Crònica 16: Tailàndia II – Koh Lipe

25 01 2009

18-01-2009

I toca moure’ns…

A les 6:00 del matí deixàvem la nostra tendeta de campanya a Hat Ton Sai per anar cap a la platja a agafar la primera barca que sortís cap a Ao Nang. Teníem tot quadrat una mica just i era primordial que sortís alguna abans de les 7:00 del matí perquè sinó podríem tenir problemes amb la furgoneta que ens tenia que portar a Pak Bara, però per sort per nosaltres, al arribar els barquers ja s’estaven afanyant en tenir-ho tot llest i abans de les 6:45 ja estàvem tots quatre a la barca i ja no podia sortir res malament.

Només arribar ja ens estava esperant la combi, i com que érem els únics que anàvem cap allà, no eren les 7:00 i ja marxàvem, quant en principi sortíem a les 7:30, però millor per nosaltres, com abans sortim, abans arribem.

El viatge, amb la tònica del altre dia. Un conductor al que només li falta el mocador al cap per ser un autèntic kamikaze, i 4 hores de molt poca tranquil·litat, pendents tota l’estona de si aquesta corba serà la ultima o no. Però resulta que ninguna va ser la última i cap a les 11:30 arribàvem al moll de Pak Bara, amb mitja hora fins i tot de marge per mirar de menjar alguna cosa i canviar algo de diners abans que sortís el nostre speed boat cap a l’anhelada Ko Lipe.

Ara ja si que ja estava, en unes dues hores estaríem a Ko Lipe, amb la única perspectiva que la de gaudir d’una illa d’ensomni com la que mai hem vist però tants cops ens hem imaginat.

Ko Lipe està emmarcada dins del Parc Nacional Marítim de Ko Tarutao, i es la única de les moltes illes que el formen que no està regentada per l’estat. Això vol dir dues coses, una bona i l’altre dolenta. La bona es que els preus no són ni molt menys tant elevats com en els establiments estatals i també que la gent que les habitava, els anomenats gitanos de mar, els Cho Len, poden explotar el turisme com a un altre mitjà de vida, però clar, això també pot ser negatiu, sobretot si es fa desmesuradament , com a passat a moltes de les illes de Tailàndia, on el turisme a crescut a un ritme molt superior del que podia aguantar l’illa i s’han acabat saturant. En canvi, aquí a Ko Lipe, esperem que això no sigui la tònica i ens trobem una illa sostenible i sense massificar, ja que fa relativament poc que es va descobrir al turisme i s’ha mantingut relativament amagada de les grans guies de viatge i demés, però això fins que no ens hi trobem no ho sabrem.

Així que ràpid cap allà. Les illes van passant, a cadascuna millor, totes amb les seves selves que arriben pràcticament al mar, on la sorra blanca es barrejar amb l’aigua turquesa creant uns paisatges surreals. I cada cop que ens apropàvem a una, serà aquesta? Doncs no, serà la següent, i així fins que finalment, cap allà a les 15:00 de la tarda, ens vam parar davant d’una petita illa, i aquí ja si que tenia que ser, havíem arribat a Ko Lipe.

Com que no hi ha port, les barcasses et tenen que venir a buscar directament al mar, i després de fer un petit transbord, doncs cap a la platja de les tres que hi ha que tu vulguis.

Nosaltres havíem quedat amb el Cyril i la Shasha a Pattaya, que era la platja que quedava més lluny d’on estàvem, però ja veus tu quin problema tenir que donar la volta a una petita illa de 4km2 i aigües transparents, selva, i en definita, paradisiaca.

I a partir d’aquí ja seria un flipar continu, en cada raconet de platja, de sorra, de selva, tot…realment impressionant.

I ja a terra ferma, tocava trobar als dos francesos i esperar que tinguessin algun lloc per dormir per nosaltres. I així era, i quin lloc. Havien trobat unes cabanes de bambú just al damunt de la platja, per 300 baths (el mateix que pagàvem per la nostra tenda a Hat Ton Sai), amb la selva al darrere i el mar davant. Que més es podíem demanar? L’únic inconvenient era que al ser les cabanes de bambú tenen com bastants foradets per on et poden passar animals i cada cop que entres a ella tens que fer un petit reconeixement per no trobar-te cap pitón de 3 metres sota el llit (com la que s’han trobat aquest matí els dos francesos) o ningun escorpí de més d’un pam a la letrina. Però a això dels animalets t’hi acostumes ràpid, es més, l’Araceli i el Pol tenen una granota al lavabo que no hi ha forma de fer-la sortir, ja que si la treus, no sabem per on torna a entrar i saps que, que ja es igual, així es menja els mosquits, com els tres o quatre llangardaixos que viuen pel sostre de palma i que també ajuden amb la neteja ètnica de mosquits que es té que fer cada nit.

I ja instal·lats, doncs a donar-nos els primers banys en el nostre petit paradís i a gaudir fent snorkel per les seves barreres de corals que bordejant tota la costa. Nomes en una hora, ja hem tingut temps per veure més peixos que en tota la nostra vida, des de peixos pallassos (més coneguts com a capitan nemo) a estrelles de mar de més de 50 cm de diàmetre de color lila, blau, o taronja, vamos, el que es diu una passada. I acabem d’arribar. Imaginat quant coneguem els millors llocs i demés.

I amb l’emoció que portàvem al damunt, el dia s’ha acabat en un moment, a menjar alguna cosa, una cervesa a la platja i a dormir dins la nostra mosquitera-trintxera que demà ens espera un dia molt llarg de platja, sol, i peixos de colors. Quin problema, eh.

————

19/20/21/22/23/24-01-2009

Dies de sol, mar, peixos (i també pena)

Ko Lipe, tot i no ser el que era, ja que, segons la gent que la coneix de fa uns anys, a crescut moltíssim en quant a establiments i bars pel turisme, segueix sent un reducte de tranquil·litat enmig del Mar d’Andamán. Aquí no hi ha res més a fer que anar de platja en platja, de coral en coral, de tros de selva en tros de selva (del que encara queda) i aquí s’acaba. Res més. Pots fer alguna excursió en barca a alguna de les illes del costat (cosa que degut al nostre reduït pressupost ja directament ni ens ho plantegem) o fer-te massatges a la platja. Però poca cosa més. Per aquest motiu, no escriurem el que hem anat fent dia a dia(més d’un ho agrairà, segur),veien les fotos ja us ho podreu imaginar. Tirats aquí i tirats per allà, trobades inesperades, com la del Carles i la Marta i el seu fill Aram que ja coneixíem de Barcelona i que ens els vam trobar per casualitat en aquesta petita illa a 20.000 km de casa o el Javi, un pamplonica que vam conèixer aquí i amb el que hem passat bons moments. Tot amb la més absoluta tranquil·litat.

Moltes han sigut les hores que el German i el Pol s’han tirat a l’aigua fent snorkel esperant tenir la sort de veure alguns dels taurons lleopard que habiten aquestes aigües però sense èxit. Sense èxit en quant al tauró es clar, perquè de fauna marina han vist més que en tota la nostra vida junta, i en llibertat.

Un altre fet remarcable va ser la sortida de pesca del Pol, el German i el Javi. Un dia, fent la sobretaula del dinar al bar Monkeys vam veure com el cuiner i l’ajudant, amb els que teníem bon rotllo, carregaven la barcassa per anar a pescar i els hi vam preguntar si necessitaven ajuda. No els hi feia molta gracia això de que els gringos anéssim a pescar amb ells perquè deien que sempre portem mala sort i mai pescant res però aquest cop, us ho asseguro va ser una excepció. Amb un rotllo de fil, un plom i una ploma per dissimular el am ja ho tenien tot, però no va començar gaire be la jornada ja que no vam pescar res en la primera hora que vam estar a alta mar. L’únic que fèiem era treure l’aigua de la barca que entrava pels foradets que aquesta tenia per tot arreu però de pescar poc. Una tonyina que el capità va pillar i una altre que se li va escapar al Pol però poca cosa més. I quant se’ls i estava canviant la cara i confirmant que la superstició de portar guiris a pescar era certa tot va canviar. De cop i volta es va començar a escoltar una lleu remor de lluny com si enmig de la calmadíssima aigua del mar i hagués els ràpids d’un riu. I al aixecar la vista, sense poder distingir molt per la llum del sol reflexada en l’aigua vam poder endevinar a un immens banc de tonyines que es dirigia directa cap on estàvem nosaltres, la cara els hi va canviar de cop i després de recolocar-nos una mica millor amb la barcassa va començar el festival. En els següents 15 minuts va ser un no parar. Tots vam pescar, i algun que altre que sens va escapar degut a que de la força que feien no podíem aguantar el fil de pescar amb les mans i ho es deixaven anar o directament trencaven el fil, i no era pas un fil finet, eh. 18 tonyines en total, la que menys pesava potser feia 3 kilos i la més gran potser arribava fàcilment als 10. EL que es diu un festival de pesca. No s’ho podíen creure. Lo normal es pescar-ne 6, 7 com a molt 10. Però nosaltres vam treure 18. Raons de sobres per estar contents, vamos. I ens ho van agrair convidant-nos a una d’elles per sopar. Imagineu-vos lo bona que estava, més fresca impossible. Un gran dia.

I així els dies han passat, volant, com no. I a arribat l’hora de marxar. Denim que marxar per dos motius. Un es que se’ns a acabat l’efectiu i canviar diners aquí es un fiasco pel nostre pressupost ja que al estar en una illa perduda enmig del no res, la gent s’aprofita i fan el canvi molt més baix que a la Tailàndia peninsular, i l’altre es que com que només ens van donar 15 dies de Visa, el dia 29 tenim que estar fora del país i ja aprofitarem per anar cap a Camboia.

I això a sigut tot des d’aquí, Koh Lipe, una illa que encara es molt, però sens dubte va ser més i encara més sens dubte, serà molt menys. Almenys si no paren de construir resorts, carregar-se la selva, gastar la poca aigua que hi ha, i en definitiva, eliminar la illa del mapa. Esperem que això canviï, però si hem de ser realistes, Koh Lipe a sigut un altre dels paradisos particulars venuts al dollar i que ja mai tornarà a estar al lloc que li pertocava de per si.

Cada cop queden menys mars del sud. De fet, encara queda algun?? Suposo que si, on, no ho se, i si algun dia ho sàpigues podeu tenir la més absoluta certesa de que no penso dir ni mu. Això segur, que no sigui que hem construeixin un resort.






Crònica 15: Tailàndia I – Hat Ton Sai i el Mar d’Andamán ( i la seva massificació, també)

25 01 2009

14/15-01-2009

Singapur, Malàisia i per fi…Tailàndia!

Doncs ja asseguts en les nostres butaques Super VIP en disposàvem a passar en les pròximes 15 hores ni més ni menys que 3 fronteres, gairebé recordant els nostres inicis al damunt de la Fiera quant volàvem per l’Europa de l’est en busca de la, en aquell moment, per nosaltres desconeguda Turquia.

L’illa on està situada Singapur no fa més de 30 km d’ample per banda així que, per poc que poguéssim, intentaríem aguantar sense caure rendits a passar almenys la primera frontera, o almenys això volíem però clar, després de la d’hores que portàvem sense dormir de forma decent, que ara ja sumàvem unes 62, en la menys de mitjà hora que va trigar el autobús fins al pas fronterer tots quatre, qui més qui menys,ja vam tenir alguna petita experiència Super Vip. I es que quina diferencia entre aquests autobusos i els de la India, quina diferencia.

Sense cap problema ens ficaven el segell de sortida de Singapur i travessàvem el llarg pont que separa l’illa de la malàisia peninsular i un altre cop, com si anéssim d’excursió, tots avall i a passar ara, el control de la immigració malàisia.

I també sense problemes, com era de preveure. 90 dies de visat, i això que només faríem servir un, però bé, una altre vegada serà.

I ara si, fins que no arribéssim a Tailàndia no teníem cap més compromís. De fet, ni tant sols soparíem ja que no havíem volgut canviar ringgits de Malàisia, així que teníem un bon grapat d’hores per dormir en les nostres super butaques. I bé que les vam aprofitar, l’única pega era l’aire acondicionat que el teníem a tot drap, però res que no es pogués solucionar amb les nostres mantes de la India.

I unes 12 hores més o menys que vam estar dormint, amb alguna parada que altre en terres malàisies per estirar les cames i poc més.

De fet, en un moment com qui diu ens vam despertar les llums del autobús que s’encenien i pel moviment dels altres viatgers vam entendre que ara si, que ja havíem arribat a Tailàndia!

I també sense cap problema vam creuar la nostra ultima frontera per ara, amb l’únic inconvenient de que només ens vam donar 15 dies de visa valida i teníem que sortir del país. Ja ho sabíem però no deixar de ser una putada per que fins fa un més, a tothom qui entrava a Tailàndia per terra li donàvem 30 dies de visa i no 15, però ara això a canviat. Cap problema més que el que tindrem que anar a Camboia abans de lo previst i deixar el nord de Tailàndia pel final. Però tot controlat.

I després d’això només ens faltava una horeta més i ja arribàvem a Hat Yai. Vam tenir el detall de no dormir aquesta ultima hora que ens faltava, també ajudats pels nervis de descobrir un país nou, i en no res, l’autobús es va aturar i ens van indicar que ja estava, que ja havíem arribat. Era l’hora de trepitjar Tailàndia.

15-01-2009

Això si, la nostra marató del transport encara no ha acabat…

Un cop a Hat Yai teníem que descobrir la manera d’arribar a Krabi, una de les ultimes parades que ens faltaven per arribar al nostre destí. I la veritat es que no va trigar massa en demostrar-se el que ja ens havia dit molta gent, que aquí a Tailàndia tot es més fàcil que a la India. Només baixar del autobús, just al davant i havia una agencia de autobusos que tenia un servei de minibusos a Krabi, i el següent sortia en només 20 minuts. Perfecte! Realment tampoc teníem el cos per ficar-nos a buscar massa i això ens va anar de perles.

I a les 9:30 s’aturava davant d’on ens estàvem prenent el nostre primer té ens uns quants dies un petit autobús, més aviat una combi, que era el que ens portaria, en unes 5 hores, fins a Krabi. En lo poc que portàvem aquí a Tailàndia ja veiem que la diferencia amb la India era brutal. I ja no només en els transports, eh. La netedat dels carrers, la gent, la conducció, tot. Era un altre món, i realment crec que no ens costarà massa adaptar-nos. Ara bé, una altre cosa de la que ja havíem tingut temps també, era per veure que tot es més car que a la India, i això ja no ens anava tant bé.

I com qui no vol la cosa, empalmàvem el 8è mitjà de transport consecutiu i en 5 hores clavades, en que les bones carreteres tailandeses, i com a conseqüència, la major velocitat que en ells s’agafen, ja van fer que ens caguéssim una mica als pantalons, ens vam plantar a Krabi. El final ja es veia aprop. I per que no dir-ho les platges de postal, també.

I ara d’aquí ja si que no passava, teníem que menjar algo. I quina alegria al veure que en els menús no sortia ni currys ni res d’això, i s’obria davant nostre una de les gastronomies més variades del món. Tot i menjar en un moment, la veritat es que va saber a glòria. I ja dinats, doncs cap a Ao Nang. Aquest en principi tenia que ser el nostre últim destí, ja que teníem intenció de quedar-nos aquí, una platja sense fi, això si, una mica massificada pel que ens havíem informat, però on podríem, per fi, buscar u hotel i deixar les motxilles d’una vegada. L’ intenció era fer servir Ao nang com a base per explorar les platges, i sobretot les illes dels voltants, entre les que es troben alguns dels millors destins per practicar submarinisme del món, com les Kho Pi Pi o Ko Lanta i també algunes de les platges d’ensomni que tots tenim a la ment, que han sigut escenaris de moltíssimas pel·lícules ambientades en paradisos, des de James Bond fins a Leonardo Dicaprio. Però la veritat es que la idea de massificació, i sobretot turística no ens venia molt de gust, i poc vam trigar a baixar-nos de la camioneta en la que viatjàvem quant el conductor va dir que si algú viatjava cap a les platges de Hat Rai Leh o Hat Ton Sai d’aquí sortien els barcos. Vinga, com si no tinguéssim prou, ara per acabar, barca!! En principi anàvem cap a Rai Leh però com que tampoc teníem ni idea de lo que ens trobaríem allà, després de una petita txarla amb un altre viatger que també es va baixar amb nosaltres, ens vam decantar per Hat Ton Sai, en principi la menys turística de totes, i on, de segur, trobaríem algo per dormir a bon preu i ens ho passaríem millor amb la gent que hi ha allà. Doncs cap allà mateix. Ja ens està bé.

I ara la barca. Els paisatges ja eren lo que esperàvem. Platges de fina sorra blanca, banyades per aigües turqueses i verdes esmeralda i bordejades per immensos penya-segats calcaris de postal. Vamos, el que es diu, un lloc per cagar-se. I Ao Nang, en principi, era la platja menys espectacular de totes. Haviam que ens esperava.

La barca va arribar a per nosaltres cap allà a les 15:00 de la tarda, quant les motxilles ja començaven a tornar-se inaguantables i la nostra olor corporal no la seguia de lluny, però un cop ens vam veure tots quatre pujats en aquestes petites embarcacions de popa llarga, dirigint-nos cap a unes platges on només es pot arribar en aquest mitjà, i contemplant el entorn que ens envoltava, tot els mals se’ns van passar i no vam dir ni una paraula fins que no vam tocar terra ferma. Això era impressionant. La nostra platja, era una extensió de sorra blanca d’uns 300 metres de llarg, bordejada per impressionants murs que feien les delícies dels escaladors i on l’únic que es veia terra endins eren palmeres i més palmeres. Aquí si.

Només baixar, i sense gaire temps per encantar-nos amb el lloc,lo primer era buscar algo per dormir. Pel que ens havien dit, els hotelets barats, o mes ben dit, les cabanes de bambú enmig de la selva barates estaven selva endins, per caminets de cabres que et portaven d’un lloc a l’altre. I com sempre, fent dos equips, a buscar el nostre. Li va tocar el torn a la German i a la Monica i la hora llarga que van trigar en tornar no feien presagiar res bo. I així era. Les cabanes barates estaven totes plenes, i les úniques que quedaven estaven totalment fora del nostre pressupost. Doncs quina manera de donar-nos la benvinguda. Eren les 17:30 de la tarda, i no teníem res per dormir. L’únic que ens quedava era, o passar pel tubo, i deixar-nos el pressupost de 5 nits en una, o marxar de nou cap a Krabi i buscar algun hotel allà, o sinó, una tenda de campanya que ens llogaven en un hotel, dins d’un portxo, però per ni més ni menys que 600 baths ( uns 12 euros). Com lo de la tenda ens semblava una burrada i lo de fondre’ns tot el nostre pressupost en una cabana de luxe també, vam acabar decidint de marxar cap a Krabi i buscar algo allà. Però quina va ser la nostra sorpresa quan, al mirar al mar per buscar alguna barca que ens portés vam descobrir que no hi havia. No barques, eh, que barques si hi havia, no hi havia mar!!! El que sentiu, el mar havia retrocedit com un 200 metres, deixant al descobert tot el fons marí i les barques embarrancades a la sorra. Per lo vist, això es de lo més normal aquí, on les marees no tenen cap regla i no es tractava de cap Tsunami ni res semblant com se’ns va passar pel cap amb la primera impressió. Però el que si significava era que ya no hi havia barques ni res per tornar cap a Krabi. Avui tindríem que fer nit aquí.

I l’única opció quina era? Doncs la tenda de campanya.

Realment un cop la vam veure tots quatre no estava ni tant malament, eh. Estava ficada dins d’un portxo, tenia matalassos pels quatre i gairebé podíem estar de peu dins. De fet, estava força be. I al estar pràcticament nova, t’asseguraves de que no t’entressin mosquits ni res com a la majoria de cabanes que hi ha pels voltant. L’únic inconvenient era el preu, que per una tenda ens semblava força alt, però almenys no es sortia del nostre pressupost., així que al mal temps bona cara i aquí que ens quedem. Ja està. Decidit.

I ja per fi sense les motxilles, i de nit. Doncs a veure que fem demà que això s’ha d’aprofitar. Com tot el que volíem era empapar-nos de paradís, no triguem en ficar-nos d’acord en que volem començar a veure illes de pel·lícula el més aviat possible i amb aquets propòsit baixem a la platja a veure com podem arribar a alguna d’elles. I mirant, per uns 450 baths cadascú, tenim una barca tot el dia que ens portar de tour per les illes del voltant, ens entrar el dinar i les mascares d’snorkel , i amb guia i tot. Perfecte. Ens ho quedem, que per començar ja ens va be. I ara ja si, saben que demà tocarem un tros de paradís, ja podem sopar tranquils i el moment més esperat de tots. L’hora de dormir, per fi en un matalàs. No podem dir llit, però almenys el nostre matalàs si que el tenim Ja hem arribat. Per fi.

16-01-2009

Les 4 Illes

A les 9:30 agafàvem la barcassa a la encara inexistent platja de Hat Ton Sai, aprofitant un petit canal per on encara podien circular les barques. No anem sols en ella, ens acompanyen, a part dels dos guies una dotzena més de persones, la mitjana d’edat de les quals era bastant elevada per lo que no ens pertorbaria la pau ningun turista repel·lent ni res semblant.

I el primer torn era el de la illa de Ko Tup. La formen tres petits illots units quant hi marea baixa per un bancs de sorra blanca pels quals pots anar caminat d’una a l’altre. Un espectacle realment curiós i el qual dura molt poques hores ja que quant la marea puja, cap allà a les 11:00 del matí, ja tornen a estar les tres illes separades i per un bon tros la veritat. Això si que era el que buscàvem. Illes totalment desèrtiques, de sorra finíssima blanca i d’aigües cristal·lines amb bancs de corals on poder fer la nostra primera pressa de contacte amb la fauna marina de Tailàndia. Les illes estan desertes però fins aquí s’apropa un bon numero de barques amb turistes per veure l’espectacle però ja havíem decidit que res ens molestaria i com que els turistes tenen la tendència a agrupar-se tots al mateix costat, doncs nosaltres cap a l’altre i ja està, sols.

I després de flipar una mica amb el paisatge, doncs cap el aigua a bucejar. La llàstima es que, tal com ens va dir ahir un català que vam trobar a Ton Sai i que es professor de submarinisme, des de fa uns dies l’aigua està una mica remoguda i no tens molta visibilitat dins ella però per veure els primers peixos de colors i corals ja ha servit. Realment allà dins es un món apart i et fas creus de la vida que hi pot arribar a haver-hi. Però encara faltava el plat fot en quant a snorkel es refereix.

A les 11:30 tots de nou a la barcassa i ara li tocava el torn a la Chicken Island. Rep aquest nom degut a un promontori de roca que es veu des de tots els costats de la illa i que te la forma d’un pollastre (molt original, si) però el que realment val la pena d’ella es la vida que ens els seus voltants rocosos es reuneix.

Hem parat a una vintena de metres de la roca just a la banda de la illa on les corrents marines no aixequen la sorra i només tirar-nos a l’aigua ja hem al·lucinat amb el que hem vist. La sensació que es té quant s’està nedant enmig d’un banc de centenars de peixos de colors com si fossis un més es indescriptible, no es pot dir d’una altre manera. I això pel que es veu es poc comparat amb el que trobarem d’aquí uns dies a Ko Lee Pe però nosaltres amb això ja hem tingut prou per quedar-nos més contents. Hem estat poc més de 40 minuts però el temps ha passat volant, peixos grocs, a ratlles, amb antenes que els doblaven del tamany, corals, ostres de més d’un pam que es tancàvem quant t’apropaves. Una passada vamos. Semblavem nens petits, i per quant ens hem donat conte estava tota la barca esperant que arrivesim per marxar. Però es que si fos per nosaltres encara estaríem allà. Però tindrem que esperar.

Ara tocava dinar. Per fer-ho ens hem acostat a Ko Poda, una altre illa d’aquestes de pel·licula, una mica més gran que les anteriors i amb alguna que altre infraestructura turistica, però molt malmesa des del tsunami del 2004. Ara pots trobar per tota la illa cartells que tindiquen una ruta de fugida en cas de terratremol per possibles posteriors tsunamis. Per molts llocs encara es poden veure els rastres d’aquell fatídic 26 de desembre. Una altre cosa que hem retrobat a Ko Poda a part dels rastres del tsunami han sigut els monos. Els bojos i assassins monos. I aquests feien encara més por que els de la India. De fet hi ha cartells per tota la illa en que t’indiquen que tinguis molt cuidado amb ells ja que no són tant pacífics com semblen i de fet, només l’any passat van atacar a més d’un centenar de turistes, amb lo que això comporta, vacunes, etc..I tenen uns ullals que deu ni do (fixeu-vos en la foto).

I després de dinar un pollastre amb arroç damunt de la inmaculada sorra de la illa, cap a la ultima de les 4 illes. Pra Nang, i on es troba la cova que porta el mateix nom i que anavem a visitar. La Illa en la tònica de les demes, aigües esmeralda, sorra blanca i penya-segats que la bordejan per tots costats, i en un d’ells, una entrada a una cova gegant. Tenies que entrar amb l’aigua pel coll fins que sorties a una especies de sala d’uns 20 metres d’alçada, tota plena de vegetació degut a l’entrada de llum solar que tenia per la part de dalt i després de caminar un tros sorties a l’altre cantó de la illa. Llavors, després de tornar-te a ficar a l’aigua entraves en una petita cova, que no faria més d’un metre d’ample per dos d’alt i on l’aigua t’anava cobrint cada cop més fins arribar-te de nou al coll. I un cop aquí ja no veies absolutament res. Tenies que seguir amb l’aigua al coll completament a les fosques, i coneixent ja d’avantmà la vida marítima dels voltants. Però millor no pensar en això i seguir endavant. Llavors en una d’aquestes que es comença a intuir una mica de claror cap el final i poc a poc, poc a poc, fins que de cop i volta tornes a sortir, de nou a la sal principal. Al·lucinant. Realment no la podíem haver encertat més amb aquesta presentació de Tailàndia.

La resta de l’estona l’hem passat explorant les cales de la illa nedant i saltant de les roques que ens trobàvem pel camí. Gaudint com mai, la veritat, però amb ganes de més. I a les 15:30, toc de diana a la barca, i cap a caseta.

A les 16:00 ens deixaven a Hat Ton Sai i, fets pols, cap a la nostra tendeta, una dutxa i a sopar alguna cosa, que per avui ja havíem tingut prou.

Una noticia important que hem tingut avui a sigut el meil de la Chacha i el Cyril. Els dos francesos que vam conèixer a la India i que ens han escrit que com es pensàvem que ja estaríem a Ko Lipe, van tirar cap allà ahir i ja estaven allà. I això que nosaltres vam venir a Ton Sai per fer temps per anar amb ells cap allà que en principi anaven el 20. Però sorpresa per sorpresa, al final uns a cada punta. Per això, retallarem la nostra estada aquí a Ton Sai i passat demà marxarem en barca cap a Ko Lipe, una petita illa de 4 km2 enmig del Parc nacional marítim de Ko Tarutao i de la que ens han parlat molt, però que molt bé. Haviam que tal.

Després de la pallissa dels últims dies, havíem fet una cura de sol i platja que reanimaria a qualsevol, però de l’emoció, i també de fer el pirat per allà, estàvem físicament esgotats, així que la cervesa que ens havíem guanyat i a dormir que demà ens toca una altre de pirates. Ja veure-ho, ja.

———–

17-01-2009

Per la península de Rai Lei en busca d’una de pirates…

Avui tocava explorar la península de Rai Lei pel nostre compte i buscar una llacuna que hi ha amagada enmig de la selva gairebé quant ja la muntanya es converteix en penya-segat per perdre’s en el mar d’Andamán.

Ben d’hora ens aixecàvem i després de comprar el bitllets del ferry que demà ens haurà de portar a Ko Lipe agafàvem les quatre coses necessàries i ens ficàvem en marxa.

Lo primer era creuar de Hat ton Sai, on estem, fins a la turística Hat Rai Lei occidental, cosa que no ens ha portat gaires problemes ja que al fer-ho amb la marea baixa es podia anar trampejant, algunes vegades per les roques i les altres per dins del mar, fins a trepitjar la blanca sorra de la nostra veïna. Aquesta es una de les millors platges dels voltants, amb una amplia costa de sorra blanca i fina, però està totalment massificada de cara al turisme de pasta i la veritat es que nosaltres no pintem massa aquí. Per això, sense ni tant sols donar-nos un bany (que be esta això de poder dir que no a una platja com aquesta, senyal de que hi han moltes més), i creuàvem el istme de la península de Rai Lei per anar cap a l’altre Rai Lei, la oriental.

Aquí la platja està formada per uns manglar fangosos que no conviden massa al bany i es fa servir, sobretot, per descarregar les barcasses que venen i van cap a Krabi, amb les que venen els turistes a les seves llunes de mel. Però es per l’únic lloc per el que pots accedir a la platja de Pra Nang i a la llacuna cap a la que ens dirigim, per això, també aquí, sense perdre temps, tornem a agafar un caminet cap a l’oest i a veure que ens trobem.

La veritat es que ens pensàvem que arribar a la llacuna seria més difícil i perdedor, i que no estaria massa concorreguda però s’ha de dir que ens equivocàvem, ja que enmig del camí, quant estàvem ficant tots els nostres sentits en intentar torbar el camí bo, hem vist un cartellet que indicava cap a on era, i a un grupet de guiris que també es dirigia cap allà. Tot no pot ser, però també s’ha de dir que el camí no era gaire fàcil, amb continues trepades i destrepades i que la gent que es dirigia cap allà tampoc era res del altre món. No ens podríem flipar massa però be, aquestes coses ja se saben. Un cop arribats a la part més alta del penya-segat tocava baixar per una canal plena de vegetació, que recordava a les pel·lícules de nàufrags i pirates que tots hem vist i poc a poc el camí s’anava ficant més dret, i amb ell, cada cop més gent s’anava donant la volta. La veritat es que no se com aquí no es mata mai ningú per que la veritat es que tenies algunes caigudes molt, però que molt dolentes però be, ja s’ho faran i nosaltres cap a baix. I després d’un últim ressalt curiós, en que et tenies que ficar per dins d’una pedra per sortir per l’altre cantó hem arribat per fi a la llacuna. I això si que era una de pirates. Es tracta d’una espècie de crater, bordejat per parets calcaries de més de 50 metres d’alt i amb tot de lianes que s’entrelligaven per les estalactites de les parets, donant-li un aspecte molt tètric i sinistre al lloc. Era l’escenari perfecte per amagar un tresor o per amagar-se i no ser trobat mai. A més, la gent amb la seva flipada a anat fent amb el del voltants de la llacuna tot de calaveres i les ha anat depositant pel damunt de les pedres dels voltants, donant-li encara més aquest punt fantasmal que tant ens agrada als occidentals flipats. I tampoc faltarien els monos a la postal, com no, que es veien saltant de liana en liana per damunt del penya-segat. Tenia absolutament de tot. I després de deixar-nos portar per la nostra imaginació fins a temps molt llunyans i recrear-nos una estona ( el German a deixat impremta de l nostra visita amb una altre calavera de fang) tocava pujar. I com tots sabem, pujar es més fàcil que baixar i en un moment estàvem tots quatre de nou al caminet que portava a Pra Nang, cap on ens dirigiríem per acabar de passar el dia. Més aigües turqueses, més sorra blanca, més fer el mono per les pedres i les cales del costat i quant la socarrimada a l’esquena ja era suficient (en serio, fem servir protecció mames, però es igual, ens cremem.), de nou cap a la nostra caseta a Hat Ton Sai, on ens esperava un dutxa freda i un litres d’after sun. Que més podem demanar.

I amb això ja havíem fet el dia. Demà ben d’hora ja marxem cap a Ko Lipe, el nostre plat fort dels mars del sud, on esperem trobar el que busquem en la mesura de lo possible, una illeta petita sense massificar (gaire), bona gent, i aigua per tots els costats per fer submarinisme i sol, i peix, i…buenu, buenu, no vull avançar esdeveniments per que després passa el que passa. Ja ho veurem demà.






Crònica 14: Singapur: gratacels, Fast-Food i shopping

25 01 2009

14-01-2009

Del blanc al negre en nomes 4 hores de vol (i mai més ben dit)

El vol número 639 de Tiger Airways aterrava al aeroport de Singapur a les 7:00 del matí hora singapurenya (2:30h més que a la India) donant el tret de sortida a la nostra aventura al sud-est asiàtic.

Arribàvem a una de les ciutats més ordenades, netes i cares d’Asia, i venint de la India això es un gran xoc, us ho asseguro. Per que us feu una idea, aquí si et veuen tirant una colilla al terra et cau una bona multa mentre que a la India ja no colillas, no, a la India pots veure sense cap dificultat a gent cagant directament al mig del carrer, carrer, d’altra banda, tot ple de escombraries i demés desperdicis que la gent tira sense cap pudor. Imagineu-vos l’impacte quant vam sortir del aeroport i vam trobar davant nostre un carrer immaculat, amb autobusos nets i nous, circulant tranquil·lament pels seus carrils sense fer servir per res del món el clàxon. Vamos, el que es diu un altre món.

Després d’un petit trajecte en un dels moderns metros de la ciutat ens plantàvem al centre d’aquesta amb l’intenció d’anar a assegurar-nos alguna plaça pels autobusos econòmics de luxe (si, si, estrany però si) que sortien aquella mateixa tarda cap a Hat Yai, a Tailàndia. Ens teníem que assegurar plaça ja que com tinguéssim que dormir alguna nit aquí a Singapur ens arruïnaríem completament, ja que si a la India pagàvem una mitja de 1,5 euros per nit, aquí els hostals més barats comencen en torn als 25 dollars més o menys, i això no ens ho podíem permetre per res del món. A més, amb 12 hores teníem de sobres per fer-nos una idea del que es això i no volíem dedicar-li més temps que el estrictament necessari.

Per sort per nosaltres encara quedaven places disponibles pel i per 25 euros vam comprar el nostre bitllet cap a Tailàndia. I quins autobusos. Només hi havien dos classes, la Super Vip i la Royal Vip. Òbviament vam agafar la més barata que era la Super Vip, i que ja tenia tela ja que només disposava de tres files de seients i cada un era d’ample com el nostre llit, es reclinaven completament, i tenies mantes, aigua i lavabo. I si la Super Vip era així, imagineu-vos la Royal Vip, això si que era una sobrada, nomes dir-vos que cada seient tenia una tele on poder mirar les pel·lícules que vulguis i a més una Play Station per poder viciar-te tota la nit. Això i moltes altre pijades que vamos, no les havia vist mai.

I amb el nostre Super Vip class ja reservat i les motxilles a la oficina de l’agencia, ara si tocava descobrir Singapur.

Després d’un breu passeig des de l’oficina de reserves i d’esmorzar en un Fast Food una hamburguesa amb patates (només això ja ens va costar més que esmorzar, dinar i sopar a la India junts) vam arribar al centre neuràlgic de Singapur, allà on al aixecar la vista només veus metres i metres de formigó i calbes, la tipica postal d’una ciutat que podia ser perfectament Nova-York, Tokio, Londres però situada més al sud.

I abans d’endinsar-nos en ella, doncs a fer una mica el friki, i on? Doncs al Hotel Raffles, un dels hotels més emblemàtics en la memòria viatgera i mirar de prendre’ns un Singapur Sling, o almenys demanar-lo, ja veureu. Primer era poder entrar, ja que al tractar-se d’un 5 estrelles, tot i lo turístic dels seus cocktails, no crec que els hi agradin molt els viatgers de baix pressupost, bruts i amb xancletes, però a mi tampoc m’agraden ells així que aguantar-se. Sense masses problemes en colem per la seva amplia entrada i després de donar algunes voltes pels seus patis de més de cent anys d’antiguitat, trobem davant nostre el mític Long Bar. Aquí es on alguns dels més celebres viatgers han passat hores i hores degustant els seus mítics Singapur Sling i nosaltres no volíem ser més. El problema, clar, es que cada un d’aquests cocktails val ni és ni menys que 25 dollars singapurenys, o el que es el mateix, 12,5 euros, i clar, òbviament no ens ho podem permetre així que tocava fer el numeret. Assentar-nos en les seves taules de fusta noble, trepitjar els seus terres plens de cacauets torrats, demanar la carta, dubta una mica, i al venir la cambrera dir que sisplau esperi un moment que tenim que anar al caixer a treure diners, que ara venim, i no tornar a trepitjar el Ruffles. Així no fem mal a ningú i mira, tenim una mini experiència històrica. Ara ja podem dir que hem estat sentats al Long Bar del Raffles com Hemingwai, Stanlei o el més proper per nosaltres Carvalho del Vazquez Montalbán.

I després d’aquí, doncs a seguir caminant-nos Singapur. Com be indica el títol d’aquesta crònica després dels gratacels i el Fast-Food, que més podíem fer a Singapur? Doncs Shopping!! Es impressionant el numero de centres comercials que hi ha per tota la ciutat, a cada qual més pijo i sens feia molt estrany entrar en ells i veure a la gent comprar, comprar i comprar. I articles que allà son de lo més normal però que feia temps que no veiem aquí els tenien tots, mil pastes de dents, sabons per cada part del cos, anticonceptius, electrònica, de tot, vaja. I un cop dins del centre comercial, doncs a buscar allò que havíem vingut a comprar. Un objectiu per la càmera de fots del German i la Monica. Aquí l’electrònica està bastant millor de preu que a Barcelona i com durant tot el viatge ja havíem comprovat que l’objectiu que portava la càmera era del tot insuficient per segons quines coses i aprofitant l’atur de la Monica, doncs a gastar algo de diners de compres! I o va ser gens difícil torbar el que buscàvem i a més aquí pots regatejar i tot. Finalment ens vam emportar un que ampliava tres cops més que el que tenien més una bateria que durava 5 cops més per al canvi uns 200 euros, quant allà et pot costar de 300 a 400. Una bona compra.

I després d’això, doncs a seguir voltant per la ciutat, pels seus parcs on va caure alguna migdiada (ja portàvem unes quants dies sense dormir més de dues hores seguides), pel seu circuit de formula 1 (enmig dels carrers de la ciutat) a dinar de nou Fast-food (era l’únic que ens podíem permetre, i abans de les 19:00, i arrossegant els peus de lo cansats que estàvem, doncs cap a l’estació de busos per marxar ja cap a Tailàndia.

Ja s’havia acabat el nostre dia a Singapur, ens havíem fet una breu idea del que era (no es molt més jo crec apart d’algun museu interessant i poca cosa més) i ara tocava preparar-nos per la següent parada. Algo d’aigua i unes galetes amb els últims dollars que ens quedàvem i amb tot, les 19:00. Ara si que ja estàvem. Només col·locar les motxilles al maleter del autobús Super Vip, prendre seient, i adéu. Un altre país més, breu, però també petit, i una altre experiència més, occidental i avorrida, però una altre experiència.

I ara ve Tailàndia. Falta poc per fer realitat el Barcelona-Bangkok del nostre viatge. Ja sabreu més, ja…