Crònica 23: Tailàndia VI – Kanchanaburi i el Pont sobre el riu Kwai

15/16-02-2009

Ultima parada, Kanchanaburi…

El fet de que aquest fos l’últim gran moviment que fèiem no va servir per gaire i les 16 hores de tren fins a Bangkok es van fer igual de pesades que el primer dia. Realment a aquestes alçades ja comencen a cansar en excés i quant vam arribar a Bangkok, cap allà a les 6:00 del matí, estàvem, per dir-ho d’alguna manera, com unes colilles mal apagades.

I aquí no acabava tot, no, ja que per exprimir al màxim el nostre últims dies de viatge, volíem anar a visitar Kanchanaburi i el seu pont sobre el riu Kwai, així que, un cop a Bangkok, no ens va tocar altre cosa que dirigir-nos cap a l’estació d’autobusos, pujar-nos en un d’ells i tornar a esperar, aquets cop, per això, dues hores, fins poder ficar punt i final a aquesta nova marató per terres tailandeses.

Al menys al arribar a va ser tot bastant senzill i només baixar-nos de l’autobús vam trobar una Guest House molt bé de preu, just a la bora del riu Kwai i pel que ens va semblar tranquil·la i sense pensar-ho ni un moment cap allà que ens vam ficar.

Òbviament avui ja havíem fet el dia, i amés, els jardinets del hotel i els nostres balconets al damunt del riu Kwai convidaven a passar-nos la resta de la tarda allà, sense fer absolutament res, carregant les piles i començant ja a fer-nos a la idea que això s’acaba. Per la nit, un petit homenatge per sopar, amb uns plats de pasta (feia molt de temps que no menjàvem pasta) i una fondue de carn i peix que tot i se bastant laboriosa, el resultat final era boníssim i ara si, per fi, a dormir. Demà serà un altre dia.

———-

17-02-2009

El Parc Natural d’Erawan i les seves cascades…

Com no, per no perdre la costum, a les 6:30 del matí sonava el despertador per donar inici a un nou dia. Avui tocava de nou muntanya, més concretament el Parc Nacional d’Erawan i les seves refrescants cascades per mirar de suportar l’insuportable calor que fa aquí a Kanchanaburi.

El primer autobús sortia a les 8:00 del matí així que tocava esmorzar corrents i anar cap a l’estació d’autobusos, a uns 3 km d’on som, i esperar no fer tard ja que sinó tindríem que esperar una hora més a que sortís el següent i tenint en compte que l’últim bus de tornada es a les 16:00 de la tarda se’ns faria tot massa estressant i no tenim gens ganes de que passi això.

Per sort, arribàvem puntuals i ens pujàvem al vell autobús que ens tenia que deixar, en unes dues hores, a l’entrada del Parc Natural.

Pagàvem els 100 baths que val l’entrada al Parc i ara si, a caminar. Les Cascades d’Erawan es un tram de riu que va pujant muntanya amunt i on es troben set terrasses naturals amb les seves corresponents cascades i piscines per anar-te banyant en cada una d’elles. La selva on estan situades i el immensos peixos que hi ha per tot el riu i que et van mossegant els peus i els braços li donen un toc exòtic immillorable, però en canvi, la gran quantitat de gent que s’arriba a ajuntar a les primeres piscines fan que devaluï una miqueta l’excursió. Sobretot, quants ens hem trobat a la primera de les piscines que estaven gravant una pel·lícula o algo semblant de pirates i tenien un sidral muntat amb tot ple de cables, llums, camerinos i demés que  tenies que anar saltant per poder arribar a veure algo del riu.

Per sort, la peli s’ha quedat a la primera piscina i a mesura que anaves pujant cada cop trobaves menys gent, fins a punt de que a la ultima cascada, d’altra banda la més espectacular, no hi havia absolutament ningú, bueno, ningú ningú tampoc. Estàvem nosaltres, moltes però que moltes abelles (com la que se li ha ficat a dins del pantaló a la Monica i la cosit a picades) i monos que ens anaven observant en la distancia i als que no podies perdre de vista ni un moment per la teva seguretat.

Al final, ja cansats d’aigua, i també s’ha de dir, sobretot cansats d’abelles, hem decidit agafar l’autobús de les 14:00 enlloc del de les 16:00 i arribar a l’hotel amb temps d’apalancar-nos als nostres balconets i veure la posta de sol sobre el riu Kwai amb una cervesa ben freda a la mà i poca cosa més. Realment ara ja toca descansar….

————

18-02-2009

La mala sort segueix amb la Monica i una breu visita amb la historia…

Si pel matí va ser a la única que li van arribar a picar les moltes abelles que havien a Erawan, per la nit, la mala sort es va torna a fixar amb la Monica fins el punt de que va tenir que passar la nit ingressada en un hospital de Kanchanaburi per unes fortes punxades al abdomen que li van venir de cop mentre estàvem passant la tarda a la bora del riu Kwai. Realment ja es mala sort que en tot el viatge no haguem tingut cap incident d’aquets tipus destacable i ara a dies escassos de tornar tinguem que visitar l’hospital però be, finalment la cosa es va quedar en un mal rato i ja està i cap el migdia ja va poder tornar a temps al hostal per agafar el autobús que ens portés a Bangkok. L’últim autobús, més ben dit.

Mentre ella i el German estaven a l’hospital, l’Araceli i el Pol van aprofitar per visitar l’obligat pont sobre el riu Kwai, famós per la pel·lícula del mateix nom però bastant més que això. Va ser una peça clau de l’estratègia japonesa al sud-est asiàtic durant la segona guerra mundial per connectar la India amb les seves posicions i poder conquistar aquest últim país. Finalment, per sort, això no va ser possible ja que els aliats van destruir el pont en diverses ocasions i van fer que els japonesos desistissin en l’intent. En la seva construcció van morir milers de soldats aliats i si els ingeniers japonesos van calcular que es trigaria en construir uns 5 anys, els presoners de guerra aliats van se obligats a acabar-lo en només 16 mesos, amb la factura de vides que això va comportar. Una visita una mica friki, es veritat, però interessant, molt interessant. Llàstima que al final, amb tota la moguda de lo de la Monica, no vam poder visitar ni els museus que hi ha er la ciutat ni res més, però almenys vam poder creuar el pont xiulant la famosa melodia de la pel·lícula, que era el que volíem.

I quant finalment van arribar els dos, amb la Monica ja en millors condicions i una mica sedad, tot s’ha de dir, doncs a menjar alguna cosa, a esperar la mini van, i cap a Bangkok, o el que es més o menys el mateix, ja cap a casa.

Si, això s’acaba. Es cert que no ens podem queixar, de fet no ho fem, seria molt pedante fer-ho, però que voleu que us diguem. Aquest dia semblava molt, però que molt llunyà. Però es clar, tot s’acaba. Una ultima crònica més, aquesta ja des de Bangkok, o potser des d’Alemanya, i se acabo, però tranquils, hi haurà més…segur que hi haurà més…