Crònica 19: Camboia I : Angkor, per damunt de tot lo imaginable…

1 02 2009
29-01-2009

La ciutat-casino de Poipet, estafes i finalment les portes d’Angkor, Siem Reap

 

La terra de ningú entre la frontera de Tailàndia i Camboia es més aviat un complex de casinos on la gent de pasta de banda i banda de la frontera es venen a gastar els seus excedents emulant la Las Vegas de les pel·lícules. Res més pots fer aquí. I com que ni molt menys la nostra idea era invertir els pocs diners que ens queden al Blackjack, ràpidament, sota un sol infernal, ens hem dirigit amb els nostres petates cap el punt d’immigració de la policia Camboiana. Ja aquí es pot veure la gran diferencia que hi ha entre els dos països veïns. Aquí tot es més brut, sembla que fa fins i tot més calor, la gent no perd el cul per ajudar-te, i sobretot, res es tant fàcil com a Tailàndia. Es, en definitiva, tot el que no es Tailàndia pels viatgers: una aventura.

El control d’immigració el passàvem sense problemes amb les nostres visas ja a la butxaca i ens plantàvem, ja si, en terres del tot Camboianes.

Ara tocava el difícil, arribar a Siem Reap sense que ens timessin, i ja anàvem avisats que seria difícil, ja que el Cyril i la Chacha, van passar abans d’ahir per això i van tindre que passar pel tubo, com la gran majoria de viatgers que passa per aquí.

El tema es que, ja els mateixos funcionaris, directament et deriven cap a les empreses privades que tenen el monopoli dels transports des d’aquí la frontera i clar, així es una mica difícil poder moure’t amb facilitat sense tenir que caure en els preus abusius dels vells autobusos que es mouen entre Poipet i Siem Riap.

I així a sigut, després de molt buscar, de parlar amb tothom i de que ens diguessin que no eren 400 baths (com els hi havia cobrat als francesos) sinó 300 i que sortien de l’estació d’autobusos, que allà podríem escollir, ens hem pujat en un petit autobús, juntament amb més viatgers que es trobaven amb la mateixa situació, i ens han portat cap a la suposada estació de Poipet, que no era més que una immensa nau buida, sense mostradors ni res, a uns 5 km de la ciutat i on, efectivament, l’únic bitllet que venien era per 400 baths. No ho havíem aconseguit. Però es que com nosaltres estaven potser un centenar més de viatgers que sempre, sense saber com, acaben aquí. I clar, un cop aquí, o treus aquell bitllet, o et menges els mocs perquè es totalment impossible tornar a la ciutat. Ja ho tenen ben muntat ja, lo fort es que sigui el govern qui t’envií aquí. Però be, com que ja ho sabíem d’avantma, teníem els diners separats i d’una anècdota no a passat. No hem vull imaginar, per això, la de gent que es deu haver trobat en aquesta situació però sense un duro al damunt. Segur que molts.

I després l’autobús. Incòmode era poc, era una tartana amb els seients totalment deformats, el complement perfecte per les nostres esquenes després de les 6 hores de tren. I sense aire acondicionat, per una carretera sense asfaltar plena de sotracs (i que ara, segons els veterans esta be, no hem vull imaginar com estava abans), en que es va a una mitja de 20 km/hora amb la conseqüent manca de aire que hi ha dins del vehicle. Si, això ja m’agrada més!!! Que es això d’anar de vacances!! Tute, i tute!! Realment trobava a faltar aquestes coses des de que estàvem a Tailàndia, tot tant perfecte i fàcil (i avorrit).

Però com sempre, els quilometres van passant, els paisatges també, i sempre, sense saber molt bé com, arribes.

I deu ni do el canvi al entrar a Siem Reap. Si durant tot el camí, l’únic que es veu són cabanes de bambú aïllades, gent pescant en els bassals fangosos o llaurant el camp amb bous, tot dins un àmbit molt, però que molt rural, que no ens ha pogut fer més que evocar al nostre estimat Nepal, al arribar aquí, la ciutat que es la porta internacional d’Angkor, amb el seu aeroport i els seus hotels de megaluxe als afores, no deixa de ser un xoc. Per això, com acostumen a fer els ricatxons, tenen els seus guetos molt delimitats i no s’acostumen a barrejar amb la gent així que podem estar tranquils de que no ens trobarem a ningun passejant pels nostres carrers de Sien Reap.

Aquí ens esperaven el Cyril i la Chacha, que ens havien reservat una habitació per nosaltres en el Guest House on estaven ells, per sort nostre, als afores dels barris del motxilers, just davant del mercat central, en una zona molt agradable i genuïna de Siem Reap.

I a sigut arribar, deixar les motxilles i rapidament a menjar alguna cosa perquè no havíem menjat res des de les 7:00 del matí. Lo que té la gastronomia de Camboia, més si cap que les de les seves veïnes, es que no li fan fàstic absolutament a res, i et trobes tal varietat de menjars en els mercats que feina et costa per decidir-te per una cosa o un altre. Però amb la gana que teníem hem deixat les taràntules i demés per un altre dia i ens hem decidit per unes carpes, pollastre i truita, amb arroç, clar.

I amb el tute que portàvem al damunt, a sigut el temps de ficar-nos al dia, decidir l’itinerari per demà a Angkor, quedar amb el mototaxi que ens portarà i senyors, a dormir.

Demà ens esperar un dels dies més esperats del viatge. Per fi les ruïnes d’Angkor les tenim davant. Un altre del objectius complerts. I ja es van acabant, eh…

————

30-01-2009

Descobrint Angkor…

 

El nostre gran dia començava amb un te a la terrassa del hotel mentre esperàvem el tuk-tuk amb el que havíem quedat per fer la ruta per Angkor. Realment aquets moment l’hem estat esperant des de fa molt de temps ja que des del principi del viatge les ruïnes d’Angkor havien sigut una de les estrelles d’aquest. Per aquets motiu ens pujàvem d’un salt a la carroça del tuk-tuk tots quatre, els Cyrille i la Chacha i nosaltres dos, i sense perdre ni un moment ficàvem rumb al complex arqueòlogic d’Angkor, als afores de Siem Reap.

Finalment havíem escollit l’opció d’un sol dia, per a molts insuficient, però que segons el conductor del tuk-tuk, i molta altre gent que ens hem anat trobant, més que de sobres per a veure els principals temples i atractius d’Angkor. El tema es que l’entrada d’un dia ja va 20 dollars, mentre que la de tres (dos no es pot) ja puja a 40 i clar, amb 40 dollars podem pagar les nits d’hotel de l’Araceli i meves durant 15 dies. Així que després d’assegurar-nos que si, que en un dia era possible veure-ho tot (un dia a muerte, es clar), ens donàvem la targeteta amb la nostra foto que ens donava dret a voltar lliurement pel més de 60km2 que avarca, actualment, la ciutat.Per donar-vos quatre dades, Angkor va ser, dels segles IX al XIII la capital del reine Khamer, que abarcava des de Burma (l’actual Myanmar) fins a Vietnam, i per que us feu una idea de com era, quant a Londres encara no vivien ni 50000 persones, la població d’Angkor ja superava el milió. Gairebé res. Actualment, per això, només es conserven els temples ja que les cases, els edificis públics i els palaus es construïen de fusta per que viure en estructures de pedres estava reservat als deus. Per això pots trobar-te distancies de kilòmetres i kilòmetres entre un temple i un altre on entre mig només hi ha selva i més selva, perquè tot el demés no ha sobreviscut al pas del temps i això fa necessari que per moure’t tinguis que agafar un tuk-tuk, una mototaxi, una bici, o un autobús amb aire acondicionat, hi per tots els gustos (fins i tot ho pots fer amb helicòpter…).

I ja amb el nostre tiquet a la butxaca ens plantàvem per fi a les portes d’Angkor. Com que el nostre conductor ens assegurava que en un dia podíem fer els dos circuits marcats que hi ha, el petit (17 km) i el gran (24km), l’ordre dels temples el ficava ell i d’aquesta manera creuàvem, amb els primers raigs de sol que començaven a calentar, la porta sud de l’antiga ciutat fortificada d’Angkor Thom per dirigir-nos cap a una de les estrelles d’Angkor, el Bayon.Ja només al creuar les portes de la ciutat un se sent impressionat al veure els més de 12 km de muralles que la rodegen amb una alçada de 6 metres i una amplada de 8 en tot el seu recorregut, i sentir la mirada dels immensos rostres de Avalokiteshvara (el buda de la compassió) que coronen cadascuna de les portes en grups de quatre.

Però tot això es queda realment curt al trobar-te davant teu amb el Bayon, el primer temple cap el que ens dirigíem. Aquets temple, construït al segle XII, té com a peculiaritat, apart de la seva monumentalitat es clar (aquí tot es molt gran), que té repartides per tot el temple , ni més ni menys, que 216 immensos rostres de buda mirant cap a baix amb una mirada gèlida, com observant to el que passa a la ciutat. Ja qui assegura que les cares de Buda tenen un més que sospitós semblant amb el rostre de Jayavarman VII, el rei que va fer construir Bayon, i que aquesta no era una altre cosa que la manera de tenir vigilats constantment els seus súbdits.

No se quin seria el motiu realment però passejar-se entre les torres i pels passadissos del temple, sentint a cada moment alguna mirada al clatell d’algun dels rostres es, si més no, sobrecollidor. Al ser aquest el primer temple que visitàvem a sigut un descobriment en tots els aspectes i a cada pis que pujàvem, a cada cantonada que giràvem, descobríem algo que ens feia quedar-nos una estona bocabadats fins que algú trobava alguna cosa en un altre lloc i llavors cap allà que anàvem. Hem estat potser una hora i mitja només aquí, i per res s’ha fet pesat, fins que han començat a arribar les ordes de Japonesos amb les seves super-cameras en mà i hem decidit que per començar ja teníem prou, que encara ens quedava tot el dia per davant, però es que sinó, et pots estar perfectament tot el matí passejant pels túnels, passadissos i terrasses del Bayon sense tenir la sensació de que per aquí ja has passat (després descobriríem que realment et pots estar per tot Angkor sense tenir aquesta sensació).

Ara li tocava el torn al veí Baphuon, el seu germà petit, Phimeanakas, i les terrasses dels elefants que els uneixen.

I cap aquestes terrasses que ens hem dirigit. Aquestes, que tenen uns 300 metres de longitud, són uns murs de contenció que tenen gravats uns immensos baix-relleus amb tot de elefants que flanquegen l’escala principal, on es col·locava la tribuna del rei per les desfilades i demés, i que culminen en unes figures immenses que representen a elefants amb tres caps, tot sota la més absoluta perfecció.

I després de travessar les terrasses, era el torn del petit temple de Phimeanakas. Després de travessar la porta que el guarda, et trobes amb una petita piràmide (dic petita en comparació amb lo demés però potser arribar a fer 25 metres d’alt) que representa, igual que els seu veí i germà gran Baphuon, el Mont Meru, la muntanya sagrada pels Hindus i que aquí a Angkor està representada en infinitat de temples.

I d’aquí, on ens hem tingut que conformar en contemplar-lo des del terra ja que s’estan duent a terme treballs de reconstrucció i més no pots veure, hem ficat rumb al Baphuon, que es considerat per alguns el puzzle més gran de la historia. Aquets temple es veu que va ser desmuntat, peça per peça, per un equip d’arqueòlegs que treballava en la seva restauració però durant la guerra civil, els khmers rojos, van destruir tots els arxius i amb ells la manera de reconstruir el temple. Han sigut moltíssims els anys i els esforços per donar-li la forma que te ara, però poc a poc, sembla que la feina va arribant a la seva fi.

Com hem dit abans, es una altre representació del Mont Meru, però de dimensions bastant més grans que les del seu veí, i que conta, en el seu cantó oest, amb un buda reclinat de més de 70 metres de llargs, aquest si, encara per reconstruir.

I amb aquets donàvem per acabada la nostra visita a la ciutat d’Angkor Thom, ja estàvem fets pols, bruts, suats i saturats mentalment de tantes informacions i sensacions i realment, tot acabava de començar.

D’aquí deixàvem Angkor Thom per la seva porta est i ens dirigíem cap el inacabat temple de Ta Keo, construït al segle X i inacabat per raons que es desconeixen. Aquets consisteix en una colossal piràmide de més de 50 metres d’alt, feta d’una arenisca que li dona un to vermellós molt característic i que per alguns, seria un dels temples més bonics d’Angkor si estigués acabat. Això si, pujar per les seves verticalismes escales ja té el seu que i no es apte per a patossos ni per a gent que pateixi de vertigen. Aquest, i molts altres temples d’Angkor, guarda una similitud impressionant amb alguns temples i piràmides mayas, situats a milers de quilometres d’aquí i construïts quant, segons la historia moderna, no s’havien descobert els uns als altres, però bé, no entrarem en polèmiques, només dir que curiosament també moltes de les ensenyances i de les creences d’uns i altres eren molt similars i algunes fins i tot tenien com a base els mateixos fonaments còsmics, però bé, com hem dit, seguírem amb la visita.

La següent parada no era ni més ni menys que el famós Ta Prohm, o també conegut, desgraciadament, com a Tomb Raider Temple. Si, si, el que sentiu.

Aquest es un temple budista del segle XII que s’ha deixat pràcticament intacte des del seu descobriment i en ell es pot apreciar pels quatre cantons l’implacable força de la naturalesa quant algo no està al seu lloc. Es realment espectacular. Es un entramat de passadissos, alguns esfondrats, alguns encara de peu, on la selva s’ha anat menjant poc a poc tot de murs, portes, passarel·les, donant-li un aspecte màgic a tot el conjunt. No es difícil veure un arbre de potser 25 metres d’alt que descansa completament sobre un mur de 2 metres d’ample, o una arrel envoltant un cap de buda d’alguna de les seves portes d’entrada. Molt curiós. I molt gran, es clar. Segons les inscripcions, es creu que, només en la conservació d’aquest temple hi treballaven més de 80000 persones. Imagineu-vos. Per tots aquets motius es fàcil entendre per que els seus passadissos han servit com a escenari a moltes pel·lícules, des de Tomb Raider (d’aquí el seu segon nom) a Dos hermanos entre d’altres. I es que es realment de pel·lícula el que pot arribar a fe la naturalesa en poc més de 800 anys.

Sortíem d’ell quant eren poc més de les 12:00 del migdia, i com que el sol ja començava a ser insuportable vam aprofitar per anar a menjar alguna cosa en alguns del molts xiringuitos que hi ha per tot Angkor, a la hombre del bambú. Però realment menjar, el que es diu menjar no ho vam fer gaire ja que, com a tot arreu, aquí els preus del menjar es tripliquen degut a que es l’únic lloc on pots fer-ho i ens costava més un platet d’arroç que una nit d’hotel i clar, no estem per aquestes coses. Així que ens vam tindre que conformar amb un parell de mangos i una pinya pels dos que ja faria el fet fins que arribéssim a Sien Reap i després d’haver descansat una mica del sol, a seguir amb lo nostre.

Ara venia el torn del Banteay Kdei i el Sras Srang. Primer es tracta d’un imponent temple de 700 metres de llarg per 500 d’amplada que data de finals del segle XII i que com el seu veí Ta Keo, per raons que no es coneixen no va ser mai acabat. Mentre que el segon, es una immensa bassa de 800 metres de llarg per 400 d’ample que era on es realitzaven les ablucions, en un petit temple que tenia al mig del que avui dia només queden els pilons de pedra que el suportaven.

Després va tocar el Pre Rup i el East Mebon, dos temples molts semblants, amb forma piramidal que imiten també el Mont Meru i que es creu que s’utilitzaven com a crematoris reials. Estaven, com molts dels temples d’Angkor, recoberts de plata, de la que avui només queda a la vista les endidures on es col·locaven les plaques, ja que quant Angkor va ser conquerida va ser totalment saquejada i tots els seus tresors espoliats.

Després van venir el petit temple de Ta Som, on la natura també a fet de les seves, i el també petit Preah Neak Pean, un temple budista que consta d’una estupa al mig d’una bassa sagrada, al que es podia accedir per mitjà d’una passarel·la per damunt de l’aigua i flanquejat per quatre basses més petites d’una simetria perfecte en les que arribava l’aigua des de la bassa central per mitja de quatre gàrgoles que representaven, cada una, el cap d’un elefant, el d’un lleó, el d’un cavall i el d’una persona, tot això, es clar, enmig de la selva, que encara li dona un aire més especial.

Realment a aquesta hora ja començàvem a estar realment esgotats, de fet, en el següent temple, el gran Preah Khan, l’Araceli i la Chacha es van quedar al tuk-tuk esperant a que tornéssim ja que després d’aquest tocava el gran Angkor Wat, l’estrella d’Angkor, considerat l’edifici religiós més gran del món, i clar, es tenien que reservar les forces com fos.

El Preah Khan es un immens temple fortificat de 700 per 800 metres al que s’accedeix per una passarel·la sobre la seva fossa en el que es pot veure la representació en escultures de , també omnipresent aquí a Angkor, El batir del oceà de llet, on es veu a 88 asura (dimonis) i a 92 deva (divinitats), batint el mar, en forma de serp, per extreure d’ell l’elixir de la immortalitat. L’únic que degut al saquejos, només queda una de les estàtues amb cap aquí a Preah Khan, no així a l’entrada sud d’Angkor Thom on estan totes pràcticament intactes, com veurem més tard.

Un cop dins del temple, tens que travessar ni més ni menys que 40 portes per travessar-lo de punta a punta, totes elles decorades amb relleus que es conserven de forma excepcional , i que conformen un autèntic laberint per que es vulgui perdre en la soledat de les ruïnes d’Angkor. Però realment ja estàvem esperant el moment d’arribar a Angkor wat i molta atenció no es que li prestéssim, la veritat.

I ara si, després de ni més ni menys que 10 temples a les esquenes arribava el torn de l’estrella de totes, el inigualable Angkor Wat.

Aquest, la mare de tots els temples, s’alça enmig d’una gran fosa d’uns 100 metres d’ample i només pots accedir a ell per mitjà d’una passarel·la que la travessa. L’arribada a un lloc així realment no mereix comentaris, més que res perquè no pots fer res més que observar en silenci com et vas apropant a tant immens edifici i fen-te creuis de com es pot concebi una idea així dins del cap d’un ser humà. Es realment impressionant. La guinda perfecte per un gran dia.

L’edifici està concebut com una representació de l’univers espacial en miniatura. L’omnipresent Mont Meru dels hindús es la torre central, els altres pics menors són les torres que el rodegen, la multitud de patis baixos sobre els que estan construïdes les torres són els continents i els oceans vindrien a ser les foses.

El temples va ser construït per Suryavarman II en honor al deu Visnu per que fos el seu temple funerari.

El temple principal s composa de ni més ni menys que tres nivells, cada un d’ells amb un quadrat rodejat de galeries que es comuniquen entre si per on et pots perdre amb gran facilitat i on, tot i la gent que hi ha visitant el temple, et pots sentir realment sol, i no veure ningú en una bona estona. La immensa torre principal s’alça sobre el tercer nivell 31 metres mentre que sobre el terra ho fa 55, donant al conjunt una unitat perfecte. A més, al voltant del temple central, hi ha un seguit de baix-relleus de 800 metres de longitud, i conservats pràcticament intactes, que representen tant escenes mítiques hindus com diverses guerres (i victòries) dels khmers contra els seus enemics. Es un lloc fet per admirar, senzillament. A més es conserva pràcticament tot tal i com estava concebi’t. Un veritable luxe poder-lo observar així.

Que el visitéssim en últim lloc també va ser per que poguéssim gaudir d’ell amb les ultimes llums del dia, amb el conseqüent vall de colors que sobre ell es produeixen quant el sol es va acabant.

Potser vam estar una hora i mitja, potser més, no ho se. Només ser que si vam marxar va ser perquè els treballadors del complex ens van dir que era l’hora de tancar i que teníem que marxar. Però ens podíem haver quedat allà tranquil·lament en silenci, fins no se quant. Feia molt de temps que esperàvem aquets moment, i la veritat es que no va defraudar en absolut.

Però va arribar l’hora de marxar. Estàvem realment fets pols. Si que es possible fer-ho tot en un dia, si, però amb la palliça corresponent, es clar. Més dies, jo crec que es per relaxar-te i explorar tranquil·lament tots els racons, sense preses, però pel que nosaltres volíem ja hi havia suficient.

NI cal dir, que al arribar, desprès de la merescuda cervesa freda que portava tot el dia esperant-nos i de sopar ràpidament en una parada del carrer, el dia es va acabar per nosaltres, en res, potser segons després de tancar la llum, estàvem dormint, i tant agust, us ho asseguro.

————-

31-01-2009

Ressaca d’Angkor i cap a Phnom Penh…

 

Rebentats ens aixecàvem cap allà a les 9:00 del matí per anar a comprar els bitllets d’autobús cap a Phnom Penh. Tot i dormir-nos al instant, no havien sigut suficients les hores de son i ja ho arrossegaríem durant tot el dia.

Tot segons lo previst i al tornar, ja amb els bitllets a la butxaca, teníem una de les millors sorpreses gastronòmiques en molt de temps. I es que clar, Camboia va ser una colònia francesa i això en algo s’ha de notar. Senyores i senyors: Aquí hi ha PA!!!! El que escolteu, pa de barra, cruixent, boníssim!! No ens ho podíem creure, i per tots els costats. No cal dir que el nostre esmorzar a consistit en una barra de pa sencera per cadascú. Pa sol, però pa. Jo no se si pan con pan, comida de tontos, però si ho es, avui he sigut el tonto més feliç del món.

I després, amb el nostre gran descobriment ja per tot el dia, doncs lo típic, fer la motxilla, pagar l’hotel, acomiadar-nos, i de nou a esperar un autobús. Aquets sortia a les 12:30 i com que ja coneixem que en aquest viatges no s’acostuma a menjar molt, hem quedat en dinar a ni més ni menys que a les 11:00 del matí. Una mica aviat, ja ho se, però així almenys sabem que alguna cosa tindrem a l’estomac durant el dia.

I cap a l’agencia. Ara ja només quedava esperar, esperar i 7 hores d’autobús, clar.

Anuncis

Accions

Information

2 responses

2 02 2009
German i Monica

Hola guapus!!!

Que tal! primero de todo, no nos lo podemos creer, hemos comentado una entrada antes quie el padre del pol!! increible…

Nos alegramos un monton de queAngkor fuera bien, y solo en un dia, perfecto! y en cuanto al pan!! si!!! en laos tambien hay por un tubo!!! aprovechad y poneos las botas!

Un besote de las otras dos motxilas! desde Luang Prabang

3 02 2009
carles

Be, aixo de fer el comentari avans que jo a sigut pura casualitat ja que no vaig puger llegir la cronique amb el temps suficient, per bueno, no tornara a pasar ehh, jeje. Be, realment espectacular la visita a Angkor, nomes faltava la Angelina Jolie oi?. Ara crec que estarem uns dies sense croniques perque estan a una illa deserta, quina llastima no?, vaya tela. Be, esperant com sempre las noves croniques per anar fent una mica mes de baba. Adeuuuuuu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: