Crònica 20: Camboia II – Phnom Penh

8 02 2009

31-01-2009
Com odio els karaokes…

L’autobús que ens portava a Phnom Penh durava unes 7 hores. Realment molt poc temps comparat amb el tute al que estem acostumats, i fins i tot es podría dir que els seients eren inclús còmodes, però per el que si que no estàvem preparats era pels karaokes.
Aquí tels trobes a tot arreu, i la gent els hi té autentica devoció, però tantes hores rodejat de gent cantant davant d’una tele. Doncs com que no.
Però es el que hi ha. La veritat, es que l’hem preferit més que la pel•lícula japonesa dels anys 70 de un avi i una avia karatekas que han ficat en un descans per que la gent s’aclarís la veu. Però be, s’ha de mirar el cantó positiu i almenys es divertit. I ells es diverteixen, això ho tinc claríssim.
Serien les 19:00 de la tarda quant arribàvem a Phnom Penh ciutat i teníem que suportar una horda de gent que ens ha saltat a sobre només baixar del autobús amb tot de cartellets d’hotels, dels quals s’emporten comissió si tiu vas a parar allà, i clar, a tu et surt més car. Així que després del temps necessari per desempallegar-nos de tots ells, hem agafat un tuk-tuk per que ens portés cap a la zona del Lakeside, situada, com el seu nom indica, a la bora del llac Boeng Kak, i on, en principi, es troben la majoria d’hostals barats de la ciutat.
Ens recorríem amb el Cyrille tots i cada un d’ells i barats, barats no eren, be, no tant com a Sien Reap. Ens costaven les habitacions 5 dollars. No molt, però que com tens que pagar en dollars, doncs fa més mal.
Finalment acabàvem al Floting Island, situat, com la majoria aquí, sobre pilons de fusta literalment sobre el llac. Un lloc molt idíl•lic, si, però clar, ple de mosquits, però ja esta bé i després de sortir a sopar alguna cosa al carrer, sense molt d’èxit, tot s’ha de dir, ens asseiem a la terrassa a fer una cervesa, a la bora del llac, fins que el cansament a dit prou i ens hem anat retirant poc a poc a les nostres habitacions. Per avui es suficient, demà, més.

————-

01-02-2009
Un breu recorregut pel passat més fosc de Camboia…

Només ens estaríem avui a Phnom Pehn, així que no volíem deixar passar la ocasió per visitar dos dels punts més grisos i tràgics, no sols de la historia recent d’aquest país, sinó també mundial. Us parlo de la S-21, avui anomenada Museu Tuol Sleng i dels Camps de la mort de Choeung Ek.
Però abans d’aprofundir en aquests dos llocs us intentaré fer, molt per sobre, una breu introducció de la complexa i agitada historia recent d’aquest país del sud-est asiàtic.
Començarem a finals de la dècada dels 60, uns anys després de la seva independència de França i amb el rei Sihanouk derrocat per l’exèrcit. En aquella època es duia a terme, a pocs quilometres d’aquí, la guerra del Vietnam. Va ser en aquesta època quant els Estats Units (com no, estan a tot arreu) van començar a fer bombardejos massius a suposats camps de comunistes vietnamites refugiats a Camboia, i poc a poc, juntament amb els vietnamites de sud, van anar conquerint el sud del territori camboià per erradicar les forces del vietcom allà instal•lades. Com sempre, van fracassar i només van aconseguir amb això que els comunistes camboians i els seus aliats vietnamites es fessin més forts en l’interior del país. A partir d’aquí van començar una sèrie d’enfrontaments en territori camboià que, ràpidament, es van estendre per tot el país i que no van acabar fins que el Khmer rouge va conquerir Phnom Phen el 17 d’Abril del 1975, dos setmanes abans de la caiguda de Saigón.
Amb Phnom Penh a les mans del khmer rouge de Pol Pot, aquests van començar un dels genocidis més brutals i ràpids del segles XX. Es va declarar aquell any com a any zero, es van abandonar les ciutat, van desaparèixer els diners i el país es va transformar en una cooperativa agrícola maoista. En els 4 anys següents van ser assasinats uns tres milions de persones (d’un país de 15..), es va torturar a moltíssima gent fins la mort pel simple fet de portar ulleres o saber una llengua estrangera, estava prohibit absolutament tot, des de el matrimoni tal i com estava concebi’t a ballar, cridar, masturbar-se, tot. No fa falta dir el resultat de si no complies amb alguna d’aquelles ordres.
Va ser a finals del 1978 quant els vietnamites van envair el país i van derrocar al khmer rouge, que va fugir a la selva, i va mantindre una guerra de guerrilles fins ven entrada la dècada dels 90. Més exactament, el khmer rouge no va desaparèixer fins l’any 1998, any en que també el seu líder, Pol Pol va morir, per mort natural, es clar, no us penseu. Amb això, i amb les hambrunes posteriors, el país a quedat marcat per molt de temps, fins el punt que actualment, el 80% de la població té menys de 30 anys. Aquí queda.
I després de aquestes 4 dades sobre Camboia tornem a on ens havíem quedat. Estem anant l’Araceli i jo en una mototaxi, es a dir, nosaltres dos i el conductor en una moto, cap al antic Institut de Secundaria Tuol Svay Prey. I perquè cap a un institut? Doncs perquè aquest institut situat en un tranquil barri residencial de Phnom Penh va ser el lloc escollit per Pol Pot per muntar el centre de seguretat estatal 21, es a dir, l’S-21. El major centre de detenció i tortura dels Khmers Rouge.
Al arribar amb la moto, un no pot arribar a fer-se una idea del que ha passat dins d’aquelles parets, amb els seus bancs repartits pel pati d’esbarjo dels nens, els seus arbres, la seva pista de futbol, el que diríem un típic i tranquil institut de ciutat. Però al entrar dins les aules ràpidament un es sent esgarrifat al veure el que trobes en elles.
Les aules del Edifici A estaven destinades a aïllaments individuals i va ser aquí on es van trobar als últims presoners del centre, que els khmers rouge van matar abans de fugir de la ciutat. En cada aula pots veure el somier en el que estaven lligats els presos, juntament amb els grillets de ferro que portaven a braços i cames i una fotografia en gran de l’estat en que estaven quant van entrar en el recinte les tropes que van “alliberar” Phnom Pehn. Cossos cremats, mutilats, mor a cops. Hi havia de tot. Un total de 14 cossos es van trobar dins. Però aquests només van ser els últims ja que la quantitat de morts que va haver-hi entre aquestes parets es molt més gran. Es creu que a en els primers mesos dels khmers rouge podien arribar a haver-hi més de 100 morts per dia en el recinte, sense conta els que després eren enviats a Choeung Ek, per corre la mateixa sort. Una a una es van succeint les aules, algunes encara amb les pissarres penjades de quant era una escola i cada una amb la seva foto al capdavant. I tot això en nom d’una revolució, en principi.
Després va arribar el torn del Edifici B, aquest utilitzat per a les detencions massives, i on podien arribar a estar en una aula de potser 10-20 més de 250 persones acinades, sense gairebé menjar ni aigua, es clar. Aquí també hi ha uns immensos plafons amb les fotos de tots i cada un del presos que van haver-hi i en elles es poden distingir tant a dones com nens, avis, avies, occidentals, de tot. Aquí no es salvava ningú.
Visitant les aules superiors vam anar a para en una que, jo crec, no estava oberta massa al públic, però que per algun motiu, no estava tancada del tot, i en ella vam poder veure, entre mobiliari divers, arxivadors i plafons, un baül del que sobresortien un bon grapat de calaveres humanes, suposo que de les que es van trobar en les foses comuns del pati del institut, però que ens van agafar desprevinguts i ens van impressionar més del compte. Després, més endavant de la visita, veus moltes més, algunes en les que fins i tot, fins i tot pots veure els traumatismes al cap dels que van morir a cops, per estalviar bales, però suposo que aquelles, al trobar-se allà enmig, com descuidades, doncs van xocar més.
Es realment colpidor aquets lloc, molt interessant per acabar d’entendre realment les dimensions del que ha arribat a passar aquí. Jo podia tenir una petita idea, però fins que no es veu, i es sent, això…ja m’enteneu.
Potser vam estar unes dues hores en el recinte, i si haguéssim entès millot l’anglès potser encara ens hi haguéssim estat més, però ara tocava l’altre visita de la jornada, el destí de molts els que estaven aquí tancats, els camps de la mort de Choeung Ek.
Actualment l’únic que queda d’ells són els forats a terra de les fosses on s’enterraven els cadàvers i una pagoda gegant enmig que conté en el seu interior alguns dels més de 17.000 cranis que aquí es van trobar. Es podia dir a simple vista que es un tranquil parc per anar a passejar però la realitat es ben diferent. Aquest va ser el punt final de milers de persones i això queda sempre en un lloc.
Després d’aquí, de nou en mototaxi cap el Lakeside, la zona de Phnom Pehn on ens trobem, i on havíem quedat amb el Cyrille i la Chacha per anar a visitar el Psar Tuol Tom Pong, també conegut com a Russian Market, tot i que realment després del macabre matí que havíem passat poques ganes teníem, però bé, suposo que estem aquí i ho hem d’aprofitar.
Pel que fa al mercat, suposo que per que no estàvem pel que teníem que estar, doncs un fosc mercat més de ciutat, amb els seus bruts carrerons, les seves fortes olors, els seus crits, vamos, lo típic. Unes voltes, alguna compra que altre, i ja està, de nou cap el hotel.
Avui ja haviém fet el dia i mirar de trobar alguna cosa interessant amb tot el que teníem al cap era poc més que una tonteria. Avui era u dia per reflexionar, mirar d’entendre, i algo més? Doncs no, que més pots fer.

————

02-02.2009
De nou a buscar els nostres mars del sud…

A les 5:00 del matí ens aixecàvem a la nostra cabana sobre el llac per anar a buscar l’autobús que ens tenia que portar cap el sud. Només dos dies són insuficients per descobrir bé aquesta gran ciutat que es Phnom Pehn però teníem algo que ens cridava cap el sud, suposo que de nou la crida del desconegut ens estava rondant i no volíem perdre un dia més. Seria per algo en especial?? Ja ho veurem…

Anuncis

Accions

Information

2 responses

8 02 2009
carles

Be xavals.aixo ja va tocant a final pro toca gaudir cada segon del vostra increible i maravalles viatge. Aqui ja estem esperant amb ansias la vostre tornada, cosa que no crec que vosaltres espereu al mateix, i no es de extrnyar. Be, seguim esperan las vostres ultimas croniques. adeuuuuu

8 02 2009
carles

Be noix, aixo ja sembla que va tocant a final pro teniu que gaudir cada segon del vostre increible viatge. Estic segur que per vosaltres tindria que durar mes i mes, pro bueno, mes endavant segur que fereu un altre aventura. adeuuuu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: