar les nostres QUATRE vises per la India, amb una validesa de tres mesos i amb entrades múltiples. Perfecte. A la sortida del consulat, ens vam topar amb un turc que tenia la novia a Espanya i que per practicar el castellà es va ficar a parla amb nosaltres i que si necessitàvem algu, i efectivament, necessitàvem un hostal per passar les tres nits que estaríem a Istanbul sense la furgo, i ens va donar la targeta del Istanbul Hostel, d’uns amics seus. I efectivament, aquí va ser on vam trobar les habitacions més netes i més barates (amb el descompte que ens feia per ser amics del noi de la porta del consulat) de totes les que vam anar a veure.

I el gran dia va arribar.

Dijous al mati, a primera hora, deixàvem les motxilles al hostal i ens encaminàvem cap a Ambarly Port, on esperava la capsa metàl·lica on teníem que ficar la nostra estimada Fiera. Hem deixaré tots els detalls del que vam fer durant aquelles interminables 6 hores que vam estar al port per que res importa tant com el resultat final: La Fiera, conduïda pel German, passant el control del Port…Aquesta va ser la ultima vegada que l’Araceli, la Monica i el Pol veurien i sentirien a la Fiera en aquest viatge. Contenint les llàgrimes i fent esperar a l’agent d’Arkas, que no s’explicava com podíem estar aturats sota a pluja mirant una vella furgoneta com marxava, vam veure com totes les hores, ganes i esforços que havíem fet durant un any per fer-la creuar mig món s’acabaven en un contenidor de 20peus de color blau amb la paraula ARKAS gravada al lateral en color blanc. Certament aquest era el seu final, però no al costat europeu d’Istanbul, aquí no. Sembla mentida com es pot arribar a apreciar una destartelada furgoneta de l’any 82 però es que realment era el motor d’aquesta aventura. I per això, amb aquesta crònica, donem per acabades les cròniques en nom de Quatre rodes i un destí. Quant exactament? Doncs el moment exacte es quant els treballadors del port, en presencia de l’inspector d’aduanes, el customer broker  i del German, tanca les dues portes laterals del contenidor, deixant La Fiera, i amb ella molts dels nostres somnis, a les fosques, com dormint.

Però afortunadament, després de la nit ve el dia, i quant aquest dia arribi, La Fiera, i un altre cop, els nostres somnis que amb ella s’han quedat, es tornaran a trobar per fer-se realitat, i tots quatre tornarem a tancar les portes que encara s’obrin de la nostra vella furgoneta per fer el que vam prometre que faríem, rodar i rodar i rodar….

I exactament es aquí on s’acaba Quatre Rodes i un Destí, al Port d’Ambarly, a 20 km d’Istanbul, esperant que ens porti l’agent d’Arkas cap alguna estació del MetroBus per dirigir-nos cap al Istanbul Hostel, on ens esperen les que donen nom al bloc a partir d’ara, les nostres Quatre motxilles, i òbviament, el nostre destí.

Però a partir d’aquí ja es un altre historia i així que us tocarà esperar, només dir, que a partir d’ara, després d’aquest 15dies d’aturada que hem tingut que fer per força major, el bloc tornarà a funcionar en plena forma, i podreu seguir tots els nostres passos en tot moment, això si, en honor a La Fiera, passarà a dir-se Quatre motxilles i un destí.





Crònica 13: Ultima crònica de quatre rodes i un destí com a tal…(Part primera)

20 11 2008

Poca estona després de recórrer  200 metres d’una carretera comarcal italiana, donant voltes sobre nosaltres mateixos sense control, en un asfalt mullat i sense marges i per on circulen sense parar autobusos i camions, i que en canvi, tot es traduís en un petit cop al frontal esquerra de la furgoneta, vam tenir l’absoluta certesa de que La Fiera arribaria sencera i sense problemes al sud-est asiàtic. Això era a dia 16 d’Octubre del 2008. Però espereu, hauríem de retrocedir una mica més en el temps, exactament en els mesos que van precedir a la nostra sortida del port de Barcelona, aquelles tardes inacabables en que preparàvem la nostra aventura per Europa i Àsia, aquelles tardes en que darrere de cada pàgina que passàvem quedaven apuntats dos signes ben grans d’interrogació.

S’han de combinar aquets dos moments i mirar de treure alguna cosa en clar i de profit per mirar d’entendre el que ha passat en aquests dies, des de la nostra arribada a Ankara plens d’optimisme, la nostra por al escoltar al oficial iranià dient-nos: –is negative again!-, la nostra arribada de nou a Istanbul (també plovent), les tardes buscant agents transitaris marítims que ens poguessin ajudar, i sobretot, per saber (i creure’ns) que el que hem decidit és el millor que podíem decidir…

Misteris sense resoldre a l’ambaixada Iraniana a Ankara…

Però anem per parts per poder entendre (i repeteixo, creure’ns) el conjunt de la situació sense caure en el intent.

Quan vam escoltar per primera vegada que una de les 4 Vises que havíem demanat per poder entrar a Iran havia estat denegada no ens ho podíem creure. Havia de ser un error, ningú de nosaltres havia demanat mai una visa iraniana ni molt menys havia estat a Iran (ni a Israel), per tot arreu on llegíem, a tothom li havien donat la visa sense més problemes que la lenta burocràcia iraniana, tots quatre havíem posat el mateix, així que no cabia res més que l’error per explicar-nos això, i si era un error s’havia de poder arreglar.

Quan l’oficial va tornar a sortir amb els nostres quatre passaports i amb el del Pol al davant, la cosa ja va canviar. Quina casualitat que fos la del Pol la que havien denegat (possiblement si..) però la cosa ja canviava per nosaltres. Però l’oficial no ens tancava cap porta i semblava que estava disposat a ajudar-nos. Ens va recomanar que tornéssim a presentar la sol·licitud, aquest cop per internet, que en 48 hores tindríem resposta i que com a molt el Dilluns tindríem la visa, i si pel que fos la resposta tornés a ser negativa , en principi, no hi hauria cap problema en fer una visa de trànsit per poder creuar cap al Pakistan ràpidament.

Així que després d’una altra visita a l’ambaixada d’Iran al dia següent, les nostres sensacions eren bastant bones, i tot i tenir que esperar-nos 5 dies a la avorrida i gris Ankara, tots ens pensàvem que la cosa es quedaria en una anècdota.

I per fi va arribar el dilluns. Per demostrar-nos que aquell era el nostre últim dia a Ankara, el primer que vam fer només despertar-nos va ser recollir la furgoneta i deixar-la llesta per continuar el nostre camí cap a l’est, tant bon punt recollíssim les nostres vises.  Un çai ràpid i cap a l’ambaixada. Arribem, entrem i li donem el passaport del Pol per que comprovi si ja ha arribat (segur que si..). Uns minuts d’espera i finalment surt de nou a la taquilla:-is negative again!- I ja està. Ara ja a ningú li interessa ajudar-nos, ni visa de trànsit, ni explicacions ni res, és més, ha arribat un nou personatge a la sala que sembla esperar torn per treures el visat però de sobte el veiem aparèixer per darrere el mostrador, amb cara de pocs amics i escoltant absolutament tot el que li diem a l’oficial consular, que ara ja ha canviat el seu bon humor i ni ens mirar a la cara. Només un d’ells sembla que li sap greu el que està passant i en un moment que ningú mirar s’apropa a la finestreta, i sense mirar-nos i amb una veu molt fluixa ens diu que anem a Erzurum i provem sort allà però que aquí no treure’m res de profit, i que allà, segurament tampoc. La cosa està agafant uns aires molt estranys i sobretot lletjos i optem per marxar d’allà lo abans possible, això sí, sense entendre absolutament res.

Un cop a fora sobren les paraules. Tenim un gran problema. L’Iran és l’únic lloc per on podem passar, l’Àsia central és impensable ja que les neus ja deuen haver fet acte de presència en la majoria de carreteres, i els països del sud del Golf Pèrsic, ens suposarien molts però que molts diners (que d’altra banda, no tenim) i hauríem d’eliminar del mapa tant la India com el Nepal.

Incertesa, decepció, abatiment.

Pel que semblava, un dels interrogants dels que parlàvem a l’inici de la crònica no ha tingut resposta, i ningú de nosaltres ens ho esperàvem, sabíem que podia passar, això sí que ho sabíem, però no tant d’hora ni en aquesta situació.

Un paperet de 10 cm d’ample per 15 de llarg havia pogut aturar-nos i deixar-nos sense cap horitzó pel davant. I l’Iran, l’antiga Pèrsia, ficada en la seva creuada paranoica (en aquets cas), contra ells mateixos havia tingut que ser. Quatre joves amb ganes de conèixer aquets gran país sense prejutjar-lo, amb ganes de saber el que passava realment allà dins, s’havien de quedar a les portes per ves a saber tu que. En canvi, a quilòmetres i quilòmetres d’aquí, els caps d’estat que es rifen el seu territori estan trepitjant catifes perses de les més prestigioses mans iranianes i menjant, mentre decideixen quan atacar-los i quan no, caviar dels esturions iranians, fet a factories iranianes, i regalant, a les seves dones, perfums fets, potser, amb roses d’Esfahan. I nosaltres a Ankara sense saber cap a on tirar.  

I ara què…doncs seguim

Miréssim cap a on miréssim no hi havia cap possibilitat de seguir amb La Fiera. A més, la idea de que el Pol agafés un avió i marxés cap al Pakistan per trobar-nos allà tampoc era possible ja que no havíem aconseguit tampoc el visat del Pakistan (que ens havíem de treure a Teheran) i l’únic lloc on el podíem treure era a Madrid.

I havíem de prendre una decisió. El temps passava i alguna cosa havíem de fer, i finalment es va escoltar el que ningú volia  haver tingut que escoltar tant aviat: -I si tornem la furgoneta cap a Barcelona i seguim amb la motxilla?-. Ja estava dit i per molt que ens pesés era l’única solució que teníem. Si haguéssim disposat de més temps o de més diners el resultat podia haver sigut un altre però no era el cas i no servia de res lamentar-nos.

I ara tocava pensar el que seria de nosaltres sense La Fiera.  Qui ho hagués dit, amb ella responent-nos a la perfecció, portant-nos tant lluny com volíem i haver de ficar-la dins d’una caixa de metall perquè la tornessin d’allà on havia sortit feia poc més d’un mes.

Però el viatger és aquell que viatja i el nostre destí no era Turquia, no ara, era molt més lluny, i que millor precisament que un viatger per afirmar que la finalitat és el que importa i no els mitjans.  La Fiera està en perfecte estat, i ara ja sabem que serà al damunt dels seus seients destartalats des d’on recorrerem el món sencer,  veurem passar les immenses estepes de Mongòlia,  avistarem el Cap de Bona Esperanza i des d’on recorrerem les costes mexicanes del pacífic en busca del nostre paradís particular. Però tot això haurà d’esperar, i ella també.

Què farem ara? Doncs seguirem. Com? En breu ho veureu. De moment només os puc dir el que anuncia el títol d’aquesta crònica. Que Quatre rodes i un destí es queda en Stand by per un temps, però no us preocupeu que no tornarem a veure’ns les cares tan aviat, no. Quatre rodes i un destí diguem que canvia de nom  per passar a dir-se, com si no, Quatre motxilles i un destí, i que el ritmo no pare!!   

P.D.: I tampoc cal que us preocupeu per les samarretes, que de moment, no tenim en ment de fer-ne més amb el nou nom.





Primer revés del viatge…i quin revés…

12 11 2008

Doncs, contra tot pronòstic, avui hm rebut un pal més que important quant hem anat a recollir la nostra visa d’Iran. No sabem per quin motiu, ni pel que sembla el sabrem, però al Pol li han denegat la visa d’Iran. Un gran pal si tenim en compte que es gairebé l’únic camí que podem seguir pe arribar al sud-est asiàtic.

Ara només queda esperar al Dilluns que diguin algu sobre l’espècie de recurs que hem presentat però tot apunta que serà un no.

Ara només queden dos opcions. Totes dos molt excloents però les úniques. Una: Deixar-nos de Iran, Pakistan, India i Nepal i baixar cap a Síria, Jordània, Aràbia Saudi i Oman per enviar la furgoneta des d’aquí cap a Malasya.

L’altre es enviar tot a la merda i baixar cap a Sud-àfrica.

 De totes formes no sabem si ninguna de les dos es possible. Informarem en breu.

Com us podeu imaginar no estem per escriure gaire més.

Fins Aviat.

Quatre Rodes i un Destí (quin, ja veurem, però algún)





Crònica 12: Turquia VII – Capadoccia

12 11 2008

Antalya – Alt del Alacabel – Konya – Göreme: 560km

La porta de l’ascensor s’obria just davant de la llarga taula on estaven disposades totes les safates del bufet lliure que teníem per esmorzar. Sucs, embotit, diversos tipus de formatges, ous, truites, salsitxes, olives, melmelades, tomàquets, cogombre, pa i un sortidor de çai sense fi. O el que és el mateix, la millor manera de començar el que havia de ser un dels dies més llargs a la carretera des de que vam sortir de Barcelona. Jo crec que hem estat prop d’una hora fen viatges sota la mirada dels treballadors de l’hotel que no s’ho acabaven de creure. I això que volíem sortir ràpid d’Antalya per poder arribar avui mateix a la Capadoccia però és que això no ho podíem deixar escapar, i com que tenim més morro que esquena,  a punt de rebentar, i també cal dir-ho,amb les butxaques bastant plenes, sortíem del Kayalar Hotel cap allà a les 9:30 del matí, exageradament tard pel que volíem fer, però havent esmorzat com no ho havíem fet en molt de temps.

I només encendre La Fiera, el primer ensurt. Ara semblava que la bateria no carregava! Curiosament, l’alternador de la furgo esta també just on havien estat tocant els de la Volkswagen, així que ja curats d’espants i amb la certesa de que avui sí que era el nostre dia, hem preguntat en una benzinera pel taller més proper, que hem trobat a la primera (això era una bona senyal…) i en menys de 10 minuts ens ho havien arreglat. Efectivament era un empalme que s’havia torçat i no arribava la corrent bé. Una tonteria, així que després de fer un çai amb el mecànic, que per cert era el primer turc tímid que trobàvem, ara ja sí enfilàvem la costa direcció est en el que seria el nostre comiat del mar i amb ell de les bones temperatures, per un temps.

A 70 quilòmetres d’Antalya deixàvem la carretera que porta a Síria, per afrontar la primera etapa reina de muntanya d’aquest viatge, on en uns 80 quilòmetres passàvem de 0 m sobre el nivell del mar a gairebé 2000. La carretera era de lo més entretinguda, un puja i baixa constant, i amb ella la temperatura també es començava a notar. Ahir a Antalya, fins i tot  sopant al carrer anàvem amb màniga curta i avui eren les 12:00 del migdia i amb la dessuadora posada encara teníem fred.

Arribàvem al Alt del Alacabel, passades les 13:00, on ens aturàvem per a fer unes fotos, gaudir del paisatge i sobretot per a felicitar a la Fiera, que després de lo que li havíem estat fent aquests dos últims dies, no les teníem totes i en canvi, ella, ja tornava a respondre a la perfecció, calentant-se lo just a les pujades (això si, de 50 no passàvem) i refredant-se en un moment quan la carretera ja baixava. I a partir d’aquets punt, ja tot era cap a baix fins arribar a Konya, a uns 100km d’on estàvem. Ho estàvem aconseguint..

Poc a poc, camí de Konya, el paisatge va perdent irregularitats fins a convertir-se en una immensa planícia al arribar a aquesta ciutat, una de les més conservadores de Turquia i on hem aprofitat per dinar alguna cosa abans d’endinsar-nos en la estepa que ens havia de portar fins la Capadoccia. Uns entrepans de tonyina per menjar alguna cosa ràpida ja que eren les 15:00 passades, aquí es fa de nit a les 17:00 i encara ens restaven més de 200 quilòmetres fins arribar a Göreme i volíem aprofitar per fer el màxim de tros possible amb llum.

Així que sense acabar de mastegar el dinar, ja estàvem un altre cop tots quatre a la furgo sortint de Konya per agafar la petita carretera comarcal que travessa la immensa estepa que separa aquesta ciutat d’Aksaray. Res per cap cantó, miressis on miressis no veies res més que alguns lleus relleus que es dibuixaven en l’horitzó i ja està. 140 quilòmetres on el volant no és més que un element decoratiu ja que perfectament podia no estar i tu, en canvi, arribaries igualment a Aksaray. Per sort, hem pogut fer gran part d’aquest tram de dia, perquè si ens hagués tocat fer-ho de nit, psicològicament, hagués sigut molt dur. És una carretereta d’un sol carril per cada cantó i que avui dia, només la fan servir els camions de les canteres veïnes però que fa 600 anys, era una de les principals vies de la Ruta de la Seda, i per aquí passaven la majoria de caravanes de camells que venien, o anaven camí d’orient, fet que queda demostrat quan passem el karavanserall  de Sultanhani, un dels més ben conservats de Turquia en l’actualitat, però que per desgràcia, al ser ja negre nit, ni tant sols veiem la seva silueta sobresortir entre el gris poblet on es troba. És el preu que a vegades s’ha de pagar a conseqüència dels imprevistos.

Ara ja només quedaven uns 80 quilòmetres per bones carreteres fins arribar al poble de Göreme. Qui ens havia de dir ahir, quan estàvem suant com a burros en el pàrking d’Antalya esperant la grua, que avui, tal i com teníem planejat, arribaríem a la Capadoccia.

Però, voler és poder, i poc abans de les 20:00 del vespre, 10 hores després de pujar-nos a la furgoneta, creuàvem un cartell que donava la benvinguda al màgic poble de Göreme, en el mig de la Capadoccia. Això sí, per poc més estàvem avui i en el primer càmping que hem trobat que ens hem ficat, després d’arribar a un preu raonable pels propers 3 dies amb el noi que el porta i d’assegurar-nos que des d’aquest càmping, que es diu panorama, hi han les millors vistes de tota la Capadoccia, però això ja ho comprovarem demà.

Göreme

Turquia ni tant sols estava en els nostres plans de viatge fins ben entrats els preparatius, quant, per impossibilitat de creuar de Kyrgistan a China amb la Fiera, ben remodelar tota la ruta i vam incluir-hi Bulgària, Turquia i Iran, en detreniment de l’Asia Central i Xina.

Llavors vam començar a recopilar informació sobre Turquia, ja que, en principi, ens tindríem que tira bastant de temps aquí per esperar que ens donessin els visats de Iran i Pakistan i mentre esperàvem algu teníem que fer ja que la cosa es podria allargar fins i tot un mes.  Igual que Europa, tractàvem a Turquia amb el mateix patró. Actualment, amb els low cost, pots volar a Istambul relativament bé de preu i nosaltres volíem centrar el nostre viatge en llocs més remots i als quals qui sap quant tornaríem.

Però com deia abans, vam començar a recopilar informació i a confeccionar una ruta que ens permitis aprofitar el màxim els dies aquí a Turquia. Van començar a sortir noms: Edirne, l’inevitable Istambul, Pamukkale, Effeso, Muntanyes de Bey, Antalya, Capadoccia, i poc a poc, la nostre curiositat sobre aquest país va anar creixent i creixent i jo crec que , ara ja, es pot dir que d’una forma merescuda. Tot això passava a uns 7000km d’aquí, davant dels mapes i de les guies, intentant no liar-la gaire amb els quilometres ni amb les carreteretes per on, en principi, teníem que passar, de forma totalment virtual. Però ara, tots aquells noms que veiem des del sofà els hem anat tornant a veure, no a les guies ni als mapes, sinó a les indicacions de les carreteres i a les entrades dels pobles. El temps passa i mirar on estem ara, entre Xemeneies de Fades  enmig del vall de Kaglidere, o el que es el mateix, la Vall Blanca, en la que és la nostra ultima parada a Turquia abans de tornar a agafar la Ruta de la Seda perquè, també a nosaltres, ens porti cap a Orient.    

Però el dia ha començat unes hores abans, quants els nostres veïns alemanys ens han despertat a les 8:00 del matí picant amb un martell dins la caravana. Comença el dia així no es molt agradable però quant surts de la furgoneta i veus tot el que tens al voltant no hi ha lloc pel mal humor. A més, el sol ja començava a escalfar i això si que ho hem agraït per que aquí,a la Capadoccia, realment fa molt i molt fred.

Era el moment de ficar-nos en marxa perquè, tot i que ens estarem aquí tres dies més, hi han infinitat de valls repartits pels voltants i no ens volem perdre ni un, encara que sabem que això es impossible, però el dia 13 tenim que estar a Ankara per recollir el visat d’Iran i mirar de treure el de Pakistan. Així que esmorcàvem ràpidament i a parlar amb el Ahmed, el home que porta el càmping i que ens farà els recorreguts que hem de fer cada dia per veure lo més interessant. I avui tocava la Vall blanca, que queda just darrere del càmping.

Però abans us intentaré explicar en que consisteix això de la Capadoccia. Dic intentaré perquè el conjunt de tot el que es veu aquí es tant i tant impressionant que, amb la meva poca traça narrant, es totalment impossible transmetre el que tenim davant.

La Capadoccia es una regió del centre d’Anatòlia on la erosió de les capes de lava que cobria la roca volcànica van deixar al descobert milers i milers de pinacles de roca amb formes de lo més inverosímils i que poden arribar a medir més de 40 metres. Tenen en la seva majoria una forma cònica i molts d’ell estan coronats per pedres més compactes que reposen sobre els pilars formats per roques més toves. Només aquestes formacions ja son espectaculars i ja de per si seria una zona digne de visitar però, a més, es dona el fet de que ja els homes prehistòrics van entendre a la perfecció la idea de mimetizar-se amb l’entorn i van decidir construir les seves cases dins d’aquest pinacles, aprofitant que la roca era més tova que lo normal. I així els pobles que han anat habitant aquestes terres al llarg dels segles han anat fen de la pedra la seva casa hi han excavat des de tombes bizantines fins a esglésies cristianes, castells i fins i tot ciutats, on podien resistir els intents d’invasió d’altres pobles, sense sortir al exterior durant 6 mesos sense ser vistos. Hi han ciutats que tenen fins a 8 nivells diferents excavats a la pedra i disposen de tot el necessari per viure-hi. Es una altre cosa que si no es veu un no arribar a captar tot la immensitat d’això i per molt que us expliqui, el millor serà, o que vingueu, o que al menys, intenteu fer-vos una idea amb les fotos d’aquesta crònica.

Així que començàvem el dia caminant direcció Avanos, deixant a la nostra dreta la Vall vermella i el museu al aire lliure de Göreme, fins arribar al inici de la Vall blanca, que recorreríem en unes 3 hores, parant-nos a cada pocs metres perquè, miressis on miressis, alguna Xemeneia de Fades, com els hi diuen aquí als pinacles, et sorprenia de nou. A part també, d’anar fent d’exploradors novells, per les cases i castells que et vas trobant de tant en tant i on encara es poden apreciar les seves canalitzacions d’aigües o el recipients per emmagatzemar el blat. Algunes d’aquestes cases encara es fan servir en l’actualitat, la majoria ara estan convertides en hotels per que els turistes es sentin com els troglodites, però més vall endins, els pagesos encara les fan servir per quant surten al camp i a Göreme i als pobles del costat, encara hi ha gent que hi viu i et pots arribar a trobar parabòliques clavades a la pedra dels pinacles.

Així que en unes 3 hores sortíem per l’altre costat de la Vall Blanca, gairebé al poble d’ Uçhisar, coronat pel seu Castell excavat a la roca, però això, ja ho deixaríem per demà. Tornàvem a agafar la carretera que porta a Göreme fins al càmping, que ja tocava dinar, i com ja va sent costum, si paguem algun tipus d’allotjament, llavors no ens podem permetre dinar a fora, i a més, al poble de Göreme, al estar totalment enfocat al turisme, no hi ha cap lloc assequible econòmicament per nosaltres.

Així que a acabar les nostres reserves de verdures i arroç i a continuar amb la ruta del Ahmed. Ara tocava Göreme, tot i que poc triguem en donar-nos comte de que no es un poble per nosaltres ja que l’únic que hi ha són agencies turístiques, companyies de globus aeroestàtics (molt buscat entre els turistes però a un preu desorbitat per nosaltres, 150euros) i bars i restaurants on et cobren 2 lliures per un çai, quant lo normal són 0,50-1. Així que aprofitem per actualitzar la web, que ja feia dies que no entrava res de nou i per anar a comprar algu de carn per primera vagada des de que estem a Turquia i un altre cop cap el càmping. Ens volíem quedar a veure el Fenerbache-Galatasaray, derby que aixeca passions entre els turcs però, un altre vegada, els preus abusius de les consumicions ens fan desistir de l’intent.

I d’aquesta manera donem per finalitzat el nostre primer dia a la Capadoccia. Ara ja només tocava preparar-nos per aguantar el fred de la nit, i per gaudir dels filets que havíem comprat a Göreme, que ja teníem ganes de menjar algú de carn que no fos kebab.

I poc més tard de les 22:00 del vespre es van apagar les llums de La Fiera, en busca d’un altre dia per aquestes terres màgiques de la Capadoccia.

Göreme – Nevsehir – Uçhisar – Güvercinlik (Vall dels Coloms) – Göreme: 28 km

Avui, lo primer, i més important del dia, que teníem que fer era assistir al mercat setmanal de Nevsehir a omplir el safareig de la furgoneta que ja el teníem sota mínims. I dit i fet, amb una mica més de tranquil·litat, ens aixecàvem quant el sol ja començava a escalfar (abans es totalment impossible sortir de sota el nòrdic), recollíem la paradeta i cap al mercat. Nevsehir es una típica capital lletja de província, que poc, per no dir res, té a veure. Però també es on la gent dels voltants ve a vendre les seves mercaderies els Dilluns i això ens venia com anell al dit. Així que la furgo ven aparcada i a començar. Primer seria el tabac, després una tetera, fruites, olives, verdura, fruits secs, 1 quilo de seitó (per 1,5€), uns pantalons de llana per l’Araceli i la Monica, etc, etc. Total, que hem sortit d’allà ben carregats, i per poc més de 10€.

I amb les nostres esquenes cobertes pels propers dies en quant a menjar es refereix, ja podíem seguir desfruitant de les sorpreses de la Capadoccia. Camí de Göreme paràvem al veí poble de Uçhisar, per entrar al castell del mateix nom, promontori de roca que es veu des de quilometres a la rodona amb  l’aparença d’un gruyère, per la seva infinitat de finestretes i túnels excavats a la roca. Però per el que més val la pena pujar fins aquí dalt es per que serveix com a mirador excepcional de tota la Capadoccia. Des d’aquí es distingeixen totes les valls i pobles del voltant, un mar de xemeneies de fades sota els teus peus i al fons, sobre un mar de núvols, la imponent silueta del volcà Ercyes, de 3.916m, com a mestre de cerimònies. A més tenim la sort de no coincidir amb pràcticament ningú a dalt del castell, només algun coreà, que estan a tot arreu, i ja està, amb lo que podem gaudir de la vista tant com vulguem. Aquesta es una de les avantatges de viatja per Turquia en aquesta època del any i es que, tret d’alguns grups de gent gran i quatre viatgers, estem pràcticament sols pels llocs. Això si, pelar-se el fred que ens estem pelant aquí a la Capadoccia ja s’ho val.

Després d’Uçhisar toca la passejada del dia, aquest cop era el torn del Vall dels Coloms, entre Göreme i Uçhisar, però del que, entre que ja era bastant tard (s’ha de tenir en compte que teníem el quilo de seitó esperant-nos), més alguna que altre petita perduda, no hem pogut veure gaire, per no dir res, ja que la zona on es troben els colomers pintats amb diversos tints per atraure els coloms, ni tant sols l’hem vist de lluny.

Això dels colomers es curiós i, fins que no hem pogut tenir a les nostres mans una guia de la Capadoccia no ho hem entès. Aquí a l’Anatòlia, la cria de coloms per a diferents finalitats es remunta a l’any 3000 a.C. i es considera des de sempre un animal sagrat. De fet, quant per diferents motius no passava cap ruta comercial per aquí s’utilitzaven com a coloms missatgers, i d’això fa molts però que molts anys. Aquests es un dels motius pels que et trobes constantment, miris on miris, ubicats enmig de qualsevol xemeneia de fades petites portes excavades per l’home i tapiades gairebé en la seva totalitat, excepte un forats petits per on es fica el colom. L’altre finalitat que tenen, i la que més es fa servir en l’actualitat, es per a la recollida dels seus excrements, que fan servir els pagesos per abonar les terres amb que fan el raïm del que surt un dels millors vins de tota Turquia. Com veieu tot té una explicació.

Així que cap allà a les 17:00 de la tarda tornàvem a estar asseguts en el nostre mirador particular, amb la tetera ja estrenada treballant a tot drap, les cartes sobre la taula i esperant que tornés a arribar el fred, que ens està deixant bastant tocats. I es normal, ja que fa tot just 2 dies estàvem a més de 30 graus a Antalya i ara estem a menys de 0 per les nits aquí a la Capadoccia. I es tot just el principi. Però ja hi pensarem mes endavant en això, ara toca gaudir dels dos plats fins a dalt plens de peixet a la planxa que hem sopat i parapetar-nos sota les mantes per passar un altre nit entre xemeneies.

Göreme – Çavusin – Pasabag – Göreme: 23km

I aquesta era la nostra ultima nit al Càmping, que no a la Capadoccia, així que el primer que teníem que fe era desmuntar el nostre Camp Base i dutxar-nos. En lo primer ja semblem un equip de mecànics de la Formula 1 i en un moment ja tornava a estar tot al seu lloc paro en quant a lo de dutxar-nos…Aquí a Turquia la majoria de calentadors funcionen amb energia solar el que vol dir que, o et dutxes per la tarda després d’haver estat tot el dia el sol calentant-los, o si ho fas pel matí pots morir en l’intent, i després d’haver passat una nit sense moure’t per no aixecar la manta i congelar-te, doncs com que molt de gust no bé i ja no vindrà d’uns dies més, així que cap al museu al aire lliure de Göreme, això si amb la Fiera ben neta i endreçada.

El museu al aire lliure de Göreme es lo més semblant a la Ciutat del Vaticà de Rocadura. Es un conjunt de xemeneies de Fades que tenen tallades en el seu interior esglésies, capilles, tombes i criptes que daten del segle X i XI i amb una perfecció asombrant per estar picat directament a la pedra. Columnes, altars, bancs, tot tallat d’una sola peça. Realment impressionant. A més, en moltes d’aquestes capelles encara es conserven els frescos que les decoraven i on, encara que no siguis creient, com es el cas, no pots fer més, al igual que a ens va passar a la mesquita blava de Istambul, que accepta que en els noms de les religions s’han fet coses realment admirables. Un altre cosa es pensar que hagués passat si haguessin centrat els seus esforços en altres aspectes, però això es un altre tema.

I en un parell d’hores hem tingut més que suficient de frescos i frescas (i havia al museu una mena de famosilla turca a la que estaven gravant com es passejava per aquí divina de la muerte) i ens hem dirigit cap el fantasmal poble de Çavusin.

Çavusin es troba a mig camí entre Göreme i Avanos i a part de ser el punt de partida per endinsar-te en la Vall Vermella, també es conegut pel seu casc antic, per dir-ho d’alguna manera, ja que avui dia, a causa de la erosió i dels terratrèmols, queda ben poc del que va ser el poble antigament, ja que la gent va acabar per deixar les coves a les muntanyes i desplaçar-se una mica més a baix, on no els podia sorprendre un tros de muntanya caient-los al damunt mentre dormien o feien el dinar.

Ara el que queda es un gran roca foradada per tots els cantons amb un entramat de carrerons i escales, cases i coves, que pugen muntanya amunt i on encara es poden distingir algunes esglésies derruïdes pel pas del temps. Un conjunt realment fantasmal i que trobem totalment desert, augmentant encara més aquesta sensació de desolació, només alterat per les tendes de records de la seva base.

I des d’aquí cap a la Vall de Pasabag, on l’erosió de les laves i cendres volcàniques a sigut de lo més capritxosa i et pots trobar les xemeneies de Fades més inverosimils de tota la Capadoccia. I entre aquest paisatge mig lunar – mig fantàstic, i mentre intentàvem imitar als antics habitants d’aquestes terres, trepant pels esglaons tallats a la roca per arribar a les cases que copaven les xemeneies, les ultimes hores del dia es consumien, i amb elles, les nostre ultimes hores en aquestes misterioses terres de la Capadoccia.

Demà toca tirar, de nou, cap a Ankara, a recollir el nostre salva conducte cap a l’est. I d’allà, per la via més rapida, cap a Iran, on un altre món ens espera.





Crònica 11: Turquia VI – Els mecànics, són mecànics a tot arreu…

9 11 2008

Köycegiz – Antalya – La Quimera – Olimpos : 355km

Després d’una altre nit amenitzada pels galls i ànecs del Càmping, que semblava que estiguessin protagonitzant alguna escena de The Warriors, s’ha tornat a tocar diana a les 6:00 del matí per canviar la costa del mar Egeo per la del Mediterrani en una jornada que ens tenia que servir per posar al dia la furgo i com a punt de partida pel nostre últim tram en terres Turques.

Durant els primers 200 km fins a Antalya, la carretera discorria per un terreny de mitja muntanya, amb algun port important pel mig però en unes carreteres en molt bon estat, i el que hem agraït més, bastant solitàries.

Sense gairebé donar-nos compte, cap allà a les 12:00 del migdia ens plantàvem a Antalya, amb la idea, no de visitar-la, que ho teníem previst per demà, sinó de dirigir-nos al concessionari de la Volkswagen per passar-li una revisió a la Fiera i fer el canvi d’oli i demés abans de ficar-nos pels deserts d’Iran i Pakistan, on, més ens val, la furgo té que respondre a les mil meravelles.

Sense gaires dificultats l’hem trobat i només entrar, ja érem l’atracció del dia. Imagineu-vos, en un concessionari de lo més nou i modern, La Fiera tota guarra i nosaltres seguint-la d’aprop. Doncs tota anava força bé, a part d’algun que altre problema de comunicació, ens canviarien l’oli i el filtre, que el posàvem nosaltres, es mirarien el filtre de la benzina i del aire i totes aquestes coses que es fa en una revisió. A més, es tenien que mirar la porta lateral a veure si la podien arreglar. Tot, per un màxim de 200 lliures turques deien, o es el que havíem entès nosaltres, ja que la nostra sorpresa ha sigut quant hem vist que després de canviar-li l’oli, la portaven cap a la Yitama, o el que es el mateix, el túnel de rentat i ja està! Revisió feta. No s’han mirat ni frens, ni suspensió, ni porta, ni res. I encara flipariem més quant ens han portat una factura de 124 lliures pel canvi d’oli, es a dir 84 dollars!! I llavors ja ningú parlava anglès ni tenia intenció d’esforçar-se per entendre’ns. Teníem dos opcions, liar un cristo i acabar a la comissaria o, amb la cara de tontos, pagar i marxar ven ràpid d’allà per no canviar d’idea. Finalment, i sense tenir-les totes, hem agafat els dòlars que vam canviar a Istanbul i amb alguna tensió que altre, ràpidament cap als focs de la Quimera a veure si ens arreglaven el dia.

 Però abans d’arribar teníem que canviar diners, ja que sens havien acabat les lliures i amb la benzina que ens quedava no arribaríem ni de conya, així que hem parat a un petit poblet turístic prop de Kermes i resulta que la mateixa botiga que canviava divises també arreglaven portes i per curiositat li hem preguntat si podria arreglar-nos la porta,i sense pensar-s’ho gaire, l’ home a agafat un martell i quatre claus i vinga a liar-se amb la porta. Hi havien moments que semblava realment que acabaria amb la porta a la mà però finalment, quan ja ens veiem amb un plàstic com a porta, i sense saber molt bé com s’ho a fet, l’ha aconseguit arreglar. Almenys tindríem la porta en condicions per la Capadoccia.

 Els últims 40 quilometres que ens separaven del focs de la quimera els hem fet de nit, però no per accident, sinó perquè es  realment  el millor moment per visitar-los, ja que es quant millor s’aprecien les flames sortir de la roca.

Aparcàvem la Fiera enmig d’una pineda després d’haver recorregut el primer tram no asfaltat del viatge i pagàvem el poc més de 1,5 euros que costava l’entrada i, frontal en mà, a recórrer el quilòmetre que tens que caminar muntanya endins per arribar a La Quimera pròpiament dita. Realment, quant et parlen d’una cosa així no saps molt bé que esperar-te, però aquest cop a superat totes les expectatives que teníem posades en aquest lloc. Es per veure.

Els focs de La Quimera són flames que surten del, aparentment, no res, enmig de les escletxes de les roques del Mont Olimpos, quant, una barreja de gasos, dels quals encara no s’acaba de conèixer molt bé la composició, cremant al entrar en contacte amb l’aire. Les pots tapar i s’apaguen, però immediatament desprès de destapar-les, tornen a cremar.

Si a nosaltres ja ens impressiona, no hem vull imaginar el que deurien pensar els primers pobladors d’aquestes terres i les successives civilitzacions que per aquí han passat. Per això La Quimera està lligada la fantasia i la llegenda des de sempre. A més, ara les flames amb prou feines arriben al mig metre però es que antigament, les veient els mariners al apropar-se a la costa amb els seus vaixells, i no es que les flames estiguin precisament a prop del mar, en absolut. Per això el proper poble d’Olimpos venerava al deu Vulcano, pel temor que els inspirava el que passava aquí a dalt.

Amb una mica més bon gust de boca ens anem a buscar el nostre lloc per dormir. Aquest cop tornava a tocar platja, més exactament Olimpos, una platgeta d’aigua transparent, cel estrellat i tranquil·litat absoluta (en aquesta època, al estiu això no m’ho vull ni imaginar..) enclava enmig de enormes parets de roca en el marc del fantàstic Parc Nacional de les muntanyes de Bey.

Allà cuinaríem un pollastre sencer que havíem comprat, ja que amb el dia que havíem tingut no havíem  ni dinat, i després d’un altre çai, cap a la piltra, que demà serà un altre dia. O això pensàvem.

Olimpos – Antalya – 112 km :

Per la nit ja tenia lloc el primer fet paranormal que no feia presagia un bon dia. Cap allà a les tres del matí, l’Araceli s’aixecava, sense cap explicació lògica més que la de alguna picada d’algun insecte, amb el llavi de dalt com la Jolie, com si s’hagués ficat Bottox a més no poder, i sense cap senyal de picada aparent per enlloc. Després de donar-li voltes i voltes, doncs un antiinflamatori i a veure demà que passa. Pel matí la cosa ja millora bastant i al cap de poca estona ja torna a estar tot al seu lloc. Misteris sense resoldre. Esmorzar a peu de platja i cap a Antalya, ara si a visitar-la. O no.

Aparquem en un Otopark, al centre mateix d’aquest antic port romà, agafem els passaports i quant ens disposàvem a marxar, l’Araceli i la Monica, s’adonen que la Fiera perd oli pel mateix lloc on van estar “treballant” ahir els de la Volkswagen. No podia ser, a sobres d’estafar-nos, ens l’havien liat. I fins a quin punt ho havien fet ni ens ho imaginàvem, ja que només obrir la tapa del motor veiem que tot, absolutament tot,  està completament pringat d’oli!!! No podia ser veritat, els fantasmes de la culata ja començaven a volar, la ràbia també estava a flor de pell i a més ens adonem que tot això estava passant pel que els ineptes s’havien deixat el tub que porta l’oli al motor desconnectat. Si només era això encara, però el dipòsit de l’aigua s’havia quedat negre i no sabíem si l’oli era per fora o per dins. Si era per dins, cagada. Així que decidim curar-nos en salut i trucar al RACC i que ens enviessin una grua per tornar-la al taller i ara si, que ens escoltessin de veritat. Eren les 10:30 del matí i estàvem a Turquia així que no podrien trigar gaire a enviar-la. L’educadíssima noia del telèfon ens diu que cap problema, que en com a molt una hora la grua estaria allà, a més teníem tant la direcció exacta d’on estàvem com la del concessionari on la tenien que portar, que no distaven entre ells ni cinc quilometres. Fàcil, no?? Doncs la hora es converteix en dos, tres, quatre i a les 15:00 de la tarda encara estàvem allà, amb tot el sol escalfant-nos les idees esperant que vingués la grua. I ells que seguien amb la seva educació dient-nos que si, que ara venia. Doncs al final resulta que la simpatiquíssima noia del RACC havia enviat la grua a Konya ciutat, a uns 300 km d’aquí enlloc de Konya barri, aquí. Doncs bé, que a les 16:30 arribava la grua i es pujava la Fiera a sobre per portar-la, a no més de 40 km/h, cap al concessionari. Era la segona vegada que veiem a la Fiera així i sempre fa pena i por fer-ho, sobretot quant no saps que li passa, però l’aventura es l’aventura clar.

Directament hem entrar al fons del taller amb la grua sense que ningú ens ho digues i primer la secretaria que ens va atendre ahir,com després l’encarregat dels mecànics, s’han quedat blancs al veure’ns entrar de nou per la porta després de no haver acabat molt bé el dia abans, però allò era problema seu i ho havien d’arreglar. Ràpidament ho a entès l’home quant li hem dit el que passava i sobretot quant ho ha vist, ja que, mai més ben dit, saltava a la vista. S’havien que la podien haver liat molt grossa (si no arribem a parar a Antalya es podia haver gripat el motor perfectament) i s’han posat dos mecànics, envoltats per tots els demés, a mirar que passava.

Per sort, efectivament era només el tub aquell que s’havia quedat sense fixar i havia liat el cristo que havia liat. El dipòsit d’aigua estava net i un cop canviada la peça i collar-la de nou, aquest cop, tota l’estona sota l’atenta mirada de com a mínim, dos de nosaltres, tot tornava a la normalitat en les entranyes de La Fiera.

Per fi ens podíem perdre de vista mútuament, però encara faltava una cosa. Amb la furgo ja fora del concessionari, òbviament sense pagar ni un duro de més, quedava anar a parlar amb el amo de tot allò i demanar-li, molt educadament, que ens tornessin els diners d’ahir perquè per el que havien fet, i sobretot, pel que havien pogut fer, no es mereixien ni un duro. Estava clar que els diners ja no els veuríem però almenys l’Araceli i la Mònica li han deixat les coses clares i potser, amb una mica de sort, algú s’emporta una colleja.

Amb tot sortíem a les 18:30 d’allà i avui ja no sortiríem d’Antalya, així que com que eren aquelles hores per culpa del RACC, doncs que ens posin un hotel que per això paguem. I ara si, en poc més d’una hora, teníem la direcció del Kayalar Hotel, al qual arribàvem després de fer com uns 10 quilometres en cercles per Konyaalti, i de confondre’l amb el Kayalar Grand Hotel. Tant ja no podia ser, però el hotel a seques ja era, amb diferencia, molt més del que nosaltres ens podríem pagar i a més teníem inclòs el Hammam (banys turcs) i la Sauna que podíem fe servir després de sopar algú (avui tampoc havíem dinat amb la tonteria..). Però el que malament comença, malament acaba i Antalya, per desgracia, ja tenia el destí marcat. Primer, sopant en una terrassa al costat de l’hotel que tenia molt bona pinta, resulta que ni estava tant bo ni era tant barat com semblava, a més, un bonic ocellot se li ha cagat al Pol a sobre poc abans de que portessin els plats i pel que respecte al Hamman del Hotel, després de baixar ja amb la tovallola i el banyador, hem fugit per potes al veure que de banys turcs pocs, i en canvi, de burdel, bastant.

Ja ni havia prou per avui. I d’Antalya també. I de mar també, doncs, en principi ja no el tornarem a veure fins al golf pèrsic, i del mediterrani si que: -Fins qui sap quant!!-





Crònica 10: Turquia V – Effeso, la perla del mediterrani

5 11 2008

Pamukkale – Selçuk – Pamucak: 250km

Després d’acabar de nou  amb les existències del hotel per esmorzar, i sabent que avui “només” teníem per endavant poc més de 200km fins el nostre proper destí, cap allà a les 9:00 del matí tornaven a sonar les entranyes de la Fiera, que cada cop sonen millor,  i ficàvem la velocitat de creuer perquè ens portés un altre cop al mar, aquest cop el Egeo, on es troben les runes d’Efesso, les més grans i ben conservades que es poden trobar als voltants del mediterrani.

En poc més de 2 hores ens plantàvem a Selçuk, una petita localitat situada a pocs quilòmetres de les runes i que avui dia es podria dir que viu única i exclusivament d’elles, ja que la gran majoria d’establiments que et trobes aquí són destinats al turisme.

La ciutat en si, a conseqüència del que dèiem, té poca més història que una antiga fortalesa al damunt d’un turó que domina tota la ciutat i a la qual no et pots apropar ja que s’està caient i un antic viaducte bizantí que la creua i del que queden poc més que quatre pilars idonis per que nidifiquin les cigonyes. Així que després de fer quatre compres al mercat i menjar-nos l’enèsim kebab marxem en busca de la platja i d’un nou lloc per que faci les funcions de pati de casa.

Agafant la carretera que porta de Selçuc fins a Effeso i més endavant fins a Pamucak, passes pel costat del temple d’Artemisa, el que va ser considerat en el seu dia una de les set meravelles de l’Antiguitat, la grandària del qual superava fins i tot a la del Partenó grec, però que per desgracia, avui dia, només conserva una de les 127 columnes que el sustentava i poc més, pel que decidim, de mutu acord, que realment no val la pena ni parar. Seria un gran exercici de frikisme fer-ho i no arribem a tant.

Així ens plantem davant del mar Egeo, a la platja de Pamucak, en aquestes èpoques deserta, i que representa el lloc perfecte per espera la visita a Efesso del dia següent. A més, per si teníem algun dubte, només arribar, se’ns presenta en Rambo, l’amo d’un dels xiringuitos que hi ha a la platja i que vist el volum de feina de la costa al mes d’Octubre, no té res millor a fer que exercir d’amfitrió nostre a la seva platja i convidar-nos a aparcar la Fiera davant del seu chiringo, amb la condició, això sí que li consumíssim alguna cosa. La veritat és que es va enrotllar força i cada dos per tres ens anava treien fruita, ens va deixar endollar la Fiera a la seva corrent, va deixar les llums enceses tota la nit, a part d’estar com 4 hores dedicat gairebé exclusivament a resoldre’ns tots els dubtes que encara teníem sobre Turquia.

En una d’aquestes converses va sortir el tema de la pesca i que allà, al estar al costat d’una petita marisme, solien picar bastant. I com que nosaltres portem la canya a sobre i teníem tota la tarda per endavant, doncs ràpidament cap a Selçuc a comprar esqués i a mirar de pescar-nos el nostre primer sopar. No cal dir que vam acabar sopant nuggets de pollastre amb arros però va servir per refrescar-nos la memòria en això de la pesca i si seguim així acabaran picant.

I així, entre cervesa i cervesa, ja que clar, havíem de consumir-li alguna cosa al Rambo, vam ser testimonis d’una altre posta de sol increible i sense gairebé donar-nos compte, ja tornàvem a ser de nou al llit en espera d’un nou dia de descobriment.

Pamucak – Effeso – Köycegyz : 208km

A les 8:30 del matí, amb la intenció de tenir Efesso per nosaltres sols, estàvem pagant les 20 lliures turques de l’entrada. Poc trigaríem, per això, en donar-nos compte de que sols, els que es diu sols no estaríem, ja que les ordes de turistes ja havien començat la visita per la porta superior i un munt d’americans, japonesos i alemanys es repartien per tot el recinte encapçalats per guies parlant anglès amb accent turc.

Només entrar, la primera impressió que et portes és la d’unes runes molt més completes que les de Hierapolis i no cal fer anar tant la imaginació per reconstruir el que havia sigut Efesso en el seu dia. Els carrers encara conserven el seu terra de marbre original i gran part de les columnes que els envoltaven encara resten de peu però sobretot són les cases particulars de la gent, que encara es conserven per tot arreu,  el que et fa veure en Effeso el que havia sigut una ciutat de l’antiguitat.  El primer rellevant que ens trobem només entrar és l’antiga Arcadiane, o carrer del port, que com el seu nom indica, unia Effeso amb el mar, tot i que en l’actualitat, el mar resta a uns 6 km de distància. La seva amplada i les columnes que la bordegen et fan tenir una idea de lo important que havia sigut, ja que era l’entrada de tots els emperadors que arribaven des de l’antiga Grècia o de Roma pel mar.

Després en trobem amb un dels dos teatres que hi ha a la ciutat, el més gran, on durant el període romà tenien lloc les lluites de gladiadors, però que no està tan ben conservat, ni molt menys, com el teatre de Hierapolis. A més les reconstruccions dutes a terme no han sigut gaire respectuoses amb l’original i es nota en excés, demostrant que poc importava la imatge del teatre sinó la seva utilitat. Aquí, es van arribar a fer concerts del Eric Clapton abans que deixessin de fer-ho perquè s’estava a punt de caure.

Sortint del teatre, enfiles el Carrer del Marbre que bordeja tot el Monte Panayir i al final del qual ja s’entreveu la magnifica Biblioteca de Celso, però abans ens aturem a l’antiga Ágora, el que era el centre comercial d’Effeso, i on encara resten de peu les dues files de columnes que la bordejaven i on et fas una idea de les dimensions que tenia. És el fet aquest de que estigui tot de peu que et porta molt fàcilment a l’antiguitat i deixar la imaginació per a altres coses.

Ara sí, després de L’Ágora és el torn de la joia d’Effeso, la impressionant Biblioteca de Celso. Només sortir del Carrer del Marbre i girar la vista cap a la dreta et quedes meravellat amb la immensitat d’aquesta façana, que medeix 60,9 m d’alt per 16,7 m d’ample i on es conserven en un estat impecable totes les mostres arquitectòniques de l’antiguitat, portes, finestres aguilons, nius i columnes, amb els seus respectius gravats i relleus. Simplement, impressionant. Les estatues femenines col·locades entre les columnes personifiquen les qualitats de Celso: Sofía (sabiduria), Arete (virtut), Ennoia (intel·ligència) i Episteme (ciència).

Ara també entenem perquè els grups turístics comencen la visita per la porta superior, per deixar la Biblioteca pel final ja que després d’això tot el que veus et sap a poc. A més, després d’aquí ens adonem que no hi havia suficient amb les 20 lliures d’entrada i que si vols visitar un grup de cases on es conserva fins i tot els tints i mosaics de les parets, has de pagar 15 lliures més. Molestos amb això i ja una mica agobiats per les ordes de turistes prosseguim la nostra visita fins a la porta superior amb un altre ritme i amb la imatge de la Biblioteca voltant-nos pel cap. Els temples, les fonts i palaus es van succeint, i a cada cantonada et pots sorprendre amb alguns relleus o estàtues que s’entenen a la perfecció però la calor ja comença a fer acte de presència i el fet d’haver d’estar esquivant turistes cridant Ave Cesar pel mig de la ciutat fa que abans de lo esperat, cap allà a les 11:00 del matí ja estiguéssim de nou a la furgoneta camí de Köycegiz, poblet que només ens havia de fer de punt de sortida cap a Les flames de la Quimera, on volíem arribar al dia següent però que finalment no serà del tot així.

Només arribar a aquest tranquil poblet a la bora del köycegiz Gölü, un llac de més de 15 quilòmetres de diàmetre,  trobem el càmping del que ens havien parlat en la improvisada oficina de turisme i on per només 15 lliures turques,  7 euros, podem passar la nit els 4, tenim electricitat i aigua calenta. Tot això per nosaltres sols, o bé, per nosaltres i per les desenes i desenes de gallines, galls, ànecs, oques i conills que campen a la seva per dins del càmping.  

A més estem a uns 50 metres del passeig que dona al port, on podrem tornar a intentar pescar-nos el sopar per avui, aquest cop en aigua dolça. No cal tornar a dir, per això, que vam acabar sopant kebabs en la terrasseta d’un bar, però ara ja sí que ho hem pillat i ja fins i tot van picar dos cops, l’únic que al recollir-los es va enganxar les dues vegades i vam perdre’ls però ja arribarà, ja. A aquest ritme quan arribem al sud-est asiàtic serem ja uns experts pescadors i ja ens podrem perdre per alguna illeta deserta amb la nostra canya, un paquet de tabac i unes quantes cerveses fredes.

Per la nit, després de fer un çai en el bar del costat del càmping on hi havia un lloro amb veu d’amplificador que només deia ‘Salamalekum’ ens vam anar a dormir amb la idea de que el dia següent deixaríem Köycegiz, però com ja hem dit abans, no serà del tot així.

Köycegiz

Ja abans de llevar-nos, el Pol va estar rumiant la idea que teníem pel dia següent  ja que no acabava de convenç-se’l, doncs teníem que fer uns 350 km per carreteretes de costa, un puja i baixa constant i que ens portaria una eternitat per arribar fins a La Quimera, on volíem passar la nit per veure els focs i el dia següent tirar fins a Antalya per passar  la revisió de la Fiera a la Volkswagen d’allà, però sobretot, per lo a gust que havíem estat a Köycegiz el dia abans i que havia semblat  poc. Així que només aixecar-se, a agafar el mapa i a buscar opcions, i mira per on que hi havia una que ens anava com anell al dit. Ens quedaríem avui també al camping-granja i demà, a primera hora, tiraríem cap a Antalya per l’interior, que s’escurça com uns 100 km, allà demanaríem hora per el dia següent per la revisió i tiraríem cap a La Quimera per passar la nit. Perfecte!!

A mesura que els demés s’anaven aixecant, acceptaven encantats i així, amb tot el dia per endavant, i sobretot amb molta calma, ens disposàvem a passar un dia de lo més tranquil des de que vam sortir de Barcelona.

Primer a comprar alguns estris de pesca que ens faltaven i algo d’esmorzar. Després hem estrenat la recepta dels Germans Cook i l’Araceli i la Monica s’han currat un pa amb llimona que, realment, li donava mil voltes al dels Irlandesos i ja amb la panxa ben plena, un altre cop cap al llac a pescar-nos el dinar. Òbviament, hem dinat arroç amb verdures però avui almenys ja hem pogut treure dos peixos del aigua, tot i que les mides no es que fossin exactament les reglamentaries però cada cop anem millorant que es lo important. Avui, a més, hem tingut l’ajuda del Mohammed, un pescador que hi havia per allà i que lo primer que a fet al veure’ns a sigut desmuntar-nos tot el que teníem nosaltres per tornar-ho a fer de nou, ara si, bé. I aquesta a sigut la nostra historia d’avui. Pesca, çai i calor, molta calor i poca cosa més.

L’altre punt curiós d’avui es que al camping on ahir estàvem sols, avui han aparegut primer, un matrimoni de gent gran d’Anglaterra que venien des de Sud-àfrica amb 4×4, això si, full equip, i després, dos suissos que van amb bici sense destinació fixa pel món, tot i que tampoc tenien molt en comú amb nosaltres que diguéssim i amb ningú dels dos es que haguem conectat com amb el Germans Cook, però per compartir experiències ja va bé.

Demà un altre cop marató i poc a poc l’aventura Turca va arribant a la seva fi. Si tot va bé, en dos setmanes ja estarem a Iran i un altre món ens espera però això ja ho veureu.