Crònica 15: Tailàndia I – Hat Ton Sai i el Mar d’Andamán ( i la seva massificació, també)

14/15-01-2009

Singapur, Malàisia i per fi…Tailàndia!

Doncs ja asseguts en les nostres butaques Super VIP en disposàvem a passar en les pròximes 15 hores ni més ni menys que 3 fronteres, gairebé recordant els nostres inicis al damunt de la Fiera quant volàvem per l’Europa de l’est en busca de la, en aquell moment, per nosaltres desconeguda Turquia.

L’illa on està situada Singapur no fa més de 30 km d’ample per banda així que, per poc que poguéssim, intentaríem aguantar sense caure rendits a passar almenys la primera frontera, o almenys això volíem però clar, després de la d’hores que portàvem sense dormir de forma decent, que ara ja sumàvem unes 62, en la menys de mitjà hora que va trigar el autobús fins al pas fronterer tots quatre, qui més qui menys,ja vam tenir alguna petita experiència Super Vip. I es que quina diferencia entre aquests autobusos i els de la India, quina diferencia.

Sense cap problema ens ficaven el segell de sortida de Singapur i travessàvem el llarg pont que separa l’illa de la malàisia peninsular i un altre cop, com si anéssim d’excursió, tots avall i a passar ara, el control de la immigració malàisia.

I també sense problemes, com era de preveure. 90 dies de visat, i això que només faríem servir un, però bé, una altre vegada serà.

I ara si, fins que no arribéssim a Tailàndia no teníem cap més compromís. De fet, ni tant sols soparíem ja que no havíem volgut canviar ringgits de Malàisia, així que teníem un bon grapat d’hores per dormir en les nostres super butaques. I bé que les vam aprofitar, l’única pega era l’aire acondicionat que el teníem a tot drap, però res que no es pogués solucionar amb les nostres mantes de la India.

I unes 12 hores més o menys que vam estar dormint, amb alguna parada que altre en terres malàisies per estirar les cames i poc més.

De fet, en un moment com qui diu ens vam despertar les llums del autobús que s’encenien i pel moviment dels altres viatgers vam entendre que ara si, que ja havíem arribat a Tailàndia!

I també sense cap problema vam creuar la nostra ultima frontera per ara, amb l’únic inconvenient de que només ens vam donar 15 dies de visa valida i teníem que sortir del país. Ja ho sabíem però no deixar de ser una putada per que fins fa un més, a tothom qui entrava a Tailàndia per terra li donàvem 30 dies de visa i no 15, però ara això a canviat. Cap problema més que el que tindrem que anar a Camboia abans de lo previst i deixar el nord de Tailàndia pel final. Però tot controlat.

I després d’això només ens faltava una horeta més i ja arribàvem a Hat Yai. Vam tenir el detall de no dormir aquesta ultima hora que ens faltava, també ajudats pels nervis de descobrir un país nou, i en no res, l’autobús es va aturar i ens van indicar que ja estava, que ja havíem arribat. Era l’hora de trepitjar Tailàndia.

15-01-2009

Això si, la nostra marató del transport encara no ha acabat…

Un cop a Hat Yai teníem que descobrir la manera d’arribar a Krabi, una de les ultimes parades que ens faltaven per arribar al nostre destí. I la veritat es que no va trigar massa en demostrar-se el que ja ens havia dit molta gent, que aquí a Tailàndia tot es més fàcil que a la India. Només baixar del autobús, just al davant i havia una agencia de autobusos que tenia un servei de minibusos a Krabi, i el següent sortia en només 20 minuts. Perfecte! Realment tampoc teníem el cos per ficar-nos a buscar massa i això ens va anar de perles.

I a les 9:30 s’aturava davant d’on ens estàvem prenent el nostre primer té ens uns quants dies un petit autobús, més aviat una combi, que era el que ens portaria, en unes 5 hores, fins a Krabi. En lo poc que portàvem aquí a Tailàndia ja veiem que la diferencia amb la India era brutal. I ja no només en els transports, eh. La netedat dels carrers, la gent, la conducció, tot. Era un altre món, i realment crec que no ens costarà massa adaptar-nos. Ara bé, una altre cosa de la que ja havíem tingut temps també, era per veure que tot es més car que a la India, i això ja no ens anava tant bé.

I com qui no vol la cosa, empalmàvem el 8è mitjà de transport consecutiu i en 5 hores clavades, en que les bones carreteres tailandeses, i com a conseqüència, la major velocitat que en ells s’agafen, ja van fer que ens caguéssim una mica als pantalons, ens vam plantar a Krabi. El final ja es veia aprop. I per que no dir-ho les platges de postal, també.

I ara d’aquí ja si que no passava, teníem que menjar algo. I quina alegria al veure que en els menús no sortia ni currys ni res d’això, i s’obria davant nostre una de les gastronomies més variades del món. Tot i menjar en un moment, la veritat es que va saber a glòria. I ja dinats, doncs cap a Ao Nang. Aquest en principi tenia que ser el nostre últim destí, ja que teníem intenció de quedar-nos aquí, una platja sense fi, això si, una mica massificada pel que ens havíem informat, però on podríem, per fi, buscar u hotel i deixar les motxilles d’una vegada. L’ intenció era fer servir Ao nang com a base per explorar les platges, i sobretot les illes dels voltants, entre les que es troben alguns dels millors destins per practicar submarinisme del món, com les Kho Pi Pi o Ko Lanta i també algunes de les platges d’ensomni que tots tenim a la ment, que han sigut escenaris de moltíssimas pel·lícules ambientades en paradisos, des de James Bond fins a Leonardo Dicaprio. Però la veritat es que la idea de massificació, i sobretot turística no ens venia molt de gust, i poc vam trigar a baixar-nos de la camioneta en la que viatjàvem quant el conductor va dir que si algú viatjava cap a les platges de Hat Rai Leh o Hat Ton Sai d’aquí sortien els barcos. Vinga, com si no tinguéssim prou, ara per acabar, barca!! En principi anàvem cap a Rai Leh però com que tampoc teníem ni idea de lo que ens trobaríem allà, després de una petita txarla amb un altre viatger que també es va baixar amb nosaltres, ens vam decantar per Hat Ton Sai, en principi la menys turística de totes, i on, de segur, trobaríem algo per dormir a bon preu i ens ho passaríem millor amb la gent que hi ha allà. Doncs cap allà mateix. Ja ens està bé.

I ara la barca. Els paisatges ja eren lo que esperàvem. Platges de fina sorra blanca, banyades per aigües turqueses i verdes esmeralda i bordejades per immensos penya-segats calcaris de postal. Vamos, el que es diu, un lloc per cagar-se. I Ao Nang, en principi, era la platja menys espectacular de totes. Haviam que ens esperava.

La barca va arribar a per nosaltres cap allà a les 15:00 de la tarda, quant les motxilles ja començaven a tornar-se inaguantables i la nostra olor corporal no la seguia de lluny, però un cop ens vam veure tots quatre pujats en aquestes petites embarcacions de popa llarga, dirigint-nos cap a unes platges on només es pot arribar en aquest mitjà, i contemplant el entorn que ens envoltava, tot els mals se’ns van passar i no vam dir ni una paraula fins que no vam tocar terra ferma. Això era impressionant. La nostra platja, era una extensió de sorra blanca d’uns 300 metres de llarg, bordejada per impressionants murs que feien les delícies dels escaladors i on l’únic que es veia terra endins eren palmeres i més palmeres. Aquí si.

Només baixar, i sense gaire temps per encantar-nos amb el lloc,lo primer era buscar algo per dormir. Pel que ens havien dit, els hotelets barats, o mes ben dit, les cabanes de bambú enmig de la selva barates estaven selva endins, per caminets de cabres que et portaven d’un lloc a l’altre. I com sempre, fent dos equips, a buscar el nostre. Li va tocar el torn a la German i a la Monica i la hora llarga que van trigar en tornar no feien presagiar res bo. I així era. Les cabanes barates estaven totes plenes, i les úniques que quedaven estaven totalment fora del nostre pressupost. Doncs quina manera de donar-nos la benvinguda. Eren les 17:30 de la tarda, i no teníem res per dormir. L’únic que ens quedava era, o passar pel tubo, i deixar-nos el pressupost de 5 nits en una, o marxar de nou cap a Krabi i buscar algun hotel allà, o sinó, una tenda de campanya que ens llogaven en un hotel, dins d’un portxo, però per ni més ni menys que 600 baths ( uns 12 euros). Com lo de la tenda ens semblava una burrada i lo de fondre’ns tot el nostre pressupost en una cabana de luxe també, vam acabar decidint de marxar cap a Krabi i buscar algo allà. Però quina va ser la nostra sorpresa quan, al mirar al mar per buscar alguna barca que ens portés vam descobrir que no hi havia. No barques, eh, que barques si hi havia, no hi havia mar!!! El que sentiu, el mar havia retrocedit com un 200 metres, deixant al descobert tot el fons marí i les barques embarrancades a la sorra. Per lo vist, això es de lo més normal aquí, on les marees no tenen cap regla i no es tractava de cap Tsunami ni res semblant com se’ns va passar pel cap amb la primera impressió. Però el que si significava era que ya no hi havia barques ni res per tornar cap a Krabi. Avui tindríem que fer nit aquí.

I l’única opció quina era? Doncs la tenda de campanya.

Realment un cop la vam veure tots quatre no estava ni tant malament, eh. Estava ficada dins d’un portxo, tenia matalassos pels quatre i gairebé podíem estar de peu dins. De fet, estava força be. I al estar pràcticament nova, t’asseguraves de que no t’entressin mosquits ni res com a la majoria de cabanes que hi ha pels voltant. L’únic inconvenient era el preu, que per una tenda ens semblava força alt, però almenys no es sortia del nostre pressupost., així que al mal temps bona cara i aquí que ens quedem. Ja està. Decidit.

I ja per fi sense les motxilles, i de nit. Doncs a veure que fem demà que això s’ha d’aprofitar. Com tot el que volíem era empapar-nos de paradís, no triguem en ficar-nos d’acord en que volem començar a veure illes de pel·lícula el més aviat possible i amb aquets propòsit baixem a la platja a veure com podem arribar a alguna d’elles. I mirant, per uns 450 baths cadascú, tenim una barca tot el dia que ens portar de tour per les illes del voltant, ens entrar el dinar i les mascares d’snorkel , i amb guia i tot. Perfecte. Ens ho quedem, que per començar ja ens va be. I ara ja si, saben que demà tocarem un tros de paradís, ja podem sopar tranquils i el moment més esperat de tots. L’hora de dormir, per fi en un matalàs. No podem dir llit, però almenys el nostre matalàs si que el tenim Ja hem arribat. Per fi.

16-01-2009

Les 4 Illes

A les 9:30 agafàvem la barcassa a la encara inexistent platja de Hat Ton Sai, aprofitant un petit canal per on encara podien circular les barques. No anem sols en ella, ens acompanyen, a part dels dos guies una dotzena més de persones, la mitjana d’edat de les quals era bastant elevada per lo que no ens pertorbaria la pau ningun turista repel·lent ni res semblant.

I el primer torn era el de la illa de Ko Tup. La formen tres petits illots units quant hi marea baixa per un bancs de sorra blanca pels quals pots anar caminat d’una a l’altre. Un espectacle realment curiós i el qual dura molt poques hores ja que quant la marea puja, cap allà a les 11:00 del matí, ja tornen a estar les tres illes separades i per un bon tros la veritat. Això si que era el que buscàvem. Illes totalment desèrtiques, de sorra finíssima blanca i d’aigües cristal·lines amb bancs de corals on poder fer la nostra primera pressa de contacte amb la fauna marina de Tailàndia. Les illes estan desertes però fins aquí s’apropa un bon numero de barques amb turistes per veure l’espectacle però ja havíem decidit que res ens molestaria i com que els turistes tenen la tendència a agrupar-se tots al mateix costat, doncs nosaltres cap a l’altre i ja està, sols.

I després de flipar una mica amb el paisatge, doncs cap el aigua a bucejar. La llàstima es que, tal com ens va dir ahir un català que vam trobar a Ton Sai i que es professor de submarinisme, des de fa uns dies l’aigua està una mica remoguda i no tens molta visibilitat dins ella però per veure els primers peixos de colors i corals ja ha servit. Realment allà dins es un món apart i et fas creus de la vida que hi pot arribar a haver-hi. Però encara faltava el plat fot en quant a snorkel es refereix.

A les 11:30 tots de nou a la barcassa i ara li tocava el torn a la Chicken Island. Rep aquest nom degut a un promontori de roca que es veu des de tots els costats de la illa i que te la forma d’un pollastre (molt original, si) però el que realment val la pena d’ella es la vida que ens els seus voltants rocosos es reuneix.

Hem parat a una vintena de metres de la roca just a la banda de la illa on les corrents marines no aixequen la sorra i només tirar-nos a l’aigua ja hem al·lucinat amb el que hem vist. La sensació que es té quant s’està nedant enmig d’un banc de centenars de peixos de colors com si fossis un més es indescriptible, no es pot dir d’una altre manera. I això pel que es veu es poc comparat amb el que trobarem d’aquí uns dies a Ko Lee Pe però nosaltres amb això ja hem tingut prou per quedar-nos més contents. Hem estat poc més de 40 minuts però el temps ha passat volant, peixos grocs, a ratlles, amb antenes que els doblaven del tamany, corals, ostres de més d’un pam que es tancàvem quant t’apropaves. Una passada vamos. Semblavem nens petits, i per quant ens hem donat conte estava tota la barca esperant que arrivesim per marxar. Però es que si fos per nosaltres encara estaríem allà. Però tindrem que esperar.

Ara tocava dinar. Per fer-ho ens hem acostat a Ko Poda, una altre illa d’aquestes de pel·licula, una mica més gran que les anteriors i amb alguna que altre infraestructura turistica, però molt malmesa des del tsunami del 2004. Ara pots trobar per tota la illa cartells que tindiquen una ruta de fugida en cas de terratremol per possibles posteriors tsunamis. Per molts llocs encara es poden veure els rastres d’aquell fatídic 26 de desembre. Una altre cosa que hem retrobat a Ko Poda a part dels rastres del tsunami han sigut els monos. Els bojos i assassins monos. I aquests feien encara més por que els de la India. De fet hi ha cartells per tota la illa en que t’indiquen que tinguis molt cuidado amb ells ja que no són tant pacífics com semblen i de fet, només l’any passat van atacar a més d’un centenar de turistes, amb lo que això comporta, vacunes, etc..I tenen uns ullals que deu ni do (fixeu-vos en la foto).

I després de dinar un pollastre amb arroç damunt de la inmaculada sorra de la illa, cap a la ultima de les 4 illes. Pra Nang, i on es troba la cova que porta el mateix nom i que anavem a visitar. La Illa en la tònica de les demes, aigües esmeralda, sorra blanca i penya-segats que la bordejan per tots costats, i en un d’ells, una entrada a una cova gegant. Tenies que entrar amb l’aigua pel coll fins que sorties a una especies de sala d’uns 20 metres d’alçada, tota plena de vegetació degut a l’entrada de llum solar que tenia per la part de dalt i després de caminar un tros sorties a l’altre cantó de la illa. Llavors, després de tornar-te a ficar a l’aigua entraves en una petita cova, que no faria més d’un metre d’ample per dos d’alt i on l’aigua t’anava cobrint cada cop més fins arribar-te de nou al coll. I un cop aquí ja no veies absolutament res. Tenies que seguir amb l’aigua al coll completament a les fosques, i coneixent ja d’avantmà la vida marítima dels voltants. Però millor no pensar en això i seguir endavant. Llavors en una d’aquestes que es comença a intuir una mica de claror cap el final i poc a poc, poc a poc, fins que de cop i volta tornes a sortir, de nou a la sal principal. Al·lucinant. Realment no la podíem haver encertat més amb aquesta presentació de Tailàndia.

La resta de l’estona l’hem passat explorant les cales de la illa nedant i saltant de les roques que ens trobàvem pel camí. Gaudint com mai, la veritat, però amb ganes de més. I a les 15:30, toc de diana a la barca, i cap a caseta.

A les 16:00 ens deixaven a Hat Ton Sai i, fets pols, cap a la nostra tendeta, una dutxa i a sopar alguna cosa, que per avui ja havíem tingut prou.

Una noticia important que hem tingut avui a sigut el meil de la Chacha i el Cyril. Els dos francesos que vam conèixer a la India i que ens han escrit que com es pensàvem que ja estaríem a Ko Lipe, van tirar cap allà ahir i ja estaven allà. I això que nosaltres vam venir a Ton Sai per fer temps per anar amb ells cap allà que en principi anaven el 20. Però sorpresa per sorpresa, al final uns a cada punta. Per això, retallarem la nostra estada aquí a Ton Sai i passat demà marxarem en barca cap a Ko Lipe, una petita illa de 4 km² enmig del Parc nacional marítim de Ko Tarutao i de la que ens han parlat molt, però que molt bé. Haviam que tal.

Després de la pallissa dels últims dies, havíem fet una cura de sol i platja que reanimaria a qualsevol, però de l’emoció, i també de fer el pirat per allà, estàvem físicament esgotats, així que la cervesa que ens havíem guanyat i a dormir que demà ens toca una altre de pirates. Ja veure-ho, ja.

———–

17-01-2009

Per la península de Rai Lei en busca d’una de pirates…

Avui tocava explorar la península de Rai Lei pel nostre compte i buscar una llacuna que hi ha amagada enmig de la selva gairebé quant ja la muntanya es converteix en penya-segat per perdre’s en el mar d’Andamán.

Ben d’hora ens aixecàvem i després de comprar el bitllets del ferry que demà ens haurà de portar a Ko Lipe agafàvem les quatre coses necessàries i ens ficàvem en marxa.

Lo primer era creuar de Hat ton Sai, on estem, fins a la turística Hat Rai Lei occidental, cosa que no ens ha portat gaires problemes ja que al fer-ho amb la marea baixa es podia anar trampejant, algunes vegades per les roques i les altres per dins del mar, fins a trepitjar la blanca sorra de la nostra veïna. Aquesta es una de les millors platges dels voltants, amb una amplia costa de sorra blanca i fina, però està totalment massificada de cara al turisme de pasta i la veritat es que nosaltres no pintem massa aquí. Per això, sense ni tant sols donar-nos un bany (que be esta això de poder dir que no a una platja com aquesta, senyal de que hi han moltes més), i creuàvem el istme de la península de Rai Lei per anar cap a l’altre Rai Lei, la oriental.

Aquí la platja està formada per uns manglar fangosos que no conviden massa al bany i es fa servir, sobretot, per descarregar les barcasses que venen i van cap a Krabi, amb les que venen els turistes a les seves llunes de mel. Però es per l’únic lloc per el que pots accedir a la platja de Pra Nang i a la llacuna cap a la que ens dirigim, per això, també aquí, sense perdre temps, tornem a agafar un caminet cap a l’oest i a veure que ens trobem.

La veritat es que ens pensàvem que arribar a la llacuna seria més difícil i perdedor, i que no estaria massa concorreguda però s’ha de dir que ens equivocàvem, ja que enmig del camí, quant estàvem ficant tots els nostres sentits en intentar torbar el camí bo, hem vist un cartellet que indicava cap a on era, i a un grupet de guiris que també es dirigia cap allà. Tot no pot ser, però també s’ha de dir que el camí no era gaire fàcil, amb continues trepades i destrepades i que la gent que es dirigia cap allà tampoc era res del altre món. No ens podríem flipar massa però be, aquestes coses ja se saben. Un cop arribats a la part més alta del penya-segat tocava baixar per una canal plena de vegetació, que recordava a les pel·lícules de nàufrags i pirates que tots hem vist i poc a poc el camí s’anava ficant més dret, i amb ell, cada cop més gent s’anava donant la volta. La veritat es que no se com aquí no es mata mai ningú per que la veritat es que tenies algunes caigudes molt, però que molt dolentes però be, ja s’ho faran i nosaltres cap a baix. I després d’un últim ressalt curiós, en que et tenies que ficar per dins d’una pedra per sortir per l’altre cantó hem arribat per fi a la llacuna. I això si que era una de pirates. Es tracta d’una espècie de crater, bordejat per parets calcaries de més de 50 metres d’alt i amb tot de lianes que s’entrelligaven per les estalactites de les parets, donant-li un aspecte molt tètric i sinistre al lloc. Era l’escenari perfecte per amagar un tresor o per amagar-se i no ser trobat mai. A més, la gent amb la seva flipada a anat fent amb el del voltants de la llacuna tot de calaveres i les ha anat depositant pel damunt de les pedres dels voltants, donant-li encara més aquest punt fantasmal que tant ens agrada als occidentals flipats. I tampoc faltarien els monos a la postal, com no, que es veien saltant de liana en liana per damunt del penya-segat. Tenia absolutament de tot. I després de deixar-nos portar per la nostra imaginació fins a temps molt llunyans i recrear-nos una estona ( el German a deixat impremta de l nostra visita amb una altre calavera de fang) tocava pujar. I com tots sabem, pujar es més fàcil que baixar i en un moment estàvem tots quatre de nou al caminet que portava a Pra Nang, cap on ens dirigiríem per acabar de passar el dia. Més aigües turqueses, més sorra blanca, més fer el mono per les pedres i les cales del costat i quant la socarrimada a l’esquena ja era suficient (en serio, fem servir protecció mames, però es igual, ens cremem.), de nou cap a la nostra caseta a Hat Ton Sai, on ens esperava un dutxa freda i un litres d’after sun. Que més podem demanar.

I amb això ja havíem fet el dia. Demà ben d’hora ja marxem cap a Ko Lipe, el nostre plat fort dels mars del sud, on esperem trobar el que busquem en la mesura de lo possible, una illeta petita sense massificar (gaire), bona gent, i aigua per tots els costats per fer submarinisme i sol, i peix, i…buenu, buenu, no vull avançar esdeveniments per que després passa el que passa. Ja ho veurem demà.