Crònica 17: Tailàndia III – Dos més dos no tenen que ser sempre quatre…

24/25-01-2009

A les 9:00 del matí agafàvem el ferry que ens tenia que portar, en unes quatre hores, cap a Pak Bara, ja a la Tailàndia peninsular des d’on començaria una nova marató de transports per nosaltres, tot i que després de lo viscut per la India i demés ja res ens podia fer front. O casi res, clar.

Arribàvem cap allà a la 13:30 al port de Pakbara després d’un més que avorrit trajecte que s’havia fet més llarg de lo normal. Després de la tranquil·litat d’una setmana a Koh Lipe, tornar-se a ficar en marxa costa més de lo normal i els ànims no estan per masses hòsties, suposo que per això se’ns va fer una eternitat arribar a terra ferma.

I com no, corrents a agafar una camioneta per que ens portés cap a la parada d’autobusos per sortir corrents cap a Trang, d’on teníem que agafar el tren de Bangkok a les 17:20.

Però per molta pressa que portéssim el pròxim bus no sortia fins a les 15:00 així que teníem més d’una hora per endavant per mirar de menjar algo i esperar. Lo normal vamos si no fos per que el German i la Monica tenien un as guardat a la màniga.

Encara no havíem ni començat a menjar-nos el Pat Thai que ens havien portat quant el German, del tirón i gairebé sense respirar ens va informar que ell i la Monica, a partir de Bangkok (Barcelona-Bangkok, us enrecordeu, ja ho havíem complert gairebé…!!) agafaven camins diferents als nostres i que les quatre motxilles es dividien en dos per cercar diferents destins.

Notición, eh…si, si, no us ho esperàveu, no??Normal.

No profunditzaré amb els motius per que ni es el lloc ni tampoc hi ha motius específics, no ha passat res, eh..no ens hem enfadat ni res per l’estil, abstenir-se morbosos i demés, simplement el món es molt gran i en el poc menys d’un mes que ens queda de viatge cadascú a de mirar per quines son les seves motivacions de cara a aquets final de trajecte, de cara al seu destí.

Han sigut exactament tres mesos i 11 dies junts. Molt de Temps. Hi ha hagut moments bons, moments molt bons, moments boníssims i moments dolents. Simplement es tracta d’escollir en quins et quedes i mirar de repetir-los, no de renunciar a ells. La llàstima es que a vegades es cau en l’equivocació d’agafar el camí més fàcil, el camí de l’oblit.

Ens tornarem a trobar a Bangkok els últims dies abans de tornar cap a casa junts, com si no hagués passat res ( que realment no ho a passat), i junts tornarem a estar amb vosaltres.

Però per ara cadascú tindrà el seu camí. Una llàstima, ho se, més que res per la quantitat de portes que es tancant amb aquest comiat, però així es la vida del viatger, sense aferrar-se gaire a res per si algun dia no està en el teu camí.

Amb tot això, la noticia de la nostra arribada a Bangkok queda totalment a un segon terme. Només dir-vos que van ser les 16 hores més incomodes de la nostra vida, més que res pels seients de fusta completament plans en els que vam tindre que passar-les, per res més, eh…no us penseu.

Per aquest motiu dir-vos que a partir d’ara escriure les nostre aventures ( de l’Araceli i del Pol) que després de Bangkok es dirigiran cap a Camboia i que si no s’especifica lo contrari seran nostres les entrades del bloc.

Gracies per entendre’ns i per no preguntar més…

Pol i Araceli ( Dos de les motxilles..)