Crònica 9: Turquia IV – Entre història i soledat…

2 11 2008

Ankara – Afyon: 278km

A mig camí entre Ankara i Pamukkale, a on ens dirigim en el nostre periple per l’Anatòlia occidental, es troba la ciutat d’Afyon, o Afyonkarahisar, que significa “Fortaleza negra del Opio” i que hem escollit per passar la primera nit a Turquia fora de les grans urbes, exceptuant la nostra presa de contacte turc a Edirne.

Ben d’hora, com va sent ja el nostre costum i pel que sembla seguirà sent, ja que és l’única manera de poder aprofitar bé el dia, deixàvem Ankara per agafar la carretera que uneix aquesta ciutat amb Izmir, carretera , que hauríem de deixar un centenar de kilòmetres més endavant per dirigir-nos cap el sud, és a dir, cap a l’Anatòlia més interior, on està situada Afyon.

El primer tram de la carretera es desenvolupa per un característic terreny d’altiplà sense més història que els molts venedors de melons apostats als marges de la carretera i que si no fos perquè vam aprofitar la tarda d’ahir a Ankara per omplir la nevera, ara, de ben segur, estaríem gaudint d’algun dels molts tipus que oferien.

Després d’un centenar de quilòmetres d’allò més avorrit, el paisatge va canviant poc a poc, donant pas a formacions calcàries que van esquitxant de tant en tant l’horitzó fins a trobar-nos de cop i volta, enmig del no res, amb Afyon. Realment, tot i l’ambient solitari que es respira per aquestes terres, fa segles i segles que estan habitades i per aquí han passat des dels frigis fins els hititas passant pels romans i els perses.

Afyonkarahisar, rep aquest nom tant peculiar per dos motius. El primer, per la fortalesa, originalment de color negre, que domina tot el poble des de dalt d’un penya-segat de més de cent metres que sorgeix del no res enmig de la planícia. I en quant a lo de l’opi, doncs perquè aquí es conrea, i des de sempre s’ha conreat, l’amapola. Actualment, la zona d’Afyon, produeix una tercera part de tot l’opi mundial per fins farmacèutics. I de ben segur que per fins no farmacèutics també deu estar bastant ben posicionada.

A quarts de 12 arribàvem al centre del poble, on, després de dirigir-nos a l’oficina d’informació turística per demanar un mapa de la ciutat per mirar de situar-nos una mica, aparcàvem la Fiera en un dels ja per nosaltres familiars Otopark, per encaminar-nos cap a la primera de les 700 escales que et porten a dalt de la fortalesa, l’únic lloc per el que es pot accedir a ella i des d’on l’únic que et preguntes és el com s’ho deurien fer els Hititas, l’any 1300 a.C per construir això.

Després de gaudir de les magnífiques vistes d’Afyon que es tenen des de dalt i aprofitar per localitzar una mena de zona de pícnic que hi ha als afores del poble i que l’home de l’oficina d’informació ens havia venut com a càmping,  ens hem proposat buscar algun lloc per menjar  (potser un altre kebab…) i fer algunes compres de petites coses que amb el dia a dia, anem veient que fan falta per fer la nostra vida més fàcil dins la Fiera, com per exemple algun ganivet que talli bé o una petita tetera per no tenir que estar fent servir les cassoles, que, la veritat, molts cops estan brutes, per fer els tes, als que cada cop estem més enganxats.

Un cop enllestides aquestes petites coses del dia a dia, la següent tasca era trobar el lloc per dormir i la veritat és que no ens podem queixar, a la primera hem trobat la zona de pícnic situada en un turonet just als afores de Afyon i que ha resultat ser un munt de tauletes, amb petites explanades on poder aparcar el cotxe, totes disposades en diferents terrassetes en el llom del turó i que disposava de lavabos, fonts i fins i tot d’una petita garita de la policia. El que es diu un “furgoperfecto”. I per acabar-ho d’adobar, un home que hi havia amb un petit carro venent alguna cosa de menjar ens ha portat una tetera plena de çai amb una estora que ha estirat al damunt de la gespa i on ens hem passat la resta de la tarda, uns llegint, l’Araceli i la Mònica, cosint-se les teles que s’han comprat per fer-se el xador per Iran, o simplement, gaudint del moment. Fins que s’ha fet de nit que hem estat allà estirats veient com la gent venia a carregar aigua a la font que brotava de la muntanya, uns amb cotxe, altres a peu i altres a cavall o amb burro. Bona tarda la que hem passat.

Amb la nit, la temperatura baixa considerablement, i és el moment de ficar-nos cap a casa i acabar de passar el dia. Unes partides de cartes, més taller de lectura i de costura i a sopar. També amb la nit, ens adonem que aquest és el lloc on venen les parelles del poble a buscar intimitat i on els joves venen a passar l’estona mentres sona a tot drap pop turc des dels seus cotxes, això sí, sense acabar de trencar la perfecció d’aquest lloc. A més, avui és la primera nit des de fa una setmana que passem sense els Germans Cook, dels qual ens vam acomiadar ahir a la nit a Ankara després de que ens ensenyessin a fer pa amb la paella per si de cas. Ells seguien cap a la Capadoccia i després ja cap a Iran, així que, de moment, s’ha acabat la caravana per Turquia. Dic de moment perquè si tot va bé ens tornarem a trobar d’aquí un mes aproximadament a Zahedan, a la frontera d’Iran amb Pakistan per creuar el Baluchistan junts, el punt més delicat del viatge i que si es fa amb companyia doncs millor que millor.

Afyon – Pamukkale: 247km

Doncs després de passar una nit escoltant pop turc i cotxes amunt i avall, amb el sol ja escalfant la furgoneta, ens hem aixecat amb la intenció d’arribar el més d’hora possible a Pamukkale, a uns 18 kilòmetres de Denizli.

El camí ha seguit tota l’estona la mateixa tònica del dia anterior, turons que ondegen lleugerament el paisatge i de tant en tant formacions rocoses per donar-li el punt diferencial i res més. Així, amb la Fiera fent honor al seu nom, a les dotze del migdia ens plantàvem al petit poblet de Pamukkale, que significa, literalment, Castell de cotó. El nom, un cop ets allà, no costa molt saber d’on l’han tret, ja que el poble està situat just a sota d’un immensa muralla de formacions càlciques de color blanc llampant, creant infinat de petites piscines d’aigües termals am facultats curatives. Aquestes piscines, es formen quant les aigües termals surten dels manantials i de cop, s’elimina la pressió. Llavors, la gran quantitat de diòxid de carboni de l’aigua tendeix a evaporar-se i el carbonat de calci queda precipitat, creant gradualment aquestes formacions, conegudes com piscines de Travertino. Realment Increibles.

Els romans, a qui no se’ls hi escapava ni una, van reconèixer les facultats curatives d’aquets lloc i van crear-hi al capdamunt Hierapolis, una espècie de Balneari romà del que es conserven les runes i al que demà ens hi acostarem.   

Després del, també ja quotidià, període de temps per situar-nos, en el que acostumem a donar algunes voltes amunt i avall pel poble ben perduts i cridant l’atenció de tots els veïns i turistes, anem en busca d’alguna pensió per passar-hi la nit, la primera que passarem  en un llit des de casa del Roc a Liubliana, i és que, des d’aquell dia, que ni el German ni el Pol, han pogut dutxar-se, és a dir, des de fa 15 dies; la Fiera i, sobretot, l’Araceli i la Mònica ho comencen a demanar a crits. Després de preguntar preus de varies, ens decidim per una que hi ha a la mateixa carretera que porta a Hierapolis i que, a part de ser la que millor preu ens ha deixat (25 liras turques per l’habitació doble, és a dir uns 12 euros), té connexió a internet gratis, i sobretot çai per parar un tren.

Així, de senyorets, ens disposem a passar els dos propers dies en aquet petit poblet de l’Anatòlia, entre dutxes, çais, narguiles i si hi ha sort, fins i tot, el partit d’avui dissabte del barça, tot i que ens fa una mica de por perquè sabem que els últims partits els està guanyant per 5-0 o 6-0 i si podem pillar algun per aquí segur que, com a mínim, serà un mal partit. Però intentarem arriscar-nos.

Pamukkale

Que va, no va haver-hi manera. No vam trobar cap lloc on veure el partit i el barça va tornar a guanyar. Potser millor així.

Pel matí, amb una mica més de calma que de costum, ja que avui l’únic que tenim a fer és perdre’ns entre les piscines de Travertino i les runes de Hierapolis, disfrutem del esmorzar que ens serveixen al hostal, pa, melmelada, formatge, cogombre i tomàquet, i el çai de rigor abans de començar el que serà un dia molt llarg. Mentre arrasem tot el que ens porten, de tant en tant, aixequem la mirada per dirigir-la cap a la immensa muralla de calç que s’aixeca davant nostre i que serà el punt de partida d’avui. Especialment ens fixem en la rampa d’accés a les piscines, on està la taquilla per entrar, la que et podies saltar si accedies per un caminet cap a l’est que no estava vigilat i que et portava al ben mig del recinte, segons havíem llegit. El no voler pagar l’entrada pot sonar molt egoista, ja que bé que volem entrar i que estigui tot ben maco, però no volem donar els 10 euros amb els que en principi ajudes a que això segueixi estant així, però la història no es ben bé aquesta.  

Les piscines de Travertino eren, als anys 80 i 90 uns dels principals reclams turístics de Turquia, on la gent es podia banyar allà on volgués i “disfrutar” de les propietats medicinals d’aquestes aigües, riques en diferents minerals,  beneficioses pels ossos, pell, fetge, sistema circulatori, cardiorespiratori, etc, etc.  Al veure que la idea agradava entre els turistes, van decidir construir un seguit de complexos hotelers al damunt mateix dels manantials i es clar, de les piscines. Conseqüència: en pocs anys les piscines es van secar i la majoria de manantials van deixar de rajar o van fer-ho amb molta menys intensitat. Un cop el mal ja estava fet, van tirar tots els hotels baix i van prohibir el bany a les piscines per netejar la seva consciència però ja res és com era abans. Les piscines estan la majoria d’elles seques, i  les aigües que des de fa segles i segles s’havien utilitzat per curar malalties, ara amb prou feines et cobreixen els peus.

És per aquests motiu, per no saber el que ens trobarem un cop arribem a dalt que ens fa plantejar-nos el pagar l’entrada o no, però mentre ens encaminem cap al recinte, ràpidament se’ns treu la idea del cap al veure que un grup de joves que anaven en direcció a on nosaltres ens pensàvem que estava l’  “entrada lliure” és recriminat per un vigilant que estava amagat darrere uns arbustos. Així que ens la juguem i a comprar el tiket que ens costa gairebé el mateix que les dos nits d’hotel dels quatre. Al tenir el pressupost tant ajustat, si es pot dir així, fa que ens pensem molt els llocs on volem entrar, i a part d’Efesso, Persepolis i Angkor els demés ho tindrem que decidir sobre la marxa.

Al cap d’una cinquantena de metres caminats, un altre vigilant ens fa descalçar-nos per seguir cap amunt, ara entre algunes de les poques piscines on encara queda aigua i al cap d’uns pocs metres comencem a donar-nos compte que si que l’hem encertat al decidir-nos a venir. Sembla com estar caminant entre núvols, amb les formes arrodonides que han creat les aigües en milers d’anys i anys d’estar corrent per aquí. La temperatura d’aquestes va canviant depenent d’on trepitgis i en pocs metres passes d’aigües fredes a calentes i així successivament. A mesura que puges t’oblides del que tens darrere teu i només perceps el blanc llampant que crea el sol al reflexar-se sobre la calç solidificada. És realment impressionant. A més encara no han aparegut les ordes de turistes, sobretot coreans, que acostumen a passejar-se per aquí i podem dir que tenim Travertino per a nosaltres sols.

Un cop arribes a dalt, entres al que havia sigut l’antiga ciutat de Hierapolis, que data del segles II a.C. tot i que la majoria d’edificacions que encara resten d’empeus són del segon segle de la nostra era en endavant.

Comencem la visita per la Necròpolis, una de les més grans existents i on la gran quantitat de sarcòfags que hi ha, en detreniment de les tombes convencionals, ens indica que en aquesta ciutat, que va arribar a tenir més de 100.000 habitants, sobretot vivia gent de les classes més ben posicionades, i segurament també, que alguns dels que venien aquí per curar les seves malalties no ho acabaven d’aconseguir.

Després de creuar la Necròpolis et trobes amb l’entrada de la ciutat pròpiament dita, on encara resta de peu la porta que donava accés al carrer principal, amb les letrines, part de l’Agora i les columnes que envoltaven aquest carrer. A partir d’aquí et vas trobant restes d’edificis de diferents èpoques, ja que no oblidem que aquí van estar-hi grecs, romans, bizantins i cristians entre d’altres.

Al cap d’un quilòmetre i mig, el carrer es bifurca en dos, un cap a la dreta, que porta a l’antiga fortalesa Bizantina, i un cap a la dreta, que s’enfila cap a un turó, al capdamunt del qual està el teatre, i cap a on ens dirigim. Aquest teatre és un dels millors conservats de tot l’Àsia menor i tot i els nombrosos terratrèmols pels que ha passat, això sí, amb l’ajuda d’alguns treballs de restauració, es manté pràcticament intacte. És realment sobrecollidor passejar-se per les seves grades, amb capacitat per a més de 25.000 persones i imaginar-se el que es deu haver viscut aquí.

Després és el torn del Temple d’Apol·lo i de la misteriosa cova de Plutoni. Aquesta cova, situada just a sot del temple d’Apol·lo, no té desperdici algun. Es creia que Plutó, el déu de l’infern, difonia des del seu domicili subterrani un gas tòxic que matava a tot el que s’apropava a tota l’àrea circumdant. Només podien entrar a la cova els sacerdots eunucs, que un cop dins curaven les malalties al enfrontar-se amb Plutó, que les causava. I el més fort de tot això és que era veritat, que tot animal que s’apropava a l’àrea de la cova de Plutoni moria al instant pel gas que emanava d’ella. Fins i tot, més recentment, alguns curiosos que no feien cas dels cartells de perill que hi havia al voltant, havien mort al entrar a la cova a xafardejar. Ara, aquesta entrada està tapada per una reixa, però si encara poses l’orella al costat, i contens la respiració, s’escolta el gas sortir i el bombolleig d’algun tipus de líquid. Realment curiós. En quant a lo dels sacerdots que quedaven impunes al entrar, l’única explicació real que té és que tenien una gran capacitat per aguantar la respiració i res més.

Des d’aquí tens a un tir de pedra les turístiques piscines romanes, una veritable presa de pèl, on per 10 euros més, et pots banyar en una petita piscina plena a rebentar de gent, això sí, entre algunes columnes romanes derruïdes.         

Ni cal dir que les passem de llarg i tornem cap a la zona de Travertino on dinarem, cadascú amb la seva llauna de tonyina i la seva barra de pa, perquè tampoc cal dir que dins del recinte, la beguda i el menjar estan a uns preus desorbitats.

Eren poc més de les 14:00 de la tarda i encara faltaven unes tres hores per la posta de sol, que ens havien dit que des de les piscines era descomunal. No havíem pensat en una possible espera i no ens havíem portat ni les cartes ni res per llegir i a la poca estona d’esperar, l’avorriment ja començava a fer acte de presència. Eren les 15:00 i teníem dues opcions, una morir-nos de fàstic fins les 17:00 de la tarda (hora en que es fa de nit aquí a Turquia) o marxar cap a la pensió a passar la tarda entre çais i internet i quedar-nos amb la posta de sol de les fotos que hi ha repartides per tot el poble. Així que després de debatre-ho una estoneta, agafem els trastos i cap a baix, però al passar per sota d’una pineda, de cop i volta: -Un pinyó!! I un altre i un altre. Avui ens tocava cuinar ja que amb l’hostal i l’entrada hem superat amb creus el nostre pressupost així que podíem collir uns quants i ficar-los a la pasta per donar-li una mica de gust, i així, recollint pinyons i després pelant-los sens ha fet l’hora de la posta de sol i sense voler-ho, ens hem vist involucrats en aquest espectacle que val molt la pena viure’l en primera persona.

Ara ja sí, de nou cap a baix entre coreà i coreà i cap a l’Hostal, a acabar d’apurar les nostres hores com a senyorets entre çai i çai, que demà ja torna de nou la vida dins la Fiera i les comoditats de les que estem gaudint ara, s’acaben.

Demà seguirem cap a l’oest, en contra de la direcció natural a la que hauríem de seguir, fins a Efesso, al sud del mar Egeo. Però això ja serà una altre història.

Anuncis

Accions

Information

6 responses

3 11 2008
Antonio

Impresionante,
impresionante el viaje, (nos estais dando envidia)
impresionante el narrador, (¿toda esta informacion del lugar …….?)
impresionante las fotos, (buen fotografo)

Animo y seguir asi,
deseamos que todo vuestro viaje este llenos de buenos momentos, como los que parece que llevais vividos hasta ahora.

muchos besos.

3 11 2008
estherica

Floretes!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Quins paisatges… això són regals de la vida!!!!!!!!!!!!!!!!!! Que bé que aneu actualitzant tant així puc seguir la vostra ruta molt a prop!!!!

Molts petons!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

3 11 2008
estherica

ei q ja se m’oblidava!!

Gora vida!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

4 11 2008
Carles

Realment estic al-lucinat. Es una pasada tot aixo que esteu vivint. Las fotos que esteu fent son fantasticas. No se qui es el fotograf, pero chapeau per ell o si sou tots, dons chapeau per tots vosaltres. Aqui estem dia a dia esperant las vostras novetats. Anims i endavant. adeuuuuuuuuuuuuuuuu

4 11 2008
Pep

xavals vaya nivelon de fotografies… Anims i molta vida!!

5 11 2008
anna

ei!!!
com aneu?? per el que aneu explicant no podria ser millor… !!! 🙂
cada dia em passo per aqui.. a veure si hi ha noves noticies, per on pareu, si us heu enganxat encara més al te … 🙂

per cert.. crec que amb una posta de sol com aquesta.. podria morir a l’instant i no pasaria res, quina pasada!!!

continue-ho passant-ho genial.. i explicant-nos’ho!!!

mil petons!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: