Crònica 13: Ultima crònica de quatre rodes i un destí com a tal…(Part segona)

28 11 2008

 

I així, un mes després de la nostra primera visita a Istanbul, tornàvem a aparcar La Fiera just a sota la Mesquita blava, al mateix otopark, amb els mateixos guardes que el vigilaven, les mateixes crides a l’oració que et despertaven a tot volum a quarts de 6 del matí, però hi havia alguna cosa que havia canviat, i molt. Si en la nostra primera visita de l’únic que teníem ganes era de sortir de la furgoneta i caminar i caminar per l’antiga Constantinopla, ara, en canvi, inconscientment ens tiràvem el dia dins d’ella, acomiadant-nos de el que havia sigut la nostra casa, cuina i transport en els últims 50 dies. Realment, serà un buit molt difícil d’omplir.

Però sense temps per lamentar-nos tocava començar a moure-ho tot per poder marxar de Turquia el més aviat possible (desgraciadament, en aquest viatge, Turquia ja tindrà la marca de carreró sense sortida per a nosaltres. Encara que sabem que és molt més que això…) i veient tot el que teníem pendent per fer, això no seria gens fàcil. Hi havien dues línees ben diferenciades a resoldre: la primera era trobar la manera més convenient (tant per les nostres butxaques com per la Fiera) de tornar la furgo cap a Barcelona i la segona era que faríem a partir d’aquell moment sense ella.

Així que de nou cap a internet i a passar-nos hores i hores buscant respostes i amb el rellotge en contra, clar.

El primer que vam treure en clar era quin seria el nostre destí més proper: l’Índia. Així que ràpidament cap al consulat Hindú a tramitar el visat, que encara que no has d’esperar-te dues setmanes a que et diguin que sí o que no com amb el de Iran, els seus 5 dies laborables ja els triga.

Després de l’experiència que havíem tingut amb el visat iranià, omplir les dues fulles de formulari per l’Índia van ser el més semblant a un examen de final de carrera que hem fet mai. Tots quatre dins la furgo dictant-nos les preguntes i estudiant cuidadosament el que posàvem  per no cagar-la. I al dia següent, juntament amb una còpia de la cartilla, dues fotografies de carnet i una carta de l’ambaixada espanyola (la tercera carta de recomanació que teníem del senyor ambaixador a Turquia, que segur que us sona…el senyor Joan Clos…té guassa la cosa..) més 50 dollars per cap, vam tornar a deixar el nostre viatge en mans d’algun oficial consular, o el que és el mateix, vam deixar el nostre viatge pendent de la fluidesa escatològica d’una persona que no ens coneix ni mai ens coneixerà, però millor no pensar en això i a seguir, que la feina que ens queda és molta.

Entre tots aquests tràmits, les visites a internet buscant la manera de tornar la Fiera cap a casa seguien però sense donar massa resultat. Totes les empreses a les que trucàvem per un motiu o per un altre no podien oferir-nos aquest servei i les que potser si podien ho veien tan negre que al final els hi perdíem la pista, i els dies passaven i no teníem res. Però com que qui la segueix, l’aconsegueix, les hores i hores d’internet i skype van començar a donar els seus fruits. Òbviament, després de parlar i parlar amb empreses dedicades al transport marítim, també vas aprenent on buscar i sobretot, que buscar, i les paraules transitaris marítims i customers brooker, serien les que ens treurien d’aquest embolic. Vam trobar varies empreses espanyoles de transitaris que tenien sortides des de Turquia fins a la València i Tarragona. Afinant una mica més la punteria vam trobar Barcelona, i pel que respecta a la sortida, vam passar d’Izmir (700km al sud d’Istanbul) fins a Ambarli, a 20km a l’oest. Això ja ho teníem dèiem, però ,evidentment, no era del tot cert. Quan ja semblava que estava tot en marxa, vam tenir que tornar a aturar absolutament tot per ni més ni menys que un segell. Així com sona, un segell. I es que quant entres a Turquia amb un vehicle propi, al titular d’aquest li anoten en el passaport el dia d’entrada i no pot sortir  sense el cotxe o sense un segell on surti que el cotxe ja ha sortit prèviament del país. I això ja si que no ho feien les empreses de transitaris, per això necessitàvem a un customer broker, i que ens fes tots els tràmits d’aduanes. I resulta que, curiosament a Istanbul, no hi ha ningun que parli anglès, o això es el que ens va dir l’agent amb qui teníem tot mig engegat. Així que, com qui no vol la cosa, quant ja semblava que això ja s’acabava,  ens vam tornar a trobar amb les mans buides. I el temps seguia passant.

Però una tarda vam rebre un missatge que, aquest si, canviaria la nostra sort. Això era el Divendres 21 de novembre, a una setmana de la data límit que ens havíem fica, més o menys, per sortir de Turquia. El missatge era de ARKAS Spain, una empresa a la que ens havien dirigit varies persones amb les que havíem pogut parlar, i on ens enviaven ja un pressupost detallat del que costava fer l’operació sense estranyar-se gens ni mica pel que demanàvem. Així que vam deixar passar el cap de setmana i Dilluns a primera hora vam trucar a Barcelona a veure si tot era tant fàcil com semblava. I efectivament, en poca estona ens van enviar el seu agent aquí a Istanbul i en un moment ens va moure tot per poder enviar la furgoneta Dijous mateix!! Si tot sortia bé, dimecres ja teníem els visats de la India, Dijous embarcàvem la furgoneta i, en principi, Diumenge sortia el nostre avió cap a Delhi.

Però òbviament, no tot era tant perfecte, o almenys això ens vam pensar quant, Dimarts al matí, vam mirar com estava lo dels bitllets a la India i vam veure que estaven tots els vols plens fins al proper 8 de desembre. Això significava més d’una setmana aquí a Istanbul i no estàvem disposats a seguir parats. Teníem la possibilitat de volar a Dubai (tots els vols d’Air Arabia fan escala a Dubai) i d’allà anar a passar una setmana a Oman, però els pressupostos que vam veure d’altres viatgers ens van fer pensar-ho millor ja que mínim ficava 30 euros al dia, i nosaltres no ens podem permetre molt més de 10. Així que a seguir buscant fins que vam agafar el mapa i, mirant-ho bé, ens aniria realment millor volar primer a Nepal, i després ja baixar cap a la India, fer-la de nord a sud i des de Kerala volar després cap a Sri Lanka, per fer el salt cap al sud-est asiàtic!! I com que la nostra sort ja havia canviat, efectivament ens costava el mateix volar a Katmandú que a Delhi i d’aquesta manera tampoc teníem que espera per comprar el bitllet d’avió a que ens donessin els visat de la India per que el de Nepal el pots treure al mateix aeroport!! I així va ser, com, Dimecres al matí,  ens van fer entrega d’un full on sortia el dia de la nostre sortida de Turquia: el proper 1 de desembre a la 1:15 del matí. I ja tot va anar sortint sol: per la tarda, ens van entregar les nostres QUATRE vises per la India, amb una validesa de tres mesos i amb entrades múltiples. Perfecte. A la sortida del consulat, ens vam topar amb un turc que tenia la novia a Espanya i que per practicar el castellà es va ficar a parla amb nosaltres i que si necessitàvem algu, i efectivament, necessitàvem un hostal per passar les tres nits que estaríem a Istanbul sense la furgo, i ens va donar la targeta del Istanbul Hostel, d’uns amics seus. I efectivament, aquí va ser on vam trobar les habitacions més netes i més barates (amb el descompte que ens feia per ser amics del noi de la porta del consulat) de totes les que vam anar a veure.

I el gran dia va arribar.

Dijous al mati, a primera hora, deixàvem les motxilles al hostal i ens encaminàvem cap a Ambarly Port, on esperava la capsa metàl·lica on teníem que ficar la nostra estimada Fiera. Hem deixaré tots els detalls del que vam fer durant aquelles interminables 6 hores que vam estar al port per que res importa tant com el resultat final: La Fiera, conduïda pel German, passant el control del Port…Aquesta va ser la ultima vegada que l’Araceli, la Monica i el Pol veurien i sentirien a la Fiera en aquest viatge. Contenint les llàgrimes i fent esperar a l’agent d’Arkas, que no s’explicava com podíem estar aturats sota a pluja mirant una vella furgoneta com marxava, vam veure com totes les hores, ganes i esforços que havíem fet durant un any per fer-la creuar mig món s’acabaven en un contenidor de 20peus de color blau amb la paraula ARKAS gravada al lateral en color blanc. Certament aquest era el seu final, però no al costat europeu d’Istanbul, aquí no. Sembla mentida com es pot arribar a apreciar una destartelada furgoneta de l’any 82 però es que realment era el motor d’aquesta aventura. I per això, amb aquesta crònica, donem per acabades les cròniques en nom de Quatre rodes i un destí. Quant exactament? Doncs el moment exacte es quant els treballadors del port, en presencia de l’inspector d’aduanes, el customer broker  i del German, tanca les dues portes laterals del contenidor, deixant La Fiera, i amb ella molts dels nostres somnis, a les fosques, com dormint.

Però afortunadament, després de la nit ve el dia, i quant aquest dia arribi, La Fiera, i un altre cop, els nostres somnis que amb ella s’han quedat, es tornaran a trobar per fer-se realitat, i tots quatre tornarem a tancar les portes que encara s’obrin de la nostra vella furgoneta per fer el que vam prometre que faríem, rodar i rodar i rodar….

I exactament es aquí on s’acaba Quatre Rodes i un Destí, al Port d’Ambarly, a 20 km d’Istanbul, esperant que ens porti l’agent d’Arkas cap alguna estació del MetroBus per dirigir-nos cap al Istanbul Hostel, on ens esperen les que donen nom al bloc a partir d’ara, les nostres Quatre motxilles, i òbviament, el nostre destí.

Però a partir d’aquí ja es un altre historia i així que us tocarà esperar, només dir, que a partir d’ara, després d’aquest 15dies d’aturada que hem tingut que fer per força major, el bloc tornarà a funcionar en plena forma, i podreu seguir tots els nostres passos en tot moment, això si, en honor a La Fiera, passarà a dir-se Quatre motxilles i un destí.

Anuncis

Accions

Information

4 responses

28 11 2008
Carles

hola nois, Be, veig que per fi, continueu la vostre ruta i aixo es el que importa. La veritat es que la ruta agafa un altre caire i un altre rumb. Estic al-lucinat perque la veritat es que esteu prenent decisions sobre la marxa molt importats i que no decaigueu per las adversitats. Procureu tindra noticias de l’India, que esta una mica mogudeta i no fos que us futesiu en un envolic. Be, espero tindra noticias vostre els mes aviat posible i sobre tot, anims i a continuar amb las Quatre Motxilas i un desti. adeuuuuuuuu

29 11 2008
Antonio

Relamente nos ha emocionado vuestra ultima cronica, esa forma de
describir la despedida de La Fiera, nos ha hecho que se nos pusiera un
nudo en el cuello, saltar las lagrimas, parar de leer, tomar aire y
seguir leyendo.
Estamos viviendo como nuestras,vuestras aventuras y desventuras.
Esperamos que a partir de ahora todo os vaya “sobre ruedas” con vuestas mochilas y con el entusiasmo que llevais dentro.
Importante evitar en lo posible las movidas que estan surgiendo en India y en Tailandia.
Cuidaros mucho y un beso muy fuerte para los cuatro.
Hasta pronto.

29 11 2008
Vicky

Hola guapos!!!
Encara heu passat per un bon moment, penseu que alguna cosa molt bona us espera amb les vostres motxilles. Ànims!!! Treieu-li la part positiva i ja veureu que després tot quedarà en una anècdota i estareu encantats de la vida. La fiera n’està molt orgullosa de tots vosaltres, us espera a la tornada!!!

Petonets per tots quatre.

Vicky

30 11 2008
Jordi c/montjuic

Hola nois! Soc en jordi selva, l’ex-cabrer de la menta i observador de la fiera cada dia aparcada al carrer durant una bona temporada… No havia escrit res encara, però he estat seguint la història… i heu aconseguit colpir-nos a tots amb l’escrit, la història…

Clar està que veuré la fiera diferent quan un dia d’aquests a les 7del matí me la trobi aparcada al carrer… i potser fins i tot baixaré per tocar-la i consolar-la.

Toca mirar endevant… seguireu sent un exemple per a tots.

Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: