Crònica 12: Turquia VII – Capadoccia

12 11 2008

Antalya – Alt del Alacabel – Konya – Göreme: 560km

La porta de l’ascensor s’obria just davant de la llarga taula on estaven disposades totes les safates del bufet lliure que teníem per esmorzar. Sucs, embotit, diversos tipus de formatges, ous, truites, salsitxes, olives, melmelades, tomàquets, cogombre, pa i un sortidor de çai sense fi. O el que és el mateix, la millor manera de començar el que havia de ser un dels dies més llargs a la carretera des de que vam sortir de Barcelona. Jo crec que hem estat prop d’una hora fen viatges sota la mirada dels treballadors de l’hotel que no s’ho acabaven de creure. I això que volíem sortir ràpid d’Antalya per poder arribar avui mateix a la Capadoccia però és que això no ho podíem deixar escapar, i com que tenim més morro que esquena,  a punt de rebentar, i també cal dir-ho,amb les butxaques bastant plenes, sortíem del Kayalar Hotel cap allà a les 9:30 del matí, exageradament tard pel que volíem fer, però havent esmorzat com no ho havíem fet en molt de temps.

I només encendre La Fiera, el primer ensurt. Ara semblava que la bateria no carregava! Curiosament, l’alternador de la furgo esta també just on havien estat tocant els de la Volkswagen, així que ja curats d’espants i amb la certesa de que avui sí que era el nostre dia, hem preguntat en una benzinera pel taller més proper, que hem trobat a la primera (això era una bona senyal…) i en menys de 10 minuts ens ho havien arreglat. Efectivament era un empalme que s’havia torçat i no arribava la corrent bé. Una tonteria, així que després de fer un çai amb el mecànic, que per cert era el primer turc tímid que trobàvem, ara ja sí enfilàvem la costa direcció est en el que seria el nostre comiat del mar i amb ell de les bones temperatures, per un temps.

A 70 quilòmetres d’Antalya deixàvem la carretera que porta a Síria, per afrontar la primera etapa reina de muntanya d’aquest viatge, on en uns 80 quilòmetres passàvem de 0 m sobre el nivell del mar a gairebé 2000. La carretera era de lo més entretinguda, un puja i baixa constant, i amb ella la temperatura també es començava a notar. Ahir a Antalya, fins i tot  sopant al carrer anàvem amb màniga curta i avui eren les 12:00 del migdia i amb la dessuadora posada encara teníem fred.

Arribàvem al Alt del Alacabel, passades les 13:00, on ens aturàvem per a fer unes fotos, gaudir del paisatge i sobretot per a felicitar a la Fiera, que després de lo que li havíem estat fent aquests dos últims dies, no les teníem totes i en canvi, ella, ja tornava a respondre a la perfecció, calentant-se lo just a les pujades (això si, de 50 no passàvem) i refredant-se en un moment quan la carretera ja baixava. I a partir d’aquets punt, ja tot era cap a baix fins arribar a Konya, a uns 100km d’on estàvem. Ho estàvem aconseguint..

Poc a poc, camí de Konya, el paisatge va perdent irregularitats fins a convertir-se en una immensa planícia al arribar a aquesta ciutat, una de les més conservadores de Turquia i on hem aprofitat per dinar alguna cosa abans d’endinsar-nos en la estepa que ens havia de portar fins la Capadoccia. Uns entrepans de tonyina per menjar alguna cosa ràpida ja que eren les 15:00 passades, aquí es fa de nit a les 17:00 i encara ens restaven més de 200 quilòmetres fins arribar a Göreme i volíem aprofitar per fer el màxim de tros possible amb llum.

Així que sense acabar de mastegar el dinar, ja estàvem un altre cop tots quatre a la furgo sortint de Konya per agafar la petita carretera comarcal que travessa la immensa estepa que separa aquesta ciutat d’Aksaray. Res per cap cantó, miressis on miressis no veies res més que alguns lleus relleus que es dibuixaven en l’horitzó i ja està. 140 quilòmetres on el volant no és més que un element decoratiu ja que perfectament podia no estar i tu, en canvi, arribaries igualment a Aksaray. Per sort, hem pogut fer gran part d’aquest tram de dia, perquè si ens hagués tocat fer-ho de nit, psicològicament, hagués sigut molt dur. És una carretereta d’un sol carril per cada cantó i que avui dia, només la fan servir els camions de les canteres veïnes però que fa 600 anys, era una de les principals vies de la Ruta de la Seda, i per aquí passaven la majoria de caravanes de camells que venien, o anaven camí d’orient, fet que queda demostrat quan passem el karavanserall  de Sultanhani, un dels més ben conservats de Turquia en l’actualitat, però que per desgràcia, al ser ja negre nit, ni tant sols veiem la seva silueta sobresortir entre el gris poblet on es troba. És el preu que a vegades s’ha de pagar a conseqüència dels imprevistos.

Ara ja només quedaven uns 80 quilòmetres per bones carreteres fins arribar al poble de Göreme. Qui ens havia de dir ahir, quan estàvem suant com a burros en el pàrking d’Antalya esperant la grua, que avui, tal i com teníem planejat, arribaríem a la Capadoccia.

Però, voler és poder, i poc abans de les 20:00 del vespre, 10 hores després de pujar-nos a la furgoneta, creuàvem un cartell que donava la benvinguda al màgic poble de Göreme, en el mig de la Capadoccia. Això sí, per poc més estàvem avui i en el primer càmping que hem trobat que ens hem ficat, després d’arribar a un preu raonable pels propers 3 dies amb el noi que el porta i d’assegurar-nos que des d’aquest càmping, que es diu panorama, hi han les millors vistes de tota la Capadoccia, però això ja ho comprovarem demà.

Göreme

Turquia ni tant sols estava en els nostres plans de viatge fins ben entrats els preparatius, quant, per impossibilitat de creuar de Kyrgistan a China amb la Fiera, ben remodelar tota la ruta i vam incluir-hi Bulgària, Turquia i Iran, en detreniment de l’Asia Central i Xina.

Llavors vam començar a recopilar informació sobre Turquia, ja que, en principi, ens tindríem que tira bastant de temps aquí per esperar que ens donessin els visats de Iran i Pakistan i mentre esperàvem algu teníem que fer ja que la cosa es podria allargar fins i tot un mes.  Igual que Europa, tractàvem a Turquia amb el mateix patró. Actualment, amb els low cost, pots volar a Istambul relativament bé de preu i nosaltres volíem centrar el nostre viatge en llocs més remots i als quals qui sap quant tornaríem.

Però com deia abans, vam començar a recopilar informació i a confeccionar una ruta que ens permitis aprofitar el màxim els dies aquí a Turquia. Van començar a sortir noms: Edirne, l’inevitable Istambul, Pamukkale, Effeso, Muntanyes de Bey, Antalya, Capadoccia, i poc a poc, la nostre curiositat sobre aquest país va anar creixent i creixent i jo crec que , ara ja, es pot dir que d’una forma merescuda. Tot això passava a uns 7000km d’aquí, davant dels mapes i de les guies, intentant no liar-la gaire amb els quilometres ni amb les carreteretes per on, en principi, teníem que passar, de forma totalment virtual. Però ara, tots aquells noms que veiem des del sofà els hem anat tornant a veure, no a les guies ni als mapes, sinó a les indicacions de les carreteres i a les entrades dels pobles. El temps passa i mirar on estem ara, entre Xemeneies de Fades  enmig del vall de Kaglidere, o el que es el mateix, la Vall Blanca, en la que és la nostra ultima parada a Turquia abans de tornar a agafar la Ruta de la Seda perquè, també a nosaltres, ens porti cap a Orient.    

Però el dia ha començat unes hores abans, quants els nostres veïns alemanys ens han despertat a les 8:00 del matí picant amb un martell dins la caravana. Comença el dia així no es molt agradable però quant surts de la furgoneta i veus tot el que tens al voltant no hi ha lloc pel mal humor. A més, el sol ja començava a escalfar i això si que ho hem agraït per que aquí,a la Capadoccia, realment fa molt i molt fred.

Era el moment de ficar-nos en marxa perquè, tot i que ens estarem aquí tres dies més, hi han infinitat de valls repartits pels voltants i no ens volem perdre ni un, encara que sabem que això es impossible, però el dia 13 tenim que estar a Ankara per recollir el visat d’Iran i mirar de treure el de Pakistan. Així que esmorcàvem ràpidament i a parlar amb el Ahmed, el home que porta el càmping i que ens farà els recorreguts que hem de fer cada dia per veure lo més interessant. I avui tocava la Vall blanca, que queda just darrere del càmping.

Però abans us intentaré explicar en que consisteix això de la Capadoccia. Dic intentaré perquè el conjunt de tot el que es veu aquí es tant i tant impressionant que, amb la meva poca traça narrant, es totalment impossible transmetre el que tenim davant.

La Capadoccia es una regió del centre d’Anatòlia on la erosió de les capes de lava que cobria la roca volcànica van deixar al descobert milers i milers de pinacles de roca amb formes de lo més inverosímils i que poden arribar a medir més de 40 metres. Tenen en la seva majoria una forma cònica i molts d’ell estan coronats per pedres més compactes que reposen sobre els pilars formats per roques més toves. Només aquestes formacions ja son espectaculars i ja de per si seria una zona digne de visitar però, a més, es dona el fet de que ja els homes prehistòrics van entendre a la perfecció la idea de mimetizar-se amb l’entorn i van decidir construir les seves cases dins d’aquest pinacles, aprofitant que la roca era més tova que lo normal. I així els pobles que han anat habitant aquestes terres al llarg dels segles han anat fen de la pedra la seva casa hi han excavat des de tombes bizantines fins a esglésies cristianes, castells i fins i tot ciutats, on podien resistir els intents d’invasió d’altres pobles, sense sortir al exterior durant 6 mesos sense ser vistos. Hi han ciutats que tenen fins a 8 nivells diferents excavats a la pedra i disposen de tot el necessari per viure-hi. Es una altre cosa que si no es veu un no arribar a captar tot la immensitat d’això i per molt que us expliqui, el millor serà, o que vingueu, o que al menys, intenteu fer-vos una idea amb les fotos d’aquesta crònica.

Així que començàvem el dia caminant direcció Avanos, deixant a la nostra dreta la Vall vermella i el museu al aire lliure de Göreme, fins arribar al inici de la Vall blanca, que recorreríem en unes 3 hores, parant-nos a cada pocs metres perquè, miressis on miressis, alguna Xemeneia de Fades, com els hi diuen aquí als pinacles, et sorprenia de nou. A part també, d’anar fent d’exploradors novells, per les cases i castells que et vas trobant de tant en tant i on encara es poden apreciar les seves canalitzacions d’aigües o el recipients per emmagatzemar el blat. Algunes d’aquestes cases encara es fan servir en l’actualitat, la majoria ara estan convertides en hotels per que els turistes es sentin com els troglodites, però més vall endins, els pagesos encara les fan servir per quant surten al camp i a Göreme i als pobles del costat, encara hi ha gent que hi viu i et pots arribar a trobar parabòliques clavades a la pedra dels pinacles.

Així que en unes 3 hores sortíem per l’altre costat de la Vall Blanca, gairebé al poble d’ Uçhisar, coronat pel seu Castell excavat a la roca, però això, ja ho deixaríem per demà. Tornàvem a agafar la carretera que porta a Göreme fins al càmping, que ja tocava dinar, i com ja va sent costum, si paguem algun tipus d’allotjament, llavors no ens podem permetre dinar a fora, i a més, al poble de Göreme, al estar totalment enfocat al turisme, no hi ha cap lloc assequible econòmicament per nosaltres.

Així que a acabar les nostres reserves de verdures i arroç i a continuar amb la ruta del Ahmed. Ara tocava Göreme, tot i que poc triguem en donar-nos comte de que no es un poble per nosaltres ja que l’únic que hi ha són agencies turístiques, companyies de globus aeroestàtics (molt buscat entre els turistes però a un preu desorbitat per nosaltres, 150euros) i bars i restaurants on et cobren 2 lliures per un çai, quant lo normal són 0,50-1. Així que aprofitem per actualitzar la web, que ja feia dies que no entrava res de nou i per anar a comprar algu de carn per primera vagada des de que estem a Turquia i un altre cop cap el càmping. Ens volíem quedar a veure el Fenerbache-Galatasaray, derby que aixeca passions entre els turcs però, un altre vegada, els preus abusius de les consumicions ens fan desistir de l’intent.

I d’aquesta manera donem per finalitzat el nostre primer dia a la Capadoccia. Ara ja només tocava preparar-nos per aguantar el fred de la nit, i per gaudir dels filets que havíem comprat a Göreme, que ja teníem ganes de menjar algú de carn que no fos kebab.

I poc més tard de les 22:00 del vespre es van apagar les llums de La Fiera, en busca d’un altre dia per aquestes terres màgiques de la Capadoccia.

Göreme – Nevsehir – Uçhisar – Güvercinlik (Vall dels Coloms) – Göreme: 28 km

Avui, lo primer, i més important del dia, que teníem que fer era assistir al mercat setmanal de Nevsehir a omplir el safareig de la furgoneta que ja el teníem sota mínims. I dit i fet, amb una mica més de tranquil·litat, ens aixecàvem quant el sol ja començava a escalfar (abans es totalment impossible sortir de sota el nòrdic), recollíem la paradeta i cap al mercat. Nevsehir es una típica capital lletja de província, que poc, per no dir res, té a veure. Però també es on la gent dels voltants ve a vendre les seves mercaderies els Dilluns i això ens venia com anell al dit. Així que la furgo ven aparcada i a començar. Primer seria el tabac, després una tetera, fruites, olives, verdura, fruits secs, 1 quilo de seitó (per 1,5€), uns pantalons de llana per l’Araceli i la Monica, etc, etc. Total, que hem sortit d’allà ben carregats, i per poc més de 10€.

I amb les nostres esquenes cobertes pels propers dies en quant a menjar es refereix, ja podíem seguir desfruitant de les sorpreses de la Capadoccia. Camí de Göreme paràvem al veí poble de Uçhisar, per entrar al castell del mateix nom, promontori de roca que es veu des de quilometres a la rodona amb  l’aparença d’un gruyère, per la seva infinitat de finestretes i túnels excavats a la roca. Però per el que més val la pena pujar fins aquí dalt es per que serveix com a mirador excepcional de tota la Capadoccia. Des d’aquí es distingeixen totes les valls i pobles del voltant, un mar de xemeneies de fades sota els teus peus i al fons, sobre un mar de núvols, la imponent silueta del volcà Ercyes, de 3.916m, com a mestre de cerimònies. A més tenim la sort de no coincidir amb pràcticament ningú a dalt del castell, només algun coreà, que estan a tot arreu, i ja està, amb lo que podem gaudir de la vista tant com vulguem. Aquesta es una de les avantatges de viatja per Turquia en aquesta època del any i es que, tret d’alguns grups de gent gran i quatre viatgers, estem pràcticament sols pels llocs. Això si, pelar-se el fred que ens estem pelant aquí a la Capadoccia ja s’ho val.

Després d’Uçhisar toca la passejada del dia, aquest cop era el torn del Vall dels Coloms, entre Göreme i Uçhisar, però del que, entre que ja era bastant tard (s’ha de tenir en compte que teníem el quilo de seitó esperant-nos), més alguna que altre petita perduda, no hem pogut veure gaire, per no dir res, ja que la zona on es troben els colomers pintats amb diversos tints per atraure els coloms, ni tant sols l’hem vist de lluny.

Això dels colomers es curiós i, fins que no hem pogut tenir a les nostres mans una guia de la Capadoccia no ho hem entès. Aquí a l’Anatòlia, la cria de coloms per a diferents finalitats es remunta a l’any 3000 a.C. i es considera des de sempre un animal sagrat. De fet, quant per diferents motius no passava cap ruta comercial per aquí s’utilitzaven com a coloms missatgers, i d’això fa molts però que molts anys. Aquests es un dels motius pels que et trobes constantment, miris on miris, ubicats enmig de qualsevol xemeneia de fades petites portes excavades per l’home i tapiades gairebé en la seva totalitat, excepte un forats petits per on es fica el colom. L’altre finalitat que tenen, i la que més es fa servir en l’actualitat, es per a la recollida dels seus excrements, que fan servir els pagesos per abonar les terres amb que fan el raïm del que surt un dels millors vins de tota Turquia. Com veieu tot té una explicació.

Així que cap allà a les 17:00 de la tarda tornàvem a estar asseguts en el nostre mirador particular, amb la tetera ja estrenada treballant a tot drap, les cartes sobre la taula i esperant que tornés a arribar el fred, que ens està deixant bastant tocats. I es normal, ja que fa tot just 2 dies estàvem a més de 30 graus a Antalya i ara estem a menys de 0 per les nits aquí a la Capadoccia. I es tot just el principi. Però ja hi pensarem mes endavant en això, ara toca gaudir dels dos plats fins a dalt plens de peixet a la planxa que hem sopat i parapetar-nos sota les mantes per passar un altre nit entre xemeneies.

Göreme – Çavusin – Pasabag – Göreme: 23km

I aquesta era la nostra ultima nit al Càmping, que no a la Capadoccia, així que el primer que teníem que fe era desmuntar el nostre Camp Base i dutxar-nos. En lo primer ja semblem un equip de mecànics de la Formula 1 i en un moment ja tornava a estar tot al seu lloc paro en quant a lo de dutxar-nos…Aquí a Turquia la majoria de calentadors funcionen amb energia solar el que vol dir que, o et dutxes per la tarda després d’haver estat tot el dia el sol calentant-los, o si ho fas pel matí pots morir en l’intent, i després d’haver passat una nit sense moure’t per no aixecar la manta i congelar-te, doncs com que molt de gust no bé i ja no vindrà d’uns dies més, així que cap al museu al aire lliure de Göreme, això si amb la Fiera ben neta i endreçada.

El museu al aire lliure de Göreme es lo més semblant a la Ciutat del Vaticà de Rocadura. Es un conjunt de xemeneies de Fades que tenen tallades en el seu interior esglésies, capilles, tombes i criptes que daten del segle X i XI i amb una perfecció asombrant per estar picat directament a la pedra. Columnes, altars, bancs, tot tallat d’una sola peça. Realment impressionant. A més, en moltes d’aquestes capelles encara es conserven els frescos que les decoraven i on, encara que no siguis creient, com es el cas, no pots fer més, al igual que a ens va passar a la mesquita blava de Istambul, que accepta que en els noms de les religions s’han fet coses realment admirables. Un altre cosa es pensar que hagués passat si haguessin centrat els seus esforços en altres aspectes, però això es un altre tema.

I en un parell d’hores hem tingut més que suficient de frescos i frescas (i havia al museu una mena de famosilla turca a la que estaven gravant com es passejava per aquí divina de la muerte) i ens hem dirigit cap el fantasmal poble de Çavusin.

Çavusin es troba a mig camí entre Göreme i Avanos i a part de ser el punt de partida per endinsar-te en la Vall Vermella, també es conegut pel seu casc antic, per dir-ho d’alguna manera, ja que avui dia, a causa de la erosió i dels terratrèmols, queda ben poc del que va ser el poble antigament, ja que la gent va acabar per deixar les coves a les muntanyes i desplaçar-se una mica més a baix, on no els podia sorprendre un tros de muntanya caient-los al damunt mentre dormien o feien el dinar.

Ara el que queda es un gran roca foradada per tots els cantons amb un entramat de carrerons i escales, cases i coves, que pugen muntanya amunt i on encara es poden distingir algunes esglésies derruïdes pel pas del temps. Un conjunt realment fantasmal i que trobem totalment desert, augmentant encara més aquesta sensació de desolació, només alterat per les tendes de records de la seva base.

I des d’aquí cap a la Vall de Pasabag, on l’erosió de les laves i cendres volcàniques a sigut de lo més capritxosa i et pots trobar les xemeneies de Fades més inverosimils de tota la Capadoccia. I entre aquest paisatge mig lunar – mig fantàstic, i mentre intentàvem imitar als antics habitants d’aquestes terres, trepant pels esglaons tallats a la roca per arribar a les cases que copaven les xemeneies, les ultimes hores del dia es consumien, i amb elles, les nostre ultimes hores en aquestes misterioses terres de la Capadoccia.

Demà toca tirar, de nou, cap a Ankara, a recollir el nostre salva conducte cap a l’est. I d’allà, per la via més rapida, cap a Iran, on un altre món ens espera.

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: