Crònica 21: Camboia III – Ko XXX, no tot està perdut…

02-02-2009

Potser si que encara queden mars del sud per nosaltres…

Si Ko Lipe era una aposta de la que ens havien parlat varies persones com a paradís particular i no va acabar de complir amb les seves expectatives (que no vull dir que no fos sensacional, eh, simplement, hi sobrava gent), aquesta illa era una aposta més particular, de la que pràcticament no en sabíem res, i on ens podíem trobar de tot, des de un autèntic tros de terra sense més a un complex de ressorts de luxe, o qui sap…el nostre paradís?? Finalment, com veure-ho, el resultat va ser abrumador, senyores i senyors, si el paradís existeix, deu ser molt semblant a això.

Les 4 hores de bus, la ultima per una carretera completament sense asfaltar, on la sorra vermellosa que aixecàvem ho impregnava tot, ens van deixar just on volíem, una petita localitat, semi-buida, sense ni un turista, des d’on teníem que agafar la barca per arribar a on teníem marcat, la illa de Ko XXX.

Va ser fàcil trobar la manera d’arribar a ella, no podem dir el mateix, per això, del nostre aprovisionament de menjar, ja que el mercat era poc més que una nau abandonada amb quatre paradetes sense gran cosa que ens pogués interessar a nosaltres. En principi en la illa podríem menjar en algun lloc, però no sabíem lo que costaria ni lo que hi hauria, així que millor portar-nos unes pinyes, uns rams de plàtans, paper de bater, i coses per l’estil que ens puguim fer falta en els dies que estarem allà. En principi, si tot va bé, una setmana.

El viatge amb barca va ser relativament ràpid, més del que esperàvem, i a mesura que ens anàvem acostant, ens fèiem creus amb el que veiem. De lluny, el primer que vam veure va ser que pràcticament no hi havia, ni ningú, ni res. Alguna que altre cabana de bambú escampada entre els palmerals, però res més, es distingia alguna vaca i algun turista també, però ni ciment, ni “musculitos” ni res. Això anava bé.

Ja més aprop una altre cosa que crida l’atenció: silenci. Ni musica, ni crits, res. Això encara va millor.

I un cop toques terra ja, ràpidament et donés comte de que es aquí. Aquí es on teníem que acabar el viatge, es el que estàvem buscant. El lloc del que tantes vegades havíem parlat a la Fiera o ja amb les motxilles, estàvem als mars del sud.

No hi ha més de mitja dotzena d’establiments en tota la illa (i no es petita,eh), de turistes potser arribaven a la vintena però tots acord am el lloc, tranquils, llegint, passejant…

Els allotjaments eren cabanes de bambú aixecades en pilons de fusta amb un matalàs al terra i una mosquitera. Teníem un porxo amb una hamaca per que passés el dia. Les dutxes eren unes balles de bambú enmig del prat per tirar-te aigua per sobre mentre contemples tot el que passa al voltant. Les palmeres s’acabaven a escassos metres de l’aigua i més enrere un prat de gespa del que s’encarregaven les cabres i vaques de que no cresqués més del compte. Podies contar, ràpidament, molt més animals que persones voltant per la platja. No hi havia electricitat, menys internet, ni tendes, ni camins, res.   

La primera impressió, com heu pogut comprovar boníssima. Millor impossible.

 La llum l’han donat a les 18:30, just lo necessari per fer unes partides a cartes al porxo de la cabana, sopar una mica i ja està.  La tallen a les 21:30, perquè més?? Després ja depèn de les ganes que tinguis d’estar a la hamaca lleguin, parlant o simplement contemplant el mar. Si senyor. Això es perfecte.

————

03/04/05/06/07/08-02-2009

Sisplau, que això no canvií…

La veritat es que aquesta setmana que hem passat a la nostra petita illeta de Ko XXX es una de les coses que estàvem buscant des de que vam sortir de Barcelona, ara fa ja gairebé 4 mesos. Les primeres impressions que vam tenir el dia que vam arribar no feien més que confirmar-se dia a dia, i la vida en aquesta petita illa del Mar de la China meridional es comparable a algun paradís dels que us podeu imaginar.

 I espero que així continuï. Per aquets motius no direm el nom de la illa en qüestió i ens referirem a ella com a Ko XXX. Si algú vol saber-lo o una de dos, que ens porti amb ell, o que ens convenci de que no farà córrer el nom de boca en boca. Tot i que crec que està en un lloc segur per diversos motius. Aquí no hi ha la festa ni l’ambient d’altres illes, sobretot de Tailàndia on poder venir a lligar o a emborratxar-se quant es vulgui (recordem que només hi ha electricitat dues hores al dia i no es precisament per ficar musica), les platges no són de sorra blanca i aigua turquesa com les de la veïna Tailàndia (tot i que són increïblement paradisíaques), ni té la fauna marina que poden tenir altres (en part per la afició dels pescadors locals a pescar utilitza’n en lloc d’una canya, dinamita…), hi ha malària, potser mines i bombes sense explotar a la selva (estem a menys de 30 kilòmetres de la frontera vietnamita i això té el seu preu), no hi internet, ni telèfons, ni llocs per fer-se la manicura ni massatges, pràcticament ningú de la illa parla anglès, i ninguna cabana té ni dutxes ni lavabos propis, tota la illa al mateix. Això, i altres coses més fan que aquesta illa estigui segura pel moment, però per si de cas no revelarem el nom. I totes aquestes coses també fan que, per nosaltres, sigui el lloc ideal.

Els dies aquí passen amb una tranquil·litat impressionant, ideal per mentalitzar-se que això s’acaba i agafar forces per l’últim tram i sobretot per la tornada a casa. Les hamaques que hi ha repartides per tot arreu tenen un fortíssim poder d’atracció i fan que et tinguis que estar tot el dia estirat en una d’elles contemplant l’horitzó. Però també hi ha moments per explorar i cansar-se, no us penseu.

Amb el Cyrille vam aconseguir rodejar tota la illa per la costa, tasca que ens va portar unes  5 hores i alguna que altre ferideta, i que va servir per confirmar-nos que estàvem absolutament sols. Com a molt et trobes alguna que altre cabana de pescadors repartida en alguna de les platges que té la illa però apart d’això, poca cosa més. Aquets cop també vam pescar, però d’una forma diferent de Ko Lipe.  Durant la volta a la illa ens vam trobar en una de les platges a un grup d’uns 10 pescadors estirant unes rets enormes que tenien a l’aigua i clar, no seríem menys i cap el mar que ens vam ficar per donar-li un cop de mà. Finalment potser vam estar més d’una hora estirant de la ret, que mai s’acabava, amb alguna que altre trepitjada d’eriçó inclosa, fins que finalment vam treure un cabàs ple amb absolutament de tot, des de mantes raya, fins a cavallets de mar, serps, crancs, calamars, barracudes, de tot. I com que els camboiàns no li fan fàstics a res, doncs tot cap a dins. Aquets cop no va haver-hi recompensa en forma de Sopar, però la veritat es que va ser una estona molt divertida entre tanta gent que, òbviament, no parlava ni papa d’angles.

Un altre dia també vam fer una incursió a la selva en busca d’un antic bunker americà (de quant la guerra del Vietnam) que, després de perdre’ns una bona estona, vam acabar trobant. La veritat es que el bunker es més que res l’excusa per arribar-te a dalt de tot de la muntanya i contemplar les impressionants vistes que tens des de d’alt.

 Una altre anècdota d’aquets dies va ser la inesperada visita que va tenir l’Araceli una tarda mentre es dutxava en el cercat que hi ha enmig el camp per fer-ho. Doncs bé, com hem dit abans, entre les cabanes i la platja hi ha quantitat d’animals pastant a la seva, des de vaques, cabres, gallines, de tot. I clar, elles també tenen dret a dutxa. Imagineu-vos el crit que va fer l’Araceli (del que es va adonar tota la illa) quant es va trobar a una vaca de potser 300 kilos entrant per la porteta de la dutxa mentre ella estava en pilotes cantant. Realment divertit.

I així els dies han passat, de la hamaca a la platja, de la platja a dinar(per si fos poc et feien entrepans del que volguessis, gambes, porc, calamars, vedella…)de dinar a la hamaca, d’aquí a sopar…Una vida molt dura, la veritat.

Però com tot a arribat l’hora de marxar, no tot es per sempre, encara que moltes vegades ho vulguis.

El Diumenge 8 de febrer, a les 10:00 del matí, agafàvem la barca que ens tenia que portar de nou a la Camboia peninsular, on després de més de dos mesos, ens separàvem definitivament dels nostres dos companys francesos, el Cyrille i la Chacha. Ells van cap a Kampot (encara els hi queden una mica més de dos mesos de viatge) i nosaltres tornem a Phnom Pehn per demà al matí marxar cap a Bangkok.

Amb això podríem donar pràcticament per acabat el nostre periple per Camboia, amb la sensació de que es un pais que ens pot donar molt però per el que desgraciadament no tenim més temps. Podríem quedar-nos aquí fins a marxar cap a casa i acabar de descobrir tot el que Camboia té per ensenyar-nos, i de fet  ho hem pensat més d’una vegada, però finalment ens hem decantat per acabar de veure el nord de la turística Tailàndia i així quant tornem cap aquí podrem centrar-nos només en Laos i  Camboia, que, almenys aquest últim, ens aporten i diverteixen molt més que Tailàndia.

I això es tot des del port de Kep esperant que passi el nostre autobús cap a Phnom Pehn. Ao khon Camboia.