Crònica 9: India IV- Bikaner – Delhi – Chennai – Mamallapuram. TransIndia 2008

29 12 2008

24-12-2009

Bikaner – Delhi

La primera etapa de la nostre marató particular per la India, que ens tindria que porta en poc mes de 3 dies a travessar gran part del subcontinent indi des del Rajastan, on ens trobàvem, fins a Tamil Nadu, l’estat, junt amb Kerala, més al sud de la India, i amés, passant abans per Delhi, començava aquí, a la parada d’autobusos privats de Bikaner, el dia 24 de Desembre a les 20:30 de la tarda.

Aquesta era la quarta nit que dormiríem en algo que no fos un llit, contant la primera que vam passar al autobús que ens va portar de Jaipur a Bikaner, i les dos nits del desert, que tampoc es poden catalogar com a còmodes del tot, i la nostra esquena ja començava a ressentir-se de tot plegat.   

I com que el cansament que portàvem a sobre era bastant considerable, només entrar al autobús ens vam col·locar als nostres llocs, vam muntar la paradeta i a dormir, que teníem 12 hores per endavant fins arribar a Delhi i les volíem passar totes dormint.

El que nosaltres no sabíem, per això, era que amb el bitllet de bus fins a Delhi, també havíem contractat un altre safari pel desert ja que va fer pràcticament tot el trajecte, per camins sense asfaltar amb els conseqüents sotracs que això comporta.

Així, com us imaginareu, qualsevol pot dormir, i el trajecte que, en principi, tindria que haver estat més còmode de tots els que farem, es va convertir en un constant ball dins de la nostra cabina, que aquets cop només estava separada de la resta del autobús per una cortina i de la que de tant en tant, amb els moviments que feia l’autobús, semblava que anessis a sortir disparat.

I d’aquesta manera vam arribar a Delhi, cap allà a les 8:00 del matí i, per desgracia nostre, sense haver dormit gaire. I ara ens tocava passar tot el dia a la capital de la India, una macro ciutat de 13milions d’habitants, totalment caòtica, contaminada, i fets papilla.

————-

25-12-2008

Delhi

En aquest estat en el que ens trobàvem, òbviament, poc podíem treure-li de profit a aquesta ciutat en les poc més de 8 hores que teníem que estar. La idea que teníem al principi era la de anar a visitar alguns dels llocs més emblemàtics que hi ha, però poc vam trigar en donar-nos conta de que, realment, del que teníem ganes es que pesessin aquestes hores i pujar al tren que ens tenia que portar a Chennai.

Així que vam decidir que aprofitaríem el temps fen enllestien certes coses que necessitàvem, com, sobretot, canvia diners, que ens quedaven 0, trucar a casa, mirar el bitllet d’avió de tornada per no agafar-nos els dits, i una sèrie de tràmits que pensàvem que des d’aquí, la capital de la India, seria fàcil de aconseguir. Però com que no es plan d’anar passejant-se per allà amb les motxilles a l’esquena el primer lloc on ens vam dirigir va ser a l’estació de trens de New Delhi, on teníem que agafar el G.T. Express a les 18:40 de la tarda, i deixar les motxilles a la consigna. I amb el tema petates ja solucionat, ara si que podíem començar a enllestir coses.

Però la primera sorpresa del dia la vam tenir al poc de sortir de l’estació. Tot i que la població cristiana de la India amb prou feines arribar al 3%, el dia de nadal també aquí es festiu. Així que lo d’anar a canviar el travel a la American Expres per que no ens cobressin res de comissió o podíem anar oblidant. Primer fiasco. I fiasco que desprès, com veureu en següents cròniques, portarà conseqüències.

Així que de nou cap al barri de l’estació, on es troba la zona coneguda com Paharganj, que es on es concentren tots els establiments relacionats amb el turisme aquí a Delhi i on, amb quasi tota seguretat, podríem fer el que teníem previst. I si que ho podíem fer, si, però al preu de tenir que tornar a aguantar a tot de gent que no et deixar tranquil ni un moment i que et vol vendre absolutament de tot. I això es una cosa que no portem molt bé, la veritat. Estem acabant bastant farts de la India a conseqüència d’això. Aquest es el motiu principal del nostre èxode cap el sud, ja que allà, creiem i esperem, que la cosa serà diferent.

I ja d’aquí no ens vam moure més en tot el dia. Primer vam esmorzar en el terrat d’un hotel mentre esperàvem que sortís el sol de veritat per escalfar-nos una mica. Aquí a Delhi, per lo vist hi ha dos sortides del sol: una al matí cap allà a les 7:00 quant es fa de dia, i l’altre cap al migdia, quan la densa capa de contaminació deixà que, per fi, es vegi el sol d’una vegada.

Després, doncs a buscar un lloc per canviar diners (recordeu que això portarà cua) a fer algunes compres que teníem pendents, a trucar a la família per felicitar els nadals, i així, com qui no vol la cosa, es va fer l’hora de partir. Si al final fins i tot vam tenir que corre per comprar totes les provisions que ens volíem portar pel tren.

I així, amb el nostre marge de mitjà hora de sempre pel que pugui passar ens plantàvem a la consigna de l’estació de New Delhi per recollir les nostres motxilles, que per sort, encara estaven allà, i ara si, cap el tren 2616 que ens esperava a la plataforma numero 3, puntual per sort nostre, i del que no tornaríem a sortir en, com a mínim, 36hores. Es diu ràpid.

————-

25/26/27-12-2008

G.T.Express Delhi-Chennai, la gran evasión

Per sort per nosaltres el tren sortia puntual de l’estació de New Delhi cap allà a les 19:00 de la tarda. El primer de tot, només arribar, doncs a acomodar-nos i a mirar a qui teníem per company, i aquets cop semblava que havíem triomfat ja que tots els que teníem pel voltant semblaven bastant tranquil·lets i no ens donarien massa la tabarra. I amb tot ja al seu lloc, doncs a sopar, que avui teníem sopar de nadal. No es pot compara ni de bon tros amb els dinars i sopars que estareu fent per allà però be, a nosaltres ja ens ha sapigut a gloria. El menú era bastant senzill: el fuet que ens havíem guardat des de Turquia al final de la motxilla i una mica de pa, o lo més semblant que hem trobat, comprat en un pastisseria alemana del barri guiri de Delhi. I que bo que estava, després de menjar només verdures i curry, això es un regal. Que bo està l’embotit! Quant tornem a casa això serà el consol, segur. I havent sopat doncs ja no teníem cap més emoció fins que arribéssim a Chennai.

El de sempre en els trens, ara llegeixes una mica, ara passa el dels tes, ara parles amb algun curiós, ara et porten el dinar (com no, curry), després t’estires una mica i així va passant el temps.

La veritat es que ho hem portat bastant bé, ja que ja ens havíem fet a la idea de que ens tiraríem una vida dins del tren i no t’agovies tant com en el de Varanasi a Jaipur que es va fer etern.

I després de dormir per segona nit al tren (la sisena nit consecutiva sense llit), ja estava fet. Ens vam aixecar ja amb palmerals enmig dels camps d’arroç i en poca estona ja es podia notar el calor xafogós del sud de la India. I cap allà a les 7:00, no ens ho podíem creure, el G.T.Express entrava a l’estació Central de Chennai, i això ja casi estava fet.

————-

27-12-2008

Chennai – Mamallapuram, la nostra línea d’arribada

Només trepitjar terra a Chennai, ja havia alguna cosa que no era el mateix que en les anteriors ocasions, i no només era el calor, que seria? Ah si, no teníem ningú a sobre oferint-nos hotel ni rickshaw!! Si!! Havíem fugit!! Ja només per això ja estàvem contents. Ara doncs, a buscar per la nostra conta, que be, la manera d’arribar a l’estació d’autobusos de Chennai per agafar el bus que ens portés fins a Mamallapuram, el nostre destí. No va ser difícil trobar algú disposat a portar-nos i d’aquesta manera, de lo més contents per que l’havíem encertat, i també, amb ganes d’acabar ja aquesta marató que portàvem al damunt, ens vam pujar en un Rickshaw i en uns 20 minuts entravem per la porta de la destartelada estació d’autobusos de Chennai, i en un moment, el nostre bus, el 119, se’ns va plantar al davant per fer-nos la feina més fàcil, que ja ens feia falta. Ens vam pujar tots quatre als seients del darrere del vell autobús, i ara ja si, només tocava esperar. Teníem dues hores fins a Mamallapuram, res en comparació al que havíem fet però de lo més pesats pels nostres culs ja, que després dels camells, i demés, els seients de fusta del autobús s’havien convertit en l’estocada final per ells.

Però tot arriba, i cap allà a les 11:00 del matí, suant ja com bojos (quines ganes) vam creuar el cartell que donava la benvinguda a Mamallapuram, el nostre sud particular que feia tants dies que buscàvem. I ara ja si que si. No se per que, però es com si haguéssim creuat una altre frontera, la de la India del sud, i ja res seria el mateix. Per sort, a nosaltres, si que hi ha algú que ens a portat al sud…

 

Anuncis




Cronica 8: India III – Bikaner i el desert

29 12 2008

21/22-12-2008

Sleeper bus i el Vino Safari desert…comença l’aventura

A les 21:30, per si les mosques, estàvem davant de l’agencia on havíem comprat els bitllets d’autobús per Bikaner i després d’alguna que altre tensió amb un conductor de Rickshaw que, com no, ens volia timar per la cara, finalment a sortit l’home al qui li havíem comprat els bitllets i ho hem pogut aclarir tot de forma pacifica però poc a faltat per que corres la sang (un al final s’acaba cansant d’aquestes histories). I així, deixant-ho tot, finalment en una simple anècdota, cap a la parada del bus.

Recordem que estrenàvem modalitat, la de Bus amb lliteres i no sabíem molt be el que ens trobaríem però la veritat, es que a superat totes les expectatives que teníem ficades. Es tractava d’un autobús de lo més nou (feia molt de temps que no anàvem amb algu tant modern) amb compartiments tancats amb portes correderes, cada llit de matrimoni i on fins i tot el Pol cabia estirat. Realment molt còmode i íntim. Cosa que s’agraeix ja que quant ets l’únic floquet de neu que va en un transport tens unes quantes mirades clavades al clatell en tot moment. I a sigut sortir, estirar-nos, i en un moment estàvem a Bikamer. Si, si, perfecte. De fet hem decidit que aquesta serà manera d’arribar a Delhi el pròxim dia 24, ja que amb les 50 hores que tindrem després de tren ja es suficient.

Eren les 6:00 del matí, feia un fred de collons i només veure que al autobús hi havíem 4 blanquets tot de conductors de Rickshaw s’han agrupat a la porta per fer-nos la vida impossible ja de bon matí, així que, a començar a deixar anar mocs per escampar la multitud. Si un no es fica així aquí se’l menjant, juntament amb que els hi tenim una mica de ganes, ja. El problema es que a una d’aquestes persones a les que els hi dèiem que no necessitàvem absolutament res, que sisplau ens deixes en pau, era el Vino, el païu amb el que havíem quedat per fer el safari amb camell. Després d’aclarir el malentès, cap a casa seva a organitzar el que volíem fer.

Al principi, la historia es sortia una mica del pressupost però després, reflexionant que ni celebrarem els nadals finalment a Goa, ni ens donarem cap capritxo per aquestes dates. Hem acabat agafant la opció que més ens atreia. Tres dies i dos nits per les dunes de Bishnok, i el més important, només nosaltres 4, quatre camells, dos guies, el cuiner, i el desert. Possiblement a Jaisalmer haguéssim trobat alguna cosa més econòmica, però això si, acompanyats amb potser 15 guiris més, i així, el desert, perd tot el seu encant. I tampoc ens ha sortit tant car, eh, que ens surt aproximadament a 13 euros per dia absolutament tot, menjars, dormir, tot. El nostre regal de nadal.

I després de lligar tot, a estirar-nos una mica a l’habitació que ens han deixat i a esperar que arribi el nostre Lorence d’Arabia per portar-nos cap el desert. I ara si.

————-

22/23/24-12-2008

Adéu comoditats, hola paparres

Serien poc més de les 9:00 del matí, quan, després d’esmorzar, el Vino ens recollia a la porta de casa seva, carregàvem el cotxe de menjar, aigua i la nostra motxilla i agafàvem la carretera que uneix Bikaner i Deshnok, on començava el nostre Safari.

Al arribar ens trobàvem el que ens esperava pels pròxims tres dies: 2 camellers arrugats i cremats com una pasa que serien el nostres guies, un cuiner, un carro tirat per un camell ple amb el que ens faria falta per passar i 4 camells més, 3 adults per muntar i un cadellet amb la seva mama. I després de carregar tot el menjar que portàvem al carro, doncs cap el desert.

El desert del Rajastán no alberga grans dunes com les de les pel·lícules sinó que es més aviat una extensa planícia sorrosa esquitllada de matolls ressecs amb cabretes pasturant de tant en tant i casetes de tova per canvia la monotonia del paisatge. Si que trobes de tant en tant algunes petites dunes que et recorden on estàs, però no es la tònica general.

I el primer que treiem en clar es que això d’anar al camell, còmode, còmode, doncs no és. Vas assegut directament a la gepa i no té estriveres que valguin així que al cap de 30 minuts ja tens el cul per llençar. Per sort, en tot moment un de nosaltres va al carro, per anar descansant d’això de muntar. Que al principi fa molta gracia però a la poca estona ja sabem quin serà el lloc més preuat de tots.

I poc a poc anem avançant, veien de tant en tant algun antílop que al veure’ns arrancar a corre com un desesperat fins a perdre’s darrere d’algun sorral o camuflant-se darrera algun arbust. I així, cap allà a les 11:30, a arrivat l’hora de començar a preparar el dinar. Així que a desmuntar els camells que pastin una mica i a buscar algu de llenya per fer el foc pel menjar. De moment ens conformem en mirar ja que seríem més una molèstia que una altre cosa ja que els nostres tres acompanyants, tot i la seva avançada edat, en un moment han desmuntat el carro, s’han encaramat a un arbre sec per arrencar-li quatre branques i abans de que ens adonguéssim conta ja estava el foc encès i ens estaven oferint un te. L’anècdota d’aquest inici de safari a sigut amb aquest té que ens han ofert, ja que quant ens han preguntat si volíem llet, i els hi hem dit que si, ràpidament s’ha anat cap a la mama camell, a apartat al cadell i a omplert la olla dels tés amb llet de camella per nosaltres. Si, si, aquest seria la primera llet que estrenaríem en aquets dies, però no la ultima, ja veureu.

I després doncs a pelar verdures, coliflors i patates per començar, a amassar Chapatti (el pa omnipresent de blat aquí a la india), i llest, el primer dinar. En això es en lo que consistirien tots els àpats aquests dies, verdures bullides amb mil i una especies, chapatti, i arroç (per sopar). Avorrit però suficient. I després de dinar, doncs un altre té amb llet de camell i a fer una migdiada. Aquí a sigut quant ens hem donat conte de que amb nosaltres 4 els camellers i els camells havia algú més que no ens havien presentat: moltes, però moltes paparres. Òbviament sabíem que hi haurien bitxets mil però tantes, tantes paparres, això no. Però buenu, es part del desert i aquí hem vingut així que a treure’ns-les com si fóssim monos uns als altres i ja està.

I després, a desmuntar la paradeta i de nou en marxa. Eren les 15:00 i el sol que queia sobre nostre era una bogeria. I amb lo blanquets que encara estem. Però buenu, anàvem fent, anàvem passant paisatges, sempre dins la monotonia del desert, parant a recollir llet de bufala d’un poblet de tova que ens trobem, recollint més llenya per quant arribi la nit i anar fent, tot molt, però que molt tranquil, i nosaltres que ho agraïm. A més els camellers, òbviament, no parlen res d’anglès amb lo que la comunicació es limita als gestos i paraules aïllades amb lo que res pertorba aquesta pau. I poc a poc el sol va caient i llavors es l’hora de buscar el lloc per dormir.

El lloc escollit per passar la nostra primera nit ha sigut la cresta d’una duna que dominava tot el paisatge i a la qual ens hem encaramat per unes pendents de sorra que es desmuntaven al nostre pas. I un cop a dalt, doncs a muntar el campament mentre el sol va tenyint to del color rosat de la tarda, i completament sols, que es el que volíem, buenu, sols del tot no, ja que un treballadors d’una petita estació extractora de petroli del voltant s’han acostat fins aquí, ja que deuria ser lo més interessant que els hi ha passat en molt de temps, però la sensació era inigualable. I en un moment, el que hem trigat en muntar les tendes, que el sol s’ha anat, i amb ell, la calor insuportable que feia durant el dia s’ha convertit en un fred de collons, però molt de fred, eh, que ens ha fet encendre un foc i ficar-nos al voltant d’ell fins a quasi cremar-nos, i així a fer el sopar ( més del mateix però que aquí sap a gloria) i després a escoltar com els nostres guies cantaven velles cançons de camellers ( amb alguna intervenció estel·lar de la Monica que també s’ha animat) i tot això sota un cel amb milers i milers d’estrelles, per nosaltres sols, del que no podies apartar la mirada. Realment memorable. Un nadal atípic on els hi hagi però molt especial. D’aquest per recordar en els pròxims anys quant estiguem asseguts a les taules de les famílies (molt agust també).

I cap allà les 20:30, no més, a dormir. Crec que es la vegada que més d’hora m’he anat a dormir a la vida, però no m’ha costat res fer-ho, que demà ens espera un altre jornada al desert.

————-

El nostre dia començava a les 7:00 del matí quant ens aixecaven els guies amb un té, aquest cop amb llet de cabra, dins mateix de la tenda. I després d’unes torrades i plàtans per esmorzar, amb una nova visita dels currantes de la petrolera, doncs un altre cop en marxa.

El primer en muntar al carro a sigut el Pol ja que al estar ahir tota l’estona dalt del camell, té un parell de ferides al cul que deu ni do i millor descansar-lo que encara queda molt de tros. Es el que té fer de Larence d’Arabia, i tots acabaríem més o menys igual. I el dia, doncs amb la mateixa tònica que ahir. Desert, poblets, ramats de cabres, nens pastors, antílops, dinar verdures, de nou al camell, de nou duna per dormir, tenda, sopar, cançons, i a les 20:00 a dormir. Relaxant per l’entorn, però cansat, molt cansat. I traient-nos paparres de les cames, si senyor. Això si, cada cop més car el torn de carro, ja que el nostre cul cada cop esta més violat i encara ens queda el dia de demà.

Però tot i que en algun moment s’han escoltat comentaris de la indole que collons faig jo aquí o ja podríem haver agafat només un dia i passar els nadals com deu mana, només han sigut fruit del calentón i el tornar-nos a trobar amb tot el cel per nosaltres sols, contant estels fugaços, i escoltant les histories, en hindi clar, però que no feia falta entendre dels camellers a la bora del foc fant que totes les penes que passem durant el dia, es quedin en no res.

————

I avui era l’últim dia, una mica més amb la calma però sense que el ritme decaigui, i tot igual. Cap allà a les 8:00 esmorzàvem, després cap a casa d’un dels nostres guies, que viu enmig del no res, conreant cacauets i blat, on ens ha ensenyat com feien tot el procés de selecció dels cacauets i després d’un altre té, aquest crec que de vaca, cap a Deshnok, on acabàvem.

Hem parat a dinar al mig del camí, un altre cop lluitant amb les paparres per que no vinguessin amb nosaltres i després del nostre últim plat de verdures picants amb chapatti, a encarar l’últim tram de suplici que ens tenia que portar a la civilització. I com que tant nosaltres com els camellers teníem ganes d’arribar, doncs que millor per fer-ho el més aviat possible que fer aquest tram al trote. Si, si, al trote i això ja a sigut la nostra perdició. L’araceli i la Monica ja han fet tot el dia d’avui a sobre del carro perquè ja en tenien prou i de sobres de camells, així que els hi ha tocat al Pol i al German fer tot el dia intensiu al damunt d’aquests animals i a sobres corrents. Era la més similar a una tortura que un es pot imaginar. Saltant del camell cada dos per tres, amb el cul totalment insensibilitzat i amb alguna que altre llàgrima escapant-se, però, això si, en un moment ens hem plantat al poble on acabava el nostre tour i ens hem acomiadat, jo crec que per sempre, dels camells, dels camellers i de tot el que tingui que veure amb el desert. No es broma, realment a sigut una experiència inoblidable i de la qual estem totalment encantats d’haver fet i que recomanem a tothom que vingui per aquí. Això si, important, estar sol. No hem vull imaginar això amb la xinesa torrecollons del Chitwan o amb algun que altre guiri que hi ha per aquí i que et té que convertir això en un mal son.

Així que hem arribat a Deshnok cap allà a les 16:00 de la tarda, i ja que estàvem aquí, doncs no ens quedava un altre que visitar el temple de les rates. Si, si, el que heu escoltat, el temple de les rates. I que es això? Doncs com el seu nom indica, un temple on es veneren a les rates. Imagineu-vos. Tot ple de rates campant a la seva per tot el recinte amb gent que comparteix el plat amb elles i que fan que els hi pugin pel cos. Realment fastigós. No es que ens fes molta il·lusió veure’l, la veritat, però ja que estàvem aquí… I a més, com en tots els temples, has d’entrar descals, per a més inri. Però almenys, en contra del que pensàvem,podies anar caminant pel temple sense que et passessin les rates per sobre dels peus però tot i així fa bastant respecte. I la majoria de les rates estan amb tinya, plenes de clapes de pell, i tumors que fan que encara sigui més fastigós. Però ja està, ràpidament i a agafar l’autobús que ens tenia que porta a Bikaner, on teníem les motxilles i un cubell d’aigua calenta per treure’ns tota la sorra i comprovar que realment no portàvem paparres cap a Delhi.

I després del revitalitzant bany i de menjar algo diferent a l’arroz amb verdures d’aquets últims dies, doncs cap al autobús on ens esperava lo més semblant a un llit que trobarem en els pròxims dies.

 





Crònica 7: India II – Jaipur

21 12 2008

 

25 hores de tren, 800km, o el que es el mateix: 32km/h

17/18-12-2008

El tren trigava 18 hores en recórrer els poc més de 800 km que separen Varanasi de Jaipur. O això trigava en un principi. Si els nostres càlculs no fallaven, si finalment el vam agafar a les 20:05 del vespre, tindria que arribar a les 17:00 de la tarda, no? Doncs òbviament no. Quant ens vam despertar, cap allà a les 8:00 del matí, amb prou feines havíem fet 200km i per si fos poc, cada dos per tres el tren anava parant, a vegades més d’una hora seguida, fins que passava un altre tren, i llavors continuava. Era desesperant. Al menys, al passar de dia per Agra, vam poder veure l’esplendor del Taj Mahal sense tenir que pagar els més de 15 euros que costa l’entrada. Però realment va ser desesperant. Si t’estàs molta estona en un tren o en un autobús però es per que està molt lluny, doncs encara. Però si ho estàs per que el tren està simplement aturat, doncs la cosa canvia. Però be, bona cara i a aguantar el que caigui. També es curiós, compartir tanta estona amb aquesta gent que primer et mira amb cara de estranyat i poc a poc se’t va acostant fins que et preguntar alguna cosa i si us enteneu, doncs ja s’asseu al teu costat i et preguntar absolutament de tot, des de com es diu la teva família fins a quins atributs li vas trobar a la teva parella o si en el teu país es normal pegar-li a la teva dona. Absolutament de tot. També estar el tema de la brutícia i els olors però de moment ho deixarem com una mera anècdota.

Amb tot això, arribàvem a Jaipur, la capital del desèrtic estat del Rajastán, cap allà a les 21:00, 25 hores després d’haver sortit de Varanasi, una mica desquiciats i sobretot, rebentats. Així que cap al primer hotel que hem vist a la guia amb Rickshaw, i després de sopar qualsevol cosa (no teníem ni gana) corrents a dormir.

————-

Jaipur, la ciutat rosa del Rajastán

19-12-2008

12 hores seguides em dormit. I tot i així, al aixecar-nos, encara estàvem en un estat d’empanament que o ens el trauríem en tot el dia.

Primer a esmorzar algu al mateix hotel i a canvia un travel chec que ja se’ns estava acabant l’efectiu. Només fer això, ja ens ha portat bona part del matí. Imagineu-vos en quin estat estàvem. I després, per si fos poc, doncs a comprovar el que ens havia dit la gent que passava aquí a Jaipur: que es l’infern!. No en quant a perillós, ni en quant a tràfic ni res d’això, no. Es l’infern en quant a gent que et vol per alguna cosa. El que sigui, portar-te en Rickshaw, vendre’t plata o pell o teles, o fer-te de guia o simplement que els hi donis diners. Es impressionant, i et segueixen i t’insisteixen i res, segueixen i amigo i no se que, i hola cocacola i rickshaw per aquí, i 20 rupias el gram de plata i yes sir, nice hair, i un altre vegada el mateix rickshaw 10rupias la hora, i espanyol o italiano i llavors un altre rickshaw i t’enfades i marxa però no, perquè torna per l’altre costat i un nen t’estira de la samarreta, hello mister, i el home del primer rickshaw un altre cop aquí, i tu que no i que no i que no, i els dale i toma i venga. I et comença a sortir espuma per la boca, i tens una tela al davant que no et deixar passar, i l’empentes però darrere hi ha un altre, i un home que et diu 50rupias, però per dir perquè no té absolutament res a les mans i tu no, no, no, nooooooooooooooooo!! I llavors ells t’imiten pensant que fas broma però no la fas, i quant veuen que estàs apunt de treure fum per les orelles i de cometre una masacre, paren. Però no per molta estona, no. Només per un moment per que a la que se’t baixa la pressió, una altre vegada a tornar a començar, i tot això, clar, mentre intentes visitar Jaipur. Dic intentes perquè avui, veure, no hem vist absolutament res.

Vale, ja està, ho tenia que treure. Espero que us heu pogut fer una idea del que es això, si? Doncs encara no està tot. Ara agafeu-la i multipliqueu-la per 100?200?1000? potser el resultat que traieu d’aquí, potser s’assimilarà una mica el que passa dins les muralles del fort de Jaipur. Potser.

Ara si, comencem.

EL primer que salta a la vista només fica peus a terra a la ciutat de Jaipur es que es tracta d’una ciutat bastant més ordenada que Varanasi. Bastant. Per aquí si que es veu la inmensa diferencia que hi ha entre la població rica de la india i la pobre, la majoria. Pels seus carrers et pots trobar tendes de luxe de roba o joieries, moltíssimes joieries, amb tot de nens bruts i despullats demanant almoina a les portes d’aquestes.

També tot està una mica més net. Una mica. I l’aire sembla, també una mica, menys carregat que el de Varanasi. Al ser la capital de Rajastán, estat fronteris amb el Pakistan, es nota la influencia islàmica d’aquets en els minarets i els cants a l’oració que s’escolten per tota la ciutat a les hores senyalades. Cants tant familiars per nosaltres en la nostra estada a Turquia, però que ara feia ja uns dies que no escoltàvem i que inevitablement ens fan mirar el cel en busca de la mesquita blava quant sonen.

Per lo demés, això si, es la India.

El primer que fem només sortir del hotel, i repeteixo, amb l’empanada que no ens traurem ja en tot el dia, es dirigir-nos cap al fort de la Ciutat rosa, o el que es el mateix, la ciutat antiga del Marajá. Un cop a dins, el que et trobes són amplies avingudes bordejades per tot d’edificis d’una sola planta, tots iguals, i pintats del mateix rosa que dona nom a la ciutat, i tot, absolutament tot, ple de bazaars. Cada carrer està especialitzat en un gènere. Així pots trobar el carrer del bricolatge, el de les sabates, el de la pell, i així un llarg etcètera que no s’acabaria mai. I clar, al voltant de tot això, els caçadors de vides humanes abans esmentats, però d’aquests ja no parlarem més, almenys avui. Després de dirigir-nos cap el palau de la ciutat, al que, almenys avui, no entrarem per la hora que sens a fet ja, fiquem rumb cap al Hawa Mahal, també conegut com a palau dels vents, un impressionant palau, semblant a un panel d’abelles, construït per un marajá fa 300 anys perquè les dones del palau reial (podia arribar atenir més de 100 dones) poguessin contemplar la vida quotidiana al carrer de la ciutat. I aquí si que teníem intenció d’entrar, però també ho tindrem que deixar per l’endemà ja que, per sorpresa nostre en lloc de les 18:00 de la tarda, com sortia a la nostra guia que tancaven, ho feien a les 16:30, es a dir, ja, així que un altre cop cap a l’infern dels carreres de Jaipur i ara si, cap al hotel que ja en teníem prou i de sobres.

Un cop allà, i havent comprovat que els nostres companys francesos, que arribaven avui amb el mateix tren que ho vam fer nosaltres, havien tingut e mateix problema que nosaltres i encara deurien estar al tren aturats en mig de qualsevol lloc, doncs un altre cop treball en equip i el Pol i el German cap a l’estació de trens a reservar la nostra sortida de Jaipur pel pròxim diumenge, però, com no podia ser d’un altre manera (i aquí si que hem pringat) tot, absolutament, tot, està ple direcció sud de la India. A goa, on volíem passar part de les festes tot ple, a Mumbai, tot ple, a Kochi, tot ple, des de Jaipur, des de Delhi, des de tot arreu, no hi ha absolutament res. No pot ser que estiguem atrapats un altre cop, i amés a Jaipur!!

Però buenu, molta calma i cap a l’hotel a parlar amb l’Araceli i la Monica haviam que fem. Realment tampoc ens pensàvem que la situació estigues tant malament com comprovaríem el dia següent que estava, suposo que per això ens vam anar a dormir tant tranquil·lament, pensant que a l’endemà, a les 8:00 del matí, quant el Pol i el German tornessin a l’estació de tren a reservar els tickets cap a Chennai, ja estaria tot, fet, però no seria ben be així.

———–

Estrés, presses, i per fi, Chennai

20-12-2008

Com havíem quedat, a les 8:00 en punt del matí, el German i el Pol van tornar a agafar un Rickshaw per que els portés, de nou, cap a l’estació del tren de Jaipur per reservar un bitllet cap a Chennai. Era l’única opció, ja que, per anar a Goa, com volíem, estava tot, absolutament tot ple. I l’avió, la ultima opció que teníem, estava fora totalment del nostre pressupost. Així que tindríem que renunciar a passar els nadals a Goa, però buenu, els passaríem a Mamallapuram, també a la platja, i amb bastants menys turistes. Però no tot seria tant fàcil, ni molt menys, ja que, per sorpresa nostre, també el tren que anava de Jaipur a Chennai, com no, estava ple. Cagada!! Doncs ara havíem que fèiem. Ahir ho dèiem en broma però avui ja començava a semblar veritat. Estàvem un altre cop atrapats!!! Però davant de tot molta calma. Ja sabem que estressar-nos, en aquestes situacions, no serveix de res, i després d’unes quantes voltes, i una estratègia molt ben portada vam trobar la solució. Aniríem a Chennai!! No des de Jaipur, des de Delhi, tot no es pot tenir, i agafaríem el tren el dia de Nadal i arribaríem a la Chennai el dia 27 però almenys el cap d’any ja si que el tenim assegurat a la platgeta. Algú teníem!!

I després a pensar que faríem aquest dies fins el 25. Els companys francesos, cansats ja de la India i de tot el que comporta, passaran els últims dies que els hi queden fins agafar l’avió que els porti cap a Tailhandia en una petita granja-hotel enmig d’un poblet a uns 30 km d’aquí, buscant tranquil·litat. Però, tot i que no es que estiguem massa còmodes aquí a Jaipur,no volem donar per perdut el Rajastan i volem provar alguna a altre cosa. Potser un parc natural que tením a uns 60 km on es poden avistar tigres, potser Bundi, una petita població, molt més tranquil·la que Jaipur segons diuen, o potser, i que realment es la idea que més ens fa, marxar cap a Bikaner demà al vespre, i fer una excursió de tres dies pel desert nosaltres sols. Però com que sabem el que passa, i no volem il·lusionar-nos amb res, fins que demà no puguem lligar algu no ens farem a la idea. Així que demà, altre cop a les 8:00, de peu i ara, cap a l’estació d’autobusos per veure si hi ha algu cap a Bikamer. Però d’això ja us enterareu demà.

I entre una cosa i un altre, tampoc avui hem pogut fer gran cosa. Ja que amb el temps que hem perdut per aconseguir els bitlles cap al sud, que a sigut molt, i després, que hem estat mirant ja el avions que ens tenen que porta cap el sud-est asiàtic, ja que no volem que ens torni a passar això, se’ns a fet el dia. Però buenu, un dia així el teníem que passar tard o d’hora, i ara ja esta. Demà si, al matí, després de mirar de lligar aquets pròxims dies, tour per Jaipur i voltants amb Rickshaw, nosaltres i els francesos, dels que demà ens acomiadem, fins quant? Doncs si tot va bé fins Laos, però ja sabem, res d’avançar aconteixements.

————-

21-12-2008

Rickshaw tour i au revoir Cyril i chacha

El dia començava exactament igual que ahir, a les 8:00 el German despertava el Pol i tenia que esperar a que es vestís per marxar anar a mirar de lligar els pròxims 5 dies. I començàvem amb bon peu (això ja no era igual que ahir). En poc més de mitja hora, ja tornàvem a estar al hotel, però amb 4 bitllets de bus (estrenàvem modalitat, ja que aniríem amb un autobús amb lliteres) per aquesta mateixa nit amb direcció Bikamer.

Això ja ho teníem, i ara el que tocava era assegurar-nos un Tour amb camell pels pròxims tres dies amb les seves dos nits pel mig del desert. I en contra de lo que es habitual, també enllestíem això a les primeres de canvi. Demà, quan arribem a les 6:00 del matí a Bikamer, ens estarà esperant el Vino, per portar-nos cap a casa seva i decidir l’excursió que volem fer, que començarem cap allà a les 8:30 del matí. Millor impossible. Ara el següent que quedava que era? Doncs reservar el tren que ens tindria que portar a Delhi el 24 a la tarda, però això, desgraciadament, tindrà que esperar ja que, l’home que en va solucionar ahir el tema de Chennai tenia avui tancat i no hem pogut fe res. Però en principi, si no es en Tren, en bus no crec que hi hagi problema per arribar a Delhi. No se, demà a Bikamer ja veurem que fem.

I amb els deures enllestits, doncs per fi, a visitar Jaipur i els seus voltants. Agafàvem dos Rickshaw’s entre els sis, 215rupias cada un (menys de 4 euros) per que ens fessin un tour a la carta, i així, poder treure’ns el mal gust de boca que ens va quedar l’altre dia.

I el primer destí era l’impressionant fort d’Amber. Situat a uns 15 km de Jaipur, el fort d’Amber es una imponent fortalesa situada en la cresta d’un turó i que havia arribat a ser la capital del estat del Rajastan. Les seves tonalitats roses i vermelles, combinades amb el color sorrós de les desertes muntanyes li donen un aspecte fantasmal, que les continues reformes a la que està sotmès, sa de dir, que molt encertades, no fan més que ampliar-lo. Per fi estàvem davant de l’autentica Rajastán, el dels marajás, desert i fantasmes.

El tuc-tuc ens deixava als peus del turó, al que accedíem per unes escales que, zigzagueja’n accedien fins a la imponent porta del fort, que donava a una plaça sense espai ni temps, dintre de la qual tot, excepte els guiris, semblava viure a una altre velocitat.

Ara, d’allà no hem passat, ja que l’entrada no l’hem volgut pagar ja que, el horno no està pa’bollos, i realment, creiem que el que val la pena es el conjunt del fort amb l’entorn i veure les opulències de la casa d’un marajá, doncs com que no cal. O potser si, però nosaltres no les hem vist, i ven contents que ens hem marxat.

Encara que també aquí també estem sota el foc enemic dels venedors ambulants, pots arribar a estar mínimament tranquil, contemplant els nombrosos animals que campen a la seva pels voltants del fort, com esquirols (per tot arreu), porcs senglars (que durarien el que jo ser a qualsevol punt de Catalunya), serps, o ocells, que conviuen sense cap por amb la gent que diàriament s’acosta aquí.

Això ja era un altre cosa, si seguíem així encara acabaria per agradar-nos això de Jaipur.

La següent parada era al water palace, surreal. Us explico una historia: Hi havia una vegada un marajá que vivia en un estat que estava enmig del desert i on, com es obvi, no hi havíem masses llacs, per no dir ningun, ni aigua en abundància. Però resulta que aquesta persona tenia molts però que molts diners (i els seus descendents encara els tenen) i volia un palau enmig d’un llac. Òbviament no era possible construir-se ningun palau enmig d’un llac perquè no hi havia llacs. I que va tenir que fer? Doncs construirem un llac. I així, com qui no vol la cosa, va fer construir un llac artificial, res d’una piscineta no, un llac, a les afores de la seva ciutat, i en mig un immens palau, i ja està desig complert. I aquesta historia, que sembla sortir d’un conte fantàstic o d’un dels emirats àrabs units, es el que va passar aquí. A les afores de Jaipur, es troba aquest palau que sembla emergir de l’aigua envoltat per un boirina perenne que li dona el punt rajastaní de fantasmal. Sembla mentida, però no ho es.

I després de les fotos de rigor i els “no” també de rigor als venedors, cap al hawa mahal, o temple dels vents, al que abans d’ahir ens vam quedar amb les ganes d’entrar i d’avui no passava. I així tornàvem al bullici de dins del fort de Jaipur, i ara ja si mentalitzats, a mirar de lidiar amb les hordes de gent que té algu per tu.

L’interior del temple es curiós, complementant l’aspecte de panell d’abelles que té des de l’exterior, però realment, des de fora es el que val la pena. I després de 15 minuts mirant per les finestretes que donen al carrer, per on les dones del marajá veien l’exterior del palau, de nou cap al carrer i a tornar cap al hotel.

Hem preferit tornar caminant per ultima algunes compres, i així se’ns a fet l’hora de dinar i amb ella d’acomiadar-nos dels francesos. Si tot va be ens tronarem a veure a Laos, però de totes formes millor despedir-se be ara que mai se sap.

A les 18:00 han marxat ells, mentre que nosaltres ho fem a les 22:00 del vespre. Així que mentre esperem, doncs a comprar provisions pel desert, ultima la web i a sopar.

Finalment Jaipur, per sort, ens ha deixat un altre imatge, però amb tot i això, hem de reconèixer que el setge al que et veus sotmès constantment per part de tothom es fa massa pesat i li treu part de l’encant. Per això el desert i la solitud que hem escollit per passar aquests pròxims dies i fugir del bullici d’aquestes dates.

Ja us explicarem.

 





Crònica 6: India I – Varanasi

19 12 2008

22 hores seguides de transports

Recordem on ens havíem quedat…Terra de ningú de la frontera Hindo-nepalí de Sunauli, 9 floquets de neu en un poble fronterer ple de pols, camions, fum i sobretot, desordre…i el segell de la sortida de Nepal estampat al passaport. Doncs el que toca ara que es?? Doncs si, el segell de l’entrada a la India. I per poc que no ens el passem. Ja que en lloc de ser una garita enmig de la carretera com estàvem acostumats a trobar-nos fins ara, el que teníem aquí era a un grupet de 4 hindús, assentats en unes taules de plàstic com les de qualsevol xiringuito de platja, en un porxo d’un edifici fosc, que podrien semblar qualsevol veí prenent la fresca, tots amb cara de voler treballar poc, i si, amb un cartell al damunt que indicava que es tractava de l’ immigració india, però que deuria ser el mateix que van ficar quant els anglesos van marxar fa ja 50 anys i que amb prou feines es podia distingir si te’l miraves de ven aprop. Però el tema es que els vam veure i cap allà que ens vam dirigir a fer tots els tràmits. Recordareu que ens vam treure la visa de la India a Istanbul i no vam tindre cap problema a l’hora de formalitzar la nostra presencia a la India. Els formularis de rigor i un nou segell al passaport. Ara si. Ja estàvem a la India!!

I un cop aquí, doncs tocava buscar-nos la vida per arribar al lloc que volguéssim arribar. Nosaltres quatre, el Gabriel, i la parella de francesos teníem com a destinació Varanasi, mentre que el colombià i la francesa de Barcelona marxaven ja cap a Delhi, d’on volaven cap a casa d’aquí a pocs dies. Lo millor que podíem fer era mirar d’arribar a Gorakhpur, i allà enllaçar ja amb l’extensa línea de ferrocarrils de la India que ens portaria a cadascú al seu lloc. Com arribar a Gorakhpur? Doncs això era un altre cosa. La primera premissa que teníem era que fos barat, i òbviament el més barat es l’autobús, però no ens ho ficaria tant fàcil la multitud de conductors que teníem al voltant oferint-nos un taxi col·lectiu per portar-nos, ja que vam estar a punt d’acceptar tot i que valia més del doble, però després d’una estona de discutir i sobretot, entrar en raó, la cosa estava clara. Autobús.

Pel que respecta a l’autobús, només diré que ja no el Pol, sinó que ni al Germán li cabien les cames i les tenia que treure pel passadís per que no se li gangrenessin. Sort que només eren dues hores. Però quines dues hores. La veritat es que ens vam quedar sorpresos de l’habilitat, per que se li ha de dir així, dels conductors de la India. Una carretera per la que amb prou feines nosaltres veuríem que hi passen dos cotxes, ells hi fan passar camions, autobusos, bicis, vaques, vianants, rickshaws, motos, cotxes i tots a la vegada, si senyor. Es una sensació molt agradable quant per una carretera d’un carril, de nit, veus que de cop et venen 6 o 7 llums de cara i que ninguna s’aparta però que miraculosament, tots acaben passant. Deu ni do.

Però vam arribar a Gorakhpur que era el que importava cap allà a les 19:00 de la tarda. I ara tocava l’altre. El tren. Gorakhpur es una ciutat que per l’únic que destaca es per ser un important nus de comunicacions, degut a la bona situació que té en el mapa, i a conseqüència d’això tot es mou al voltant de l’estació de tren. Era la primera vegada que reservàvem un tren a la India, òbviament, i vam tenir sort d’anar amb gent que ja ho havia fet alguna vegada per que si no la veritat es que haguéssim flipat. Per que us feu una idea de les dimensions que té tot això, la Indian Railwais es la segona empresa en numero de treballadors en plantilla del món, amb la xifra de 1,6 milions de persones treballant per ella i mou al dia a ni més ni menys que  16 milions de persones. I això aquí a la India, on sembla que tot ho facin més difícil del que es, però que, inexplicablement, funciona bé. I després d’algunes d’aquestes incongruències de les que parlo aquí, finalment, vam aconseguir reservar tren en un vagó de lliteres per a les 22:45 d’aquella mateixa nit. Això significava que arribaríem a Varanasi cap allà a les 4:00 del matí, o a les 7:00, depèn de si féssim cas a la primera o la segona resposta que ens van donar. Això va així. Ells et diuen una cosa, tu te la creus, després vas cap allà i en la mateixa frase te la canvien tres cops i quant finalment compres el bitllet, resulta que es algu totalment diferent a lo que t’han dit en qualsevol de les altres ocasions. Això es la India. Però el que dèiem, que tot al final funciona i d’aquesta manera, quan va arribar l’hora, efectivament existia el tren, el vagó, e inclús les lliteres. Que estiguessin ocupades per altres persones es un altre tema, però que finalment (alguns mes tard que altres) es cansen de compartir llit amb tu, això també es veritat. I així vam passar la nostra primera nit en un tren aquí a la India. La primera però no la ultima ni molt menys, ja que es el transport més efectiu que hi ha per moure’s per aquets petit continent.

I serien les 7:00 del matí al final l’hora escollida per començar les nostres aventures per la India, quant el tren va aturar-se a l’estació de Varanasi i vam baixar amb la cara de: -Havíem que passarà aquí…

—————

Varanasi, la India en estat pur

I el que passava es que havíem arribat a Varanasi, l’antiga Benarés, o l’encara més antiga Kashi, la ciutat més espiritual i carismàtica de la India. La India en estat pur. Realment havien apuntat fort començant el nostre periple per la India aquí, a la ciutat de Shiva, però el mapa es així i contra la física no podem fer-hi res. Només mirar de que no ens impressionés massa com per voler marxar corrents i mirar de gaudir, i per poc que sigui, entendre, el que aquí es cou.

Per fer quatre apunts, Varanasi es una de les ciutats més sagrades de la India, on s’ajunten milers de peregrins hindús, que venen a rentar els seus pecats al sagrat Ganges o a morir per ser incinerat en alguns dels seus Gaths crematoris que hi han repartits per tot el pas del riu per la ciutat. Fa més de tres segles que s’utilitza el Ganges com a lloc escollit per morir, exactament des de que Shiva va escollir el lloc i va plantar-hi allà la flama sagrada, flama que fa segles que no s’apaga, i on es cremen a diari més de 400 cossos. Aquí el mort obté la moksa, la alliberació del cicle de naixements i morts. I per això no es difícil veure a tot de gent carregant als seus morts a les espatlles pels carrerons de la ciutat o fins i tot a cadàvers flotant pel Ganges, portats per la corrent. Sobrecollidor. Per això dèiem de que havíem si no era massa per començar. Però anirem pas a pas.

Primer tocava esperar que ens vingués a buscar el del hotel. Havíem quedat a l’estació i mentre l’esperàvem, no cal dir que érem l’atracció principal. Al final t’acostumes a això d’estar rodejat per una vintena de persones mirant-te com si fossis una cosa rara. I també a això de tenir que lidiar amb els rickshaws i taxistes que et volen portar a algun hotel del que reben comissió i que són capassos de dir-te que l’hotel amb el que tens la reserva es va cremar ahir a la nit i ja no existeix. Però com dèiem, això es la India.

Però al final no s’havia cremat res i el païu a aparegut per acompanyar-nos cap el hotel. I aquí hem començat a veure el que es Varanasi. El que es la India.

El trajecte amb Rickshaw de l’estació cap a l’hotel a sigut, com no podia ser d’un altre manera, de lo més divertit, a més, anàvem els quatre en un, així que imagineu-vos com, l’Araceli, la Monica i el Pol al darrere i el German abraçant al conductor apunt de caure a la carretera. Però en un no res ens hem plantat a la ciutat vella i hem posat peus a terra i cap a la Yogi lodge. La veritat es que la primera impressió que tens es la de una ciutat en descomposició, tot ple de merda literalment, ja sigui de vaca o de persona, del que sigui, tot ple de merda. Però amb poc d’estar aquí ja pots començar a mirar més enllà i vas tenint certes sensacions que t’indiquen que es tracta de molt més.

Per arribar al hotel, situat enmig de la part vella de Varanasi, tens que recórrer un seguit de carrerons que en ocasions no arriben al metre d’amplada i on, et pots anar trobant, de tant en tant, vaques que et tallin el pas fins que no li doni la gana d’apartar-se, i més val que no la toquis. L’altre cosa que també et trobes per Benarés, i molt, són el monos. Hi han per tot arreu, grans, petits, per sorpresa nostre més sanotes que els de Kathmandu, però això si, tenen una mala llet que es impressionant.  El Pol ja ho ha pogut comprovar quant, només arribar al hotel i pujar la terrassa, un se li ha encarat amb cara de pocs amics i obrint la boca d’una forma gent amigable, fins al punt que el Pol s’ha cagat als pantalons i ha tornat a baix amb la cua entre les cames i sense poder veure Varanasi des del terrat. Ja ho fica només entrar que fer fotos des del terrat es una mica difícil. Però buenu, no deixa de ser curiós conviure amb tant monos.

I després d’haver deixat les motxilles al hotel, que no a l’habitació, perquè fins les 12:00 no quedaven lliures, hem anat a tenir el nostre primer contacte directe amb Varanasi, i amb els seus ghats.

Aquí a Varanasi, la vida espiritual gira als voltants dels Ghats, que són les escalinates que baixen al Ganges i que, la majoria, serveixen perquè la gent es banyi al riu, i renti els seus pecats. Però també hi han, com hem dit abans, els crematoris, però aquests si que els deixarem per un altre moment. 

Així que després de, com no, perdre’ns una miqueta pels carrerons de la ciutat, hem arribat per fi davant de l’immens Ganges, i dels seus famosos Ghats. Primer de tot, els colors que tens allà, degut, tot s’ha de dir,en part a la contaminació, es distorsionen tots bastant, donant-li com un aire encara més misteriós si cap. La gent es banya, es renta i atenció, veu aigua del riu, per fer el seu ritual del bany diari en les sagrades aigües. Però també s’acosta la gent cap allà per rentar la roba, o simplement jugar al cricket amb els amics o fer yoga. Realment es un lloc increïble per passejar i observar la vida aquí a Varanasi. A més, una cosa molt curiosa es que, si a la vorera occidental del Ganges està Varanasi, una ciutat de gairebé 2 milions d’habitants, a la oriental no hi ha absolutament res, està deserta, només prats i boscos i ja està. No se el motiu, però com tot aquí a la India, segur que hi ha algun. I després de passejar una estoneta pels seus Gaths i de aseure’ns a contemplar la vida al voltant del ganga, de nou cap a l’hotel que ja era l’hora de les nostres habitacions.

Hem tingut que esperar una mica però finalment, ens han distribuït a les tres parelles, ja que finalment, el Gabriel, l’austríac, a decidit marxar cap a Bodhgaya. I després d’això, doncs a dinar i ràpidament de nou cap els gaths que a les 17:00 de la tarda havíem quedat amb un païu per que ens portes a fer una volta en barca pel Ganges. I com no, puntual com a bona ex colònia anglesa, estava allà esperant-nos i ens hem pujat, tots 6, a la fràgil barca de rems que ens tenia que portar per les brutes aigües del Ganges. La veritat es que feia més por caures aquí a l’aigua que a Chitwan, ja que, tot i que la gent es veu l’aigua del Ganges per purificar-se, realment, es un dels rius més contaminats del món i es considera que l’aigua del Ganges, al pas per Varanasi, es ni mes ni menys que aigua sèptica, ja que no conté oxigen. Per que us feu una idea, si lo normal es que l’aigua apte pel bany tingui menys de 500 bactèries coliformes fecals per cada 100ml d’aigua, aquí al Ganges arriba a la xifra de 1.500.000 per 100ml. Imagineu-vos.

Així que amb molt de cuidado ens hem pujat a la barca i a seguir la corrent cap el principal crematori de la ciutat, cap el Manikarnika Ghat, considerat pels hindús com uns del millors llocs per ser incinerat a la terra. I la veritat es que el que hem vist allà a sigut bastant sobrecollidor. No pel fet de veure els cossos cremant-se, que, òbviament, també. Sinó pel fet d’haver-nos apropat amb la barca, pel meu gust, en excés, i sentir-nos uns espectadors que, realment, hi sobràvem allà, a escassos 10 metres de les flames. Però us explico com a anat. Només sortir del ghat on hem agafat la barca i encaminar-nos riu avall ja es veiem, al final, tot un grup de fogueres que cremaven a la bora del riu. Òbviament era cap allà on ens dirigíem i al cap de pocs minuts ja es podien distingir, a les escales del costat de les fogueres  els cossos sense vida esperant el seu torn per ser incinerats. La veritat es que fins aquí ja estava bé, però el home ens volia portar més aprop, i així ho ha fet. La veritat es que el que ell deia es veritat, que aquí la mort no es contempla com nosaltres la contemplem i la gent que veies al costat de les piles funeràries ni se’ls veia plorar ni lamentar-se com es veu en qualsevol funeral de casa nostra però tot i així ens sentíem com espectadors no-convidats.  La veritat es que  veure els cossos cremant a la vorera del riu, amb tot de gent cantant al temple de Shiva que hi ha al damunt es una imatge que se’t queda gravada a la retina, i suposo que per molt de temps.

I després ja no teníem forces per presencia la cerimònia del Ganga aarti al Dasaswamedh Ghat, que la deixem per demà. Que per avui realment ja teníem prou. A més del cansament acumulat. Així que a sopar i a acabar el dia parlant a la terrassa del hotel  amb el Cyril i la Sharsha, els dos francesos i una parella de Barcelona que ens hem trobat aquí al Yogi Lodge i que també marxen en breu cap a casa. I ara si, a dormir.

————

16-12-2008

Els llits del Yogi Lodge estaven realment durs, podríem dir fins i tot que com una pedra, però ni això, ni els monos psicòpates cridant com descosits han pogut fer res perquè no dormíssim gairebé 12hores del tirón. I Amb les piles carregades ja es una altre cosa.

Ens hem estirat bastant per l’hotel, ens hem dutxat, hem esmorzat, hem rentat la roba i aquests coses que de tant en tant s’han de fer i que, aquí a la India, crec que haurem fer més sovint. I amb tota la higiene personal solucionada, doncs ja era l’hora de sortir a Varanasi de nou i haviam que ens trobàvem.

Avui teníem com acompanyant al Leandro, un argentí que havíem conegut aquell mateix matí, i amb el que després d’estar parlant una bona estona hem decidit d’anar a menjar un masala soce en un lloc d’aquí al costat del casc antic. I cap allà que hem marxat. Com que encara no coneixem massa el menjà Indi (l’únic que sabem es que tot, absolutament tot, pica en quantitats industrials) ja ens va be això d’anar amb gent que porta més temps que nosaltres per aquí per anar provant els diferents plats que aquí es mengen i no demanar-nos res que porti la verdura crua o algu que sigui fet amb aigua sense bullir o coses per l’estil.

I després de menjar-nos el masala i d’un chai, ara si, a caminar. I aquest era absolutament tot el plan que teníem per avui. Caminar, caminar i caminar. Ghats amunt, ghats avall.

El Leandro porta dos setmanes aquí a Varanasi i ja ens a anat bé per acabar d’aclarir certs dubtes que teníem de la ciutat i amb ell ens hem dirigit, de nou, cap els crematoris. Realment tampoc avui ens feia molta gracia acostar-nos, però la veritat es que el lloc es impressionant, i un cop ets allà es respirar una pau i una tranquil·litat fabuloses. Amés es un dels pocs llocs on no et trobes a ningú que et vol vendre algu. I allà ens hem asegut a fer un altre te, mentre contemplaven la gent, el que feia, tot se’ls seus rituals, es realment molt curiós la de tradicions que arriben a tenir aquesta gent. Jo no ser com s’ho deuen fer per enrecordar-se de totes, la veritat. Una altre cosa molt curiosa d’aquí als crematoris es que no fa absolutament gens d’olor, ni de cos cremat ni da fusta. L’explicació ells la troben en que la fusta que fan servir per cremar, com no, també es sagrada i fa que noi es desprengui res del que cremés, però no deixar de ser una altre cosa de les que fa que Varanasi sigui única.

I després, a seguir caminant. Hem seguit  riu avall, deixant que el temps anés passant i parant cada poc a sentar-nos per les escalinates dels ghats a fer el mateix, observar. Amés, avui era un dia molt clar pel que es normal i es podia veure l’altre vorera a la perfecció, i es notava l’aire com menys carregat, cosa que no es gents normal aquí Varanasi.

I així hem estat fins que ja hem tingut prou, almenys per una estona, i de nou cap al casc antic a descansar, sobretot el cap, una mica. Però mirar de descansar aquí a Varanasi es una mica impossible, sobretot quant tens la hiperactivitat activada, i parar del tot es totalment impossible. Aquesta estona ens l’hem passat, com no, fent coses. El Pol i el German s’han anat a l’altre punta de la ciutat antiga per anar a portar els pantalons del Pol a arreglar i mirar de comprar unes mantes per els trens, que l’altre dia ja vam poder comprovar que fa fred, i després a gravar totes les fotos en un DVD per donar-se’l a la parella de Barcelona que tornen dissabte cap allà i així ja tenim les fotos guardades. I entre una cosa i un altre, ja era l’hora en que havíem quedat amb el Leandro per anar, ara riu avall, haviam si trobaven un shadu que coneixia i que era, per lo que ell deia, molt interessant. Però no hem tingut sort ja que no estava al ghat on acostuma a estar però almenys ja ens ha servit per coneixer l’altre banda del riu i a un grup de nens molt simpàtics amb els qui hem estat bromejant una bona estona. I així, volant, com passa el temps aquí a Varanasi, doncs a arribat la nit, i al cap de poca estona, la gana, i cap el hotel que hem marxat, això si, parant abans perquè el German es menges un altre masala soce suficient per esperar a que arribes l’hora de sopar.

I després de sopar, doncs cap a la terrassa de l’hotel, on en un moment s’ha ajuntat allà tot una torre de Babel, amb belgues, francesos, americans, argentins i nosaltres i hem acabat de passar el dia parlant de llocs per anar, per no anar, de vigilar per aquesta zona i de viatges passats, presents i sobretot, futurs.

————–

17-12-2008

Si hem sobreviscut a Varanasi, ja està fet…

El tren, en principi, sortia a les 17:15 de la tarda de la mateixa estació a la que havíem arribat, que estava a una mitja hora d’aquí, així que teníem tot el dia per davant per acabar de fer les quatre coses que teníem pendents. Una d’elles, i la més important jo crec, era la de comprar unes mantes de llana pel trens, que després de la busqueda d’ahir ja sabem on estan les més barates. Així que un equip, format per l’Araceli i la Monica, a comprar-les, mentre que l’altre equip, format pel Pol i el German, tenien que anar a l’altre punta del casc antic a recollir els pantalons del primer, que els havien portat a arreglar el dia anterior, quant se li va trencar la cremallera i el botó (no per que s’hagi engreixat tant, eh…sinó per que portar exactament els mateixos pantalons durant, ja, més de dos mesos, doncs té el seu desgast) i se li queien els pantalons pel carrer i ja era massa. Així que amb aquestes dos missions principals, i d’altres ja més personals també pel mig, teníem ja fet el nostre últim dia aquí a Varanasi. Ja només quedava, dinar algu amb el Leandro i els dos francesos i acomiadar-nos, en principi de l’argentí, que  ja no el tornarem a veure fins d’aquí a molt de temps i la veritat es que ens a sigut de gran ajuda per entendre algunes de les coses que passen aquí, mentre que amb els dos francesos, només fins, també en principi, demà passat, ja que ells també han desestimat la idea de anar a Agra a veure només el Taj Mahal i aniran directament cap a Jaipur, com nosaltres, així que si tot va bé, passat demà ens tornarem a trobar a la ciutat rosa.

I amb tot ja fet i dinats, doncs la discussió de rigor amb els conductors de Rickshaw per que ens portin a l’estació, ja si que podíem dir adéu a Benarés, una ciutat que efectivament, no deixa indiferent a ningú, i emportant-nos amb nosaltres, per molt de temps, algunes de les coses més sobrecollidores que hem sentit mai.

I al arribar a l’estació, doncs com no, el trens ve amb retràs. Primer una hora,  després dos, tres. Però a les 20:05, per fi, pujàvem tots quatre al Narhudar Exprés que ens tenia que portar, tot en principi, en “només” 18 hores, fins a Jaipur. Però com dèiem, aquí a la India, sempre es tot en principi.          





Crònica 5: Nepal III – Parc Nacional de Chitwan

16 12 2008

12-12-2008

A les 6:30 del matí  arribàvem a l’estació de Pokhara per esperar el bus que ens tenia que portar cap a Sauraha, on ens esperaven els tres dies de safaris i demés al Parc Nacional de Chitwan que havíem contractat amb el Khrisna a Kathmandu.

Amb una mica de retard sortíem de Pokhara i desfèiem el camí  que ens va portar cap a aquí fins a l’alçada de Mugling, on ens hem desviat per agafar la carretera que ens faria deixar l’Himalaia enrere per endinsar-nos en la planícia Indo-Nepalesa del Terai, on es troba situada la Reserva de Chitwan.

La carretera ha transcorregut per dues parts ben diferenciades. La primera, la que ens havia de portar cap al Terai, es tractava d’una carretereta d’infart, a vegades sense asfaltar, i que queia cap a un riu d’aigües braves, en ocasions a més de 100 metres sota nostre.  No cal dir que, l’atreviment, o digueu-li com vulgueu, del conductor de l’autobús, encara feia més divertit el trajecte, sobretot quan es posava a avançar altres autobusos i camions i quedàvem, els que estàvem a la finestra, mai més ben dit, sospesos sobre el riu sense voler mirar avall.

I després d’aquesta sessió d’adrenalina, però que per sort, ens ha pillat a tots sense res a l’estómac per poder treure, ha vingut, de cop i volta, la immensa planícia del Terai. Les immenses valls a banda i banda s’han acabat i han donat pas a immensos boscos selvàtics que no abarcàvem amb la vista. Un canvi que hem agraït, sobretot perquè les maniobres de l’autobús s’han reduït a les parades per deixar passatgers a cada poble.

I un cop aquí, ja poca història fins que hem arribat a Sauraha, el poble que dona accés al Parc Nacional de Chitwan.

I el que dèiem, a fer el guiri.

Només arribar a l’estació d’autobusos, tot de jeeps esperant que baixessin les víctimes del autobús per vendre-los-hi algun que altra pack turístic, mentre que els que ja el teníem, com nosaltres, el que ens esperava era un home amb un cartellet on hi posava el nom de l’hotel i al que ens hem dirigit només tocar terra per sortir de les multituds caça-clients. I a partir d’aquí ja ho teníem tot fet.

Amb el jeep, travessant les nombroses plantacions de Mostassa que bordegen la selva per aquest costat, hem arribat al Chitwan Tiger Camp, on ens hospedarem els pròxims tres dies amb, escolteu, pensió completa!!! Sí, sí, la casa per la finestra. I el lloc, la veritat, és que no està gens malament. Es tracta d’un recinte ple de cabanes just a la bora del riu que dona accés a la selva i amb unes vistes immillorables, ja que es tracta de l’últim hotel que hi ha al poble i el que queda més aprop. I només arribar, a dinar.

Menú Nepalí: Arròs blanc, sopa de verdures, bledes, curri de brócoli i una salsa només apta per a cardíacs que amb tant sols olorar-la ja feia plorar. I després de dinar i deixar les motxilles a les habitacions, doncs a banyar-se al riu per primera vegada, això sí, al costat mateix de l’hotel ja que més enllà no és gaire difícil trobar-te amb algun cocodril i es sap de sobres que no li fan fàstics a la carn humana. La veritat és que la temperatura de l’aigua no convidava molt a banyar-se però el Pol i el German no han pogut resistir-se i sense pensar-ho massa, cap a l’aigua. La veritat és que des de fora, veient com nedaven els del poble, no semblava que hi hagués tanta corrent però un cop eres dins, doncs deu ni do. Hem necessitat uns quants intents per arribar a una mena d’illot que hi havia al mig, però finalment, ho hem aconseguit. I després de mirar de guanyar als nois del poble fent rebotar pedres sobre l’aigua, doncs tocava tornar. Però ara ja estàvem entrenats i no ha costat tant arribar a on teníem les tovalloles. No cal dir, que ara, els animals estranys als que veure, érem nosaltres, i no els rinoceronts i tigres que esperem veure demà.

I a les 15:00 començaven les activitats. Hem tingut sort, i al ser temporada baixa pels europeus, només compartim grup amb una xinesa, bastant estúpida per cert, però que sent  quatre nosaltres, fàcilment li podrem fer el buit. És lo que té.

I la primera activitat era la visita a un poblat tharu d’aprop d’aquí. Els Tharu són el poble que habiten la planícia del Terai i que, tot i la influència que el turisme està fen en aquesta zona, encara viuen en cabanes de fulla d’elefant farcides amb adobe, es dediquen bàsicament a l’agricultura i en els seus pobles et pots fer una lleu idea de com era la vida aquí fa segles. Realment molt interessant. I a més, aquestes visites suposo que són més interessants en grups petits ja que alteren menys la vida quotidiana dels poblets. Tot i que la nostra fatídica companya xina, intentés que fos tot el contrari fent fotos a la gent al damunt mateix dels seus menjars. Però vaja, sense comentaris i a gaudir.

Després d’això tocava la visita al centre d’entrenament i cria d’elefants. Interessant pel lloc on estava ubicat (a les portes de la selva) i pels 2 cadells d’elefants bessons acabats de néixer però pel demés, no deixava de ser un lloc on tenien als animals tancats en gàbies. 

I d’aquí cap a l’hotel a sopar. La veritat és que ha sigut una sorpresa la qualitat del menjar, que nosaltres ens esperàvem fos del montón i ens hem trobat amb una carta més que acceptable i sobretot, molt gustosa. I mentre sopàvem, doncs un grup de dansa regional ha vingut a l’hotel a demostrar-nos la seva habilitat amb els bastons. Era com una barreja entre balls de bastons i arts marcials que al final s’ha allargat més d’una hora, just fins que hem acabat de sopar. I després d’això per poc més estàvem. Així que a dormir que demà ens espera un dia molt intens aquí a Chitwan.

———–

13-12-2008

A les 7:00 en punt, diana. Tot i que nosaltres, amb les ganes que teníem d’endinsar-nos a la selva, ja feia estona que estàvem dempeus. Ràpidament a esmorzar, i com no podia ser d’una altre manera, a esperar que la nostra companya xinesa aparegués. I quan finalment ho ha fet, doncs donant la nota. Ahir ens van dir que vinguéssim amb colors foscos, verd o negre, per no cridar molt l’atenció a la selva i així tenir més possibilitats de veure algun dels 500 rinoceronts o dels 100 tigres (això és pràcticament impossible) que hi ha a la reserva, i com no podia ser d’una altre manera ella s’ha presentat amb una jaqueta groc xillon que ja no espantava als tigres, no, ens espantava a nosaltres mateixos. Però ella mateixa.

Pel matí la idea era agafar una canoa Tharu i recórrer un bon tros de riu per, després, tornar caminant durant 2 hores per la selva. I amb aquest objectiu ens pujàvem tots 5 a la canoa, més els nostres dos guies, més els dos que portaven la barca i ens endinsàvem en la boirina que cobria el riu per descobrir els secrets de Chitwan.

Al principi tot era molt divertit però després, al veure la inestabilitat que, òbviament, tenia per nosaltres la canoa, la cosa ja ha perdut força de la seva gràcia. Sobretot, perquè un dels punts forts del trajecte amb canoa era mirar d’avistar algun cocodril, i quan veus que en qualsevol moment pots anar a l’aigua i que en aquesta, t’esperen uns afamats cocodrils, doncs que voleu que os digui. Però poc a poc, mentre veiem que la canoa anava així, que no podia volcar, ens hem anat relaxant i hem acabat per gaudir del trajecte, cada cop més endins de la selva i en el qual hem pogut apreciar diferents espècies d’ocells, que peregrinen a Chitwan, encara que poc espectaculars. I després d’algun tram d’aigües ràpides en que la petita canoa, feta amb un únic tronc d’arbre de sal, anava a la deriva pel riu, ens hem aturat en un cantó de la selva, el lloc escollit per començar la caminada.

El primer de tot, les explicacions per si teníem alguna trobada fortuïta amb algun dels animals que habiten a la selva, que anaven des dels rinoceronts i els tigres abans mencionats fins a óssos i cocodrils. Per cada un hi havia un protocol de fugida per si de cas. I després a caminar. Ràpidament ens hem trobat amb les primeres pistes de rinoceronts, petjades i marques d’haver estat allà, estirats, i sobretot, excrements a punta pala.

Al principi semblava que anàvem amb el bon camí, trobant excrements cada cop més recents però de cop i volta hem perdut tota la pista i hem tornat a estar amb les mans buides. Ja sabíem que en aquesta època era bastant difícil d’avistar animals com rinoceronts o óssos degut a que, per aquestes dates l’herba està molt alta i poden estar a dos metres teus i tu ni adonar-te’n però ho havíem d’intentar.

Després ha vingut el torn d’un ós, però finalment també hem perdut la pista i després el mateix  amb els cocodrils. I en cap hem tingut sort però l’experiència ha valgut la pena. No tots els dies un pot estar enmig de la selva perseguint rinoceronts. I una bona estona que ens hi hem tirat.

I com que l’experiència ens ha agradat, a les 13:00 quant hem arribat a l’hotel, el primer que hem fet ha sigut agafar la guia de l’Índia i del Sud-est asiàtic i mirar diferents parcs naturals on perdre’ns per la selva durant uns dies. I pel que sembla, la pròxima parada serà a Kerala, aquí sí, a la busca del tigre. Però millor no parlem del futur i centrar-nos en avui, que prou males experiències hem tingut amb les profecies.

La idea era arribar a temps pel bany dels elefants però no ha pogut ser. Almenys amb nosaltres com a protagonistes. Això del bany dels elefants consisteix en ajudar a algun dels criadors d’elefants del parc a realitzar el bany diari dels paquiderms. Però quan hem arribat ja era massa tard i ens hem tingut que conformar amb mirar els últims moments del bany que ja ha sigut divertit.

I després de dinar, doncs l’activitat estrella d’aquí a Chitwan: el safari amb elefant.

Ens han carregat en una furgoneta descapotable que ens ha portat fins a l’entrada de la reserva, on esperaven una vintena d’elefants amb les cistelletes preparades per portar-nos al damunt. Al principi, la impresió no ha sigut molt bona, ja que davant nostre hi havien com una cinquantena d’hindús esperant per pujar-se a un elefant i pensàvem que en processió seria impossible veure algo però després, quan hem vist la immensitat de la selva i que amb prou feines et trobaves a tu mateix hem canviat d’opinió.

I ràpidament ha passat tot. A la poca estona de sortir, quan encara ens trobàvem en el camí de l’entrada de la reserva alguna cosa s’ha escoltat. De cop, el nostre guia s’ha ficat, literalment, per enmig de la selva, i en un moment donat s’ha aturat i ha fet a l’elefant retrocedir sobre els seus passos per observar el terra. Alguna cosa estava passant i no sabíem molt bé el que era. I després d’una emocionant espera, ha tornat a arrancar, en una direcció molt clara, sabent on anava. I llavors, quan hem sortit a un clar de la selva on ja havien altres elefants esperant els hem vist. Enmig dels elefants, a dos rinoceronts unicorn indis, aliens a tot el que passava al seu voltant, sense saber que al damunt dels elefants els que estan tan acostumats a veure, hi havia un nombrós grup de guiris fent-los fotos i gravant-los en vídeo. Realment una passada, molt emocionant. Eren els primers animals salvatges que veiem i ha sigut una experiència molt, però que molt emocionant.

I realment amb això ja estàvem contents. Després de tot, no ens esperàvem veure’ls suposo. La resta del trajecte ha seguit amb la mateixa tònica, seguin pistes de rinoceronts entre la selva, els prats i els rius, però sense tanta sort. Però ja havíem fet el dia.

I amb l’elefant fent servei a domicili, que ens ha portat a les portes de l’hotel quan ja es començava a fer fosc, hem donat per acabat el nostre segon dia a la selva de Chitwan. Ara ens queda descansar, estirats a la vora del riu o en el porxo de les nostres cabanes i a esperar el dia de demà. En que canviarem la pau i la tranquil·litat del Nepal per el caos i la bogeria de l’Índia.

————

14-12-2008

Pel matí teníem preparada l’excursió dels ocells, però la veritat, és que després de veure uns animals de 2 metres i centenars de quilos com són els rinoceronts, com que veure la silueta d’algun ocell, per molt estrany que sigui, doncs com que molt no cridava l’atenció i ens hem passat pràcticament tota l’estona parlant amb el guia de futurs safaris i de que és el millor per veure tigres i demés. I amb la promesa de tornar i fer un trekking d’una setmana per la selva ens hem acomiadat de tots els treballadors del Tiger Camp i ens hem dirigit cap a l’estació d’autobusos per sortir cap a Sunauli.

El trajecte ha sigut bastant avorrit, sobretot per la incomoditat de l’autobús que anava ple a petar, amb gent asseguda al passadís i al sostre, però en poc més de 4 hores ens hem plantat al poble fronterís de Sunauli, enmig de la planícia del Terai.

I com és de costum en tota ciutat fronterera, doncs el caos per tot arreu. Només baixar del autobús ja hem tingut que lidiar amb un munt de conductors de Rickshaw que s’han arribat a pegar per veure qui ens portava, tot i que els hi dèiem que preferíem agafar un autobús que ens sortia més econòmic. Però a ells això, els hi és igual i fins que no et veuen marxar amb l’autobús ells ho intenten. Però en el que anàvem, hem tingut la sort de coincidir amb una parella francesa i amb un colombià i una altre francesa que viuen a Barcelona, i tots vuit hem fet pinya i hem pogut sortir una mica més indemnes de tot el merder. Finalment hem trobat un autobús que ens ha pogut portar fins a la frontera, a uns tres quilòmetres de la parada. Això sí, hem tingut que anar tots vuit al sostre. Per veure-ho, vuit blanquets al damunt d’un autobús enmig de la bogeria. Semblava el circ, tothom ens saludava i reia al veure’ns, però ja ha servit per portar-nos on volíem, ja.

I ja al davant de la frontera, doncs a menjar alguna cosa per acabar les rupies nepalís que ens quedaven i cap a l’Índia.

Realment, aquests 15 dies que hem passat a Nepal, ens han deixat un molt bon gust de boca i sobretot les ganes de tornar a visitar-lo lo abans possible. Fins i tot aquest matí pensàvem en la possibilitat d’ampliar la nostra visa i quedar-nos uns dies més per aquí, però si volem fer tot el que volem fer, és totalment impossible. Ara toca l’Índia, i té molta feina per mirar de ficar-se a l’altura del Nepal, que se’ns dubte, de moment, és la perla del nostre viatge.

La sortida de Nepal l’hem fet sense problemes i ràpidament, i així, ens hem endinsat en la terra de ningú que separa l’Índia del Nepal.  Aquí se’ns ha unit un altre blanquet. Un austríac de nom Gabriel que és tot un personatge, com podreu veure més endavant, però això ja serà en el pròxim capítol. A l’Índia.

Namashcar Nepal, Namaste Índia.





Crònica 4: Nepal II – Pokhara

11 12 2008

08-12-2008

Pokhara, a les portes de l’Himalaia

L’autobús que ens tenia que portar de Kathmandu a Pokhara sortia de l’estació de Kantipath a les 7:00 del matí. Així que, pel que pogués passar, deixàvem l’Hotel Sugat cap allà a les 6:00 i agafàvem un Taxi que en poc més de 10minuts ens deixava just davant del Blue Sky, el vell autobús que ens tenia que fer recórrer 200km en 7 hores. I amb la calma, ja que érem els primes motivats que arribàvem, carregàvem les nostres motxilles a la baca del autobús,fèiem un te i pujàvem als nostres seients a esperar la sortida.

El bus va sortir puntual, i les sis hores i mitja que va durar finalment, la veritat, es que es van fer molt amenes, entre les continues parades que feia el autobús per comprar menjar o veure algu, i que, encara, aquest autobús se’l podia considerar còmode, en comparació amb lo que ens trobarem un cop entrem a la India. Però sobretot, pel paisatge que ens va acompanyar en tot moment. El Nepal autèntic, el Nepal rural.

Kathmandu, que es la ciutat més gran del país (i pràcticament la única), només té 700.000 habitants, mentre que en tot Nepal viuen uns 26 milions de persones.  Per deducció, sabrem que la població Nepalí viu, majoritàriament en l’àmbit rural, i es aquí on es pot conèixer l’autèntic Nepal. La millor manera per fer-ho, per això, es fent algun trekking que et porti als petits poblets que ocupen les muntanyes i on no hi arriben carreteres ni res, però com que no disposem de molt temps per visitar Nepal (ni tampoc de diners), tindrem que conformar-nos amb les petites pinzellades que ens anem trobant pel camí, i deixar lo del Trekking per una altre ocasió.

I d’aquesta manera, els paisatges de valls verdes abruptes tallades únicament per la carretereta per on passàvem i de poblets newar  ocupant les carreteres van anar passant fins que vam arribar a Pokhara.

I només arribar, la primera decepció: el dia. Des de Pokhara, quant fa bon dia, es veu una franja del Himàlaia que va des del Hiunchuli (6.441m) fins al grup dels Annapurna (fins a 8.091m) i sobretot la piràmide imponent del Machhapuchhare (6.997m) que tot i ser d’escassa altura en comparació amb els seus veïns del Annapurna, al ser el que està més aprop del poble domina tot el paisatge amb la seva forma desafiant. I avui, com no podia ser d’un altre manera, estava tot tapat. Així que oblidem la primera idea que teníem, que era la de pujar a Sarangkot, un petit poblet que hi ha a les afores de Pokhara, en el fil d’una cresta, des d’on es té una perspectiva del Himàlaia fabulosa, i ens fiquem a buscar Hotel per passar els pròxims dies.

I la veritat es que molt no va costar, ja que, com que aquests se les saben totes, el Krishna va avisar al home del hotel amb qui teníem reservades les dos ultimes nits aquí a Pokhara que arribàvem avui i que anés a buscar-nos per si no teníem hotel, i efectivament no teníem, així que nosaltres encantats, així tampoc teníem que pagar el taxi des de l’estació i no teníem que buscar més. L’hotel costava una mica més car que a Kathmandu (2€/persona) però teníem lavabo a l’habitació i tot i el home prometia unes vistes perfectes dels Annapurna des de la finestra de l’habitació, així que tots contents.

I ja instal·lats doncs a tenir una primera presa de contacte amb la ciutat, i la veritat es que no molt positiva. Si Kathmandu estava ple de, com els hi dèiem nosaltres, Comeflores, aquí a Pokhara esta ple d’una altre classe de viatger, els Comemuesli, juntament amb alguna que altre dosis dels primers. I tot, absolutament tot, està enfocat cap aquests grups. S’ha de tenir en compte, que aquí a Pokhara, tenen inici alguns dels trekkings més famosos dels Nepal, com el Trekking de Jomson o els dels Annapurna i la majoria de gent que passa per aquí es només per fer escala i sortir cap a les muntanyes. Fins aquí bé. Però es que hi ha cada cantamañas que els veus, amb tot forrat de Gore-Tex o amb plumons Marmott últim model i a 25 graus de temperatura, doncs que vols que et digui. Que ni tant ni tant poc.

I amb aquesta primera impressió de Pokhara ens vam anar a sopar i acte seguit a dormir, que havíem quedat amb l’home del Hotel que si demà feia bon dia pujaríem a Sarangkot a veure la sortida del sol i això significava aixecar-nos a les 4:30 del matí.

————

09-12-2008

Sarangkot, i per fi el nostre moment

I efectivament el cel estava totalment ple d’estrelles quant, a les 4:30, vam sortir de l’habitació per comprovar si avui era el dia o no. Així que, com bonament vam poder, ja que a les 5:00 encara no s’és persona, ens vam vestir i vam baixar a la porta del Hotel Yeti a esperar al taxi que ens tenia que pujar fins a Sarangkot.

I en poc més de 30 minuts, ens plantàvem al petit poble enfilat a la muntanya, i per sorpresa nostre: -Hi havia un autocar de Japonesos!!!-. Impressionant, jo no se com s’ho deuen fer, però estan absolutament a tot arreu.  I no només uns,eh. Estava ple. Resulta que com que els últims dies havia fet mal temps, doncs avui pujaven tots. I be, graciosos son però la veritat es que fan una mica de repelós alguns, amb mascarilles de paper per no respirar no se jo que (A Kathmandu ho puc arribar a entendre, però en un mirador als peus del Himàlaia…) i deixant anar unes expressions de karateka cada cop que el sol canviava de posició. Però be, es el que hi ha. Centrem-nos amb el que veníem a fer aquí a dalt a les 5:30 del matí. Veure sortir el sol sobre l’Himàlaia. Quant arribes allà encara de negre nit, ja et pots fer una idea de la immensitat de les muntanyes que tens al davant, però a mesura que va sortint el sol, i va tenyint la neu amb diferents tons, que van des del blau inicial passant pel vermell per acabar amb el blanc final, et donés compte de lo petits que arribem a ser, i que per moltes construccions estrafolàries que fem o que haguem fet al llarg dels segles, res pot superar algu com el que tens al davant. Des del Dhaulagiri (8.167m), als Annapurna, amb la seva imponent cara sur, o el vertical Machhapuchhare , amb les seves innumerables lineas que serien el desig de qualsevol escalador, però totes verges degut a que es tracta d’una muntanya sagrada i no es pot pujar. I així un seguit de muntanyes fins a perdre-les en l’horitzó. Impressionant.

I així, intentant oblidar les més de vint persones amb els seus respectius flaixos funcionant a tot drap que teníem al voltant, ens hi hem estat fins que, a les 7:00, coincidint amb que un parell de Japoneses s’han ficat a plorar, hem dit que ja teníem prou i hem anat a buscar al taxista que ens esperava per tornar-nos de volta cap a l’Hotel, i acte seguit, cap al llit de nou.

Ens hem tornat a ficar en marxa cap allà a les 12:00 del migdia, però amb el propòsit de no fer absolutament res. Aquests dies a Pokhara són de lo que es tracta, de no fer res. I amb aquesta premissa ens hem acostat a la bora del llac Phewa Tal, el segon més gran de Nepal, i a la bora del qual creix Pokhara, per mirar de llogar una petita barcassa de fusta per demà i perdre’ns entre els boscos de sal fent el que volem, res.

————

10-12-2008

Micos al Phewa Tal i la sorpresa d’un veí

Doncs avui tocava un altre dia d’aquest que podíem anomenar light, encara que, amb tot i això, deu ni do del que a donat de si.

Ens aixecàvem sense presa cap allà a les 10 del matí, i també sense presa esmorzàvem al costat del hotel el simple breakfast de cada dia. I després, doncs cap al llac. Amb la calma, com de costum, ens plantàvem en un dels portets que hi ha escampats pel llac i que lloguen canoes per visitar-lo, encara que lo normal es que et porti un guia, però entre que nosaltres sóm més xulos que ningú i també, tot s’ha de dir, el que ens tenia que guiar li feia una mica de pal moure’s, finalment hem acabat llogant una per tot el dia per nosaltres sols, sense guia ni res, i així, amb el German davant i el Pol darrere, i com bonament podíem, hem començat a remar pel tranquil llac del Phewa Tal amb tot el dia per davant i sense saber molt bé cap a on anar.

Uns 30 minuts han calgut per que pilléssim una mica com anava això dels rems i un cop estava tot controlat ens hem dirigit cap al temple de Varahi Mandir, situat en una petita illa enmig del llac, i on nombroses barquetes mantenen un tràfic constant cap a la bora del llac carregats de fidels. I allà enmig, nosaltres fen de pirates. Dic fent de pirates per que ha semblat més un abordatge que un altre cosa la nostra arribada a la illa, però desprès d’alguna que altre burla, finalment hem pogut ficar peus a terra (i secs..) i visitar-la.

I després, doncs a seguir remant. O més ben dit flotant, perque llavors ja ha arrivat el moment de deixar- nos portar durant una bona estona per la corrent i res més. Les tranquiles aigües del llac amb les muntanyes de fons creavent un escenari idoni per no fer res i no el podiem desaprofitar. Fins que ens ha entrat la gana i un altre cop cap a terra ferma a buscar algu de menjar.

El dinar ho hem solucionat com un mer tramit més, i al primer lloc que hem trobat que ens feien el Chowmein (que fem servir com a preu de referencia) barat, ens hem ficat i ho hem enllestit el més rapid que hem pogut, i de nou cap a l’aigua.

Ara tocava acostar-nos cap al dens bosc que limitava el llac per l’est per a veure que hi havia i quina a sigut a nostra sorpresa quants el primer que ens hem trobat a sigut una gran familia de monos saltant de branca en branca.

Quant ens acostàvem ja anàvem veien com, al damunt dels arbres, les branques es movien d’una forma massa exagerada i només a calgut afinar una mica la vista per distingir als petits simis jugant o traient-se les puces un al altre.

I a partir d’aqui ja no ha calgut parar molt atenció ja que, a mesura que ens anavem movent per la costa, ells ens anàvem seguint de branca en branca realitzant uns salts increïbles. Molt curiós. I amb ells hem estat fins que, juntament amb el sol, hem decidit que ja era moment de tornar a terra ferma i deixar lo dels pirates per un altre moment. I contents pel que havíem viscut, ens hem encaminat de nou cap a l’hotel, on ens hem trobat al segon personatge del dia, al Kurt.

El Kurt es un americà que porta al mateix hotel que nosaltres d’es de que vam arribar i amb el que havíem creuat unes quantes paraules però res més. Però aquesta tarda a donat la casualitat de que ens hem juntat els cinc a la Terraza del hotel i hem començat a parlar. Fins aquí tot normal. Al cap d’una estona, ell, a marxat a sopar (serien les 18:30) però no se que se li deu haver passat pel cap que, al cap d’una estona ha tornat i ens ha dit que ens convidava a sopar a un koreà que hi ha a la borera del llac. Primer ens hem quedat una mica estranyats i sense saber que dir, més que res per l’hora que era, però mira, no farem el lleig, i en un moment estàvem llestos per anar a sopar amb aquell home que acabàvem de conèixer com qui diu però amb el que hem passat una molt bona estona. I el sopar boníssim, clar. Per que us feu una idea, amb lo que s’ha gastat el Kurt aquesta nit, nosaltres quatre dinem i sopem durant dos dies. Realment tampoc a sigut tant el que s’ha gastat  (uns 20€ al canvi) però es que estem d’un estalviador que no vegis. Ara, gana no passem això segur.

I d’aquesta manera tant inesperada s’ha passat el dia. I a poc més de les 22:00, a dormir.

———–

11-12-2008

Últim dia i a la selva…

I l’últim dia aquí a Pokhara arribava. La veritat es que els dies passant volant i ahir parlàvem de que ens moríem de ganes de deixar Turquia i avui ja estem pràcticament apunt de deixar Nepal. Sembla mentida. Però es el que hi ha i l’únic que podem fer es viure amb intensitat el moment que dura molt poc. Però bé, al que anàvem. Que ens hem plantat en l’últim dia aquí a Pokhara i que demà, per aquestes hores, estarem pujats en un elefant (si, fent el guiri) entre la selva de Chitwan. I com que a partir de demà començarem una espècie de marató que ens haurà de portar, en poc més de deu dies, fins a Kerala, al sud de la India, doncs que millor que aprofitar el dia d’avui per reunir forces pel que ens espera (la veritat es que es una escusa com un altre per seguir fent el que portem fent des de que vam arribar el passat dilluns) i ens hem passat el dia entre la terrassa de l’Hotel i fent algunes petites compres d’ultima hora, com uns pantalons curts pel German i el Pol (idèntics) i uns medicaments per la tos per l’Araceli i la Monica, i poca cosa més. 0 historia. Demà, ja serà un altre cosa, ja…   





Crònica 3: Nepal I – Kathmandu

8 12 2008

02-12-2008

Nepal, un país enmig del Himàlaia

Les 9 hores d’espera a l’aeroport de Sharjah van passar com bonament van poder, entre partides de cartes i passejos amunt i avall per la terminal de sortides esperant que arribés el moment de marxar, que, d’altra banda, semblava que no arribés mai. Ja no eren les 36 hores que portàvem d’escala a Sharjah, ni tampoc eren les 15 hores que havíem estat ficats a l’aeroport Sabhia Gokzen d’Istanbul, ni els quatre dies sense La Fiera esperant volar de nou. Eren els prop de 20 dies que portàvem des de la nostra fatídica arribada a Ankara després de la Capadoccia i en els quals no havíem fet res més que retrocedir i retrocedir, fins al punt que la sensació que ens donava aquets vol cap a Kathmandu, no era un altre que la de trencar unes cadenes que sense nosaltres haver fet res per merèixer-les, ens havien ficat.

Però com tot, el moment va arribar.

Puntual, el vol d’Air Arabia, que ens havia de portar cap a Kathmandu, va anunciar que obria les seves portes a la 13:00 en punt del migdia, i ràpidament cap allà ens vam dirigir pel que pogués passar. Però sortosament, sense cap imprevist, i sota l’atenta mirada d’uns 200 nepalesos que tornaven cap casa després de buscar-se la vida als Emirats i que no entenien que fèiem allà enmig, en poc més de 15 minuts estàvem tots quatre asseguts als nostres seients, a la banda esquerra de l’avió per si hi havia sort i arribàvem a Nepal amb suficient llum per veure el Himàlaia, i sabent que, això, ara ja sí, ho teníem.

Els flaps es van desplegar sense problemes i a les 14:00 ja estàvem sobrevolant Oman (que queda pendent), per després creuar el Golf Pèrsic, agafar la costa d’Iran (el més aprop que hem estat del país Islàmic) i del Pakistan, fins a la desembocadura del Indo a Karachi, on ja vam enfilar el nord-oest de l’Índia fins al Nepal.

I d’aquesta manera vam arribar al petit Aeroport de Kathmandu, ja de nit, amb lo que la vista del Himàlaia l’hem hagut de deixar per més endavant, i amb una cara bastant demacrada després de més de 48 hores sense parar, periple al qual, per això, ja li quedava poc per acabar.

Després de comprovar que les nostres maletes no estaven ni a Nairobi ni a Khartum, sinó que havien sobreviscut a una escala de dos dies, de treure’ns una Visa per un parell de setmanes i de tenir que canviar algo de rupies nepaleses per poder arribar a l’hostal, no estàvem per regatejar gaire preus i ens vam pujar al primer taxi que vam trobar i que ens va dir un preu raonable (encara que sabíem que podíem fer aquell trajecte per poc més de la meitat), i ens vam deixar portar, ja pel carril esquerra, cap al Kathmandu Peace Guest House, on teníem quatre llits esperant-nos, enmig d’uns dels típics talls de corrent d’aquí a Kathmandu.

D’una altre manera, tornàvem a rodar…

————-

03-12-2008

Kathmandu, per nosaltres, el principi del camí

Tot i no voler posar-nos despertador per poder descansar desprès dels dos últims dies, les ganes de descobrir Kathmandu van poder més que el cansament acumulat i a les 9:00 del matí ja estàvem esmorzant (dutxats i tot) i parlant amb el Krishna, el director d’una agència de trekking i turisme que havia fet venir el de l’hotel i que era capaç d’organitzar-nos, en un moment, tots i cada un dels dies que passéssim al Nepal, des d’un trekking de 21 dies al voltant dels Annapurna fins a sobrevolar l’Everest amb una vella avioneta, aquest home era capaç de aconseguir-nos absolutament tot. Però clar, la nostra idea no era la d’una excursió guiada pel Nepal en autobusos amb aire acondicionat així que el Krishna ens servia de poc però, tot i així, no se’n va anar amb les mans buides del tot, ja que, el que sí que vam contractar va ser un pack de tres dies i dues nits al Park Natural de Chitwan, on, per 50€ ens entrava, tant l’hotel com tots els àpats, el transport Pokhara-Chitwan i Chitwan-Frontera Índia, l’entrada al parc, i des de Safaris per la selva en elefant a passejos riu amunt amb canoa. I fer una mica el guiri de tant en tant no està malament.

I així ens plantàvem per fi a les portes de Kathmandu.

Després d’una primera impressió bastant caòtica de la ciutat, poc a poc li vas trobant el punt. El primer que et sorprèn és la inexplicable fluïdesa al carrer. Els carrers de Kathmandu són un entramat de petits carrerons que comparteixen els moltíssims vianants amb els petits taxis coreans, els rickshaw’s i les moltes motos i bicicletes que hi circulen contínuament. Tot barrejat, sense cap ordre aparent, roçant lo impossible, però amb un estrany equilibri que fa que tot pugui ser, i realment ho és.

Una altre cosa que et sorprèn de Kathmandu és la quantitat de temples i temples que té repartits per, absolutament, qualsevol punt de la ciutat. Miris on miris hi pot haver un. Des de temples de tres teulades i de 20 metres d’alt, a petites estatuetes de buda que potser tenen 5 segles d’antiguitat i que a qualsevol altre lloc del món serien unes de les peces més preuades de qualsevol col·lecció, aquí conviuen amb tota naturalitat, potser amagades darrere d’un quiosc, o d’una paradeta de momos, amb la quotidianitat de Kathmandu.

La idea pel primer dia era de tenir una primera presa de contacte amb la ciutat i que millor que perdre’s pel caos dels carrerons que formen el seu centre per tenir-la. Després del rutinari canvi de divises ens vam dirigir cap a la Tahiti Tole , on començava un circuit a peu d’una guia que portàvem i que com a punt de partida per conèixer Kathmandu ja ens serviria.

Era aquest punt on es sortia de Thamel, el barri dels motxillers d’avui, i va ser en aquest punt on vam decidir que no en quedaríem més a Thamel. Així que, demà, ja que teníem reservades dues nits, canviaríem d’hotel i també de barri. Allò era un agobio. A part dels venedors de hachis, de bàlsam de tigre i els conductors de Rickshaw que et van perseguint pel carrer, és també on els “viatgers” , sense haver de fugir de les seves comoditats, s’allotgen i fan del Barri un occident a orient. I no estàvem aquí per això. Així que amb això decidit, ens podíem perdre per Kathmandu sense ninguna pressa, i així vam anar passejant, entre temples amagats al fons de carrerons on monjos tibetans donaven de menjar als coloms per harmonitzar el seu Kharma i Stupes, al voltant de les quals, les famílies rentaven la roba i bombejaven aigua del pous sagrats. Fins que vam arribar a la Plaça Durbar.

Aquesta plaça, és el lloc on es coronaven els reis i on vivien (Durbar vol dir Palau) i com a tal, és el centre de la vida tradicional de la Ciutat. A més, no només alberga el palau, sinó que també infinitat de temples, com l’imponent Maju Deval, que des dels seus 6 pisos esglaonats, domina tota la plaça.

Però avui no era el dia que visitaríem la Plaça. El que si faríem era fer-nos el carnet de soci, un passi, amb foto inclosa, que et serveix per no tenir que pagar els dos euros que costa la entrada un altre dia. I Així ja ho teníem.

Ara ens dirigíem cap a la coneguda com Freak Street, el carrer on es dirigien tots els hippies que als anys 60 i 70 van inundar Kathmandu amb les seves excentricitats i que van fer que aquets carrer es conegués com es coneix avui dia: el carrer dels Frikis. Avui dia ja no es troben molts (alguns encara sí que n’hi ha…) d’aquells il·luminats que anaven cap a l’est, però el que sí que encara està allà es el Snowman. Un Café que des de fa més de 40 anys té el títol de fer el millor pastís de xocolata del món: el Chocolate Love, i cap allà que anàvem. Aquest lloc ens el va recomanar un Italià que ens vam trobar a Istanbul, i al que, a partir d’ara, li estarem eternament agraïts. Quin Pastís!! Impressionant, sense paraules. Una explosió de Xocolata a la boca, amb un equilibri total, la perfecció feta pastís. Ja havíem trobat la Perla de Kathmandu. I després d’això, doncs ja poc més podíem fer, i de poc serviria que us escrivís res, per que res supera el Chocolate Love, així que millor ho deixo aquí. I demà, un altre dia.

————–

04-12-2008

Swayambhunath, macacos, chinches i paranoies…

Teníem dues coses a fer pel dia d’avui; La primera canviar-nos d’Hostal, ja que tot i que al Kathmandu Peace Guest House estàvem molt bé, i tampoc pagàvem tant (3$ persona i nit), a Freak Street, on volíem anar, encara eren més barates les habitacions i sobretot, no estem al barri de Thamel, que per més dies és un veritable agobio. Mentre que l’altre cosa que teníem pendent era anar a visitar Swayambhunath, o també conegut com a temple dels monos, a les afores de Kathmandu.

Així que ven d’hora, després d’esmorzar i confirmar la nostra reserva per Chitwan amb el Krishna, pagàvem i deixàvem les nostres habitacions per dirigir-nos cap el, com deien els hippies als anys 60, final del camino.

Abans per això, teníem alguna que altre cosa per fer. Una era mirar de comprar-nos una funda per la motxilla que, apart de per si plou, també ens servís per no tenir les butxaques de la motxilla tant a mà, i l’altre parar en una botiga de tatuatges que ens havia recomanat el Krishna a preguntar quatre coses. I que de què ve això del tatuatge? Doncs mireu. Encara era a Turquia quan en una d’aquelles últimes tardes esperant que arribés el dia de marxar, a l’Araceli no se li va ocórrer res més que dir que es tatuaria Quatre Rodes i un Destí en nepalí. I així es va quedar. Però ahir, en algun moment del dia algú va veure una casa de tatuatges i ho va recordar, i així, com qui no vol la cosa, tots quatre estàvem liats a fer-nos-el en alguna part del cos.

I allà estàvem, amb les motxilles, dins d’un petit, però molt nét, estudi de tatuatges dient-li al noi que ens tatués Quatre Rodes i un Destí, i que fes a tots quatre el mateix. El noi no s’ho acabava de creure, i després de fer-nos un preu especial per tatuatges en grup, quedàvem pel dia següent amb ell per començar la feina.

I ara sí, amb el dos recadets ja fets, cap a la Dauhlagiri Guest House, una pensió que ahir vam acabar trobant, ja una mica farts de buscar i buscar lloc per dormir, i que, com hem pogut comprovar només arribar, el fet de que les haguéssim vist sense llum havia influït molt en la decisió, ja que netes, netes, no és que estiguessin. Però be, tampoc seria per tant i ens esperava el Temple dels monos així que després ja ho arreglarem.

De les 300 rupies que demanava al principi, al final van acabar sent 150 (i lo normal son 130), però això va així amb els taxistes. Sempre diran el doble, tu fas que marxes uns quants cops i al final arribes a la meitat i acceptes, i tot i així, segur que més econòmic podria ser, però som quatre i ja ens està bé.

A poc més de dos quilòmetres de Kathmandu es troba el Temple de Swayambhunath, o més conegut com Temple dels Monos, un gran Temple Budista situat en lo alt d’un turó des d’on controla tota la ciutat. Però el que té d’únic aquí a Kathamndu és l’esquadró de monos que guarden els seus vessants, i que estant tant habituats al contacte amb les persones que campen per allà amb tota naturalitat aprofitant-se de les restes dels humans. Realment és molt curiós, ja per les dretes escales d’accés al temple, tels trobes per tot arreu, en família o solitaris, i convivint amb tota naturalitat amb els tibetans que habiten el temple, i quan arribes a dalt, més del mateix. Te’ls pots trobar tant abocant un cubell d’escombraries, com a dins d’un mausoleu de Buda de 6 segles d’antiguitat.

I donant voltés per allà estàvem fins que ens n’hem adonat que algú ens seguia. Feia com un quart d’hora que un grup de quatre nois ens seguia a una certa distància i allà on anéssim ells venien. Al principi pensàvem que era per simple curiositat però és que ja portaven molta estona i no donaven molt bon rotllo la veritat. I a més, després n’han arribat 2 més i, no se, molt estrany, i ja si et comença a entrar la paranoia, doncs mira, que millor marxem. I així, amb la nostra paranoia al damunt, un altre Taxi i cap a Kathmandu de nou.

I quan hem arribat al nostre nou Hostal, doncs que ens ha donat la segona paranoia. Tant aquest matí com ahir, quan vam vindre a les habitacions ho vam fer amb molta pressa i sense mirar gaire bé. Sabíem que no era res de l’altre món el Dhaulagiri Guest House, però és que quan ens l’hem mirat bé…Allò era massa. Però bé, amb la merda encara es pot conviure algun dia, però és que després ens hem donat compte que un dels dos llits no tenia matalàs, no hi havia aigua al lavabo, ni, òbviament, llum, i ja ens ha tornat a entrar la paranoia amb els chinches i això sí que encara no. Així que la Mònica i el Pol s’han anat a buscar un altre hostal per si trobaven alguna cosa, i quan han arribat i han dit que sí, en menys de 5 minuts ja estàvem amb la motxilla de nou a l’esquena baixant les escales i pensant que li diríem a la dona. I bé, el que era d’esperar, que ens volien cobrar la nit sencera, tot i que a l’habitació posa ben clar que si marxes abans de passar la nit (ja els hi haurà passat més d’una vegada) havies de pagar només el 30%, i uns que sí, altres que no, finalment, després de la discussió de rigor, sortíem del fosc portal de l’hostal per dirigir-nos cap al Hotel Sugat, en tota la Plaça Durbar, on pel mateix preu (al canvi, 3€), teníem una habitació doble amb vistes al centre neuràlgic de Kathmandu. És, per fer-vos una idea, com si tinguessis una habitació al Corteingles de Plaça Catalunya. Ara sí.

I així, entre mudança i mudança, s’ha passat el nostre tercer dia a Kathmandu. Una altre visita al Snowman, com no, i a dormir.

————

05-12-2008

Txar Pangra ro Ek Gontobbe

Avui el dia, òbviament, només tenia un propòsit. I estava clar. Així que cap allà a les 8:00 ens aixecàvem al nostre nou hotel, amb només una cosa en ment: demà, a la mateixa hora, tindrem alguna cosa de La Fiera amb nosaltres. I així doncs a esmorzar.

Escollíem un lloc nou, per variar, ara era el torn d’un Café a Freak Street, just davant de l’Annapurna Lodge. I bona elecció, la veritat, de moment el més econòmic que hem trobat (65 rupies) i amb un té Nepali amb canella molt bo. I esmorzats, i després d’haver de contemplar un d’aquells espectacles que alguns viatgers porten el damunt, i que et fan sentir vergonya aliena, ens hem dirigit cap a la parada de Rickshaw de Durbar Square per agafar un que ens portés cap a Thamel, a veure que era millor per la nostra salut coronaria, si això o el Taxi.

I la veritat és que es passa una mica menys de por (tampoc molta menys, eh…)que amb el Taxi, però a mi això que hem porti a mi i a un altre un pobre home que fa mig com jo, doncs que voleu que us digui, com que massa no hem fa, així que crec que aquesta serà la primera i última vegada que pugi en un d’aquests.

Però amb les consciències a part, ja estàvem a Thamel i ara ja només tocava dirigir-nos cap a l’estudi Jad Tatoo, on arribàvem, com era previsible, massa puntuals i on encara ens hauríem d’esperar com una hora per poder començar.

Hora que aprofitàvem, per no estar parats, per a canviar algun Travel txec que ens començava a fer falta i per mirar de reservar ja el nostre tiquet de bus per marxar ja cap a Pokhara el pròxim Dilluns. Però com no podia ser d’un altre manera, la magnifica Lonely Planet estava equivocada i on ficava que sortien els busos econòmics cap a Pokhara (2,5€), resulta que el que hi havia era una companyia de luxe que et cobrava18€ pel mateix recorregut, i que, òbviament no hem agafat. Per sort, més tard, el Krishna, amb el que tenim programat lo de Chitwan, ens ha pogut vendre uns tiquets per uns 5€ pel proper dia 8.

I amb tot això, ja era l’hora. Els primer han sigut l’Araceli i el Pol, mentre el German i la Mònica anaven a mirar el bus per demà anar a Dhulikhel. I a les dues hores uns sortien amb una frase escrita a la pell i els altres entraven a escriure-se-la. Sense gens de mal i tot molt professional, per menys de 20 euros ja portaríem Txar Pangra ro Ek Gontobbe per sempre amb nosaltres.

I tocava dinar. I després de dinar, els postres, i on sinó? Doncs si, al Snowman, Chocolate Love per tots i cap a l’Hostal que avui toca tall de llum de 18:00 a 21:00. I a esperar que passin aquestes tres hores, i el millor lloc per que passin són a la teulada de l’Hotel, jugant a cartes mentre contemples com l’activitat frenètica de Durbar Square poc a poc es va apagant fins a deixar pas al repicar de la canya de Bambú del policia amb el terra i a la foscor.

Però amb la llum de les 21:00 perd algu d’aquesta imatge de ciutat en toc de queda i es el moment que aprofitem per baixar a sopar algu, a veure si per fi trobem el nostre lloc , però com que sembla que aquest es resisteix a arribar, després d’uns altres chowmeins sense pena ni gloria, de nou a desfer el camí cap a l’Hotel i a dormir, que demà ens toca aixecar-nos a les 6:00 del matí, com en els vells temps.

————–

06-12-2008

Lalitpur, o la Ciutat de la Bellesa

L’ intenció que teníem per avui era visitar el poble de Dhulikhel, als afores de la Vall de Kathmandu, ven aprop de la frontera tibetana. Els principals atractius que te Dhulikhel es que es tracta d’un molt bon mirador del Himàlaia, juntament amb que, segons la llegenda, molt aprop d’aquí es on Buda es va trobar una tigressa apunt de morir de gana i sense poder alimentar els seus cadells, i de tant com aquella imatge va apenar a Buda, aquets es va deixar menjar per la tigressa. A conseqüència d’això, Dhulikhel, es un punt de peregrinació budista molt important i conta amb nombrosos temples i monestirs enmig de les escarpades muntanyes. I no només això, sinó que ja només el transport cap al poble ja es tot un espectacle, ja que el destartelat bus que et porta, triga ni més ni menys que dues hores per fer 30km. Imagineu-vos.

Però només aixecar-nos, cap allà a les 6:00 del matí, tant l’Araceli com la Monica no estaven gaire fines. Suposo que entre els canvis de temperatura d’aquests últims dies, units amb la gran quantitat de contaminació que es respira diàriament pels carrers de Kathmandu, han fet que s’aixequessin molt carregades de mocs i hem decidit deixar l’excursió per un altre ocasió.

Així que dormiríem una mica més i després aprofitaríem el dia per anar a visitar Patan, també coneguda com Lalitpur, que significa La ciutat de la Bellesa, i que esta situada al sud de Kathmandu, separada d’aquesta ultima pel riu Bagmati.

Com que no disten més de 5 km una ciutat de l’altre, ens hem decantat pel taxi, que per 150 rupies (1’5€) ens a portat de la Plaça Durbar de Kathmandu fins a una altre Plaça Durbar, la de Patan.

Aquesta, es el cor de Patan, i compte amb un numero molt superior de temples, Stupas i Bahals, que la de Kathmandu. Només arribar, el color del totxo que desprèn tot el que hi ha a la plaça, terra inclòs, ja et senyala el desplegament espectacular d’arquitectura newar que hi ha allà en poc més de 200 metres quadrats, només alterat per algun temple de clara influencia hindú i que no fa més que augmentar la grandiositat del lloc.

Per aquí comencem la nostra visita a Patan, passejant tranquil·lament entre temple i temple, mirant com la gent renta la roba o a ella mateixa en els nombrosos bahals que hi ha repartits per la ciutat, i mirant de no perdre’ns entre els tunels-carrerons d’aquesta. Com a Kathmandu, els temples te’ls trobes en els llocs més inesperats i de qualsevol forma. Surreal ha sigut quant ens hem creuat amb els que, probablement, són els objectes de culte més antics de tota la Vall de Kathmandu, unes especies de megàlits de pedra enmig d’una plaça i que, per sorpresa nostre, s’estaven fent servir en aquell moment com a pal de la llum. Com ja sabem, Kathmandu es, especial. Un dels temples que més ens a agradat a sigut el de Kumbeshwar, no per que la seva arquitectura sigui molt espectacular (tot i que es un dels tres temples de cinc teulades que hi ha a la Vall) sinó per que, al ser festiu, gran quantitat de fidels estaven repartits pel pati fent ofrenes a Shiva, a qui està dedicat. Des de simples rams de flors fins a fogates amb parres o murals amb sorra de diferents colors al terra. Tothom vivint el seu moment. Ha sigut realment molt agradable està allà. Però com que tampoc volíem incomodar a ningú, 5 minuts i cap endavant. Realment, els temples són petits reductes de tranquil·litat del caos de la ciutat i hi ha vegades en que et quedaries més estona rondant i contemplant, o simplement descansant, que la que al final et quedes però al no saber si la teva presencia incomoda o no als fidels, doncs acabes marxant. Però això ja ho anirem veient sobre la marxa suposo.

I passejant pels carrers de Patan s’ha fet l’hora de dinar, i com que ja tocava netejar els tatuatges, doncs un altre taxi fins a l’altre Plaça Durbar, la de Kathmandu i a dinar algu per Freak Street. Després visita de rigor al Snowman, on, com no podia ser d’un altre manera, hem tornat a gaudir de quatre Chocolate Love, que cada cop estan més bons. Sens dubte, els pastissos més bons que hem provat mai (i mira que els de la Pardo estan bons, eh).

I com que sembla que per aquesta nit s’està preparant algu a la plaça, que està plena de gent muntant uns rudimentaris escenaris amb ferralla i bambú, doncs cap a l’habitació a mirar de descansar una estona i aprofitar per escriure algu que a les 17:00 se’n torna anar la llum.

Mentrestant, la gent seguia arrivant a la plaça i quant, puntual, han tallat la llum, aquesta ja estava practicament plena. I llavors el concert a començat. Diversos grups de musica nepalesa (molt millor que el Pop turc, això segur) han anat tocant les seves cançons mentre la gent, a les fosques pel tall, s’entregava com si dels Rolling es tractés.

Una nota curiosa es que quant tot el barri estava a les fosques, el concert tenia electricitat, però en canvi, el Temple dels monos, que es veu als afores de Kathmandu des de l’hotel, estava apagat i això que mai ho està. I només acava el concert, el temple s’ha encés. Sembla que tot no pot ser i si la gent vol concert, el temple es té que quedar a les fosques.

I després de contemplar el concert des del nostre mirador de luxe de la terraza de l’hotel, que millor que anar a fer-li una altre visita al Snowman. La segona d’avui, on tampoc han faltat els Chocolate Love de rigor. Portem una mitja de dos visites al dia que no està gens malament pel tros de pastís que et donen.

I després d’això, doncs de nou a la terraza de l’hotel, a seguir contemplant la Plaça Durbar des de les alçades i a fer temps per sopar, i dormir.

————–

07-12-2008

El comiat de Kathmandu i la Kumari Devi

Demà ja marxem de Kathmandu, i avui, d’alguna manera, era el dia de fer tot el que ens havia quedat pendent. Després de prendre’ns l’ultima esmorzar al Mountain Café (deixeu-me que us expliqui en que consisteixen per que crec que encara no sabeu de que va…Truita de verduretes, patates estofades amb tomàquet, torrades, i té…tot per 0,85€) ens hem tornat a dirigir cap a Thamel per canviar un Travel Xec, amb el que hem d’arribar ja a la India, i mirar de trobar d’una vegada un sac de llençol per portar-nos, per quant ens torni a passar lo del Dahula Guest House. Amb les dos coses enllestides en poca estona, i pagat ja el hotel i tot, ja podíem centrar-nos en visitar per fi, desprès de quatre dies dormint en ella, la Plaça Durbar. Entre una cosa i un altre sempre la deixàvem per un altre dia i com que avui ja no tenim un altre dia, doncs era o ara o mai. I a punt a estat de ser mai, per que si els del lloc on hem anat a dinar arriben a trigar una mica més per servir-nos (1:30-2:00) haguéssim sortit d’allà de nit. Però finalment hem tingut el nostre moment per la Plaça, li hem fet la foto de rigor a un parell dels personatges que van per la plaça vestits de ermitans i que per una monedeta posen molt be per una foto i ens hem dirigit cap a la Kumari Bahal, on viu la Kumari Devi, o el que es el mateix, la deessa vivent.

Per si no hi hagues prou en tenir centenars i centenars de deus, deesses, Budas i avatars, a més, al Nepal també hi ha una deessa vivent. Una nena que habita aquest temple enmig de la Plaça Durbar des de que es escollida fins que es jubila (quant li ve la primera regla). Hi ha varies histories que expliquen aquets fet. Des de la d’un rei Malla que va tenir relacions pedófiles amb una nena, que, a consecuencia d’aixó, va morir, i en forma de penitencia, el monarca va inaugurar això de tenir una nena deessa a la que venerar o un altre que diu que un dia va desapareixer del reialme una nena posseïda per la deessa Durga i que quant la reina es va assabentar, va ordenar al seu marit que la portes de tornada i la tractés com a una auntentica deessa.

No se, sigui quin sigui el motiu, lo cert es que està allà. I quant hem entrat al temple on viu, un guia ens ha dit que no fessim fotos, que surtiria a saludar la Kumari, i que si et mira dona bona sort. I d’una finestreta de fusta a aparegut una nena, que amb prou feines tindria 5 anys, tota pintada i engalanada, que estic segur que no tenia ni idea del que estava fent allà.

Però es que la historia es molt curiosa. A la Kumari se la tria d’una especie de casting entre les nenes d’una casta de platers i joiers newar de la ciutat. Aquestes nenes tenen que cumplir, ni més ni menys, que 28 requisits fisics, entre els que van la forma de les dents o el to de veu, i un cop estàn totes seleccionades, se les fica en una habitació amb 108 caps de búfal i sels hi fica musica estrident mentre ballen uns homes amb unes mascaras lletxisimes. I obviament, la que ni s’inmuta, es la Kumari escollida. Llavors es traslada amb tota la seva familia a la Plaça Durbar fins que té la seva primera regla, moment es que es jubila i torna a ser una mera mortal. I suposo que després qualsevol aguanta a la nena. Per això diuen que casar-se amb una ex-kumari porta mala sort.

I havent vist a la Deessa vivent del Nepal en persona, ja si que ho havíem fet tot, i només quedava acomiadar-nos del Snowman, on avui tocava ració doble ja que era la ultima: Pastís i batut!! Toma ja!!

L’Araceli queia en l’ultim moment de la ultima visita al Snowman ja que el refredat encara li dura una mica i a preferit quedar-se descansant a l’Hotel. Així que ja ens veus a nosaltres tres anant emocionats, per 8a vegada en 4 dies, cap el fosc carreró on es troba i demanant-nos, no només un Chocolat Love per cadascú sinó a part, un batut: L’Araceli i el German de Banana i Lima i el Pol de Banana i més Xocolata. No cal dir que ha estat massa agosarat i que hem sortit d’allà com bonament hem pogut, apunt, apunt de una sobredosis de sucre, però que nos quiten lo bailao!!

La veritat, per això, es que hem anat una mica tard cap al Snowman, ja que després, enseguida, sens ha fet l’hora de sopar i això si que ho hem pagat car, ja que la sopa de verdures i bolets més una trentena de Mumus han pogut, de sobres, amb nosaltres 4, que hem arribat amb prou feines al hotel per fer les motxilles i caure apunt d’explotar i amb la digestió funcionant a tot drap. Realment com demà al de mati no puguem anar al lavabo, les 7 hores d’autobús per arribar a Pokhara poden ser tot un espectacle. Ja veurem que passa…