Crònica 17: Tailàndia III – Dos més dos no tenen que ser sempre quatre…

26 01 2009

24/25-01-2009

A les 9:00 del matí agafàvem el ferry que ens tenia que portar, en unes quatre hores, cap a Pak Bara, ja a la Tailàndia peninsular des d’on començaria una nova marató de transports per nosaltres, tot i que després de lo viscut per la India i demés ja res ens podia fer front. O casi res, clar.

Arribàvem cap allà a la 13:30 al port de Pakbara després d’un més que avorrit trajecte que s’havia fet més llarg de lo normal. Després de la tranquil·litat d’una setmana a Koh Lipe, tornar-se a ficar en marxa costa més de lo normal i els ànims no estan per masses hòsties, suposo que per això se’ns va fer una eternitat arribar a terra ferma.

I com no, corrents a agafar una camioneta per que ens portés cap a la parada d’autobusos per sortir corrents cap a Trang, d’on teníem que agafar el tren de Bangkok a les 17:20.

Però per molta pressa que portéssim el pròxim bus no sortia fins a les 15:00 així que teníem més d’una hora per endavant per mirar de menjar algo i esperar. Lo normal vamos si no fos per que el German i la Monica tenien un as guardat a la màniga.

Encara no havíem ni començat a menjar-nos el Pat Thai que ens havien portat quant el German, del tirón i gairebé sense respirar ens va informar que ell i la Monica, a partir de Bangkok (Barcelona-Bangkok, us enrecordeu, ja ho havíem complert gairebé…!!) agafaven camins diferents als nostres i que les quatre motxilles es dividien en dos per cercar diferents destins.

Notición, eh…si, si, no us ho esperàveu, no??Normal.

No profunditzaré amb els motius per que ni es el lloc ni tampoc hi ha motius específics, no ha passat res, eh..no ens hem enfadat ni res per l’estil, abstenir-se morbosos i demés, simplement el món es molt gran i en el poc menys d’un mes que ens queda de viatge cadascú a de mirar per quines son les seves motivacions de cara a aquets final de trajecte, de cara al seu destí.

Han sigut exactament tres mesos i 11 dies junts. Molt de Temps. Hi ha hagut moments bons, moments molt bons, moments boníssims i moments dolents. Simplement es tracta d’escollir en quins et quedes i mirar de repetir-los, no de renunciar a ells. La llàstima es que a vegades es cau en l’equivocació d’agafar el camí més fàcil, el camí de l’oblit.

Ens tornarem a trobar a Bangkok els últims dies abans de tornar cap a casa junts, com si no hagués passat res ( que realment no ho a passat), i junts tornarem a estar amb vosaltres.

Però per ara cadascú tindrà el seu camí. Una llàstima, ho se, més que res per la quantitat de portes que es tancant amb aquest comiat, però així es la vida del viatger, sense aferrar-se gaire a res per si algun dia no està en el teu camí.

Amb tot això, la noticia de la nostra arribada a Bangkok queda totalment a un segon terme. Només dir-vos que van ser les 16 hores més incomodes de la nostra vida, més que res pels seients de fusta completament plans en els que vam tindre que passar-les, per res més, eh…no us penseu.

Per aquest motiu dir-vos que a partir d’ara escriure les nostre aventures ( de l’Araceli i del Pol) que després de Bangkok es dirigiran cap a Camboia i que si no s’especifica lo contrari seran nostres les entrades del bloc.

Gracies per entendre’ns i per no preguntar més…

Pol i Araceli ( Dos de les motxilles..)

Anuncis




Crònica 16: Tailàndia II – Koh Lipe

25 01 2009

18-01-2009

I toca moure’ns…

A les 6:00 del matí deixàvem la nostra tendeta de campanya a Hat Ton Sai per anar cap a la platja a agafar la primera barca que sortís cap a Ao Nang. Teníem tot quadrat una mica just i era primordial que sortís alguna abans de les 7:00 del matí perquè sinó podríem tenir problemes amb la furgoneta que ens tenia que portar a Pak Bara, però per sort per nosaltres, al arribar els barquers ja s’estaven afanyant en tenir-ho tot llest i abans de les 6:45 ja estàvem tots quatre a la barca i ja no podia sortir res malament.

Només arribar ja ens estava esperant la combi, i com que érem els únics que anàvem cap allà, no eren les 7:00 i ja marxàvem, quant en principi sortíem a les 7:30, però millor per nosaltres, com abans sortim, abans arribem.

El viatge, amb la tònica del altre dia. Un conductor al que només li falta el mocador al cap per ser un autèntic kamikaze, i 4 hores de molt poca tranquil·litat, pendents tota l’estona de si aquesta corba serà la ultima o no. Però resulta que ninguna va ser la última i cap a les 11:30 arribàvem al moll de Pak Bara, amb mitja hora fins i tot de marge per mirar de menjar alguna cosa i canviar algo de diners abans que sortís el nostre speed boat cap a l’anhelada Ko Lipe.

Ara ja si que ja estava, en unes dues hores estaríem a Ko Lipe, amb la única perspectiva que la de gaudir d’una illa d’ensomni com la que mai hem vist però tants cops ens hem imaginat.

Ko Lipe està emmarcada dins del Parc Nacional Marítim de Ko Tarutao, i es la única de les moltes illes que el formen que no està regentada per l’estat. Això vol dir dues coses, una bona i l’altre dolenta. La bona es que els preus no són ni molt menys tant elevats com en els establiments estatals i també que la gent que les habitava, els anomenats gitanos de mar, els Cho Len, poden explotar el turisme com a un altre mitjà de vida, però clar, això també pot ser negatiu, sobretot si es fa desmesuradament , com a passat a moltes de les illes de Tailàndia, on el turisme a crescut a un ritme molt superior del que podia aguantar l’illa i s’han acabat saturant. En canvi, aquí a Ko Lipe, esperem que això no sigui la tònica i ens trobem una illa sostenible i sense massificar, ja que fa relativament poc que es va descobrir al turisme i s’ha mantingut relativament amagada de les grans guies de viatge i demés, però això fins que no ens hi trobem no ho sabrem.

Així que ràpid cap allà. Les illes van passant, a cadascuna millor, totes amb les seves selves que arriben pràcticament al mar, on la sorra blanca es barrejar amb l’aigua turquesa creant uns paisatges surreals. I cada cop que ens apropàvem a una, serà aquesta? Doncs no, serà la següent, i així fins que finalment, cap allà a les 15:00 de la tarda, ens vam parar davant d’una petita illa, i aquí ja si que tenia que ser, havíem arribat a Ko Lipe.

Com que no hi ha port, les barcasses et tenen que venir a buscar directament al mar, i després de fer un petit transbord, doncs cap a la platja de les tres que hi ha que tu vulguis.

Nosaltres havíem quedat amb el Cyril i la Shasha a Pattaya, que era la platja que quedava més lluny d’on estàvem, però ja veus tu quin problema tenir que donar la volta a una petita illa de 4km2 i aigües transparents, selva, i en definita, paradisiaca.

I a partir d’aquí ja seria un flipar continu, en cada raconet de platja, de sorra, de selva, tot…realment impressionant.

I ja a terra ferma, tocava trobar als dos francesos i esperar que tinguessin algun lloc per dormir per nosaltres. I així era, i quin lloc. Havien trobat unes cabanes de bambú just al damunt de la platja, per 300 baths (el mateix que pagàvem per la nostra tenda a Hat Ton Sai), amb la selva al darrere i el mar davant. Que més es podíem demanar? L’únic inconvenient era que al ser les cabanes de bambú tenen com bastants foradets per on et poden passar animals i cada cop que entres a ella tens que fer un petit reconeixement per no trobar-te cap pitón de 3 metres sota el llit (com la que s’han trobat aquest matí els dos francesos) o ningun escorpí de més d’un pam a la letrina. Però a això dels animalets t’hi acostumes ràpid, es més, l’Araceli i el Pol tenen una granota al lavabo que no hi ha forma de fer-la sortir, ja que si la treus, no sabem per on torna a entrar i saps que, que ja es igual, així es menja els mosquits, com els tres o quatre llangardaixos que viuen pel sostre de palma i que també ajuden amb la neteja ètnica de mosquits que es té que fer cada nit.

I ja instal·lats, doncs a donar-nos els primers banys en el nostre petit paradís i a gaudir fent snorkel per les seves barreres de corals que bordejant tota la costa. Nomes en una hora, ja hem tingut temps per veure més peixos que en tota la nostra vida, des de peixos pallassos (més coneguts com a capitan nemo) a estrelles de mar de més de 50 cm de diàmetre de color lila, blau, o taronja, vamos, el que es diu una passada. I acabem d’arribar. Imaginat quant coneguem els millors llocs i demés.

I amb l’emoció que portàvem al damunt, el dia s’ha acabat en un moment, a menjar alguna cosa, una cervesa a la platja i a dormir dins la nostra mosquitera-trintxera que demà ens espera un dia molt llarg de platja, sol, i peixos de colors. Quin problema, eh.

————

19/20/21/22/23/24-01-2009

Dies de sol, mar, peixos (i també pena)

Ko Lipe, tot i no ser el que era, ja que, segons la gent que la coneix de fa uns anys, a crescut moltíssim en quant a establiments i bars pel turisme, segueix sent un reducte de tranquil·litat enmig del Mar d’Andamán. Aquí no hi ha res més a fer que anar de platja en platja, de coral en coral, de tros de selva en tros de selva (del que encara queda) i aquí s’acaba. Res més. Pots fer alguna excursió en barca a alguna de les illes del costat (cosa que degut al nostre reduït pressupost ja directament ni ens ho plantegem) o fer-te massatges a la platja. Però poca cosa més. Per aquest motiu, no escriurem el que hem anat fent dia a dia(més d’un ho agrairà, segur),veien les fotos ja us ho podreu imaginar. Tirats aquí i tirats per allà, trobades inesperades, com la del Carles i la Marta i el seu fill Aram que ja coneixíem de Barcelona i que ens els vam trobar per casualitat en aquesta petita illa a 20.000 km de casa o el Javi, un pamplonica que vam conèixer aquí i amb el que hem passat bons moments. Tot amb la més absoluta tranquil·litat.

Moltes han sigut les hores que el German i el Pol s’han tirat a l’aigua fent snorkel esperant tenir la sort de veure alguns dels taurons lleopard que habiten aquestes aigües però sense èxit. Sense èxit en quant al tauró es clar, perquè de fauna marina han vist més que en tota la nostra vida junta, i en llibertat.

Un altre fet remarcable va ser la sortida de pesca del Pol, el German i el Javi. Un dia, fent la sobretaula del dinar al bar Monkeys vam veure com el cuiner i l’ajudant, amb els que teníem bon rotllo, carregaven la barcassa per anar a pescar i els hi vam preguntar si necessitaven ajuda. No els hi feia molta gracia això de que els gringos anéssim a pescar amb ells perquè deien que sempre portem mala sort i mai pescant res però aquest cop, us ho asseguro va ser una excepció. Amb un rotllo de fil, un plom i una ploma per dissimular el am ja ho tenien tot, però no va començar gaire be la jornada ja que no vam pescar res en la primera hora que vam estar a alta mar. L’únic que fèiem era treure l’aigua de la barca que entrava pels foradets que aquesta tenia per tot arreu però de pescar poc. Una tonyina que el capità va pillar i una altre que se li va escapar al Pol però poca cosa més. I quant se’ls i estava canviant la cara i confirmant que la superstició de portar guiris a pescar era certa tot va canviar. De cop i volta es va començar a escoltar una lleu remor de lluny com si enmig de la calmadíssima aigua del mar i hagués els ràpids d’un riu. I al aixecar la vista, sense poder distingir molt per la llum del sol reflexada en l’aigua vam poder endevinar a un immens banc de tonyines que es dirigia directa cap on estàvem nosaltres, la cara els hi va canviar de cop i després de recolocar-nos una mica millor amb la barcassa va començar el festival. En els següents 15 minuts va ser un no parar. Tots vam pescar, i algun que altre que sens va escapar degut a que de la força que feien no podíem aguantar el fil de pescar amb les mans i ho es deixaven anar o directament trencaven el fil, i no era pas un fil finet, eh. 18 tonyines en total, la que menys pesava potser feia 3 kilos i la més gran potser arribava fàcilment als 10. EL que es diu un festival de pesca. No s’ho podíen creure. Lo normal es pescar-ne 6, 7 com a molt 10. Però nosaltres vam treure 18. Raons de sobres per estar contents, vamos. I ens ho van agrair convidant-nos a una d’elles per sopar. Imagineu-vos lo bona que estava, més fresca impossible. Un gran dia.

I així els dies han passat, volant, com no. I a arribat l’hora de marxar. Denim que marxar per dos motius. Un es que se’ns a acabat l’efectiu i canviar diners aquí es un fiasco pel nostre pressupost ja que al estar en una illa perduda enmig del no res, la gent s’aprofita i fan el canvi molt més baix que a la Tailàndia peninsular, i l’altre es que com que només ens van donar 15 dies de Visa, el dia 29 tenim que estar fora del país i ja aprofitarem per anar cap a Camboia.

I això a sigut tot des d’aquí, Koh Lipe, una illa que encara es molt, però sens dubte va ser més i encara més sens dubte, serà molt menys. Almenys si no paren de construir resorts, carregar-se la selva, gastar la poca aigua que hi ha, i en definitiva, eliminar la illa del mapa. Esperem que això canviï, però si hem de ser realistes, Koh Lipe a sigut un altre dels paradisos particulars venuts al dollar i que ja mai tornarà a estar al lloc que li pertocava de per si.

Cada cop queden menys mars del sud. De fet, encara queda algun?? Suposo que si, on, no ho se, i si algun dia ho sàpigues podeu tenir la més absoluta certesa de que no penso dir ni mu. Això segur, que no sigui que hem construeixin un resort.






Crònica 15: Tailàndia I – Hat Ton Sai i el Mar d’Andamán ( i la seva massificació, també)

25 01 2009

14/15-01-2009

Singapur, Malàisia i per fi…Tailàndia!

Doncs ja asseguts en les nostres butaques Super VIP en disposàvem a passar en les pròximes 15 hores ni més ni menys que 3 fronteres, gairebé recordant els nostres inicis al damunt de la Fiera quant volàvem per l’Europa de l’est en busca de la, en aquell moment, per nosaltres desconeguda Turquia.

L’illa on està situada Singapur no fa més de 30 km d’ample per banda així que, per poc que poguéssim, intentaríem aguantar sense caure rendits a passar almenys la primera frontera, o almenys això volíem però clar, després de la d’hores que portàvem sense dormir de forma decent, que ara ja sumàvem unes 62, en la menys de mitjà hora que va trigar el autobús fins al pas fronterer tots quatre, qui més qui menys,ja vam tenir alguna petita experiència Super Vip. I es que quina diferencia entre aquests autobusos i els de la India, quina diferencia.

Sense cap problema ens ficaven el segell de sortida de Singapur i travessàvem el llarg pont que separa l’illa de la malàisia peninsular i un altre cop, com si anéssim d’excursió, tots avall i a passar ara, el control de la immigració malàisia.

I també sense problemes, com era de preveure. 90 dies de visat, i això que només faríem servir un, però bé, una altre vegada serà.

I ara si, fins que no arribéssim a Tailàndia no teníem cap més compromís. De fet, ni tant sols soparíem ja que no havíem volgut canviar ringgits de Malàisia, així que teníem un bon grapat d’hores per dormir en les nostres super butaques. I bé que les vam aprofitar, l’única pega era l’aire acondicionat que el teníem a tot drap, però res que no es pogués solucionar amb les nostres mantes de la India.

I unes 12 hores més o menys que vam estar dormint, amb alguna parada que altre en terres malàisies per estirar les cames i poc més.

De fet, en un moment com qui diu ens vam despertar les llums del autobús que s’encenien i pel moviment dels altres viatgers vam entendre que ara si, que ja havíem arribat a Tailàndia!

I també sense cap problema vam creuar la nostra ultima frontera per ara, amb l’únic inconvenient de que només ens vam donar 15 dies de visa valida i teníem que sortir del país. Ja ho sabíem però no deixar de ser una putada per que fins fa un més, a tothom qui entrava a Tailàndia per terra li donàvem 30 dies de visa i no 15, però ara això a canviat. Cap problema més que el que tindrem que anar a Camboia abans de lo previst i deixar el nord de Tailàndia pel final. Però tot controlat.

I després d’això només ens faltava una horeta més i ja arribàvem a Hat Yai. Vam tenir el detall de no dormir aquesta ultima hora que ens faltava, també ajudats pels nervis de descobrir un país nou, i en no res, l’autobús es va aturar i ens van indicar que ja estava, que ja havíem arribat. Era l’hora de trepitjar Tailàndia.

15-01-2009

Això si, la nostra marató del transport encara no ha acabat…

Un cop a Hat Yai teníem que descobrir la manera d’arribar a Krabi, una de les ultimes parades que ens faltaven per arribar al nostre destí. I la veritat es que no va trigar massa en demostrar-se el que ja ens havia dit molta gent, que aquí a Tailàndia tot es més fàcil que a la India. Només baixar del autobús, just al davant i havia una agencia de autobusos que tenia un servei de minibusos a Krabi, i el següent sortia en només 20 minuts. Perfecte! Realment tampoc teníem el cos per ficar-nos a buscar massa i això ens va anar de perles.

I a les 9:30 s’aturava davant d’on ens estàvem prenent el nostre primer té ens uns quants dies un petit autobús, més aviat una combi, que era el que ens portaria, en unes 5 hores, fins a Krabi. En lo poc que portàvem aquí a Tailàndia ja veiem que la diferencia amb la India era brutal. I ja no només en els transports, eh. La netedat dels carrers, la gent, la conducció, tot. Era un altre món, i realment crec que no ens costarà massa adaptar-nos. Ara bé, una altre cosa de la que ja havíem tingut temps també, era per veure que tot es més car que a la India, i això ja no ens anava tant bé.

I com qui no vol la cosa, empalmàvem el 8è mitjà de transport consecutiu i en 5 hores clavades, en que les bones carreteres tailandeses, i com a conseqüència, la major velocitat que en ells s’agafen, ja van fer que ens caguéssim una mica als pantalons, ens vam plantar a Krabi. El final ja es veia aprop. I per que no dir-ho les platges de postal, també.

I ara d’aquí ja si que no passava, teníem que menjar algo. I quina alegria al veure que en els menús no sortia ni currys ni res d’això, i s’obria davant nostre una de les gastronomies més variades del món. Tot i menjar en un moment, la veritat es que va saber a glòria. I ja dinats, doncs cap a Ao Nang. Aquest en principi tenia que ser el nostre últim destí, ja que teníem intenció de quedar-nos aquí, una platja sense fi, això si, una mica massificada pel que ens havíem informat, però on podríem, per fi, buscar u hotel i deixar les motxilles d’una vegada. L’ intenció era fer servir Ao nang com a base per explorar les platges, i sobretot les illes dels voltants, entre les que es troben alguns dels millors destins per practicar submarinisme del món, com les Kho Pi Pi o Ko Lanta i també algunes de les platges d’ensomni que tots tenim a la ment, que han sigut escenaris de moltíssimas pel·lícules ambientades en paradisos, des de James Bond fins a Leonardo Dicaprio. Però la veritat es que la idea de massificació, i sobretot turística no ens venia molt de gust, i poc vam trigar a baixar-nos de la camioneta en la que viatjàvem quant el conductor va dir que si algú viatjava cap a les platges de Hat Rai Leh o Hat Ton Sai d’aquí sortien els barcos. Vinga, com si no tinguéssim prou, ara per acabar, barca!! En principi anàvem cap a Rai Leh però com que tampoc teníem ni idea de lo que ens trobaríem allà, després de una petita txarla amb un altre viatger que també es va baixar amb nosaltres, ens vam decantar per Hat Ton Sai, en principi la menys turística de totes, i on, de segur, trobaríem algo per dormir a bon preu i ens ho passaríem millor amb la gent que hi ha allà. Doncs cap allà mateix. Ja ens està bé.

I ara la barca. Els paisatges ja eren lo que esperàvem. Platges de fina sorra blanca, banyades per aigües turqueses i verdes esmeralda i bordejades per immensos penya-segats calcaris de postal. Vamos, el que es diu, un lloc per cagar-se. I Ao Nang, en principi, era la platja menys espectacular de totes. Haviam que ens esperava.

La barca va arribar a per nosaltres cap allà a les 15:00 de la tarda, quant les motxilles ja començaven a tornar-se inaguantables i la nostra olor corporal no la seguia de lluny, però un cop ens vam veure tots quatre pujats en aquestes petites embarcacions de popa llarga, dirigint-nos cap a unes platges on només es pot arribar en aquest mitjà, i contemplant el entorn que ens envoltava, tot els mals se’ns van passar i no vam dir ni una paraula fins que no vam tocar terra ferma. Això era impressionant. La nostra platja, era una extensió de sorra blanca d’uns 300 metres de llarg, bordejada per impressionants murs que feien les delícies dels escaladors i on l’únic que es veia terra endins eren palmeres i més palmeres. Aquí si.

Només baixar, i sense gaire temps per encantar-nos amb el lloc,lo primer era buscar algo per dormir. Pel que ens havien dit, els hotelets barats, o mes ben dit, les cabanes de bambú enmig de la selva barates estaven selva endins, per caminets de cabres que et portaven d’un lloc a l’altre. I com sempre, fent dos equips, a buscar el nostre. Li va tocar el torn a la German i a la Monica i la hora llarga que van trigar en tornar no feien presagiar res bo. I així era. Les cabanes barates estaven totes plenes, i les úniques que quedaven estaven totalment fora del nostre pressupost. Doncs quina manera de donar-nos la benvinguda. Eren les 17:30 de la tarda, i no teníem res per dormir. L’únic que ens quedava era, o passar pel tubo, i deixar-nos el pressupost de 5 nits en una, o marxar de nou cap a Krabi i buscar algun hotel allà, o sinó, una tenda de campanya que ens llogaven en un hotel, dins d’un portxo, però per ni més ni menys que 600 baths ( uns 12 euros). Com lo de la tenda ens semblava una burrada i lo de fondre’ns tot el nostre pressupost en una cabana de luxe també, vam acabar decidint de marxar cap a Krabi i buscar algo allà. Però quina va ser la nostra sorpresa quan, al mirar al mar per buscar alguna barca que ens portés vam descobrir que no hi havia. No barques, eh, que barques si hi havia, no hi havia mar!!! El que sentiu, el mar havia retrocedit com un 200 metres, deixant al descobert tot el fons marí i les barques embarrancades a la sorra. Per lo vist, això es de lo més normal aquí, on les marees no tenen cap regla i no es tractava de cap Tsunami ni res semblant com se’ns va passar pel cap amb la primera impressió. Però el que si significava era que ya no hi havia barques ni res per tornar cap a Krabi. Avui tindríem que fer nit aquí.

I l’única opció quina era? Doncs la tenda de campanya.

Realment un cop la vam veure tots quatre no estava ni tant malament, eh. Estava ficada dins d’un portxo, tenia matalassos pels quatre i gairebé podíem estar de peu dins. De fet, estava força be. I al estar pràcticament nova, t’asseguraves de que no t’entressin mosquits ni res com a la majoria de cabanes que hi ha pels voltant. L’únic inconvenient era el preu, que per una tenda ens semblava força alt, però almenys no es sortia del nostre pressupost., així que al mal temps bona cara i aquí que ens quedem. Ja està. Decidit.

I ja per fi sense les motxilles, i de nit. Doncs a veure que fem demà que això s’ha d’aprofitar. Com tot el que volíem era empapar-nos de paradís, no triguem en ficar-nos d’acord en que volem començar a veure illes de pel·lícula el més aviat possible i amb aquets propòsit baixem a la platja a veure com podem arribar a alguna d’elles. I mirant, per uns 450 baths cadascú, tenim una barca tot el dia que ens portar de tour per les illes del voltant, ens entrar el dinar i les mascares d’snorkel , i amb guia i tot. Perfecte. Ens ho quedem, que per començar ja ens va be. I ara ja si, saben que demà tocarem un tros de paradís, ja podem sopar tranquils i el moment més esperat de tots. L’hora de dormir, per fi en un matalàs. No podem dir llit, però almenys el nostre matalàs si que el tenim Ja hem arribat. Per fi.

16-01-2009

Les 4 Illes

A les 9:30 agafàvem la barcassa a la encara inexistent platja de Hat Ton Sai, aprofitant un petit canal per on encara podien circular les barques. No anem sols en ella, ens acompanyen, a part dels dos guies una dotzena més de persones, la mitjana d’edat de les quals era bastant elevada per lo que no ens pertorbaria la pau ningun turista repel·lent ni res semblant.

I el primer torn era el de la illa de Ko Tup. La formen tres petits illots units quant hi marea baixa per un bancs de sorra blanca pels quals pots anar caminat d’una a l’altre. Un espectacle realment curiós i el qual dura molt poques hores ja que quant la marea puja, cap allà a les 11:00 del matí, ja tornen a estar les tres illes separades i per un bon tros la veritat. Això si que era el que buscàvem. Illes totalment desèrtiques, de sorra finíssima blanca i d’aigües cristal·lines amb bancs de corals on poder fer la nostra primera pressa de contacte amb la fauna marina de Tailàndia. Les illes estan desertes però fins aquí s’apropa un bon numero de barques amb turistes per veure l’espectacle però ja havíem decidit que res ens molestaria i com que els turistes tenen la tendència a agrupar-se tots al mateix costat, doncs nosaltres cap a l’altre i ja està, sols.

I després de flipar una mica amb el paisatge, doncs cap el aigua a bucejar. La llàstima es que, tal com ens va dir ahir un català que vam trobar a Ton Sai i que es professor de submarinisme, des de fa uns dies l’aigua està una mica remoguda i no tens molta visibilitat dins ella però per veure els primers peixos de colors i corals ja ha servit. Realment allà dins es un món apart i et fas creus de la vida que hi pot arribar a haver-hi. Però encara faltava el plat fot en quant a snorkel es refereix.

A les 11:30 tots de nou a la barcassa i ara li tocava el torn a la Chicken Island. Rep aquest nom degut a un promontori de roca que es veu des de tots els costats de la illa i que te la forma d’un pollastre (molt original, si) però el que realment val la pena d’ella es la vida que ens els seus voltants rocosos es reuneix.

Hem parat a una vintena de metres de la roca just a la banda de la illa on les corrents marines no aixequen la sorra i només tirar-nos a l’aigua ja hem al·lucinat amb el que hem vist. La sensació que es té quant s’està nedant enmig d’un banc de centenars de peixos de colors com si fossis un més es indescriptible, no es pot dir d’una altre manera. I això pel que es veu es poc comparat amb el que trobarem d’aquí uns dies a Ko Lee Pe però nosaltres amb això ja hem tingut prou per quedar-nos més contents. Hem estat poc més de 40 minuts però el temps ha passat volant, peixos grocs, a ratlles, amb antenes que els doblaven del tamany, corals, ostres de més d’un pam que es tancàvem quant t’apropaves. Una passada vamos. Semblavem nens petits, i per quant ens hem donat conte estava tota la barca esperant que arrivesim per marxar. Però es que si fos per nosaltres encara estaríem allà. Però tindrem que esperar.

Ara tocava dinar. Per fer-ho ens hem acostat a Ko Poda, una altre illa d’aquestes de pel·licula, una mica més gran que les anteriors i amb alguna que altre infraestructura turistica, però molt malmesa des del tsunami del 2004. Ara pots trobar per tota la illa cartells que tindiquen una ruta de fugida en cas de terratremol per possibles posteriors tsunamis. Per molts llocs encara es poden veure els rastres d’aquell fatídic 26 de desembre. Una altre cosa que hem retrobat a Ko Poda a part dels rastres del tsunami han sigut els monos. Els bojos i assassins monos. I aquests feien encara més por que els de la India. De fet hi ha cartells per tota la illa en que t’indiquen que tinguis molt cuidado amb ells ja que no són tant pacífics com semblen i de fet, només l’any passat van atacar a més d’un centenar de turistes, amb lo que això comporta, vacunes, etc..I tenen uns ullals que deu ni do (fixeu-vos en la foto).

I després de dinar un pollastre amb arroç damunt de la inmaculada sorra de la illa, cap a la ultima de les 4 illes. Pra Nang, i on es troba la cova que porta el mateix nom i que anavem a visitar. La Illa en la tònica de les demes, aigües esmeralda, sorra blanca i penya-segats que la bordejan per tots costats, i en un d’ells, una entrada a una cova gegant. Tenies que entrar amb l’aigua pel coll fins que sorties a una especies de sala d’uns 20 metres d’alçada, tota plena de vegetació degut a l’entrada de llum solar que tenia per la part de dalt i després de caminar un tros sorties a l’altre cantó de la illa. Llavors, després de tornar-te a ficar a l’aigua entraves en una petita cova, que no faria més d’un metre d’ample per dos d’alt i on l’aigua t’anava cobrint cada cop més fins arribar-te de nou al coll. I un cop aquí ja no veies absolutament res. Tenies que seguir amb l’aigua al coll completament a les fosques, i coneixent ja d’avantmà la vida marítima dels voltants. Però millor no pensar en això i seguir endavant. Llavors en una d’aquestes que es comença a intuir una mica de claror cap el final i poc a poc, poc a poc, fins que de cop i volta tornes a sortir, de nou a la sal principal. Al·lucinant. Realment no la podíem haver encertat més amb aquesta presentació de Tailàndia.

La resta de l’estona l’hem passat explorant les cales de la illa nedant i saltant de les roques que ens trobàvem pel camí. Gaudint com mai, la veritat, però amb ganes de més. I a les 15:30, toc de diana a la barca, i cap a caseta.

A les 16:00 ens deixaven a Hat Ton Sai i, fets pols, cap a la nostra tendeta, una dutxa i a sopar alguna cosa, que per avui ja havíem tingut prou.

Una noticia important que hem tingut avui a sigut el meil de la Chacha i el Cyril. Els dos francesos que vam conèixer a la India i que ens han escrit que com es pensàvem que ja estaríem a Ko Lipe, van tirar cap allà ahir i ja estaven allà. I això que nosaltres vam venir a Ton Sai per fer temps per anar amb ells cap allà que en principi anaven el 20. Però sorpresa per sorpresa, al final uns a cada punta. Per això, retallarem la nostra estada aquí a Ton Sai i passat demà marxarem en barca cap a Ko Lipe, una petita illa de 4 km2 enmig del Parc nacional marítim de Ko Tarutao i de la que ens han parlat molt, però que molt bé. Haviam que tal.

Després de la pallissa dels últims dies, havíem fet una cura de sol i platja que reanimaria a qualsevol, però de l’emoció, i també de fer el pirat per allà, estàvem físicament esgotats, així que la cervesa que ens havíem guanyat i a dormir que demà ens toca una altre de pirates. Ja veure-ho, ja.

———–

17-01-2009

Per la península de Rai Lei en busca d’una de pirates…

Avui tocava explorar la península de Rai Lei pel nostre compte i buscar una llacuna que hi ha amagada enmig de la selva gairebé quant ja la muntanya es converteix en penya-segat per perdre’s en el mar d’Andamán.

Ben d’hora ens aixecàvem i després de comprar el bitllets del ferry que demà ens haurà de portar a Ko Lipe agafàvem les quatre coses necessàries i ens ficàvem en marxa.

Lo primer era creuar de Hat ton Sai, on estem, fins a la turística Hat Rai Lei occidental, cosa que no ens ha portat gaires problemes ja que al fer-ho amb la marea baixa es podia anar trampejant, algunes vegades per les roques i les altres per dins del mar, fins a trepitjar la blanca sorra de la nostra veïna. Aquesta es una de les millors platges dels voltants, amb una amplia costa de sorra blanca i fina, però està totalment massificada de cara al turisme de pasta i la veritat es que nosaltres no pintem massa aquí. Per això, sense ni tant sols donar-nos un bany (que be esta això de poder dir que no a una platja com aquesta, senyal de que hi han moltes més), i creuàvem el istme de la península de Rai Lei per anar cap a l’altre Rai Lei, la oriental.

Aquí la platja està formada per uns manglar fangosos que no conviden massa al bany i es fa servir, sobretot, per descarregar les barcasses que venen i van cap a Krabi, amb les que venen els turistes a les seves llunes de mel. Però es per l’únic lloc per el que pots accedir a la platja de Pra Nang i a la llacuna cap a la que ens dirigim, per això, també aquí, sense perdre temps, tornem a agafar un caminet cap a l’oest i a veure que ens trobem.

La veritat es que ens pensàvem que arribar a la llacuna seria més difícil i perdedor, i que no estaria massa concorreguda però s’ha de dir que ens equivocàvem, ja que enmig del camí, quant estàvem ficant tots els nostres sentits en intentar torbar el camí bo, hem vist un cartellet que indicava cap a on era, i a un grupet de guiris que també es dirigia cap allà. Tot no pot ser, però també s’ha de dir que el camí no era gaire fàcil, amb continues trepades i destrepades i que la gent que es dirigia cap allà tampoc era res del altre món. No ens podríem flipar massa però be, aquestes coses ja se saben. Un cop arribats a la part més alta del penya-segat tocava baixar per una canal plena de vegetació, que recordava a les pel·lícules de nàufrags i pirates que tots hem vist i poc a poc el camí s’anava ficant més dret, i amb ell, cada cop més gent s’anava donant la volta. La veritat es que no se com aquí no es mata mai ningú per que la veritat es que tenies algunes caigudes molt, però que molt dolentes però be, ja s’ho faran i nosaltres cap a baix. I després d’un últim ressalt curiós, en que et tenies que ficar per dins d’una pedra per sortir per l’altre cantó hem arribat per fi a la llacuna. I això si que era una de pirates. Es tracta d’una espècie de crater, bordejat per parets calcaries de més de 50 metres d’alt i amb tot de lianes que s’entrelligaven per les estalactites de les parets, donant-li un aspecte molt tètric i sinistre al lloc. Era l’escenari perfecte per amagar un tresor o per amagar-se i no ser trobat mai. A més, la gent amb la seva flipada a anat fent amb el del voltants de la llacuna tot de calaveres i les ha anat depositant pel damunt de les pedres dels voltants, donant-li encara més aquest punt fantasmal que tant ens agrada als occidentals flipats. I tampoc faltarien els monos a la postal, com no, que es veien saltant de liana en liana per damunt del penya-segat. Tenia absolutament de tot. I després de deixar-nos portar per la nostra imaginació fins a temps molt llunyans i recrear-nos una estona ( el German a deixat impremta de l nostra visita amb una altre calavera de fang) tocava pujar. I com tots sabem, pujar es més fàcil que baixar i en un moment estàvem tots quatre de nou al caminet que portava a Pra Nang, cap on ens dirigiríem per acabar de passar el dia. Més aigües turqueses, més sorra blanca, més fer el mono per les pedres i les cales del costat i quant la socarrimada a l’esquena ja era suficient (en serio, fem servir protecció mames, però es igual, ens cremem.), de nou cap a la nostra caseta a Hat Ton Sai, on ens esperava un dutxa freda i un litres d’after sun. Que més podem demanar.

I amb això ja havíem fet el dia. Demà ben d’hora ja marxem cap a Ko Lipe, el nostre plat fort dels mars del sud, on esperem trobar el que busquem en la mesura de lo possible, una illeta petita sense massificar (gaire), bona gent, i aigua per tots els costats per fer submarinisme i sol, i peix, i…buenu, buenu, no vull avançar esdeveniments per que després passa el que passa. Ja ho veurem demà.






Crònica 14: Singapur: gratacels, Fast-Food i shopping

25 01 2009

14-01-2009

Del blanc al negre en nomes 4 hores de vol (i mai més ben dit)

El vol número 639 de Tiger Airways aterrava al aeroport de Singapur a les 7:00 del matí hora singapurenya (2:30h més que a la India) donant el tret de sortida a la nostra aventura al sud-est asiàtic.

Arribàvem a una de les ciutats més ordenades, netes i cares d’Asia, i venint de la India això es un gran xoc, us ho asseguro. Per que us feu una idea, aquí si et veuen tirant una colilla al terra et cau una bona multa mentre que a la India ja no colillas, no, a la India pots veure sense cap dificultat a gent cagant directament al mig del carrer, carrer, d’altra banda, tot ple de escombraries i demés desperdicis que la gent tira sense cap pudor. Imagineu-vos l’impacte quant vam sortir del aeroport i vam trobar davant nostre un carrer immaculat, amb autobusos nets i nous, circulant tranquil·lament pels seus carrils sense fer servir per res del món el clàxon. Vamos, el que es diu un altre món.

Després d’un petit trajecte en un dels moderns metros de la ciutat ens plantàvem al centre d’aquesta amb l’intenció d’anar a assegurar-nos alguna plaça pels autobusos econòmics de luxe (si, si, estrany però si) que sortien aquella mateixa tarda cap a Hat Yai, a Tailàndia. Ens teníem que assegurar plaça ja que com tinguéssim que dormir alguna nit aquí a Singapur ens arruïnaríem completament, ja que si a la India pagàvem una mitja de 1,5 euros per nit, aquí els hostals més barats comencen en torn als 25 dollars més o menys, i això no ens ho podíem permetre per res del món. A més, amb 12 hores teníem de sobres per fer-nos una idea del que es això i no volíem dedicar-li més temps que el estrictament necessari.

Per sort per nosaltres encara quedaven places disponibles pel i per 25 euros vam comprar el nostre bitllet cap a Tailàndia. I quins autobusos. Només hi havien dos classes, la Super Vip i la Royal Vip. Òbviament vam agafar la més barata que era la Super Vip, i que ja tenia tela ja que només disposava de tres files de seients i cada un era d’ample com el nostre llit, es reclinaven completament, i tenies mantes, aigua i lavabo. I si la Super Vip era així, imagineu-vos la Royal Vip, això si que era una sobrada, nomes dir-vos que cada seient tenia una tele on poder mirar les pel·lícules que vulguis i a més una Play Station per poder viciar-te tota la nit. Això i moltes altre pijades que vamos, no les havia vist mai.

I amb el nostre Super Vip class ja reservat i les motxilles a la oficina de l’agencia, ara si tocava descobrir Singapur.

Després d’un breu passeig des de l’oficina de reserves i d’esmorzar en un Fast Food una hamburguesa amb patates (només això ja ens va costar més que esmorzar, dinar i sopar a la India junts) vam arribar al centre neuràlgic de Singapur, allà on al aixecar la vista només veus metres i metres de formigó i calbes, la tipica postal d’una ciutat que podia ser perfectament Nova-York, Tokio, Londres però situada més al sud.

I abans d’endinsar-nos en ella, doncs a fer una mica el friki, i on? Doncs al Hotel Raffles, un dels hotels més emblemàtics en la memòria viatgera i mirar de prendre’ns un Singapur Sling, o almenys demanar-lo, ja veureu. Primer era poder entrar, ja que al tractar-se d’un 5 estrelles, tot i lo turístic dels seus cocktails, no crec que els hi agradin molt els viatgers de baix pressupost, bruts i amb xancletes, però a mi tampoc m’agraden ells així que aguantar-se. Sense masses problemes en colem per la seva amplia entrada i després de donar algunes voltes pels seus patis de més de cent anys d’antiguitat, trobem davant nostre el mític Long Bar. Aquí es on alguns dels més celebres viatgers han passat hores i hores degustant els seus mítics Singapur Sling i nosaltres no volíem ser més. El problema, clar, es que cada un d’aquests cocktails val ni és ni menys que 25 dollars singapurenys, o el que es el mateix, 12,5 euros, i clar, òbviament no ens ho podem permetre així que tocava fer el numeret. Assentar-nos en les seves taules de fusta noble, trepitjar els seus terres plens de cacauets torrats, demanar la carta, dubta una mica, i al venir la cambrera dir que sisplau esperi un moment que tenim que anar al caixer a treure diners, que ara venim, i no tornar a trepitjar el Ruffles. Així no fem mal a ningú i mira, tenim una mini experiència històrica. Ara ja podem dir que hem estat sentats al Long Bar del Raffles com Hemingwai, Stanlei o el més proper per nosaltres Carvalho del Vazquez Montalbán.

I després d’aquí, doncs a seguir caminant-nos Singapur. Com be indica el títol d’aquesta crònica després dels gratacels i el Fast-Food, que més podíem fer a Singapur? Doncs Shopping!! Es impressionant el numero de centres comercials que hi ha per tota la ciutat, a cada qual més pijo i sens feia molt estrany entrar en ells i veure a la gent comprar, comprar i comprar. I articles que allà son de lo més normal però que feia temps que no veiem aquí els tenien tots, mil pastes de dents, sabons per cada part del cos, anticonceptius, electrònica, de tot, vaja. I un cop dins del centre comercial, doncs a buscar allò que havíem vingut a comprar. Un objectiu per la càmera de fots del German i la Monica. Aquí l’electrònica està bastant millor de preu que a Barcelona i com durant tot el viatge ja havíem comprovat que l’objectiu que portava la càmera era del tot insuficient per segons quines coses i aprofitant l’atur de la Monica, doncs a gastar algo de diners de compres! I o va ser gens difícil torbar el que buscàvem i a més aquí pots regatejar i tot. Finalment ens vam emportar un que ampliava tres cops més que el que tenien més una bateria que durava 5 cops més per al canvi uns 200 euros, quant allà et pot costar de 300 a 400. Una bona compra.

I després d’això, doncs a seguir voltant per la ciutat, pels seus parcs on va caure alguna migdiada (ja portàvem unes quants dies sense dormir més de dues hores seguides), pel seu circuit de formula 1 (enmig dels carrers de la ciutat) a dinar de nou Fast-food (era l’únic que ens podíem permetre, i abans de les 19:00, i arrossegant els peus de lo cansats que estàvem, doncs cap a l’estació de busos per marxar ja cap a Tailàndia.

Ja s’havia acabat el nostre dia a Singapur, ens havíem fet una breu idea del que era (no es molt més jo crec apart d’algun museu interessant i poca cosa més) i ara tocava preparar-nos per la següent parada. Algo d’aigua i unes galetes amb els últims dollars que ens quedàvem i amb tot, les 19:00. Ara si que ja estàvem. Només col·locar les motxilles al maleter del autobús Super Vip, prendre seient, i adéu. Un altre país més, breu, però també petit, i una altre experiència més, occidental i avorrida, però una altre experiència.

I ara ve Tailàndia. Falta poc per fer realitat el Barcelona-Bangkok del nostre viatge. Ja sabreu més, ja…






Crònica 13: India VIII – Fins un altre India, fins un altre…

17 01 2009

12/13-01-2009
El tren sortia amb poc més d’una hora de retard de l’estació de Ernakulam Junction amb direcció Chennai. Teníem tot quadrat de tal manera que tindria que trigar pràcticament el doble del que triga normalment per que tinguéssim problemes per agafar l’avió així que, més o menys, estàvem tranquils pel nostre futur.
Després de fer més de 6000 km en tren per la India en un mes, això ja no tenia cap complicació per nosaltres més que la dels nervis que tots quatre portàvem a sobre i que va fer que amb prou feines dormíssim algo durant la nit.
Serien les 7:30 del matí quant sonava l’avís d’arribada a Chennai. La veritat es que massa d’hora per nosaltres que confiàvem en que es retrassés una mica més i així no tenir-nos que tirar tot el dia per aquí però buenu, la veritat es que ja estem bastant acostumats a aquestes esperes quilomètriques i ens vam disposar per dur-la a terme.
Primer a esmorzar algo per després passar a actualitzar la web, imprimir el bitllet d’avió i quatre coses més que teníem pendents. La 13:00, perfecte, el temps passa. Ara toca dinar. Altre punt important, sobretot tenint en compte que quant fem aquestes maratons no es que acostumen a menjar massa així que més ens valia carregar piles ara que encara podíem. I després d’això i de comprar les provisions pel camí. Doncs ja està. I encara no eren ni les 15:00, però be, aquí als carrers de Chennai fa una calor de collons i amb totes les motxilles al damunt i tot…doncs saps que? Que millor tirem cap a l’aeroport i a esperar que ens arribi l’hora que allà al menys s’està fresquet. L’últim Rickshaw de la India i ara si. Ens trobàvem ja a l’aeroport de Chennai. Més concretament a la terminal de sortides internacionals. Eren les 15:00 de la tarda i el nostre avió sortia a les 23:45.
Això ja estava fet, ara només tocava esperar, la nostra estada a la India ja arribava al seu final. D’aquí unes hores ens picarien al passaport el segell de sortida i llavors ja si, adéu India.
Ha sigut un més en que hem viscut moltes emocions, algunes dolentes, tot s’ha de dir, i en que el record dels primers dies pel nord de la India (Jaipur, allò la veritat es que ens va marcar) pesarà molt a l’hora de fer una valoració final d’aquets gran país que es la India.
Una cosa està clara. Això es un tute en tota regla. I jo no se on es troba l’espiritualitat menja flors de la que parlar molta gent per que aquí jo no la he vist massa. Si que es cert que el hinduisme i el budisme són dues religions que s’exterioritzen molt i que per la gent que no està acostumada com nosaltres pot semblar molt exòtic i atraient, això si, però d’aquí a que la gent trobi la super pau viatjant per la India, doncs no m’ho trago, la veritat. Hi ha gent de tot, com a tot arreu, hi ha gent molt maca i gent que la matariés però no se, ens hem sentit millor a Nepal o a Turquia en moltes ocasions que aquí a la India, on molta de la gent que se’t apropa es per que et vol treure algo. Els 60 i 70 han passat i per molt que algunes persones vulguin tornar-los a viure, aquí a la India ja no hi ha lloc per això. Es tindran que buscar un altre zona que encara no se les sàpiguen totes per que aquí ja ho tenen tot molt ben aprés. I si algú diu el contrari, que desperti per que li hauran pres el pel de mala manera.
I llavors, si acceptem que la India no es la Super Pau, que la India es l’infern, i partint d’això, doncs llavors si que la cosa comença a canviar i et pot arribar a agradar. De fet no ens a desagradat, es més, ens hem deixat moltíssims llocs als que volem tornar, i moltíssimes coses pendents a fer, però això si, d’aquí un temps, d’acord?.
I després està el sud. Un altre país a part, més fàcil de portar (India igual, això si) i menys turístic (no tot el sud, que quedi clar) i amb el que hem rentat una mica la imatge que portàvem però com deia abans, els fets de Jaipur i altres episodis no escrits pesant molt. Es com una sensació contradictòria, vols tornar perquè et queden molts llocs per veure(i també repetir alguns,eh) i amb els que potser et trauries aquest regust de boca però per l’altre no vols tornar a veure la India ni al Natura. No se. El temps ho dirà, i segurament acabarem tornant, però per ara, no.
Una cosa que si que es innegable es que la India et sorprèn en tot, cada dia, a cada cantonada, ella et sorprèn, per bo o per dolent, però indiferent no et quedes. I això es un punt a favor que té, tot s’ha de dir, pot ser moltes coses viatjar per la India però avorrit no, segur.
Ja ho anirem assimilant, i creant-nos la nostra pròpia imatge, que era el que volíem, amb temps i donant-li voltes a tot. La India estarà aquí sempre. I sobretot val la pena venir aquí i veure amb els teus propis ulls el que es això. Per que la India, si la tingués que definir d’alguna manera seria la següent: No hi ha res que se li assembli enlloc. Ara fiqueu-vos les piles i veniu a veure-la, i després, hem dieu el que.
I amb tot, el temps a passat,i després de facturar les motxilles i tota la pesca, doncs ens han acabat cridant per embarcar. Ara si, pujàvem al avió de la Tiger airways que ens tenia que portar a Singapur puntuals , i serien les 00:15 de la nit quant enfilàvem la pista d’aterratge, agafàvem impuls i les llumetes de Chennai, i amb elles de la India les anàvem perdent de vista fins a desaparèixer del tot en la foscor del Golf de Bengala. Adéu India, esperem no trobar-te a faltar però ara que ho dius…es que era divertit, eh…





Crònica 12: India VII – Els Backwaters de Kerala

13 01 2009

06-01-2009

Primera parada, Kollam…

A primera hora del matí, després d’esmorzar per ultima vegada damunt dels penya-segats de Varkala, ens dirigíem cap al encreuament on acostumen a sortir els autobusos que arriben fins aquí en direcció a Kollam. Diem acostumen per que avui ens hem assabentat, només sortir del hotel, que hi ha convocada una petita vaga a Varkala Town i com que la gent no sap molt bé si avui hi hauran busos o no.

Però sembla que la vaga no a acabat d’afectar els transports estatals i força puntual a aparegut la vella ferralla que ens tenia que portar a Kollam i cap allà que ens hem anat.

El viatge a sigut especialment tortuós, donant uns vots de  pam als nostres seients de fusta i apunt de vomitar en molts moments, però en poc més d’una hora ens hem presentat a Kollam, la porta sud dels Backwaters de Kerala.

Els Backwaters de Kerala són un conjunt de canals utilitzats abans de que arribessin aquí les carreteres com a vies de comunicació. Tenen gairebé 900 km de llargada i encara avui els fan servir els habitants de la regió com a principal mitjà de transport, al damunt de balses impulsades amb llargues canyes de Bambú, i navegar tranquil·lament per ells són la millor forma de conèixer de primera mà la vida rural de Kerala, a part, òbviament, d’un regal pel sentits.

En ells pots veure, a part dels omnipresents cocotals i plataners, des de granges de gambes i piscifactories, a com es prepara la cervesa de palma, des de colorits jardins d’espècies a pescadors recullin les seves rets de pescar xineses del fons dels llacs, entre moltes altres quotidianitats de les gents que aquí viuen, guanyant terreny a l’aigua amb la sorra que extreuen del fons dels llacs. I tot això emmarcat en la tranquil·litat tropical d’aquí  Kerala.   

Per això no es d’estranyar que els Backwaters siguin un dels atractius més visitats del sud de la India.

I per això estem aquí, a la calorosa Kollam, per mirar de fer demà una excursió en canoa pels estrets canals de la Illa de Munroe i tenir la nostra primera presa de contacte amb aquestes autopistes aquàtiques.

I com en tot a lo que es refereix al turisme, hi ha maneres i maneres de visitar-ho. El plat estrella es, sens dubte, les excursions d’un dia o més en les anomenades cases flotants. En elles, vas travessant els canals en antigues barcasses d’arroç, totalment adaptades als capritxos dels turistes, això si, sense cap més preocupació que la que no se’t calent-hi la cervesa o no et piquin molts mosquits quant es fa de nit. Realment pot ser una experiència molt relaxant però el que també es, sens dubte, es cara, molt cara. Així que, com us imaginareu, no es a això al que veníem. A part, el fet de que les barcasses tinguin unes dimensions bastant grans, fan que només et puguis moure pels canals més amples i, per tant, quedis una mica més al marge de tot.

Nosaltres hem vingut cap aquí per fer les excursions amb canoes que et porten pels poblets de la Illa de Munroe i t’ensenyen com es la vida quotidiana en ells. I només per això es pel que ens trobem en aquesta asfixiant ciutat, on no hi ha res, absolutament res a fer.

Així que ràpidament cap a la oficina de la KDCT per reservar la historia de demà i a buscar hotel per ficar-nos sota el ventilador i no fer res més fins demà a les 9:00 del matí quant comença la nostra excursió. I clar, hotels de pressupost baix-baixissim, en una ciutat que no està massa enfocada al turisme, doncs el que era d’esperar. Un hotel gris i bastant ronyós, tampoc molt barat, però que per una nit ja farà el fet. A més, amb el sol que cau tampoc ens podem permetre el donar voltes amunt i avall per Kollam en busca d’algo millor així que aceptamos barco i cap a dins.

I aquí s’ha acabat el nostre dia. Un intent de passeig que hem fet després de dinar a sigut avortat ràpidament per la calor i pel malestar de l’Araceli, que li ha agafat el relleu al Pol i es troba amb vòmits i nàusees així que a tancar-nos a l’habitació, congregats tots quatre al voltant del ventilador i a esperar a demà.

————

07-01-2009

En canoa pels entramats de la Illa de Munroe

A les 9:00 del matí ens presentàvem tots quatre, ja que l’Araceli havia passat algo millor la nit finalment s’ha animat a venir, davant les portes de l’oficina de la KTDC a esperar el 4×4 que ens tenia que venir a buscar per portar-nos a cap a la illa de Munroe, on començava el nostre circuit.

Ens pujàvem a ell, a part de nosaltres, dos lituans i un alemany bastant peculiar, i en poc més de 45 minuts ens plantàvem enmig d’un petit poblet, situat ja en ple Backwater, i on ens esperava la nostra petita canoa que ens tenia que portar a través dels entramats de canals i llacs de la illa de Munroe.

Hem començat travessant un seguit de ponts, en algun dels quals ens teníem que estirar al fons de la canoa per poder passar, per canals de poc més de 2 metres d’amplada, rodejats de palmeres i plataners i petites cases desperdigades per arreu i guiats per dos persones, una davant amb una petita canya de bambú per dirigir la canoa i un altre al darrere, amb una canya bastant més gran i que era qui donava el impuls.

Anàvem discorrent entre canals, alguna vegada més estrets, alguna vegada més grans, tot a un ritme molt pausat i relaxant, empapant-nos de la vida en aquets petits poblets tropicals quant a arribat el torn de la primera parada. Aquesta consistia en veure com s’elaborava la fibra de coco, per després transformar-les en les cordes que fan servir per construir les barcasses i canoes entre d’altres.  Amb una espècie de rodes que feien girar les dones manualment, anàvem trenant les fibres  que s’enganxaven amb molta facilitat ( o això semblava), després les trenaven entre elles i ja està, ja tenien 4 metres de corda resistent per lo que volguessin. Realment curiós i realment molt hàbils les dones que ho feien. Sembla mentida com de les fibres de coco, que no fan més de 15 cm de llarg, puguin arribar a sortir cordes dels metres que vulguin, i cordes resistents,eh.

I després, un altre cop cap a la canoa i a seguir.  Mentre transcorríem pels canals hem anat  fiquessin les botes, nens que es submergien al fons dels llacs per treure musclos, amb els que, després de menjar-se’ls,clar, endurien el ciment per construir les cases barrejant les closques amb la sorra, jardins d’espècies, temples entre les palmeres (que no faltin), i així una a una, tot el conjunt de la vida quotidiana d’aquesta gent, que sembla viure al marge de tot, però que si pares una mica l’orella, no es difícil escolta un televisor o un telèfon mòbil sonant enmig d’una petita illeta de 5m2. Està clar que la tecnologia arriba a tot arreu. I així poc a poc, ara un te per aquí, ara un coco per allà, i sense donar-nos ni compte, que ja estàvem un altre vegada al mateix punt d’on havíem sortit. La veritat es que s’ha fet curt, però be, encara ens queden tots els Backwaters per davant i encara hi haurà més, segur.

I a la 13:30,com teníem previst, tornàvem a estar de nou a Kollam, i sense un segon per perdre, recollíem ràpidament les nostres motxilles del hotel, i cap  l’estació d’autobusos a agafar algun que ens cap a Alleppey, la nostra següent parada en els Backwaters.

———–

Alleppey, la Venècia de Kerala

En dues hores arribàvem a aquesta petita ciutat, anomenada (jo crec que en excés) la Venècia de la India, situada en el cor dels Backwaters. Teníem l’ intenció de passar aquí un parell de dies passejant entre els “frescos” carrers d’aquesta ciutat tropical, però només baixar del autobús ens vam donar conte de que, frescos, frescos, no es que siguin, ja que el calor que ens va rebre era, realment, insuportable.

Així que amb la ment totalment col·lapsada per la temperatura barrejada amb la humitat, poc estàvem per buscar hotel o algo així, però per sort, només sortir de l’estació ens va parar el Antony, que regentava una petita Guest House a les afores de la ciutat, en ple Backwater, on per 250 rupies l’habitació doble, teníem la casa per nosaltres sols completament, i cap allà que vam anar. Almenys aquí la calor es dissimulava una mica entre tant de verd i demés, això si, en canvi,  tindríem que lidiar amb unes quantes dotzenes de mosquits més, però tampoc res del altre món que no es pugui superar amb el nostre complet kid antimosquits, format per mosquitera, espirals d’incens, spray mata mosquits, finestres tancades i el ventilador a tot drap tota l’estona.

Realment el lloc era perfecte i estava impregnat de l’atmosfera relaxant que es respira aquí a Kerala.

I ja instal·lats, ara la única cosa que teníem que fer era acostar-nos a l’estació de tren i mirar de reservar, avui si que sens falta, el nostre bitllet de tren cap a Chennai pel pròxim dia 12. Al falta només 5 dies, hi ha disponible un vagó de tren per urgències on, pagant 2 euros més, pots tenir plaça. I com que estaven tots els trens plens, era l’única opció que ens quedava. Com que l’Araceli encara no estava molt fina, s’han dirigit cap allà el German i la Monica i per sort per nosaltres (sinó no se com ens ho haguéssim fet, encara estaven les 150 places extres disponibles i en un moment ja teníem el nostre bitllet comprat. Ara si que ho tenim tot per marxar de la India.

————-

08-01-2009

M’esta estresaaando…

Realment es molt fàcil contagiar-se del ritme tropical d’aquestes terres i sinó que ens ho diguin a nosaltres. Entre que a les hores de més sol es totalment impossible estar pel carrer i que a les demés, no tens ganes de fer absolutament res, avui ens hem passat un dia completament de gossos.

Pel matí hem intentat fer una incursió al poble, avortada ràpidament per la calor, i després de dinar algo (Com que Kerala es un estat amb molts cristians, per la nostra sorpresa hem trobat estofat de vaca per dinar!!!) ja tornàvem a estar tirats a sota del ventilador. I d’aquí ja no sortiríem fins ben entrada la tarda, moment en que la calor disminueix una mica i que hem aprofitat per sortir cap el poble a donar una volta i fer quatre coses que teníem pendents, com aprovisionar-nos de mata mosquits que ja no ens queda i això si que es absolutament imprescindible i poca cosa més.

El que dèiem: m’esta estresaaaaando….

————–

09-01-2009

Fort Cochi: la reina del mar d’Aràbia

Avui tocava matinar, cosa a la que últimament no estem acostumats, i a quedat demostrat quant el que ens a despertat no a sigut un altre que el Rickshaw que havíem trucat el dia abans per que ens vingués a buscar. Així que a fer les motxilles com hem pogut  i en un moment i amb els encara plens de lleganyes estàvem pujats en el rickshaw amb destí a la parada de ferrys públics d’Alleppey.

El pla d’avui era agafar el ferry que comunica Alleppey amb Kottayam, una espècie d’autobús aquàtic que aprofitar l’extensa ret de canals dels Backwaters per comunicar les diferents poblacions que hi ha repartides per ells.  L’únic que clar,com que va parant a recollir gent a cada poc, no es que sigui el que es diu ràpid i a trigat en fer els poc més de 20km unes dues hores i mitja, però els paisatges que et vas trobant fan que no sigui ni molt menys avorrit i es una forma més de conèixer la vida aquí als Backwaters.

I amb això ens plantàvem a Kottayam cap allà a les 10:00 del matí. Kottayam es un important nus de comunicacions de Kerala però te poca cosa per veure així que directament cap a la parada d’autobusos i a esperar el que ens tenia que portar cap a Ernakulam o el que es el mateix, Kochi.

I dues hores més de tortuós viatge, amb insuportable calor inclosa, han servit per acostar-nos més encara al nostre últim destí aquí a la India, Fort Cochin.

Ara només quedava agafar un altre ferry que ens portés a la illa on està aposentada Fort Cochi, l’anomenada Reina del Mar d’Aràbia.

Fort Cochi està ubicada en una illa a 3 km de Ernakulam i a sigut, des de fa segles, un lloc de pas obligat per a viatgers i comerciants, i encara avui es un dels destins predilectes per passar uns dies de relax a la India, quant s’està agoviat del estrés i caos de la India continental.

En els seus carrers, amb un clar i marcat passat colonial, res passa massa ràpid, els vehicles brillen per la seva absència i el silenci predomina davant de tot. Vamos, que es el lloc perfecte per passar els nostres últims dies a la India i acabar de fer-nos la nostra idea del que hem viscut en aquest mes que hem passat per aquí, que realment no es una tasca fàcil.

I realment, només baixar del barco, ja et fas una idea de que aquí, tot va a una altre velocitat. Encara que com tot, té el seu costat negatiu, i es que al ser una illa, i en conseqüència, està aïllada de tot lo demés, els preus que poden ficar aquí per dormir o menjar, poden triplicar els de Ernakulam, a tot just tres km d’aquí perquè clar, si no t’agrada, no pots escollir res més.

I per aquets motiu ens hem tirat com dues hores amunt i avall buscant algun hotelet per dormir que estigués dintre del nostre pressupost i no hi havia manera, tots teníem uns preus desorbitats (clar, amés es temporada alta) i no estàvem disposats a pagar una fortuna per un forat ple d’humitat i fosc com els que ens ensenyàvem. Però quant ja semblava que tot apuntava a que ens tindríem, o be que marxar de nou cap a terra ferma, o bé acabar pagant el que no hem pagat en tot el temps que portem a la India, hem torbat algo, que, si no estava dins del nostre pressupost, no distava gaire i estava francament bé. Un hotelet, al que a simple vista semblava que trobaríem un altre fiasco en quant al preu, ens han sorprès amb unes més que acceptables 400 rupies (6 euros) l’habitació doble. I el lloc la veritat es que era de primera.

I així, contents i amb la clau de la nostra ultima casa aquí a la India ja al damunt, tocava buscar l’altre aspecte important de tota estada en un lloc: el menjar.

I ja ens imaginàvem el que passaria: Tot car i el que era barat, poc. Hem dinat el mateix que vam dinar a Alleppey però amb una gran diferencia: ens ha costat el doble i teníem la meitat de quantitat. Estava clar que teníem que buscar un altre lloc per menjar però on?

I mentre ens dirigíem cap el mar a donar una volta pel fort pròpiament dit hem trobat la solució, i amb ella la nostra salvació, i quina salvació…

Resulta que per tota la platja de Fort Cochi i han repartides multitud de gegantines i molt curioses rets de pesca xineses, introduïdes al segla XVI pels mercaders xinesos. Es tracta d’enormes estructures fetes de palmeres i Bambú, semblants a enormes teranyines, que mitjançant uns contrapesos fets amb pedres, fan que baixi i pugi l’estructura, això si, amb l’ajuda d’unes quantes persones, ja que petit, petit, no es que sigui l’artilugi. Curiós.

Doncs resulta que mentre ens dirigíem cap a elles per veure com funcionaven, hem descobert una cosa molt, però que molt interessant. Davant d’aquestes rets, hi havíem repartides pel passeig com una dotzena de casetes on es venia tot tipus de peix i marisc. De tot, des de crancs gegants, a taurons, cigalas, gambes de més d’un pam, peixos de tot tipus, de tot. I la gent ens ho venia, i la veritat molt bé de preu.  Però clar, que fèiem nosaltres amb el peix fresc sense poder cuinar-lo? Doncs cap problema perquè amb els pescadors, també hi havia uns quants paios que per 100 rupies (menys de dos euros) et cuinaven tot. Ara si que havíem triomfat!! I com nenes petits a escollir el nostre sopar. Estàvem entre comprar-nos un tauró sencer (ens costava un 6 euros!!) o ficar-nos fins el cul de gambes i peix (4euros!!) i això es el que hem fet. 6 peixos i un platàs de gambes (potser i hauríem unes 40 i no eren de les petites,eh) i ja està, més feliços que unes pasqües amb el nostre peixet.  Qui ens hauria de dir que la solució aquí a Fort Cochi per no passar gana o tirar els diners era ficar-nos fins el cul de peix i marisc!!

I després a sopar!! Com ens hem ficat, i per poc més de 7 euros. Ja era hora de poder menjar peix sense tenir que està mirant el pressupost per si es surt o no. Ja era hora. I ara, cada nit, el mateix.

————

10-01-2009

Fiasco a la platja de Cherai

Teníem entès que un dels secrets millor guardats de Fort Cochi era la platja de Cherai, situada a la Illa de Vypeen, a uns 25 km d’on ens trobem. I cap allà que hem anat aquets matí, amb la motxilla plena de Bananes i una Papaya, galetes, i tot el necessari per passar tot el dia en una platja de sorra blanca i aigua turquesa.  

Tot a començat molt bé, quant, esperant que vingués el ferry, hem començat a veure Dofins a escassos metres de la platja. Ens havien dit que es podien veure fàcilment però no ens esperàvem que tant. Després del Ferry, una hora d’autobús ja per la Illa de Vypeen i després 2 km caminant per arribar a l’anhelada platja. I l’anàvem veient al final, i ens anàvem apropant i quant esperàvem veure el reflex de l’aigua turquesa i la sorra blanca brillant al sol que ens hem trobat?? Doncs una platja plena de merda, però plena i una aigua verda-marró que no convidava a res més que sortir corrents d’allà. No podia ser aquella la platja que buscàvem. Però després de preguntar-ho a varies persones doncs resulta que si, que estàvem a la paradisíaca platja de Vypeen.

Imagineu-vos el bajón que ens ha donat. Tant que no hem tingut moral ni de quedar-nos a prendre el sol. Tal com havíem vingut, hem marxat. I altre cop 2 km caminant, altre cop hora d’autobús, altre cop el Ferry (més dofins) i tornàvem a estar al mateix lloc d’on havíem sortit feia unes hores però empapats de suor i de bastant mala llet, la veritat. On cony estava el secret millor guardat de Fort Cochi??   

Millor ens quedàvem per aquí, ens menjàvem la Papaya a l’habitació i centràvem les nostres il·lusions en el sopar que ens espera.

Per si ens servia per algo, una vasca que ens hem trobat a l’hotel, ens ha dit que un temporal molt fort que va haver-hi fa poc es va emportar la platja i va deixar-la tal i com estava, tota plena de merda. Ja ho podíem haver escoltat abans, ja.

Però be, ara ja estava fet i la millor manera d’oblidar-ho quina era? Doncs preparant el sopar. Avui, amés, s’apuntava amb nosaltres la vasca que ens hem trobat a l’hotel amb lo que encara podríem jugar més amb els preus del peix i treure una bona compra. Realment jo crec que anar a comprar al mercat del peix es lo més divertit que hem fet en molt de temps. Es tot un espectacle veure a la gent venent tot tipus de peixos i marisc i poder participar en ell. De cop i volta et surten algú amb un cranc de 2 pams viu ficant-el a la orella o algú donant-li un petó a un tauró per que li faigs una foto. Tot un espectacle i molt divertit.

I cap allà que hem anat amb l’intenció de fer una bona compra. I crec que ho hem aconseguit la veritat ja que al final, després d’una bona estona regatejant i  regatejant hem sortit d’allà amb dos meros de mig metre i una dorada vermella de les mateixes dimensions i a part, 7 peces d’una espècie de cigala que no havíem vist mai però que teníem molt bona pinta. I tot per només 7 euros!! Tenint en compte que avui érem 5, doncs surt a poc més d’un euro per persona. M’agrada això.

I després, doncs a cuinar-lo. De la forma mes senzilla possible, el peix a la planxa i el marisc bullit per que tot tingui el gust que te que tenir i hem de dir que el resultar a sigut, simplement, sublim. Els meros estaven boníssims, però es que la dorada vermella era orgàsmica, no es pot dir d’un altre manera. I que dir de les cigales, cremoses i molt, però que molt gustoses. Si ahir quant estàvem dinant l’arroç amb pollastre m’haguessin dit que avui estaria així no m’ho hagués cregut. Però era ben cert, us ho asseguro.

I de tant a gust que estàvem a anat passant el temps, i ens han donat les 00:00 encara en la terrasseta on estàvem sopant fins que els pobres nois del bar han començat a apagar les llums, la forma coneguda universalment per fotre fora a la gent dels llocs. I passejant cap el hotel, amb un noi de Madrid que ens hem trobat sopant i amb el que hem estat fent-la petar i s’ha acabat el nostre dia, ja dels últims aquí a la India, i tot s’ha de dir, d’una forma bastant millor de com havia començat.

————-

11-01-2009

El barri jueu i el nostre sopar de comiat

Avui volíem dedicar el matí a visitar el barri jueu ( una altre mostra del variat passat colonial de Fort Cochi) i el Palau Mattancherry, que ens havia recomanat ahir el noi de Madrid que ens vam trobar sopant i al que, en principi, ens teníem que trobar per allà. Així que després d’esmorzar un ramat de mini bananas i una pinya (una altre pinya, i ja van unes quantes) ens hem pujat a un Rickshaw i cap allà que hem anat. Un dels atractius principals del barri jueu es (com no podia ser d’un altre manera) la seva sinagoga. Aquesta era la nostra primera parada però, en la nostra línea, no havíem caigut en que per molta calor que faci, en tot edifici religiós s’ha d’entrar vestint d’una forma discreta i no amb xancles, samarretes de tirants trencades per tot arreu i pantalons curts plens de taques. Així que només veure’ns venir de lluny, l’home que hi havia a la porta ja ens feia que no amb el dit i ens ensenyava el cartell on ficava com teníem que entrar vestits.  Com que suposo que això li deu haver passat a molta gent, a fora de la sinagoga hi havien tendes on et llogaven des de pantalons llargs com samarretes i mocadors, però lar, el que dèiem de la necessitat, al ser la única opció que tens, et pugen el preu, i nosaltres no estàvem disposats a perdre ni una gamba d’aquesta nit per visitar una sinagoga així que hem donat mitja volta, i cap un altre lloc.

El barri jueu era antigament el centre comercial de Cochi i passejar pels seus carrers significava impregnar-te de les olors del cardamom, la cúrcuma, el clau, o alguna de les moltes espècies que aquí es distribuïen, en canvi ara, els antics edificis portuguesos que destartel·lats, alberguen en els seus interiors a més tendes de records i antiguitats que botigues d’especies, però tot i així segueix sent un barri molt agradable per passejar-se i deixar-se portar pels seus carrerons.

I d’aquí, cap al Palau Mattancherry.  Aquest palau, que data de l’any 1955, va ser un regals dels portuguesos (els primers colonitzadors d’aquestes terres, després encara els hi agafarien el relleu els holandesos i més tard, els britànics) al  Rajá de Cochi, com no, per guanyar-se els seus favors comercials, i després va ser ampliat i arreglat pels holandesos (més peloteo) per això també es coneix com a Dutch Palace. Actualment alberga un museu, poc interessant la veritat, però que per aïllar-se de la calor durant un estoneta i veure uns interessants  murals hindús que hi ha en una de les estàncies ja serveix.  I amb això ja donàvem per finalitzat el nostre matí cultural i sota un sol de justícia desfèiem, aquets cop caminant, el camí de tornada.

Les hores de més calor les passàvem a l’habitació, i cap a les 16:30 de la tarda, tocava ficar-nos de nou en moviment. Havíem dos equips: el primer compost per el German i el Pol que teníem la àrdua missió de comprar tot el necessari per sopar. Tot una responsabilitat tenint en compte que era, d’alguna manera, el nostre sopar de comiat de la India. I un segon equip que estava format per  l’Araceli, la Monica i la Laura, la noia vasca que vam conèixer ahir i que anaven a veure una representació de  Kathakali, uns espectacles de teatre-dança típics de l’estat de Kerala basats en textos èpics hindús.

Els primers han tingut més dificultats de les previstes per fer-se amb un bon botí, ja que al ser diumenge, i al tenir Kerala un numero molt alt de cristians, havien pocs pescadors que haguessin al mar i la oferta no era tant variada com altres dies. De fet, el nostre objectiu principal era comprar un tauró sencer, però l’únic que hi havia feia gairebé 2 metres de llarg i era totalment exagerat per nosaltres 5. Un treball molt dur a sigut el que han tingut que realitzar, amunt i avall pel mercat, mirant preus aquí i allà, però finalment, com a experts compradors ja de peix que ens hem tornat, jo crec que hem aconseguit una molt bona comprar.  El resultat a sigut el següent: Una quinzena de calamars, més una dotzena de gambons-tigres de dimensions considerables, un red snaper capturat amb les rets xineses del davant del port i l’estrella del sopar, un altre red snaper (que ahir ens va agradar més que el mero i tot) però totalment exagerat, de potser  4 quilos o algo així. Vamos, el que es diu ficar-nos les botes. I amb la nostra tasca ja completada, ara tocava el torn de l’altre equip, al que teníem que esperar a l’hotel per anar a sopar en quant arribessin.

I només veure les cares que portaven totes tres al arribar ja ens hem fet una idea de com havia anat. Clar, són representacions en que no es parla, tot es representar per mitjà de gestos, símbols i sons, tot acompanyat d’una musica instrumental feta amb tambors, plats i altres instruments que emeten sons de lo més estridents i això, tot junt durant una hora i mitja, doncs suposo que si no estàs acostumat et deu provocar un bon mal de cap.

I ara ja si, a sopar!! M’estalviaré els resultats per que són obvis. Simplement, el millor sopar que hem fet des de que vam sortir de Barcelona segurament. Tot boníssim, i molt, molt de menjar, que es el que importa. El millor comiat que podíem fer-li a la India, sense dubte.

————–

12-01-2009

I això ja s’acaba…

Després de passar la nostre última nit en un hotel a la India, de bon matí ens aixecàvem per fer les compres necessàries per la nova etapa que ara començava.  Espirals anti-mosquits, pilas pels frontals, galetes pels trens, fruita, una mica de tot, ja sabeu.

Esmorzàvem a l’habitació del hotel mateix, i a les 12, puntuals, deixàvem l’habitació per anar a dinar algo en alguna paradeta del port, que després dels sopars d’aquests últims dies, tenim que mirar de gastar lo mínim per no tenir que tornar a canviar diners, i llavors si, marxàvem de Fort Cochi.

Primer el ferry de tornada a Ernakulam i després, potser l’últim Rickshaw que agafem aquí a la India per que ens porti cap a l’estació de tren.

Ara ja si que ho teníem fet, només quedava esperar que arribés el tren, una incògnita sempre aquí a la India, pujar-nos i deixar-nos portar cap a Chennai, des d¡on demà, cap allà a les 23:00 de la nit, agafarem un avió que ens porti a Singapur, on donarem el tret de sortida a la nostra aventura pel sud-est asiàtic. Però això, com ja sabreu, ja serà una altre historia que ja llegireu en els pròxims dies. Espereu i ja veure-ho.

Fins un altre… 





Crònica 11: India VI – Varkala, la nostra porta d’entrada a Kerala

8 01 2009

02/03-01-2009

Costa est per costa oest i aquí no ha passat res

Només 30 minuts d’espera sota el sol infernal van fer falta perquè arribés el nostre autobús que ens havia de portar a Chennai. Era el mateix vell vehicle que ens havia portat cap aquí però hi havia una cosa que no era igual. Si venint ens vam poder col·locar a l’última fila del bus, completament aliens a la maniobres del conductor, ara, ens van obligar a ficar-nos just a primera fila, no se si per cortesia o no, però el fet és que ens vam haver de menjar totes i cada una de les bogeries del kamikaze conductor, convertint les dues hores que va durar el trajecte en un veritable suplici.

Però com sempre passa, sense saber molt bé com, a les 17:30 en punt ens baixàvem a l’estació d’autobusos de Chennai amb la intenció d’agafar un rickshaw que ens portés a la Egmore Station, d’on sortia el nostre tren cap a Trivandrum. I dit i fet, després del intent de rigor per treure’t més del doble del que realment val el trajecte, vam arribar tots quatre, amb una hora d’antelació, davant del nostre tren i vam prendre posicions.

Aquest cop “només” es tractava de 17 hores de tren, amb lo que en principi, si tot sortia sota lo previst, poc després de les 11:00 del matí del dia següent estaríem baixant a Trivandrum i agafant un altre autobús perquè ens portes directament a Varkala.

Però tots sabem perfectament que les coses no surten mai sota lo previst i les 17 hores de tren es van convertir en gairebé 19 i el autobús que ens havia de portar directament a Varkala, resulta que no sortia fins les 16:00 de la tarda, i nosaltres a aquella hora volíem estar ja estirats a la platja o si més no, amb ella a prop.

Així que, no se molt bé com, ens vam deixar guiar pels indis congregats a l’estació que es van oferir a ajudar-nos, i ens vam pujar a un bus que, deien, passava a prop de Varkala i que si ens baixàvem allà no ens seria difícil trobar alguna manera d’arribar al nostre destí. I això vam fer, i quan ja ens pensàvem que arribaríem en aquell autobús fins a Mumbai, el revisor ens va fer una senyal de baixeu a la pròxima parada, i efectivament, ens trobàvem a menys de 10 km de la platja i no seria gens difícil trobar algun rickshaw que ens hi portés.

————

03-01-2009

Varkala, el que un precipici ben ficat pot arribar a fer

I eren ja més de les 15:00 de la tarda quan vam posar peus a terra a la platja de Varkala. Havíem perdut tot el dia d’avui i cada cop anàvem veient més clar que, ni per temps ni per diners,no podríem visitar tots els llocs que volíem veure en aquests deu dies que ens queden aquí, a l’Índia. Però això ja ho discutirem després, ara, era imperatiu trobar algun lloc per dormir, i encara més imperatiu, econòmic. Ara, a Kerala és temporada alta, altíssima, i els preus es disparen 3, 4 o 5 vegades més de lo que ho farien normalment. Així, trobar alguna habitació per 150 o 200 rupies era una tasca una mica complicada i sobretot calorosa.

Però després de més d’una hora donant voltes, totalment deshidratats i amb la platja a tir de pedra sense poder-nos-hi ficar, vam trobar algo que més o menys ens interessava. Un hotelet, que per cert, estava molt millor que molts dels que hem anat, amb lavabo i tot per 250 rupies l’habitació doble. Vist com estava el tema (tots demanàvem de 500 cap amunt) era lo millor a lo que podíem aspirar així que amb les motxilles un altre cop a la nostre esquena, cap a l’hotel. I ara sí que havíem arribat a Varkala.

I un cop instal·lats com toca, amb el banyador i el pareo ja a les mans, cap a la platja a tenir una primera presa de contacte i a veure que ens esperava. I la veritat és que hem tingut una sorpresa molt agradable al veure que, absolutament tota la platja està bordejada per un grup de penya-segats que fan de contenció natural a l’avens urbanístic de Varkala, deixant tota la platja lliure de qualsevol construcció, i evitant que passi com ha passat a totes les platges del voltant, que s’han vist absorbides per resorts i li han fet perdre tots els seus encants. Però l’havíem encertat un cop més, i tot i que és bastant més turístic que Mamallapuram, aquest fet fa que et puguis aïllar quan vols de tota la gent i dels grans hotels que estan posats al damunt del penya-segat , zona declarada no apte per a butxaques escurades.

I amb aquestes bones sensacions, doncs a donar-nos el nostre primer bany al Mar d’Aràbia. Aquí l’aigua està bastant més néta que a Mamallapuram i té un característic color verd turquesa però això sí, té unes corrents que te les veu per que no et tirin només quan portes l’aigua pels turmells. És una de les platges més perilloses de Kerala i només et pots banyar en unes zones delimitades, lluny de qualsevol escull rocós on et puguis quedar esmicolat si et despistes, però això també fa que, a les zones on ets pots banyar, puguis gaudir com un nen petit tirant-te contra les immenses onades que arriben pràcticament a peu de penya-segat.

I amb el mono ja tret, cap allà a les 17:00, per fi a dinar, en un xiringuito amb el que crec, l’hem tornat a encertar, just sobre el penya-segat i des d’on hem gaudit d’unes vistes de la posta de sol increïbles. I amb la nit, ha arribat l’hora que sortissin tots els turistes dels seus hotels de luxe, o dels seus massatges ayurvedics i s’asseguessin en alguns dels múltiples restaurants on ets serveixen peix i marisc fresc, que exposen allà mateix, i que farien de les nostres delícies si tinguéssim 5 o 6 cops més dels diners que tenim. Però com que tot no pot ser, doncs a conformar-nos amb un chicken Biryani i uns rotllets de primavera, com no, acompanyat amb aigua mineral.

I per avui ja teníem suficient. Ara a descansar que ja tocava, i demà, un altre dia.

————

04-01-2009

Avui érem tres i no quatre

Una de les coses més destacades d‘avui ha sigut el que ha començat cap allà a les 3:00 del matí i que ja era estrany que no arribés mai.

Mentre dormíem, al Pol l’ha despertat el urgent crit del senyor tigre i, corrents cap el lavabo, i d’allà ja no ha sortit fins que, per dir-ho d’alguna manera ha sortit el sol. El que és el mateix, que es cagava pels descosits i vomitava fins la primera papilla. Realment ja estàvem tots una mica confiats amb aquest tema ja que pensàvem que si amb tant de temps no ens havia agafat res, ja no ho faria, però si, som humans. De fet, es veu que entre un 50% i un 80% de la gent que ve a l’Índia té problemes amb la panxa abans de les dues primeres setmanes.

I pel que fa als altres tres, doncs poca cosa es podria dir d’aquest dia de gossos (sí, un altre més). Pel matí, a mirar de reservar el bitllet de tren cap a Chennai pel pròxim dia 12, que aquest sí que no ens pot fallar ja que tenim l’avió el dia següent, i com no podia ser d’una altra manera, tot ple. No donem ni una. Mira que hi ha trens i que són grans, eh, doncs des de Varanasi que no trobem mai el bitllet a la primera. No se si és per les dates o que, però vaja. Així que vist l’èxit del matí, el millor que podíem fer era anar a tirar-nos a la platja, que al menys, això sí que ho podem fer segur, i deixar lo de com arribarem a Chennai per un altre moment.

Una altra cosa que també hem decidit avui és el que farem finalment aquí a Kerala. La idea principal era d’aquí marxar cap als Backwaters, per després dirigir-nos cap el Parc Nacional de Periyar a fer alguna excursió d’un parell de dies per dintre la selva i mirar de veure els anhelats tigres en llibertat, però, ara que ja tenim data de tornada i després de veure com s’han quedat els nostres comptes després de comprar els bitllets, hem vist clar que tot no pot ser i havíem d’escollir una de les dues coses. I per lògica, ja que és el que ens ve més de camí,i també el que surt més bé de preu, ens quedem finalment amb els Backwaters. A part també és lo més significatiu d’aquí a Kerala i Parcs Naturals per veure animalets també podrem trobar-ne alguns al sud-est asiàtic. La veritat és que ens feia molta il·lusió això de Periyar però tot no pot ser, i si hem escollit allargar el viatge un mes més, doncs haurem de sacrificar algunes coses, no??

Doncs això és el que ha donat de sí el dia d’avui, el Pol encara cagant-se viu (no, la veritat és que per la tarda ja bastant millor, el Tiorfan fa miracles) i els demés, enlloc de cuidant-lo, a la platja tirats. No hi ha dret. No, és broma. Jo també ho faria.

————-

05-01-2009

Més platja, i (també) les primeres cremades

Ja els 4 un altre cop junts, hem començat el dia esmorzant damunt del penya-segat de Varkala, veient, de nou, com un grup de dofins es divertia amb les barques dels pescadors que arribaven i sortien de la platja. Una bona estampa per la vigília de reis, sí.

Avui tocava, abans de tornar a tirar-nos a la platja, visitar el temple més important d’aquí a Varkala, el colorit Janardhana, que tot i que té l’entrada al seu interior restringida als no hindús, és curiós de veure per fora, encara que si hem d’escollir ens quedem mil cops més amb els espectaculars temples de Tamil Nadu, mil cops més elaborats i colorits.

Però ja ha servit per fer algo de temps i després, com dèiem, cap a la platja.

Avui, si cap, les onades eren més espectaculars encara que de costum, i el Pol i el German no han tingut cap idea millor que la de llogar unes petites taules de surf i intentar fer algo amb elles al damunt de les onades. I com no, ha sigut el pitjor que podien fer. Jo no se com hem sortit vius d’allà. Quan dic que les onades eren espectaculars és que eren espectaculars, i flotant amb un suro al damunt d’elles encara més. La de rebolcades, esquenes doblegades, cops a la cara,als hombros, total, que hem sortit d’allà fets una veritable colilla, i onades, el que es diu onades, no n’hem agafat ni una. I la guinda dels pastís ha sigut que, fins i tot, hem sigut víctimes d’un rescat dels socorristes sense nosaltres saber-ho. La cosa ha anat així. Estàvem tots dos la mar de contents a una cantonada de la platja esperant que arribés el nostre miércoles quan de cop i volta un paio que teníem a uns 10 metres ha començat a cridar. Nosaltres ens pensàvem que estava parlant amb algú del voltant, ja que no enteníem res del que deia, però de cop i volta, al aixecar el cap, hem vist com uns cinc socorristes que venien corrents cap a on estàvem nosaltres. Llavors hem vist que alguna cosa passava i hem començat a acostar-nos a la costa per sortir (ahir van treure un tauró considerable d’aquestes aigües i no fos cas que algú n’hagués vist un altre), però el que no sabíem és que això era el que nosaltres pensàvem, que estàvem sortint, ja que després de treure al paio que cridava de l’aigua, els altres socorristes s’han apropat cap a nosaltres cridant que ens aturéssim, mentre el German els hi deia, com si aquí no passés res, no problem, no problem. I ells que sí, que sí. Doncs resulta que sí que hi havia un petit problem i és que per molt que nedéssim, no avançàvem ni un metre.

Tampoc ha sigut per tant, ja que hem acabat sortint pel nostre propi peu i sense cap esforç, però ja ha servit per veure que les corrents aquí no són per jugar-hi, i que si no ens haguessin avisat potser ara estaríem encara amb la taula enmig del Mar d’Aràbia, però entre els cops i això, ja hem tingut suficient de taules, platja i onades, i tot atrotinats, hem donat per acabava la nostra sessió a la sorra i ha acabar de passar el dia passejant pel poble i refugiant-nos de la calor a l’habitació de l’hotel.

Demà ja marxem d’aquí, així que, de nou, a fer les motxilles i a acomiadar-nos de l’espectacular posta de sol de Varkala fent un Banana Lassi damunt del penya-segat.

Ens emportem una impressió una mica contradictòria d’aquí Varkala ja que, està clar que el lloc és impressionant, la platja, els voltants, tot és de pel·lícula, però el tipus de turisme al que està enfocat fa que per un grupet com nosaltres, aquí, no hi pintem massa. Tot és molt car i no hi ha gaire cosa més a fer que menjar a preu europeu o prendre’t una copa en algun dels bars fashion que hi ha al damunt del penya-segat, i l’únic lloc que queda una mica al marge de tot això, que és la platja, només hi pots estar unes poques hores al dia, i tranquil, tranquil, no és. Però bé, ja ho hem vist, i una cosa més. Per conèixer els llocs hi has d’estar, i nosaltres ja hi hem estat.