Crònica 11: India VI – Varkala, la nostra porta d’entrada a Kerala

8 01 2009

02/03-01-2009

Costa est per costa oest i aquí no ha passat res

Només 30 minuts d’espera sota el sol infernal van fer falta perquè arribés el nostre autobús que ens havia de portar a Chennai. Era el mateix vell vehicle que ens havia portat cap aquí però hi havia una cosa que no era igual. Si venint ens vam poder col·locar a l’última fila del bus, completament aliens a la maniobres del conductor, ara, ens van obligar a ficar-nos just a primera fila, no se si per cortesia o no, però el fet és que ens vam haver de menjar totes i cada una de les bogeries del kamikaze conductor, convertint les dues hores que va durar el trajecte en un veritable suplici.

Però com sempre passa, sense saber molt bé com, a les 17:30 en punt ens baixàvem a l’estació d’autobusos de Chennai amb la intenció d’agafar un rickshaw que ens portés a la Egmore Station, d’on sortia el nostre tren cap a Trivandrum. I dit i fet, després del intent de rigor per treure’t més del doble del que realment val el trajecte, vam arribar tots quatre, amb una hora d’antelació, davant del nostre tren i vam prendre posicions.

Aquest cop “només” es tractava de 17 hores de tren, amb lo que en principi, si tot sortia sota lo previst, poc després de les 11:00 del matí del dia següent estaríem baixant a Trivandrum i agafant un altre autobús perquè ens portes directament a Varkala.

Però tots sabem perfectament que les coses no surten mai sota lo previst i les 17 hores de tren es van convertir en gairebé 19 i el autobús que ens havia de portar directament a Varkala, resulta que no sortia fins les 16:00 de la tarda, i nosaltres a aquella hora volíem estar ja estirats a la platja o si més no, amb ella a prop.

Així que, no se molt bé com, ens vam deixar guiar pels indis congregats a l’estació que es van oferir a ajudar-nos, i ens vam pujar a un bus que, deien, passava a prop de Varkala i que si ens baixàvem allà no ens seria difícil trobar alguna manera d’arribar al nostre destí. I això vam fer, i quan ja ens pensàvem que arribaríem en aquell autobús fins a Mumbai, el revisor ens va fer una senyal de baixeu a la pròxima parada, i efectivament, ens trobàvem a menys de 10 km de la platja i no seria gens difícil trobar algun rickshaw que ens hi portés.

————

03-01-2009

Varkala, el que un precipici ben ficat pot arribar a fer

I eren ja més de les 15:00 de la tarda quan vam posar peus a terra a la platja de Varkala. Havíem perdut tot el dia d’avui i cada cop anàvem veient més clar que, ni per temps ni per diners,no podríem visitar tots els llocs que volíem veure en aquests deu dies que ens queden aquí, a l’Índia. Però això ja ho discutirem després, ara, era imperatiu trobar algun lloc per dormir, i encara més imperatiu, econòmic. Ara, a Kerala és temporada alta, altíssima, i els preus es disparen 3, 4 o 5 vegades més de lo que ho farien normalment. Així, trobar alguna habitació per 150 o 200 rupies era una tasca una mica complicada i sobretot calorosa.

Però després de més d’una hora donant voltes, totalment deshidratats i amb la platja a tir de pedra sense poder-nos-hi ficar, vam trobar algo que més o menys ens interessava. Un hotelet, que per cert, estava molt millor que molts dels que hem anat, amb lavabo i tot per 250 rupies l’habitació doble. Vist com estava el tema (tots demanàvem de 500 cap amunt) era lo millor a lo que podíem aspirar així que amb les motxilles un altre cop a la nostre esquena, cap a l’hotel. I ara sí que havíem arribat a Varkala.

I un cop instal·lats com toca, amb el banyador i el pareo ja a les mans, cap a la platja a tenir una primera presa de contacte i a veure que ens esperava. I la veritat és que hem tingut una sorpresa molt agradable al veure que, absolutament tota la platja està bordejada per un grup de penya-segats que fan de contenció natural a l’avens urbanístic de Varkala, deixant tota la platja lliure de qualsevol construcció, i evitant que passi com ha passat a totes les platges del voltant, que s’han vist absorbides per resorts i li han fet perdre tots els seus encants. Però l’havíem encertat un cop més, i tot i que és bastant més turístic que Mamallapuram, aquest fet fa que et puguis aïllar quan vols de tota la gent i dels grans hotels que estan posats al damunt del penya-segat , zona declarada no apte per a butxaques escurades.

I amb aquestes bones sensacions, doncs a donar-nos el nostre primer bany al Mar d’Aràbia. Aquí l’aigua està bastant més néta que a Mamallapuram i té un característic color verd turquesa però això sí, té unes corrents que te les veu per que no et tirin només quan portes l’aigua pels turmells. És una de les platges més perilloses de Kerala i només et pots banyar en unes zones delimitades, lluny de qualsevol escull rocós on et puguis quedar esmicolat si et despistes, però això també fa que, a les zones on ets pots banyar, puguis gaudir com un nen petit tirant-te contra les immenses onades que arriben pràcticament a peu de penya-segat.

I amb el mono ja tret, cap allà a les 17:00, per fi a dinar, en un xiringuito amb el que crec, l’hem tornat a encertar, just sobre el penya-segat i des d’on hem gaudit d’unes vistes de la posta de sol increïbles. I amb la nit, ha arribat l’hora que sortissin tots els turistes dels seus hotels de luxe, o dels seus massatges ayurvedics i s’asseguessin en alguns dels múltiples restaurants on ets serveixen peix i marisc fresc, que exposen allà mateix, i que farien de les nostres delícies si tinguéssim 5 o 6 cops més dels diners que tenim. Però com que tot no pot ser, doncs a conformar-nos amb un chicken Biryani i uns rotllets de primavera, com no, acompanyat amb aigua mineral.

I per avui ja teníem suficient. Ara a descansar que ja tocava, i demà, un altre dia.

————

04-01-2009

Avui érem tres i no quatre

Una de les coses més destacades d‘avui ha sigut el que ha començat cap allà a les 3:00 del matí i que ja era estrany que no arribés mai.

Mentre dormíem, al Pol l’ha despertat el urgent crit del senyor tigre i, corrents cap el lavabo, i d’allà ja no ha sortit fins que, per dir-ho d’alguna manera ha sortit el sol. El que és el mateix, que es cagava pels descosits i vomitava fins la primera papilla. Realment ja estàvem tots una mica confiats amb aquest tema ja que pensàvem que si amb tant de temps no ens havia agafat res, ja no ho faria, però si, som humans. De fet, es veu que entre un 50% i un 80% de la gent que ve a l’Índia té problemes amb la panxa abans de les dues primeres setmanes.

I pel que fa als altres tres, doncs poca cosa es podria dir d’aquest dia de gossos (sí, un altre més). Pel matí, a mirar de reservar el bitllet de tren cap a Chennai pel pròxim dia 12, que aquest sí que no ens pot fallar ja que tenim l’avió el dia següent, i com no podia ser d’una altra manera, tot ple. No donem ni una. Mira que hi ha trens i que són grans, eh, doncs des de Varanasi que no trobem mai el bitllet a la primera. No se si és per les dates o que, però vaja. Així que vist l’èxit del matí, el millor que podíem fer era anar a tirar-nos a la platja, que al menys, això sí que ho podem fer segur, i deixar lo de com arribarem a Chennai per un altre moment.

Una altra cosa que també hem decidit avui és el que farem finalment aquí a Kerala. La idea principal era d’aquí marxar cap als Backwaters, per després dirigir-nos cap el Parc Nacional de Periyar a fer alguna excursió d’un parell de dies per dintre la selva i mirar de veure els anhelats tigres en llibertat, però, ara que ja tenim data de tornada i després de veure com s’han quedat els nostres comptes després de comprar els bitllets, hem vist clar que tot no pot ser i havíem d’escollir una de les dues coses. I per lògica, ja que és el que ens ve més de camí,i també el que surt més bé de preu, ens quedem finalment amb els Backwaters. A part també és lo més significatiu d’aquí a Kerala i Parcs Naturals per veure animalets també podrem trobar-ne alguns al sud-est asiàtic. La veritat és que ens feia molta il·lusió això de Periyar però tot no pot ser, i si hem escollit allargar el viatge un mes més, doncs haurem de sacrificar algunes coses, no??

Doncs això és el que ha donat de sí el dia d’avui, el Pol encara cagant-se viu (no, la veritat és que per la tarda ja bastant millor, el Tiorfan fa miracles) i els demés, enlloc de cuidant-lo, a la platja tirats. No hi ha dret. No, és broma. Jo també ho faria.

————-

05-01-2009

Més platja, i (també) les primeres cremades

Ja els 4 un altre cop junts, hem començat el dia esmorzant damunt del penya-segat de Varkala, veient, de nou, com un grup de dofins es divertia amb les barques dels pescadors que arribaven i sortien de la platja. Una bona estampa per la vigília de reis, sí.

Avui tocava, abans de tornar a tirar-nos a la platja, visitar el temple més important d’aquí a Varkala, el colorit Janardhana, que tot i que té l’entrada al seu interior restringida als no hindús, és curiós de veure per fora, encara que si hem d’escollir ens quedem mil cops més amb els espectaculars temples de Tamil Nadu, mil cops més elaborats i colorits.

Però ja ha servit per fer algo de temps i després, com dèiem, cap a la platja.

Avui, si cap, les onades eren més espectaculars encara que de costum, i el Pol i el German no han tingut cap idea millor que la de llogar unes petites taules de surf i intentar fer algo amb elles al damunt de les onades. I com no, ha sigut el pitjor que podien fer. Jo no se com hem sortit vius d’allà. Quan dic que les onades eren espectaculars és que eren espectaculars, i flotant amb un suro al damunt d’elles encara més. La de rebolcades, esquenes doblegades, cops a la cara,als hombros, total, que hem sortit d’allà fets una veritable colilla, i onades, el que es diu onades, no n’hem agafat ni una. I la guinda dels pastís ha sigut que, fins i tot, hem sigut víctimes d’un rescat dels socorristes sense nosaltres saber-ho. La cosa ha anat així. Estàvem tots dos la mar de contents a una cantonada de la platja esperant que arribés el nostre miércoles quan de cop i volta un paio que teníem a uns 10 metres ha començat a cridar. Nosaltres ens pensàvem que estava parlant amb algú del voltant, ja que no enteníem res del que deia, però de cop i volta, al aixecar el cap, hem vist com uns cinc socorristes que venien corrents cap a on estàvem nosaltres. Llavors hem vist que alguna cosa passava i hem començat a acostar-nos a la costa per sortir (ahir van treure un tauró considerable d’aquestes aigües i no fos cas que algú n’hagués vist un altre), però el que no sabíem és que això era el que nosaltres pensàvem, que estàvem sortint, ja que després de treure al paio que cridava de l’aigua, els altres socorristes s’han apropat cap a nosaltres cridant que ens aturéssim, mentre el German els hi deia, com si aquí no passés res, no problem, no problem. I ells que sí, que sí. Doncs resulta que sí que hi havia un petit problem i és que per molt que nedéssim, no avançàvem ni un metre.

Tampoc ha sigut per tant, ja que hem acabat sortint pel nostre propi peu i sense cap esforç, però ja ha servit per veure que les corrents aquí no són per jugar-hi, i que si no ens haguessin avisat potser ara estaríem encara amb la taula enmig del Mar d’Aràbia, però entre els cops i això, ja hem tingut suficient de taules, platja i onades, i tot atrotinats, hem donat per acabava la nostra sessió a la sorra i ha acabar de passar el dia passejant pel poble i refugiant-nos de la calor a l’habitació de l’hotel.

Demà ja marxem d’aquí, així que, de nou, a fer les motxilles i a acomiadar-nos de l’espectacular posta de sol de Varkala fent un Banana Lassi damunt del penya-segat.

Ens emportem una impressió una mica contradictòria d’aquí Varkala ja que, està clar que el lloc és impressionant, la platja, els voltants, tot és de pel·lícula, però el tipus de turisme al que està enfocat fa que per un grupet com nosaltres, aquí, no hi pintem massa. Tot és molt car i no hi ha gaire cosa més a fer que menjar a preu europeu o prendre’t una copa en algun dels bars fashion que hi ha al damunt del penya-segat, i l’únic lloc que queda una mica al marge de tot això, que és la platja, només hi pots estar unes poques hores al dia, i tranquil, tranquil, no és. Però bé, ja ho hem vist, i una cosa més. Per conèixer els llocs hi has d’estar, i nosaltres ja hi hem estat.


Anuncis

Accions

Information

4 responses

8 01 2009
Carles

bueno nois, la veritat que de de vigilantes de la platja no us guanyariau massa la vida ehh.
Valla parell de surferos, pero be, aixo es el que te se de muntanya nooo?. Esteu disfrutant molt cada dia que pasa i aixo es el que importa. Espoerol que tot segueixi aixi i que aviat ja ens veurem per aqui. adeuuuu

8 01 2009
gemma aregall

Hola a tots i totes !!!
ei, no sé si us recordareu de mi…la Gemma d’Ataula!
sento molt no haver-vos escrit abans..i aixo que us he anat seguint eh?
pero què us he de dir..a vegades penses: què els hi puc dir? que estic revivint molts llocs dels que he estat i que m’imagino que estan força camviats alguns, i d’altres iguals que com els vaig deixar al meu viatge….
Tota la zona que esteu fent ara és super guapa,,, a mi. els backwaters em van sentar de puta mare despres dels kilometres que portàvem de viatge….em va refrescar l’ànima!
cagarrines millor? és el minim que us pot passar xatus!
jo vaig agafar una depre de “tanta bellesa” en un moment donat del viatge…era com si tot el que estava vivint m’omplís i jo no podia digerir-ho….em va envaïr una tristesa inmensa que em va durar uns dies…i despres ja està!!
endavant i sobretot: CARPE DIEM !!!!!

16 05 2012
puta

auste a la mierda

16 05 2012
agil

fila de puta que u beunexics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: