I el primer lloc cap on ens vam dirigir va ser cap l’immens mercat de Chatuchak, al nord d’on estem i on els caps de setmana s’arriben a muntar més de 15.000 paradetes on pots trobar absolutament de tot, des de taràntules o antiguitats, passant per joguines, tones i tones de roba i tot el que us pugueu tirar a la cara. I cap allà que ens vam dirigir, amb l’Araceli més que contenta i jo esperant que no fos massa dur per la meva integritat física i psíquica. Per sort era només una pressa de contacte ja que les veritables jornades de compra seran el cap de setmana abans de marxar on ja si que sense pietat l’Araceli i la Monica (i també algo el German i el Pol) es gastaran tot el que ens hagi sobrat en regals per la família i demés.
Finalment van ser dues hores dins l’immens mercat, en que només vam poder abarcar una molt petita part del que realment es però que ja va servir per que l’araceli sortís amb un vestidet que li queda que ni fet a mida, i per només 2 euros. I jo que vaig agrair aquesta pietat consumista que va tenir ja que finalment fins i tot va ser una experiència divertida i no hem va saturar ni res per l’estil.
I d’aquí un altre cop l’autobús numero 1 i que ens tornés cap a caseta. L’únic que va passar es que l’Araceli en un moment donat del trajecte li va semblar que ja havíem arribat i vam baixar corrents del vehicle i un cop a terra i amb l’autobús ja molt lluny de nosaltres ens vam donar conte de que ni molt menys era cert i que encara quedava un bon tros per arribar a on anàvem. Perfecte, amb el sol que queia i a caminar. Almenys també es interessant passejar-se pel Bangkok menys turístic i veure la vida durant el dia a dia de la ciutat, l’únic que hagués sigut millor fer-ho al vespre o al matí, no al migdia a ple sol, però buenu, tot no es pot tenir. Amés vam tenir la sort de que quant ja estàvem arribant, un Tailandès motivat ens va dir que avui, per ser l’últim dia de Buda, tots els temples teníem l’entrada gratuïta i en un moment ens va fer una ruta per que anéssim a veure els quatre més importants de la zona, així que sense pensar-ho ens vam pujar al primer Tuk-tuk que vam trobar i cap allà que ens vam dirigir.
Primer li va tocar el torn al wat mongkhut, o Gran Buda, una figura de Buda de més de 40 metres d’alt forrada amb pa d’or. Impressionant. Un altre tipus d’arquitectura que coneixem ja que aquí a Tailàndia els temples són totalment diferents als de Nepal o la India, ja que tenen moltes més influencies xineses. Veieu la foto i compareu-la amb mi. Si, si, era molt gran.
A partir d’aquí, però ja no vam tenir la mateixa sort i ens vam tenir que quedar sense veure ni el Buda negre ni el Buda de la sort, ja que, al estar en celebracions, quant els vam anar a visitar estaven en plena oració i no es podia entrar i ens vam tenir que conformar amb els exteriors dels temples, igualment impressionants, encara que tots molt semblants entre si.
Un cop ja a Banglamphu, els barri on ens allotgem, vam tenir la nostre primera presa de contacte amb el patètic, perquè no se li pot dir d’un altre manera, khao san road. Aquets carrer es l’arteria principal del turisme “alternatiu” (per dir-li d’alguna manera, perquè d’alternatiu no te res) de Bangkok. Aquí pots passejar-te amunt i avall sense fer res més que veure occidentals bevent Heinekens en les terrasses dels bars, fent-se trenes i rastes al cabell, o menjant tot el menja que podrien menjar a casa seva però a kilòmetres de distancia. A cada país ja un d’aquets carrers, com el Thamel de Katmandú per exemple, però es que aquest es porta la palma. Es realment patètic. Fer tant milers i milers de kilòmetres per trobar-se amb gent del teu mateix país borratxa, parlar amb el teu idioma, menjar el teu menjar. No se, no li trobaré mai el sentit a aquestes coses, però per lo vist a la gent li agrada. Sense comentaris.
I després de fugir corrents de Khao san road, tocava trobar-nos amb el German i la Monica per fer el repartiment de bens. Més que res, repartir les medicines, les guies i els llibres, passar-nos l’ordinador i ja està. En un moment estava enllestit tot, i tocava acomiadar-se. Ens tornarem a trobar a Chiang Mai d’aquí uns quinxe dies, com a molt a Bangkok d’aquí menys d’un mes però de totes formes es molt de temps junts i en algunes coses els trobarem a faltar.
Com es normal estàvem rebentats i per poca cosa més estàvem. A sopar algo en la primera paradeta que vam trobar, una cervesa al 7-eleven (per fi cervesa raonablement barata!) i a dormir que aquesta ciutat esgota. I es només el primer dia.
————-
La visa de Camboia té la pots treure sense problemes a la frontera, el que passa es que els oficials d’immigració d’ella, tenen una merescuda reputació d’extorsionadors i timadors a petita escala, i si la visa val 25 dollars et pots arribar a gastar 40 per la cara sense poder fer res al respecte. Per això lo millor es ser cautelosos i anar cap allà amb els deures fets. Un altre cop en una ambaixada. Després de lo de Iran ja no m’agraden gents aquests moments i fins que no surts d’elles amb la visa a la butxaca no estàs tranquil del tot. Però com era d’esperar no vam tenir masses complicacions i abans de les 12:00 sortíem tots dos amb un somriure a la cara de punta a punta i un visat enganxat al passaport. Ara si que no tindríem problemes.Això ens va portar tot el dia i vam acabar arribant al hotel a l’hora de dinar, això si, després de baixar-nos un altre cop molt abans d’on tocava degut a l’orientació de l’Araceli. Es l’últim cop, per això, que passarà, us ho asseguro.
Al final vam arribar a l’hotel, però no per molt temps perquè va ser agafar l’ordinador i marxar corrents cap a un bar amb wifi gratis i així aprofitar per actualitzar la web i aquestes coses que tenim que anar fent de tant en tant. I això, com no, ja ens va portar una bona estona perquè era la primera vegada que ho fèiem nosaltres ja que fins ara l’encarregat de la informàtica era el German i tot i les quatre lliçons d’ahir a la nit, qui no serveix, no serveix. I al final, com o podia ser d’un altre manera, altre cop a corre.
Resulta que avui era l’últim dia del fi d’any xinés i no ens ho volíem perdre. El que passava era que començava cap allà a les 19:00 de la tarda a Chinatown, i nosaltres a aquella hora encara no havíem agafat ni l’autobús. Però sense ficar-nos nerviosos que aquí tot porta el seu temps. Efectivament vam arribar amb tot el tinglat encara muntat i els carreres de Chinatown petats de gent. Els quatre carrils de Charoen road estaven saturats de gent caminant amunt i avall, paradets made in China i infinitat de llocs per menjar. Podies trobar per tots els gustos, menjar xinés, es clar, però des de marisc, ostres, o calamars, passant per l’omnipresent pollastre i acabant er uns escarabats fregits de 10 cm o larves acabades de collir. Si, si, de tot.
Vam estar passejant durant una bona estona intentant no se esclafats per la multitud fins que els peus ens van dir prou i vam ficar rumb un altre cop al hotel. Ens havíem perdut les desfilades dels dracs i els focs artificials però l’experiència ja havia valgut la pena.
I ja a casa, una cerveseta, un últim vol per acabar de rebentar-nos i ara si, de nou al llit.
Els dies passant aquí volant, senyal de que no pares, però al arribar la nit es paga, no vegis si es paga…
————
I així va ser, sense cap problema ens vam presentar davant de el Wat Pho, el temple més antic i de majors dimensions de Bangkok. El perquè en un si i en un altre no encara no ho sabem però ja fa temps que vam renunciar a saber segons quines coses per no portar-nos sorpreses.La principal atracció del Wat Pho es, sens dubte, el seu Buda reclinat de 46 metres de llarg per 15 d’alt acabada amb pa d’or. Al entrar al temple sota el que està situada, el primer que et sorprèn es el color daurat que agafar tot el que està allà dins, al reflectir-se la llum del exterior amb l’or de la figura. Es simplement sensacional. A més tant els ulls com els peus tenen incrustacions de nacars que despleguen 108 característiques de Buda diferents. Nosaltres, òbviament no van entendre ni papa però si saps d’això deu ser força interessant.
I després de voltar una estoneta pels voltant i de passejar-nos pel mercat de curiositats que hi havia muntat davant del riu, de nou al autobús i cap el bar-wifi a seguir treballant en la web. Però clar, el morro té un límit, i si que es gratis el wifi pels clients del bar, això si, però òbviament no et pots estar tres hores connectat a internet i prendre’t només un sprite de 30 cèntims d’euro i clar, finalment el amo, un francès molt francès ens va convidar a sortir si no volíem consumir algo més substanciós. Es lo que té anar amb el pressupost més que ajustat. I molt amablement vam marxar, ja ens havia fet el servei que necessitàvem i ens havíem estalviat forces diners en cybers i demés.
Ja pel vespre ens vam trobar amb el German i la Monica, i com que nosaltres demà marxàvem cap a Ayuthaya, i ells per la tarda ja tiraven cap a la frontera de Laos, vam aprofitar per fer el primer sopar de comiat. Unes cerveses a la (relativa) fresca, bons desitjos, i fins una altre. Òbviament no sabíem que ens tornaríem a trobar en poques hores i que tindríem que repetir lo mateix unes quantes vegades.
————–
El tema es que el primer tren surt a les 6:00 del matí i un accident amb el despertador a fet que ens aixequessim ni més ni menys que a les 7:30, hora en que en principi tindriem que estar arribant ja a la ciutat, i hora, d’altre banda, totalment insuficient per començar el dia amb tot el que teniem per endavant. Però com he dit abans, tenin Angkor per davant tampoc es una gran perdua i podriem aporfitar el dia per passejar pel Bangkok que teníem pendent i relaxar-nos una mica abans de la gran marató que ens espera per demà, dia en que ja sortim cap a Camboia.Així que ja no teníem pressa i després de dormir unes hores més, ens hem dirigit cap a la Golden Mountain, un temple situat als afores d’on estem i que té la forma d’una pagoda gegant a la que pots pujar per unes escales que la rodejant i que com el seu nom indica, es daurada. Es curiós, i cansat, però realment es més espectacular veure-la des de fora, que es quant realment pots apreciar-la be, ja que des de dins nomes veus escales i escales que pugen, però mira, ja a servit per passar les hores i tornar suats fins a dalt i totalment deshidratats.
Ara ja teníem el dia per endavant per no fer res, i mentre passejàvem amunt i avall ens hem tornat a trobar amb el German i la Monica, que esperaven les seves visas per Laos. I un altre cop de comiat, fins que a les 18:00 ells han marxat cap a l’estació de tren i nosaltres cap a la nostra habitació per fer les motxilles pel tute que ens espera demà.
Ja al vespre, mentre sopàvem, ens hem retrobat per casualitat amb el xaval de Madrid que vam conèixer a Kochi, que acabava d’arribar avui a Bangkok. Realment el món es molt petit i amb ell que ens hem estat liant a parlar fins que, tenint en compte que demà ens aixecavem a les 4 del matí, i que no podiem correr el risc de dormir-nos de nou, ja que demà sens acaba la visa de Tailàndia, ens hem despedit d’ell, i amb ell de Bangkok.
Demà començar l’aventura a Camboia…i els nervis a l’estomac ja els tornàvem a notar…
———–
Tornàvem a estar asseguts ens els horribles seients de fusta dels trens Tailandesos, aquets cop, però, amb “només” 6:30 per endavant. Però tot i que aquets temps podria ser res per lo que ja portem acumulat ens transports, la son extrema que teníem (havíem dormit potser 3 hores com a molt, entre acabar les motxilles, lligar-ho tot…) a fet que el viatge es fes de lo més pesat, intentant dormir sense èxit i amb les hores que no passaven.Però finalment cap allà a les 12:00 del migdia, sota un sol matador, arribàvem a lo que seria la nostra ultima parada Tailandesa fins, com a mínim, el dia 9 de Febrer. I un cop fora de l’estació, doncs lo típic, busca algun tuk-tuk que et porti fins la frontera, mil ulls per tot arreu, calor, i finalment el cartell d’immigració de Tailàndia. Ara si, passaports a fora, bona cara, segell, i ja està. Terra de ningú, adéu Tailàndia. I a caminar…
Quatre Motxilles i Un Destí 
Deixa un comentari