Crònica 16: Tailàndia II – Koh Lipe

25 01 2009

18-01-2009

I toca moure’ns…

A les 6:00 del matí deixàvem la nostra tendeta de campanya a Hat Ton Sai per anar cap a la platja a agafar la primera barca que sortís cap a Ao Nang. Teníem tot quadrat una mica just i era primordial que sortís alguna abans de les 7:00 del matí perquè sinó podríem tenir problemes amb la furgoneta que ens tenia que portar a Pak Bara, però per sort per nosaltres, al arribar els barquers ja s’estaven afanyant en tenir-ho tot llest i abans de les 6:45 ja estàvem tots quatre a la barca i ja no podia sortir res malament.

Només arribar ja ens estava esperant la combi, i com que érem els únics que anàvem cap allà, no eren les 7:00 i ja marxàvem, quant en principi sortíem a les 7:30, però millor per nosaltres, com abans sortim, abans arribem.

El viatge, amb la tònica del altre dia. Un conductor al que només li falta el mocador al cap per ser un autèntic kamikaze, i 4 hores de molt poca tranquil·litat, pendents tota l’estona de si aquesta corba serà la ultima o no. Però resulta que ninguna va ser la última i cap a les 11:30 arribàvem al moll de Pak Bara, amb mitja hora fins i tot de marge per mirar de menjar alguna cosa i canviar algo de diners abans que sortís el nostre speed boat cap a l’anhelada Ko Lipe.

Ara ja si que ja estava, en unes dues hores estaríem a Ko Lipe, amb la única perspectiva que la de gaudir d’una illa d’ensomni com la que mai hem vist però tants cops ens hem imaginat.

Ko Lipe està emmarcada dins del Parc Nacional Marítim de Ko Tarutao, i es la única de les moltes illes que el formen que no està regentada per l’estat. Això vol dir dues coses, una bona i l’altre dolenta. La bona es que els preus no són ni molt menys tant elevats com en els establiments estatals i també que la gent que les habitava, els anomenats gitanos de mar, els Cho Len, poden explotar el turisme com a un altre mitjà de vida, però clar, això també pot ser negatiu, sobretot si es fa desmesuradament , com a passat a moltes de les illes de Tailàndia, on el turisme a crescut a un ritme molt superior del que podia aguantar l’illa i s’han acabat saturant. En canvi, aquí a Ko Lipe, esperem que això no sigui la tònica i ens trobem una illa sostenible i sense massificar, ja que fa relativament poc que es va descobrir al turisme i s’ha mantingut relativament amagada de les grans guies de viatge i demés, però això fins que no ens hi trobem no ho sabrem.

Així que ràpid cap allà. Les illes van passant, a cadascuna millor, totes amb les seves selves que arriben pràcticament al mar, on la sorra blanca es barrejar amb l’aigua turquesa creant uns paisatges surreals. I cada cop que ens apropàvem a una, serà aquesta? Doncs no, serà la següent, i així fins que finalment, cap allà a les 15:00 de la tarda, ens vam parar davant d’una petita illa, i aquí ja si que tenia que ser, havíem arribat a Ko Lipe.

Com que no hi ha port, les barcasses et tenen que venir a buscar directament al mar, i després de fer un petit transbord, doncs cap a la platja de les tres que hi ha que tu vulguis.

Nosaltres havíem quedat amb el Cyril i la Shasha a Pattaya, que era la platja que quedava més lluny d’on estàvem, però ja veus tu quin problema tenir que donar la volta a una petita illa de 4km2 i aigües transparents, selva, i en definita, paradisiaca.

I a partir d’aquí ja seria un flipar continu, en cada raconet de platja, de sorra, de selva, tot…realment impressionant.

I ja a terra ferma, tocava trobar als dos francesos i esperar que tinguessin algun lloc per dormir per nosaltres. I així era, i quin lloc. Havien trobat unes cabanes de bambú just al damunt de la platja, per 300 baths (el mateix que pagàvem per la nostra tenda a Hat Ton Sai), amb la selva al darrere i el mar davant. Que més es podíem demanar? L’únic inconvenient era que al ser les cabanes de bambú tenen com bastants foradets per on et poden passar animals i cada cop que entres a ella tens que fer un petit reconeixement per no trobar-te cap pitón de 3 metres sota el llit (com la que s’han trobat aquest matí els dos francesos) o ningun escorpí de més d’un pam a la letrina. Però a això dels animalets t’hi acostumes ràpid, es més, l’Araceli i el Pol tenen una granota al lavabo que no hi ha forma de fer-la sortir, ja que si la treus, no sabem per on torna a entrar i saps que, que ja es igual, així es menja els mosquits, com els tres o quatre llangardaixos que viuen pel sostre de palma i que també ajuden amb la neteja ètnica de mosquits que es té que fer cada nit.

I ja instal·lats, doncs a donar-nos els primers banys en el nostre petit paradís i a gaudir fent snorkel per les seves barreres de corals que bordejant tota la costa. Nomes en una hora, ja hem tingut temps per veure més peixos que en tota la nostra vida, des de peixos pallassos (més coneguts com a capitan nemo) a estrelles de mar de més de 50 cm de diàmetre de color lila, blau, o taronja, vamos, el que es diu una passada. I acabem d’arribar. Imaginat quant coneguem els millors llocs i demés.

I amb l’emoció que portàvem al damunt, el dia s’ha acabat en un moment, a menjar alguna cosa, una cervesa a la platja i a dormir dins la nostra mosquitera-trintxera que demà ens espera un dia molt llarg de platja, sol, i peixos de colors. Quin problema, eh.

————

19/20/21/22/23/24-01-2009

Dies de sol, mar, peixos (i també pena)

Ko Lipe, tot i no ser el que era, ja que, segons la gent que la coneix de fa uns anys, a crescut moltíssim en quant a establiments i bars pel turisme, segueix sent un reducte de tranquil·litat enmig del Mar d’Andamán. Aquí no hi ha res més a fer que anar de platja en platja, de coral en coral, de tros de selva en tros de selva (del que encara queda) i aquí s’acaba. Res més. Pots fer alguna excursió en barca a alguna de les illes del costat (cosa que degut al nostre reduït pressupost ja directament ni ens ho plantegem) o fer-te massatges a la platja. Però poca cosa més. Per aquest motiu, no escriurem el que hem anat fent dia a dia(més d’un ho agrairà, segur),veien les fotos ja us ho podreu imaginar. Tirats aquí i tirats per allà, trobades inesperades, com la del Carles i la Marta i el seu fill Aram que ja coneixíem de Barcelona i que ens els vam trobar per casualitat en aquesta petita illa a 20.000 km de casa o el Javi, un pamplonica que vam conèixer aquí i amb el que hem passat bons moments. Tot amb la més absoluta tranquil·litat.

Moltes han sigut les hores que el German i el Pol s’han tirat a l’aigua fent snorkel esperant tenir la sort de veure alguns dels taurons lleopard que habiten aquestes aigües però sense èxit. Sense èxit en quant al tauró es clar, perquè de fauna marina han vist més que en tota la nostra vida junta, i en llibertat.

Un altre fet remarcable va ser la sortida de pesca del Pol, el German i el Javi. Un dia, fent la sobretaula del dinar al bar Monkeys vam veure com el cuiner i l’ajudant, amb els que teníem bon rotllo, carregaven la barcassa per anar a pescar i els hi vam preguntar si necessitaven ajuda. No els hi feia molta gracia això de que els gringos anéssim a pescar amb ells perquè deien que sempre portem mala sort i mai pescant res però aquest cop, us ho asseguro va ser una excepció. Amb un rotllo de fil, un plom i una ploma per dissimular el am ja ho tenien tot, però no va començar gaire be la jornada ja que no vam pescar res en la primera hora que vam estar a alta mar. L’únic que fèiem era treure l’aigua de la barca que entrava pels foradets que aquesta tenia per tot arreu però de pescar poc. Una tonyina que el capità va pillar i una altre que se li va escapar al Pol però poca cosa més. I quant se’ls i estava canviant la cara i confirmant que la superstició de portar guiris a pescar era certa tot va canviar. De cop i volta es va començar a escoltar una lleu remor de lluny com si enmig de la calmadíssima aigua del mar i hagués els ràpids d’un riu. I al aixecar la vista, sense poder distingir molt per la llum del sol reflexada en l’aigua vam poder endevinar a un immens banc de tonyines que es dirigia directa cap on estàvem nosaltres, la cara els hi va canviar de cop i després de recolocar-nos una mica millor amb la barcassa va començar el festival. En els següents 15 minuts va ser un no parar. Tots vam pescar, i algun que altre que sens va escapar degut a que de la força que feien no podíem aguantar el fil de pescar amb les mans i ho es deixaven anar o directament trencaven el fil, i no era pas un fil finet, eh. 18 tonyines en total, la que menys pesava potser feia 3 kilos i la més gran potser arribava fàcilment als 10. EL que es diu un festival de pesca. No s’ho podíen creure. Lo normal es pescar-ne 6, 7 com a molt 10. Però nosaltres vam treure 18. Raons de sobres per estar contents, vamos. I ens ho van agrair convidant-nos a una d’elles per sopar. Imagineu-vos lo bona que estava, més fresca impossible. Un gran dia.

I així els dies han passat, volant, com no. I a arribat l’hora de marxar. Denim que marxar per dos motius. Un es que se’ns a acabat l’efectiu i canviar diners aquí es un fiasco pel nostre pressupost ja que al estar en una illa perduda enmig del no res, la gent s’aprofita i fan el canvi molt més baix que a la Tailàndia peninsular, i l’altre es que com que només ens van donar 15 dies de Visa, el dia 29 tenim que estar fora del país i ja aprofitarem per anar cap a Camboia.

I això a sigut tot des d’aquí, Koh Lipe, una illa que encara es molt, però sens dubte va ser més i encara més sens dubte, serà molt menys. Almenys si no paren de construir resorts, carregar-se la selva, gastar la poca aigua que hi ha, i en definitiva, eliminar la illa del mapa. Esperem que això canviï, però si hem de ser realistes, Koh Lipe a sigut un altre dels paradisos particulars venuts al dollar i que ja mai tornarà a estar al lloc que li pertocava de per si.

Cada cop queden menys mars del sud. De fet, encara queda algun?? Suposo que si, on, no ho se, i si algun dia ho sàpigues podeu tenir la més absoluta certesa de que no penso dir ni mu. Això segur, que no sigui que hem construeixin un resort.


Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: