Crònica 22: Tailàndia V – Chiang Mai i les muntanyes del nord

16 02 2009
08/09/10/11-02-2009

Del Sud de Camboia al nord de Tailàndia, l’últim gran èxode…

Després de acomiadar-nos de la Chacha i el Cyrille al port de Kep encara ens va tocar esperar-nos unes dues hores i mitja per que passes el nostre autobús que ens tenia que portar cap a Phnom Pehn, en l’inici de la nostra marató de tres dies per creuar tota Camboia i tota Tailàndia i retrobar-nos amb el German i la Monica a la ciutat de Chiang Mai, situada al extrem nord de Tailàndia.

El primer d’aquesta sèrie de transports era amb diferencia el més curt de tots, tot i que ja durava unes 6 hores, però sumat el mal estat de les carreteres camboianes, i el encara pitjor estat de l’autobús en que anàvem, formàvem un començament de lo més difícil de portar, i sobretot tenint en ment tot el que encara ens quedava per davant que encara ho feia més dur, si cap.

Van ser 6 hores de bots a la part de darrere del autobús que ens van deixar, ja de nit, al centre de Phnom Pehn, a un curt trajecte en Tuk-tuk fins al Lakeside, des d’on agafàvem el següent autobús el dia següent.

Almenys vam estar de sort i al primer hotel que vam entrar ens hi vam quedar, pagant només 3 dollars per l’habitació i sense les rates donant-nos la nit com en la primera vegada aquí a Phnom Pehn ara fa 10 dies.

I un cop instalทlats i després de sopar l’últim entrepà ja segur fins a Barcelona, una cervesa al bar de l’hotel, una visita llarga a internet per actualitzar la web i el més tard possible (com menys dormíssim avui, més ho faríem demà) a dormir que demà ens esperava un altre gran dia.

A les 5:00 del matí ens aixecàvem com bonament podíem i després de acabar de fer la motxilla ( a aquestes hores mai saps si t’has deixat res o no) ens dirigíem cap el punt on havíem quedat per que ens recollís la combi per portar-nos cap a la parada del autobús.

Un té ràpid i algú d’esmorzar i ara si, 9 hores per endavant cap a la següent parada, el pas fronteris de Poipet, on deixàvem ja Camboia per entrar de nou a Tailàndia, i on també, ens ficarien l’últim dels molts segells que portem estampats al passaport des de que vam sortir de casa.

El viatge, doncs com tots aquí a Camboia, ple de vots, algun que altre sobresurt, i avorrit, molt avorrit. Almenys s’han comportat i han deixat a banda els karaokes. Però amb tot, pesat, molt pesat.

I així arribàvem, ja una mica desesperats, de nou a la ciutat casino de Poipet. Aconseguir el segell de sortida de Camboia no a costa gaire temps, no podem dir el mateix, per això, del d’entrada de Tailàndia, on ens hem tingut que estar pràcticament dues hores fent cues per aconseguir-lo. Almenys a les dependencies d’immigració tenen aire acondicionat, no com a les de Camboia, que estan a ple sol enmig del carrer.

Sortíem (o entravem, depèn de com es miri) cap allà a les 16:00, això volia dir amb mitja hora per menjar alguna cosa abans que sortís el nostre següent autobús, aquest cop cap a Bangkok.

Una sopa de fideus pre-cuinada (i picant, molt picant) i un altre cop, en moviment. Aquest autobús, almenys, era algo més còmode i a més ens hem trobat amb una espanyola i una chilena amb qui hem estat canviant impressions durant una estona i han fet el viatge, si es que es pot dir així, una mica mes amè.

Arribàvem a Bangkok a les 20:30 de la nit, rebentats, es clar, i cap el hotel on vam estar la primera vegada a veure si hi havia lloc. Per sort per nosaltres així era i hem pogut deixar les motxilles d’una vegada en una habitació segures, 18 hores després d’haver-les agafat al hotel de Phnom Pehn, i anar a sopar algo sense els quinze kilos penjats de l’esquena que ja començaven a ser una carrega bastant perjudicial. De nou de xiringuitos pels carrers de Bangkok, Phat Thai, pollastre, rollito plimavela, i una altre Chang freda del Seven Eleven. Vamos, com si estiguéssim a casa nostre. Si es que realment Bangkok es fàcil, molt fàcil.

I com no,desprès de trucar a casa per dir que estàvem vius, prou ens a acostat arribar de nou al hotel, pujar les escales, i tal qual, a dormir. Ja només quedava un dia, bueno, un dia que eren dos, es clar.

Al matí, després de que l’Araceli tingués un avis del ventre per la nit, i que consideréssim que millor es quedés a l’hostal amb el lavabo a mà pel que pogués passar, el Pol marxava cap a l’estació de tren per comprar els bitllets per avui mateix cap a Chiang Mai. Toma ja!! Qui deia que això ja estava?? Per si fos, poc, teníem en ment agafar el tren de les 18:00 de la tarda, per això de tenir algo de temps per descansar i aquestes coses, però, com no podia ser d’una altre manera, la cosa no aniria així del tot. Resulta que el tren de les 18:00 només tenia vagons de 1a i 2a categoria, i no de tercera, la més baixa i incòmode (i barata) com nosaltres volíem, i només podíem agafar o el de les 22:00 del vespre, i arribàvem a Chiang Mai al migdia següent, o el de les 14:30 de la tarda, es a dir, ja mateix.

Doncs vinga a córrer, a acabar les motxilles, a agafar el, ja conegut per nosaltres, autobús 53, a xupar-nos el tràfic impossible del migdia de Bangkok, i ara, sense pensar-ho, 17 hores més de tren en un seient de fusta completament amorf. Com m’agrada viatjar!! Si ja dèiem que teníem que haver-nos decantat per unes vacances de 15 dies a Playa Bavaro amb tot inclòs o algo així.

I com a traca final, doncs com no podia ser d’una altre manera, ens a tocat el pitjor lloc del tren amb diferencia. Per començar ja ens ha tocat un dels seients de paret, que vol dir que són uns 20 cm més petits que els ja petits seients normals. I a més a més, el de les piques i els lavabos al costat, o el que es el mateix, on tota la gent que no té ni seient ni son es ficar a parlar, veure i fumar durant tot, absolutament tot el trajecte.

Els detalls d’ell els saltaré, nomes dir, que finalment, quant hem aconseguit dormir-nos, cap allà a les 3:00 del matí, era tant el cansament acumulat que ens hem despertat ja a Chiang Mai amb el soroll dels homes i dones de la neteja que rentaven ja el tren buit de passatgers.

Però era igual, amb l’esquena trencada, mors de son i tot això, però ja estàvem a Chiang Mai. Ara si, s’havien acabat els trens, autobusos, tuk-tuks, camionetes..a no, camionetes no, encara ens quedava una altre fins al hotel on ens esperaven la Mònica i el German, però aquesta si, per lo que més vulgueu, que fos l’ultima. Si no, aquí hem quedo.

                                                ————-

11-02-2009

Chiang Mai, vist i no vist…anem cap a les muntanyes…

A les 05:30 del matí no hi ha pràcticament ningú pels carrers, ni per la l’estació ni per enlloc. Era d’imaginar que no ens trobaríem a ningú mirant de ficar-nos en algun hotel ni vendre’ns cap pack turístic, ni res per l’estil, així que arribar a aquelles hores també tenia el seu costat positiu.

De fet, en la camioneta que hem agafat per anar cap al centre de la ciutat només estàvem nosaltres i un home gran, d’uns 75 anys, que també havia vingut amb el mateix tren que nosaltres des de Bangkok i amb el que ràpidament hem començat a parlar. Resulta, mira per on, que aquell senyor era guia de trekkings per les muntanyes del nord de Tailàndia i que treballava per lliure, però sense atabalar gaire, li hem dit que no estàvem interessats i a deixat d’insistir. Però clar, el tema es que si que estàvem interessats, de fet, des del principi la idea de venir al nord de Tailàndia era per fer un trekking per les seves muntanyes però amb els diners que ens quedàvem havíem desistit ja de intentar-ho. Però va, preguntem-li quant val. I quina va ser la nostra sorpresa quant vam escoltar que un de tres dies i dos nits ens podia sortir per uns 1500 baths per persona. La veritat es que no estava malament, no. I amés sense grans grups ni res. Era per pensar-s’ho. Ja els hi comentarem al German i la Mònica a veure que diuen i si això més tard truquem a l’home per saber més.

La camioneta ens va deixar a l’hotel on havien dormit aquella nit el German i la Mònica i després de retrobar-nos i explicar-nos com ens havia anat als uns als altres aquests deu dies que hem estat separats, vam plantejar lo del trekking. El preu estava molt bé, en euros serien uns 30 per persona i clar, menjar i tota la pesca inclòs. I d’altra banda, aquí a Chiang Mai nosaltres no pintem gaire, en tot cas podíem marxar cap a algun dels pobles dels voltants, més al nord, però perdíem molt de temps un altre cop en transports i ja no estem com per desparramar hores i hores en autobusos així que podíem trucar al home aquell i que ens expliques més.

Ens vam canviar d’hotel i per un més barat i acollidor i després vam anar a trucar al home. Vindria d’aquí un parell d’hores al nostre hotel i ens explicaria millor en que consisteix i que es lo que busquem. Perfecte.

I va arribar l’hora i es van presentar ell,que es limitaria als transports i a la logística si finalment fèiem el Trekking, i un altre senyor, el mr.Tee, de 50 anys, i que seria el nostre guia per la selva juntament amb un altre noi més jove que faria d’ajudant.

La veritat es que poc vam trigar en dir que si, ja que de la manera que ens ho van pintar era just lo que volíem. El mr. Tee era de les muntanyes, era de la ètnia dels Lisu, i es coneixia les muntanyes com si fos casa seva, i a més a més no li agradàvem els grans grups ni les aglomeracions. Estaríem sols nosaltres quatre i ells dos, visitaríem poblats, cascades, creuaríem rius, ponts, i acabaríem tornant a l’inici del trekking fent un descens en ràfting pel riu primer i desprès en una canoa tradicional de bambú. Vamos, perfecte. Divertit, interessant, tranquil. Just el que buscàvem.

Vam acordar l’hora de recollida i el que necessitàvem i ens vam acomiadar fins el dia següent a les 8:30 del matí, hora en que començaria la nostra aventura a les muntanyes del nord de Tailàndia.

Amb la perspectiva que teníem pel dia següent ja poc més de profit faríem aquell dia. I a més, Chiang Mai, com que vamos, es un Bangkok però més al nord, tot ple de turistes, agencies de viatge, bars i musica i poc més que oferir-nos. A si, també té temples, però hem decidit no visitar-ne cap ni un més. Ja està bé de temples en aquest viatge.

Doncs a donar alguna volta, a menjar en algun mercat, uns billars al hotel (patètics es lo que som jugant al billar) i a que passi ràpid el dia. La cosa pinta molt be pels pròxims tres dies i no volem esperar més. A dormir i se acabó.

                                                  ————

12-02-2009

Elefants, ponts, i a dalt de la muntanya, els Lahu…

A les 8:30 puntuals ens passava a recollir la camioneta amb el mr. Tee i el Nuun, dels que ja no ens separaríem en els pròxims tres dies, i ràpidament enfilàvem la carretera rumb al nord, a les muntanyes, el nostre destí. Paràvem per comprar quatre coses per menjar en un mercat local d’un petit poblet i ara ja si, directes cap a dalt. Paràvem uns 50 kilòmetres al nord de Chiang Mai, ja lluny de les carreteres i preparats per la primera activitat del dia, i també, tot s’ha de dir, la que menys ilทlusió ens feia, l’elefant. Es tractava de començar el trekking muntats a llom d’un elefant i que voleu que us digui, ja ho vam fer al Nepal, i va ser quant vam veure els rinoceronts enmig de la selva i això es difícil de superar, sobretot a les muntanyes del nord de Tailàndia, on els casadors han acabat pràcticament amb tota la vida salvatge que hi havia, i com que anar en elefant per anar en elefant, doncs molt gracia no fa. Però be, estava en el preu i s’havia de fer. Tampoc va ser molta estona i al cap d’una hora l’elefant ens deixava a la bora del riu i va tornar per on havia vingut. Però passava una cosa, nosaltres quatre estàvem en un costa del riu, i el mr. Tee al altre i els seus 20 metres d’ample ja els feia el riu, ja. Com collons creuaríem?? La resposta va sortir pràcticament d’entre les plantes. Un home gran, molt graciós i molt motivat ens va agafar per banda i ens va ficar dins d’una gàbia que penjava d’un cable que creuava el riu. Tot va ser molt, però que molt ràpid i pràcticament no ens vam poder fer a la idea del que ens esperava que l’home va agafar la gabia, va agafar impuls i ens va llençar per sobre el riu. Sense saber com estàvem creuant el riu a tota velocitat dins d’una gabia entre els troncs dels arbres que hi havien a banda i banda i amb l’impressió de xocar-nos contra qualsevol d’ells. Però finalment no va passar i vam arribar a l’altre banda, on ens estava esperant el mr.Tee amb un ganxo per agafar-nos i que no tornéssim enrere i ens quedéssim penjats enmig del riu. Això començava molt, però que molt bé. Després va venir el torn del German i la Mònica, que també van ficar la cara de “merda que xoquem” però lo mateix. Suposo que esta tot calculat però realment passes molt a prop dels troncs dels arbres i molt ràpid. Vamos, divertidíssim.

Ara tocava menjar algo abans de començar a caminar. Un arròs embolicat en fulla de plataner i papaya servirien per agafar forces per les 4 hores de caminada que teníem fins al poblat Lahu en el que faríem nit.

El camí començava cap amunt, per caminets fets pels elefants que fan servir per treballar els homes dels poblats veïns, i entre riuets i arbres de Teca de més de 30 metres d’alçada. Cada dos per tres anàvem parant per ensenyar-nos alguna planta o fruita comestible, o algunes plantes medicinals que ens trobàvem pel camí. Realment veies que l’home gaudia de valent a la muntanya, i que es coneixia el terreny la mar de bé. De fet ens va explicar que estava a la ciutat per poder pagar la carrera a les seves filles, però que d’aquí a pocs anys, quant acabessin la universitat, ell tornaria a les muntanyes, d’on va marxar ara fa 30 anys, per acabar el que li quedi de vida tranquil en el seu lloc. Al cap d’un parell d’hores de caminar vam fer una parada per refrescar-nos en una cascadeta que hi havia al costat del camí i des d’on ja es veia, a dalt de tot de la muntanya, el poblat Lahu al que anàvem. D’aquí ja tornava a pujar amb força el camí, però les constants parades que fèiem per ensenyar-nos plantes i demés feien que tampoc es fes molt pesat del tot i sense gairebé donar-nos conte, vam aparèixer enmig d’aquell poblat de cabanes fetes amb bambú i palma i ens vam dirigir cap a la cabana a la que passaríem la nit.

El Lahu, són un grup que provenen del Tibet i que estan repartits entre el nord de Tailàndia, Burma i el sur de la China i que el formen un total de 73000 individus més o menys. La seva economia es centra bàsicament en l’arròs, el blat i l’opi, tot i que cada cop més, com ens van explicar més tard, els joves passen més de tot això i es decanten per marxar cap a les ciutats i provar sort en qualsevol cosa que aporti diners en abundància i són molts pocs els que segueixen les tradicions ancestrals del poble en el qual van néixer i del qual han de fer perdurar. De fet, si tot segueix així, en poques generacions potser ja no quedin Lahu a les muntanyes, almenys a les menys apartades com aquesta en la que estem. Es realment trist però aquest és un fenomen que no tant sols passa aquí, sinó a tot el món. Inclús a casa nostre, i que no és més que un altre dels fruits del capitalisme que tant estimen alguns i que tant malt fa a molts altres.

Després d’instalทlar-nos i de donar una volta pel poble (potser i hauria una trentena de cabanes) Vam tornar amb el mr.Tee per xarrar una estona i ales 18:00 de la tarda, a sopar. Es normal que es sopi tant aviat ja que llum no hi ha i menjar a les fosques i després recollir tot doncs com que és una mica difícil així que ens teníem que acostumar a aquets horari pels pròxims dies, dinar a les 11:00 i sopar a les 18:00. La veritat és que cap problema ja que gana ja en tenim i amb lo cansats que estàvem poca estona més duraríem desperts. Així que a sopar. I quin sopar. Una olla sencera de sopa de patates i arròs amb verdures i bolets, tot el que volguéssim. Vamos, que vam menjar tot el que no aviem menjat en molt de temps. I després doncs a encendre un foc, i la sobretaula, el que no ens imaginàvem era que tindríem una de les experiències més maques i impressionants de tot el viatge en aquella sobretaula.

L’Opi el fan servir aquestes gents des de fa milers d’anys i tot i la persecució del govern Tailàndes per acabar amb el tràfic de la amapola, no han pogut impedir que la gent dels poblats segueixi consumint-lo com han fet els seus pares, avis, besavis i demés generacions des de temps immemorables. Doncs bé, parlant del tema el Mr.Tee ens va dir que si o volíem provar alguna dona del poblat potser ens podria preparar alguna pipa per fer-ho com es tenia que fer, com ho feien ells, com ho han fet sempre. I clar, una oferta així no es pot rebutjar. Però el que no ens pensàvem era tota la màgia que comporta aquet moment. Van aparèixer dos dones amb una de les típiques bosses que portem els Lahu creuades als hombros i ens van dir que les seguíssim al interior de la cabana. Allà van encendre una terrina amb oli i una metxa i van disposar al voltant dos estores amb dos coixins: una per que ens estiréssim de costat un de nosaltres i l’altre per que s’estirés una d’elles també de costat, de tal forma que quedéssim cara a cara amb la espelma al mig. Tot en el més absolut silenci, només amb la llum de l’espelma. Allà la dona prepara tot i quant està apunt et passa un costat de la pipa, per on tu fumes mentre ella va acostant o separant l’opi de la flama de l’espelma i et va dient quant tens que parar i quant no. Aquets moment té una màgia increïble, sobretot pel context en que ho fas, amb la gent amb qui ho fas, on ho fas. Realment impressionant. Se’t fica la pell de gallina. Els efectes del opi, queden totalment en un segon pla, i encara que no fumis pots percebre la pau i la tranquilทlitat que hi ha en l’ambient. Meravellós.

I després d’aquesta experiència, era ja moment d’ asseure’s a reflexionar, a gaudir del moment que acabàvem de passar i que possiblement era un dels més intensos del viatge i a dormir donant gracies per viatjar i conèixer aquestes coses. Ja us dic, els efectes del opi son totalment secundaris en aquesta historia, de fet, amb una pipa que vam fer pràcticament ni els notes, és tot el conjunt el que et deixar meravellat, la senzillesa, la pau. Un gran dia.

                                            —————-

13-02-2009

Jungle Food, cascades, i més muntanyes per nosaltres sols…
A les 7:00 del matí començava oficialment el nostres segon dia a les muntanyes, tot i que els galls del poblat haguessin intentat que fos a les 4:00 del matí quant van començar a cantar tots de cop com si s’acabés el món. 

Esmorzàvem unes torrades amb mantega, ou durs, i fruita, amb el seu corresponent té i a les 9:00 del matí ens tornàvem a ficar en marxa. Avui ens tocava el dia més llarg, amb unes 6:00 hores de caminada fins a unes cascades on passaríem la nit. Però igual que ahir, amb les constants explicacions del mr.Tee i el no parar de provar fruitetes, arrels, flors i coses així, juntament amb explicacions de la historia d’aquestes muntanyes i aquestes gents, les hores anàvem passant de lo més amenes possible.

I s’apropava l’hora de dinar. I es clar, estan enmig de la selva, obrint-nos pas a vegades a cop de matxet, doncs alguna cosa teníem que buscar per menjar. Primer van tallar un immens tros de bambú, que faríem servir més tard per construir gots i la tetera pel te de després de dinar i després, quant vam travessar un tros de selva que estava format per moltíssim plataners silvestres, vam aprofitar els que estàvem més secs (almenys a simple vista) per tallar-los i agafar la immensa flor que tenen al mig, i que després de ficar-la directament al foc, resultaria estar boníssima, com una carxofa gegant però amb una mica de gust a plàtan. Més i més sorpreses sense parar. Vam dinar al costat d’un riuet, aprofitant les restes d’una fogata i cobrint el terra amb fulles fe plataner per poder ficar directament el menjar a a sobre. Es boníssim perquè vam menjar de tot, i vam crear zero residus. Quant vam acabar, vam tirar les fulles de plataner al riu i en un momentet allà no havia passat res. Boníssim.

Al cap d’una estoneta més de caminar vam arribar a una altre poblat, aquets cop hi vivien en ell meitat Karen, meitat xinesos exiliats de les muntanyes del sud. Aquí vam parar poca estoneta ja que teníem algo de pressa perquè volíem arribar a les cascades abans que fes massa fred per banyar-nos.

Cap a les 15:00 de la tarda arribàvem, deixàvem les motxilles a la cabana que hi ha just al costat d’elles i on passaríem la nit, i ens ficàvem de cap a l’aigua a treure’ns una mica de la merda que portàvem al damunt i sobretot a relaxar els músculs amb l’aigua congelada que queia d’elles. Fins i tot ens van deixar una mica de sabó i vam poder fer algo de net, però a la que el sol marxava, era moment de abrigar-se, i preparar-se per sopar.

Més sopa, boníssima també i més arròs, aquest cop acompanyats amb la flor de plataner que havíem recollit al matí. Un altre cop fins a rebentar i de nou a fer el ressopó amb el mr.Tee i la família que vivia allà. Allà estàvem els dos senyors que vivien allà i sis dels seus nets, però teníen deu fills i els sis nets només eren d’un d’ells. Imagineu-vos quines famílies, per alimentar-les. El que passa, ens van dir, es que clar, després de fumar i fumar opi, doncs passa el que passa, i mètodes anticonceptius no tenen, i l’únic que poden fer es tenir fills com conills.

Després ens van tornar a oferir opi, aquest cop la senyora de la casa, que potser tindria 70 anys, i va ser, si cap, més especial encara, amb aquella senyora que podia ser l’avia de qualsevol de nosaltres, escoltant el soroll de la cascada al costat. Impressionant.

Realment l’havíem encertat fent el trekking aquell pel nord de Tailàndia. Per tot, estàvem gaudint cada moment, i quant et queden 10 dies per tornar a casa, tenir la sensació de que no estàs perdent el temps, s’agraeix moltíssim.

                                                  ————–

14-02-2009

I una mica d’adrenalina per acabar això…

Després d’una nit fenomenal escoltant el soroll de les cascades al costat nostre (i contra tot pronòstic amb molt poques sortides a pixar) ens vam tornar a ficar de peu cap allà a les 7:00 del matí per afrontar el que seria el nostre últim dia amb el mr. Tee a les seves muntanyes.

Un complet esmorzar, recollir tot, i en marxa, aquets cop ja en sentit descendent, vall a baix seguint el riu. Van ser unes dues hores de creuar i descreuar el riu, alguns cops per dins d’ell, saltant de pedra en pedra, altres cops per damunt d’arbres caiguts que feien de ponts naturals i altres per improvisats ponts fets del polivalent bambú, per acabar sortint de la petita vall on ens trobàvem i arribar a una de més gran travessada pel gran riu que teníem que baixar amb el ràfting.

La nostra embarcació ens estava esperant a la bora del riu, un riu que, a simple vista, començava ja sense treva, amb una petita cascada només entrar a l’aigua, i que, juntament amb les poques instruccions que ens va donar el noi que ens faria de capità, va fer que, si més no, fos un començament una mica incert.

I sense pensar-ho cap a dins de l’aigua. Una mica d’adrenalina després d’aquests dies de tranquilทlitat ja anava be però realment el que es veia des de fora no era per tant, ja que, tot i que si que les aigües baixaven amb molta força i els salts eren constants, el fet de trobar-nos en l’estació seca feien que el cabal del riu fos molt limitat i que massa sovint ens anéssim embarrancant amb les pedres que sobresortien, i tinguéssim que anar empentant la barca per sortir del pas. Amb tot si que va haver-hi moments molt divertits, com quant el guia ens va dir, en broma, que ara tocava nedar riu avall i sense pensar-ho ens van tirar tots quatre a l’aigua. Clar, després la feina va ser tornar a pujar a la barca amb la corrent que hi havia, o quant, en un dels ràpids, vam perdre el guia, que va caure, i nosaltres no ens vam ni assabentar amb l’emoció del moment, o quant, com en la majoria de vegades, degut a la nostra perícia amb el rem, agafàvem els ràpids més difícils d’esquenes i acabàvem tots pel terra de la barca rodolant. Es a dir, que avorrit, avorrit no va ser, tot i la falta d’aigua.

Riu a baix ens estava esperant el Mr.Tee, amb el nostre dinar, Pad Thai tocava, i en un tancar i obrir d’ulls, ja estàvem de nou al riu, ni digestió ni hòsties, esperant que arribes el torn de la balsa de bambú. I en un altre de les bromes de mr.Tee, de les que cada cop aprenia més que no ens podia fer, va dir que agaféssim nosaltres sols la balsa i que ja ens trobaríem a baix. Doncs vale, corrents vam ficar la balsa al riu, vam agafar el bambús que teníem que fer servir com a rems i cap a baix. Òbviament quant el mr.Tee va veure que li havíem fet cas i que ja estàvem riu a baix, va fer córrer al Nuun, el noi que feia d’ajudant per que almenys vingués amb nosaltres per que no acabéssim al mar. Era per veure’ns, els quatre de peu en la balsa de bambú, avançant a altres grups que anaven tots assegudets amb dos guies per balsa, i nosaltres fent el pirata per aquell riu enmig de les muntanyes del nord de Tailàndia. Divertidíssim. I no us creieu que ho fèiem malament, eh, que vam arribar amb la balsa sencera sense cap contratemps, com si ho haguéssim fet tota la vida.

I amb això ja havíem arribat al final del trekking. Ara només quedava desfer els 50 km que ens separaven de Chiang Mai en camioneta i res més. Vam agrair enormement al Mr.Tee tot el que ens havia ensenyat i tot el que ens havíem divertit amb ell i vam quedar que si quant tornem per aquí, encara no està vivint a les muntanyes de nou, ens aniríem a fer un altre trekking amb ell, però aquets cop de molts més dies, i molt més lluny. Segur.

Un cop ja a Chiang Mai, rebentats com estàvem, per poca cosa servíem. Amb prou feines el German i el Pol van poder acostar-se a l’estació per reservar els bitllets per demà tornar a Bangkok i després van passar-nos la resta del dia a la terrasseta del hotel, a sopar, i ala, a dormir.

                                               ————–

15-02-2009

I l’últim gran trajecte…

La nostra curta, però intensa, visita al nord de Tailàndia ja arribava a la seva fi, i teníem que aprofitar el dia per fer quatre coses pendents que necessitàvem. El German i la Mònica s’encarregarien d’actualitzar la web mentre que el Pol i l’Araceli tenien que mirar un possible negoci amb la seda al Galera Market.

Ben d’hora ens ficàvem en moviment i un cop tot enllestit esperàvem que arribés l’hora de marxar a la tranquilทla terrasseta del hotel, agafant aire per les 17 hores que ens quedaven per davant en un seient de fusta del tren camí de Bangkok, i per si fos poc, un cop arribéssim allà, ens esperava encara un autobús cap a Kanchanaburi, tot i que només de dues hores. Però gent, això s’acaba, i s’ha d’aprofitar, ja tindrem temps per descansar, o no, però es igual.

Que el ritmo no pare, almenys, fins l’Ordal…

 

 

Advertisements

Accions

Information

2 responses

16 02 2009
Antonio

Fantastico este trekking,
yo quiero apuntarme al proximo.
nos vemos el dia 24, tenemos ya muchas ganas de veros.
muchos besos.

17 02 2009
carles

hola nois. Be, ja vec que malament, malament no ho esteu pasant ehhh. Aixo si, Pol, el casc del rafting, be, com que no ehhhhh. No es del teu model. Bueno nois, Ja estem esperant que arribi el dia 24, encara que estic segur que vosaltres esteriau uns quands dies mes per alla. Aixo si, aquets viatge no m’el puc perdre. Ja pasareu apunts ehh. Bueno, La butifarra i las secas ja s’estan escalfant. Una abraÇada i que tingeu molt bon viatge. adeuuuuuuu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: