Crònica 9: India IV- Bikaner – Delhi – Chennai – Mamallapuram. TransIndia 2008

29 12 2008

24-12-2009

Bikaner – Delhi

La primera etapa de la nostre marató particular per la India, que ens tindria que porta en poc mes de 3 dies a travessar gran part del subcontinent indi des del Rajastan, on ens trobàvem, fins a Tamil Nadu, l’estat, junt amb Kerala, més al sud de la India, i amés, passant abans per Delhi, començava aquí, a la parada d’autobusos privats de Bikaner, el dia 24 de Desembre a les 20:30 de la tarda.

Aquesta era la quarta nit que dormiríem en algo que no fos un llit, contant la primera que vam passar al autobús que ens va portar de Jaipur a Bikaner, i les dos nits del desert, que tampoc es poden catalogar com a còmodes del tot, i la nostra esquena ja començava a ressentir-se de tot plegat.   

I com que el cansament que portàvem a sobre era bastant considerable, només entrar al autobús ens vam col·locar als nostres llocs, vam muntar la paradeta i a dormir, que teníem 12 hores per endavant fins arribar a Delhi i les volíem passar totes dormint.

El que nosaltres no sabíem, per això, era que amb el bitllet de bus fins a Delhi, també havíem contractat un altre safari pel desert ja que va fer pràcticament tot el trajecte, per camins sense asfaltar amb els conseqüents sotracs que això comporta.

Així, com us imaginareu, qualsevol pot dormir, i el trajecte que, en principi, tindria que haver estat més còmode de tots els que farem, es va convertir en un constant ball dins de la nostra cabina, que aquets cop només estava separada de la resta del autobús per una cortina i de la que de tant en tant, amb els moviments que feia l’autobús, semblava que anessis a sortir disparat.

I d’aquesta manera vam arribar a Delhi, cap allà a les 8:00 del matí i, per desgracia nostre, sense haver dormit gaire. I ara ens tocava passar tot el dia a la capital de la India, una macro ciutat de 13milions d’habitants, totalment caòtica, contaminada, i fets papilla.

————-

25-12-2008

Delhi

En aquest estat en el que ens trobàvem, òbviament, poc podíem treure-li de profit a aquesta ciutat en les poc més de 8 hores que teníem que estar. La idea que teníem al principi era la de anar a visitar alguns dels llocs més emblemàtics que hi ha, però poc vam trigar en donar-nos conta de que, realment, del que teníem ganes es que pesessin aquestes hores i pujar al tren que ens tenia que portar a Chennai.

Així que vam decidir que aprofitaríem el temps fen enllestien certes coses que necessitàvem, com, sobretot, canvia diners, que ens quedaven 0, trucar a casa, mirar el bitllet d’avió de tornada per no agafar-nos els dits, i una sèrie de tràmits que pensàvem que des d’aquí, la capital de la India, seria fàcil de aconseguir. Però com que no es plan d’anar passejant-se per allà amb les motxilles a l’esquena el primer lloc on ens vam dirigir va ser a l’estació de trens de New Delhi, on teníem que agafar el G.T. Express a les 18:40 de la tarda, i deixar les motxilles a la consigna. I amb el tema petates ja solucionat, ara si que podíem començar a enllestir coses.

Però la primera sorpresa del dia la vam tenir al poc de sortir de l’estació. Tot i que la població cristiana de la India amb prou feines arribar al 3%, el dia de nadal també aquí es festiu. Així que lo d’anar a canviar el travel a la American Expres per que no ens cobressin res de comissió o podíem anar oblidant. Primer fiasco. I fiasco que desprès, com veureu en següents cròniques, portarà conseqüències.

Així que de nou cap al barri de l’estació, on es troba la zona coneguda com Paharganj, que es on es concentren tots els establiments relacionats amb el turisme aquí a Delhi i on, amb quasi tota seguretat, podríem fer el que teníem previst. I si que ho podíem fer, si, però al preu de tenir que tornar a aguantar a tot de gent que no et deixar tranquil ni un moment i que et vol vendre absolutament de tot. I això es una cosa que no portem molt bé, la veritat. Estem acabant bastant farts de la India a conseqüència d’això. Aquest es el motiu principal del nostre èxode cap el sud, ja que allà, creiem i esperem, que la cosa serà diferent.

I ja d’aquí no ens vam moure més en tot el dia. Primer vam esmorzar en el terrat d’un hotel mentre esperàvem que sortís el sol de veritat per escalfar-nos una mica. Aquí a Delhi, per lo vist hi ha dos sortides del sol: una al matí cap allà a les 7:00 quant es fa de dia, i l’altre cap al migdia, quan la densa capa de contaminació deixà que, per fi, es vegi el sol d’una vegada.

Després, doncs a buscar un lloc per canviar diners (recordeu que això portarà cua) a fer algunes compres que teníem pendents, a trucar a la família per felicitar els nadals, i així, com qui no vol la cosa, es va fer l’hora de partir. Si al final fins i tot vam tenir que corre per comprar totes les provisions que ens volíem portar pel tren.

I així, amb el nostre marge de mitjà hora de sempre pel que pugui passar ens plantàvem a la consigna de l’estació de New Delhi per recollir les nostres motxilles, que per sort, encara estaven allà, i ara si, cap el tren 2616 que ens esperava a la plataforma numero 3, puntual per sort nostre, i del que no tornaríem a sortir en, com a mínim, 36hores. Es diu ràpid.

————-

25/26/27-12-2008

G.T.Express Delhi-Chennai, la gran evasión

Per sort per nosaltres el tren sortia puntual de l’estació de New Delhi cap allà a les 19:00 de la tarda. El primer de tot, només arribar, doncs a acomodar-nos i a mirar a qui teníem per company, i aquets cop semblava que havíem triomfat ja que tots els que teníem pel voltant semblaven bastant tranquil·lets i no ens donarien massa la tabarra. I amb tot ja al seu lloc, doncs a sopar, que avui teníem sopar de nadal. No es pot compara ni de bon tros amb els dinars i sopars que estareu fent per allà però be, a nosaltres ja ens ha sapigut a gloria. El menú era bastant senzill: el fuet que ens havíem guardat des de Turquia al final de la motxilla i una mica de pa, o lo més semblant que hem trobat, comprat en un pastisseria alemana del barri guiri de Delhi. I que bo que estava, després de menjar només verdures i curry, això es un regal. Que bo està l’embotit! Quant tornem a casa això serà el consol, segur. I havent sopat doncs ja no teníem cap més emoció fins que arribéssim a Chennai.

El de sempre en els trens, ara llegeixes una mica, ara passa el dels tes, ara parles amb algun curiós, ara et porten el dinar (com no, curry), després t’estires una mica i així va passant el temps.

La veritat es que ho hem portat bastant bé, ja que ja ens havíem fet a la idea de que ens tiraríem una vida dins del tren i no t’agovies tant com en el de Varanasi a Jaipur que es va fer etern.

I després de dormir per segona nit al tren (la sisena nit consecutiva sense llit), ja estava fet. Ens vam aixecar ja amb palmerals enmig dels camps d’arroç i en poca estona ja es podia notar el calor xafogós del sud de la India. I cap allà a les 7:00, no ens ho podíem creure, el G.T.Express entrava a l’estació Central de Chennai, i això ja casi estava fet.

————-

27-12-2008

Chennai – Mamallapuram, la nostra línea d’arribada

Només trepitjar terra a Chennai, ja havia alguna cosa que no era el mateix que en les anteriors ocasions, i no només era el calor, que seria? Ah si, no teníem ningú a sobre oferint-nos hotel ni rickshaw!! Si!! Havíem fugit!! Ja només per això ja estàvem contents. Ara doncs, a buscar per la nostra conta, que be, la manera d’arribar a l’estació d’autobusos de Chennai per agafar el bus que ens portés fins a Mamallapuram, el nostre destí. No va ser difícil trobar algú disposat a portar-nos i d’aquesta manera, de lo més contents per que l’havíem encertat, i també, amb ganes d’acabar ja aquesta marató que portàvem al damunt, ens vam pujar en un Rickshaw i en uns 20 minuts entravem per la porta de la destartelada estació d’autobusos de Chennai, i en un moment, el nostre bus, el 119, se’ns va plantar al davant per fer-nos la feina més fàcil, que ja ens feia falta. Ens vam pujar tots quatre als seients del darrere del vell autobús, i ara ja si, només tocava esperar. Teníem dues hores fins a Mamallapuram, res en comparació al que havíem fet però de lo més pesats pels nostres culs ja, que després dels camells, i demés, els seients de fusta del autobús s’havien convertit en l’estocada final per ells.

Però tot arriba, i cap allà a les 11:00 del matí, suant ja com bojos (quines ganes) vam creuar el cartell que donava la benvinguda a Mamallapuram, el nostre sud particular que feia tants dies que buscàvem. I ara ja si que si. No se per que, però es com si haguéssim creuat una altre frontera, la de la India del sud, i ja res seria el mateix. Per sort, a nosaltres, si que hi ha algú que ens a portat al sud…

 

Anuncis




Cronica 8: India III – Bikaner i el desert

29 12 2008

21/22-12-2008

Sleeper bus i el Vino Safari desert…comença l’aventura

A les 21:30, per si les mosques, estàvem davant de l’agencia on havíem comprat els bitllets d’autobús per Bikaner i després d’alguna que altre tensió amb un conductor de Rickshaw que, com no, ens volia timar per la cara, finalment a sortit l’home al qui li havíem comprat els bitllets i ho hem pogut aclarir tot de forma pacifica però poc a faltat per que corres la sang (un al final s’acaba cansant d’aquestes histories). I així, deixant-ho tot, finalment en una simple anècdota, cap a la parada del bus.

Recordem que estrenàvem modalitat, la de Bus amb lliteres i no sabíem molt be el que ens trobaríem però la veritat, es que a superat totes les expectatives que teníem ficades. Es tractava d’un autobús de lo més nou (feia molt de temps que no anàvem amb algu tant modern) amb compartiments tancats amb portes correderes, cada llit de matrimoni i on fins i tot el Pol cabia estirat. Realment molt còmode i íntim. Cosa que s’agraeix ja que quant ets l’únic floquet de neu que va en un transport tens unes quantes mirades clavades al clatell en tot moment. I a sigut sortir, estirar-nos, i en un moment estàvem a Bikamer. Si, si, perfecte. De fet hem decidit que aquesta serà manera d’arribar a Delhi el pròxim dia 24, ja que amb les 50 hores que tindrem després de tren ja es suficient.

Eren les 6:00 del matí, feia un fred de collons i només veure que al autobús hi havíem 4 blanquets tot de conductors de Rickshaw s’han agrupat a la porta per fer-nos la vida impossible ja de bon matí, així que, a començar a deixar anar mocs per escampar la multitud. Si un no es fica així aquí se’l menjant, juntament amb que els hi tenim una mica de ganes, ja. El problema es que a una d’aquestes persones a les que els hi dèiem que no necessitàvem absolutament res, que sisplau ens deixes en pau, era el Vino, el païu amb el que havíem quedat per fer el safari amb camell. Després d’aclarir el malentès, cap a casa seva a organitzar el que volíem fer.

Al principi, la historia es sortia una mica del pressupost però després, reflexionant que ni celebrarem els nadals finalment a Goa, ni ens donarem cap capritxo per aquestes dates. Hem acabat agafant la opció que més ens atreia. Tres dies i dos nits per les dunes de Bishnok, i el més important, només nosaltres 4, quatre camells, dos guies, el cuiner, i el desert. Possiblement a Jaisalmer haguéssim trobat alguna cosa més econòmica, però això si, acompanyats amb potser 15 guiris més, i així, el desert, perd tot el seu encant. I tampoc ens ha sortit tant car, eh, que ens surt aproximadament a 13 euros per dia absolutament tot, menjars, dormir, tot. El nostre regal de nadal.

I després de lligar tot, a estirar-nos una mica a l’habitació que ens han deixat i a esperar que arribi el nostre Lorence d’Arabia per portar-nos cap el desert. I ara si.

————-

22/23/24-12-2008

Adéu comoditats, hola paparres

Serien poc més de les 9:00 del matí, quan, després d’esmorzar, el Vino ens recollia a la porta de casa seva, carregàvem el cotxe de menjar, aigua i la nostra motxilla i agafàvem la carretera que uneix Bikaner i Deshnok, on començava el nostre Safari.

Al arribar ens trobàvem el que ens esperava pels pròxims tres dies: 2 camellers arrugats i cremats com una pasa que serien el nostres guies, un cuiner, un carro tirat per un camell ple amb el que ens faria falta per passar i 4 camells més, 3 adults per muntar i un cadellet amb la seva mama. I després de carregar tot el menjar que portàvem al carro, doncs cap el desert.

El desert del Rajastán no alberga grans dunes com les de les pel·lícules sinó que es més aviat una extensa planícia sorrosa esquitllada de matolls ressecs amb cabretes pasturant de tant en tant i casetes de tova per canvia la monotonia del paisatge. Si que trobes de tant en tant algunes petites dunes que et recorden on estàs, però no es la tònica general.

I el primer que treiem en clar es que això d’anar al camell, còmode, còmode, doncs no és. Vas assegut directament a la gepa i no té estriveres que valguin així que al cap de 30 minuts ja tens el cul per llençar. Per sort, en tot moment un de nosaltres va al carro, per anar descansant d’això de muntar. Que al principi fa molta gracia però a la poca estona ja sabem quin serà el lloc més preuat de tots.

I poc a poc anem avançant, veien de tant en tant algun antílop que al veure’ns arrancar a corre com un desesperat fins a perdre’s darrere d’algun sorral o camuflant-se darrera algun arbust. I així, cap allà a les 11:30, a arrivat l’hora de començar a preparar el dinar. Així que a desmuntar els camells que pastin una mica i a buscar algu de llenya per fer el foc pel menjar. De moment ens conformem en mirar ja que seríem més una molèstia que una altre cosa ja que els nostres tres acompanyants, tot i la seva avançada edat, en un moment han desmuntat el carro, s’han encaramat a un arbre sec per arrencar-li quatre branques i abans de que ens adonguéssim conta ja estava el foc encès i ens estaven oferint un te. L’anècdota d’aquest inici de safari a sigut amb aquest té que ens han ofert, ja que quant ens han preguntat si volíem llet, i els hi hem dit que si, ràpidament s’ha anat cap a la mama camell, a apartat al cadell i a omplert la olla dels tés amb llet de camella per nosaltres. Si, si, aquest seria la primera llet que estrenaríem en aquets dies, però no la ultima, ja veureu.

I després doncs a pelar verdures, coliflors i patates per començar, a amassar Chapatti (el pa omnipresent de blat aquí a la india), i llest, el primer dinar. En això es en lo que consistirien tots els àpats aquests dies, verdures bullides amb mil i una especies, chapatti, i arroç (per sopar). Avorrit però suficient. I després de dinar, doncs un altre té amb llet de camell i a fer una migdiada. Aquí a sigut quant ens hem donat conte de que amb nosaltres 4 els camellers i els camells havia algú més que no ens havien presentat: moltes, però moltes paparres. Òbviament sabíem que hi haurien bitxets mil però tantes, tantes paparres, això no. Però buenu, es part del desert i aquí hem vingut així que a treure’ns-les com si fóssim monos uns als altres i ja està.

I després, a desmuntar la paradeta i de nou en marxa. Eren les 15:00 i el sol que queia sobre nostre era una bogeria. I amb lo blanquets que encara estem. Però buenu, anàvem fent, anàvem passant paisatges, sempre dins la monotonia del desert, parant a recollir llet de bufala d’un poblet de tova que ens trobem, recollint més llenya per quant arribi la nit i anar fent, tot molt, però que molt tranquil, i nosaltres que ho agraïm. A més els camellers, òbviament, no parlen res d’anglès amb lo que la comunicació es limita als gestos i paraules aïllades amb lo que res pertorba aquesta pau. I poc a poc el sol va caient i llavors es l’hora de buscar el lloc per dormir.

El lloc escollit per passar la nostra primera nit ha sigut la cresta d’una duna que dominava tot el paisatge i a la qual ens hem encaramat per unes pendents de sorra que es desmuntaven al nostre pas. I un cop a dalt, doncs a muntar el campament mentre el sol va tenyint to del color rosat de la tarda, i completament sols, que es el que volíem, buenu, sols del tot no, ja que un treballadors d’una petita estació extractora de petroli del voltant s’han acostat fins aquí, ja que deuria ser lo més interessant que els hi ha passat en molt de temps, però la sensació era inigualable. I en un moment, el que hem trigat en muntar les tendes, que el sol s’ha anat, i amb ell, la calor insuportable que feia durant el dia s’ha convertit en un fred de collons, però molt de fred, eh, que ens ha fet encendre un foc i ficar-nos al voltant d’ell fins a quasi cremar-nos, i així a fer el sopar ( més del mateix però que aquí sap a gloria) i després a escoltar com els nostres guies cantaven velles cançons de camellers ( amb alguna intervenció estel·lar de la Monica que també s’ha animat) i tot això sota un cel amb milers i milers d’estrelles, per nosaltres sols, del que no podies apartar la mirada. Realment memorable. Un nadal atípic on els hi hagi però molt especial. D’aquest per recordar en els pròxims anys quant estiguem asseguts a les taules de les famílies (molt agust també).

I cap allà les 20:30, no més, a dormir. Crec que es la vegada que més d’hora m’he anat a dormir a la vida, però no m’ha costat res fer-ho, que demà ens espera un altre jornada al desert.

————-

El nostre dia començava a les 7:00 del matí quant ens aixecaven els guies amb un té, aquest cop amb llet de cabra, dins mateix de la tenda. I després d’unes torrades i plàtans per esmorzar, amb una nova visita dels currantes de la petrolera, doncs un altre cop en marxa.

El primer en muntar al carro a sigut el Pol ja que al estar ahir tota l’estona dalt del camell, té un parell de ferides al cul que deu ni do i millor descansar-lo que encara queda molt de tros. Es el que té fer de Larence d’Arabia, i tots acabaríem més o menys igual. I el dia, doncs amb la mateixa tònica que ahir. Desert, poblets, ramats de cabres, nens pastors, antílops, dinar verdures, de nou al camell, de nou duna per dormir, tenda, sopar, cançons, i a les 20:00 a dormir. Relaxant per l’entorn, però cansat, molt cansat. I traient-nos paparres de les cames, si senyor. Això si, cada cop més car el torn de carro, ja que el nostre cul cada cop esta més violat i encara ens queda el dia de demà.

Però tot i que en algun moment s’han escoltat comentaris de la indole que collons faig jo aquí o ja podríem haver agafat només un dia i passar els nadals com deu mana, només han sigut fruit del calentón i el tornar-nos a trobar amb tot el cel per nosaltres sols, contant estels fugaços, i escoltant les histories, en hindi clar, però que no feia falta entendre dels camellers a la bora del foc fant que totes les penes que passem durant el dia, es quedin en no res.

————

I avui era l’últim dia, una mica més amb la calma però sense que el ritme decaigui, i tot igual. Cap allà a les 8:00 esmorzàvem, després cap a casa d’un dels nostres guies, que viu enmig del no res, conreant cacauets i blat, on ens ha ensenyat com feien tot el procés de selecció dels cacauets i després d’un altre té, aquest crec que de vaca, cap a Deshnok, on acabàvem.

Hem parat a dinar al mig del camí, un altre cop lluitant amb les paparres per que no vinguessin amb nosaltres i després del nostre últim plat de verdures picants amb chapatti, a encarar l’últim tram de suplici que ens tenia que portar a la civilització. I com que tant nosaltres com els camellers teníem ganes d’arribar, doncs que millor per fer-ho el més aviat possible que fer aquest tram al trote. Si, si, al trote i això ja a sigut la nostra perdició. L’araceli i la Monica ja han fet tot el dia d’avui a sobre del carro perquè ja en tenien prou i de sobres de camells, així que els hi ha tocat al Pol i al German fer tot el dia intensiu al damunt d’aquests animals i a sobres corrents. Era la més similar a una tortura que un es pot imaginar. Saltant del camell cada dos per tres, amb el cul totalment insensibilitzat i amb alguna que altre llàgrima escapant-se, però, això si, en un moment ens hem plantat al poble on acabava el nostre tour i ens hem acomiadat, jo crec que per sempre, dels camells, dels camellers i de tot el que tingui que veure amb el desert. No es broma, realment a sigut una experiència inoblidable i de la qual estem totalment encantats d’haver fet i que recomanem a tothom que vingui per aquí. Això si, important, estar sol. No hem vull imaginar això amb la xinesa torrecollons del Chitwan o amb algun que altre guiri que hi ha per aquí i que et té que convertir això en un mal son.

Així que hem arribat a Deshnok cap allà a les 16:00 de la tarda, i ja que estàvem aquí, doncs no ens quedava un altre que visitar el temple de les rates. Si, si, el que heu escoltat, el temple de les rates. I que es això? Doncs com el seu nom indica, un temple on es veneren a les rates. Imagineu-vos. Tot ple de rates campant a la seva per tot el recinte amb gent que comparteix el plat amb elles i que fan que els hi pugin pel cos. Realment fastigós. No es que ens fes molta il·lusió veure’l, la veritat, però ja que estàvem aquí… I a més, com en tots els temples, has d’entrar descals, per a més inri. Però almenys, en contra del que pensàvem,podies anar caminant pel temple sense que et passessin les rates per sobre dels peus però tot i així fa bastant respecte. I la majoria de les rates estan amb tinya, plenes de clapes de pell, i tumors que fan que encara sigui més fastigós. Però ja està, ràpidament i a agafar l’autobús que ens tenia que porta a Bikaner, on teníem les motxilles i un cubell d’aigua calenta per treure’ns tota la sorra i comprovar que realment no portàvem paparres cap a Delhi.

I després del revitalitzant bany i de menjar algo diferent a l’arroz amb verdures d’aquets últims dies, doncs cap al autobús on ens esperava lo més semblant a un llit que trobarem en els pròxims dies.