Crònica 2: Emirats Àrabs Units – Sharjah, 32 hores entre petrodòlars

Com era d’esperar, l’únic vol que sortiria amb retard de l’aeroport d’Istanbul seria el nostre, que va acabar agafant la pista per enlairar-se cap allà a les 2:15 del matí. Després d’aquest petit contratemps, però, tot aniria sobre rodes i cap allà a les 8:00 del matí (hora del Golf), aterràvem a l’aeroport internacional de Sharjah per fer la nostre macro escala de 32 hores en aquest curiós i alhora desconegut país de la península aràbiga.

Ja arribant, t’adones del que es tracta: una ciutat feta des de l’aire, enmig d’un rigorós desert que l’envolta però que no pot amb els petrodòlars dels emirs. Però anem per parts; només baixar de l’avio toca tramitar la visa. En aquests cas no es ningun problema ja que pels ciutadans espanyols, la visa de turista es gratuïta per un període inferior a trenta dies i com que nosaltres només en gastaríem un, la cosa es va traduir en un segell escrit en àrab estampat al passaport i ja està.  I amb la nostra situació ja regularitzada ja només ens quedava mirar que podíem fer per que aquest dia i mig passes de la forma més ràpida possible.

Al sortir , el primer que et sobte, després de la calor enganxifosa que fa tot i ser les 9:00 del matí, es la quantitat de cotxes de luxe (fins i tot els taxis eren uns senyors cotxes) que circulen per les impecables carreteres que porten al aeroport. 4×4’s conduits per homes amb túniques blanques fins als peus i palestins al cap amb les seves 2 o 3 dones cobertes amb xadors negres que només deixen veure els seus intensos ulls foscos. La opulència en estat pur.

I un cop vist el panorama, doncs a moure’ns una mica. La idea era mirar d’arribar a Dubai, que es l’emirat veí, situat a uns 30km de Sharjah, i contemplar el circ que hi ha muntat allà per després, ja per la nit, tornar al aeroport a dormir i esperar el nostre vol de demà. Però ja des d’un principi vam veure que això, amb la cartera com la portàvem seria difícil.

Òbviament, no hi han masses autobusos que passin per l’aeroport, de fet només hi ha un, i que només arribar a Sharjah, després des d’allà s’ha de mirar d’agafar un altre autobús que et porti fins a Dubai, quina part, ja es un altre cosa. I fer això ens costava uns 60 euros…no està gens malament. L’altre opció era el taxi, 50euros. I Només en transport. Així que ràpidament vam declinar l’oferta d’anar a veure illes artificials amb forma de palmera i hotels de 7 estrelles i ens vam decidir per visitar Sharjah, on ens trobàvem, i on “només” ens gastaríem uns 10 euros en l’autobús.

Només sortir de l’aeroport, et dones conte de fins a quin punt es pot construir una ciutat a la carta amb bitllets a les butxaques. Amplies avingudes en el bell mig del desert, això si, amb la seva gespa inmaculada tallada a mà pels immigrants hindús  i els seus aspersors regant-la en tot moment per que, clar, no s’assequi. Mesquites noves de trinca, enmig del  no res. Petits palaus  encolumnats amb piscines i Range Rover’s al jardí. I tot això amb la companyia omnipresent de la rogenca sorra que el vent transporta del desert.  

A mesura que entravem a Sharjah ciutat, travessàvem els barris industrials, on viuen i tenen els comerços els immigrants, que aquí als emirats, constitueixen més del 60% de la població. I amb ells el tràfic s’anava fent més i més dens fins a quedar-nos completament parats. No havíem dormit pràcticament res, el calor ens estava deixant més tocats encara si cal i no sabíem absolutament res d’on estàvem. I per acabar-ho d’arrodonir, el bus ens va fer baixa en un punt determinat indicant-nos que per aquella direcció trobaríem el que buscàvem, el City center. I quina va ser la nostra sorpresa quant, després de caminar sota el sol d’Aràbia durant una estona ens ben assabentar que on ens havia enviat el conductor de l’autobús no era més que un edifici que es deia així: City center! El que faltava. Perduts enmig d’un emirat, sense gairebé dírhams, amb el sol escalfant a més no poder i morts de són. Així que vam prendre la decisió encertada i cap allà a les 14:00 de la tarda, de nou a agafar l’autobús que ens portés un altre cop sota l’aire condicionat del aeroport. I encara en quedàvem 24 hores per que sortís el nostre avió cap a Kathmandu.

Vam passar la tarda contemplant. Només mirant. Fixant-nos amb les actituds de la gent, en la manera de fer, dels homes, de les dones, dels immigrants, dels policies. Només contemplant, i la veritat es que va ser prou interessant. Aquest porten el mocador d’aquesta manera, aquests de l’altre, aquestes dones no van tapades del tot, aquestes si. I tot això barrejat amb els saris de les hindús que anaven a recollir els seus familiars a l’aeroport i dels coreans, que treballaven en gairebé tots els comerços, i del luxe, i una barreja molt curiosa la veritat.

I de la manera en que ja estem acostumats, doncs la tarda va anar passant, i al dirigir-nos  cap a la porta que ens tocava per recollir els nostres bitlles per poder entrar ja a la zona d’embarcament i poder passar més tranquils la nit sense tantes mirades al damunt, doncs que resulta que, a diferencia del que pensàvem, no ens donarien els bitlles fins 3 hores abans de sortir l’avió. Que ens busquéssim la vida. I ja ens veus, en una cantonada, entre centenars de persones facturant les seves maletes, entre nens cridant que se li cauen els mocs, i al damunt d’un marbre que pot ser molt bonic, però que, òbviament, no està pensat per que ningú dormir al damunt, els quatre, com en una llauna de sardines, dormint, o intentant-ho, amb una dotzena d’ulls clavats a sobre en tot moment. Però tot i això, suposo que també degut a que el que havíem dormit la nit anterior havia sigut gairebé res, les nostres 4 o 5 horetes ja les vam poder passar mig dormint mig descansant, però que ja van fer el fet per poder aguantar fins a l’avió.

I seria cap allà a les 6:00 del matí, quant finalment hem aconseguit els nostres bitllets, que hem pujat les escales mecàniques que et deixaven davant del control policial per tornar a segellar el passaport amb la nostra sortida del Emirats Àrabs Units. Encara quedaven 9 hores pel nostre avió, però ja estàvem dins, i només tocava esperar. Ara si que ho teníem…Kathmandu.