Crònica 13: Ultima crònica de quatre rodes i un destí com a tal…(Part primera)

20 11 2008

Poca estona després de recórrer  200 metres d’una carretera comarcal italiana, donant voltes sobre nosaltres mateixos sense control, en un asfalt mullat i sense marges i per on circulen sense parar autobusos i camions, i que en canvi, tot es traduís en un petit cop al frontal esquerra de la furgoneta, vam tenir l’absoluta certesa de que La Fiera arribaria sencera i sense problemes al sud-est asiàtic. Això era a dia 16 d’Octubre del 2008. Però espereu, hauríem de retrocedir una mica més en el temps, exactament en els mesos que van precedir a la nostra sortida del port de Barcelona, aquelles tardes inacabables en que preparàvem la nostra aventura per Europa i Àsia, aquelles tardes en que darrere de cada pàgina que passàvem quedaven apuntats dos signes ben grans d’interrogació.

S’han de combinar aquets dos moments i mirar de treure alguna cosa en clar i de profit per mirar d’entendre el que ha passat en aquests dies, des de la nostra arribada a Ankara plens d’optimisme, la nostra por al escoltar al oficial iranià dient-nos: –is negative again!-, la nostra arribada de nou a Istanbul (també plovent), les tardes buscant agents transitaris marítims que ens poguessin ajudar, i sobretot, per saber (i creure’ns) que el que hem decidit és el millor que podíem decidir…

Misteris sense resoldre a l’ambaixada Iraniana a Ankara…

Però anem per parts per poder entendre (i repeteixo, creure’ns) el conjunt de la situació sense caure en el intent.

Quan vam escoltar per primera vegada que una de les 4 Vises que havíem demanat per poder entrar a Iran havia estat denegada no ens ho podíem creure. Havia de ser un error, ningú de nosaltres havia demanat mai una visa iraniana ni molt menys havia estat a Iran (ni a Israel), per tot arreu on llegíem, a tothom li havien donat la visa sense més problemes que la lenta burocràcia iraniana, tots quatre havíem posat el mateix, així que no cabia res més que l’error per explicar-nos això, i si era un error s’havia de poder arreglar.

Quan l’oficial va tornar a sortir amb els nostres quatre passaports i amb el del Pol al davant, la cosa ja va canviar. Quina casualitat que fos la del Pol la que havien denegat (possiblement si..) però la cosa ja canviava per nosaltres. Però l’oficial no ens tancava cap porta i semblava que estava disposat a ajudar-nos. Ens va recomanar que tornéssim a presentar la sol·licitud, aquest cop per internet, que en 48 hores tindríem resposta i que com a molt el Dilluns tindríem la visa, i si pel que fos la resposta tornés a ser negativa , en principi, no hi hauria cap problema en fer una visa de trànsit per poder creuar cap al Pakistan ràpidament.

Així que després d’una altra visita a l’ambaixada d’Iran al dia següent, les nostres sensacions eren bastant bones, i tot i tenir que esperar-nos 5 dies a la avorrida i gris Ankara, tots ens pensàvem que la cosa es quedaria en una anècdota.

I per fi va arribar el dilluns. Per demostrar-nos que aquell era el nostre últim dia a Ankara, el primer que vam fer només despertar-nos va ser recollir la furgoneta i deixar-la llesta per continuar el nostre camí cap a l’est, tant bon punt recollíssim les nostres vises.  Un çai ràpid i cap a l’ambaixada. Arribem, entrem i li donem el passaport del Pol per que comprovi si ja ha arribat (segur que si..). Uns minuts d’espera i finalment surt de nou a la taquilla:-is negative again!- I ja està. Ara ja a ningú li interessa ajudar-nos, ni visa de trànsit, ni explicacions ni res, és més, ha arribat un nou personatge a la sala que sembla esperar torn per treures el visat però de sobte el veiem aparèixer per darrere el mostrador, amb cara de pocs amics i escoltant absolutament tot el que li diem a l’oficial consular, que ara ja ha canviat el seu bon humor i ni ens mirar a la cara. Només un d’ells sembla que li sap greu el que està passant i en un moment que ningú mirar s’apropa a la finestreta, i sense mirar-nos i amb una veu molt fluixa ens diu que anem a Erzurum i provem sort allà però que aquí no treure’m res de profit, i que allà, segurament tampoc. La cosa està agafant uns aires molt estranys i sobretot lletjos i optem per marxar d’allà lo abans possible, això sí, sense entendre absolutament res.

Un cop a fora sobren les paraules. Tenim un gran problema. L’Iran és l’únic lloc per on podem passar, l’Àsia central és impensable ja que les neus ja deuen haver fet acte de presència en la majoria de carreteres, i els països del sud del Golf Pèrsic, ens suposarien molts però que molts diners (que d’altra banda, no tenim) i hauríem d’eliminar del mapa tant la India com el Nepal.

Incertesa, decepció, abatiment.

Pel que semblava, un dels interrogants dels que parlàvem a l’inici de la crònica no ha tingut resposta, i ningú de nosaltres ens ho esperàvem, sabíem que podia passar, això sí que ho sabíem, però no tant d’hora ni en aquesta situació.

Un paperet de 10 cm d’ample per 15 de llarg havia pogut aturar-nos i deixar-nos sense cap horitzó pel davant. I l’Iran, l’antiga Pèrsia, ficada en la seva creuada paranoica (en aquets cas), contra ells mateixos havia tingut que ser. Quatre joves amb ganes de conèixer aquets gran país sense prejutjar-lo, amb ganes de saber el que passava realment allà dins, s’havien de quedar a les portes per ves a saber tu que. En canvi, a quilòmetres i quilòmetres d’aquí, els caps d’estat que es rifen el seu territori estan trepitjant catifes perses de les més prestigioses mans iranianes i menjant, mentre decideixen quan atacar-los i quan no, caviar dels esturions iranians, fet a factories iranianes, i regalant, a les seves dones, perfums fets, potser, amb roses d’Esfahan. I nosaltres a Ankara sense saber cap a on tirar.  

I ara què…doncs seguim

Miréssim cap a on miréssim no hi havia cap possibilitat de seguir amb La Fiera. A més, la idea de que el Pol agafés un avió i marxés cap al Pakistan per trobar-nos allà tampoc era possible ja que no havíem aconseguit tampoc el visat del Pakistan (que ens havíem de treure a Teheran) i l’únic lloc on el podíem treure era a Madrid.

I havíem de prendre una decisió. El temps passava i alguna cosa havíem de fer, i finalment es va escoltar el que ningú volia  haver tingut que escoltar tant aviat: -I si tornem la furgoneta cap a Barcelona i seguim amb la motxilla?-. Ja estava dit i per molt que ens pesés era l’única solució que teníem. Si haguéssim disposat de més temps o de més diners el resultat podia haver sigut un altre però no era el cas i no servia de res lamentar-nos.

I ara tocava pensar el que seria de nosaltres sense La Fiera.  Qui ho hagués dit, amb ella responent-nos a la perfecció, portant-nos tant lluny com volíem i haver de ficar-la dins d’una caixa de metall perquè la tornessin d’allà on havia sortit feia poc més d’un mes.

Però el viatger és aquell que viatja i el nostre destí no era Turquia, no ara, era molt més lluny, i que millor precisament que un viatger per afirmar que la finalitat és el que importa i no els mitjans.  La Fiera està en perfecte estat, i ara ja sabem que serà al damunt dels seus seients destartalats des d’on recorrerem el món sencer,  veurem passar les immenses estepes de Mongòlia,  avistarem el Cap de Bona Esperanza i des d’on recorrerem les costes mexicanes del pacífic en busca del nostre paradís particular. Però tot això haurà d’esperar, i ella també.

Què farem ara? Doncs seguirem. Com? En breu ho veureu. De moment només os puc dir el que anuncia el títol d’aquesta crònica. Que Quatre rodes i un destí es queda en Stand by per un temps, però no us preocupeu que no tornarem a veure’ns les cares tan aviat, no. Quatre rodes i un destí diguem que canvia de nom  per passar a dir-se, com si no, Quatre motxilles i un destí, i que el ritmo no pare!!   

P.D.: I tampoc cal que us preocupeu per les samarretes, que de moment, no tenim en ment de fer-ne més amb el nou nom.