Crònica 6: India I – Varanasi

19 12 2008

22 hores seguides de transports

Recordem on ens havíem quedat…Terra de ningú de la frontera Hindo-nepalí de Sunauli, 9 floquets de neu en un poble fronterer ple de pols, camions, fum i sobretot, desordre…i el segell de la sortida de Nepal estampat al passaport. Doncs el que toca ara que es?? Doncs si, el segell de l’entrada a la India. I per poc que no ens el passem. Ja que en lloc de ser una garita enmig de la carretera com estàvem acostumats a trobar-nos fins ara, el que teníem aquí era a un grupet de 4 hindús, assentats en unes taules de plàstic com les de qualsevol xiringuito de platja, en un porxo d’un edifici fosc, que podrien semblar qualsevol veí prenent la fresca, tots amb cara de voler treballar poc, i si, amb un cartell al damunt que indicava que es tractava de l’ immigració india, però que deuria ser el mateix que van ficar quant els anglesos van marxar fa ja 50 anys i que amb prou feines es podia distingir si te’l miraves de ven aprop. Però el tema es que els vam veure i cap allà que ens vam dirigir a fer tots els tràmits. Recordareu que ens vam treure la visa de la India a Istanbul i no vam tindre cap problema a l’hora de formalitzar la nostra presencia a la India. Els formularis de rigor i un nou segell al passaport. Ara si. Ja estàvem a la India!!

I un cop aquí, doncs tocava buscar-nos la vida per arribar al lloc que volguéssim arribar. Nosaltres quatre, el Gabriel, i la parella de francesos teníem com a destinació Varanasi, mentre que el colombià i la francesa de Barcelona marxaven ja cap a Delhi, d’on volaven cap a casa d’aquí a pocs dies. Lo millor que podíem fer era mirar d’arribar a Gorakhpur, i allà enllaçar ja amb l’extensa línea de ferrocarrils de la India que ens portaria a cadascú al seu lloc. Com arribar a Gorakhpur? Doncs això era un altre cosa. La primera premissa que teníem era que fos barat, i òbviament el més barat es l’autobús, però no ens ho ficaria tant fàcil la multitud de conductors que teníem al voltant oferint-nos un taxi col·lectiu per portar-nos, ja que vam estar a punt d’acceptar tot i que valia més del doble, però després d’una estona de discutir i sobretot, entrar en raó, la cosa estava clara. Autobús.

Pel que respecta a l’autobús, només diré que ja no el Pol, sinó que ni al Germán li cabien les cames i les tenia que treure pel passadís per que no se li gangrenessin. Sort que només eren dues hores. Però quines dues hores. La veritat es que ens vam quedar sorpresos de l’habilitat, per que se li ha de dir així, dels conductors de la India. Una carretera per la que amb prou feines nosaltres veuríem que hi passen dos cotxes, ells hi fan passar camions, autobusos, bicis, vaques, vianants, rickshaws, motos, cotxes i tots a la vegada, si senyor. Es una sensació molt agradable quant per una carretera d’un carril, de nit, veus que de cop et venen 6 o 7 llums de cara i que ninguna s’aparta però que miraculosament, tots acaben passant. Deu ni do.

Però vam arribar a Gorakhpur que era el que importava cap allà a les 19:00 de la tarda. I ara tocava l’altre. El tren. Gorakhpur es una ciutat que per l’únic que destaca es per ser un important nus de comunicacions, degut a la bona situació que té en el mapa, i a conseqüència d’això tot es mou al voltant de l’estació de tren. Era la primera vegada que reservàvem un tren a la India, òbviament, i vam tenir sort d’anar amb gent que ja ho havia fet alguna vegada per que si no la veritat es que haguéssim flipat. Per que us feu una idea de les dimensions que té tot això, la Indian Railwais es la segona empresa en numero de treballadors en plantilla del món, amb la xifra de 1,6 milions de persones treballant per ella i mou al dia a ni més ni menys que  16 milions de persones. I això aquí a la India, on sembla que tot ho facin més difícil del que es, però que, inexplicablement, funciona bé. I després d’algunes d’aquestes incongruències de les que parlo aquí, finalment, vam aconseguir reservar tren en un vagó de lliteres per a les 22:45 d’aquella mateixa nit. Això significava que arribaríem a Varanasi cap allà a les 4:00 del matí, o a les 7:00, depèn de si féssim cas a la primera o la segona resposta que ens van donar. Això va així. Ells et diuen una cosa, tu te la creus, després vas cap allà i en la mateixa frase te la canvien tres cops i quant finalment compres el bitllet, resulta que es algu totalment diferent a lo que t’han dit en qualsevol de les altres ocasions. Això es la India. Però el que dèiem, que tot al final funciona i d’aquesta manera, quan va arribar l’hora, efectivament existia el tren, el vagó, e inclús les lliteres. Que estiguessin ocupades per altres persones es un altre tema, però que finalment (alguns mes tard que altres) es cansen de compartir llit amb tu, això també es veritat. I així vam passar la nostra primera nit en un tren aquí a la India. La primera però no la ultima ni molt menys, ja que es el transport més efectiu que hi ha per moure’s per aquets petit continent.

I serien les 7:00 del matí al final l’hora escollida per començar les nostres aventures per la India, quant el tren va aturar-se a l’estació de Varanasi i vam baixar amb la cara de: -Havíem que passarà aquí…

—————

Varanasi, la India en estat pur

I el que passava es que havíem arribat a Varanasi, l’antiga Benarés, o l’encara més antiga Kashi, la ciutat més espiritual i carismàtica de la India. La India en estat pur. Realment havien apuntat fort començant el nostre periple per la India aquí, a la ciutat de Shiva, però el mapa es així i contra la física no podem fer-hi res. Només mirar de que no ens impressionés massa com per voler marxar corrents i mirar de gaudir, i per poc que sigui, entendre, el que aquí es cou.

Per fer quatre apunts, Varanasi es una de les ciutats més sagrades de la India, on s’ajunten milers de peregrins hindús, que venen a rentar els seus pecats al sagrat Ganges o a morir per ser incinerat en alguns dels seus Gaths crematoris que hi han repartits per tot el pas del riu per la ciutat. Fa més de tres segles que s’utilitza el Ganges com a lloc escollit per morir, exactament des de que Shiva va escollir el lloc i va plantar-hi allà la flama sagrada, flama que fa segles que no s’apaga, i on es cremen a diari més de 400 cossos. Aquí el mort obté la moksa, la alliberació del cicle de naixements i morts. I per això no es difícil veure a tot de gent carregant als seus morts a les espatlles pels carrerons de la ciutat o fins i tot a cadàvers flotant pel Ganges, portats per la corrent. Sobrecollidor. Per això dèiem de que havíem si no era massa per començar. Però anirem pas a pas.

Primer tocava esperar que ens vingués a buscar el del hotel. Havíem quedat a l’estació i mentre l’esperàvem, no cal dir que érem l’atracció principal. Al final t’acostumes a això d’estar rodejat per una vintena de persones mirant-te com si fossis una cosa rara. I també a això de tenir que lidiar amb els rickshaws i taxistes que et volen portar a algun hotel del que reben comissió i que són capassos de dir-te que l’hotel amb el que tens la reserva es va cremar ahir a la nit i ja no existeix. Però com dèiem, això es la India.

Però al final no s’havia cremat res i el païu a aparegut per acompanyar-nos cap el hotel. I aquí hem començat a veure el que es Varanasi. El que es la India.

El trajecte amb Rickshaw de l’estació cap a l’hotel a sigut, com no podia ser d’un altre manera, de lo més divertit, a més, anàvem els quatre en un, així que imagineu-vos com, l’Araceli, la Monica i el Pol al darrere i el German abraçant al conductor apunt de caure a la carretera. Però en un no res ens hem plantat a la ciutat vella i hem posat peus a terra i cap a la Yogi lodge. La veritat es que la primera impressió que tens es la de una ciutat en descomposició, tot ple de merda literalment, ja sigui de vaca o de persona, del que sigui, tot ple de merda. Però amb poc d’estar aquí ja pots començar a mirar més enllà i vas tenint certes sensacions que t’indiquen que es tracta de molt més.

Per arribar al hotel, situat enmig de la part vella de Varanasi, tens que recórrer un seguit de carrerons que en ocasions no arriben al metre d’amplada i on, et pots anar trobant, de tant en tant, vaques que et tallin el pas fins que no li doni la gana d’apartar-se, i més val que no la toquis. L’altre cosa que també et trobes per Benarés, i molt, són el monos. Hi han per tot arreu, grans, petits, per sorpresa nostre més sanotes que els de Kathmandu, però això si, tenen una mala llet que es impressionant.  El Pol ja ho ha pogut comprovar quant, només arribar al hotel i pujar la terrassa, un se li ha encarat amb cara de pocs amics i obrint la boca d’una forma gent amigable, fins al punt que el Pol s’ha cagat als pantalons i ha tornat a baix amb la cua entre les cames i sense poder veure Varanasi des del terrat. Ja ho fica només entrar que fer fotos des del terrat es una mica difícil. Però buenu, no deixa de ser curiós conviure amb tant monos.

I després d’haver deixat les motxilles al hotel, que no a l’habitació, perquè fins les 12:00 no quedaven lliures, hem anat a tenir el nostre primer contacte directe amb Varanasi, i amb els seus ghats.

Aquí a Varanasi, la vida espiritual gira als voltants dels Ghats, que són les escalinates que baixen al Ganges i que, la majoria, serveixen perquè la gent es banyi al riu, i renti els seus pecats. Però també hi han, com hem dit abans, els crematoris, però aquests si que els deixarem per un altre moment. 

Així que després de, com no, perdre’ns una miqueta pels carrerons de la ciutat, hem arribat per fi davant de l’immens Ganges, i dels seus famosos Ghats. Primer de tot, els colors que tens allà, degut, tot s’ha de dir,en part a la contaminació, es distorsionen tots bastant, donant-li com un aire encara més misteriós si cap. La gent es banya, es renta i atenció, veu aigua del riu, per fer el seu ritual del bany diari en les sagrades aigües. Però també s’acosta la gent cap allà per rentar la roba, o simplement jugar al cricket amb els amics o fer yoga. Realment es un lloc increïble per passejar i observar la vida aquí a Varanasi. A més, una cosa molt curiosa es que, si a la vorera occidental del Ganges està Varanasi, una ciutat de gairebé 2 milions d’habitants, a la oriental no hi ha absolutament res, està deserta, només prats i boscos i ja està. No se el motiu, però com tot aquí a la India, segur que hi ha algun. I després de passejar una estoneta pels seus Gaths i de aseure’ns a contemplar la vida al voltant del ganga, de nou cap a l’hotel que ja era l’hora de les nostres habitacions.

Hem tingut que esperar una mica però finalment, ens han distribuït a les tres parelles, ja que finalment, el Gabriel, l’austríac, a decidit marxar cap a Bodhgaya. I després d’això, doncs a dinar i ràpidament de nou cap els gaths que a les 17:00 de la tarda havíem quedat amb un païu per que ens portes a fer una volta en barca pel Ganges. I com no, puntual com a bona ex colònia anglesa, estava allà esperant-nos i ens hem pujat, tots 6, a la fràgil barca de rems que ens tenia que portar per les brutes aigües del Ganges. La veritat es que feia més por caures aquí a l’aigua que a Chitwan, ja que, tot i que la gent es veu l’aigua del Ganges per purificar-se, realment, es un dels rius més contaminats del món i es considera que l’aigua del Ganges, al pas per Varanasi, es ni mes ni menys que aigua sèptica, ja que no conté oxigen. Per que us feu una idea, si lo normal es que l’aigua apte pel bany tingui menys de 500 bactèries coliformes fecals per cada 100ml d’aigua, aquí al Ganges arriba a la xifra de 1.500.000 per 100ml. Imagineu-vos.

Així que amb molt de cuidado ens hem pujat a la barca i a seguir la corrent cap el principal crematori de la ciutat, cap el Manikarnika Ghat, considerat pels hindús com uns del millors llocs per ser incinerat a la terra. I la veritat es que el que hem vist allà a sigut bastant sobrecollidor. No pel fet de veure els cossos cremant-se, que, òbviament, també. Sinó pel fet d’haver-nos apropat amb la barca, pel meu gust, en excés, i sentir-nos uns espectadors que, realment, hi sobràvem allà, a escassos 10 metres de les flames. Però us explico com a anat. Només sortir del ghat on hem agafat la barca i encaminar-nos riu avall ja es veiem, al final, tot un grup de fogueres que cremaven a la bora del riu. Òbviament era cap allà on ens dirigíem i al cap de pocs minuts ja es podien distingir, a les escales del costat de les fogueres  els cossos sense vida esperant el seu torn per ser incinerats. La veritat es que fins aquí ja estava bé, però el home ens volia portar més aprop, i així ho ha fet. La veritat es que el que ell deia es veritat, que aquí la mort no es contempla com nosaltres la contemplem i la gent que veies al costat de les piles funeràries ni se’ls veia plorar ni lamentar-se com es veu en qualsevol funeral de casa nostra però tot i així ens sentíem com espectadors no-convidats.  La veritat es que  veure els cossos cremant a la vorera del riu, amb tot de gent cantant al temple de Shiva que hi ha al damunt es una imatge que se’t queda gravada a la retina, i suposo que per molt de temps.

I després ja no teníem forces per presencia la cerimònia del Ganga aarti al Dasaswamedh Ghat, que la deixem per demà. Que per avui realment ja teníem prou. A més del cansament acumulat. Així que a sopar i a acabar el dia parlant a la terrassa del hotel  amb el Cyril i la Sharsha, els dos francesos i una parella de Barcelona que ens hem trobat aquí al Yogi Lodge i que també marxen en breu cap a casa. I ara si, a dormir.

————

16-12-2008

Els llits del Yogi Lodge estaven realment durs, podríem dir fins i tot que com una pedra, però ni això, ni els monos psicòpates cridant com descosits han pogut fer res perquè no dormíssim gairebé 12hores del tirón. I Amb les piles carregades ja es una altre cosa.

Ens hem estirat bastant per l’hotel, ens hem dutxat, hem esmorzat, hem rentat la roba i aquests coses que de tant en tant s’han de fer i que, aquí a la India, crec que haurem fer més sovint. I amb tota la higiene personal solucionada, doncs ja era l’hora de sortir a Varanasi de nou i haviam que ens trobàvem.

Avui teníem com acompanyant al Leandro, un argentí que havíem conegut aquell mateix matí, i amb el que després d’estar parlant una bona estona hem decidit d’anar a menjar un masala soce en un lloc d’aquí al costat del casc antic. I cap allà que hem marxat. Com que encara no coneixem massa el menjà Indi (l’únic que sabem es que tot, absolutament tot, pica en quantitats industrials) ja ens va be això d’anar amb gent que porta més temps que nosaltres per aquí per anar provant els diferents plats que aquí es mengen i no demanar-nos res que porti la verdura crua o algu que sigui fet amb aigua sense bullir o coses per l’estil.

I després de menjar-nos el masala i d’un chai, ara si, a caminar. I aquest era absolutament tot el plan que teníem per avui. Caminar, caminar i caminar. Ghats amunt, ghats avall.

El Leandro porta dos setmanes aquí a Varanasi i ja ens a anat bé per acabar d’aclarir certs dubtes que teníem de la ciutat i amb ell ens hem dirigit, de nou, cap els crematoris. Realment tampoc avui ens feia molta gracia acostar-nos, però la veritat es que el lloc es impressionant, i un cop ets allà es respirar una pau i una tranquil·litat fabuloses. Amés es un dels pocs llocs on no et trobes a ningú que et vol vendre algu. I allà ens hem asegut a fer un altre te, mentre contemplaven la gent, el que feia, tot se’ls seus rituals, es realment molt curiós la de tradicions que arriben a tenir aquesta gent. Jo no ser com s’ho deuen fer per enrecordar-se de totes, la veritat. Una altre cosa molt curiosa d’aquí als crematoris es que no fa absolutament gens d’olor, ni de cos cremat ni da fusta. L’explicació ells la troben en que la fusta que fan servir per cremar, com no, també es sagrada i fa que noi es desprengui res del que cremés, però no deixar de ser una altre cosa de les que fa que Varanasi sigui única.

I després, a seguir caminant. Hem seguit  riu avall, deixant que el temps anés passant i parant cada poc a sentar-nos per les escalinates dels ghats a fer el mateix, observar. Amés, avui era un dia molt clar pel que es normal i es podia veure l’altre vorera a la perfecció, i es notava l’aire com menys carregat, cosa que no es gents normal aquí Varanasi.

I així hem estat fins que ja hem tingut prou, almenys per una estona, i de nou cap al casc antic a descansar, sobretot el cap, una mica. Però mirar de descansar aquí a Varanasi es una mica impossible, sobretot quant tens la hiperactivitat activada, i parar del tot es totalment impossible. Aquesta estona ens l’hem passat, com no, fent coses. El Pol i el German s’han anat a l’altre punta de la ciutat antiga per anar a portar els pantalons del Pol a arreglar i mirar de comprar unes mantes per els trens, que l’altre dia ja vam poder comprovar que fa fred, i després a gravar totes les fotos en un DVD per donar-se’l a la parella de Barcelona que tornen dissabte cap allà i així ja tenim les fotos guardades. I entre una cosa i un altre, ja era l’hora en que havíem quedat amb el Leandro per anar, ara riu avall, haviam si trobaven un shadu que coneixia i que era, per lo que ell deia, molt interessant. Però no hem tingut sort ja que no estava al ghat on acostuma a estar però almenys ja ens ha servit per coneixer l’altre banda del riu i a un grup de nens molt simpàtics amb els qui hem estat bromejant una bona estona. I així, volant, com passa el temps aquí a Varanasi, doncs a arribat la nit, i al cap de poca estona, la gana, i cap el hotel que hem marxat, això si, parant abans perquè el German es menges un altre masala soce suficient per esperar a que arribes l’hora de sopar.

I després de sopar, doncs cap a la terrassa de l’hotel, on en un moment s’ha ajuntat allà tot una torre de Babel, amb belgues, francesos, americans, argentins i nosaltres i hem acabat de passar el dia parlant de llocs per anar, per no anar, de vigilar per aquesta zona i de viatges passats, presents i sobretot, futurs.

————–

17-12-2008

Si hem sobreviscut a Varanasi, ja està fet…

El tren, en principi, sortia a les 17:15 de la tarda de la mateixa estació a la que havíem arribat, que estava a una mitja hora d’aquí, així que teníem tot el dia per davant per acabar de fer les quatre coses que teníem pendents. Una d’elles, i la més important jo crec, era la de comprar unes mantes de llana pel trens, que després de la busqueda d’ahir ja sabem on estan les més barates. Així que un equip, format per l’Araceli i la Monica, a comprar-les, mentre que l’altre equip, format pel Pol i el German, tenien que anar a l’altre punta del casc antic a recollir els pantalons del primer, que els havien portat a arreglar el dia anterior, quant se li va trencar la cremallera i el botó (no per que s’hagi engreixat tant, eh…sinó per que portar exactament els mateixos pantalons durant, ja, més de dos mesos, doncs té el seu desgast) i se li queien els pantalons pel carrer i ja era massa. Així que amb aquestes dos missions principals, i d’altres ja més personals també pel mig, teníem ja fet el nostre últim dia aquí a Varanasi. Ja només quedava, dinar algu amb el Leandro i els dos francesos i acomiadar-nos, en principi de l’argentí, que  ja no el tornarem a veure fins d’aquí a molt de temps i la veritat es que ens a sigut de gran ajuda per entendre algunes de les coses que passen aquí, mentre que amb els dos francesos, només fins, també en principi, demà passat, ja que ells també han desestimat la idea de anar a Agra a veure només el Taj Mahal i aniran directament cap a Jaipur, com nosaltres, així que si tot va bé, passat demà ens tornarem a trobar a la ciutat rosa.

I amb tot ja fet i dinats, doncs la discussió de rigor amb els conductors de Rickshaw per que ens portin a l’estació, ja si que podíem dir adéu a Benarés, una ciutat que efectivament, no deixa indiferent a ningú, i emportant-nos amb nosaltres, per molt de temps, algunes de les coses més sobrecollidores que hem sentit mai.

I al arribar a l’estació, doncs com no, el trens ve amb retràs. Primer una hora,  després dos, tres. Però a les 20:05, per fi, pujàvem tots quatre al Narhudar Exprés que ens tenia que portar, tot en principi, en “només” 18 hores, fins a Jaipur. Però com dèiem, aquí a la India, sempre es tot en principi.          

Anuncis

Accions

Information

3 responses

19 12 2008
Carles

hola xavals.Suposso que despres de tant anar amunt i avall, una bona butifarra amb pan am tomaquet no aniria malament ehhh. Vindreu amb el estomag a proba de bombas. Esteu coneixent un mont tant diferent al nostre que despres ens domareu clases de com esta el mond de veritat, el del tercer mont i el de las miserias. Com sempre dig, una pasada. Aneu amb comte i sort. adeuuuuuu

19 12 2008
Antonio

Despues de leer la cronica solo se me ocurre decir:

Impresionante!!!!!!!

relamente siento envidia de todo los conocimientos que estais adquiriendo, sin duda no hay mejor manera de aprender y conocer que viajando.

Muchos besos

19 12 2008
Antonio

correccion:

realmente (no relamente), a veces los dedos son mas rapidos que la mente.

sigo mandando besos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: