Crònica 4: Nepal II – Pokhara

11 12 2008

08-12-2008

Pokhara, a les portes de l’Himalaia

L’autobús que ens tenia que portar de Kathmandu a Pokhara sortia de l’estació de Kantipath a les 7:00 del matí. Així que, pel que pogués passar, deixàvem l’Hotel Sugat cap allà a les 6:00 i agafàvem un Taxi que en poc més de 10minuts ens deixava just davant del Blue Sky, el vell autobús que ens tenia que fer recórrer 200km en 7 hores. I amb la calma, ja que érem els primes motivats que arribàvem, carregàvem les nostres motxilles a la baca del autobús,fèiem un te i pujàvem als nostres seients a esperar la sortida.

El bus va sortir puntual, i les sis hores i mitja que va durar finalment, la veritat, es que es van fer molt amenes, entre les continues parades que feia el autobús per comprar menjar o veure algu, i que, encara, aquest autobús se’l podia considerar còmode, en comparació amb lo que ens trobarem un cop entrem a la India. Però sobretot, pel paisatge que ens va acompanyar en tot moment. El Nepal autèntic, el Nepal rural.

Kathmandu, que es la ciutat més gran del país (i pràcticament la única), només té 700.000 habitants, mentre que en tot Nepal viuen uns 26 milions de persones.  Per deducció, sabrem que la població Nepalí viu, majoritàriament en l’àmbit rural, i es aquí on es pot conèixer l’autèntic Nepal. La millor manera per fer-ho, per això, es fent algun trekking que et porti als petits poblets que ocupen les muntanyes i on no hi arriben carreteres ni res, però com que no disposem de molt temps per visitar Nepal (ni tampoc de diners), tindrem que conformar-nos amb les petites pinzellades que ens anem trobant pel camí, i deixar lo del Trekking per una altre ocasió.

I d’aquesta manera, els paisatges de valls verdes abruptes tallades únicament per la carretereta per on passàvem i de poblets newar  ocupant les carreteres van anar passant fins que vam arribar a Pokhara.

I només arribar, la primera decepció: el dia. Des de Pokhara, quant fa bon dia, es veu una franja del Himàlaia que va des del Hiunchuli (6.441m) fins al grup dels Annapurna (fins a 8.091m) i sobretot la piràmide imponent del Machhapuchhare (6.997m) que tot i ser d’escassa altura en comparació amb els seus veïns del Annapurna, al ser el que està més aprop del poble domina tot el paisatge amb la seva forma desafiant. I avui, com no podia ser d’un altre manera, estava tot tapat. Així que oblidem la primera idea que teníem, que era la de pujar a Sarangkot, un petit poblet que hi ha a les afores de Pokhara, en el fil d’una cresta, des d’on es té una perspectiva del Himàlaia fabulosa, i ens fiquem a buscar Hotel per passar els pròxims dies.

I la veritat es que molt no va costar, ja que, com que aquests se les saben totes, el Krishna va avisar al home del hotel amb qui teníem reservades les dos ultimes nits aquí a Pokhara que arribàvem avui i que anés a buscar-nos per si no teníem hotel, i efectivament no teníem, així que nosaltres encantats, així tampoc teníem que pagar el taxi des de l’estació i no teníem que buscar més. L’hotel costava una mica més car que a Kathmandu (2€/persona) però teníem lavabo a l’habitació i tot i el home prometia unes vistes perfectes dels Annapurna des de la finestra de l’habitació, així que tots contents.

I ja instal·lats doncs a tenir una primera presa de contacte amb la ciutat, i la veritat es que no molt positiva. Si Kathmandu estava ple de, com els hi dèiem nosaltres, Comeflores, aquí a Pokhara esta ple d’una altre classe de viatger, els Comemuesli, juntament amb alguna que altre dosis dels primers. I tot, absolutament tot, està enfocat cap aquests grups. S’ha de tenir en compte, que aquí a Pokhara, tenen inici alguns dels trekkings més famosos dels Nepal, com el Trekking de Jomson o els dels Annapurna i la majoria de gent que passa per aquí es només per fer escala i sortir cap a les muntanyes. Fins aquí bé. Però es que hi ha cada cantamañas que els veus, amb tot forrat de Gore-Tex o amb plumons Marmott últim model i a 25 graus de temperatura, doncs que vols que et digui. Que ni tant ni tant poc.

I amb aquesta primera impressió de Pokhara ens vam anar a sopar i acte seguit a dormir, que havíem quedat amb l’home del Hotel que si demà feia bon dia pujaríem a Sarangkot a veure la sortida del sol i això significava aixecar-nos a les 4:30 del matí.

————

09-12-2008

Sarangkot, i per fi el nostre moment

I efectivament el cel estava totalment ple d’estrelles quant, a les 4:30, vam sortir de l’habitació per comprovar si avui era el dia o no. Així que, com bonament vam poder, ja que a les 5:00 encara no s’és persona, ens vam vestir i vam baixar a la porta del Hotel Yeti a esperar al taxi que ens tenia que pujar fins a Sarangkot.

I en poc més de 30 minuts, ens plantàvem al petit poble enfilat a la muntanya, i per sorpresa nostre: -Hi havia un autocar de Japonesos!!!-. Impressionant, jo no se com s’ho deuen fer, però estan absolutament a tot arreu.  I no només uns,eh. Estava ple. Resulta que com que els últims dies havia fet mal temps, doncs avui pujaven tots. I be, graciosos son però la veritat es que fan una mica de repelós alguns, amb mascarilles de paper per no respirar no se jo que (A Kathmandu ho puc arribar a entendre, però en un mirador als peus del Himàlaia…) i deixant anar unes expressions de karateka cada cop que el sol canviava de posició. Però be, es el que hi ha. Centrem-nos amb el que veníem a fer aquí a dalt a les 5:30 del matí. Veure sortir el sol sobre l’Himàlaia. Quant arribes allà encara de negre nit, ja et pots fer una idea de la immensitat de les muntanyes que tens al davant, però a mesura que va sortint el sol, i va tenyint la neu amb diferents tons, que van des del blau inicial passant pel vermell per acabar amb el blanc final, et donés compte de lo petits que arribem a ser, i que per moltes construccions estrafolàries que fem o que haguem fet al llarg dels segles, res pot superar algu com el que tens al davant. Des del Dhaulagiri (8.167m), als Annapurna, amb la seva imponent cara sur, o el vertical Machhapuchhare , amb les seves innumerables lineas que serien el desig de qualsevol escalador, però totes verges degut a que es tracta d’una muntanya sagrada i no es pot pujar. I així un seguit de muntanyes fins a perdre-les en l’horitzó. Impressionant.

I així, intentant oblidar les més de vint persones amb els seus respectius flaixos funcionant a tot drap que teníem al voltant, ens hi hem estat fins que, a les 7:00, coincidint amb que un parell de Japoneses s’han ficat a plorar, hem dit que ja teníem prou i hem anat a buscar al taxista que ens esperava per tornar-nos de volta cap a l’Hotel, i acte seguit, cap al llit de nou.

Ens hem tornat a ficar en marxa cap allà a les 12:00 del migdia, però amb el propòsit de no fer absolutament res. Aquests dies a Pokhara són de lo que es tracta, de no fer res. I amb aquesta premissa ens hem acostat a la bora del llac Phewa Tal, el segon més gran de Nepal, i a la bora del qual creix Pokhara, per mirar de llogar una petita barcassa de fusta per demà i perdre’ns entre els boscos de sal fent el que volem, res.

————

10-12-2008

Micos al Phewa Tal i la sorpresa d’un veí

Doncs avui tocava un altre dia d’aquest que podíem anomenar light, encara que, amb tot i això, deu ni do del que a donat de si.

Ens aixecàvem sense presa cap allà a les 10 del matí, i també sense presa esmorzàvem al costat del hotel el simple breakfast de cada dia. I després, doncs cap al llac. Amb la calma, com de costum, ens plantàvem en un dels portets que hi ha escampats pel llac i que lloguen canoes per visitar-lo, encara que lo normal es que et porti un guia, però entre que nosaltres sóm més xulos que ningú i també, tot s’ha de dir, el que ens tenia que guiar li feia una mica de pal moure’s, finalment hem acabat llogant una per tot el dia per nosaltres sols, sense guia ni res, i així, amb el German davant i el Pol darrere, i com bonament podíem, hem començat a remar pel tranquil llac del Phewa Tal amb tot el dia per davant i sense saber molt bé cap a on anar.

Uns 30 minuts han calgut per que pilléssim una mica com anava això dels rems i un cop estava tot controlat ens hem dirigit cap al temple de Varahi Mandir, situat en una petita illa enmig del llac, i on nombroses barquetes mantenen un tràfic constant cap a la bora del llac carregats de fidels. I allà enmig, nosaltres fen de pirates. Dic fent de pirates per que ha semblat més un abordatge que un altre cosa la nostra arribada a la illa, però desprès d’alguna que altre burla, finalment hem pogut ficar peus a terra (i secs..) i visitar-la.

I després, doncs a seguir remant. O més ben dit flotant, perque llavors ja ha arrivat el moment de deixar- nos portar durant una bona estona per la corrent i res més. Les tranquiles aigües del llac amb les muntanyes de fons creavent un escenari idoni per no fer res i no el podiem desaprofitar. Fins que ens ha entrat la gana i un altre cop cap a terra ferma a buscar algu de menjar.

El dinar ho hem solucionat com un mer tramit més, i al primer lloc que hem trobat que ens feien el Chowmein (que fem servir com a preu de referencia) barat, ens hem ficat i ho hem enllestit el més rapid que hem pogut, i de nou cap a l’aigua.

Ara tocava acostar-nos cap al dens bosc que limitava el llac per l’est per a veure que hi havia i quina a sigut a nostra sorpresa quants el primer que ens hem trobat a sigut una gran familia de monos saltant de branca en branca.

Quant ens acostàvem ja anàvem veien com, al damunt dels arbres, les branques es movien d’una forma massa exagerada i només a calgut afinar una mica la vista per distingir als petits simis jugant o traient-se les puces un al altre.

I a partir d’aqui ja no ha calgut parar molt atenció ja que, a mesura que ens anavem movent per la costa, ells ens anàvem seguint de branca en branca realitzant uns salts increïbles. Molt curiós. I amb ells hem estat fins que, juntament amb el sol, hem decidit que ja era moment de tornar a terra ferma i deixar lo dels pirates per un altre moment. I contents pel que havíem viscut, ens hem encaminat de nou cap a l’hotel, on ens hem trobat al segon personatge del dia, al Kurt.

El Kurt es un americà que porta al mateix hotel que nosaltres d’es de que vam arribar i amb el que havíem creuat unes quantes paraules però res més. Però aquesta tarda a donat la casualitat de que ens hem juntat els cinc a la Terraza del hotel i hem començat a parlar. Fins aquí tot normal. Al cap d’una estona, ell, a marxat a sopar (serien les 18:30) però no se que se li deu haver passat pel cap que, al cap d’una estona ha tornat i ens ha dit que ens convidava a sopar a un koreà que hi ha a la borera del llac. Primer ens hem quedat una mica estranyats i sense saber que dir, més que res per l’hora que era, però mira, no farem el lleig, i en un moment estàvem llestos per anar a sopar amb aquell home que acabàvem de conèixer com qui diu però amb el que hem passat una molt bona estona. I el sopar boníssim, clar. Per que us feu una idea, amb lo que s’ha gastat el Kurt aquesta nit, nosaltres quatre dinem i sopem durant dos dies. Realment tampoc a sigut tant el que s’ha gastat  (uns 20€ al canvi) però es que estem d’un estalviador que no vegis. Ara, gana no passem això segur.

I d’aquesta manera tant inesperada s’ha passat el dia. I a poc més de les 22:00, a dormir.

———–

11-12-2008

Últim dia i a la selva…

I l’últim dia aquí a Pokhara arribava. La veritat es que els dies passant volant i ahir parlàvem de que ens moríem de ganes de deixar Turquia i avui ja estem pràcticament apunt de deixar Nepal. Sembla mentida. Però es el que hi ha i l’únic que podem fer es viure amb intensitat el moment que dura molt poc. Però bé, al que anàvem. Que ens hem plantat en l’últim dia aquí a Pokhara i que demà, per aquestes hores, estarem pujats en un elefant (si, fent el guiri) entre la selva de Chitwan. I com que a partir de demà començarem una espècie de marató que ens haurà de portar, en poc més de deu dies, fins a Kerala, al sud de la India, doncs que millor que aprofitar el dia d’avui per reunir forces pel que ens espera (la veritat es que es una escusa com un altre per seguir fent el que portem fent des de que vam arribar el passat dilluns) i ens hem passat el dia entre la terrassa de l’Hotel i fent algunes petites compres d’ultima hora, com uns pantalons curts pel German i el Pol (idèntics) i uns medicaments per la tos per l’Araceli i la Monica, i poca cosa més. 0 historia. Demà, ja serà un altre cosa, ja…   

Anuncis