Crònica 3: Nepal I – Kathmandu

8 12 2008

02-12-2008

Nepal, un país enmig del Himàlaia

Les 9 hores d’espera a l’aeroport de Sharjah van passar com bonament van poder, entre partides de cartes i passejos amunt i avall per la terminal de sortides esperant que arribés el moment de marxar, que, d’altra banda, semblava que no arribés mai. Ja no eren les 36 hores que portàvem d’escala a Sharjah, ni tampoc eren les 15 hores que havíem estat ficats a l’aeroport Sabhia Gokzen d’Istanbul, ni els quatre dies sense La Fiera esperant volar de nou. Eren els prop de 20 dies que portàvem des de la nostra fatídica arribada a Ankara després de la Capadoccia i en els quals no havíem fet res més que retrocedir i retrocedir, fins al punt que la sensació que ens donava aquets vol cap a Kathmandu, no era un altre que la de trencar unes cadenes que sense nosaltres haver fet res per merèixer-les, ens havien ficat.

Però com tot, el moment va arribar.

Puntual, el vol d’Air Arabia, que ens havia de portar cap a Kathmandu, va anunciar que obria les seves portes a la 13:00 en punt del migdia, i ràpidament cap allà ens vam dirigir pel que pogués passar. Però sortosament, sense cap imprevist, i sota l’atenta mirada d’uns 200 nepalesos que tornaven cap casa després de buscar-se la vida als Emirats i que no entenien que fèiem allà enmig, en poc més de 15 minuts estàvem tots quatre asseguts als nostres seients, a la banda esquerra de l’avió per si hi havia sort i arribàvem a Nepal amb suficient llum per veure el Himàlaia, i sabent que, això, ara ja sí, ho teníem.

Els flaps es van desplegar sense problemes i a les 14:00 ja estàvem sobrevolant Oman (que queda pendent), per després creuar el Golf Pèrsic, agafar la costa d’Iran (el més aprop que hem estat del país Islàmic) i del Pakistan, fins a la desembocadura del Indo a Karachi, on ja vam enfilar el nord-oest de l’Índia fins al Nepal.

I d’aquesta manera vam arribar al petit Aeroport de Kathmandu, ja de nit, amb lo que la vista del Himàlaia l’hem hagut de deixar per més endavant, i amb una cara bastant demacrada després de més de 48 hores sense parar, periple al qual, per això, ja li quedava poc per acabar.

Després de comprovar que les nostres maletes no estaven ni a Nairobi ni a Khartum, sinó que havien sobreviscut a una escala de dos dies, de treure’ns una Visa per un parell de setmanes i de tenir que canviar algo de rupies nepaleses per poder arribar a l’hostal, no estàvem per regatejar gaire preus i ens vam pujar al primer taxi que vam trobar i que ens va dir un preu raonable (encara que sabíem que podíem fer aquell trajecte per poc més de la meitat), i ens vam deixar portar, ja pel carril esquerra, cap al Kathmandu Peace Guest House, on teníem quatre llits esperant-nos, enmig d’uns dels típics talls de corrent d’aquí a Kathmandu.

D’una altre manera, tornàvem a rodar…

————-

03-12-2008

Kathmandu, per nosaltres, el principi del camí

Tot i no voler posar-nos despertador per poder descansar desprès dels dos últims dies, les ganes de descobrir Kathmandu van poder més que el cansament acumulat i a les 9:00 del matí ja estàvem esmorzant (dutxats i tot) i parlant amb el Krishna, el director d’una agència de trekking i turisme que havia fet venir el de l’hotel i que era capaç d’organitzar-nos, en un moment, tots i cada un dels dies que passéssim al Nepal, des d’un trekking de 21 dies al voltant dels Annapurna fins a sobrevolar l’Everest amb una vella avioneta, aquest home era capaç de aconseguir-nos absolutament tot. Però clar, la nostra idea no era la d’una excursió guiada pel Nepal en autobusos amb aire acondicionat així que el Krishna ens servia de poc però, tot i així, no se’n va anar amb les mans buides del tot, ja que, el que sí que vam contractar va ser un pack de tres dies i dues nits al Park Natural de Chitwan, on, per 50€ ens entrava, tant l’hotel com tots els àpats, el transport Pokhara-Chitwan i Chitwan-Frontera Índia, l’entrada al parc, i des de Safaris per la selva en elefant a passejos riu amunt amb canoa. I fer una mica el guiri de tant en tant no està malament.

I així ens plantàvem per fi a les portes de Kathmandu.

Després d’una primera impressió bastant caòtica de la ciutat, poc a poc li vas trobant el punt. El primer que et sorprèn és la inexplicable fluïdesa al carrer. Els carrers de Kathmandu són un entramat de petits carrerons que comparteixen els moltíssims vianants amb els petits taxis coreans, els rickshaw’s i les moltes motos i bicicletes que hi circulen contínuament. Tot barrejat, sense cap ordre aparent, roçant lo impossible, però amb un estrany equilibri que fa que tot pugui ser, i realment ho és.

Una altre cosa que et sorprèn de Kathmandu és la quantitat de temples i temples que té repartits per, absolutament, qualsevol punt de la ciutat. Miris on miris hi pot haver un. Des de temples de tres teulades i de 20 metres d’alt, a petites estatuetes de buda que potser tenen 5 segles d’antiguitat i que a qualsevol altre lloc del món serien unes de les peces més preuades de qualsevol col·lecció, aquí conviuen amb tota naturalitat, potser amagades darrere d’un quiosc, o d’una paradeta de momos, amb la quotidianitat de Kathmandu.

La idea pel primer dia era de tenir una primera presa de contacte amb la ciutat i que millor que perdre’s pel caos dels carrerons que formen el seu centre per tenir-la. Després del rutinari canvi de divises ens vam dirigir cap a la Tahiti Tole , on començava un circuit a peu d’una guia que portàvem i que com a punt de partida per conèixer Kathmandu ja ens serviria.

Era aquest punt on es sortia de Thamel, el barri dels motxillers d’avui, i va ser en aquest punt on vam decidir que no en quedaríem més a Thamel. Així que, demà, ja que teníem reservades dues nits, canviaríem d’hotel i també de barri. Allò era un agobio. A part dels venedors de hachis, de bàlsam de tigre i els conductors de Rickshaw que et van perseguint pel carrer, és també on els “viatgers” , sense haver de fugir de les seves comoditats, s’allotgen i fan del Barri un occident a orient. I no estàvem aquí per això. Així que amb això decidit, ens podíem perdre per Kathmandu sense ninguna pressa, i així vam anar passejant, entre temples amagats al fons de carrerons on monjos tibetans donaven de menjar als coloms per harmonitzar el seu Kharma i Stupes, al voltant de les quals, les famílies rentaven la roba i bombejaven aigua del pous sagrats. Fins que vam arribar a la Plaça Durbar.

Aquesta plaça, és el lloc on es coronaven els reis i on vivien (Durbar vol dir Palau) i com a tal, és el centre de la vida tradicional de la Ciutat. A més, no només alberga el palau, sinó que també infinitat de temples, com l’imponent Maju Deval, que des dels seus 6 pisos esglaonats, domina tota la plaça.

Però avui no era el dia que visitaríem la Plaça. El que si faríem era fer-nos el carnet de soci, un passi, amb foto inclosa, que et serveix per no tenir que pagar els dos euros que costa la entrada un altre dia. I Així ja ho teníem.

Ara ens dirigíem cap a la coneguda com Freak Street, el carrer on es dirigien tots els hippies que als anys 60 i 70 van inundar Kathmandu amb les seves excentricitats i que van fer que aquets carrer es conegués com es coneix avui dia: el carrer dels Frikis. Avui dia ja no es troben molts (alguns encara sí que n’hi ha…) d’aquells il·luminats que anaven cap a l’est, però el que sí que encara està allà es el Snowman. Un Café que des de fa més de 40 anys té el títol de fer el millor pastís de xocolata del món: el Chocolate Love, i cap allà que anàvem. Aquest lloc ens el va recomanar un Italià que ens vam trobar a Istanbul, i al que, a partir d’ara, li estarem eternament agraïts. Quin Pastís!! Impressionant, sense paraules. Una explosió de Xocolata a la boca, amb un equilibri total, la perfecció feta pastís. Ja havíem trobat la Perla de Kathmandu. I després d’això, doncs ja poc més podíem fer, i de poc serviria que us escrivís res, per que res supera el Chocolate Love, així que millor ho deixo aquí. I demà, un altre dia.

————–

04-12-2008

Swayambhunath, macacos, chinches i paranoies…

Teníem dues coses a fer pel dia d’avui; La primera canviar-nos d’Hostal, ja que tot i que al Kathmandu Peace Guest House estàvem molt bé, i tampoc pagàvem tant (3$ persona i nit), a Freak Street, on volíem anar, encara eren més barates les habitacions i sobretot, no estem al barri de Thamel, que per més dies és un veritable agobio. Mentre que l’altre cosa que teníem pendent era anar a visitar Swayambhunath, o també conegut com a temple dels monos, a les afores de Kathmandu.

Així que ven d’hora, després d’esmorzar i confirmar la nostra reserva per Chitwan amb el Krishna, pagàvem i deixàvem les nostres habitacions per dirigir-nos cap el, com deien els hippies als anys 60, final del camino.

Abans per això, teníem alguna que altre cosa per fer. Una era mirar de comprar-nos una funda per la motxilla que, apart de per si plou, també ens servís per no tenir les butxaques de la motxilla tant a mà, i l’altre parar en una botiga de tatuatges que ens havia recomanat el Krishna a preguntar quatre coses. I que de què ve això del tatuatge? Doncs mireu. Encara era a Turquia quan en una d’aquelles últimes tardes esperant que arribés el dia de marxar, a l’Araceli no se li va ocórrer res més que dir que es tatuaria Quatre Rodes i un Destí en nepalí. I així es va quedar. Però ahir, en algun moment del dia algú va veure una casa de tatuatges i ho va recordar, i així, com qui no vol la cosa, tots quatre estàvem liats a fer-nos-el en alguna part del cos.

I allà estàvem, amb les motxilles, dins d’un petit, però molt nét, estudi de tatuatges dient-li al noi que ens tatués Quatre Rodes i un Destí, i que fes a tots quatre el mateix. El noi no s’ho acabava de creure, i després de fer-nos un preu especial per tatuatges en grup, quedàvem pel dia següent amb ell per començar la feina.

I ara sí, amb el dos recadets ja fets, cap a la Dauhlagiri Guest House, una pensió que ahir vam acabar trobant, ja una mica farts de buscar i buscar lloc per dormir, i que, com hem pogut comprovar només arribar, el fet de que les haguéssim vist sense llum havia influït molt en la decisió, ja que netes, netes, no és que estiguessin. Però be, tampoc seria per tant i ens esperava el Temple dels monos així que després ja ho arreglarem.

De les 300 rupies que demanava al principi, al final van acabar sent 150 (i lo normal son 130), però això va així amb els taxistes. Sempre diran el doble, tu fas que marxes uns quants cops i al final arribes a la meitat i acceptes, i tot i així, segur que més econòmic podria ser, però som quatre i ja ens està bé.

A poc més de dos quilòmetres de Kathmandu es troba el Temple de Swayambhunath, o més conegut com Temple dels Monos, un gran Temple Budista situat en lo alt d’un turó des d’on controla tota la ciutat. Però el que té d’únic aquí a Kathamndu és l’esquadró de monos que guarden els seus vessants, i que estant tant habituats al contacte amb les persones que campen per allà amb tota naturalitat aprofitant-se de les restes dels humans. Realment és molt curiós, ja per les dretes escales d’accés al temple, tels trobes per tot arreu, en família o solitaris, i convivint amb tota naturalitat amb els tibetans que habiten el temple, i quan arribes a dalt, més del mateix. Te’ls pots trobar tant abocant un cubell d’escombraries, com a dins d’un mausoleu de Buda de 6 segles d’antiguitat.

I donant voltés per allà estàvem fins que ens n’hem adonat que algú ens seguia. Feia com un quart d’hora que un grup de quatre nois ens seguia a una certa distància i allà on anéssim ells venien. Al principi pensàvem que era per simple curiositat però és que ja portaven molta estona i no donaven molt bon rotllo la veritat. I a més, després n’han arribat 2 més i, no se, molt estrany, i ja si et comença a entrar la paranoia, doncs mira, que millor marxem. I així, amb la nostra paranoia al damunt, un altre Taxi i cap a Kathmandu de nou.

I quan hem arribat al nostre nou Hostal, doncs que ens ha donat la segona paranoia. Tant aquest matí com ahir, quan vam vindre a les habitacions ho vam fer amb molta pressa i sense mirar gaire bé. Sabíem que no era res de l’altre món el Dhaulagiri Guest House, però és que quan ens l’hem mirat bé…Allò era massa. Però bé, amb la merda encara es pot conviure algun dia, però és que després ens hem donat compte que un dels dos llits no tenia matalàs, no hi havia aigua al lavabo, ni, òbviament, llum, i ja ens ha tornat a entrar la paranoia amb els chinches i això sí que encara no. Així que la Mònica i el Pol s’han anat a buscar un altre hostal per si trobaven alguna cosa, i quan han arribat i han dit que sí, en menys de 5 minuts ja estàvem amb la motxilla de nou a l’esquena baixant les escales i pensant que li diríem a la dona. I bé, el que era d’esperar, que ens volien cobrar la nit sencera, tot i que a l’habitació posa ben clar que si marxes abans de passar la nit (ja els hi haurà passat més d’una vegada) havies de pagar només el 30%, i uns que sí, altres que no, finalment, després de la discussió de rigor, sortíem del fosc portal de l’hostal per dirigir-nos cap al Hotel Sugat, en tota la Plaça Durbar, on pel mateix preu (al canvi, 3€), teníem una habitació doble amb vistes al centre neuràlgic de Kathmandu. És, per fer-vos una idea, com si tinguessis una habitació al Corteingles de Plaça Catalunya. Ara sí.

I així, entre mudança i mudança, s’ha passat el nostre tercer dia a Kathmandu. Una altre visita al Snowman, com no, i a dormir.

————

05-12-2008

Txar Pangra ro Ek Gontobbe

Avui el dia, òbviament, només tenia un propòsit. I estava clar. Així que cap allà a les 8:00 ens aixecàvem al nostre nou hotel, amb només una cosa en ment: demà, a la mateixa hora, tindrem alguna cosa de La Fiera amb nosaltres. I així doncs a esmorzar.

Escollíem un lloc nou, per variar, ara era el torn d’un Café a Freak Street, just davant de l’Annapurna Lodge. I bona elecció, la veritat, de moment el més econòmic que hem trobat (65 rupies) i amb un té Nepali amb canella molt bo. I esmorzats, i després d’haver de contemplar un d’aquells espectacles que alguns viatgers porten el damunt, i que et fan sentir vergonya aliena, ens hem dirigit cap a la parada de Rickshaw de Durbar Square per agafar un que ens portés cap a Thamel, a veure que era millor per la nostra salut coronaria, si això o el Taxi.

I la veritat és que es passa una mica menys de por (tampoc molta menys, eh…)que amb el Taxi, però a mi això que hem porti a mi i a un altre un pobre home que fa mig com jo, doncs que voleu que us digui, com que massa no hem fa, així que crec que aquesta serà la primera i última vegada que pugi en un d’aquests.

Però amb les consciències a part, ja estàvem a Thamel i ara ja només tocava dirigir-nos cap a l’estudi Jad Tatoo, on arribàvem, com era previsible, massa puntuals i on encara ens hauríem d’esperar com una hora per poder començar.

Hora que aprofitàvem, per no estar parats, per a canviar algun Travel txec que ens començava a fer falta i per mirar de reservar ja el nostre tiquet de bus per marxar ja cap a Pokhara el pròxim Dilluns. Però com no podia ser d’un altre manera, la magnifica Lonely Planet estava equivocada i on ficava que sortien els busos econòmics cap a Pokhara (2,5€), resulta que el que hi havia era una companyia de luxe que et cobrava18€ pel mateix recorregut, i que, òbviament no hem agafat. Per sort, més tard, el Krishna, amb el que tenim programat lo de Chitwan, ens ha pogut vendre uns tiquets per uns 5€ pel proper dia 8.

I amb tot això, ja era l’hora. Els primer han sigut l’Araceli i el Pol, mentre el German i la Mònica anaven a mirar el bus per demà anar a Dhulikhel. I a les dues hores uns sortien amb una frase escrita a la pell i els altres entraven a escriure-se-la. Sense gens de mal i tot molt professional, per menys de 20 euros ja portaríem Txar Pangra ro Ek Gontobbe per sempre amb nosaltres.

I tocava dinar. I després de dinar, els postres, i on sinó? Doncs si, al Snowman, Chocolate Love per tots i cap a l’Hostal que avui toca tall de llum de 18:00 a 21:00. I a esperar que passin aquestes tres hores, i el millor lloc per que passin són a la teulada de l’Hotel, jugant a cartes mentre contemples com l’activitat frenètica de Durbar Square poc a poc es va apagant fins a deixar pas al repicar de la canya de Bambú del policia amb el terra i a la foscor.

Però amb la llum de les 21:00 perd algu d’aquesta imatge de ciutat en toc de queda i es el moment que aprofitem per baixar a sopar algu, a veure si per fi trobem el nostre lloc , però com que sembla que aquest es resisteix a arribar, després d’uns altres chowmeins sense pena ni gloria, de nou a desfer el camí cap a l’Hotel i a dormir, que demà ens toca aixecar-nos a les 6:00 del matí, com en els vells temps.

————–

06-12-2008

Lalitpur, o la Ciutat de la Bellesa

L’ intenció que teníem per avui era visitar el poble de Dhulikhel, als afores de la Vall de Kathmandu, ven aprop de la frontera tibetana. Els principals atractius que te Dhulikhel es que es tracta d’un molt bon mirador del Himàlaia, juntament amb que, segons la llegenda, molt aprop d’aquí es on Buda es va trobar una tigressa apunt de morir de gana i sense poder alimentar els seus cadells, i de tant com aquella imatge va apenar a Buda, aquets es va deixar menjar per la tigressa. A conseqüència d’això, Dhulikhel, es un punt de peregrinació budista molt important i conta amb nombrosos temples i monestirs enmig de les escarpades muntanyes. I no només això, sinó que ja només el transport cap al poble ja es tot un espectacle, ja que el destartelat bus que et porta, triga ni més ni menys que dues hores per fer 30km. Imagineu-vos.

Però només aixecar-nos, cap allà a les 6:00 del matí, tant l’Araceli com la Monica no estaven gaire fines. Suposo que entre els canvis de temperatura d’aquests últims dies, units amb la gran quantitat de contaminació que es respira diàriament pels carrers de Kathmandu, han fet que s’aixequessin molt carregades de mocs i hem decidit deixar l’excursió per un altre ocasió.

Així que dormiríem una mica més i després aprofitaríem el dia per anar a visitar Patan, també coneguda com Lalitpur, que significa La ciutat de la Bellesa, i que esta situada al sud de Kathmandu, separada d’aquesta ultima pel riu Bagmati.

Com que no disten més de 5 km una ciutat de l’altre, ens hem decantat pel taxi, que per 150 rupies (1’5€) ens a portat de la Plaça Durbar de Kathmandu fins a una altre Plaça Durbar, la de Patan.

Aquesta, es el cor de Patan, i compte amb un numero molt superior de temples, Stupas i Bahals, que la de Kathmandu. Només arribar, el color del totxo que desprèn tot el que hi ha a la plaça, terra inclòs, ja et senyala el desplegament espectacular d’arquitectura newar que hi ha allà en poc més de 200 metres quadrats, només alterat per algun temple de clara influencia hindú i que no fa més que augmentar la grandiositat del lloc.

Per aquí comencem la nostra visita a Patan, passejant tranquil·lament entre temple i temple, mirant com la gent renta la roba o a ella mateixa en els nombrosos bahals que hi ha repartits per la ciutat, i mirant de no perdre’ns entre els tunels-carrerons d’aquesta. Com a Kathmandu, els temples te’ls trobes en els llocs més inesperats i de qualsevol forma. Surreal ha sigut quant ens hem creuat amb els que, probablement, són els objectes de culte més antics de tota la Vall de Kathmandu, unes especies de megàlits de pedra enmig d’una plaça i que, per sorpresa nostre, s’estaven fent servir en aquell moment com a pal de la llum. Com ja sabem, Kathmandu es, especial. Un dels temples que més ens a agradat a sigut el de Kumbeshwar, no per que la seva arquitectura sigui molt espectacular (tot i que es un dels tres temples de cinc teulades que hi ha a la Vall) sinó per que, al ser festiu, gran quantitat de fidels estaven repartits pel pati fent ofrenes a Shiva, a qui està dedicat. Des de simples rams de flors fins a fogates amb parres o murals amb sorra de diferents colors al terra. Tothom vivint el seu moment. Ha sigut realment molt agradable està allà. Però com que tampoc volíem incomodar a ningú, 5 minuts i cap endavant. Realment, els temples són petits reductes de tranquil·litat del caos de la ciutat i hi ha vegades en que et quedaries més estona rondant i contemplant, o simplement descansant, que la que al final et quedes però al no saber si la teva presencia incomoda o no als fidels, doncs acabes marxant. Però això ja ho anirem veient sobre la marxa suposo.

I passejant pels carrers de Patan s’ha fet l’hora de dinar, i com que ja tocava netejar els tatuatges, doncs un altre taxi fins a l’altre Plaça Durbar, la de Kathmandu i a dinar algu per Freak Street. Després visita de rigor al Snowman, on, com no podia ser d’un altre manera, hem tornat a gaudir de quatre Chocolate Love, que cada cop estan més bons. Sens dubte, els pastissos més bons que hem provat mai (i mira que els de la Pardo estan bons, eh).

I com que sembla que per aquesta nit s’està preparant algu a la plaça, que està plena de gent muntant uns rudimentaris escenaris amb ferralla i bambú, doncs cap a l’habitació a mirar de descansar una estona i aprofitar per escriure algu que a les 17:00 se’n torna anar la llum.

Mentrestant, la gent seguia arrivant a la plaça i quant, puntual, han tallat la llum, aquesta ja estava practicament plena. I llavors el concert a començat. Diversos grups de musica nepalesa (molt millor que el Pop turc, això segur) han anat tocant les seves cançons mentre la gent, a les fosques pel tall, s’entregava com si dels Rolling es tractés.

Una nota curiosa es que quant tot el barri estava a les fosques, el concert tenia electricitat, però en canvi, el Temple dels monos, que es veu als afores de Kathmandu des de l’hotel, estava apagat i això que mai ho està. I només acava el concert, el temple s’ha encés. Sembla que tot no pot ser i si la gent vol concert, el temple es té que quedar a les fosques.

I després de contemplar el concert des del nostre mirador de luxe de la terraza de l’hotel, que millor que anar a fer-li una altre visita al Snowman. La segona d’avui, on tampoc han faltat els Chocolate Love de rigor. Portem una mitja de dos visites al dia que no està gens malament pel tros de pastís que et donen.

I després d’això, doncs de nou a la terraza de l’hotel, a seguir contemplant la Plaça Durbar des de les alçades i a fer temps per sopar, i dormir.

————–

07-12-2008

El comiat de Kathmandu i la Kumari Devi

Demà ja marxem de Kathmandu, i avui, d’alguna manera, era el dia de fer tot el que ens havia quedat pendent. Després de prendre’ns l’ultima esmorzar al Mountain Café (deixeu-me que us expliqui en que consisteixen per que crec que encara no sabeu de que va…Truita de verduretes, patates estofades amb tomàquet, torrades, i té…tot per 0,85€) ens hem tornat a dirigir cap a Thamel per canviar un Travel Xec, amb el que hem d’arribar ja a la India, i mirar de trobar d’una vegada un sac de llençol per portar-nos, per quant ens torni a passar lo del Dahula Guest House. Amb les dos coses enllestides en poca estona, i pagat ja el hotel i tot, ja podíem centrar-nos en visitar per fi, desprès de quatre dies dormint en ella, la Plaça Durbar. Entre una cosa i un altre sempre la deixàvem per un altre dia i com que avui ja no tenim un altre dia, doncs era o ara o mai. I a punt a estat de ser mai, per que si els del lloc on hem anat a dinar arriben a trigar una mica més per servir-nos (1:30-2:00) haguéssim sortit d’allà de nit. Però finalment hem tingut el nostre moment per la Plaça, li hem fet la foto de rigor a un parell dels personatges que van per la plaça vestits de ermitans i que per una monedeta posen molt be per una foto i ens hem dirigit cap a la Kumari Bahal, on viu la Kumari Devi, o el que es el mateix, la deessa vivent.

Per si no hi hagues prou en tenir centenars i centenars de deus, deesses, Budas i avatars, a més, al Nepal també hi ha una deessa vivent. Una nena que habita aquest temple enmig de la Plaça Durbar des de que es escollida fins que es jubila (quant li ve la primera regla). Hi ha varies histories que expliquen aquets fet. Des de la d’un rei Malla que va tenir relacions pedófiles amb una nena, que, a consecuencia d’aixó, va morir, i en forma de penitencia, el monarca va inaugurar això de tenir una nena deessa a la que venerar o un altre que diu que un dia va desapareixer del reialme una nena posseïda per la deessa Durga i que quant la reina es va assabentar, va ordenar al seu marit que la portes de tornada i la tractés com a una auntentica deessa.

No se, sigui quin sigui el motiu, lo cert es que està allà. I quant hem entrat al temple on viu, un guia ens ha dit que no fessim fotos, que surtiria a saludar la Kumari, i que si et mira dona bona sort. I d’una finestreta de fusta a aparegut una nena, que amb prou feines tindria 5 anys, tota pintada i engalanada, que estic segur que no tenia ni idea del que estava fent allà.

Però es que la historia es molt curiosa. A la Kumari se la tria d’una especie de casting entre les nenes d’una casta de platers i joiers newar de la ciutat. Aquestes nenes tenen que cumplir, ni més ni menys, que 28 requisits fisics, entre els que van la forma de les dents o el to de veu, i un cop estàn totes seleccionades, se les fica en una habitació amb 108 caps de búfal i sels hi fica musica estrident mentre ballen uns homes amb unes mascaras lletxisimes. I obviament, la que ni s’inmuta, es la Kumari escollida. Llavors es traslada amb tota la seva familia a la Plaça Durbar fins que té la seva primera regla, moment es que es jubila i torna a ser una mera mortal. I suposo que després qualsevol aguanta a la nena. Per això diuen que casar-se amb una ex-kumari porta mala sort.

I havent vist a la Deessa vivent del Nepal en persona, ja si que ho havíem fet tot, i només quedava acomiadar-nos del Snowman, on avui tocava ració doble ja que era la ultima: Pastís i batut!! Toma ja!!

L’Araceli queia en l’ultim moment de la ultima visita al Snowman ja que el refredat encara li dura una mica i a preferit quedar-se descansant a l’Hotel. Així que ja ens veus a nosaltres tres anant emocionats, per 8a vegada en 4 dies, cap el fosc carreró on es troba i demanant-nos, no només un Chocolat Love per cadascú sinó a part, un batut: L’Araceli i el German de Banana i Lima i el Pol de Banana i més Xocolata. No cal dir que ha estat massa agosarat i que hem sortit d’allà com bonament hem pogut, apunt, apunt de una sobredosis de sucre, però que nos quiten lo bailao!!

La veritat, per això, es que hem anat una mica tard cap al Snowman, ja que després, enseguida, sens ha fet l’hora de sopar i això si que ho hem pagat car, ja que la sopa de verdures i bolets més una trentena de Mumus han pogut, de sobres, amb nosaltres 4, que hem arribat amb prou feines al hotel per fer les motxilles i caure apunt d’explotar i amb la digestió funcionant a tot drap. Realment com demà al de mati no puguem anar al lavabo, les 7 hores d’autobús per arribar a Pokhara poden ser tot un espectacle. Ja veurem que passa…


Anuncis