Crònica 11: Turquia VI – Els mecànics, són mecànics a tot arreu…

9 11 2008

Köycegiz – Antalya – La Quimera – Olimpos : 355km

Després d’una altre nit amenitzada pels galls i ànecs del Càmping, que semblava que estiguessin protagonitzant alguna escena de The Warriors, s’ha tornat a tocar diana a les 6:00 del matí per canviar la costa del mar Egeo per la del Mediterrani en una jornada que ens tenia que servir per posar al dia la furgo i com a punt de partida pel nostre últim tram en terres Turques.

Durant els primers 200 km fins a Antalya, la carretera discorria per un terreny de mitja muntanya, amb algun port important pel mig però en unes carreteres en molt bon estat, i el que hem agraït més, bastant solitàries.

Sense gairebé donar-nos compte, cap allà a les 12:00 del migdia ens plantàvem a Antalya, amb la idea, no de visitar-la, que ho teníem previst per demà, sinó de dirigir-nos al concessionari de la Volkswagen per passar-li una revisió a la Fiera i fer el canvi d’oli i demés abans de ficar-nos pels deserts d’Iran i Pakistan, on, més ens val, la furgo té que respondre a les mil meravelles.

Sense gaires dificultats l’hem trobat i només entrar, ja érem l’atracció del dia. Imagineu-vos, en un concessionari de lo més nou i modern, La Fiera tota guarra i nosaltres seguint-la d’aprop. Doncs tota anava força bé, a part d’algun que altre problema de comunicació, ens canviarien l’oli i el filtre, que el posàvem nosaltres, es mirarien el filtre de la benzina i del aire i totes aquestes coses que es fa en una revisió. A més, es tenien que mirar la porta lateral a veure si la podien arreglar. Tot, per un màxim de 200 lliures turques deien, o es el que havíem entès nosaltres, ja que la nostra sorpresa ha sigut quant hem vist que després de canviar-li l’oli, la portaven cap a la Yitama, o el que es el mateix, el túnel de rentat i ja està! Revisió feta. No s’han mirat ni frens, ni suspensió, ni porta, ni res. I encara flipariem més quant ens han portat una factura de 124 lliures pel canvi d’oli, es a dir 84 dollars!! I llavors ja ningú parlava anglès ni tenia intenció d’esforçar-se per entendre’ns. Teníem dos opcions, liar un cristo i acabar a la comissaria o, amb la cara de tontos, pagar i marxar ven ràpid d’allà per no canviar d’idea. Finalment, i sense tenir-les totes, hem agafat els dòlars que vam canviar a Istanbul i amb alguna tensió que altre, ràpidament cap als focs de la Quimera a veure si ens arreglaven el dia.

 Però abans d’arribar teníem que canviar diners, ja que sens havien acabat les lliures i amb la benzina que ens quedava no arribaríem ni de conya, així que hem parat a un petit poblet turístic prop de Kermes i resulta que la mateixa botiga que canviava divises també arreglaven portes i per curiositat li hem preguntat si podria arreglar-nos la porta,i sense pensar-s’ho gaire, l’ home a agafat un martell i quatre claus i vinga a liar-se amb la porta. Hi havien moments que semblava realment que acabaria amb la porta a la mà però finalment, quan ja ens veiem amb un plàstic com a porta, i sense saber molt bé com s’ho a fet, l’ha aconseguit arreglar. Almenys tindríem la porta en condicions per la Capadoccia.

 Els últims 40 quilometres que ens separaven del focs de la quimera els hem fet de nit, però no per accident, sinó perquè es  realment  el millor moment per visitar-los, ja que es quant millor s’aprecien les flames sortir de la roca.

Aparcàvem la Fiera enmig d’una pineda després d’haver recorregut el primer tram no asfaltat del viatge i pagàvem el poc més de 1,5 euros que costava l’entrada i, frontal en mà, a recórrer el quilòmetre que tens que caminar muntanya endins per arribar a La Quimera pròpiament dita. Realment, quant et parlen d’una cosa així no saps molt bé que esperar-te, però aquest cop a superat totes les expectatives que teníem posades en aquest lloc. Es per veure.

Els focs de La Quimera són flames que surten del, aparentment, no res, enmig de les escletxes de les roques del Mont Olimpos, quant, una barreja de gasos, dels quals encara no s’acaba de conèixer molt bé la composició, cremant al entrar en contacte amb l’aire. Les pots tapar i s’apaguen, però immediatament desprès de destapar-les, tornen a cremar.

Si a nosaltres ja ens impressiona, no hem vull imaginar el que deurien pensar els primers pobladors d’aquestes terres i les successives civilitzacions que per aquí han passat. Per això La Quimera està lligada la fantasia i la llegenda des de sempre. A més, ara les flames amb prou feines arriben al mig metre però es que antigament, les veient els mariners al apropar-se a la costa amb els seus vaixells, i no es que les flames estiguin precisament a prop del mar, en absolut. Per això el proper poble d’Olimpos venerava al deu Vulcano, pel temor que els inspirava el que passava aquí a dalt.

Amb una mica més bon gust de boca ens anem a buscar el nostre lloc per dormir. Aquest cop tornava a tocar platja, més exactament Olimpos, una platgeta d’aigua transparent, cel estrellat i tranquil·litat absoluta (en aquesta època, al estiu això no m’ho vull ni imaginar..) enclava enmig de enormes parets de roca en el marc del fantàstic Parc Nacional de les muntanyes de Bey.

Allà cuinaríem un pollastre sencer que havíem comprat, ja que amb el dia que havíem tingut no havíem  ni dinat, i després d’un altre çai, cap a la piltra, que demà serà un altre dia. O això pensàvem.

Olimpos – Antalya – 112 km :

Per la nit ja tenia lloc el primer fet paranormal que no feia presagia un bon dia. Cap allà a les tres del matí, l’Araceli s’aixecava, sense cap explicació lògica més que la de alguna picada d’algun insecte, amb el llavi de dalt com la Jolie, com si s’hagués ficat Bottox a més no poder, i sense cap senyal de picada aparent per enlloc. Després de donar-li voltes i voltes, doncs un antiinflamatori i a veure demà que passa. Pel matí la cosa ja millora bastant i al cap de poca estona ja torna a estar tot al seu lloc. Misteris sense resoldre. Esmorzar a peu de platja i cap a Antalya, ara si a visitar-la. O no.

Aparquem en un Otopark, al centre mateix d’aquest antic port romà, agafem els passaports i quant ens disposàvem a marxar, l’Araceli i la Monica, s’adonen que la Fiera perd oli pel mateix lloc on van estar “treballant” ahir els de la Volkswagen. No podia ser, a sobres d’estafar-nos, ens l’havien liat. I fins a quin punt ho havien fet ni ens ho imaginàvem, ja que només obrir la tapa del motor veiem que tot, absolutament tot,  està completament pringat d’oli!!! No podia ser veritat, els fantasmes de la culata ja començaven a volar, la ràbia també estava a flor de pell i a més ens adonem que tot això estava passant pel que els ineptes s’havien deixat el tub que porta l’oli al motor desconnectat. Si només era això encara, però el dipòsit de l’aigua s’havia quedat negre i no sabíem si l’oli era per fora o per dins. Si era per dins, cagada. Així que decidim curar-nos en salut i trucar al RACC i que ens enviessin una grua per tornar-la al taller i ara si, que ens escoltessin de veritat. Eren les 10:30 del matí i estàvem a Turquia així que no podrien trigar gaire a enviar-la. L’educadíssima noia del telèfon ens diu que cap problema, que en com a molt una hora la grua estaria allà, a més teníem tant la direcció exacta d’on estàvem com la del concessionari on la tenien que portar, que no distaven entre ells ni cinc quilometres. Fàcil, no?? Doncs la hora es converteix en dos, tres, quatre i a les 15:00 de la tarda encara estàvem allà, amb tot el sol escalfant-nos les idees esperant que vingués la grua. I ells que seguien amb la seva educació dient-nos que si, que ara venia. Doncs al final resulta que la simpatiquíssima noia del RACC havia enviat la grua a Konya ciutat, a uns 300 km d’aquí enlloc de Konya barri, aquí. Doncs bé, que a les 16:30 arribava la grua i es pujava la Fiera a sobre per portar-la, a no més de 40 km/h, cap al concessionari. Era la segona vegada que veiem a la Fiera així i sempre fa pena i por fer-ho, sobretot quant no saps que li passa, però l’aventura es l’aventura clar.

Directament hem entrar al fons del taller amb la grua sense que ningú ens ho digues i primer la secretaria que ens va atendre ahir,com després l’encarregat dels mecànics, s’han quedat blancs al veure’ns entrar de nou per la porta després de no haver acabat molt bé el dia abans, però allò era problema seu i ho havien d’arreglar. Ràpidament ho a entès l’home quant li hem dit el que passava i sobretot quant ho ha vist, ja que, mai més ben dit, saltava a la vista. S’havien que la podien haver liat molt grossa (si no arribem a parar a Antalya es podia haver gripat el motor perfectament) i s’han posat dos mecànics, envoltats per tots els demés, a mirar que passava.

Per sort, efectivament era només el tub aquell que s’havia quedat sense fixar i havia liat el cristo que havia liat. El dipòsit d’aigua estava net i un cop canviada la peça i collar-la de nou, aquest cop, tota l’estona sota l’atenta mirada de com a mínim, dos de nosaltres, tot tornava a la normalitat en les entranyes de La Fiera.

Per fi ens podíem perdre de vista mútuament, però encara faltava una cosa. Amb la furgo ja fora del concessionari, òbviament sense pagar ni un duro de més, quedava anar a parlar amb el amo de tot allò i demanar-li, molt educadament, que ens tornessin els diners d’ahir perquè per el que havien fet, i sobretot, pel que havien pogut fer, no es mereixien ni un duro. Estava clar que els diners ja no els veuríem però almenys l’Araceli i la Mònica li han deixat les coses clares i potser, amb una mica de sort, algú s’emporta una colleja.

Amb tot sortíem a les 18:30 d’allà i avui ja no sortiríem d’Antalya, així que com que eren aquelles hores per culpa del RACC, doncs que ens posin un hotel que per això paguem. I ara si, en poc més d’una hora, teníem la direcció del Kayalar Hotel, al qual arribàvem després de fer com uns 10 quilometres en cercles per Konyaalti, i de confondre’l amb el Kayalar Grand Hotel. Tant ja no podia ser, però el hotel a seques ja era, amb diferencia, molt més del que nosaltres ens podríem pagar i a més teníem inclòs el Hammam (banys turcs) i la Sauna que podíem fe servir després de sopar algú (avui tampoc havíem dinat amb la tonteria..). Però el que malament comença, malament acaba i Antalya, per desgracia, ja tenia el destí marcat. Primer, sopant en una terrassa al costat de l’hotel que tenia molt bona pinta, resulta que ni estava tant bo ni era tant barat com semblava, a més, un bonic ocellot se li ha cagat al Pol a sobre poc abans de que portessin els plats i pel que respecte al Hamman del Hotel, després de baixar ja amb la tovallola i el banyador, hem fugit per potes al veure que de banys turcs pocs, i en canvi, de burdel, bastant.

Ja ni havia prou per avui. I d’Antalya també. I de mar també, doncs, en principi ja no el tornarem a veure fins al golf pèrsic, i del mediterrani si que: -Fins qui sap quant!!-

Anuncis

Accions

Information

One response

9 11 2008
xelin3_4

Hola nois, aquets problemillas son el preu que s’ha de pagar per poguer veure mon.
A cambi esteu veient cosas que nosaltres nomes veurem a les fotos i aixo si vosaltres les envieu sino ni aixo. Aviat fara un mes que esteu fora i les cosas estan anant força be, esperem que la proxima etapa sigui tranquileta i la Fiera es comporti.
Esperem noticies vostres i aneu al tanto, petons.
El Barça va guanya ahir un altre cop, al Valladolid 6-0.
Marga i Antonio

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: