Crònica 7: India II – Jaipur

21 12 2008

 

25 hores de tren, 800km, o el que es el mateix: 32km/h

17/18-12-2008

El tren trigava 18 hores en recórrer els poc més de 800 km que separen Varanasi de Jaipur. O això trigava en un principi. Si els nostres càlculs no fallaven, si finalment el vam agafar a les 20:05 del vespre, tindria que arribar a les 17:00 de la tarda, no? Doncs òbviament no. Quant ens vam despertar, cap allà a les 8:00 del matí, amb prou feines havíem fet 200km i per si fos poc, cada dos per tres el tren anava parant, a vegades més d’una hora seguida, fins que passava un altre tren, i llavors continuava. Era desesperant. Al menys, al passar de dia per Agra, vam poder veure l’esplendor del Taj Mahal sense tenir que pagar els més de 15 euros que costa l’entrada. Però realment va ser desesperant. Si t’estàs molta estona en un tren o en un autobús però es per que està molt lluny, doncs encara. Però si ho estàs per que el tren està simplement aturat, doncs la cosa canvia. Però be, bona cara i a aguantar el que caigui. També es curiós, compartir tanta estona amb aquesta gent que primer et mira amb cara de estranyat i poc a poc se’t va acostant fins que et preguntar alguna cosa i si us enteneu, doncs ja s’asseu al teu costat i et preguntar absolutament de tot, des de com es diu la teva família fins a quins atributs li vas trobar a la teva parella o si en el teu país es normal pegar-li a la teva dona. Absolutament de tot. També estar el tema de la brutícia i els olors però de moment ho deixarem com una mera anècdota.

Amb tot això, arribàvem a Jaipur, la capital del desèrtic estat del Rajastán, cap allà a les 21:00, 25 hores després d’haver sortit de Varanasi, una mica desquiciats i sobretot, rebentats. Així que cap al primer hotel que hem vist a la guia amb Rickshaw, i després de sopar qualsevol cosa (no teníem ni gana) corrents a dormir.

————-

Jaipur, la ciutat rosa del Rajastán

19-12-2008

12 hores seguides em dormit. I tot i així, al aixecar-nos, encara estàvem en un estat d’empanament que o ens el trauríem en tot el dia.

Primer a esmorzar algu al mateix hotel i a canvia un travel chec que ja se’ns estava acabant l’efectiu. Només fer això, ja ens ha portat bona part del matí. Imagineu-vos en quin estat estàvem. I després, per si fos poc, doncs a comprovar el que ens havia dit la gent que passava aquí a Jaipur: que es l’infern!. No en quant a perillós, ni en quant a tràfic ni res d’això, no. Es l’infern en quant a gent que et vol per alguna cosa. El que sigui, portar-te en Rickshaw, vendre’t plata o pell o teles, o fer-te de guia o simplement que els hi donis diners. Es impressionant, i et segueixen i t’insisteixen i res, segueixen i amigo i no se que, i hola cocacola i rickshaw per aquí, i 20 rupias el gram de plata i yes sir, nice hair, i un altre vegada el mateix rickshaw 10rupias la hora, i espanyol o italiano i llavors un altre rickshaw i t’enfades i marxa però no, perquè torna per l’altre costat i un nen t’estira de la samarreta, hello mister, i el home del primer rickshaw un altre cop aquí, i tu que no i que no i que no, i els dale i toma i venga. I et comença a sortir espuma per la boca, i tens una tela al davant que no et deixar passar, i l’empentes però darrere hi ha un altre, i un home que et diu 50rupias, però per dir perquè no té absolutament res a les mans i tu no, no, no, nooooooooooooooooo!! I llavors ells t’imiten pensant que fas broma però no la fas, i quant veuen que estàs apunt de treure fum per les orelles i de cometre una masacre, paren. Però no per molta estona, no. Només per un moment per que a la que se’t baixa la pressió, una altre vegada a tornar a començar, i tot això, clar, mentre intentes visitar Jaipur. Dic intentes perquè avui, veure, no hem vist absolutament res.

Vale, ja està, ho tenia que treure. Espero que us heu pogut fer una idea del que es això, si? Doncs encara no està tot. Ara agafeu-la i multipliqueu-la per 100?200?1000? potser el resultat que traieu d’aquí, potser s’assimilarà una mica el que passa dins les muralles del fort de Jaipur. Potser.

Ara si, comencem.

EL primer que salta a la vista només fica peus a terra a la ciutat de Jaipur es que es tracta d’una ciutat bastant més ordenada que Varanasi. Bastant. Per aquí si que es veu la inmensa diferencia que hi ha entre la població rica de la india i la pobre, la majoria. Pels seus carrers et pots trobar tendes de luxe de roba o joieries, moltíssimes joieries, amb tot de nens bruts i despullats demanant almoina a les portes d’aquestes.

També tot està una mica més net. Una mica. I l’aire sembla, també una mica, menys carregat que el de Varanasi. Al ser la capital de Rajastán, estat fronteris amb el Pakistan, es nota la influencia islàmica d’aquets en els minarets i els cants a l’oració que s’escolten per tota la ciutat a les hores senyalades. Cants tant familiars per nosaltres en la nostra estada a Turquia, però que ara feia ja uns dies que no escoltàvem i que inevitablement ens fan mirar el cel en busca de la mesquita blava quant sonen.

Per lo demés, això si, es la India.

El primer que fem només sortir del hotel, i repeteixo, amb l’empanada que no ens traurem ja en tot el dia, es dirigir-nos cap al fort de la Ciutat rosa, o el que es el mateix, la ciutat antiga del Marajá. Un cop a dins, el que et trobes són amplies avingudes bordejades per tot d’edificis d’una sola planta, tots iguals, i pintats del mateix rosa que dona nom a la ciutat, i tot, absolutament tot, ple de bazaars. Cada carrer està especialitzat en un gènere. Així pots trobar el carrer del bricolatge, el de les sabates, el de la pell, i així un llarg etcètera que no s’acabaria mai. I clar, al voltant de tot això, els caçadors de vides humanes abans esmentats, però d’aquests ja no parlarem més, almenys avui. Després de dirigir-nos cap el palau de la ciutat, al que, almenys avui, no entrarem per la hora que sens a fet ja, fiquem rumb cap al Hawa Mahal, també conegut com a palau dels vents, un impressionant palau, semblant a un panel d’abelles, construït per un marajá fa 300 anys perquè les dones del palau reial (podia arribar atenir més de 100 dones) poguessin contemplar la vida quotidiana al carrer de la ciutat. I aquí si que teníem intenció d’entrar, però també ho tindrem que deixar per l’endemà ja que, per sorpresa nostre en lloc de les 18:00 de la tarda, com sortia a la nostra guia que tancaven, ho feien a les 16:30, es a dir, ja, així que un altre cop cap a l’infern dels carreres de Jaipur i ara si, cap al hotel que ja en teníem prou i de sobres.

Un cop allà, i havent comprovat que els nostres companys francesos, que arribaven avui amb el mateix tren que ho vam fer nosaltres, havien tingut e mateix problema que nosaltres i encara deurien estar al tren aturats en mig de qualsevol lloc, doncs un altre cop treball en equip i el Pol i el German cap a l’estació de trens a reservar la nostra sortida de Jaipur pel pròxim diumenge, però, com no podia ser d’un altre manera (i aquí si que hem pringat) tot, absolutament, tot, està ple direcció sud de la India. A goa, on volíem passar part de les festes tot ple, a Mumbai, tot ple, a Kochi, tot ple, des de Jaipur, des de Delhi, des de tot arreu, no hi ha absolutament res. No pot ser que estiguem atrapats un altre cop, i amés a Jaipur!!

Però buenu, molta calma i cap a l’hotel a parlar amb l’Araceli i la Monica haviam que fem. Realment tampoc ens pensàvem que la situació estigues tant malament com comprovaríem el dia següent que estava, suposo que per això ens vam anar a dormir tant tranquil·lament, pensant que a l’endemà, a les 8:00 del matí, quant el Pol i el German tornessin a l’estació de tren a reservar els tickets cap a Chennai, ja estaria tot, fet, però no seria ben be així.

———–

Estrés, presses, i per fi, Chennai

20-12-2008

Com havíem quedat, a les 8:00 en punt del matí, el German i el Pol van tornar a agafar un Rickshaw per que els portés, de nou, cap a l’estació del tren de Jaipur per reservar un bitllet cap a Chennai. Era l’única opció, ja que, per anar a Goa, com volíem, estava tot, absolutament tot ple. I l’avió, la ultima opció que teníem, estava fora totalment del nostre pressupost. Així que tindríem que renunciar a passar els nadals a Goa, però buenu, els passaríem a Mamallapuram, també a la platja, i amb bastants menys turistes. Però no tot seria tant fàcil, ni molt menys, ja que, per sorpresa nostre, també el tren que anava de Jaipur a Chennai, com no, estava ple. Cagada!! Doncs ara havíem que fèiem. Ahir ho dèiem en broma però avui ja començava a semblar veritat. Estàvem un altre cop atrapats!!! Però davant de tot molta calma. Ja sabem que estressar-nos, en aquestes situacions, no serveix de res, i després d’unes quantes voltes, i una estratègia molt ben portada vam trobar la solució. Aniríem a Chennai!! No des de Jaipur, des de Delhi, tot no es pot tenir, i agafaríem el tren el dia de Nadal i arribaríem a la Chennai el dia 27 però almenys el cap d’any ja si que el tenim assegurat a la platgeta. Algú teníem!!

I després a pensar que faríem aquest dies fins el 25. Els companys francesos, cansats ja de la India i de tot el que comporta, passaran els últims dies que els hi queden fins agafar l’avió que els porti cap a Tailhandia en una petita granja-hotel enmig d’un poblet a uns 30 km d’aquí, buscant tranquil·litat. Però, tot i que no es que estiguem massa còmodes aquí a Jaipur,no volem donar per perdut el Rajastan i volem provar alguna a altre cosa. Potser un parc natural que tením a uns 60 km on es poden avistar tigres, potser Bundi, una petita població, molt més tranquil·la que Jaipur segons diuen, o potser, i que realment es la idea que més ens fa, marxar cap a Bikaner demà al vespre, i fer una excursió de tres dies pel desert nosaltres sols. Però com que sabem el que passa, i no volem il·lusionar-nos amb res, fins que demà no puguem lligar algu no ens farem a la idea. Així que demà, altre cop a les 8:00, de peu i ara, cap a l’estació d’autobusos per veure si hi ha algu cap a Bikamer. Però d’això ja us enterareu demà.

I entre una cosa i un altre, tampoc avui hem pogut fer gran cosa. Ja que amb el temps que hem perdut per aconseguir els bitlles cap al sud, que a sigut molt, i després, que hem estat mirant ja el avions que ens tenen que porta cap el sud-est asiàtic, ja que no volem que ens torni a passar això, se’ns a fet el dia. Però buenu, un dia així el teníem que passar tard o d’hora, i ara ja esta. Demà si, al matí, després de mirar de lligar aquets pròxims dies, tour per Jaipur i voltants amb Rickshaw, nosaltres i els francesos, dels que demà ens acomiadem, fins quant? Doncs si tot va bé fins Laos, però ja sabem, res d’avançar aconteixements.

————-

21-12-2008

Rickshaw tour i au revoir Cyril i chacha

El dia començava exactament igual que ahir, a les 8:00 el German despertava el Pol i tenia que esperar a que es vestís per marxar anar a mirar de lligar els pròxims 5 dies. I començàvem amb bon peu (això ja no era igual que ahir). En poc més de mitja hora, ja tornàvem a estar al hotel, però amb 4 bitllets de bus (estrenàvem modalitat, ja que aniríem amb un autobús amb lliteres) per aquesta mateixa nit amb direcció Bikamer.

Això ja ho teníem, i ara el que tocava era assegurar-nos un Tour amb camell pels pròxims tres dies amb les seves dos nits pel mig del desert. I en contra de lo que es habitual, també enllestíem això a les primeres de canvi. Demà, quan arribem a les 6:00 del matí a Bikamer, ens estarà esperant el Vino, per portar-nos cap a casa seva i decidir l’excursió que volem fer, que començarem cap allà a les 8:30 del matí. Millor impossible. Ara el següent que quedava que era? Doncs reservar el tren que ens tindria que portar a Delhi el 24 a la tarda, però això, desgraciadament, tindrà que esperar ja que, l’home que en va solucionar ahir el tema de Chennai tenia avui tancat i no hem pogut fe res. Però en principi, si no es en Tren, en bus no crec que hi hagi problema per arribar a Delhi. No se, demà a Bikamer ja veurem que fem.

I amb els deures enllestits, doncs per fi, a visitar Jaipur i els seus voltants. Agafàvem dos Rickshaw’s entre els sis, 215rupias cada un (menys de 4 euros) per que ens fessin un tour a la carta, i així, poder treure’ns el mal gust de boca que ens va quedar l’altre dia.

I el primer destí era l’impressionant fort d’Amber. Situat a uns 15 km de Jaipur, el fort d’Amber es una imponent fortalesa situada en la cresta d’un turó i que havia arribat a ser la capital del estat del Rajastan. Les seves tonalitats roses i vermelles, combinades amb el color sorrós de les desertes muntanyes li donen un aspecte fantasmal, que les continues reformes a la que està sotmès, sa de dir, que molt encertades, no fan més que ampliar-lo. Per fi estàvem davant de l’autentica Rajastán, el dels marajás, desert i fantasmes.

El tuc-tuc ens deixava als peus del turó, al que accedíem per unes escales que, zigzagueja’n accedien fins a la imponent porta del fort, que donava a una plaça sense espai ni temps, dintre de la qual tot, excepte els guiris, semblava viure a una altre velocitat.

Ara, d’allà no hem passat, ja que l’entrada no l’hem volgut pagar ja que, el horno no està pa’bollos, i realment, creiem que el que val la pena es el conjunt del fort amb l’entorn i veure les opulències de la casa d’un marajá, doncs com que no cal. O potser si, però nosaltres no les hem vist, i ven contents que ens hem marxat.

Encara que també aquí també estem sota el foc enemic dels venedors ambulants, pots arribar a estar mínimament tranquil, contemplant els nombrosos animals que campen a la seva pels voltants del fort, com esquirols (per tot arreu), porcs senglars (que durarien el que jo ser a qualsevol punt de Catalunya), serps, o ocells, que conviuen sense cap por amb la gent que diàriament s’acosta aquí.

Això ja era un altre cosa, si seguíem així encara acabaria per agradar-nos això de Jaipur.

La següent parada era al water palace, surreal. Us explico una historia: Hi havia una vegada un marajá que vivia en un estat que estava enmig del desert i on, com es obvi, no hi havíem masses llacs, per no dir ningun, ni aigua en abundància. Però resulta que aquesta persona tenia molts però que molts diners (i els seus descendents encara els tenen) i volia un palau enmig d’un llac. Òbviament no era possible construir-se ningun palau enmig d’un llac perquè no hi havia llacs. I que va tenir que fer? Doncs construirem un llac. I així, com qui no vol la cosa, va fer construir un llac artificial, res d’una piscineta no, un llac, a les afores de la seva ciutat, i en mig un immens palau, i ja està desig complert. I aquesta historia, que sembla sortir d’un conte fantàstic o d’un dels emirats àrabs units, es el que va passar aquí. A les afores de Jaipur, es troba aquest palau que sembla emergir de l’aigua envoltat per un boirina perenne que li dona el punt rajastaní de fantasmal. Sembla mentida, però no ho es.

I després de les fotos de rigor i els “no” també de rigor als venedors, cap al hawa mahal, o temple dels vents, al que abans d’ahir ens vam quedar amb les ganes d’entrar i d’avui no passava. I així tornàvem al bullici de dins del fort de Jaipur, i ara ja si mentalitzats, a mirar de lidiar amb les hordes de gent que té algu per tu.

L’interior del temple es curiós, complementant l’aspecte de panell d’abelles que té des de l’exterior, però realment, des de fora es el que val la pena. I després de 15 minuts mirant per les finestretes que donen al carrer, per on les dones del marajá veien l’exterior del palau, de nou cap al carrer i a tornar cap al hotel.

Hem preferit tornar caminant per ultima algunes compres, i així se’ns a fet l’hora de dinar i amb ella d’acomiadar-nos dels francesos. Si tot va be ens tronarem a veure a Laos, però de totes formes millor despedir-se be ara que mai se sap.

A les 18:00 han marxat ells, mentre que nosaltres ho fem a les 22:00 del vespre. Així que mentre esperem, doncs a comprar provisions pel desert, ultima la web i a sopar.

Finalment Jaipur, per sort, ens ha deixat un altre imatge, però amb tot i això, hem de reconèixer que el setge al que et veus sotmès constantment per part de tothom es fa massa pesat i li treu part de l’encant. Per això el desert i la solitud que hem escollit per passar aquests pròxims dies i fugir del bullici d’aquestes dates.

Ja us explicarem.

 

Anuncis