Crònica 5: Nepal III – Parc Nacional de Chitwan

16 12 2008

12-12-2008

A les 6:30 del matí  arribàvem a l’estació de Pokhara per esperar el bus que ens tenia que portar cap a Sauraha, on ens esperaven els tres dies de safaris i demés al Parc Nacional de Chitwan que havíem contractat amb el Khrisna a Kathmandu.

Amb una mica de retard sortíem de Pokhara i desfèiem el camí  que ens va portar cap a aquí fins a l’alçada de Mugling, on ens hem desviat per agafar la carretera que ens faria deixar l’Himalaia enrere per endinsar-nos en la planícia Indo-Nepalesa del Terai, on es troba situada la Reserva de Chitwan.

La carretera ha transcorregut per dues parts ben diferenciades. La primera, la que ens havia de portar cap al Terai, es tractava d’una carretereta d’infart, a vegades sense asfaltar, i que queia cap a un riu d’aigües braves, en ocasions a més de 100 metres sota nostre.  No cal dir que, l’atreviment, o digueu-li com vulgueu, del conductor de l’autobús, encara feia més divertit el trajecte, sobretot quan es posava a avançar altres autobusos i camions i quedàvem, els que estàvem a la finestra, mai més ben dit, sospesos sobre el riu sense voler mirar avall.

I després d’aquesta sessió d’adrenalina, però que per sort, ens ha pillat a tots sense res a l’estómac per poder treure, ha vingut, de cop i volta, la immensa planícia del Terai. Les immenses valls a banda i banda s’han acabat i han donat pas a immensos boscos selvàtics que no abarcàvem amb la vista. Un canvi que hem agraït, sobretot perquè les maniobres de l’autobús s’han reduït a les parades per deixar passatgers a cada poble.

I un cop aquí, ja poca història fins que hem arribat a Sauraha, el poble que dona accés al Parc Nacional de Chitwan.

I el que dèiem, a fer el guiri.

Només arribar a l’estació d’autobusos, tot de jeeps esperant que baixessin les víctimes del autobús per vendre-los-hi algun que altra pack turístic, mentre que els que ja el teníem, com nosaltres, el que ens esperava era un home amb un cartellet on hi posava el nom de l’hotel i al que ens hem dirigit només tocar terra per sortir de les multituds caça-clients. I a partir d’aquí ja ho teníem tot fet.

Amb el jeep, travessant les nombroses plantacions de Mostassa que bordegen la selva per aquest costat, hem arribat al Chitwan Tiger Camp, on ens hospedarem els pròxims tres dies amb, escolteu, pensió completa!!! Sí, sí, la casa per la finestra. I el lloc, la veritat, és que no està gens malament. Es tracta d’un recinte ple de cabanes just a la bora del riu que dona accés a la selva i amb unes vistes immillorables, ja que es tracta de l’últim hotel que hi ha al poble i el que queda més aprop. I només arribar, a dinar.

Menú Nepalí: Arròs blanc, sopa de verdures, bledes, curri de brócoli i una salsa només apta per a cardíacs que amb tant sols olorar-la ja feia plorar. I després de dinar i deixar les motxilles a les habitacions, doncs a banyar-se al riu per primera vegada, això sí, al costat mateix de l’hotel ja que més enllà no és gaire difícil trobar-te amb algun cocodril i es sap de sobres que no li fan fàstics a la carn humana. La veritat és que la temperatura de l’aigua no convidava molt a banyar-se però el Pol i el German no han pogut resistir-se i sense pensar-ho massa, cap a l’aigua. La veritat és que des de fora, veient com nedaven els del poble, no semblava que hi hagués tanta corrent però un cop eres dins, doncs deu ni do. Hem necessitat uns quants intents per arribar a una mena d’illot que hi havia al mig, però finalment, ho hem aconseguit. I després de mirar de guanyar als nois del poble fent rebotar pedres sobre l’aigua, doncs tocava tornar. Però ara ja estàvem entrenats i no ha costat tant arribar a on teníem les tovalloles. No cal dir, que ara, els animals estranys als que veure, érem nosaltres, i no els rinoceronts i tigres que esperem veure demà.

I a les 15:00 començaven les activitats. Hem tingut sort, i al ser temporada baixa pels europeus, només compartim grup amb una xinesa, bastant estúpida per cert, però que sent  quatre nosaltres, fàcilment li podrem fer el buit. És lo que té.

I la primera activitat era la visita a un poblat tharu d’aprop d’aquí. Els Tharu són el poble que habiten la planícia del Terai i que, tot i la influència que el turisme està fen en aquesta zona, encara viuen en cabanes de fulla d’elefant farcides amb adobe, es dediquen bàsicament a l’agricultura i en els seus pobles et pots fer una lleu idea de com era la vida aquí fa segles. Realment molt interessant. I a més, aquestes visites suposo que són més interessants en grups petits ja que alteren menys la vida quotidiana dels poblets. Tot i que la nostra fatídica companya xina, intentés que fos tot el contrari fent fotos a la gent al damunt mateix dels seus menjars. Però vaja, sense comentaris i a gaudir.

Després d’això tocava la visita al centre d’entrenament i cria d’elefants. Interessant pel lloc on estava ubicat (a les portes de la selva) i pels 2 cadells d’elefants bessons acabats de néixer però pel demés, no deixava de ser un lloc on tenien als animals tancats en gàbies. 

I d’aquí cap a l’hotel a sopar. La veritat és que ha sigut una sorpresa la qualitat del menjar, que nosaltres ens esperàvem fos del montón i ens hem trobat amb una carta més que acceptable i sobretot, molt gustosa. I mentre sopàvem, doncs un grup de dansa regional ha vingut a l’hotel a demostrar-nos la seva habilitat amb els bastons. Era com una barreja entre balls de bastons i arts marcials que al final s’ha allargat més d’una hora, just fins que hem acabat de sopar. I després d’això per poc més estàvem. Així que a dormir que demà ens espera un dia molt intens aquí a Chitwan.

———–

13-12-2008

A les 7:00 en punt, diana. Tot i que nosaltres, amb les ganes que teníem d’endinsar-nos a la selva, ja feia estona que estàvem dempeus. Ràpidament a esmorzar, i com no podia ser d’una altre manera, a esperar que la nostra companya xinesa aparegués. I quan finalment ho ha fet, doncs donant la nota. Ahir ens van dir que vinguéssim amb colors foscos, verd o negre, per no cridar molt l’atenció a la selva i així tenir més possibilitats de veure algun dels 500 rinoceronts o dels 100 tigres (això és pràcticament impossible) que hi ha a la reserva, i com no podia ser d’una altre manera ella s’ha presentat amb una jaqueta groc xillon que ja no espantava als tigres, no, ens espantava a nosaltres mateixos. Però ella mateixa.

Pel matí la idea era agafar una canoa Tharu i recórrer un bon tros de riu per, després, tornar caminant durant 2 hores per la selva. I amb aquest objectiu ens pujàvem tots 5 a la canoa, més els nostres dos guies, més els dos que portaven la barca i ens endinsàvem en la boirina que cobria el riu per descobrir els secrets de Chitwan.

Al principi tot era molt divertit però després, al veure la inestabilitat que, òbviament, tenia per nosaltres la canoa, la cosa ja ha perdut força de la seva gràcia. Sobretot, perquè un dels punts forts del trajecte amb canoa era mirar d’avistar algun cocodril, i quan veus que en qualsevol moment pots anar a l’aigua i que en aquesta, t’esperen uns afamats cocodrils, doncs que voleu que os digui. Però poc a poc, mentre veiem que la canoa anava així, que no podia volcar, ens hem anat relaxant i hem acabat per gaudir del trajecte, cada cop més endins de la selva i en el qual hem pogut apreciar diferents espècies d’ocells, que peregrinen a Chitwan, encara que poc espectaculars. I després d’algun tram d’aigües ràpides en que la petita canoa, feta amb un únic tronc d’arbre de sal, anava a la deriva pel riu, ens hem aturat en un cantó de la selva, el lloc escollit per començar la caminada.

El primer de tot, les explicacions per si teníem alguna trobada fortuïta amb algun dels animals que habiten a la selva, que anaven des dels rinoceronts i els tigres abans mencionats fins a óssos i cocodrils. Per cada un hi havia un protocol de fugida per si de cas. I després a caminar. Ràpidament ens hem trobat amb les primeres pistes de rinoceronts, petjades i marques d’haver estat allà, estirats, i sobretot, excrements a punta pala.

Al principi semblava que anàvem amb el bon camí, trobant excrements cada cop més recents però de cop i volta hem perdut tota la pista i hem tornat a estar amb les mans buides. Ja sabíem que en aquesta època era bastant difícil d’avistar animals com rinoceronts o óssos degut a que, per aquestes dates l’herba està molt alta i poden estar a dos metres teus i tu ni adonar-te’n però ho havíem d’intentar.

Després ha vingut el torn d’un ós, però finalment també hem perdut la pista i després el mateix  amb els cocodrils. I en cap hem tingut sort però l’experiència ha valgut la pena. No tots els dies un pot estar enmig de la selva perseguint rinoceronts. I una bona estona que ens hi hem tirat.

I com que l’experiència ens ha agradat, a les 13:00 quant hem arribat a l’hotel, el primer que hem fet ha sigut agafar la guia de l’Índia i del Sud-est asiàtic i mirar diferents parcs naturals on perdre’ns per la selva durant uns dies. I pel que sembla, la pròxima parada serà a Kerala, aquí sí, a la busca del tigre. Però millor no parlem del futur i centrar-nos en avui, que prou males experiències hem tingut amb les profecies.

La idea era arribar a temps pel bany dels elefants però no ha pogut ser. Almenys amb nosaltres com a protagonistes. Això del bany dels elefants consisteix en ajudar a algun dels criadors d’elefants del parc a realitzar el bany diari dels paquiderms. Però quan hem arribat ja era massa tard i ens hem tingut que conformar amb mirar els últims moments del bany que ja ha sigut divertit.

I després de dinar, doncs l’activitat estrella d’aquí a Chitwan: el safari amb elefant.

Ens han carregat en una furgoneta descapotable que ens ha portat fins a l’entrada de la reserva, on esperaven una vintena d’elefants amb les cistelletes preparades per portar-nos al damunt. Al principi, la impresió no ha sigut molt bona, ja que davant nostre hi havien com una cinquantena d’hindús esperant per pujar-se a un elefant i pensàvem que en processió seria impossible veure algo però després, quan hem vist la immensitat de la selva i que amb prou feines et trobaves a tu mateix hem canviat d’opinió.

I ràpidament ha passat tot. A la poca estona de sortir, quan encara ens trobàvem en el camí de l’entrada de la reserva alguna cosa s’ha escoltat. De cop, el nostre guia s’ha ficat, literalment, per enmig de la selva, i en un moment donat s’ha aturat i ha fet a l’elefant retrocedir sobre els seus passos per observar el terra. Alguna cosa estava passant i no sabíem molt bé el que era. I després d’una emocionant espera, ha tornat a arrancar, en una direcció molt clara, sabent on anava. I llavors, quan hem sortit a un clar de la selva on ja havien altres elefants esperant els hem vist. Enmig dels elefants, a dos rinoceronts unicorn indis, aliens a tot el que passava al seu voltant, sense saber que al damunt dels elefants els que estan tan acostumats a veure, hi havia un nombrós grup de guiris fent-los fotos i gravant-los en vídeo. Realment una passada, molt emocionant. Eren els primers animals salvatges que veiem i ha sigut una experiència molt, però que molt emocionant.

I realment amb això ja estàvem contents. Després de tot, no ens esperàvem veure’ls suposo. La resta del trajecte ha seguit amb la mateixa tònica, seguin pistes de rinoceronts entre la selva, els prats i els rius, però sense tanta sort. Però ja havíem fet el dia.

I amb l’elefant fent servei a domicili, que ens ha portat a les portes de l’hotel quan ja es començava a fer fosc, hem donat per acabat el nostre segon dia a la selva de Chitwan. Ara ens queda descansar, estirats a la vora del riu o en el porxo de les nostres cabanes i a esperar el dia de demà. En que canviarem la pau i la tranquil·litat del Nepal per el caos i la bogeria de l’Índia.

————

14-12-2008

Pel matí teníem preparada l’excursió dels ocells, però la veritat, és que després de veure uns animals de 2 metres i centenars de quilos com són els rinoceronts, com que veure la silueta d’algun ocell, per molt estrany que sigui, doncs com que molt no cridava l’atenció i ens hem passat pràcticament tota l’estona parlant amb el guia de futurs safaris i de que és el millor per veure tigres i demés. I amb la promesa de tornar i fer un trekking d’una setmana per la selva ens hem acomiadat de tots els treballadors del Tiger Camp i ens hem dirigit cap a l’estació d’autobusos per sortir cap a Sunauli.

El trajecte ha sigut bastant avorrit, sobretot per la incomoditat de l’autobús que anava ple a petar, amb gent asseguda al passadís i al sostre, però en poc més de 4 hores ens hem plantat al poble fronterís de Sunauli, enmig de la planícia del Terai.

I com és de costum en tota ciutat fronterera, doncs el caos per tot arreu. Només baixar del autobús ja hem tingut que lidiar amb un munt de conductors de Rickshaw que s’han arribat a pegar per veure qui ens portava, tot i que els hi dèiem que preferíem agafar un autobús que ens sortia més econòmic. Però a ells això, els hi és igual i fins que no et veuen marxar amb l’autobús ells ho intenten. Però en el que anàvem, hem tingut la sort de coincidir amb una parella francesa i amb un colombià i una altre francesa que viuen a Barcelona, i tots vuit hem fet pinya i hem pogut sortir una mica més indemnes de tot el merder. Finalment hem trobat un autobús que ens ha pogut portar fins a la frontera, a uns tres quilòmetres de la parada. Això sí, hem tingut que anar tots vuit al sostre. Per veure-ho, vuit blanquets al damunt d’un autobús enmig de la bogeria. Semblava el circ, tothom ens saludava i reia al veure’ns, però ja ha servit per portar-nos on volíem, ja.

I ja al davant de la frontera, doncs a menjar alguna cosa per acabar les rupies nepalís que ens quedaven i cap a l’Índia.

Realment, aquests 15 dies que hem passat a Nepal, ens han deixat un molt bon gust de boca i sobretot les ganes de tornar a visitar-lo lo abans possible. Fins i tot aquest matí pensàvem en la possibilitat d’ampliar la nostra visa i quedar-nos uns dies més per aquí, però si volem fer tot el que volem fer, és totalment impossible. Ara toca l’Índia, i té molta feina per mirar de ficar-se a l’altura del Nepal, que se’ns dubte, de moment, és la perla del nostre viatge.

La sortida de Nepal l’hem fet sense problemes i ràpidament, i així, ens hem endinsat en la terra de ningú que separa l’Índia del Nepal.  Aquí se’ns ha unit un altre blanquet. Un austríac de nom Gabriel que és tot un personatge, com podreu veure més endavant, però això ja serà en el pròxim capítol. A l’Índia.

Namashcar Nepal, Namaste Índia.

Anuncis

Accions

Information

2 responses

16 12 2008
Carles

Hola nois,. Veig que realment esteu en plan Indiana Jones, vaya giris que esteu fets, pero ºclar, a qui no l’hi agradaria estar al vostre lloc? Realment es una pasada tot aixo i crec que som mols els que estem pensant a fer el mateix un dia d’aquets. Be, ara toca L’India i espero que tots vagi tant be com fins ara. Que tingueu molta sort. Ah.. el Barsa l’hi va ficar nomes dos gols al Madrid. No esta malament ehhhh. adeuuuuuuuuuu

21 12 2008
vic-tort

hola puteruuuuus

eternes cròniques per un viatge guapu guapuuuu. Sou uns putilles, jo em vaig quedar sense veure animalillus allà a guinea…només vaig veure petjades d’elefant i vaig sentir els fanástics cants nocturs dels ximpanzés al parc nacional d’Evinayoung (a saber què feien…)

pues res, jo ara mateix estic a lisboa fent vacancetes i també coneguent el món!! per cert, aquesta tarda aniré a veure el barça a la penya barcelonista de lisboa! que n’aprenguin!!!

petons nadalencs una miqueta ja…
fins aviat!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: