Crònica 24: Tailàndia VII – Barcelona, Bangkok…això era, i això hem fet…

 

“Al volver de un viaje uno tiene la secreta esperanza de que algún milagro puedo haber hecho que todo sea distinto, pero basta con salir a la calle un rato para que la esperanza se rompa, sin anestesia. Como tantas otras veces empecé a preguntarme qué carajo estabamos haciendo aquí, qué esperábamos… ¿Por qué no nos ibamos de una vez por todas? También como otras veces, no encontré la respuesta. Y nos seguimos quedando”.

Federico Luppi (Lugares comunes)

I tot té un final…

Sabem de sobres que res es per sempre, que tot el que comença, acaba, ho sabem ara, i ho sabíem fa sis mesos, o un any, quant estàvem a casa, a Barcelona, preparant i començant a escriure les pagines d’aquets viatge. Partint d’això, la tornada a casa no es res més que un canvi de les costums que hem anat adquirint durant aquests mesos, es l’inevitable després de qualsevol viatge, llarg, curt, qualsevol moviment, sempre s’acaba tornant a casa.

D’aquí uns dies, alguns més, alguns menys, tot tornarà a ser com abans, buscar feines on esclavitzar-te i perdre el més valuós que un te, el temps, menjar be,fins i tot potser d’aquí res ja ni ens enrecordarem del arroç que dia si, dia també devoràvem allà on fos, de fet, tornarem a menjar les botifarres paelles i entrepans com si aquí no hagués passat res, com si fos el més normal del mon menjar-les. Tornarem a veure els partits del nostre barça (qui sap, potser tornarà a perdre i tot) mentre bevem cervesa amb els amics a qualsevol bar, alguns tornarem a obrir els llibres per estudiar alguna carrera o el que sigui i pensar que així aprenem algo de la vida que ens pot ser de profit. Tornarem a veure la tele, series a les que ens tornarem a enganxar i de les que creurem que no podem viure sense elles. Mirarem pel·lícules, escoltarem musica i parlarem allà on anem en català, o com a molt, en castellà. A simple vista tot, absolutament tot,serà com abans. Però com he dit, a simple vista.

I serà a simple vista per una senzilla raó: per tot el que ja hem viscut. I això es el que sempre ens quedarà. Està clar que es del tot impossible mirar de desglossar aquests quatre mesos i mig en paraules, de fet ni ho intentaré, el que a passat es una cosa que tindrem a dins ja per la resta de les nostres vides i possiblement quant allà ens pregunteu que ¿que tal? direm que be. I perquè només podem dir que be? Doncs perquè només podrem respondre de tota i cada una de les coses tangibles que hem vist i viscut durant aquest viatge. Direm be perquè..

Hem seguit el Danubi creuant muntanyes, fronteres, estepes, i llacunes. Hem vist sortir el sol sobre Belgrad o Budapest, i hem begut cerveses abrigats fins les orelles en una plaça a Liubliana. Hem escoltat els cants a l’oració sota les incomptables mesquites Turques per tornar a veure sortir el sol, aquest cop sobre el Bòsfor. Hem travessat les fredes terres de l’Anatolia per retrobar-nos amb el càlid Mediterrani i fer una ullada a part de la nostre historia en les impressionants ruïnes d’Efesso o a les no menys espectaculars de Hierapolis, mig engolides per les seves piscines de sal solidificada. Hem Vist els capricis de la terra en els pinacles de la Capadoccia o en les flames de La Quimera i també hem patit els capricis dels humans en grisos edificis d’Ankara. I clar, hem plorat. Però després de les llàgrimes sempre tot tornar a començar i que millor que fer-ho en l’impressionant i meravellós Katmandú, on hem deixat una petita part de nosaltres per sempre més. Després han vingut les postes de sol sobre algunes de les muntanyes més altes de l’Himàlaia o sobre la selva de Chitwan, que per si fos poc ens va obsequiar amb una de les imatges més satisfactòries de les nostres vides, la d’animals en llibertat. Una llibertat que potser s’assimilava molt a la nostra llibertat durant aquets mesos. De fet, que hi ha més viatger que un animal en llibertat. Res. I si de postes de sol es tractés, quina més colpidora que sobre els crematoris de Varanasi, però el sol sempre tornar a sortir, i així ho hem vist enmig del desert del Rajastán Indi. Hem menjat raïms (i marisc) davant del Golf de Bengala quatre hores i mitja abans que vosaltres, i hem travessat canals i matat mosquits en els Backwaters de Kerala. Hem comprat peix als pesadors acabats d’arribar de la mar i ens l’hem menjat davant del Mar d’Aràbia al romàntic Fort Kochi. I hem tornat a volar. Aquest cop per canvia de la brutícia (i diversió) de la India a la impol·luta (i avorrida) Singapur. Hem creuat de punta a punta la Malàisia peninsular per arribar a les aigües transparents del occidentalitzat sud de Tailàndia. Hem buscat sense sort alguna resta dels mars del sud que portàvem dins, però hem matat el temps en la paradisíaca i sobresaturada illa de Ko Lipe, on almenys vam gaudir de la companyia de vells i nous amics, i vam treure un color a les nostres pells que alguns o sabíem ni que existia. I finalment (per primera vegada) vam arribar a Bangkok, i mira per on que vam tornar a plorar, però igual que a la primera ocasió, la posta de sol sobre l’immens Angkor Wat o sobre les muntanyes de Luang Nam Tha va ajudar que les llàgrimes es sequessin per poder aprofundir més sobre les misèries del ser humà als camps de la mort de Phnom Pehn i gaudir després de la dosis de paradís perdut que buscàvem a Ko XXX. I vam tornar a desfer camins. Uns des de Camboia, altres des de Laos, per retrobar-nos de nou al nord de Tailàndia, per descobrir tots junts els misteris de les seves muntanyes i tenir algunes de les experiències mes enriquidores de les nostres vides. I estirats en una cabana de Bambú sota les estrelles i amb l’únic soroll de l’aigua caient per una cascada vam descobrir els secrets de l’opi i de les poblacions mil·lenàries que habiten aquestes terres. I va arribar l’hora de tornar a moure’ns, ja veient l’espai reservat pel final en la nostra agenda, amb un últim capítol escrit al costat del riu Kwai, amb un conegut pont com a mestre de cerimònia. I hem tornat, i aquí estem. I com a anat tot? Doncs el que dèiem, be.

No podem dir res més perquè sobre l’únic que podem respondre es sobre tot el que hi escrit en aquestes líneas posteriors. O el que es el mateix, una part molt, però que molt petita del que realment a significat aquets viatge, que d’altre banda, es una part, també molt molt petita del gran viatge que representa, ara ja sense tornada enrere, les nostre vides. Encara des de lluny de casa ja vas fent nous plans, nous destins, noves terres per conèixer que et cremen per dins, que vols desxifrar, i que ho faràs, tard o d’hora, ho faràs, en això consisteix el viatjar en no parar, en moure’t, i un cop comences, ja no hi ha res a fer.

Crònica 23: Tailàndia VI – Kanchanaburi i el Pont sobre el riu Kwai

15/16-02-2009

Ultima parada, Kanchanaburi…

El fet de que aquest fos l’últim gran moviment que fèiem no va servir per gaire i les 16 hores de tren fins a Bangkok es van fer igual de pesades que el primer dia. Realment a aquestes alçades ja comencen a cansar en excés i quant vam arribar a Bangkok, cap allà a les 6:00 del matí, estàvem, per dir-ho d’alguna manera, com unes colilles mal apagades.

I aquí no acabava tot, no, ja que per exprimir al màxim el nostre últims dies de viatge, volíem anar a visitar Kanchanaburi i el seu pont sobre el riu Kwai, així que, un cop a Bangkok, no ens va tocar altre cosa que dirigir-nos cap a l’estació d’autobusos, pujar-nos en un d’ells i tornar a esperar, aquets cop, per això, dues hores, fins poder ficar punt i final a aquesta nova marató per terres tailandeses.

Al menys al arribar a va ser tot bastant senzill i només baixar-nos de l’autobús vam trobar una Guest House molt bé de preu, just a la bora del riu Kwai i pel que ens va semblar tranquil·la i sense pensar-ho ni un moment cap allà que ens vam ficar.

Òbviament avui ja havíem fet el dia, i amés, els jardinets del hotel i els nostres balconets al damunt del riu Kwai convidaven a passar-nos la resta de la tarda allà, sense fer absolutament res, carregant les piles i començant ja a fer-nos a la idea que això s’acaba. Per la nit, un petit homenatge per sopar, amb uns plats de pasta (feia molt de temps que no menjàvem pasta) i una fondue de carn i peix que tot i se bastant laboriosa, el resultat final era boníssim i ara si, per fi, a dormir. Demà serà un altre dia.

———-

17-02-2009

El Parc Natural d’Erawan i les seves cascades…

Com no, per no perdre la costum, a les 6:30 del matí sonava el despertador per donar inici a un nou dia. Avui tocava de nou muntanya, més concretament el Parc Nacional d’Erawan i les seves refrescants cascades per mirar de suportar l’insuportable calor que fa aquí a Kanchanaburi.

El primer autobús sortia a les 8:00 del matí així que tocava esmorzar corrents i anar cap a l’estació d’autobusos, a uns 3 km d’on som, i esperar no fer tard ja que sinó tindríem que esperar una hora més a que sortís el següent i tenint en compte que l’últim bus de tornada es a les 16:00 de la tarda se’ns faria tot massa estressant i no tenim gens ganes de que passi això.

Per sort, arribàvem puntuals i ens pujàvem al vell autobús que ens tenia que deixar, en unes dues hores, a l’entrada del Parc Natural.

Pagàvem els 100 baths que val l’entrada al Parc i ara si, a caminar. Les Cascades d’Erawan es un tram de riu que va pujant muntanya amunt i on es troben set terrasses naturals amb les seves corresponents cascades i piscines per anar-te banyant en cada una d’elles. La selva on estan situades i el immensos peixos que hi ha per tot el riu i que et van mossegant els peus i els braços li donen un toc exòtic immillorable, però en canvi, la gran quantitat de gent que s’arriba a ajuntar a les primeres piscines fan que devaluï una miqueta l’excursió. Sobretot, quants ens hem trobat a la primera de les piscines que estaven gravant una pel·lícula o algo semblant de pirates i tenien un sidral muntat amb tot ple de cables, llums, camerinos i demés que  tenies que anar saltant per poder arribar a veure algo del riu.

Per sort, la peli s’ha quedat a la primera piscina i a mesura que anaves pujant cada cop trobaves menys gent, fins a punt de que a la ultima cascada, d’altra banda la més espectacular, no hi havia absolutament ningú, bueno, ningú ningú tampoc. Estàvem nosaltres, moltes però que moltes abelles (com la que se li ha ficat a dins del pantaló a la Monica i la cosit a picades) i monos que ens anaven observant en la distancia i als que no podies perdre de vista ni un moment per la teva seguretat.

Al final, ja cansats d’aigua, i també s’ha de dir, sobretot cansats d’abelles, hem decidit agafar l’autobús de les 14:00 enlloc del de les 16:00 i arribar a l’hotel amb temps d’apalancar-nos als nostres balconets i veure la posta de sol sobre el riu Kwai amb una cervesa ben freda a la mà i poca cosa més. Realment ara ja toca descansar….

————

18-02-2009

La mala sort segueix amb la Monica i una breu visita amb la historia…

Si pel matí va ser a la única que li van arribar a picar les moltes abelles que havien a Erawan, per la nit, la mala sort es va torna a fixar amb la Monica fins el punt de que va tenir que passar la nit ingressada en un hospital de Kanchanaburi per unes fortes punxades al abdomen que li van venir de cop mentre estàvem passant la tarda a la bora del riu Kwai. Realment ja es mala sort que en tot el viatge no haguem tingut cap incident d’aquets tipus destacable i ara a dies escassos de tornar tinguem que visitar l’hospital però be, finalment la cosa es va quedar en un mal rato i ja està i cap el migdia ja va poder tornar a temps al hostal per agafar el autobús que ens portés a Bangkok. L’últim autobús, més ben dit.

Mentre ella i el German estaven a l’hospital, l’Araceli i el Pol van aprofitar per visitar l’obligat pont sobre el riu Kwai, famós per la pel·lícula del mateix nom però bastant més que això. Va ser una peça clau de l’estratègia japonesa al sud-est asiàtic durant la segona guerra mundial per connectar la India amb les seves posicions i poder conquistar aquest últim país. Finalment, per sort, això no va ser possible ja que els aliats van destruir el pont en diverses ocasions i van fer que els japonesos desistissin en l’intent. En la seva construcció van morir milers de soldats aliats i si els ingeniers japonesos van calcular que es trigaria en construir uns 5 anys, els presoners de guerra aliats van se obligats a acabar-lo en només 16 mesos, amb la factura de vides que això va comportar. Una visita una mica friki, es veritat, però interessant, molt interessant. Llàstima que al final, amb tota la moguda de lo de la Monica, no vam poder visitar ni els museus que hi ha er la ciutat ni res més, però almenys vam poder creuar el pont xiulant la famosa melodia de la pel·lícula, que era el que volíem.

I quant finalment van arribar els dos, amb la Monica ja en millors condicions i una mica sedad, tot s’ha de dir, doncs a menjar alguna cosa, a esperar la mini van, i cap a Bangkok, o el que es més o menys el mateix, ja cap a casa.

Si, això s’acaba. Es cert que no ens podem queixar, de fet no ho fem, seria molt pedante fer-ho, però que voleu que us diguem. Aquest dia semblava molt, però que molt llunyà. Però es clar, tot s’acaba. Una ultima crònica més, aquesta ja des de Bangkok, o potser des d’Alemanya, i se acabo, però tranquils, hi haurà més…segur que hi haurà més…

Crònica 22: Tailàndia V – Chiang Mai i les muntanyes del nord

08/09/10/11-02-2009

Del Sud de Camboia al nord de Tailàndia, l’últim gran èxode…

Després de acomiadar-nos de la Chacha i el Cyrille al port de Kep encara ens va tocar esperar-nos unes dues hores i mitja per que passes el nostre autobús que ens tenia que portar cap a Phnom Pehn, en l’inici de la nostra marató de tres dies per creuar tota Camboia i tota Tailàndia i retrobar-nos amb el German i la Monica a la ciutat de Chiang Mai, situada al extrem nord de Tailàndia.

El primer d’aquesta sèrie de transports era amb diferencia el més curt de tots, tot i que ja durava unes 6 hores, però sumat el mal estat de les carreteres camboianes, i el encara pitjor estat de l’autobús en que anàvem, formàvem un començament de lo més difícil de portar, i sobretot tenint en ment tot el que encara ens quedava per davant que encara ho feia més dur, si cap.

Van ser 6 hores de bots a la part de darrere del autobús que ens van deixar, ja de nit, al centre de Phnom Pehn, a un curt trajecte en Tuk-tuk fins al Lakeside, des d’on agafàvem el següent autobús el dia següent.

Almenys vam estar de sort i al primer hotel que vam entrar ens hi vam quedar, pagant només 3 dollars per l’habitació i sense les rates donant-nos la nit com en la primera vegada aquí a Phnom Pehn ara fa 10 dies.

I un cop instalทlats i després de sopar l’últim entrepà ja segur fins a Barcelona, una cervesa al bar de l’hotel, una visita llarga a internet per actualitzar la web i el més tard possible (com menys dormíssim avui, més ho faríem demà) a dormir que demà ens esperava un altre gran dia.

A les 5:00 del matí ens aixecàvem com bonament podíem i després de acabar de fer la motxilla ( a aquestes hores mai saps si t’has deixat res o no) ens dirigíem cap el punt on havíem quedat per que ens recollís la combi per portar-nos cap a la parada del autobús.

Un té ràpid i algú d’esmorzar i ara si, 9 hores per endavant cap a la següent parada, el pas fronteris de Poipet, on deixàvem ja Camboia per entrar de nou a Tailàndia, i on també, ens ficarien l’últim dels molts segells que portem estampats al passaport des de que vam sortir de casa.

El viatge, doncs com tots aquí a Camboia, ple de vots, algun que altre sobresurt, i avorrit, molt avorrit. Almenys s’han comportat i han deixat a banda els karaokes. Però amb tot, pesat, molt pesat.

I així arribàvem, ja una mica desesperats, de nou a la ciutat casino de Poipet. Aconseguir el segell de sortida de Camboia no a costa gaire temps, no podem dir el mateix, per això, del d’entrada de Tailàndia, on ens hem tingut que estar pràcticament dues hores fent cues per aconseguir-lo. Almenys a les dependencies d’immigració tenen aire acondicionat, no com a les de Camboia, que estan a ple sol enmig del carrer.

Sortíem (o entravem, depèn de com es miri) cap allà a les 16:00, això volia dir amb mitja hora per menjar alguna cosa abans que sortís el nostre següent autobús, aquest cop cap a Bangkok.

Una sopa de fideus pre-cuinada (i picant, molt picant) i un altre cop, en moviment. Aquest autobús, almenys, era algo més còmode i a més ens hem trobat amb una espanyola i una chilena amb qui hem estat canviant impressions durant una estona i han fet el viatge, si es que es pot dir així, una mica mes amè.

Arribàvem a Bangkok a les 20:30 de la nit, rebentats, es clar, i cap el hotel on vam estar la primera vegada a veure si hi havia lloc. Per sort per nosaltres així era i hem pogut deixar les motxilles d’una vegada en una habitació segures, 18 hores després d’haver-les agafat al hotel de Phnom Pehn, i anar a sopar algo sense els quinze kilos penjats de l’esquena que ja començaven a ser una carrega bastant perjudicial. De nou de xiringuitos pels carrers de Bangkok, Phat Thai, pollastre, rollito plimavela, i una altre Chang freda del Seven Eleven. Vamos, com si estiguéssim a casa nostre. Si es que realment Bangkok es fàcil, molt fàcil.

I com no,desprès de trucar a casa per dir que estàvem vius, prou ens a acostat arribar de nou al hotel, pujar les escales, i tal qual, a dormir. Ja només quedava un dia, bueno, un dia que eren dos, es clar.

Al matí, després de que l’Araceli tingués un avis del ventre per la nit, i que consideréssim que millor es quedés a l’hostal amb el lavabo a mà pel que pogués passar, el Pol marxava cap a l’estació de tren per comprar els bitllets per avui mateix cap a Chiang Mai. Toma ja!! Qui deia que això ja estava?? Per si fos, poc, teníem en ment agafar el tren de les 18:00 de la tarda, per això de tenir algo de temps per descansar i aquestes coses, però, com no podia ser d’una altre manera, la cosa no aniria així del tot. Resulta que el tren de les 18:00 només tenia vagons de 1a i 2a categoria, i no de tercera, la més baixa i incòmode (i barata) com nosaltres volíem, i només podíem agafar o el de les 22:00 del vespre, i arribàvem a Chiang Mai al migdia següent, o el de les 14:30 de la tarda, es a dir, ja mateix.

Doncs vinga a córrer, a acabar les motxilles, a agafar el, ja conegut per nosaltres, autobús 53, a xupar-nos el tràfic impossible del migdia de Bangkok, i ara, sense pensar-ho, 17 hores més de tren en un seient de fusta completament amorf. Com m’agrada viatjar!! Si ja dèiem que teníem que haver-nos decantat per unes vacances de 15 dies a Playa Bavaro amb tot inclòs o algo així.

I com a traca final, doncs com no podia ser d’una altre manera, ens a tocat el pitjor lloc del tren amb diferencia. Per començar ja ens ha tocat un dels seients de paret, que vol dir que són uns 20 cm més petits que els ja petits seients normals. I a més a més, el de les piques i els lavabos al costat, o el que es el mateix, on tota la gent que no té ni seient ni son es ficar a parlar, veure i fumar durant tot, absolutament tot el trajecte.

Els detalls d’ell els saltaré, nomes dir, que finalment, quant hem aconseguit dormir-nos, cap allà a les 3:00 del matí, era tant el cansament acumulat que ens hem despertat ja a Chiang Mai amb el soroll dels homes i dones de la neteja que rentaven ja el tren buit de passatgers.

Però era igual, amb l’esquena trencada, mors de son i tot això, però ja estàvem a Chiang Mai. Ara si, s’havien acabat els trens, autobusos, tuk-tuks, camionetes..a no, camionetes no, encara ens quedava una altre fins al hotel on ens esperaven la Mònica i el German, però aquesta si, per lo que més vulgueu, que fos l’ultima. Si no, aquí hem quedo.

                                                ————-

11-02-2009

Chiang Mai, vist i no vist…anem cap a les muntanyes…

A les 05:30 del matí no hi ha pràcticament ningú pels carrers, ni per la l’estació ni per enlloc. Era d’imaginar que no ens trobaríem a ningú mirant de ficar-nos en algun hotel ni vendre’ns cap pack turístic, ni res per l’estil, així que arribar a aquelles hores també tenia el seu costat positiu.

De fet, en la camioneta que hem agafat per anar cap al centre de la ciutat només estàvem nosaltres i un home gran, d’uns 75 anys, que també havia vingut amb el mateix tren que nosaltres des de Bangkok i amb el que ràpidament hem començat a parlar. Resulta, mira per on, que aquell senyor era guia de trekkings per les muntanyes del nord de Tailàndia i que treballava per lliure, però sense atabalar gaire, li hem dit que no estàvem interessats i a deixat d’insistir. Però clar, el tema es que si que estàvem interessats, de fet, des del principi la idea de venir al nord de Tailàndia era per fer un trekking per les seves muntanyes però amb els diners que ens quedàvem havíem desistit ja de intentar-ho. Però va, preguntem-li quant val. I quina va ser la nostra sorpresa quant vam escoltar que un de tres dies i dos nits ens podia sortir per uns 1500 baths per persona. La veritat es que no estava malament, no. I amés sense grans grups ni res. Era per pensar-s’ho. Ja els hi comentarem al German i la Mònica a veure que diuen i si això més tard truquem a l’home per saber més.

La camioneta ens va deixar a l’hotel on havien dormit aquella nit el German i la Mònica i després de retrobar-nos i explicar-nos com ens havia anat als uns als altres aquests deu dies que hem estat separats, vam plantejar lo del trekking. El preu estava molt bé, en euros serien uns 30 per persona i clar, menjar i tota la pesca inclòs. I d’altra banda, aquí a Chiang Mai nosaltres no pintem gaire, en tot cas podíem marxar cap a algun dels pobles dels voltants, més al nord, però perdíem molt de temps un altre cop en transports i ja no estem com per desparramar hores i hores en autobusos així que podíem trucar al home aquell i que ens expliques més.

Ens vam canviar d’hotel i per un més barat i acollidor i després vam anar a trucar al home. Vindria d’aquí un parell d’hores al nostre hotel i ens explicaria millor en que consisteix i que es lo que busquem. Perfecte.

I va arribar l’hora i es van presentar ell,que es limitaria als transports i a la logística si finalment fèiem el Trekking, i un altre senyor, el mr.Tee, de 50 anys, i que seria el nostre guia per la selva juntament amb un altre noi més jove que faria d’ajudant.

La veritat es que poc vam trigar en dir que si, ja que de la manera que ens ho van pintar era just lo que volíem. El mr. Tee era de les muntanyes, era de la ètnia dels Lisu, i es coneixia les muntanyes com si fos casa seva, i a més a més no li agradàvem els grans grups ni les aglomeracions. Estaríem sols nosaltres quatre i ells dos, visitaríem poblats, cascades, creuaríem rius, ponts, i acabaríem tornant a l’inici del trekking fent un descens en ràfting pel riu primer i desprès en una canoa tradicional de bambú. Vamos, perfecte. Divertit, interessant, tranquil. Just el que buscàvem.

Vam acordar l’hora de recollida i el que necessitàvem i ens vam acomiadar fins el dia següent a les 8:30 del matí, hora en que començaria la nostra aventura a les muntanyes del nord de Tailàndia.

Amb la perspectiva que teníem pel dia següent ja poc més de profit faríem aquell dia. I a més, Chiang Mai, com que vamos, es un Bangkok però més al nord, tot ple de turistes, agencies de viatge, bars i musica i poc més que oferir-nos. A si, també té temples, però hem decidit no visitar-ne cap ni un més. Ja està bé de temples en aquest viatge.

Doncs a donar alguna volta, a menjar en algun mercat, uns billars al hotel (patètics es lo que som jugant al billar) i a que passi ràpid el dia. La cosa pinta molt be pels pròxims tres dies i no volem esperar més. A dormir i se acabó.

                                                  ————

12-02-2009

Elefants, ponts, i a dalt de la muntanya, els Lahu…

A les 8:30 puntuals ens passava a recollir la camioneta amb el mr. Tee i el Nuun, dels que ja no ens separaríem en els pròxims tres dies, i ràpidament enfilàvem la carretera rumb al nord, a les muntanyes, el nostre destí. Paràvem per comprar quatre coses per menjar en un mercat local d’un petit poblet i ara ja si, directes cap a dalt. Paràvem uns 50 kilòmetres al nord de Chiang Mai, ja lluny de les carreteres i preparats per la primera activitat del dia, i també, tot s’ha de dir, la que menys ilทlusió ens feia, l’elefant. Es tractava de començar el trekking muntats a llom d’un elefant i que voleu que us digui, ja ho vam fer al Nepal, i va ser quant vam veure els rinoceronts enmig de la selva i això es difícil de superar, sobretot a les muntanyes del nord de Tailàndia, on els casadors han acabat pràcticament amb tota la vida salvatge que hi havia, i com que anar en elefant per anar en elefant, doncs molt gracia no fa. Però be, estava en el preu i s’havia de fer. Tampoc va ser molta estona i al cap d’una hora l’elefant ens deixava a la bora del riu i va tornar per on havia vingut. Però passava una cosa, nosaltres quatre estàvem en un costa del riu, i el mr. Tee al altre i els seus 20 metres d’ample ja els feia el riu, ja. Com collons creuaríem?? La resposta va sortir pràcticament d’entre les plantes. Un home gran, molt graciós i molt motivat ens va agafar per banda i ens va ficar dins d’una gàbia que penjava d’un cable que creuava el riu. Tot va ser molt, però que molt ràpid i pràcticament no ens vam poder fer a la idea del que ens esperava que l’home va agafar la gabia, va agafar impuls i ens va llençar per sobre el riu. Sense saber com estàvem creuant el riu a tota velocitat dins d’una gabia entre els troncs dels arbres que hi havien a banda i banda i amb l’impressió de xocar-nos contra qualsevol d’ells. Però finalment no va passar i vam arribar a l’altre banda, on ens estava esperant el mr.Tee amb un ganxo per agafar-nos i que no tornéssim enrere i ens quedéssim penjats enmig del riu. Això començava molt, però que molt bé. Després va venir el torn del German i la Mònica, que també van ficar la cara de “merda que xoquem” però lo mateix. Suposo que esta tot calculat però realment passes molt a prop dels troncs dels arbres i molt ràpid. Vamos, divertidíssim.

Ara tocava menjar algo abans de començar a caminar. Un arròs embolicat en fulla de plataner i papaya servirien per agafar forces per les 4 hores de caminada que teníem fins al poblat Lahu en el que faríem nit.

El camí començava cap amunt, per caminets fets pels elefants que fan servir per treballar els homes dels poblats veïns, i entre riuets i arbres de Teca de més de 30 metres d’alçada. Cada dos per tres anàvem parant per ensenyar-nos alguna planta o fruita comestible, o algunes plantes medicinals que ens trobàvem pel camí. Realment veies que l’home gaudia de valent a la muntanya, i que es coneixia el terreny la mar de bé. De fet ens va explicar que estava a la ciutat per poder pagar la carrera a les seves filles, però que d’aquí a pocs anys, quant acabessin la universitat, ell tornaria a les muntanyes, d’on va marxar ara fa 30 anys, per acabar el que li quedi de vida tranquil en el seu lloc. Al cap d’un parell d’hores de caminar vam fer una parada per refrescar-nos en una cascadeta que hi havia al costat del camí i des d’on ja es veia, a dalt de tot de la muntanya, el poblat Lahu al que anàvem. D’aquí ja tornava a pujar amb força el camí, però les constants parades que fèiem per ensenyar-nos plantes i demés feien que tampoc es fes molt pesat del tot i sense gairebé donar-nos conte, vam aparèixer enmig d’aquell poblat de cabanes fetes amb bambú i palma i ens vam dirigir cap a la cabana a la que passaríem la nit.

El Lahu, són un grup que provenen del Tibet i que estan repartits entre el nord de Tailàndia, Burma i el sur de la China i que el formen un total de 73000 individus més o menys. La seva economia es centra bàsicament en l’arròs, el blat i l’opi, tot i que cada cop més, com ens van explicar més tard, els joves passen més de tot això i es decanten per marxar cap a les ciutats i provar sort en qualsevol cosa que aporti diners en abundància i són molts pocs els que segueixen les tradicions ancestrals del poble en el qual van néixer i del qual han de fer perdurar. De fet, si tot segueix així, en poques generacions potser ja no quedin Lahu a les muntanyes, almenys a les menys apartades com aquesta en la que estem. Es realment trist però aquest és un fenomen que no tant sols passa aquí, sinó a tot el món. Inclús a casa nostre, i que no és més que un altre dels fruits del capitalisme que tant estimen alguns i que tant malt fa a molts altres.

Després d’instalทlar-nos i de donar una volta pel poble (potser i hauria una trentena de cabanes) Vam tornar amb el mr.Tee per xarrar una estona i ales 18:00 de la tarda, a sopar. Es normal que es sopi tant aviat ja que llum no hi ha i menjar a les fosques i després recollir tot doncs com que és una mica difícil així que ens teníem que acostumar a aquets horari pels pròxims dies, dinar a les 11:00 i sopar a les 18:00. La veritat és que cap problema ja que gana ja en tenim i amb lo cansats que estàvem poca estona més duraríem desperts. Així que a sopar. I quin sopar. Una olla sencera de sopa de patates i arròs amb verdures i bolets, tot el que volguéssim. Vamos, que vam menjar tot el que no aviem menjat en molt de temps. I després doncs a encendre un foc, i la sobretaula, el que no ens imaginàvem era que tindríem una de les experiències més maques i impressionants de tot el viatge en aquella sobretaula.

L’Opi el fan servir aquestes gents des de fa milers d’anys i tot i la persecució del govern Tailàndes per acabar amb el tràfic de la amapola, no han pogut impedir que la gent dels poblats segueixi consumint-lo com han fet els seus pares, avis, besavis i demés generacions des de temps immemorables. Doncs bé, parlant del tema el Mr.Tee ens va dir que si o volíem provar alguna dona del poblat potser ens podria preparar alguna pipa per fer-ho com es tenia que fer, com ho feien ells, com ho han fet sempre. I clar, una oferta així no es pot rebutjar. Però el que no ens pensàvem era tota la màgia que comporta aquet moment. Van aparèixer dos dones amb una de les típiques bosses que portem els Lahu creuades als hombros i ens van dir que les seguíssim al interior de la cabana. Allà van encendre una terrina amb oli i una metxa i van disposar al voltant dos estores amb dos coixins: una per que ens estiréssim de costat un de nosaltres i l’altre per que s’estirés una d’elles també de costat, de tal forma que quedéssim cara a cara amb la espelma al mig. Tot en el més absolut silenci, només amb la llum de l’espelma. Allà la dona prepara tot i quant està apunt et passa un costat de la pipa, per on tu fumes mentre ella va acostant o separant l’opi de la flama de l’espelma i et va dient quant tens que parar i quant no. Aquets moment té una màgia increïble, sobretot pel context en que ho fas, amb la gent amb qui ho fas, on ho fas. Realment impressionant. Se’t fica la pell de gallina. Els efectes del opi, queden totalment en un segon pla, i encara que no fumis pots percebre la pau i la tranquilทlitat que hi ha en l’ambient. Meravellós.

I després d’aquesta experiència, era ja moment d’ asseure’s a reflexionar, a gaudir del moment que acabàvem de passar i que possiblement era un dels més intensos del viatge i a dormir donant gracies per viatjar i conèixer aquestes coses. Ja us dic, els efectes del opi son totalment secundaris en aquesta historia, de fet, amb una pipa que vam fer pràcticament ni els notes, és tot el conjunt el que et deixar meravellat, la senzillesa, la pau. Un gran dia.

                                            —————-

13-02-2009

Jungle Food, cascades, i més muntanyes per nosaltres sols…

A les 7:00 del matí començava oficialment el nostres segon dia a les muntanyes, tot i que els galls del poblat haguessin intentat que fos a les 4:00 del matí quant van començar a cantar tots de cop com si s’acabés el món. 

Esmorzàvem unes torrades amb mantega, ou durs, i fruita, amb el seu corresponent té i a les 9:00 del matí ens tornàvem a ficar en marxa. Avui ens tocava el dia més llarg, amb unes 6:00 hores de caminada fins a unes cascades on passaríem la nit. Però igual que ahir, amb les constants explicacions del mr.Tee i el no parar de provar fruitetes, arrels, flors i coses així, juntament amb explicacions de la historia d’aquestes muntanyes i aquestes gents, les hores anàvem passant de lo més amenes possible.

I s’apropava l’hora de dinar. I es clar, estan enmig de la selva, obrint-nos pas a vegades a cop de matxet, doncs alguna cosa teníem que buscar per menjar. Primer van tallar un immens tros de bambú, que faríem servir més tard per construir gots i la tetera pel te de després de dinar i després, quant vam travessar un tros de selva que estava format per moltíssim plataners silvestres, vam aprofitar els que estàvem més secs (almenys a simple vista) per tallar-los i agafar la immensa flor que tenen al mig, i que després de ficar-la directament al foc, resultaria estar boníssima, com una carxofa gegant però amb una mica de gust a plàtan. Més i més sorpreses sense parar. Vam dinar al costat d’un riuet, aprofitant les restes d’una fogata i cobrint el terra amb fulles fe plataner per poder ficar directament el menjar a a sobre. Es boníssim perquè vam menjar de tot, i vam crear zero residus. Quant vam acabar, vam tirar les fulles de plataner al riu i en un momentet allà no havia passat res. Boníssim.

Al cap d’una estoneta més de caminar vam arribar a una altre poblat, aquets cop hi vivien en ell meitat Karen, meitat xinesos exiliats de les muntanyes del sud. Aquí vam parar poca estoneta ja que teníem algo de pressa perquè volíem arribar a les cascades abans que fes massa fred per banyar-nos.

Cap a les 15:00 de la tarda arribàvem, deixàvem les motxilles a la cabana que hi ha just al costat d’elles i on passaríem la nit, i ens ficàvem de cap a l’aigua a treure’ns una mica de la merda que portàvem al damunt i sobretot a relaxar els músculs amb l’aigua congelada que queia d’elles. Fins i tot ens van deixar una mica de sabó i vam poder fer algo de net, però a la que el sol marxava, era moment de abrigar-se, i preparar-se per sopar.

Més sopa, boníssima també i més arròs, aquest cop acompanyats amb la flor de plataner que havíem recollit al matí. Un altre cop fins a rebentar i de nou a fer el ressopó amb el mr.Tee i la família que vivia allà. Allà estàvem els dos senyors que vivien allà i sis dels seus nets, però teníen deu fills i els sis nets només eren d’un d’ells. Imagineu-vos quines famílies, per alimentar-les. El que passa, ens van dir, es que clar, després de fumar i fumar opi, doncs passa el que passa, i mètodes anticonceptius no tenen, i l’únic que poden fer es tenir fills com conills.

Després ens van tornar a oferir opi, aquest cop la senyora de la casa, que potser tindria 70 anys, i va ser, si cap, més especial encara, amb aquella senyora que podia ser l’avia de qualsevol de nosaltres, escoltant el soroll de la cascada al costat. Impressionant.

Realment l’havíem encertat fent el trekking aquell pel nord de Tailàndia. Per tot, estàvem gaudint cada moment, i quant et queden 10 dies per tornar a casa, tenir la sensació de que no estàs perdent el temps, s’agraeix moltíssim.

                                                  ————–

14-02-2009

I una mica d’adrenalina per acabar això…

Després d’una nit fenomenal escoltant el soroll de les cascades al costat nostre (i contra tot pronòstic amb molt poques sortides a pixar) ens vam tornar a ficar de peu cap allà a les 7:00 del matí per afrontar el que seria el nostre últim dia amb el mr. Tee a les seves muntanyes.

Un complet esmorzar, recollir tot, i en marxa, aquets cop ja en sentit descendent, vall a baix seguint el riu. Van ser unes dues hores de creuar i descreuar el riu, alguns cops per dins d’ell, saltant de pedra en pedra, altres cops per damunt d’arbres caiguts que feien de ponts naturals i altres per improvisats ponts fets del polivalent bambú, per acabar sortint de la petita vall on ens trobàvem i arribar a una de més gran travessada pel gran riu que teníem que baixar amb el ràfting.

La nostra embarcació ens estava esperant a la bora del riu, un riu que, a simple vista, començava ja sense treva, amb una petita cascada només entrar a l’aigua, i que, juntament amb les poques instruccions que ens va donar el noi que ens faria de capità, va fer que, si més no, fos un començament una mica incert.

I sense pensar-ho cap a dins de l’aigua. Una mica d’adrenalina després d’aquests dies de tranquilทlitat ja anava be però realment el que es veia des de fora no era per tant, ja que, tot i que si que les aigües baixaven amb molta força i els salts eren constants, el fet de trobar-nos en l’estació seca feien que el cabal del riu fos molt limitat i que massa sovint ens anéssim embarrancant amb les pedres que sobresortien, i tinguéssim que anar empentant la barca per sortir del pas. Amb tot si que va haver-hi moments molt divertits, com quant el guia ens va dir, en broma, que ara tocava nedar riu avall i sense pensar-ho ens van tirar tots quatre a l’aigua. Clar, després la feina va ser tornar a pujar a la barca amb la corrent que hi havia, o quant, en un dels ràpids, vam perdre el guia, que va caure, i nosaltres no ens vam ni assabentar amb l’emoció del moment, o quant, com en la majoria de vegades, degut a la nostra perícia amb el rem, agafàvem els ràpids més difícils d’esquenes i acabàvem tots pel terra de la barca rodolant. Es a dir, que avorrit, avorrit no va ser, tot i la falta d’aigua.

Riu a baix ens estava esperant el Mr.Tee, amb el nostre dinar, Pad Thai tocava, i en un tancar i obrir d’ulls, ja estàvem de nou al riu, ni digestió ni hòsties, esperant que arribes el torn de la balsa de bambú. I en un altre de les bromes de mr.Tee, de les que cada cop aprenia més que no ens podia fer, va dir que agaféssim nosaltres sols la balsa i que ja ens trobaríem a baix. Doncs vale, corrents vam ficar la balsa al riu, vam agafar el bambús que teníem que fer servir com a rems i cap a baix. Òbviament quant el mr.Tee va veure que li havíem fet cas i que ja estàvem riu a baix, va fer córrer al Nuun, el noi que feia d’ajudant per que almenys vingués amb nosaltres per que no acabéssim al mar. Era per veure’ns, els quatre de peu en la balsa de bambú, avançant a altres grups que anaven tots assegudets amb dos guies per balsa, i nosaltres fent el pirata per aquell riu enmig de les muntanyes del nord de Tailàndia. Divertidíssim. I no us creieu que ho fèiem malament, eh, que vam arribar amb la balsa sencera sense cap contratemps, com si ho haguéssim fet tota la vida.

I amb això ja havíem arribat al final del trekking. Ara només quedava desfer els 50 km que ens separaven de Chiang Mai en camioneta i res més. Vam agrair enormement al Mr.Tee tot el que ens havia ensenyat i tot el que ens havíem divertit amb ell i vam quedar que si quant tornem per aquí, encara no està vivint a les muntanyes de nou, ens aniríem a fer un altre trekking amb ell, però aquets cop de molts més dies, i molt més lluny. Segur.

Un cop ja a Chiang Mai, rebentats com estàvem, per poca cosa servíem. Amb prou feines el German i el Pol van poder acostar-se a l’estació per reservar els bitllets per demà tornar a Bangkok i després van passar-nos la resta del dia a la terrasseta del hotel, a sopar, i ala, a dormir.

                                               ————–

15-02-2009

I l’últim gran trajecte…

La nostra curta, però intensa, visita al nord de Tailàndia ja arribava a la seva fi, i teníem que aprofitar el dia per fer quatre coses pendents que necessitàvem. El German i la Mònica s’encarregarien d’actualitzar la web mentre que el Pol i l’Araceli tenien que mirar un possible negoci amb la seda al Galera Market.

Ben d’hora ens ficàvem en moviment i un cop tot enllestit esperàvem que arribés l’hora de marxar a la tranquilทla terrasseta del hotel, agafant aire per les 17 hores que ens quedaven per davant en un seient de fusta del tren camí de Bangkok, i per si fos poc, un cop arribéssim allà, ens esperava encara un autobús cap a Kanchanaburi, tot i que només de dues hores. Però gent, això s’acaba, i s’ha d’aprofitar, ja tindrem temps per descansar, o no, però es igual.

Que el ritmo no pare, almenys, fins l’Ordal…

 

 

Crònica 21: Camboia III – Ko XXX, no tot està perdut…

02-02-2009

Potser si que encara queden mars del sud per nosaltres…

Si Ko Lipe era una aposta de la que ens havien parlat varies persones com a paradís particular i no va acabar de complir amb les seves expectatives (que no vull dir que no fos sensacional, eh, simplement, hi sobrava gent), aquesta illa era una aposta més particular, de la que pràcticament no en sabíem res, i on ens podíem trobar de tot, des de un autèntic tros de terra sense més a un complex de ressorts de luxe, o qui sap…el nostre paradís?? Finalment, com veure-ho, el resultat va ser abrumador, senyores i senyors, si el paradís existeix, deu ser molt semblant a això.

Les 4 hores de bus, la ultima per una carretera completament sense asfaltar, on la sorra vermellosa que aixecàvem ho impregnava tot, ens van deixar just on volíem, una petita localitat, semi-buida, sense ni un turista, des d’on teníem que agafar la barca per arribar a on teníem marcat, la illa de Ko XXX.

Va ser fàcil trobar la manera d’arribar a ella, no podem dir el mateix, per això, del nostre aprovisionament de menjar, ja que el mercat era poc més que una nau abandonada amb quatre paradetes sense gran cosa que ens pogués interessar a nosaltres. En principi en la illa podríem menjar en algun lloc, però no sabíem lo que costaria ni lo que hi hauria, així que millor portar-nos unes pinyes, uns rams de plàtans, paper de bater, i coses per l’estil que ens puguim fer falta en els dies que estarem allà. En principi, si tot va bé, una setmana.

El viatge amb barca va ser relativament ràpid, més del que esperàvem, i a mesura que ens anàvem acostant, ens fèiem creus amb el que veiem. De lluny, el primer que vam veure va ser que pràcticament no hi havia, ni ningú, ni res. Alguna que altre cabana de bambú escampada entre els palmerals, però res més, es distingia alguna vaca i algun turista també, però ni ciment, ni “musculitos” ni res. Això anava bé.

Ja més aprop una altre cosa que crida l’atenció: silenci. Ni musica, ni crits, res. Això encara va millor.

I un cop toques terra ja, ràpidament et donés comte de que es aquí. Aquí es on teníem que acabar el viatge, es el que estàvem buscant. El lloc del que tantes vegades havíem parlat a la Fiera o ja amb les motxilles, estàvem als mars del sud.

No hi ha més de mitja dotzena d’establiments en tota la illa (i no es petita,eh), de turistes potser arribaven a la vintena però tots acord am el lloc, tranquils, llegint, passejant…

Els allotjaments eren cabanes de bambú aixecades en pilons de fusta amb un matalàs al terra i una mosquitera. Teníem un porxo amb una hamaca per que passés el dia. Les dutxes eren unes balles de bambú enmig del prat per tirar-te aigua per sobre mentre contemples tot el que passa al voltant. Les palmeres s’acabaven a escassos metres de l’aigua i més enrere un prat de gespa del que s’encarregaven les cabres i vaques de que no cresqués més del compte. Podies contar, ràpidament, molt més animals que persones voltant per la platja. No hi havia electricitat, menys internet, ni tendes, ni camins, res.   

La primera impressió, com heu pogut comprovar boníssima. Millor impossible.

 La llum l’han donat a les 18:30, just lo necessari per fer unes partides a cartes al porxo de la cabana, sopar una mica i ja està.  La tallen a les 21:30, perquè més?? Després ja depèn de les ganes que tinguis d’estar a la hamaca lleguin, parlant o simplement contemplant el mar. Si senyor. Això es perfecte.

————

03/04/05/06/07/08-02-2009

Sisplau, que això no canvií…

La veritat es que aquesta setmana que hem passat a la nostra petita illeta de Ko XXX es una de les coses que estàvem buscant des de que vam sortir de Barcelona, ara fa ja gairebé 4 mesos. Les primeres impressions que vam tenir el dia que vam arribar no feien més que confirmar-se dia a dia, i la vida en aquesta petita illa del Mar de la China meridional es comparable a algun paradís dels que us podeu imaginar.

 I espero que així continuï. Per aquets motius no direm el nom de la illa en qüestió i ens referirem a ella com a Ko XXX. Si algú vol saber-lo o una de dos, que ens porti amb ell, o que ens convenci de que no farà córrer el nom de boca en boca. Tot i que crec que està en un lloc segur per diversos motius. Aquí no hi ha la festa ni l’ambient d’altres illes, sobretot de Tailàndia on poder venir a lligar o a emborratxar-se quant es vulgui (recordem que només hi ha electricitat dues hores al dia i no es precisament per ficar musica), les platges no són de sorra blanca i aigua turquesa com les de la veïna Tailàndia (tot i que són increïblement paradisíaques), ni té la fauna marina que poden tenir altres (en part per la afició dels pescadors locals a pescar utilitza’n en lloc d’una canya, dinamita…), hi ha malària, potser mines i bombes sense explotar a la selva (estem a menys de 30 kilòmetres de la frontera vietnamita i això té el seu preu), no hi internet, ni telèfons, ni llocs per fer-se la manicura ni massatges, pràcticament ningú de la illa parla anglès, i ninguna cabana té ni dutxes ni lavabos propis, tota la illa al mateix. Això, i altres coses més fan que aquesta illa estigui segura pel moment, però per si de cas no revelarem el nom. I totes aquestes coses també fan que, per nosaltres, sigui el lloc ideal.

Els dies aquí passen amb una tranquil·litat impressionant, ideal per mentalitzar-se que això s’acaba i agafar forces per l’últim tram i sobretot per la tornada a casa. Les hamaques que hi ha repartides per tot arreu tenen un fortíssim poder d’atracció i fan que et tinguis que estar tot el dia estirat en una d’elles contemplant l’horitzó. Però també hi ha moments per explorar i cansar-se, no us penseu.

Amb el Cyrille vam aconseguir rodejar tota la illa per la costa, tasca que ens va portar unes  5 hores i alguna que altre ferideta, i que va servir per confirmar-nos que estàvem absolutament sols. Com a molt et trobes alguna que altre cabana de pescadors repartida en alguna de les platges que té la illa però apart d’això, poca cosa més. Aquets cop també vam pescar, però d’una forma diferent de Ko Lipe.  Durant la volta a la illa ens vam trobar en una de les platges a un grup d’uns 10 pescadors estirant unes rets enormes que tenien a l’aigua i clar, no seríem menys i cap el mar que ens vam ficar per donar-li un cop de mà. Finalment potser vam estar més d’una hora estirant de la ret, que mai s’acabava, amb alguna que altre trepitjada d’eriçó inclosa, fins que finalment vam treure un cabàs ple amb absolutament de tot, des de mantes raya, fins a cavallets de mar, serps, crancs, calamars, barracudes, de tot. I com que els camboiàns no li fan fàstics a res, doncs tot cap a dins. Aquets cop no va haver-hi recompensa en forma de Sopar, però la veritat es que va ser una estona molt divertida entre tanta gent que, òbviament, no parlava ni papa d’angles.

Un altre dia també vam fer una incursió a la selva en busca d’un antic bunker americà (de quant la guerra del Vietnam) que, després de perdre’ns una bona estona, vam acabar trobant. La veritat es que el bunker es més que res l’excusa per arribar-te a dalt de tot de la muntanya i contemplar les impressionants vistes que tens des de d’alt.

 Una altre anècdota d’aquets dies va ser la inesperada visita que va tenir l’Araceli una tarda mentre es dutxava en el cercat que hi ha enmig el camp per fer-ho. Doncs bé, com hem dit abans, entre les cabanes i la platja hi ha quantitat d’animals pastant a la seva, des de vaques, cabres, gallines, de tot. I clar, elles també tenen dret a dutxa. Imagineu-vos el crit que va fer l’Araceli (del que es va adonar tota la illa) quant es va trobar a una vaca de potser 300 kilos entrant per la porteta de la dutxa mentre ella estava en pilotes cantant. Realment divertit.

I així els dies han passat, de la hamaca a la platja, de la platja a dinar(per si fos poc et feien entrepans del que volguessis, gambes, porc, calamars, vedella…)de dinar a la hamaca, d’aquí a sopar…Una vida molt dura, la veritat.

Però com tot a arribat l’hora de marxar, no tot es per sempre, encara que moltes vegades ho vulguis.

El Diumenge 8 de febrer, a les 10:00 del matí, agafàvem la barca que ens tenia que portar de nou a la Camboia peninsular, on després de més de dos mesos, ens separàvem definitivament dels nostres dos companys francesos, el Cyrille i la Chacha. Ells van cap a Kampot (encara els hi queden una mica més de dos mesos de viatge) i nosaltres tornem a Phnom Pehn per demà al matí marxar cap a Bangkok.

Amb això podríem donar pràcticament per acabat el nostre periple per Camboia, amb la sensació de que es un pais que ens pot donar molt però per el que desgraciadament no tenim més temps. Podríem quedar-nos aquí fins a marxar cap a casa i acabar de descobrir tot el que Camboia té per ensenyar-nos, i de fet  ho hem pensat més d’una vegada, però finalment ens hem decantat per acabar de veure el nord de la turística Tailàndia i així quant tornem cap aquí podrem centrar-nos només en Laos i  Camboia, que, almenys aquest últim, ens aporten i diverteixen molt més que Tailàndia.

I això es tot des del port de Kep esperant que passi el nostre autobús cap a Phnom Pehn. Ao khon Camboia.

 

Crònica 20: Camboia II – Phnom Penh

31-01-2009
Com odio els karaokes…

L’autobús que ens portava a Phnom Penh durava unes 7 hores. Realment molt poc temps comparat amb el tute al que estem acostumats, i fins i tot es podría dir que els seients eren inclús còmodes, però per el que si que no estàvem preparats era pels karaokes.
Aquí tels trobes a tot arreu, i la gent els hi té autentica devoció, però tantes hores rodejat de gent cantant davant d’una tele. Doncs com que no.
Però es el que hi ha. La veritat, es que l’hem preferit més que la pel•lícula japonesa dels anys 70 de un avi i una avia karatekas que han ficat en un descans per que la gent s’aclarís la veu. Però be, s’ha de mirar el cantó positiu i almenys es divertit. I ells es diverteixen, això ho tinc claríssim.
Serien les 19:00 de la tarda quant arribàvem a Phnom Penh ciutat i teníem que suportar una horda de gent que ens ha saltat a sobre només baixar del autobús amb tot de cartellets d’hotels, dels quals s’emporten comissió si tiu vas a parar allà, i clar, a tu et surt més car. Així que després del temps necessari per desempallegar-nos de tots ells, hem agafat un tuk-tuk per que ens portés cap a la zona del Lakeside, situada, com el seu nom indica, a la bora del llac Boeng Kak, i on, en principi, es troben la majoria d’hostals barats de la ciutat.
Ens recorríem amb el Cyrille tots i cada un d’ells i barats, barats no eren, be, no tant com a Sien Reap. Ens costaven les habitacions 5 dollars. No molt, però que com tens que pagar en dollars, doncs fa més mal.
Finalment acabàvem al Floting Island, situat, com la majoria aquí, sobre pilons de fusta literalment sobre el llac. Un lloc molt idíl•lic, si, però clar, ple de mosquits, però ja esta bé i després de sortir a sopar alguna cosa al carrer, sense molt d’èxit, tot s’ha de dir, ens asseiem a la terrassa a fer una cervesa, a la bora del llac, fins que el cansament a dit prou i ens hem anat retirant poc a poc a les nostres habitacions. Per avui es suficient, demà, més.

————-

01-02-2009
Un breu recorregut pel passat més fosc de Camboia…

Només ens estaríem avui a Phnom Pehn, així que no volíem deixar passar la ocasió per visitar dos dels punts més grisos i tràgics, no sols de la historia recent d’aquest país, sinó també mundial. Us parlo de la S-21, avui anomenada Museu Tuol Sleng i dels Camps de la mort de Choeung Ek.
Però abans d’aprofundir en aquests dos llocs us intentaré fer, molt per sobre, una breu introducció de la complexa i agitada historia recent d’aquest país del sud-est asiàtic.
Començarem a finals de la dècada dels 60, uns anys després de la seva independència de França i amb el rei Sihanouk derrocat per l’exèrcit. En aquella època es duia a terme, a pocs quilometres d’aquí, la guerra del Vietnam. Va ser en aquesta època quant els Estats Units (com no, estan a tot arreu) van començar a fer bombardejos massius a suposats camps de comunistes vietnamites refugiats a Camboia, i poc a poc, juntament amb els vietnamites de sud, van anar conquerint el sud del territori camboià per erradicar les forces del vietcom allà instal•lades. Com sempre, van fracassar i només van aconseguir amb això que els comunistes camboians i els seus aliats vietnamites es fessin més forts en l’interior del país. A partir d’aquí van començar una sèrie d’enfrontaments en territori camboià que, ràpidament, es van estendre per tot el país i que no van acabar fins que el Khmer rouge va conquerir Phnom Phen el 17 d’Abril del 1975, dos setmanes abans de la caiguda de Saigón.
Amb Phnom Penh a les mans del khmer rouge de Pol Pot, aquests van començar un dels genocidis més brutals i ràpids del segles XX. Es va declarar aquell any com a any zero, es van abandonar les ciutat, van desaparèixer els diners i el país es va transformar en una cooperativa agrícola maoista. En els 4 anys següents van ser assasinats uns tres milions de persones (d’un país de 15..), es va torturar a moltíssima gent fins la mort pel simple fet de portar ulleres o saber una llengua estrangera, estava prohibit absolutament tot, des de el matrimoni tal i com estava concebi’t a ballar, cridar, masturbar-se, tot. No fa falta dir el resultat de si no complies amb alguna d’aquelles ordres.
Va ser a finals del 1978 quant els vietnamites van envair el país i van derrocar al khmer rouge, que va fugir a la selva, i va mantindre una guerra de guerrilles fins ven entrada la dècada dels 90. Més exactament, el khmer rouge no va desaparèixer fins l’any 1998, any en que també el seu líder, Pol Pol va morir, per mort natural, es clar, no us penseu. Amb això, i amb les hambrunes posteriors, el país a quedat marcat per molt de temps, fins el punt que actualment, el 80% de la població té menys de 30 anys. Aquí queda.
I després de aquestes 4 dades sobre Camboia tornem a on ens havíem quedat. Estem anant l’Araceli i jo en una mototaxi, es a dir, nosaltres dos i el conductor en una moto, cap al antic Institut de Secundaria Tuol Svay Prey. I perquè cap a un institut? Doncs perquè aquest institut situat en un tranquil barri residencial de Phnom Penh va ser el lloc escollit per Pol Pot per muntar el centre de seguretat estatal 21, es a dir, l’S-21. El major centre de detenció i tortura dels Khmers Rouge.
Al arribar amb la moto, un no pot arribar a fer-se una idea del que ha passat dins d’aquelles parets, amb els seus bancs repartits pel pati d’esbarjo dels nens, els seus arbres, la seva pista de futbol, el que diríem un típic i tranquil institut de ciutat. Però al entrar dins les aules ràpidament un es sent esgarrifat al veure el que trobes en elles.
Les aules del Edifici A estaven destinades a aïllaments individuals i va ser aquí on es van trobar als últims presoners del centre, que els khmers rouge van matar abans de fugir de la ciutat. En cada aula pots veure el somier en el que estaven lligats els presos, juntament amb els grillets de ferro que portaven a braços i cames i una fotografia en gran de l’estat en que estaven quant van entrar en el recinte les tropes que van “alliberar” Phnom Pehn. Cossos cremats, mutilats, mor a cops. Hi havia de tot. Un total de 14 cossos es van trobar dins. Però aquests només van ser els últims ja que la quantitat de morts que va haver-hi entre aquestes parets es molt més gran. Es creu que a en els primers mesos dels khmers rouge podien arribar a haver-hi més de 100 morts per dia en el recinte, sense conta els que després eren enviats a Choeung Ek, per corre la mateixa sort. Una a una es van succeint les aules, algunes encara amb les pissarres penjades de quant era una escola i cada una amb la seva foto al capdavant. I tot això en nom d’una revolució, en principi.
Després va arribar el torn del Edifici B, aquest utilitzat per a les detencions massives, i on podien arribar a estar en una aula de potser 10-20 més de 250 persones acinades, sense gairebé menjar ni aigua, es clar. Aquí també hi ha uns immensos plafons amb les fotos de tots i cada un del presos que van haver-hi i en elles es poden distingir tant a dones com nens, avis, avies, occidentals, de tot. Aquí no es salvava ningú.
Visitant les aules superiors vam anar a para en una que, jo crec, no estava oberta massa al públic, però que per algun motiu, no estava tancada del tot, i en ella vam poder veure, entre mobiliari divers, arxivadors i plafons, un baül del que sobresortien un bon grapat de calaveres humanes, suposo que de les que es van trobar en les foses comuns del pati del institut, però que ens van agafar desprevinguts i ens van impressionar més del compte. Després, més endavant de la visita, veus moltes més, algunes en les que fins i tot, fins i tot pots veure els traumatismes al cap dels que van morir a cops, per estalviar bales, però suposo que aquelles, al trobar-se allà enmig, com descuidades, doncs van xocar més.
Es realment colpidor aquets lloc, molt interessant per acabar d’entendre realment les dimensions del que ha arribat a passar aquí. Jo podia tenir una petita idea, però fins que no es veu, i es sent, això…ja m’enteneu.
Potser vam estar unes dues hores en el recinte, i si haguéssim entès millot l’anglès potser encara ens hi haguéssim estat més, però ara tocava l’altre visita de la jornada, el destí de molts els que estaven aquí tancats, els camps de la mort de Choeung Ek.
Actualment l’únic que queda d’ells són els forats a terra de les fosses on s’enterraven els cadàvers i una pagoda gegant enmig que conté en el seu interior alguns dels més de 17.000 cranis que aquí es van trobar. Es podia dir a simple vista que es un tranquil parc per anar a passejar però la realitat es ben diferent. Aquest va ser el punt final de milers de persones i això queda sempre en un lloc.
Després d’aquí, de nou en mototaxi cap el Lakeside, la zona de Phnom Pehn on ens trobem, i on havíem quedat amb el Cyrille i la Chacha per anar a visitar el Psar Tuol Tom Pong, també conegut com a Russian Market, tot i que realment després del macabre matí que havíem passat poques ganes teníem, però bé, suposo que estem aquí i ho hem d’aprofitar.
Pel que fa al mercat, suposo que per que no estàvem pel que teníem que estar, doncs un fosc mercat més de ciutat, amb els seus bruts carrerons, les seves fortes olors, els seus crits, vamos, lo típic. Unes voltes, alguna compra que altre, i ja està, de nou cap el hotel.
Avui ja haviém fet el dia i mirar de trobar alguna cosa interessant amb tot el que teníem al cap era poc més que una tonteria. Avui era u dia per reflexionar, mirar d’entendre, i algo més? Doncs no, que més pots fer.

————

02-02.2009
De nou a buscar els nostres mars del sud…

A les 5:00 del matí ens aixecàvem a la nostra cabana sobre el llac per anar a buscar l’autobús que ens tenia que portar cap el sud. Només dos dies són insuficients per descobrir bé aquesta gran ciutat que es Phnom Pehn però teníem algo que ens cridava cap el sud, suposo que de nou la crida del desconegut ens estava rondant i no volíem perdre un dia més. Seria per algo en especial?? Ja ho veurem…

Crònica 19: Camboia I : Angkor, per damunt de tot lo imaginable…

29-01-2009

La ciutat-casino de Poipet, estafes i finalment les portes d’Angkor, Siem Reap

 

La terra de ningú entre la frontera de Tailàndia i Camboia es més aviat un complex de casinos on la gent de pasta de banda i banda de la frontera es venen a gastar els seus excedents emulant la Las Vegas de les pel·lícules. Res més pots fer aquí. I com que ni molt menys la nostra idea era invertir els pocs diners que ens queden al Blackjack, ràpidament, sota un sol infernal, ens hem dirigit amb els nostres petates cap el punt d’immigració de la policia Camboiana. Ja aquí es pot veure la gran diferencia que hi ha entre els dos països veïns. Aquí tot es més brut, sembla que fa fins i tot més calor, la gent no perd el cul per ajudar-te, i sobretot, res es tant fàcil com a Tailàndia. Es, en definitiva, tot el que no es Tailàndia pels viatgers: una aventura.

El control d’immigració el passàvem sense problemes amb les nostres visas ja a la butxaca i ens plantàvem, ja si, en terres del tot Camboianes.

Ara tocava el difícil, arribar a Siem Reap sense que ens timessin, i ja anàvem avisats que seria difícil, ja que el Cyril i la Chacha, van passar abans d’ahir per això i van tindre que passar pel tubo, com la gran majoria de viatgers que passa per aquí.

El tema es que, ja els mateixos funcionaris, directament et deriven cap a les empreses privades que tenen el monopoli dels transports des d’aquí la frontera i clar, així es una mica difícil poder moure’t amb facilitat sense tenir que caure en els preus abusius dels vells autobusos que es mouen entre Poipet i Siem Riap.

I així a sigut, després de molt buscar, de parlar amb tothom i de que ens diguessin que no eren 400 baths (com els hi havia cobrat als francesos) sinó 300 i que sortien de l’estació d’autobusos, que allà podríem escollir, ens hem pujat en un petit autobús, juntament amb més viatgers que es trobaven amb la mateixa situació, i ens han portat cap a la suposada estació de Poipet, que no era més que una immensa nau buida, sense mostradors ni res, a uns 5 km de la ciutat i on, efectivament, l’únic bitllet que venien era per 400 baths. No ho havíem aconseguit. Però es que com nosaltres estaven potser un centenar més de viatgers que sempre, sense saber com, acaben aquí. I clar, un cop aquí, o treus aquell bitllet, o et menges els mocs perquè es totalment impossible tornar a la ciutat. Ja ho tenen ben muntat ja, lo fort es que sigui el govern qui t’envií aquí. Però be, com que ja ho sabíem d’avantma, teníem els diners separats i d’una anècdota no a passat. No hem vull imaginar, per això, la de gent que es deu haver trobat en aquesta situació però sense un duro al damunt. Segur que molts.

I després l’autobús. Incòmode era poc, era una tartana amb els seients totalment deformats, el complement perfecte per les nostres esquenes després de les 6 hores de tren. I sense aire acondicionat, per una carretera sense asfaltar plena de sotracs (i que ara, segons els veterans esta be, no hem vull imaginar com estava abans), en que es va a una mitja de 20 km/hora amb la conseqüent manca de aire que hi ha dins del vehicle. Si, això ja m’agrada més!!! Que es això d’anar de vacances!! Tute, i tute!! Realment trobava a faltar aquestes coses des de que estàvem a Tailàndia, tot tant perfecte i fàcil (i avorrit).

Però com sempre, els quilometres van passant, els paisatges també, i sempre, sense saber molt bé com, arribes.

I deu ni do el canvi al entrar a Siem Reap. Si durant tot el camí, l’únic que es veu són cabanes de bambú aïllades, gent pescant en els bassals fangosos o llaurant el camp amb bous, tot dins un àmbit molt, però que molt rural, que no ens ha pogut fer més que evocar al nostre estimat Nepal, al arribar aquí, la ciutat que es la porta internacional d’Angkor, amb el seu aeroport i els seus hotels de megaluxe als afores, no deixa de ser un xoc. Per això, com acostumen a fer els ricatxons, tenen els seus guetos molt delimitats i no s’acostumen a barrejar amb la gent així que podem estar tranquils de que no ens trobarem a ningun passejant pels nostres carrers de Sien Reap.

Aquí ens esperaven el Cyril i la Chacha, que ens havien reservat una habitació per nosaltres en el Guest House on estaven ells, per sort nostre, als afores dels barris del motxilers, just davant del mercat central, en una zona molt agradable i genuïna de Siem Reap.

I a sigut arribar, deixar les motxilles i rapidament a menjar alguna cosa perquè no havíem menjat res des de les 7:00 del matí. Lo que té la gastronomia de Camboia, més si cap que les de les seves veïnes, es que no li fan fàstic absolutament a res, i et trobes tal varietat de menjars en els mercats que feina et costa per decidir-te per una cosa o un altre. Però amb la gana que teníem hem deixat les taràntules i demés per un altre dia i ens hem decidit per unes carpes, pollastre i truita, amb arroç, clar.

I amb el tute que portàvem al damunt, a sigut el temps de ficar-nos al dia, decidir l’itinerari per demà a Angkor, quedar amb el mototaxi que ens portarà i senyors, a dormir.

Demà ens esperar un dels dies més esperats del viatge. Per fi les ruïnes d’Angkor les tenim davant. Un altre del objectius complerts. I ja es van acabant, eh…

————

30-01-2009

Descobrint Angkor…

 

El nostre gran dia començava amb un te a la terrassa del hotel mentre esperàvem el tuk-tuk amb el que havíem quedat per fer la ruta per Angkor. Realment aquets moment l’hem estat esperant des de fa molt de temps ja que des del principi del viatge les ruïnes d’Angkor havien sigut una de les estrelles d’aquest. Per aquets motiu ens pujàvem d’un salt a la carroça del tuk-tuk tots quatre, els Cyrille i la Chacha i nosaltres dos, i sense perdre ni un moment ficàvem rumb al complex arqueòlogic d’Angkor, als afores de Siem Reap.

Finalment havíem escollit l’opció d’un sol dia, per a molts insuficient, però que segons el conductor del tuk-tuk, i molta altre gent que ens hem anat trobant, més que de sobres per a veure els principals temples i atractius d’Angkor. El tema es que l’entrada d’un dia ja va 20 dollars, mentre que la de tres (dos no es pot) ja puja a 40 i clar, amb 40 dollars podem pagar les nits d’hotel de l’Araceli i meves durant 15 dies. Així que després d’assegurar-nos que si, que en un dia era possible veure-ho tot (un dia a muerte, es clar), ens donàvem la targeteta amb la nostra foto que ens donava dret a voltar lliurement pel més de 60km^{2 que avarca, actualment, la ciutat.}Per donar-vos quatre dades, Angkor va ser, dels segles IX al XIII la capital del reine Khamer, que abarcava des de Burma (l’actual Myanmar) fins a Vietnam, i per que us feu una idea de com era, quant a Londres encara no vivien ni 50000 persones, la població d’Angkor ja superava el milió. Gairebé res. Actualment, per això, només es conserven els temples ja que les cases, els edificis públics i els palaus es construïen de fusta per que viure en estructures de pedres estava reservat als deus. Per això pots trobar-te distancies de kilòmetres i kilòmetres entre un temple i un altre on entre mig només hi ha selva i més selva, perquè tot el demés no ha sobreviscut al pas del temps i això fa necessari que per moure’t tinguis que agafar un tuk-tuk, una mototaxi, una bici, o un autobús amb aire acondicionat, hi per tots els gustos (fins i tot ho pots fer amb helicòpter…).

I ja amb el nostre tiquet a la butxaca ens plantàvem per fi a les portes d’Angkor. Com que el nostre conductor ens assegurava que en un dia podíem fer els dos circuits marcats que hi ha, el petit (17 km) i el gran (24km), l’ordre dels temples el ficava ell i d’aquesta manera creuàvem, amb els primers raigs de sol que començaven a calentar, la porta sud de l’antiga ciutat fortificada d’Angkor Thom per dirigir-nos cap a una de les estrelles d’Angkor, el Bayon.Ja només al creuar les portes de la ciutat un se sent impressionat al veure els més de 12 km de muralles que la rodegen amb una alçada de 6 metres i una amplada de 8 en tot el seu recorregut, i sentir la mirada dels immensos rostres de Avalokiteshvara (el buda de la compassió) que coronen cadascuna de les portes en grups de quatre.

Però tot això es queda realment curt al trobar-te davant teu amb el Bayon, el primer temple cap el que ens dirigíem. Aquets temple, construït al segle XII, té com a peculiaritat, apart de la seva monumentalitat es clar (aquí tot es molt gran), que té repartides per tot el temple , ni més ni menys, que 216 immensos rostres de buda mirant cap a baix amb una mirada gèlida, com observant to el que passa a la ciutat. Ja qui assegura que les cares de Buda tenen un més que sospitós semblant amb el rostre de Jayavarman VII, el rei que va fer construir Bayon, i que aquesta no era una altre cosa que la manera de tenir vigilats constantment els seus súbdits.

No se quin seria el motiu realment però passejar-se entre les torres i pels passadissos del temple, sentint a cada moment alguna mirada al clatell d’algun dels rostres es, si més no, sobrecollidor. Al ser aquest el primer temple que visitàvem a sigut un descobriment en tots els aspectes i a cada pis que pujàvem, a cada cantonada que giràvem, descobríem algo que ens feia quedar-nos una estona bocabadats fins que algú trobava alguna cosa en un altre lloc i llavors cap allà que anàvem. Hem estat potser una hora i mitja només aquí, i per res s’ha fet pesat, fins que han començat a arribar les ordes de Japonesos amb les seves super-cameras en mà i hem decidit que per començar ja teníem prou, que encara ens quedava tot el dia per davant, però es que sinó, et pots estar perfectament tot el matí passejant pels túnels, passadissos i terrasses del Bayon sense tenir la sensació de que per aquí ja has passat (després descobriríem que realment et pots estar per tot Angkor sense tenir aquesta sensació).

Ara li tocava el torn al veí Baphuon, el seu germà petit, Phimeanakas, i les terrasses dels elefants que els uneixen.

I cap aquestes terrasses que ens hem dirigit. Aquestes, que tenen uns 300 metres de longitud, són uns murs de contenció que tenen gravats uns immensos baix-relleus amb tot de elefants que flanquegen l’escala principal, on es col·locava la tribuna del rei per les desfilades i demés, i que culminen en unes figures immenses que representen a elefants amb tres caps, tot sota la més absoluta perfecció.

I després de travessar les terrasses, era el torn del petit temple de Phimeanakas. Després de travessar la porta que el guarda, et trobes amb una petita piràmide (dic petita en comparació amb lo demés però potser arribar a fer 25 metres d’alt) que representa, igual que els seu veí i germà gran Baphuon, el Mont Meru, la muntanya sagrada pels Hindus i que aquí a Angkor està representada en infinitat de temples.

I d’aquí, on ens hem tingut que conformar en contemplar-lo des del terra ja que s’estan duent a terme treballs de reconstrucció i més no pots veure, hem ficat rumb al Baphuon, que es considerat per alguns el puzzle més gran de la historia. Aquets temple es veu que va ser desmuntat, peça per peça, per un equip d’arqueòlegs que treballava en la seva restauració però durant la guerra civil, els khmers rojos, van destruir tots els arxius i amb ells la manera de reconstruir el temple. Han sigut moltíssims els anys i els esforços per donar-li la forma que te ara, però poc a poc, sembla que la feina va arribant a la seva fi.

Com hem dit abans, es una altre representació del Mont Meru, però de dimensions bastant més grans que les del seu veí, i que conta, en el seu cantó oest, amb un buda reclinat de més de 70 metres de llargs, aquest si, encara per reconstruir.

I amb aquets donàvem per acabada la nostra visita a la ciutat d’Angkor Thom, ja estàvem fets pols, bruts, suats i saturats mentalment de tantes informacions i sensacions i realment, tot acabava de començar.

D’aquí deixàvem Angkor Thom per la seva porta est i ens dirigíem cap el inacabat temple de Ta Keo, construït al segle X i inacabat per raons que es desconeixen. Aquets consisteix en una colossal piràmide de més de 50 metres d’alt, feta d’una arenisca que li dona un to vermellós molt característic i que per alguns, seria un dels temples més bonics d’Angkor si estigués acabat. Això si, pujar per les seves verticalismes escales ja té el seu que i no es apte per a patossos ni per a gent que pateixi de vertigen. Aquest, i molts altres temples d’Angkor, guarda una similitud impressionant amb alguns temples i piràmides mayas, situats a milers de quilometres d’aquí i construïts quant, segons la historia moderna, no s’havien descobert els uns als altres, però bé, no entrarem en polèmiques, només dir que curiosament també moltes de les ensenyances i de les creences d’uns i altres eren molt similars i algunes fins i tot tenien com a base els mateixos fonaments còsmics, però bé, com hem dit, seguírem amb la visita.

La següent parada no era ni més ni menys que el famós Ta Prohm, o també conegut, desgraciadament, com a Tomb Raider Temple. Si, si, el que sentiu.

Aquest es un temple budista del segle XII que s’ha deixat pràcticament intacte des del seu descobriment i en ell es pot apreciar pels quatre cantons l’implacable força de la naturalesa quant algo no està al seu lloc. Es realment espectacular. Es un entramat de passadissos, alguns esfondrats, alguns encara de peu, on la selva s’ha anat menjant poc a poc tot de murs, portes, passarel·les, donant-li un aspecte màgic a tot el conjunt. No es difícil veure un arbre de potser 25 metres d’alt que descansa completament sobre un mur de 2 metres d’ample, o una arrel envoltant un cap de buda d’alguna de les seves portes d’entrada. Molt curiós. I molt gran, es clar. Segons les inscripcions, es creu que, només en la conservació d’aquest temple hi treballaven més de 80000 persones. Imagineu-vos. Per tots aquets motius es fàcil entendre per que els seus passadissos han servit com a escenari a moltes pel·lícules, des de Tomb Raider (d’aquí el seu segon nom) a Dos hermanos entre d’altres. I es que es realment de pel·lícula el que pot arribar a fe la naturalesa en poc més de 800 anys.

Sortíem d’ell quant eren poc més de les 12:00 del migdia, i com que el sol ja començava a ser insuportable vam aprofitar per anar a menjar alguna cosa en alguns del molts xiringuitos que hi ha per tot Angkor, a la hombre del bambú. Però realment menjar, el que es diu menjar no ho vam fer gaire ja que, com a tot arreu, aquí els preus del menjar es tripliquen degut a que es l’únic lloc on pots fer-ho i ens costava més un platet d’arroç que una nit d’hotel i clar, no estem per aquestes coses. Així que ens vam tindre que conformar amb un parell de mangos i una pinya pels dos que ja faria el fet fins que arribéssim a Sien Reap i després d’haver descansat una mica del sol, a seguir amb lo nostre.

Ara venia el torn del Banteay Kdei i el Sras Srang. Primer es tracta d’un imponent temple de 700 metres de llarg per 500 d’amplada que data de finals del segle XII i que com el seu veí Ta Keo, per raons que no es coneixen no va ser mai acabat. Mentre que el segon, es una immensa bassa de 800 metres de llarg per 400 d’ample que era on es realitzaven les ablucions, en un petit temple que tenia al mig del que avui dia només queden els pilons de pedra que el suportaven.

Després va tocar el Pre Rup i el East Mebon, dos temples molts semblants, amb forma piramidal que imiten també el Mont Meru i que es creu que s’utilitzaven com a crematoris reials. Estaven, com molts dels temples d’Angkor, recoberts de plata, de la que avui només queda a la vista les endidures on es col·locaven les plaques, ja que quant Angkor va ser conquerida va ser totalment saquejada i tots els seus tresors espoliats.

Després van venir el petit temple de Ta Som, on la natura també a fet de les seves, i el també petit Preah Neak Pean, un temple budista que consta d’una estupa al mig d’una bassa sagrada, al que es podia accedir per mitjà d’una passarel·la per damunt de l’aigua i flanquejat per quatre basses més petites d’una simetria perfecte en les que arribava l’aigua des de la bassa central per mitja de quatre gàrgoles que representaven, cada una, el cap d’un elefant, el d’un lleó, el d’un cavall i el d’una persona, tot això, es clar, enmig de la selva, que encara li dona un aire més especial.

Realment a aquesta hora ja començàvem a estar realment esgotats, de fet, en el següent temple, el gran Preah Khan, l’Araceli i la Chacha es van quedar al tuk-tuk esperant a que tornéssim ja que després d’aquest tocava el gran Angkor Wat, l’estrella d’Angkor, considerat l’edifici religiós més gran del món, i clar, es tenien que reservar les forces com fos.

El Preah Khan es un immens temple fortificat de 700 per 800 metres al que s’accedeix per una passarel·la sobre la seva fossa en el que es pot veure la representació en escultures de , també omnipresent aquí a Angkor, El batir del oceà de llet, on es veu a 88 asura (dimonis) i a 92 deva (divinitats), batint el mar, en forma de serp, per extreure d’ell l’elixir de la immortalitat. L’únic que degut al saquejos, només queda una de les estàtues amb cap aquí a Preah Khan, no així a l’entrada sud d’Angkor Thom on estan totes pràcticament intactes, com veurem més tard.

Un cop dins del temple, tens que travessar ni més ni menys que 40 portes per travessar-lo de punta a punta, totes elles decorades amb relleus que es conserven de forma excepcional , i que conformen un autèntic laberint per que es vulgui perdre en la soledat de les ruïnes d’Angkor. Però realment ja estàvem esperant el moment d’arribar a Angkor wat i molta atenció no es que li prestéssim, la veritat.

I ara si, després de ni més ni menys que 10 temples a les esquenes arribava el torn de l’estrella de totes, el inigualable Angkor Wat.

Aquest, la mare de tots els temples, s’alça enmig d’una gran fosa d’uns 100 metres d’ample i només pots accedir a ell per mitjà d’una passarel·la que la travessa. L’arribada a un lloc així realment no mereix comentaris, més que res perquè no pots fer res més que observar en silenci com et vas apropant a tant immens edifici i fen-te creuis de com es pot concebi una idea així dins del cap d’un ser humà. Es realment impressionant. La guinda perfecte per un gran dia.

L’edifici està concebut com una representació de l’univers espacial en miniatura. L’omnipresent Mont Meru dels hindús es la torre central, els altres pics menors són les torres que el rodegen, la multitud de patis baixos sobre els que estan construïdes les torres són els continents i els oceans vindrien a ser les foses.

El temples va ser construït per Suryavarman II en honor al deu Visnu per que fos el seu temple funerari.

El temple principal s composa de ni més ni menys que tres nivells, cada un d’ells amb un quadrat rodejat de galeries que es comuniquen entre si per on et pots perdre amb gran facilitat i on, tot i la gent que hi ha visitant el temple, et pots sentir realment sol, i no veure ningú en una bona estona. La immensa torre principal s’alça sobre el tercer nivell 31 metres mentre que sobre el terra ho fa 55, donant al conjunt una unitat perfecte. A més, al voltant del temple central, hi ha un seguit de baix-relleus de 800 metres de longitud, i conservats pràcticament intactes, que representen tant escenes mítiques hindus com diverses guerres (i victòries) dels khmers contra els seus enemics. Es un lloc fet per admirar, senzillament. A més es conserva pràcticament tot tal i com estava concebi’t. Un veritable luxe poder-lo observar així.

Que el visitéssim en últim lloc també va ser per que poguéssim gaudir d’ell amb les ultimes llums del dia, amb el conseqüent vall de colors que sobre ell es produeixen quant el sol es va acabant.

Potser vam estar una hora i mitja, potser més, no ho se. Només ser que si vam marxar va ser perquè els treballadors del complex ens van dir que era l’hora de tancar i que teníem que marxar. Però ens podíem haver quedat allà tranquil·lament en silenci, fins no se quant. Feia molt de temps que esperàvem aquets moment, i la veritat es que no va defraudar en absolut.

Però va arribar l’hora de marxar. Estàvem realment fets pols. Si que es possible fer-ho tot en un dia, si, però amb la palliça corresponent, es clar. Més dies, jo crec que es per relaxar-te i explorar tranquil·lament tots els racons, sense preses, però pel que nosaltres volíem ja hi havia suficient.

NI cal dir, que al arribar, desprès de la merescuda cervesa freda que portava tot el dia esperant-nos i de sopar ràpidament en una parada del carrer, el dia es va acabar per nosaltres, en res, potser segons després de tancar la llum, estàvem dormint, i tant agust, us ho asseguro.

————-

31-01-2009

Ressaca d’Angkor i cap a Phnom Penh…

 

Rebentats ens aixecàvem cap allà a les 9:00 del matí per anar a comprar els bitllets d’autobús cap a Phnom Penh. Tot i dormir-nos al instant, no havien sigut suficients les hores de son i ja ho arrossegaríem durant tot el dia.

Tot segons lo previst i al tornar, ja amb els bitllets a la butxaca, teníem una de les millors sorpreses gastronòmiques en molt de temps. I es que clar, Camboia va ser una colònia francesa i això en algo s’ha de notar. Senyores i senyors: Aquí hi ha PA!!!! El que escolteu, pa de barra, cruixent, boníssim!! No ens ho podíem creure, i per tots els costats. No cal dir que el nostre esmorzar a consistit en una barra de pa sencera per cadascú. Pa sol, però pa. Jo no se si pan con pan, comida de tontos, però si ho es, avui he sigut el tonto més feliç del món.

I després, amb el nostre gran descobriment ja per tot el dia, doncs lo típic, fer la motxilla, pagar l’hotel, acomiadar-nos, i de nou a esperar un autobús. Aquets sortia a les 12:30 i com que ja coneixem que en aquest viatges no s’acostuma a menjar molt, hem quedat en dinar a ni més ni menys que a les 11:00 del matí. Una mica aviat, ja ho se, però així almenys sabem que alguna cosa tindrem a l’estomac durant el dia.

I cap a l’agencia. Ara ja només quedava esperar, esperar i 7 hores d’autobús, clar.

Crònica 18: Tailàndia IV : Preparats, llestos…Bangkok!!

25-01-2009

Barcelona-Bangkok ja es una realitat…

 A les 9:00 del matí arribàvem a l’estació de tren de Hua Lumpong tots 6, es a dir, el German i la Monica, el Cyril i la Chacha i el Pol i l’Araceli, però com tots tres teníem futurs immediats diferents ni havíem sortit de l’estació quant ja ens estàvem acomiadant fins un altre. Amb el German i la Monica ens veuríem aquella mateixa tarda, mentre que amb el Cyril i la Chacha seria d’aquí a uns 5 dies, ja a Camboia, més concretament a Siem Reap on ens trobaríem per descobrir els secrets d’Angkor junts i després fer camí cap al sud.

Així que ja nosaltres dos sols, el primer, com sempre que s’arriba a una nova ciutat es buscar lloc per dormir. I la veritat es que no ens podem queixar gaire ja que només baixar del autobús públic que ens va portar cap el centre, vam trobar un en el que per 160 baths (menys de 4 euros) teníem una habitació doble. Millor començament impossible.

Amb el dormir ja cobert, lo següent era canviar diners. Tampoc ens va costar gaire ja que, tot i ser diumenge, els carrers del Bangkok turístic estan plens de cases de canvi i totes accepten travels cheqs. L’únic va ser mirar quina ens feia millor canvi i ja està. Una altre cosa feta, i ara ja si, teníem Bangkok per nosaltres.

I el primer lloc cap on ens vam dirigir va ser cap l’immens mercat de Chatuchak, al nord d’on estem i on els caps de setmana s’arriben a muntar més de 15.000 paradetes on pots trobar absolutament de tot, des de taràntules o antiguitats, passant per joguines, tones i tones de roba i tot el que us pugueu tirar a la cara. I cap allà que ens vam dirigir, amb l’Araceli més que contenta i jo esperant que no fos massa dur per la meva integritat física i psíquica. Per sort era només una pressa de contacte ja que les veritables jornades de compra seran el cap de setmana abans de marxar on ja si que sense pietat l’Araceli i la Monica (i també algo el German i el Pol) es gastaran tot el que ens hagi sobrat en regals per la família i demés.

Finalment van ser dues hores dins l’immens mercat, en que només vam poder abarcar una molt petita part del que realment es però que ja va servir per que l’araceli sortís amb un vestidet que li queda que ni fet a mida, i per només 2 euros. I jo que vaig agrair aquesta pietat consumista que va tenir ja que finalment fins i tot va ser una experiència divertida i no hem va saturar ni res per l’estil.

I d’aquí un altre cop l’autobús numero 1 i que ens tornés cap a caseta. L’únic que va passar es que l’Araceli en un moment donat del trajecte li va semblar que ja havíem arribat i vam baixar corrents del vehicle i un cop a terra i amb l’autobús ja molt lluny de nosaltres ens vam donar conte de que ni molt menys era cert i que encara quedava un bon tros per arribar a on anàvem. Perfecte, amb el sol que queia i a caminar. Almenys també es interessant passejar-se pel Bangkok menys turístic i veure la vida durant el dia a dia de la ciutat, l’únic que hagués sigut millor fer-ho al vespre o al matí, no al migdia a ple sol, però buenu, tot no es pot tenir. Amés vam tenir la sort de que quant ja estàvem arribant, un Tailandès motivat ens va dir que avui, per ser l’últim dia de Buda, tots els temples teníem l’entrada gratuïta i en un moment ens va fer una ruta per que anéssim a veure els quatre més importants de la zona, així que sense pensar-ho ens vam pujar al primer Tuk-tuk que vam trobar i cap allà que ens vam dirigir.

Primer li va tocar el torn al wat mongkhut, o Gran Buda, una figura de Buda de més de 40 metres d’alt forrada amb pa d’or. Impressionant. Un altre tipus d’arquitectura que coneixem ja que aquí a Tailàndia els temples són totalment diferents als de Nepal o la India, ja que tenen moltes més influencies xineses. Veieu la foto i compareu-la amb mi. Si, si, era molt gran.

A partir d’aquí, però ja no vam tenir la mateixa sort i ens vam tenir que quedar sense veure ni el Buda negre ni el Buda de la sort, ja que, al estar en celebracions, quant els vam anar a visitar estaven en plena oració i no es podia entrar i ens vam tenir que conformar amb els exteriors dels temples, igualment impressionants, encara que tots molt semblants entre si.

Un cop ja a Banglamphu, els barri on ens allotgem, vam tenir la nostre primera presa de contacte amb el patètic, perquè no se li pot dir d’un altre manera, khao san road. Aquets carrer es l’arteria principal del turisme “alternatiu” (per dir-li d’alguna manera, perquè d’alternatiu no te res) de Bangkok. Aquí pots passejar-te amunt i avall sense fer res més que veure occidentals bevent Heinekens en les terrasses dels bars, fent-se trenes i rastes al cabell, o menjant tot el menja que podrien menjar a casa seva però a kilòmetres de distancia. A cada país ja un d’aquets carrers, com el Thamel de Katmandú per exemple, però es que aquest es porta la palma. Es realment patètic. Fer tant milers i milers de kilòmetres per trobar-se amb gent del teu mateix país borratxa, parlar amb el teu idioma, menjar el teu menjar. No se, no li trobaré mai el sentit a aquestes coses, però per lo vist a la gent li agrada. Sense comentaris.

I després de fugir corrents de Khao san road, tocava trobar-nos amb el German i la Monica per fer el repartiment de bens. Més que res, repartir les medicines, les guies i els llibres, passar-nos l’ordinador i ja està. En un moment estava enllestit tot, i tocava acomiadar-se. Ens tornarem a trobar a Chiang Mai d’aquí uns quinxe dies, com a molt a Bangkok d’aquí menys d’un mes però de totes formes es molt de temps junts i en algunes coses els trobarem a faltar.

Com es normal estàvem rebentats i per poca cosa més estàvem. A sopar algo en la primera paradeta que vam trobar, una cervesa al 7-eleven (per fi cervesa raonablement barata!) i a dormir que aquesta ciutat esgota. I es només el primer dia.

————-

26-01-2009

La visa de Camboia a la butxaca i l’any nou xinés a Chinatown

 No eren ni les 8:00 del matí quant ja estàvem sortint de l’hotel i ens pujàvem a l’autobús numero 53 per dirigir-nos cap a la estació de metro de Hua Lumpong. Teníem la missió de treure’ns la visa de Camboia fos com fos aquí a Bangkok i no podíem perdre temps. Desprès d’una estona de metro en la que vam passar més fred que en tot el viatge degut al aire condicionat i d’un Taxi Driver ens vam plantar a l’ambaixada de Camboia, vam desitjar-nos sort, i cap a dins.

La visa de Camboia té la pots treure sense problemes a la frontera, el que passa es que els oficials d’immigració d’ella, tenen una merescuda reputació d’extorsionadors i timadors a petita escala, i si la visa val 25 dollars et pots arribar a gastar 40 per la cara sense poder fer res al respecte. Per això lo millor es ser cautelosos i anar cap allà amb els deures fets. Un altre cop en una ambaixada. Després de lo de Iran ja no m’agraden gents aquests moments i fins que no surts d’elles amb la visa a la butxaca no estàs tranquil del tot. Però com era d’esperar no vam tenir masses complicacions i abans de les 12:00 sortíem tots dos amb un somriure a la cara de punta a punta i un visat enganxat al passaport. Ara si que no tindríem problemes.Això ens va portar tot el dia i vam acabar arribant al hotel a l’hora de dinar, això si, després de baixar-nos un altre cop molt abans d’on tocava degut a l’orientació de l’Araceli. Es l’últim cop, per això, que passarà, us ho asseguro.

Al final vam arribar a l’hotel, però no per molt temps perquè va ser agafar l’ordinador i marxar corrents cap a un bar amb wifi gratis i així aprofitar per actualitzar la web i aquestes coses que tenim que anar fent de tant en tant. I això, com no, ja ens va portar una bona estona perquè era la primera vegada que ho fèiem nosaltres ja que fins ara l’encarregat de la informàtica era el German i tot i les quatre lliçons d’ahir a la nit, qui no serveix, no serveix. I al final, com o podia ser d’un altre manera, altre cop a corre.

Resulta que avui era l’últim dia del fi d’any xinés i no ens ho volíem perdre. El que passava era que començava cap allà a les 19:00 de la tarda a Chinatown, i nosaltres a aquella hora encara no havíem agafat ni l’autobús. Però sense ficar-nos nerviosos que aquí tot porta el seu temps. Efectivament vam arribar amb tot el tinglat encara muntat i els carreres de Chinatown petats de gent. Els quatre carrils de Charoen road estaven saturats de gent caminant amunt i avall, paradets made in China i infinitat de llocs per menjar. Podies trobar per tots els gustos, menjar xinés, es clar, però des de marisc, ostres, o calamars, passant per l’omnipresent pollastre i acabant er uns escarabats fregits de 10 cm o larves acabades de collir. Si, si, de tot.

Vam estar passejant durant una bona estona intentant no se esclafats per la multitud fins que els peus ens van dir prou i vam ficar rumb un altre cop al hotel. Ens havíem perdut les desfilades dels dracs i els focs artificials però l’experiència ja havia valgut la pena.

I ja a casa, una cerveseta, un últim vol per acabar de rebentar-nos i ara si, de nou al llit.

Els dies passant aquí volant, senyal de que no pares, però al arribar la nit es paga, no vegis si es paga…

————

27-01-2009

Intent frustrat a Ko Ratanakosin i un altre comiat a les dues motxilles

 Avui ens havíem marcat el aixecar-nos amb la calma, sense despertadors ni preses, simplement que ens despertéssim quant tocava. La veritat es que era d’agrair ja que feia uns quant dies que, entre una cosa i un altre, es podien contar les hores que dormíem diàriament amb els dits d’una ma. Així que serien les 12 del migdia quant ens ficàvem en marxa i després d’un te ràpid i un arroç per esmorzar, tornàvem a pujar al numero 53 i ficàvem rumb a la zona de Ko Ratanakosin, el centre històric i budista de Bangkok, on estan alguns dels temples i escultures més venerades de tota Tailàndia. Però com que a nosaltres no se’ns acabaven de quedar clares les coses i sempre que no aprenent mai, només arribar a les portes del Gran Palau i del temple on es trobar el buda esmeralda ens vam donar conte de que avui, visitar el que es diu visitar temples, doncs crec que visitaríem pocs. Ens havíem presentat davant d’uns dels edificis religiosos més importants de Tailàndia en pantalons curts, tirants i sabatilles. Si, si, un altre cop. No ens ho podíem creure i amb la calor que feia tornar de nou al hotel i sortir amb pantalons llargs i bambes com que tampoc era molt viable així que vam decidir deixar-ho per la pròxima estava a Bangkok d’aquí a uns dies i anar a provar sort al Buda reclinat, que en aquets, en principi, si que podíem entrar.

I així va ser, sense cap problema ens vam presentar davant de el Wat Pho, el temple més antic i de majors dimensions de Bangkok. El perquè en un si i en un altre no encara no ho sabem però ja fa temps que vam renunciar a saber segons quines coses per no portar-nos sorpreses.La principal atracció del Wat Pho es, sens dubte, el seu Buda reclinat de 46 metres de llarg per 15 d’alt acabada amb pa d’or. Al entrar al temple sota el que està situada, el primer que et sorprèn es el color daurat que agafar tot el que està allà dins, al reflectir-se la llum del exterior amb l’or de la figura. Es simplement sensacional. A més tant els ulls com els peus tenen incrustacions de nacars que despleguen 108 característiques de Buda diferents. Nosaltres, òbviament no van entendre ni papa però si saps d’això deu ser força interessant.

I després de voltar una estoneta pels voltant i de passejar-nos pel mercat de curiositats que hi havia muntat davant del riu, de nou al autobús i cap el bar-wifi a seguir treballant en la web. Però clar, el morro té un límit, i si que es gratis el wifi pels clients del bar, això si, però òbviament no et pots estar tres hores connectat a internet i prendre’t només un sprite de 30 cèntims d’euro i clar, finalment el amo, un francès molt francès ens va convidar a sortir si no volíem consumir algo més substanciós. Es lo que té anar amb el pressupost més que ajustat. I molt amablement vam marxar, ja ens havia fet el servei que necessitàvem i ens havíem estalviat forces diners en cybers i demés.

Ja pel vespre ens vam trobar amb el German i la Monica, i com que nosaltres demà marxàvem cap a Ayuthaya, i ells per la tarda ja tiraven cap a la frontera de Laos, vam aprofitar per fer el primer sopar de comiat. Unes cerveses a la (relativa) fresca, bons desitjos, i fins una altre. Òbviament no sabíem que ens tornaríem a trobar en poques hores i que tindríem que repetir lo mateix unes quantes vegades.

————–

28-01-2009

El despertador que no sona i l’enèsim comiat de les dues motxilles.

 Per anar cap al poble d’Ayuthaya, a uns 70 km al nord de Bangkok, i tornar el mateix dia havent vist lo més important només hi ha una solució. Matinar moltíssim. Ayuthaya va ser la capital del imperi Thailandes durant més de 4 segles i les restes arqueologiques que queden (perque quant va ser conquistada pels birmans l’any 1767 la van saquejar de valent) abarquen tal superficie que es necesita de tres dies per poder veurela del tot. Però clar, tampoc som tant frikis, i menys tenin Angkor per davant, per tirar-nos tres dies en ella així que tenéim l’intenció d’agafar el primer tren que es dirigis cap allà i tornar amb l’ultim havent-nos fet una bona idea dle que allò era.

El tema es que el primer tren surt a les 6:00 del matí i un accident amb el despertador a fet que ens aixequessim ni més ni menys que a les 7:30, hora en que en principi tindriem que estar arribant ja a la ciutat, i hora, d’altre banda, totalment insuficient per començar el dia amb tot el que teniem per endavant. Però com he dit abans, tenin Angkor per davant tampoc es una gran perdua i podriem aporfitar el dia per passejar pel Bangkok que teníem pendent i relaxar-nos una mica abans de la gran marató que ens espera per demà, dia en que ja sortim cap a Camboia.Així que ja no teníem pressa i després de dormir unes hores més, ens hem dirigit cap a la Golden Mountain, un temple situat als afores d’on estem i que té la forma d’una pagoda gegant a la que pots pujar per unes escales que la rodejant i que com el seu nom indica, es daurada. Es curiós, i cansat, però realment es més espectacular veure-la des de fora, que es quant realment pots apreciar-la be, ja que des de dins nomes veus escales i escales que pugen, però mira, ja a servit per passar les hores i tornar suats fins a dalt i totalment deshidratats.

Ara ja teníem el dia per endavant per no fer res, i mentre passejàvem amunt i avall ens hem tornat a trobar amb el German i la Monica, que esperaven les seves visas per Laos. I un altre cop de comiat, fins que a les 18:00 ells han marxat cap a l’estació de tren i nosaltres cap a la nostra habitació per fer les motxilles pel tute que ens espera demà.

Ja al vespre, mentre sopàvem, ens hem retrobat per casualitat amb el xaval de Madrid que vam conèixer a Kochi, que acabava d’arribar avui a Bangkok. Realment el món es molt petit i amb ell que ens hem estat liant a parlar fins que, tenint en compte que demà ens aixecavem a les 4 del matí, i que no podiem correr el risc de dormir-nos de nou, ja que demà sens acaba la visa de Tailàndia, ens hem despedit d’ell, i amb ell de Bangkok.

Demà començar l’aventura a Camboia…i els nervis a l’estomac ja els tornàvem a notar…

———–

29-01-2009

Fins d’aquí a no molt, Tailàndia…

 Per sort ens hem aixecat a la primera i en un no res ja estàvem a la parada del autobús esperant que passes el primer vehicle del dia. No s’ha fet esperar molt i encara no eren ni les 5:15 quant ja teníem els nostres bitlles de tercera classe (els més tirats que hi han)cap a la ultima localitat Tailandesa abans de Camboia, Aranya Prathet.

Tornàvem a estar asseguts ens els horribles seients de fusta dels trens Tailandesos, aquets cop, però, amb “només” 6:30 per endavant. Però tot i que aquets temps podria ser res per lo que ja portem acumulat ens transports, la son extrema que teníem (havíem dormit potser 3 hores com a molt, entre acabar les motxilles, lligar-ho tot…) a fet que el viatge es fes de lo més pesat, intentant dormir sense èxit i amb les hores que no passaven.Però finalment cap allà a les 12:00 del migdia, sota un sol matador, arribàvem a lo que seria la nostra ultima parada Tailandesa fins, com a mínim, el dia 9 de Febrer. I un cop fora de l’estació, doncs lo típic, busca algun tuk-tuk que et porti fins la frontera, mil ulls per tot arreu, calor, i finalment el cartell d’immigració de Tailàndia. Ara si, passaports a fora, bona cara, segell, i ja està. Terra de ningú, adéu Tailàndia. I a caminar…

 

Crònica 17: Tailàndia III – Dos més dos no tenen que ser sempre quatre…

24/25-01-2009

A les 9:00 del matí agafàvem el ferry que ens tenia que portar, en unes quatre hores, cap a Pak Bara, ja a la Tailàndia peninsular des d’on començaria una nova marató de transports per nosaltres, tot i que després de lo viscut per la India i demés ja res ens podia fer front. O casi res, clar.

Arribàvem cap allà a la 13:30 al port de Pakbara després d’un més que avorrit trajecte que s’havia fet més llarg de lo normal. Després de la tranquil·litat d’una setmana a Koh Lipe, tornar-se a ficar en marxa costa més de lo normal i els ànims no estan per masses hòsties, suposo que per això se’ns va fer una eternitat arribar a terra ferma.

I com no, corrents a agafar una camioneta per que ens portés cap a la parada d’autobusos per sortir corrents cap a Trang, d’on teníem que agafar el tren de Bangkok a les 17:20.

Però per molta pressa que portéssim el pròxim bus no sortia fins a les 15:00 així que teníem més d’una hora per endavant per mirar de menjar algo i esperar. Lo normal vamos si no fos per que el German i la Monica tenien un as guardat a la màniga.

Encara no havíem ni començat a menjar-nos el Pat Thai que ens havien portat quant el German, del tirón i gairebé sense respirar ens va informar que ell i la Monica, a partir de Bangkok (Barcelona-Bangkok, us enrecordeu, ja ho havíem complert gairebé…!!) agafaven camins diferents als nostres i que les quatre motxilles es dividien en dos per cercar diferents destins.

Notición, eh…si, si, no us ho esperàveu, no??Normal.

No profunditzaré amb els motius per que ni es el lloc ni tampoc hi ha motius específics, no ha passat res, eh..no ens hem enfadat ni res per l’estil, abstenir-se morbosos i demés, simplement el món es molt gran i en el poc menys d’un mes que ens queda de viatge cadascú a de mirar per quines son les seves motivacions de cara a aquets final de trajecte, de cara al seu destí.

Han sigut exactament tres mesos i 11 dies junts. Molt de Temps. Hi ha hagut moments bons, moments molt bons, moments boníssims i moments dolents. Simplement es tracta d’escollir en quins et quedes i mirar de repetir-los, no de renunciar a ells. La llàstima es que a vegades es cau en l’equivocació d’agafar el camí més fàcil, el camí de l’oblit.

Ens tornarem a trobar a Bangkok els últims dies abans de tornar cap a casa junts, com si no hagués passat res ( que realment no ho a passat), i junts tornarem a estar amb vosaltres.

Però per ara cadascú tindrà el seu camí. Una llàstima, ho se, més que res per la quantitat de portes que es tancant amb aquest comiat, però així es la vida del viatger, sense aferrar-se gaire a res per si algun dia no està en el teu camí.

Amb tot això, la noticia de la nostra arribada a Bangkok queda totalment a un segon terme. Només dir-vos que van ser les 16 hores més incomodes de la nostra vida, més que res pels seients de fusta completament plans en els que vam tindre que passar-les, per res més, eh…no us penseu.

Per aquest motiu dir-vos que a partir d’ara escriure les nostre aventures ( de l’Araceli i del Pol) que després de Bangkok es dirigiran cap a Camboia i que si no s’especifica lo contrari seran nostres les entrades del bloc.

Gracies per entendre’ns i per no preguntar més…

Pol i Araceli ( Dos de les motxilles..)

Crònica 16: Tailàndia II – Koh Lipe

18-01-2009

I toca moure’ns…

A les 6:00 del matí deixàvem la nostra tendeta de campanya a Hat Ton Sai per anar cap a la platja a agafar la primera barca que sortís cap a Ao Nang. Teníem tot quadrat una mica just i era primordial que sortís alguna abans de les 7:00 del matí perquè sinó podríem tenir problemes amb la furgoneta que ens tenia que portar a Pak Bara, però per sort per nosaltres, al arribar els barquers ja s’estaven afanyant en tenir-ho tot llest i abans de les 6:45 ja estàvem tots quatre a la barca i ja no podia sortir res malament.

Només arribar ja ens estava esperant la combi, i com que érem els únics que anàvem cap allà, no eren les 7:00 i ja marxàvem, quant en principi sortíem a les 7:30, però millor per nosaltres, com abans sortim, abans arribem.

El viatge, amb la tònica del altre dia. Un conductor al que només li falta el mocador al cap per ser un autèntic kamikaze, i 4 hores de molt poca tranquil·litat, pendents tota l’estona de si aquesta corba serà la ultima o no. Però resulta que ninguna va ser la última i cap a les 11:30 arribàvem al moll de Pak Bara, amb mitja hora fins i tot de marge per mirar de menjar alguna cosa i canviar algo de diners abans que sortís el nostre speed boat cap a l’anhelada Ko Lipe.

Ara ja si que ja estava, en unes dues hores estaríem a Ko Lipe, amb la única perspectiva que la de gaudir d’una illa d’ensomni com la que mai hem vist però tants cops ens hem imaginat.

Ko Lipe està emmarcada dins del Parc Nacional Marítim de Ko Tarutao, i es la única de les moltes illes que el formen que no està regentada per l’estat. Això vol dir dues coses, una bona i l’altre dolenta. La bona es que els preus no són ni molt menys tant elevats com en els establiments estatals i també que la gent que les habitava, els anomenats gitanos de mar, els Cho Len, poden explotar el turisme com a un altre mitjà de vida, però clar, això també pot ser negatiu, sobretot si es fa desmesuradament , com a passat a moltes de les illes de Tailàndia, on el turisme a crescut a un ritme molt superior del que podia aguantar l’illa i s’han acabat saturant. En canvi, aquí a Ko Lipe, esperem que això no sigui la tònica i ens trobem una illa sostenible i sense massificar, ja que fa relativament poc que es va descobrir al turisme i s’ha mantingut relativament amagada de les grans guies de viatge i demés, però això fins que no ens hi trobem no ho sabrem.

Així que ràpid cap allà. Les illes van passant, a cadascuna millor, totes amb les seves selves que arriben pràcticament al mar, on la sorra blanca es barrejar amb l’aigua turquesa creant uns paisatges surreals. I cada cop que ens apropàvem a una, serà aquesta? Doncs no, serà la següent, i així fins que finalment, cap allà a les 15:00 de la tarda, ens vam parar davant d’una petita illa, i aquí ja si que tenia que ser, havíem arribat a Ko Lipe.

Com que no hi ha port, les barcasses et tenen que venir a buscar directament al mar, i després de fer un petit transbord, doncs cap a la platja de les tres que hi ha que tu vulguis.

Nosaltres havíem quedat amb el Cyril i la Shasha a Pattaya, que era la platja que quedava més lluny d’on estàvem, però ja veus tu quin problema tenir que donar la volta a una petita illa de 4km² i aigües transparents, selva, i en definita, paradisiaca.

I a partir d’aquí ja seria un flipar continu, en cada raconet de platja, de sorra, de selva, tot…realment impressionant.

I ja a terra ferma, tocava trobar als dos francesos i esperar que tinguessin algun lloc per dormir per nosaltres. I així era, i quin lloc. Havien trobat unes cabanes de bambú just al damunt de la platja, per 300 baths (el mateix que pagàvem per la nostra tenda a Hat Ton Sai), amb la selva al darrere i el mar davant. Que més es podíem demanar? L’únic inconvenient era que al ser les cabanes de bambú tenen com bastants foradets per on et poden passar animals i cada cop que entres a ella tens que fer un petit reconeixement per no trobar-te cap pitón de 3 metres sota el llit (com la que s’han trobat aquest matí els dos francesos) o ningun escorpí de més d’un pam a la letrina. Però a això dels animalets t’hi acostumes ràpid, es més, l’Araceli i el Pol tenen una granota al lavabo que no hi ha forma de fer-la sortir, ja que si la treus, no sabem per on torna a entrar i saps que, que ja es igual, així es menja els mosquits, com els tres o quatre llangardaixos que viuen pel sostre de palma i que també ajuden amb la neteja ètnica de mosquits que es té que fer cada nit.

I ja instal·lats, doncs a donar-nos els primers banys en el nostre petit paradís i a gaudir fent snorkel per les seves barreres de corals que bordejant tota la costa. Nomes en una hora, ja hem tingut temps per veure més peixos que en tota la nostra vida, des de peixos pallassos (més coneguts com a capitan nemo) a estrelles de mar de més de 50 cm de diàmetre de color lila, blau, o taronja, vamos, el que es diu una passada. I acabem d’arribar. Imaginat quant coneguem els millors llocs i demés.

I amb l’emoció que portàvem al damunt, el dia s’ha acabat en un moment, a menjar alguna cosa, una cervesa a la platja i a dormir dins la nostra mosquitera-trintxera que demà ens espera un dia molt llarg de platja, sol, i peixos de colors. Quin problema, eh.

————

19/20/21/22/23/24-01-2009

Dies de sol, mar, peixos (i també pena)

Ko Lipe, tot i no ser el que era, ja que, segons la gent que la coneix de fa uns anys, a crescut moltíssim en quant a establiments i bars pel turisme, segueix sent un reducte de tranquil·litat enmig del Mar d’Andamán. Aquí no hi ha res més a fer que anar de platja en platja, de coral en coral, de tros de selva en tros de selva (del que encara queda) i aquí s’acaba. Res més. Pots fer alguna excursió en barca a alguna de les illes del costat (cosa que degut al nostre reduït pressupost ja directament ni ens ho plantegem) o fer-te massatges a la platja. Però poca cosa més. Per aquest motiu, no escriurem el que hem anat fent dia a dia(més d’un ho agrairà, segur),veien les fotos ja us ho podreu imaginar. Tirats aquí i tirats per allà, trobades inesperades, com la del Carles i la Marta i el seu fill Aram que ja coneixíem de Barcelona i que ens els vam trobar per casualitat en aquesta petita illa a 20.000 km de casa o el Javi, un pamplonica que vam conèixer aquí i amb el que hem passat bons moments. Tot amb la més absoluta tranquil·litat.

Moltes han sigut les hores que el German i el Pol s’han tirat a l’aigua fent snorkel esperant tenir la sort de veure alguns dels taurons lleopard que habiten aquestes aigües però sense èxit. Sense èxit en quant al tauró es clar, perquè de fauna marina han vist més que en tota la nostra vida junta, i en llibertat.

Un altre fet remarcable va ser la sortida de pesca del Pol, el German i el Javi. Un dia, fent la sobretaula del dinar al bar Monkeys vam veure com el cuiner i l’ajudant, amb els que teníem bon rotllo, carregaven la barcassa per anar a pescar i els hi vam preguntar si necessitaven ajuda. No els hi feia molta gracia això de que els gringos anéssim a pescar amb ells perquè deien que sempre portem mala sort i mai pescant res però aquest cop, us ho asseguro va ser una excepció. Amb un rotllo de fil, un plom i una ploma per dissimular el am ja ho tenien tot, però no va començar gaire be la jornada ja que no vam pescar res en la primera hora que vam estar a alta mar. L’únic que fèiem era treure l’aigua de la barca que entrava pels foradets que aquesta tenia per tot arreu però de pescar poc. Una tonyina que el capità va pillar i una altre que se li va escapar al Pol però poca cosa més. I quant se’ls i estava canviant la cara i confirmant que la superstició de portar guiris a pescar era certa tot va canviar. De cop i volta es va començar a escoltar una lleu remor de lluny com si enmig de la calmadíssima aigua del mar i hagués els ràpids d’un riu. I al aixecar la vista, sense poder distingir molt per la llum del sol reflexada en l’aigua vam poder endevinar a un immens banc de tonyines que es dirigia directa cap on estàvem nosaltres, la cara els hi va canviar de cop i després de recolocar-nos una mica millor amb la barcassa va començar el festival. En els següents 15 minuts va ser un no parar. Tots vam pescar, i algun que altre que sens va escapar degut a que de la força que feien no podíem aguantar el fil de pescar amb les mans i ho es deixaven anar o directament trencaven el fil, i no era pas un fil finet, eh. 18 tonyines en total, la que menys pesava potser feia 3 kilos i la més gran potser arribava fàcilment als 10. EL que es diu un festival de pesca. No s’ho podíen creure. Lo normal es pescar-ne 6, 7 com a molt 10. Però nosaltres vam treure 18. Raons de sobres per estar contents, vamos. I ens ho van agrair convidant-nos a una d’elles per sopar. Imagineu-vos lo bona que estava, més fresca impossible. Un gran dia.

I així els dies han passat, volant, com no. I a arribat l’hora de marxar. Denim que marxar per dos motius. Un es que se’ns a acabat l’efectiu i canviar diners aquí es un fiasco pel nostre pressupost ja que al estar en una illa perduda enmig del no res, la gent s’aprofita i fan el canvi molt més baix que a la Tailàndia peninsular, i l’altre es que com que només ens van donar 15 dies de Visa, el dia 29 tenim que estar fora del país i ja aprofitarem per anar cap a Camboia.

I això a sigut tot des d’aquí, Koh Lipe, una illa que encara es molt, però sens dubte va ser més i encara més sens dubte, serà molt menys. Almenys si no paren de construir resorts, carregar-se la selva, gastar la poca aigua que hi ha, i en definitiva, eliminar la illa del mapa. Esperem que això canviï, però si hem de ser realistes, Koh Lipe a sigut un altre dels paradisos particulars venuts al dollar i que ja mai tornarà a estar al lloc que li pertocava de per si.

Cada cop queden menys mars del sud. De fet, encara queda algun?? Suposo que si, on, no ho se, i si algun dia ho sàpigues podeu tenir la més absoluta certesa de que no penso dir ni mu. Això segur, que no sigui que hem construeixin un resort.

Crònica 15: Tailàndia I – Hat Ton Sai i el Mar d’Andamán ( i la seva massificació, també)

14/15-01-2009

Singapur, Malàisia i per fi…Tailàndia!

Doncs ja asseguts en les nostres butaques Super VIP en disposàvem a passar en les pròximes 15 hores ni més ni menys que 3 fronteres, gairebé recordant els nostres inicis al damunt de la Fiera quant volàvem per l’Europa de l’est en busca de la, en aquell moment, per nosaltres desconeguda Turquia.

L’illa on està situada Singapur no fa més de 30 km d’ample per banda així que, per poc que poguéssim, intentaríem aguantar sense caure rendits a passar almenys la primera frontera, o almenys això volíem però clar, després de la d’hores que portàvem sense dormir de forma decent, que ara ja sumàvem unes 62, en la menys de mitjà hora que va trigar el autobús fins al pas fronterer tots quatre, qui més qui menys,ja vam tenir alguna petita experiència Super Vip. I es que quina diferencia entre aquests autobusos i els de la India, quina diferencia.

Sense cap problema ens ficaven el segell de sortida de Singapur i travessàvem el llarg pont que separa l’illa de la malàisia peninsular i un altre cop, com si anéssim d’excursió, tots avall i a passar ara, el control de la immigració malàisia.

I també sense problemes, com era de preveure. 90 dies de visat, i això que només faríem servir un, però bé, una altre vegada serà.

I ara si, fins que no arribéssim a Tailàndia no teníem cap més compromís. De fet, ni tant sols soparíem ja que no havíem volgut canviar ringgits de Malàisia, així que teníem un bon grapat d’hores per dormir en les nostres super butaques. I bé que les vam aprofitar, l’única pega era l’aire acondicionat que el teníem a tot drap, però res que no es pogués solucionar amb les nostres mantes de la India.

I unes 12 hores més o menys que vam estar dormint, amb alguna parada que altre en terres malàisies per estirar les cames i poc més.

De fet, en un moment com qui diu ens vam despertar les llums del autobús que s’encenien i pel moviment dels altres viatgers vam entendre que ara si, que ja havíem arribat a Tailàndia!

I també sense cap problema vam creuar la nostra ultima frontera per ara, amb l’únic inconvenient de que només ens vam donar 15 dies de visa valida i teníem que sortir del país. Ja ho sabíem però no deixar de ser una putada per que fins fa un més, a tothom qui entrava a Tailàndia per terra li donàvem 30 dies de visa i no 15, però ara això a canviat. Cap problema més que el que tindrem que anar a Camboia abans de lo previst i deixar el nord de Tailàndia pel final. Però tot controlat.

I després d’això només ens faltava una horeta més i ja arribàvem a Hat Yai. Vam tenir el detall de no dormir aquesta ultima hora que ens faltava, també ajudats pels nervis de descobrir un país nou, i en no res, l’autobús es va aturar i ens van indicar que ja estava, que ja havíem arribat. Era l’hora de trepitjar Tailàndia.

15-01-2009

Això si, la nostra marató del transport encara no ha acabat…

Un cop a Hat Yai teníem que descobrir la manera d’arribar a Krabi, una de les ultimes parades que ens faltaven per arribar al nostre destí. I la veritat es que no va trigar massa en demostrar-se el que ja ens havia dit molta gent, que aquí a Tailàndia tot es més fàcil que a la India. Només baixar del autobús, just al davant i havia una agencia de autobusos que tenia un servei de minibusos a Krabi, i el següent sortia en només 20 minuts. Perfecte! Realment tampoc teníem el cos per ficar-nos a buscar massa i això ens va anar de perles.

I a les 9:30 s’aturava davant d’on ens estàvem prenent el nostre primer té ens uns quants dies un petit autobús, més aviat una combi, que era el que ens portaria, en unes 5 hores, fins a Krabi. En lo poc que portàvem aquí a Tailàndia ja veiem que la diferencia amb la India era brutal. I ja no només en els transports, eh. La netedat dels carrers, la gent, la conducció, tot. Era un altre món, i realment crec que no ens costarà massa adaptar-nos. Ara bé, una altre cosa de la que ja havíem tingut temps també, era per veure que tot es més car que a la India, i això ja no ens anava tant bé.

I com qui no vol la cosa, empalmàvem el 8è mitjà de transport consecutiu i en 5 hores clavades, en que les bones carreteres tailandeses, i com a conseqüència, la major velocitat que en ells s’agafen, ja van fer que ens caguéssim una mica als pantalons, ens vam plantar a Krabi. El final ja es veia aprop. I per que no dir-ho les platges de postal, també.

I ara d’aquí ja si que no passava, teníem que menjar algo. I quina alegria al veure que en els menús no sortia ni currys ni res d’això, i s’obria davant nostre una de les gastronomies més variades del món. Tot i menjar en un moment, la veritat es que va saber a glòria. I ja dinats, doncs cap a Ao Nang. Aquest en principi tenia que ser el nostre últim destí, ja que teníem intenció de quedar-nos aquí, una platja sense fi, això si, una mica massificada pel que ens havíem informat, però on podríem, per fi, buscar u hotel i deixar les motxilles d’una vegada. L’ intenció era fer servir Ao nang com a base per explorar les platges, i sobretot les illes dels voltants, entre les que es troben alguns dels millors destins per practicar submarinisme del món, com les Kho Pi Pi o Ko Lanta i també algunes de les platges d’ensomni que tots tenim a la ment, que han sigut escenaris de moltíssimas pel·lícules ambientades en paradisos, des de James Bond fins a Leonardo Dicaprio. Però la veritat es que la idea de massificació, i sobretot turística no ens venia molt de gust, i poc vam trigar a baixar-nos de la camioneta en la que viatjàvem quant el conductor va dir que si algú viatjava cap a les platges de Hat Rai Leh o Hat Ton Sai d’aquí sortien els barcos. Vinga, com si no tinguéssim prou, ara per acabar, barca!! En principi anàvem cap a Rai Leh però com que tampoc teníem ni idea de lo que ens trobaríem allà, després de una petita txarla amb un altre viatger que també es va baixar amb nosaltres, ens vam decantar per Hat Ton Sai, en principi la menys turística de totes, i on, de segur, trobaríem algo per dormir a bon preu i ens ho passaríem millor amb la gent que hi ha allà. Doncs cap allà mateix. Ja ens està bé.

I ara la barca. Els paisatges ja eren lo que esperàvem. Platges de fina sorra blanca, banyades per aigües turqueses i verdes esmeralda i bordejades per immensos penya-segats calcaris de postal. Vamos, el que es diu, un lloc per cagar-se. I Ao Nang, en principi, era la platja menys espectacular de totes. Haviam que ens esperava.

La barca va arribar a per nosaltres cap allà a les 15:00 de la tarda, quant les motxilles ja començaven a tornar-se inaguantables i la nostra olor corporal no la seguia de lluny, però un cop ens vam veure tots quatre pujats en aquestes petites embarcacions de popa llarga, dirigint-nos cap a unes platges on només es pot arribar en aquest mitjà, i contemplant el entorn que ens envoltava, tot els mals se’ns van passar i no vam dir ni una paraula fins que no vam tocar terra ferma. Això era impressionant. La nostra platja, era una extensió de sorra blanca d’uns 300 metres de llarg, bordejada per impressionants murs que feien les delícies dels escaladors i on l’únic que es veia terra endins eren palmeres i més palmeres. Aquí si.

Només baixar, i sense gaire temps per encantar-nos amb el lloc,lo primer era buscar algo per dormir. Pel que ens havien dit, els hotelets barats, o mes ben dit, les cabanes de bambú enmig de la selva barates estaven selva endins, per caminets de cabres que et portaven d’un lloc a l’altre. I com sempre, fent dos equips, a buscar el nostre. Li va tocar el torn a la German i a la Monica i la hora llarga que van trigar en tornar no feien presagiar res bo. I així era. Les cabanes barates estaven totes plenes, i les úniques que quedaven estaven totalment fora del nostre pressupost. Doncs quina manera de donar-nos la benvinguda. Eren les 17:30 de la tarda, i no teníem res per dormir. L’únic que ens quedava era, o passar pel tubo, i deixar-nos el pressupost de 5 nits en una, o marxar de nou cap a Krabi i buscar algun hotel allà, o sinó, una tenda de campanya que ens llogaven en un hotel, dins d’un portxo, però per ni més ni menys que 600 baths ( uns 12 euros). Com lo de la tenda ens semblava una burrada i lo de fondre’ns tot el nostre pressupost en una cabana de luxe també, vam acabar decidint de marxar cap a Krabi i buscar algo allà. Però quina va ser la nostra sorpresa quan, al mirar al mar per buscar alguna barca que ens portés vam descobrir que no hi havia. No barques, eh, que barques si hi havia, no hi havia mar!!! El que sentiu, el mar havia retrocedit com un 200 metres, deixant al descobert tot el fons marí i les barques embarrancades a la sorra. Per lo vist, això es de lo més normal aquí, on les marees no tenen cap regla i no es tractava de cap Tsunami ni res semblant com se’ns va passar pel cap amb la primera impressió. Però el que si significava era que ya no hi havia barques ni res per tornar cap a Krabi. Avui tindríem que fer nit aquí.

I l’única opció quina era? Doncs la tenda de campanya.

Realment un cop la vam veure tots quatre no estava ni tant malament, eh. Estava ficada dins d’un portxo, tenia matalassos pels quatre i gairebé podíem estar de peu dins. De fet, estava força be. I al estar pràcticament nova, t’asseguraves de que no t’entressin mosquits ni res com a la majoria de cabanes que hi ha pels voltant. L’únic inconvenient era el preu, que per una tenda ens semblava força alt, però almenys no es sortia del nostre pressupost., així que al mal temps bona cara i aquí que ens quedem. Ja està. Decidit.

I ja per fi sense les motxilles, i de nit. Doncs a veure que fem demà que això s’ha d’aprofitar. Com tot el que volíem era empapar-nos de paradís, no triguem en ficar-nos d’acord en que volem començar a veure illes de pel·lícula el més aviat possible i amb aquets propòsit baixem a la platja a veure com podem arribar a alguna d’elles. I mirant, per uns 450 baths cadascú, tenim una barca tot el dia que ens portar de tour per les illes del voltant, ens entrar el dinar i les mascares d’snorkel , i amb guia i tot. Perfecte. Ens ho quedem, que per començar ja ens va be. I ara ja si, saben que demà tocarem un tros de paradís, ja podem sopar tranquils i el moment més esperat de tots. L’hora de dormir, per fi en un matalàs. No podem dir llit, però almenys el nostre matalàs si que el tenim Ja hem arribat. Per fi.

16-01-2009

Les 4 Illes

A les 9:30 agafàvem la barcassa a la encara inexistent platja de Hat Ton Sai, aprofitant un petit canal per on encara podien circular les barques. No anem sols en ella, ens acompanyen, a part dels dos guies una dotzena més de persones, la mitjana d’edat de les quals era bastant elevada per lo que no ens pertorbaria la pau ningun turista repel·lent ni res semblant.

I el primer torn era el de la illa de Ko Tup. La formen tres petits illots units quant hi marea baixa per un bancs de sorra blanca pels quals pots anar caminat d’una a l’altre. Un espectacle realment curiós i el qual dura molt poques hores ja que quant la marea puja, cap allà a les 11:00 del matí, ja tornen a estar les tres illes separades i per un bon tros la veritat. Això si que era el que buscàvem. Illes totalment desèrtiques, de sorra finíssima blanca i d’aigües cristal·lines amb bancs de corals on poder fer la nostra primera pressa de contacte amb la fauna marina de Tailàndia. Les illes estan desertes però fins aquí s’apropa un bon numero de barques amb turistes per veure l’espectacle però ja havíem decidit que res ens molestaria i com que els turistes tenen la tendència a agrupar-se tots al mateix costat, doncs nosaltres cap a l’altre i ja està, sols.

I després de flipar una mica amb el paisatge, doncs cap el aigua a bucejar. La llàstima es que, tal com ens va dir ahir un català que vam trobar a Ton Sai i que es professor de submarinisme, des de fa uns dies l’aigua està una mica remoguda i no tens molta visibilitat dins ella però per veure els primers peixos de colors i corals ja ha servit. Realment allà dins es un món apart i et fas creus de la vida que hi pot arribar a haver-hi. Però encara faltava el plat fot en quant a snorkel es refereix.

A les 11:30 tots de nou a la barcassa i ara li tocava el torn a la Chicken Island. Rep aquest nom degut a un promontori de roca que es veu des de tots els costats de la illa i que te la forma d’un pollastre (molt original, si) però el que realment val la pena d’ella es la vida que ens els seus voltants rocosos es reuneix.

Hem parat a una vintena de metres de la roca just a la banda de la illa on les corrents marines no aixequen la sorra i només tirar-nos a l’aigua ja hem al·lucinat amb el que hem vist. La sensació que es té quant s’està nedant enmig d’un banc de centenars de peixos de colors com si fossis un més es indescriptible, no es pot dir d’una altre manera. I això pel que es veu es poc comparat amb el que trobarem d’aquí uns dies a Ko Lee Pe però nosaltres amb això ja hem tingut prou per quedar-nos més contents. Hem estat poc més de 40 minuts però el temps ha passat volant, peixos grocs, a ratlles, amb antenes que els doblaven del tamany, corals, ostres de més d’un pam que es tancàvem quant t’apropaves. Una passada vamos. Semblavem nens petits, i per quant ens hem donat conte estava tota la barca esperant que arrivesim per marxar. Però es que si fos per nosaltres encara estaríem allà. Però tindrem que esperar.

Ara tocava dinar. Per fer-ho ens hem acostat a Ko Poda, una altre illa d’aquestes de pel·licula, una mica més gran que les anteriors i amb alguna que altre infraestructura turistica, però molt malmesa des del tsunami del 2004. Ara pots trobar per tota la illa cartells que tindiquen una ruta de fugida en cas de terratremol per possibles posteriors tsunamis. Per molts llocs encara es poden veure els rastres d’aquell fatídic 26 de desembre. Una altre cosa que hem retrobat a Ko Poda a part dels rastres del tsunami han sigut els monos. Els bojos i assassins monos. I aquests feien encara més por que els de la India. De fet hi ha cartells per tota la illa en que t’indiquen que tinguis molt cuidado amb ells ja que no són tant pacífics com semblen i de fet, només l’any passat van atacar a més d’un centenar de turistes, amb lo que això comporta, vacunes, etc..I tenen uns ullals que deu ni do (fixeu-vos en la foto).

I després de dinar un pollastre amb arroç damunt de la inmaculada sorra de la illa, cap a la ultima de les 4 illes. Pra Nang, i on es troba la cova que porta el mateix nom i que anavem a visitar. La Illa en la tònica de les demes, aigües esmeralda, sorra blanca i penya-segats que la bordejan per tots costats, i en un d’ells, una entrada a una cova gegant. Tenies que entrar amb l’aigua pel coll fins que sorties a una especies de sala d’uns 20 metres d’alçada, tota plena de vegetació degut a l’entrada de llum solar que tenia per la part de dalt i després de caminar un tros sorties a l’altre cantó de la illa. Llavors, després de tornar-te a ficar a l’aigua entraves en una petita cova, que no faria més d’un metre d’ample per dos d’alt i on l’aigua t’anava cobrint cada cop més fins arribar-te de nou al coll. I un cop aquí ja no veies absolutament res. Tenies que seguir amb l’aigua al coll completament a les fosques, i coneixent ja d’avantmà la vida marítima dels voltants. Però millor no pensar en això i seguir endavant. Llavors en una d’aquestes que es comença a intuir una mica de claror cap el final i poc a poc, poc a poc, fins que de cop i volta tornes a sortir, de nou a la sal principal. Al·lucinant. Realment no la podíem haver encertat més amb aquesta presentació de Tailàndia.

La resta de l’estona l’hem passat explorant les cales de la illa nedant i saltant de les roques que ens trobàvem pel camí. Gaudint com mai, la veritat, però amb ganes de més. I a les 15:30, toc de diana a la barca, i cap a caseta.

A les 16:00 ens deixaven a Hat Ton Sai i, fets pols, cap a la nostra tendeta, una dutxa i a sopar alguna cosa, que per avui ja havíem tingut prou.

Una noticia important que hem tingut avui a sigut el meil de la Chacha i el Cyril. Els dos francesos que vam conèixer a la India i que ens han escrit que com es pensàvem que ja estaríem a Ko Lipe, van tirar cap allà ahir i ja estaven allà. I això que nosaltres vam venir a Ton Sai per fer temps per anar amb ells cap allà que en principi anaven el 20. Però sorpresa per sorpresa, al final uns a cada punta. Per això, retallarem la nostra estada aquí a Ton Sai i passat demà marxarem en barca cap a Ko Lipe, una petita illa de 4 km² enmig del Parc nacional marítim de Ko Tarutao i de la que ens han parlat molt, però que molt bé. Haviam que tal.

Després de la pallissa dels últims dies, havíem fet una cura de sol i platja que reanimaria a qualsevol, però de l’emoció, i també de fer el pirat per allà, estàvem físicament esgotats, així que la cervesa que ens havíem guanyat i a dormir que demà ens toca una altre de pirates. Ja veure-ho, ja.

———–

17-01-2009

Per la península de Rai Lei en busca d’una de pirates…

Avui tocava explorar la península de Rai Lei pel nostre compte i buscar una llacuna que hi ha amagada enmig de la selva gairebé quant ja la muntanya es converteix en penya-segat per perdre’s en el mar d’Andamán.

Ben d’hora ens aixecàvem i després de comprar el bitllets del ferry que demà ens haurà de portar a Ko Lipe agafàvem les quatre coses necessàries i ens ficàvem en marxa.

Lo primer era creuar de Hat ton Sai, on estem, fins a la turística Hat Rai Lei occidental, cosa que no ens ha portat gaires problemes ja que al fer-ho amb la marea baixa es podia anar trampejant, algunes vegades per les roques i les altres per dins del mar, fins a trepitjar la blanca sorra de la nostra veïna. Aquesta es una de les millors platges dels voltants, amb una amplia costa de sorra blanca i fina, però està totalment massificada de cara al turisme de pasta i la veritat es que nosaltres no pintem massa aquí. Per això, sense ni tant sols donar-nos un bany (que be esta això de poder dir que no a una platja com aquesta, senyal de que hi han moltes més), i creuàvem el istme de la península de Rai Lei per anar cap a l’altre Rai Lei, la oriental.

Aquí la platja està formada per uns manglar fangosos que no conviden massa al bany i es fa servir, sobretot, per descarregar les barcasses que venen i van cap a Krabi, amb les que venen els turistes a les seves llunes de mel. Però es per l’únic lloc per el que pots accedir a la platja de Pra Nang i a la llacuna cap a la que ens dirigim, per això, també aquí, sense perdre temps, tornem a agafar un caminet cap a l’oest i a veure que ens trobem.

La veritat es que ens pensàvem que arribar a la llacuna seria més difícil i perdedor, i que no estaria massa concorreguda però s’ha de dir que ens equivocàvem, ja que enmig del camí, quant estàvem ficant tots els nostres sentits en intentar torbar el camí bo, hem vist un cartellet que indicava cap a on era, i a un grupet de guiris que també es dirigia cap allà. Tot no pot ser, però també s’ha de dir que el camí no era gaire fàcil, amb continues trepades i destrepades i que la gent que es dirigia cap allà tampoc era res del altre món. No ens podríem flipar massa però be, aquestes coses ja se saben. Un cop arribats a la part més alta del penya-segat tocava baixar per una canal plena de vegetació, que recordava a les pel·lícules de nàufrags i pirates que tots hem vist i poc a poc el camí s’anava ficant més dret, i amb ell, cada cop més gent s’anava donant la volta. La veritat es que no se com aquí no es mata mai ningú per que la veritat es que tenies algunes caigudes molt, però que molt dolentes però be, ja s’ho faran i nosaltres cap a baix. I després d’un últim ressalt curiós, en que et tenies que ficar per dins d’una pedra per sortir per l’altre cantó hem arribat per fi a la llacuna. I això si que era una de pirates. Es tracta d’una espècie de crater, bordejat per parets calcaries de més de 50 metres d’alt i amb tot de lianes que s’entrelligaven per les estalactites de les parets, donant-li un aspecte molt tètric i sinistre al lloc. Era l’escenari perfecte per amagar un tresor o per amagar-se i no ser trobat mai. A més, la gent amb la seva flipada a anat fent amb el del voltants de la llacuna tot de calaveres i les ha anat depositant pel damunt de les pedres dels voltants, donant-li encara més aquest punt fantasmal que tant ens agrada als occidentals flipats. I tampoc faltarien els monos a la postal, com no, que es veien saltant de liana en liana per damunt del penya-segat. Tenia absolutament de tot. I després de deixar-nos portar per la nostra imaginació fins a temps molt llunyans i recrear-nos una estona ( el German a deixat impremta de l nostra visita amb una altre calavera de fang) tocava pujar. I com tots sabem, pujar es més fàcil que baixar i en un moment estàvem tots quatre de nou al caminet que portava a Pra Nang, cap on ens dirigiríem per acabar de passar el dia. Més aigües turqueses, més sorra blanca, més fer el mono per les pedres i les cales del costat i quant la socarrimada a l’esquena ja era suficient (en serio, fem servir protecció mames, però es igual, ens cremem.), de nou cap a la nostra caseta a Hat Ton Sai, on ens esperava un dutxa freda i un litres d’after sun. Que més podem demanar.

I amb això ja havíem fet el dia. Demà ben d’hora ja marxem cap a Ko Lipe, el nostre plat fort dels mars del sud, on esperem trobar el que busquem en la mesura de lo possible, una illeta petita sense massificar (gaire), bona gent, i aigua per tots els costats per fer submarinisme i sol, i peix, i…buenu, buenu, no vull avançar esdeveniments per que després passa el que passa. Ja ho veurem demà.