Crònica 24: Tailàndia VII – Barcelona, Bangkok…això era, i això hem fet…

23 02 2009

 

“Al volver de un viaje uno tiene la secreta esperanza de que algún milagro puedo haber hecho que todo sea distinto, pero basta con salir a la calle un rato para que la esperanza se rompa, sin anestesia. Como tantas otras veces empecé a preguntarme qué carajo estabamos haciendo aquí, qué esperábamos… ¿Por qué no nos ibamos de una vez por todas? También como otras veces, no encontré la respuesta. Y nos seguimos quedando”.

Federico Luppi (Lugares comunes)

I tot té un final…

Sabem de sobres que res es per sempre, que tot el que comença, acaba, ho sabem ara, i ho sabíem fa sis mesos, o un any, quant estàvem a casa, a Barcelona, preparant i començant a escriure les pagines d’aquets viatge. Partint d’això, la tornada a casa no es res més que un canvi de les costums que hem anat adquirint durant aquests mesos, es l’inevitable després de qualsevol viatge, llarg, curt, qualsevol moviment, sempre s’acaba tornant a casa.

D’aquí uns dies, alguns més, alguns menys, tot tornarà a ser com abans, buscar feines on esclavitzar-te i perdre el més valuós que un te, el temps, menjar be,fins i tot potser d’aquí res ja ni ens enrecordarem del arroç que dia si, dia també devoràvem allà on fos, de fet, tornarem a menjar les botifarres paelles i entrepans com si aquí no hagués passat res, com si fos el més normal del mon menjar-les. Tornarem a veure els partits del nostre barça (qui sap, potser tornarà a perdre i tot) mentre bevem cervesa amb els amics a qualsevol bar, alguns tornarem a obrir els llibres per estudiar alguna carrera o el que sigui i pensar que així aprenem algo de la vida que ens pot ser de profit. Tornarem a veure la tele, series a les que ens tornarem a enganxar i de les que creurem que no podem viure sense elles. Mirarem pel·lícules, escoltarem musica i parlarem allà on anem en català, o com a molt, en castellà. A simple vista tot, absolutament tot,serà com abans. Però com he dit, a simple vista.

I serà a simple vista per una senzilla raó: per tot el que ja hem viscut. I això es el que sempre ens quedarà. Està clar que es del tot impossible mirar de desglossar aquests quatre mesos i mig en paraules, de fet ni ho intentaré, el que a passat es una cosa que tindrem a dins ja per la resta de les nostres vides i possiblement quant allà ens pregunteu que ¿que tal? direm que be. I perquè només podem dir que be? Doncs perquè només podrem respondre de tota i cada una de les coses tangibles que hem vist i viscut durant aquest viatge. Direm be perquè..

Hem seguit el Danubi creuant muntanyes, fronteres, estepes, i llacunes. Hem vist sortir el sol sobre Belgrad o Budapest, i hem begut cerveses abrigats fins les orelles en una plaça a Liubliana. Hem escoltat els cants a l’oració sota les incomptables mesquites Turques per tornar a veure sortir el sol, aquest cop sobre el Bòsfor. Hem travessat les fredes terres de l’Anatolia per retrobar-nos amb el càlid Mediterrani i fer una ullada a part de la nostre historia en les impressionants ruïnes d’Efesso o a les no menys espectaculars de Hierapolis, mig engolides per les seves piscines de sal solidificada. Hem Vist els capricis de la terra en els pinacles de la Capadoccia o en les flames de La Quimera i també hem patit els capricis dels humans en grisos edificis d’Ankara. I clar, hem plorat. Però després de les llàgrimes sempre tot tornar a començar i que millor que fer-ho en l’impressionant i meravellós Katmandú, on hem deixat una petita part de nosaltres per sempre més. Després han vingut les postes de sol sobre algunes de les muntanyes més altes de l’Himàlaia o sobre la selva de Chitwan, que per si fos poc ens va obsequiar amb una de les imatges més satisfactòries de les nostres vides, la d’animals en llibertat. Una llibertat que potser s’assimilava molt a la nostra llibertat durant aquets mesos. De fet, que hi ha més viatger que un animal en llibertat. Res. I si de postes de sol es tractés, quina més colpidora que sobre els crematoris de Varanasi, però el sol sempre tornar a sortir, i així ho hem vist enmig del desert del Rajastán Indi. Hem menjat raïms (i marisc) davant del Golf de Bengala quatre hores i mitja abans que vosaltres, i hem travessat canals i matat mosquits en els Backwaters de Kerala. Hem comprat peix als pesadors acabats d’arribar de la mar i ens l’hem menjat davant del Mar d’Aràbia al romàntic Fort Kochi. I hem tornat a volar. Aquest cop per canvia de la brutícia (i diversió) de la India a la impol·luta (i avorrida) Singapur. Hem creuat de punta a punta la Malàisia peninsular per arribar a les aigües transparents del occidentalitzat sud de Tailàndia. Hem buscat sense sort alguna resta dels mars del sud que portàvem dins, però hem matat el temps en la paradisíaca i sobresaturada illa de Ko Lipe, on almenys vam gaudir de la companyia de vells i nous amics, i vam treure un color a les nostres pells que alguns o sabíem ni que existia. I finalment (per primera vegada) vam arribar a Bangkok, i mira per on que vam tornar a plorar, però igual que a la primera ocasió, la posta de sol sobre l’immens Angkor Wat o sobre les muntanyes de Luang Nam Tha va ajudar que les llàgrimes es sequessin per poder aprofundir més sobre les misèries del ser humà als camps de la mort de Phnom Pehn i gaudir després de la dosis de paradís perdut que buscàvem a Ko XXX. I vam tornar a desfer camins. Uns des de Camboia, altres des de Laos, per retrobar-nos de nou al nord de Tailàndia, per descobrir tots junts els misteris de les seves muntanyes i tenir algunes de les experiències mes enriquidores de les nostres vides. I estirats en una cabana de Bambú sota les estrelles i amb l’únic soroll de l’aigua caient per una cascada vam descobrir els secrets de l’opi i de les poblacions mil·lenàries que habiten aquestes terres. I va arribar l’hora de tornar a moure’ns, ja veient l’espai reservat pel final en la nostra agenda, amb un últim capítol escrit al costat del riu Kwai, amb un conegut pont com a mestre de cerimònia. I hem tornat, i aquí estem. I com a anat tot? Doncs el que dèiem, be.

No podem dir res més perquè sobre l’únic que podem respondre es sobre tot el que hi escrit en aquestes líneas posteriors. O el que es el mateix, una part molt, però que molt petita del que realment a significat aquets viatge, que d’altre banda, es una part, també molt molt petita del gran viatge que representa, ara ja sense tornada enrere, les nostre vides. Encara des de lluny de casa ja vas fent nous plans, nous destins, noves terres per conèixer que et cremen per dins, que vols desxifrar, i que ho faràs, tard o d’hora, ho faràs, en això consisteix el viatjar en no parar, en moure’t, i un cop comences, ja no hi ha res a fer.

Les Quatre Motxilles


Advertisements

Accions

Information

4 responses

23 02 2009
antonio

Fantastico, realmente una despedida conmovedora, un buen final para todo un viaje en mayusculas.

felicidades

besos

26 02 2009
Carles

Be. Ja sabeu que tots nosaltres trobaren a faltar molt las vostres croniques tan fantasticas que he anat fent i sobretot gracias per aquet final, que ens a portat un altre cop a viatjar una miqueta. Adeuuuuuuuuuuu i fins la propera.

27 02 2009
Vicky

Des del Jovi ens alegrem molt que tot hagi anat molt bé i tenir a la nostra Mònica entre nosaltres. Per cert, la Mònica ha tornat prima, morena i molt guapa.

Una abraçada

7 02 2010

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: