21/22-12-2008
Sleeper bus i el Vino Safari desert…comença l’aventura
A les 21:30, per si les mosques, estàvem davant de l’agencia on havíem comprat els bitllets d’autobús per Bikaner i després d’alguna que altre tensió amb un conductor de Rickshaw que, com no, ens volia timar per la cara, finalment a sortit l’home al qui li havíem comprat els bitllets i ho hem pogut aclarir tot de forma pacifica però poc a faltat per que corres la sang (un al final s’acaba cansant d’aquestes histories). I així, deixant-ho tot, finalment en una simple anècdota, cap a la parada del bus.
Recordem que estrenàvem modalitat, la de Bus amb lliteres i no sabíem molt be el que ens trobaríem però la veritat, es que a superat totes les expectatives que teníem ficades. Es tractava d’un autobús de lo més nou (feia molt de temps que no anàvem amb algu tant modern) amb compartiments tancats amb portes correderes, cada llit de matrimoni i on fins i tot el Pol cabia estirat. Realment molt còmode i íntim. Cosa que s’agraeix ja que quant ets l’únic floquet de neu que va en un transport tens unes quantes mirades clavades al clatell en tot moment. I a sigut sortir, estirar-nos, i en un moment estàvem a Bikamer. Si, si, perfecte. De fet hem decidit que aquesta serà manera d’arribar a Delhi el pròxim dia 24, ja que amb les 50 hores que tindrem després de tren ja es suficient.
Eren les 6:00 del matí, feia un fred de collons i només veure que al autobús hi havíem 4 blanquets tot de conductors de Rickshaw s’han agrupat a la porta per fer-nos la vida impossible ja de bon matí, així que, a començar a deixar anar mocs per escampar la multitud. Si un no es fica així aquí se’l menjant, juntament amb que els hi tenim una mica de ganes, ja. El problema es que a una d’aquestes persones a les que els hi dèiem que no necessitàvem absolutament res, que sisplau ens deixes en pau, era el Vino, el païu amb el que havíem quedat per fer el safari amb camell. Després d’aclarir el malentès, cap a casa seva a organitzar el que volíem fer.
Al principi, la historia es sortia una mica del pressupost però després, reflexionant que ni celebrarem els nadals finalment a Goa, ni ens donarem cap capritxo per aquestes dates. Hem acabat agafant la opció que més ens atreia. Tres dies i dos nits per les dunes de Bishnok, i el més important, només nosaltres 4, quatre camells, dos guies, el cuiner, i el desert. Possiblement a Jaisalmer haguéssim trobat alguna cosa més econòmica, però això si, acompanyats amb potser 15 guiris més, i així, el desert, perd tot el seu encant. I tampoc ens ha sortit tant car, eh, que ens surt aproximadament a 13 euros per dia absolutament tot, menjars, dormir, tot. El nostre regal de nadal.
I després de lligar tot, a estirar-nos una mica a l’habitació que ens han deixat i a esperar que arribi el nostre Lorence d’Arabia per portar-nos cap el desert. I ara si.
————-
22/23/24-12-2008
Adéu comoditats, hola paparres
Serien poc més de les 9:00 del matí, quan, després d’esmorzar, el Vino ens recollia a la porta de casa seva, carregàvem el cotxe de menjar, aigua i la nostra motxilla i agafàvem la carretera que uneix Bikaner i Deshnok, on començava el nostre Safari.
Al arribar ens trobàvem el que ens esperava pels pròxims tres dies: 2 camellers arrugats i cremats com una pasa que serien el nostres guies, un cuiner, un carro tirat per un camell ple amb el que ens faria falta per passar i 4 camells més, 3 adults per muntar i un cadellet amb la seva mama. I després de carregar tot el menjar que portàvem al carro, doncs cap el desert.
El desert del Rajastán no alberga grans dunes com les de les pel·lícules sinó que es més aviat una extensa planícia sorrosa esquitllada de matolls ressecs amb cabretes pasturant de tant en tant i casetes de tova per canvia la monotonia del paisatge. Si que trobes de tant en tant algunes petites dunes que et recorden on estàs, però no es la tònica general.
I el primer que treiem en clar es que això d’anar al camell, còmode, còmode, doncs no és. Vas assegut directament a la gepa i no té estriveres que valguin així que al cap de 30 minuts ja tens el cul per llençar. Per sort, en tot moment un de nosaltres va al carro, per anar descansant d’això de muntar. Que al principi fa molta gracia però a la poca estona ja sabem quin serà el lloc més preuat de tots.
I poc a poc anem avançant, veien de tant en tant algun antílop que al veure’ns arrancar a corre com un desesperat fins a perdre’s darrere d’algun sorral o camuflant-se darrera algun arbust. I així, cap allà a les 11:30, a arrivat l’hora de començar a preparar el dinar. Així que a desmuntar els camells que pastin una mica i a buscar algu de llenya per fer el foc pel menjar. De moment ens conformem en mirar ja que seríem més una molèstia que una altre cosa ja que els nostres tres acompanyants, tot i la seva avançada edat, en un moment han desmuntat el carro, s’han encaramat a un arbre sec per arrencar-li quatre branques i abans de que ens adonguéssim conta ja estava el foc encès i ens estaven oferint un te. L’anècdota d’aquest inici de safari a sigut amb aquest té que ens han ofert, ja que quant ens han preguntat si volíem llet, i els hi hem dit que si, ràpidament s’ha anat cap a la mama camell, a apartat al cadell i a omplert la olla dels tés amb llet de camella per nosaltres. Si, si, aquest seria la primera llet que estrenaríem en aquets dies, però no la ultima, ja veureu.
I després doncs a pelar verdures, coliflors i patates per començar, a amassar Chapatti (el pa omnipresent de blat aquí a la india), i llest, el primer dinar. En això es en lo que consistirien tots els àpats aquests dies, verdures bullides amb mil i una especies, chapatti, i arroç (per sopar). Avorrit però suficient. I després de dinar, doncs un altre té amb llet de camell i a fer una migdiada. Aquí a sigut quant ens hem donat conte de que amb nosaltres 4 els camellers i els camells havia algú més que no ens havien presentat: moltes, però moltes paparres. Òbviament sabíem que hi haurien bitxets mil però tantes, tantes paparres, això no. Però buenu, es part del desert i aquí hem vingut així que a treure’ns-les com si fóssim monos uns als altres i ja està.
I després, a desmuntar la paradeta i de nou en marxa. Eren les 15:00 i el sol que queia sobre nostre era una bogeria. I amb lo blanquets que encara estem. Però buenu, anàvem fent, anàvem passant paisatges, sempre dins la monotonia del desert, parant a recollir llet de bufala d’un poblet de tova que ens trobem, recollint més llenya per quant arribi la nit i anar fent, tot molt, però que molt tranquil, i nosaltres que ho agraïm. A més els camellers, òbviament, no parlen res d’anglès amb lo que la comunicació es limita als gestos i paraules aïllades amb lo que res pertorba aquesta pau. I poc a poc el sol va caient i llavors es l’hora de buscar el lloc per dormir.
El lloc escollit per passar la nostra primera nit ha sigut la cresta d’una duna que dominava tot el paisatge i a la qual ens hem encaramat per unes pendents de sorra que es desmuntaven al nostre pas. I un cop a dalt, doncs a muntar el campament mentre el sol va tenyint to del color rosat de la tarda, i completament sols, que es el que volíem, buenu, sols del tot no, ja que un treballadors d’una petita estació extractora de petroli del voltant s’han acostat fins aquí, ja que deuria ser lo més interessant que els hi ha passat en molt de temps, però la sensació era inigualable. I en un moment, el que hem trigat en muntar les tendes, que el sol s’ha anat, i amb ell, la calor insuportable que feia durant el dia s’ha convertit en un fred de collons, però molt de fred, eh, que ens ha fet encendre un foc i ficar-nos al voltant d’ell fins a quasi cremar-nos, i així a fer el sopar ( més del mateix però que aquí sap a gloria) i després a escoltar com els nostres guies cantaven velles cançons de camellers ( amb alguna intervenció estel·lar de la Monica que també s’ha animat) i tot això sota un cel amb milers i milers d’estrelles, per nosaltres sols, del que no podies apartar la mirada. Realment memorable. Un nadal atípic on els hi hagi però molt especial. D’aquest per recordar en els pròxims anys quant estiguem asseguts a les taules de les famílies (molt agust també).
I cap allà les 20:30, no més, a dormir. Crec que es la vegada que més d’hora m’he anat a dormir a la vida, però no m’ha costat res fer-ho, que demà ens espera un altre jornada al desert.
————-
El nostre dia començava a les 7:00 del matí quant ens aixecaven els guies amb un té, aquest cop amb llet de cabra, dins mateix de la tenda. I després d’unes torrades i plàtans per esmorzar, amb una nova visita dels currantes de la petrolera, doncs un altre cop en marxa.
El primer en muntar al carro a sigut el Pol ja que al estar ahir tota l’estona dalt del camell, té un parell de ferides al cul que deu ni do i millor descansar-lo que encara queda molt de tros. Es el que té fer de Larence d’Arabia, i tots acabaríem més o menys igual. I el dia, doncs amb la mateixa tònica que ahir. Desert, poblets, ramats de cabres, nens pastors, antílops, dinar verdures, de nou al camell, de nou duna per dormir, tenda, sopar, cançons, i a les 20:00 a dormir. Relaxant per l’entorn, però cansat, molt cansat. I traient-nos paparres de les cames, si senyor. Això si, cada cop més car el torn de carro, ja que el nostre cul cada cop esta més violat i encara ens queda el dia de demà.
Però tot i que en algun moment s’han escoltat comentaris de la indole que collons faig jo aquí o ja podríem haver agafat només un dia i passar els nadals com deu mana, només han sigut fruit del calentón i el tornar-nos a trobar amb tot el cel per nosaltres sols, contant estels fugaços, i escoltant les histories, en hindi clar, però que no feia falta entendre dels camellers a la bora del foc fant que totes les penes que passem durant el dia, es quedin en no res.
————
I avui era l’últim dia, una mica més amb la calma però sense que el ritme decaigui, i tot igual. Cap allà a les 8:00 esmorzàvem, després cap a casa d’un dels nostres guies, que viu enmig del no res, conreant cacauets i blat, on ens ha ensenyat com feien tot el procés de selecció dels cacauets i després d’un altre té, aquest crec que de vaca, cap a Deshnok, on acabàvem.
Hem parat a dinar al mig del camí, un altre cop lluitant amb les paparres per que no vinguessin amb nosaltres i després del nostre últim plat de verdures picants amb chapatti, a encarar l’últim tram de suplici que ens tenia que portar a la civilització. I com que tant nosaltres com els camellers teníem ganes d’arribar, doncs que millor per fer-ho el més aviat possible que fer aquest tram al trote. Si, si, al trote i això ja a sigut la nostra perdició. L’araceli i la Monica ja han fet tot el dia d’avui a sobre del carro perquè ja en tenien prou i de sobres de camells, així que els hi ha tocat al Pol i al German fer tot el dia intensiu al damunt d’aquests animals i a sobres corrents. Era la més similar a una tortura que un es pot imaginar. Saltant del camell cada dos per tres, amb el cul totalment insensibilitzat i amb alguna que altre llàgrima escapant-se, però, això si, en un moment ens hem plantat al poble on acabava el nostre tour i ens hem acomiadat, jo crec que per sempre, dels camells, dels camellers i de tot el que tingui que veure amb el desert. No es broma, realment a sigut una experiència inoblidable i de la qual estem totalment encantats d’haver fet i que recomanem a tothom que vingui per aquí. Això si, important, estar sol. No hem vull imaginar això amb la xinesa torrecollons del Chitwan o amb algun que altre guiri que hi ha per aquí i que et té que convertir això en un mal son.
Així que hem arribat a Deshnok cap allà a les 16:00 de la tarda, i ja que estàvem aquí, doncs no ens quedava un altre que visitar el temple de les rates. Si, si, el que heu escoltat, el temple de les rates. I que es això? Doncs com el seu nom indica, un temple on es veneren a les rates. Imagineu-vos. Tot ple de rates campant a la seva per tot el recinte amb gent que comparteix el plat amb elles i que fan que els hi pugin pel cos. Realment fastigós. No es que ens fes molta il·lusió veure’l, la veritat, però ja que estàvem aquí… I a més, com en tots els temples, has d’entrar descals, per a més inri. Però almenys, en contra del que pensàvem,podies anar caminant pel temple sense que et passessin les rates per sobre dels peus però tot i així fa bastant respecte. I la majoria de les rates estan amb tinya, plenes de clapes de pell, i tumors que fan que encara sigui més fastigós. Però ja està, ràpidament i a agafar l’autobús que ens tenia que porta a Bikaner, on teníem les motxilles i un cubell d’aigua calenta per treure’ns tota la sorra i comprovar que realment no portàvem paparres cap a Delhi.
I després del revitalitzant bany i de menjar algo diferent a l’arroz amb verdures d’aquets últims dies, doncs cap al autobús on ens esperava lo més semblant a un llit que trobarem en els pròxims dies.
Quatre Motxilles i Un Destí 
Nice photos!