Crònica 12: India VII – Els Backwaters de Kerala

13 01 2009

06-01-2009

Primera parada, Kollam…

A primera hora del matí, després d’esmorzar per ultima vegada damunt dels penya-segats de Varkala, ens dirigíem cap al encreuament on acostumen a sortir els autobusos que arriben fins aquí en direcció a Kollam. Diem acostumen per que avui ens hem assabentat, només sortir del hotel, que hi ha convocada una petita vaga a Varkala Town i com que la gent no sap molt bé si avui hi hauran busos o no.

Però sembla que la vaga no a acabat d’afectar els transports estatals i força puntual a aparegut la vella ferralla que ens tenia que portar a Kollam i cap allà que ens hem anat.

El viatge a sigut especialment tortuós, donant uns vots de  pam als nostres seients de fusta i apunt de vomitar en molts moments, però en poc més d’una hora ens hem presentat a Kollam, la porta sud dels Backwaters de Kerala.

Els Backwaters de Kerala són un conjunt de canals utilitzats abans de que arribessin aquí les carreteres com a vies de comunicació. Tenen gairebé 900 km de llargada i encara avui els fan servir els habitants de la regió com a principal mitjà de transport, al damunt de balses impulsades amb llargues canyes de Bambú, i navegar tranquil·lament per ells són la millor forma de conèixer de primera mà la vida rural de Kerala, a part, òbviament, d’un regal pel sentits.

En ells pots veure, a part dels omnipresents cocotals i plataners, des de granges de gambes i piscifactories, a com es prepara la cervesa de palma, des de colorits jardins d’espècies a pescadors recullin les seves rets de pescar xineses del fons dels llacs, entre moltes altres quotidianitats de les gents que aquí viuen, guanyant terreny a l’aigua amb la sorra que extreuen del fons dels llacs. I tot això emmarcat en la tranquil·litat tropical d’aquí  Kerala.   

Per això no es d’estranyar que els Backwaters siguin un dels atractius més visitats del sud de la India.

I per això estem aquí, a la calorosa Kollam, per mirar de fer demà una excursió en canoa pels estrets canals de la Illa de Munroe i tenir la nostra primera presa de contacte amb aquestes autopistes aquàtiques.

I com en tot a lo que es refereix al turisme, hi ha maneres i maneres de visitar-ho. El plat estrella es, sens dubte, les excursions d’un dia o més en les anomenades cases flotants. En elles, vas travessant els canals en antigues barcasses d’arroç, totalment adaptades als capritxos dels turistes, això si, sense cap més preocupació que la que no se’t calent-hi la cervesa o no et piquin molts mosquits quant es fa de nit. Realment pot ser una experiència molt relaxant però el que també es, sens dubte, es cara, molt cara. Així que, com us imaginareu, no es a això al que veníem. A part, el fet de que les barcasses tinguin unes dimensions bastant grans, fan que només et puguis moure pels canals més amples i, per tant, quedis una mica més al marge de tot.

Nosaltres hem vingut cap aquí per fer les excursions amb canoes que et porten pels poblets de la Illa de Munroe i t’ensenyen com es la vida quotidiana en ells. I només per això es pel que ens trobem en aquesta asfixiant ciutat, on no hi ha res, absolutament res a fer.

Així que ràpidament cap a la oficina de la KDCT per reservar la historia de demà i a buscar hotel per ficar-nos sota el ventilador i no fer res més fins demà a les 9:00 del matí quant comença la nostra excursió. I clar, hotels de pressupost baix-baixissim, en una ciutat que no està massa enfocada al turisme, doncs el que era d’esperar. Un hotel gris i bastant ronyós, tampoc molt barat, però que per una nit ja farà el fet. A més, amb el sol que cau tampoc ens podem permetre el donar voltes amunt i avall per Kollam en busca d’algo millor així que aceptamos barco i cap a dins.

I aquí s’ha acabat el nostre dia. Un intent de passeig que hem fet després de dinar a sigut avortat ràpidament per la calor i pel malestar de l’Araceli, que li ha agafat el relleu al Pol i es troba amb vòmits i nàusees així que a tancar-nos a l’habitació, congregats tots quatre al voltant del ventilador i a esperar a demà.

————

07-01-2009

En canoa pels entramats de la Illa de Munroe

A les 9:00 del matí ens presentàvem tots quatre, ja que l’Araceli havia passat algo millor la nit finalment s’ha animat a venir, davant les portes de l’oficina de la KTDC a esperar el 4×4 que ens tenia que venir a buscar per portar-nos a cap a la illa de Munroe, on començava el nostre circuit.

Ens pujàvem a ell, a part de nosaltres, dos lituans i un alemany bastant peculiar, i en poc més de 45 minuts ens plantàvem enmig d’un petit poblet, situat ja en ple Backwater, i on ens esperava la nostra petita canoa que ens tenia que portar a través dels entramats de canals i llacs de la illa de Munroe.

Hem començat travessant un seguit de ponts, en algun dels quals ens teníem que estirar al fons de la canoa per poder passar, per canals de poc més de 2 metres d’amplada, rodejats de palmeres i plataners i petites cases desperdigades per arreu i guiats per dos persones, una davant amb una petita canya de bambú per dirigir la canoa i un altre al darrere, amb una canya bastant més gran i que era qui donava el impuls.

Anàvem discorrent entre canals, alguna vegada més estrets, alguna vegada més grans, tot a un ritme molt pausat i relaxant, empapant-nos de la vida en aquets petits poblets tropicals quant a arribat el torn de la primera parada. Aquesta consistia en veure com s’elaborava la fibra de coco, per després transformar-les en les cordes que fan servir per construir les barcasses i canoes entre d’altres.  Amb una espècie de rodes que feien girar les dones manualment, anàvem trenant les fibres  que s’enganxaven amb molta facilitat ( o això semblava), després les trenaven entre elles i ja està, ja tenien 4 metres de corda resistent per lo que volguessin. Realment curiós i realment molt hàbils les dones que ho feien. Sembla mentida com de les fibres de coco, que no fan més de 15 cm de llarg, puguin arribar a sortir cordes dels metres que vulguin, i cordes resistents,eh.

I després, un altre cop cap a la canoa i a seguir.  Mentre transcorríem pels canals hem anat  fiquessin les botes, nens que es submergien al fons dels llacs per treure musclos, amb els que, després de menjar-se’ls,clar, endurien el ciment per construir les cases barrejant les closques amb la sorra, jardins d’espècies, temples entre les palmeres (que no faltin), i així una a una, tot el conjunt de la vida quotidiana d’aquesta gent, que sembla viure al marge de tot, però que si pares una mica l’orella, no es difícil escolta un televisor o un telèfon mòbil sonant enmig d’una petita illeta de 5m2. Està clar que la tecnologia arriba a tot arreu. I així poc a poc, ara un te per aquí, ara un coco per allà, i sense donar-nos ni compte, que ja estàvem un altre vegada al mateix punt d’on havíem sortit. La veritat es que s’ha fet curt, però be, encara ens queden tots els Backwaters per davant i encara hi haurà més, segur.

I a la 13:30,com teníem previst, tornàvem a estar de nou a Kollam, i sense un segon per perdre, recollíem ràpidament les nostres motxilles del hotel, i cap  l’estació d’autobusos a agafar algun que ens cap a Alleppey, la nostra següent parada en els Backwaters.

———–

Alleppey, la Venècia de Kerala

En dues hores arribàvem a aquesta petita ciutat, anomenada (jo crec que en excés) la Venècia de la India, situada en el cor dels Backwaters. Teníem l’ intenció de passar aquí un parell de dies passejant entre els “frescos” carrers d’aquesta ciutat tropical, però només baixar del autobús ens vam donar conte de que, frescos, frescos, no es que siguin, ja que el calor que ens va rebre era, realment, insuportable.

Així que amb la ment totalment col·lapsada per la temperatura barrejada amb la humitat, poc estàvem per buscar hotel o algo així, però per sort, només sortir de l’estació ens va parar el Antony, que regentava una petita Guest House a les afores de la ciutat, en ple Backwater, on per 250 rupies l’habitació doble, teníem la casa per nosaltres sols completament, i cap allà que vam anar. Almenys aquí la calor es dissimulava una mica entre tant de verd i demés, això si, en canvi,  tindríem que lidiar amb unes quantes dotzenes de mosquits més, però tampoc res del altre món que no es pugui superar amb el nostre complet kid antimosquits, format per mosquitera, espirals d’incens, spray mata mosquits, finestres tancades i el ventilador a tot drap tota l’estona.

Realment el lloc era perfecte i estava impregnat de l’atmosfera relaxant que es respira aquí a Kerala.

I ja instal·lats, ara la única cosa que teníem que fer era acostar-nos a l’estació de tren i mirar de reservar, avui si que sens falta, el nostre bitllet de tren cap a Chennai pel pròxim dia 12. Al falta només 5 dies, hi ha disponible un vagó de tren per urgències on, pagant 2 euros més, pots tenir plaça. I com que estaven tots els trens plens, era l’única opció que ens quedava. Com que l’Araceli encara no estava molt fina, s’han dirigit cap allà el German i la Monica i per sort per nosaltres (sinó no se com ens ho haguéssim fet, encara estaven les 150 places extres disponibles i en un moment ja teníem el nostre bitllet comprat. Ara si que ho tenim tot per marxar de la India.

————-

08-01-2009

M’esta estresaaando…

Realment es molt fàcil contagiar-se del ritme tropical d’aquestes terres i sinó que ens ho diguin a nosaltres. Entre que a les hores de més sol es totalment impossible estar pel carrer i que a les demés, no tens ganes de fer absolutament res, avui ens hem passat un dia completament de gossos.

Pel matí hem intentat fer una incursió al poble, avortada ràpidament per la calor, i després de dinar algo (Com que Kerala es un estat amb molts cristians, per la nostra sorpresa hem trobat estofat de vaca per dinar!!!) ja tornàvem a estar tirats a sota del ventilador. I d’aquí ja no sortiríem fins ben entrada la tarda, moment en que la calor disminueix una mica i que hem aprofitat per sortir cap el poble a donar una volta i fer quatre coses que teníem pendents, com aprovisionar-nos de mata mosquits que ja no ens queda i això si que es absolutament imprescindible i poca cosa més.

El que dèiem: m’esta estresaaaaando….

————–

09-01-2009

Fort Cochi: la reina del mar d’Aràbia

Avui tocava matinar, cosa a la que últimament no estem acostumats, i a quedat demostrat quant el que ens a despertat no a sigut un altre que el Rickshaw que havíem trucat el dia abans per que ens vingués a buscar. Així que a fer les motxilles com hem pogut  i en un moment i amb els encara plens de lleganyes estàvem pujats en el rickshaw amb destí a la parada de ferrys públics d’Alleppey.

El pla d’avui era agafar el ferry que comunica Alleppey amb Kottayam, una espècie d’autobús aquàtic que aprofitar l’extensa ret de canals dels Backwaters per comunicar les diferents poblacions que hi ha repartides per ells.  L’únic que clar,com que va parant a recollir gent a cada poc, no es que sigui el que es diu ràpid i a trigat en fer els poc més de 20km unes dues hores i mitja, però els paisatges que et vas trobant fan que no sigui ni molt menys avorrit i es una forma més de conèixer la vida aquí als Backwaters.

I amb això ens plantàvem a Kottayam cap allà a les 10:00 del matí. Kottayam es un important nus de comunicacions de Kerala però te poca cosa per veure així que directament cap a la parada d’autobusos i a esperar el que ens tenia que portar cap a Ernakulam o el que es el mateix, Kochi.

I dues hores més de tortuós viatge, amb insuportable calor inclosa, han servit per acostar-nos més encara al nostre últim destí aquí a la India, Fort Cochin.

Ara només quedava agafar un altre ferry que ens portés a la illa on està aposentada Fort Cochi, l’anomenada Reina del Mar d’Aràbia.

Fort Cochi està ubicada en una illa a 3 km de Ernakulam i a sigut, des de fa segles, un lloc de pas obligat per a viatgers i comerciants, i encara avui es un dels destins predilectes per passar uns dies de relax a la India, quant s’està agoviat del estrés i caos de la India continental.

En els seus carrers, amb un clar i marcat passat colonial, res passa massa ràpid, els vehicles brillen per la seva absència i el silenci predomina davant de tot. Vamos, que es el lloc perfecte per passar els nostres últims dies a la India i acabar de fer-nos la nostra idea del que hem viscut en aquest mes que hem passat per aquí, que realment no es una tasca fàcil.

I realment, només baixar del barco, ja et fas una idea de que aquí, tot va a una altre velocitat. Encara que com tot, té el seu costat negatiu, i es que al ser una illa, i en conseqüència, està aïllada de tot lo demés, els preus que poden ficar aquí per dormir o menjar, poden triplicar els de Ernakulam, a tot just tres km d’aquí perquè clar, si no t’agrada, no pots escollir res més.

I per aquets motiu ens hem tirat com dues hores amunt i avall buscant algun hotelet per dormir que estigués dintre del nostre pressupost i no hi havia manera, tots teníem uns preus desorbitats (clar, amés es temporada alta) i no estàvem disposats a pagar una fortuna per un forat ple d’humitat i fosc com els que ens ensenyàvem. Però quant ja semblava que tot apuntava a que ens tindríem, o be que marxar de nou cap a terra ferma, o bé acabar pagant el que no hem pagat en tot el temps que portem a la India, hem torbat algo, que, si no estava dins del nostre pressupost, no distava gaire i estava francament bé. Un hotelet, al que a simple vista semblava que trobaríem un altre fiasco en quant al preu, ens han sorprès amb unes més que acceptables 400 rupies (6 euros) l’habitació doble. I el lloc la veritat es que era de primera.

I així, contents i amb la clau de la nostra ultima casa aquí a la India ja al damunt, tocava buscar l’altre aspecte important de tota estada en un lloc: el menjar.

I ja ens imaginàvem el que passaria: Tot car i el que era barat, poc. Hem dinat el mateix que vam dinar a Alleppey però amb una gran diferencia: ens ha costat el doble i teníem la meitat de quantitat. Estava clar que teníem que buscar un altre lloc per menjar però on?

I mentre ens dirigíem cap el mar a donar una volta pel fort pròpiament dit hem trobat la solució, i amb ella la nostra salvació, i quina salvació…

Resulta que per tota la platja de Fort Cochi i han repartides multitud de gegantines i molt curioses rets de pesca xineses, introduïdes al segla XVI pels mercaders xinesos. Es tracta d’enormes estructures fetes de palmeres i Bambú, semblants a enormes teranyines, que mitjançant uns contrapesos fets amb pedres, fan que baixi i pugi l’estructura, això si, amb l’ajuda d’unes quantes persones, ja que petit, petit, no es que sigui l’artilugi. Curiós.

Doncs resulta que mentre ens dirigíem cap a elles per veure com funcionaven, hem descobert una cosa molt, però que molt interessant. Davant d’aquestes rets, hi havíem repartides pel passeig com una dotzena de casetes on es venia tot tipus de peix i marisc. De tot, des de crancs gegants, a taurons, cigalas, gambes de més d’un pam, peixos de tot tipus, de tot. I la gent ens ho venia, i la veritat molt bé de preu.  Però clar, que fèiem nosaltres amb el peix fresc sense poder cuinar-lo? Doncs cap problema perquè amb els pescadors, també hi havia uns quants paios que per 100 rupies (menys de dos euros) et cuinaven tot. Ara si que havíem triomfat!! I com nenes petits a escollir el nostre sopar. Estàvem entre comprar-nos un tauró sencer (ens costava un 6 euros!!) o ficar-nos fins el cul de gambes i peix (4euros!!) i això es el que hem fet. 6 peixos i un platàs de gambes (potser i hauríem unes 40 i no eren de les petites,eh) i ja està, més feliços que unes pasqües amb el nostre peixet.  Qui ens hauria de dir que la solució aquí a Fort Cochi per no passar gana o tirar els diners era ficar-nos fins el cul de peix i marisc!!

I després a sopar!! Com ens hem ficat, i per poc més de 7 euros. Ja era hora de poder menjar peix sense tenir que està mirant el pressupost per si es surt o no. Ja era hora. I ara, cada nit, el mateix.

————

10-01-2009

Fiasco a la platja de Cherai

Teníem entès que un dels secrets millor guardats de Fort Cochi era la platja de Cherai, situada a la Illa de Vypeen, a uns 25 km d’on ens trobem. I cap allà que hem anat aquets matí, amb la motxilla plena de Bananes i una Papaya, galetes, i tot el necessari per passar tot el dia en una platja de sorra blanca i aigua turquesa.  

Tot a començat molt bé, quant, esperant que vingués el ferry, hem començat a veure Dofins a escassos metres de la platja. Ens havien dit que es podien veure fàcilment però no ens esperàvem que tant. Després del Ferry, una hora d’autobús ja per la Illa de Vypeen i després 2 km caminant per arribar a l’anhelada platja. I l’anàvem veient al final, i ens anàvem apropant i quant esperàvem veure el reflex de l’aigua turquesa i la sorra blanca brillant al sol que ens hem trobat?? Doncs una platja plena de merda, però plena i una aigua verda-marró que no convidava a res més que sortir corrents d’allà. No podia ser aquella la platja que buscàvem. Però després de preguntar-ho a varies persones doncs resulta que si, que estàvem a la paradisíaca platja de Vypeen.

Imagineu-vos el bajón que ens ha donat. Tant que no hem tingut moral ni de quedar-nos a prendre el sol. Tal com havíem vingut, hem marxat. I altre cop 2 km caminant, altre cop hora d’autobús, altre cop el Ferry (més dofins) i tornàvem a estar al mateix lloc d’on havíem sortit feia unes hores però empapats de suor i de bastant mala llet, la veritat. On cony estava el secret millor guardat de Fort Cochi??   

Millor ens quedàvem per aquí, ens menjàvem la Papaya a l’habitació i centràvem les nostres il·lusions en el sopar que ens espera.

Per si ens servia per algo, una vasca que ens hem trobat a l’hotel, ens ha dit que un temporal molt fort que va haver-hi fa poc es va emportar la platja i va deixar-la tal i com estava, tota plena de merda. Ja ho podíem haver escoltat abans, ja.

Però be, ara ja estava fet i la millor manera d’oblidar-ho quina era? Doncs preparant el sopar. Avui, amés, s’apuntava amb nosaltres la vasca que ens hem trobat a l’hotel amb lo que encara podríem jugar més amb els preus del peix i treure una bona compra. Realment jo crec que anar a comprar al mercat del peix es lo més divertit que hem fet en molt de temps. Es tot un espectacle veure a la gent venent tot tipus de peixos i marisc i poder participar en ell. De cop i volta et surten algú amb un cranc de 2 pams viu ficant-el a la orella o algú donant-li un petó a un tauró per que li faigs una foto. Tot un espectacle i molt divertit.

I cap allà que hem anat amb l’intenció de fer una bona compra. I crec que ho hem aconseguit la veritat ja que al final, després d’una bona estona regatejant i  regatejant hem sortit d’allà amb dos meros de mig metre i una dorada vermella de les mateixes dimensions i a part, 7 peces d’una espècie de cigala que no havíem vist mai però que teníem molt bona pinta. I tot per només 7 euros!! Tenint en compte que avui érem 5, doncs surt a poc més d’un euro per persona. M’agrada això.

I després, doncs a cuinar-lo. De la forma mes senzilla possible, el peix a la planxa i el marisc bullit per que tot tingui el gust que te que tenir i hem de dir que el resultar a sigut, simplement, sublim. Els meros estaven boníssims, però es que la dorada vermella era orgàsmica, no es pot dir d’un altre manera. I que dir de les cigales, cremoses i molt, però que molt gustoses. Si ahir quant estàvem dinant l’arroç amb pollastre m’haguessin dit que avui estaria així no m’ho hagués cregut. Però era ben cert, us ho asseguro.

I de tant a gust que estàvem a anat passant el temps, i ens han donat les 00:00 encara en la terrasseta on estàvem sopant fins que els pobres nois del bar han començat a apagar les llums, la forma coneguda universalment per fotre fora a la gent dels llocs. I passejant cap el hotel, amb un noi de Madrid que ens hem trobat sopant i amb el que hem estat fent-la petar i s’ha acabat el nostre dia, ja dels últims aquí a la India, i tot s’ha de dir, d’una forma bastant millor de com havia començat.

————-

11-01-2009

El barri jueu i el nostre sopar de comiat

Avui volíem dedicar el matí a visitar el barri jueu ( una altre mostra del variat passat colonial de Fort Cochi) i el Palau Mattancherry, que ens havia recomanat ahir el noi de Madrid que ens vam trobar sopant i al que, en principi, ens teníem que trobar per allà. Així que després d’esmorzar un ramat de mini bananas i una pinya (una altre pinya, i ja van unes quantes) ens hem pujat a un Rickshaw i cap allà que hem anat. Un dels atractius principals del barri jueu es (com no podia ser d’un altre manera) la seva sinagoga. Aquesta era la nostra primera parada però, en la nostra línea, no havíem caigut en que per molta calor que faci, en tot edifici religiós s’ha d’entrar vestint d’una forma discreta i no amb xancles, samarretes de tirants trencades per tot arreu i pantalons curts plens de taques. Així que només veure’ns venir de lluny, l’home que hi havia a la porta ja ens feia que no amb el dit i ens ensenyava el cartell on ficava com teníem que entrar vestits.  Com que suposo que això li deu haver passat a molta gent, a fora de la sinagoga hi havien tendes on et llogaven des de pantalons llargs com samarretes i mocadors, però lar, el que dèiem de la necessitat, al ser la única opció que tens, et pugen el preu, i nosaltres no estàvem disposats a perdre ni una gamba d’aquesta nit per visitar una sinagoga així que hem donat mitja volta, i cap un altre lloc.

El barri jueu era antigament el centre comercial de Cochi i passejar pels seus carrers significava impregnar-te de les olors del cardamom, la cúrcuma, el clau, o alguna de les moltes espècies que aquí es distribuïen, en canvi ara, els antics edificis portuguesos que destartel·lats, alberguen en els seus interiors a més tendes de records i antiguitats que botigues d’especies, però tot i així segueix sent un barri molt agradable per passejar-se i deixar-se portar pels seus carrerons.

I d’aquí, cap al Palau Mattancherry.  Aquest palau, que data de l’any 1955, va ser un regals dels portuguesos (els primers colonitzadors d’aquestes terres, després encara els hi agafarien el relleu els holandesos i més tard, els britànics) al  Rajá de Cochi, com no, per guanyar-se els seus favors comercials, i després va ser ampliat i arreglat pels holandesos (més peloteo) per això també es coneix com a Dutch Palace. Actualment alberga un museu, poc interessant la veritat, però que per aïllar-se de la calor durant un estoneta i veure uns interessants  murals hindús que hi ha en una de les estàncies ja serveix.  I amb això ja donàvem per finalitzat el nostre matí cultural i sota un sol de justícia desfèiem, aquets cop caminant, el camí de tornada.

Les hores de més calor les passàvem a l’habitació, i cap a les 16:30 de la tarda, tocava ficar-nos de nou en moviment. Havíem dos equips: el primer compost per el German i el Pol que teníem la àrdua missió de comprar tot el necessari per sopar. Tot una responsabilitat tenint en compte que era, d’alguna manera, el nostre sopar de comiat de la India. I un segon equip que estava format per  l’Araceli, la Monica i la Laura, la noia vasca que vam conèixer ahir i que anaven a veure una representació de  Kathakali, uns espectacles de teatre-dança típics de l’estat de Kerala basats en textos èpics hindús.

Els primers han tingut més dificultats de les previstes per fer-se amb un bon botí, ja que al ser diumenge, i al tenir Kerala un numero molt alt de cristians, havien pocs pescadors que haguessin al mar i la oferta no era tant variada com altres dies. De fet, el nostre objectiu principal era comprar un tauró sencer, però l’únic que hi havia feia gairebé 2 metres de llarg i era totalment exagerat per nosaltres 5. Un treball molt dur a sigut el que han tingut que realitzar, amunt i avall pel mercat, mirant preus aquí i allà, però finalment, com a experts compradors ja de peix que ens hem tornat, jo crec que hem aconseguit una molt bona comprar.  El resultat a sigut el següent: Una quinzena de calamars, més una dotzena de gambons-tigres de dimensions considerables, un red snaper capturat amb les rets xineses del davant del port i l’estrella del sopar, un altre red snaper (que ahir ens va agradar més que el mero i tot) però totalment exagerat, de potser  4 quilos o algo així. Vamos, el que es diu ficar-nos les botes. I amb la nostra tasca ja completada, ara tocava el torn de l’altre equip, al que teníem que esperar a l’hotel per anar a sopar en quant arribessin.

I només veure les cares que portaven totes tres al arribar ja ens hem fet una idea de com havia anat. Clar, són representacions en que no es parla, tot es representar per mitjà de gestos, símbols i sons, tot acompanyat d’una musica instrumental feta amb tambors, plats i altres instruments que emeten sons de lo més estridents i això, tot junt durant una hora i mitja, doncs suposo que si no estàs acostumat et deu provocar un bon mal de cap.

I ara ja si, a sopar!! M’estalviaré els resultats per que són obvis. Simplement, el millor sopar que hem fet des de que vam sortir de Barcelona segurament. Tot boníssim, i molt, molt de menjar, que es el que importa. El millor comiat que podíem fer-li a la India, sense dubte.

————–

12-01-2009

I això ja s’acaba…

Després de passar la nostre última nit en un hotel a la India, de bon matí ens aixecàvem per fer les compres necessàries per la nova etapa que ara començava.  Espirals anti-mosquits, pilas pels frontals, galetes pels trens, fruita, una mica de tot, ja sabeu.

Esmorzàvem a l’habitació del hotel mateix, i a les 12, puntuals, deixàvem l’habitació per anar a dinar algo en alguna paradeta del port, que després dels sopars d’aquests últims dies, tenim que mirar de gastar lo mínim per no tenir que tornar a canviar diners, i llavors si, marxàvem de Fort Cochi.

Primer el ferry de tornada a Ernakulam i després, potser l’últim Rickshaw que agafem aquí a la India per que ens porti cap a l’estació de tren.

Ara ja si que ho teníem fet, només quedava esperar que arribés el tren, una incògnita sempre aquí a la India, pujar-nos i deixar-nos portar cap a Chennai, des d¡on demà, cap allà a les 23:00 de la nit, agafarem un avió que ens porti a Singapur, on donarem el tret de sortida a la nostra aventura pel sud-est asiàtic. Però això, com ja sabreu, ja serà una altre historia que ja llegireu en els pròxims dies. Espereu i ja veure-ho.

Fins un altre… 

Anuncis

Accions

Information

3 responses

13 01 2009
Antonio

Fantastico!!!!!!
que envidia nos estais dando, despues de cronicas como esta y estas fotos, y ese pescado y marisco a ese precio!!!!!
Supongo que, aunque todavia os queda mas de un mes y varios paises para visitar, la sensacion de que se acaba esta presente, nosotros tenemos ya muchas ganas de volver a veros y que nos conteis de primera mano toda esta aventura, que sin duda va a ser inolvidable.
muchos besos para los cuatro y cuidaros.

13 01 2009
Carles

Bueno, ja veig que massa penurias tampoc esteu pasant eh… Aprofiteu ara a mangar marisc que quan torneu, ja veureu quins preus ni han per aqui. Aixo si, una bona butiffara amb secas a la Casa Blanca tampoc esta gens malament ehh. Bueno,espero que sigue tan be com fins ara i que el ultim tret de la vostra especial i admirabla aventura sigui tan interesant com las altres. Adeuuuu

14 01 2009
Vicky

Viva la vida!!!

Al rico helado, digo al “rico pescado”…….se’m feia la boca aigua, aprofiteu nois que aqui segur que no podreu menjar-ne tant.
Esteu tots molt guapos i ja molt forts. Vosaltres en tirants i nosaltres amb 3 mànigues amb aquest fred i aquesta neu!!!

Doncs vinga, fins a la propera moxillians!!!

Petons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: