Crònica 1: 3,2,1…i tornem-hi…Quatre motxilles i un destí comença!!

30 11 2008

Istanbul

L’Aiduan, l’agent encarregat de portar-nos tot el tema de la repatriació de La Fiera, ens va deixar, després d’una primera presa de contacte amb la imprudència turca al volant, a la parada de Avcila del MetroBus cap allà a les 17:00 de la tarda. Acostumats a moure’ns amb total autonomia per allà on volíem, s’ha de reconèixer que estàvem una mica verds en el tema transports públics, i això es va demostrar quant ens vam assabentar que el que nosaltres ens pensàvem que serien 6 parades fins al, aquest si, conegut  tramvia de Sultanahmed, es van convertir en transbords en autobusos pels afores d’Istanbul, sense gairebé lires turques al damunt i sense saber molt bé on acabaríem, així que vam decidir prendre’ns el nostre temps d’aclimatació a la nova situació que s’havia creat i, sense que serveixi de precedent, agafar un taxi que ens deixés fins a la porta mateix de l’Hostal. I maleït el moment en que vam prendre aquesta decisió. Sabíem com conduíen a Turquia, hem fet més de 3000 km per aquestes carreteres i les hem vist de tots els colors però clar, una cosa es veureu des de la nostra furgoneta de 4 marxes, que de 80km/h no passa, i l’altre es veureu des d’una Dobló nova de trinca, amb un conductor totalment inexpressiu que sembla desitjar la mort a cada revolt, conduint per carreteretes de corbes totalment inundades d’aigua com si estigués jugant a la Play Station i no li pogués passa absolutament res. De fet ni el cinturó es va cordar, mentre a nosaltres ens faltaven mans, peus i estomac per no sortir disparats d’aquell centrifugat. No m’estranya gens ni mica que aquí a Turquia tinguin un dels índex més alts del món en quant a mort a les carreteres es refereix, en absolut.

I molt poca estona després,  blancs a més no poder, vam arribar a la porta del Istanbul Hostel, davant de la qual, si no hagués sigut per que no havíem menjat res en tot el dia, amb tota seguretat, haguéssim tret fins la primera papilla. Realment, la sensació que se’t queda quant li pagues a algú per haver-te fet passar un dels pitjors moments de la teva vida es com molt contradictòria: el que hagués sigut just, sense cap mena de dubte, es que juntament amb els diners (això també, ja que ens havia portat fins son havia dit) li haguéssim donat cada un de nosaltres un cop de puny en mig de la cara, però també dubto que algú hagués encertat amb el mareig que portàvem a sobre.

Així que, havent sigut protagonistes de la versió turca de Taxi Driver, ens plantàvem a la nostra habitació, compartida amb una noia espanyola i un italià,  amb l’objectiu immediat de fotre’ns una dutxa d’aigua calenta que ens fes oblidar tot el que avui havia passat; que ens fes oblidar i que ens treies les capes i capes de merda que portàvem al damunt després de més de 20 dies sense dutxar-nos, també s’ha de dir.  I després de la sessió de rascat corporal per poc més podíem estar ja, un kebab ràpid al amigo de sota de Aya Sofia, un especial çai amb un curiós venedor d’alfombres amic de l’Araceli, una partideta de Backgamon al bar de l’hostal i a dormir que havia sigut un dia molt, però que molt llarg.

———–

Certament, l’esmorzar de l’Hostal no es que se’l pogués catalogar com a gran cosa, però almenys per omplir les nostres panxes sense pagar més diners ja va servir i això es el que importa, ja que aquests últims dies a Istanbul tenien que ser de racionament total.

El primer que teníem que fer durant el dia 2 d.F. era enviar les claus de La Fiera cap a Barcelona juntament amb la fitxa tècnica ja que si arribava abans el vaixell no hi hauria manera de treure-la del contenidor i com que res es gratis en aquesta vida, cada dia que passi al port de més es una pasta que tenim de menys. Així que cap a la PTT i certificat cap a Barcelona. Per si de cas, per això, l’altre copia de les claus en la guarden nosaltres, que les fiabilitats dels correus estatals, arreu, son bastant dubtoses. I amb aquest sobre, ja si que tancàvem tot el cicle que vam començar a Ankara fa dues setmanes i encara ens sobraven dos dies per estar aquí a Istanbul abans d’agafar l’avió. Dos dies que, la veritat, ens sobren, ja que sabem que, realment, no farem net del tot fins que no aterrem a Dubai el proper dia 1 i llavors ja si, passem pagina definitivament.

Però com que no podem fer res més, doncs a mirar que aquests dos dies se’ns facin el  més amens possibles. Calculem el pressupost que tenim després d’haver pagat l’hostal i separar els diners del autobús fins l’aeroport i del visat pel Nepal (30 USD per cap; el dels Emirats Àrabs Units per nosaltres es gratuït..) i ens donen la fantàstica xifra de 30 euros, o el que es el mateix aquí a Istanbul, kebabs per dinar, kebabs per sopar i poca cosa més… I d’aquesta manera, sense cap luxe que permetre’ns,  passem el dia entre el bar del Hostal, jugant a cartes i al Backgamon i mirant la que s’està liant a Bombai, i l’habitació, ja que per si fos poc(per que estrany per a nosaltres ja no ho es gens…) aquí a Istanbul no para de ploure…

Però almenys les hores van caient, i al arribar la nit, ben abrigats, es el moment d’anar-nos a acomiadar del nostre Baba aquí a Istanbul, el guarda del torn de nit del Otopark on estàvem amb la Fiera, un entranyable i ,també s’ha de dir, curiós senyor que, a causa de l’avorriment i sobretot de la seva hospitalitat, ens va cuidar com si estiguéssim a casa durant els dies que vam compartir pàrking. Molts han sigut els çais que hem fet a la seva garita per treure’ns el fred del cos, i molts més haguessin sigut si haguessim anat sempre que ens ho oferia, i ell va ser qui ens va enganxar a això del Backgamon, i sense parlar ni una mica d’anglès ni castellà, i per descomptat que nosaltres de turc tampoc. Però ens anàvem entenent, i cada dia, parlàvem una mica més i més, i al final, ens coneixíem com si a part d’amistat també compartíssim idiomes. Però va arribar el moment de la despedida i quant li vam dir  adéu –hoçakal- els ulls se li van omplir de llàgrimes ( i a nosaltres també), però sempre amb el seu somriure, ens va convidar a venir l’any que bé de nou, i que llavors ens acompanyaria al seu poble, Amasya, per visitar l’est de Turquia que ens a quedat pendent. Un grandíssim home, se’ns dubte, al que visitarem sempre que tornem a Istanbul. Un amic que es diu. Però això es el que té viatjar, coneixes molta gent, que, en canvi, es van quedant en el camí, no literalment, clar, però si en el teu camí.

I mig tocats, arribàvem al Hostal, on, poc a poc, l’atracció dels llits ens aniria tombant un a un fins que la llum es va apagar per esperar el nostre últim dia sencer a Istanbul.

———–

Dia sense historia, podria qualificar-se que de transit, a més la pluja a fora no convidava a gaire més. Així que poc que remarcar d’avui, una visita al special çai del venedor d’alfombres amic de l’Araceli, de la que hem tardat varies hores en recuperar-nos, una siesta vespertina esperant l’hora de sopar i l’únic al·licient del dia, el Sevilla-Barça que hem pogut veure al bar de l’hostal, i que a més, ha acabat amb 0-3. Sembla que aquest any si. Ara ja estem fent números per veure on estarem pel Madrid-Barça del dia 14. Sembla que, si tot va bé, estarem a Varanasi, antiga Benares, la ciutat sagrada del Ganges, ja a la India. I molt bon lloc, per veure el partit. A més, podem passar-nos abans pels gaths de la ciutat a demanar un bon grapat de gols. Que per demanar no sigui, encara que per lo vist, tampoc els hi fa falta molt. Però ja veurem. Després del partit, que aquí a Turquia a acabat cap allà a la una de la matinada, corrent cap al llit, que aquesta serà la ultima nit fins d’aquí a tres dies que podrem dormir pla. Demà a aquesta hora estarem volant cap a Dubai, i passat demà tindrem que passar la nit a la terminal de sortides del aeroport de Sharjah ja que els preus prohibitius dels petrodòlars fa que, ni de conya, ens podem permetre ni una pensió als Emirats Àrabs Units. Però com a consol, tenim que pel dia 2 de Desembre ja tenim dos habitacions dobles reservades a Kathmandú, al Peace Guest House, per 3USD per persona, on podrem descansar tot el que volem.

———

L’últim dia a Turquia (per fi…) començava cap allà a les 8:30 del matí, quant ens aixecàvem en zafarrancho de combate per recollir tot l’escampai que teníem per l’habitació (des de que la parella italo-espanyola havia marxat ens l’havíem fet completament nostre i teníem tot repartit per l’habitació, tindrem que començar a acostumar-nos a això de les motxilles…) ja que la teníem que deixar abans de les 11:00 del matí. Prou bé que ens a sortit i abans de les 10 ja estàvem esmorzant per ultima vegada cogombre, tomàquet, ou dur i olives negres, el típic esmorzar turc, que la veritat, no trobarem molt a faltar. Lo bo era que encara que ja no tinguéssim habitació podíem campar per l’hostal, fer servir les dutxes i el bar i deixar les motxilles a recepció per si volíem anar a fer un últim vol per Istanbul. I aquesta era la idea, però les hores passaven a un ritme molt, però que molt lent, i a més, teníem el cap molt lluny d’aquí ja (realment des de que vam deixar la furgo al port que volíem que arribés aquets moment). Així que tot just després de dinar, ens hem carregat les motxilles a l’esquena per primera vegada i cap a Taksim a agafar l’autobús que ens portés cap a l’aeroport internacional Sabiha Gokcen, a uns 50km d’on érem, i us ho podeu imaginar, encara no eren les 18:00 de la tarda i ja estàvem esperant el nostre avió, que sortia, ni més ni menys, que a la 1:05 del matí. us podeu fer una idea de les ganes que teníem tots quatre de marxar d’aquí. I poc a poc han anat passant les hores, fins que, cap allà a les 22:30 hem facturat les nostres motxilles: ja no les tornarem a veure fins d’aquí a dos dies a Kathmandú!, i poc abans de les 23:30 el moment que tots esperàvem, el control policial s’ha obert i han estampat el segell al nostre passaport que indica que avui, a dia 30-11-08 abandonàvem Turquia. Fa més d’un mes que vam entrar carregats d’il·lusió i mirar ara, desitjant sortir. Això si, també carregats d’il·lusió, d’una forma diferent a la esperada però també carregats d’il·lusió, això si.

I això es tot des de la sala d’embarcament del aeroport, esperant veure a la pantalla que el vol G9 0284 d’Air Arabia amb destí Sharjah està llest per embarcar. I amb ell, nosaltres.

Comença Quatre motxilles i un destí…

Anuncis

Accions

Information

4 responses

1 12 2008
quierosermujerflorero

ànims i sort amb el canvi!! (el km33 està parat per cert :S)

1 12 2008
xelin3-4

Hola nois, heu acabat la etapa quatre rodes i un desti amb mes o menys sort ara comença un altre i esperem que us vagi tot sobre rodes encara que sigui amb les motxiles.
Aneu al tanto que la cosa va de canto, es broma, je je je!.
Aqui esperarem noticies vostres i mes fotos i sobre tot aneu amb compte que la cosa esta una mica moguda.
I la proxima vegada no trigueu tant en pasar per la dutxa, que el agua no encoge. Adeu i que tingueu molta sort en aquesta nova etapa.
Marga i Antonio

2 12 2008
Carles

Hola nois. ahir no vaig poguer mirar la cronica, de la que estem enganxats, tot s’ha de dir. Be, per fi marxeu de Turquia, que per ser, ja n’astavan tots una mica farts, jeje. Ara comenÇa una nova etapa molt mes plena d’emocions, i tot s’ha de dir, ple d’incognitas per tot el que está pasant. Espero que vosaltres veigue las cosas amb la mateixa perspectiva que tots nosaltres i que en un moment donat, sapigueu el que fer. Es com las muntanyas, qeu sempre esten allá per pujarlas. No s’ha de tindra presa per fer las cosas. Una molt forta abraÇada. Adeuuuuuuuuuu

2 12 2008
estherica

Floretes….. 3, 2, 1, 0!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Con el destino nunca se está tranquilo!!!!!
ei canvi de plans!!! com ja dic sempre nada pasa pq si!!! Ara tocava aquesta nova experiència!!!! espero que la gaudiu molt!!!!
Energies positives!!!!!!!!!

Esther

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: