Crònica 18: Tailàndia IV : Preparats, llestos…Bangkok!!

1 02 2009
25-01-2009
Barcelona-Bangkok ja es una realitat…
 A les 9:00 del matí arribàvem a l’estació de tren de Hua Lumpong tots 6, es a dir, el German i la Monica, el Cyril i la Chacha i el Pol i l’Araceli, però com tots tres teníem futurs immediats diferents ni havíem sortit de l’estació quant ja ens estàvem acomiadant fins un altre. Amb el German i la Monica ens veuríem aquella mateixa tarda, mentre que amb el Cyril i la Chacha seria d’aquí a uns 5 dies, ja a Camboia, més concretament a Siem Reap on ens trobaríem per descobrir els secrets d’Angkor junts i després fer camí cap al sud.
Així que ja nosaltres dos sols, el primer, com sempre que s’arriba a una nova ciutat es buscar lloc per dormir. I la veritat es que no ens podem queixar gaire ja que només baixar del autobús públic que ens va portar cap el centre, vam trobar un en el que per 160 baths (menys de 4 euros) teníem una habitació doble. Millor començament impossible.
Amb el dormir ja cobert, lo següent era canviar diners. Tampoc ens va costar gaire ja que, tot i ser diumenge, els carrers del Bangkok turístic estan plens de cases de canvi i totes accepten travels cheqs. L’únic va ser mirar quina ens feia millor canvi i ja està. Una altre cosa feta, i ara ja si, teníem Bangkok per nosaltres.

I el primer lloc cap on ens vam dirigir va ser cap l’immens mercat de Chatuchak, al nord d’on estem i on els caps de setmana s’arriben a muntar més de 15.000 paradetes on pots trobar absolutament de tot, des de taràntules o antiguitats, passant per joguines, tones i tones de roba i tot el que us pugueu tirar a la cara. I cap allà que ens vam dirigir, amb l’Araceli més que contenta i jo esperant que no fos massa dur per la meva integritat física i psíquica. Per sort era només una pressa de contacte ja que les veritables jornades de compra seran el cap de setmana abans de marxar on ja si que sense pietat l’Araceli i la Monica (i també algo el German i el Pol) es gastaran tot el que ens hagi sobrat en regals per la família i demés.

Finalment van ser dues hores dins l’immens mercat, en que només vam poder abarcar una molt petita part del que realment es però que ja va servir per que l’araceli sortís amb un vestidet que li queda que ni fet a mida, i per només 2 euros. I jo que vaig agrair aquesta pietat consumista que va tenir ja que finalment fins i tot va ser una experiència divertida i no hem va saturar ni res per l’estil.

I d’aquí un altre cop l’autobús numero 1 i que ens tornés cap a caseta. L’únic que va passar es que l’Araceli en un moment donat del trajecte li va semblar que ja havíem arribat i vam baixar corrents del vehicle i un cop a terra i amb l’autobús ja molt lluny de nosaltres ens vam donar conte de que ni molt menys era cert i que encara quedava un bon tros per arribar a on anàvem. Perfecte, amb el sol que queia i a caminar. Almenys també es interessant passejar-se pel Bangkok menys turístic i veure la vida durant el dia a dia de la ciutat, l’únic que hagués sigut millor fer-ho al vespre o al matí, no al migdia a ple sol, però buenu, tot no es pot tenir. Amés vam tenir la sort de que quant ja estàvem arribant, un Tailandès motivat ens va dir que avui, per ser l’últim dia de Buda, tots els temples teníem l’entrada gratuïta i en un moment ens va fer una ruta per que anéssim a veure els quatre més importants de la zona, així que sense pensar-ho ens vam pujar al primer Tuk-tuk que vam trobar i cap allà que ens vam dirigir.

Primer li va tocar el torn al wat mongkhut, o Gran Buda, una figura de Buda de més de 40 metres d’alt forrada amb pa d’or. Impressionant. Un altre tipus d’arquitectura que coneixem ja que aquí a Tailàndia els temples són totalment diferents als de Nepal o la India, ja que tenen moltes més influencies xineses. Veieu la foto i compareu-la amb mi. Si, si, era molt gran.

A partir d’aquí, però ja no vam tenir la mateixa sort i ens vam tenir que quedar sense veure ni el Buda negre ni el Buda de la sort, ja que, al estar en celebracions, quant els vam anar a visitar estaven en plena oració i no es podia entrar i ens vam tenir que conformar amb els exteriors dels temples, igualment impressionants, encara que tots molt semblants entre si.

Un cop ja a Banglamphu, els barri on ens allotgem, vam tenir la nostre primera presa de contacte amb el patètic, perquè no se li pot dir d’un altre manera, khao san road. Aquets carrer es l’arteria principal del turisme “alternatiu” (per dir-li d’alguna manera, perquè d’alternatiu no te res) de Bangkok. Aquí pots passejar-te amunt i avall sense fer res més que veure occidentals bevent Heinekens en les terrasses dels bars, fent-se trenes i rastes al cabell, o menjant tot el menja que podrien menjar a casa seva però a kilòmetres de distancia. A cada país ja un d’aquets carrers, com el Thamel de Katmandú per exemple, però es que aquest es porta la palma. Es realment patètic. Fer tant milers i milers de kilòmetres per trobar-se amb gent del teu mateix país borratxa, parlar amb el teu idioma, menjar el teu menjar. No se, no li trobaré mai el sentit a aquestes coses, però per lo vist a la gent li agrada. Sense comentaris.

I després de fugir corrents de Khao san road, tocava trobar-nos amb el German i la Monica per fer el repartiment de bens. Més que res, repartir les medicines, les guies i els llibres, passar-nos l’ordinador i ja està. En un moment estava enllestit tot, i tocava acomiadar-se. Ens tornarem a trobar a Chiang Mai d’aquí uns quinxe dies, com a molt a Bangkok d’aquí menys d’un mes però de totes formes es molt de temps junts i en algunes coses els trobarem a faltar.

Com es normal estàvem rebentats i per poca cosa més estàvem. A sopar algo en la primera paradeta que vam trobar, una cervesa al 7-eleven (per fi cervesa raonablement barata!) i a dormir que aquesta ciutat esgota. I es només el primer dia.

————-

26-01-2009
La visa de Camboia a la butxaca i l’any nou xinés a Chinatown
 No eren ni les 8:00 del matí quant ja estàvem sortint de l’hotel i ens pujàvem a l’autobús numero 53 per dirigir-nos cap a la estació de metro de Hua Lumpong. Teníem la missió de treure’ns la visa de Camboia fos com fos aquí a Bangkok i no podíem perdre temps. Desprès d’una estona de metro en la que vam passar més fred que en tot el viatge degut al aire condicionat i d’un Taxi Driver ens vam plantar a l’ambaixada de Camboia, vam desitjar-nos sort, i cap a dins.

La visa de Camboia té la pots treure sense problemes a la frontera, el que passa es que els oficials d’immigració d’ella, tenen una merescuda reputació d’extorsionadors i timadors a petita escala, i si la visa val 25 dollars et pots arribar a gastar 40 per la cara sense poder fer res al respecte. Per això lo millor es ser cautelosos i anar cap allà amb els deures fets. Un altre cop en una ambaixada. Després de lo de Iran ja no m’agraden gents aquests moments i fins que no surts d’elles amb la visa a la butxaca no estàs tranquil del tot. Però com era d’esperar no vam tenir masses complicacions i abans de les 12:00 sortíem tots dos amb un somriure a la cara de punta a punta i un visat enganxat al passaport. Ara si que no tindríem problemes.Això ens va portar tot el dia i vam acabar arribant al hotel a l’hora de dinar, això si, després de baixar-nos un altre cop molt abans d’on tocava degut a l’orientació de l’Araceli. Es l’últim cop, per això, que passarà, us ho asseguro.

Al final vam arribar a l’hotel, però no per molt temps perquè va ser agafar l’ordinador i marxar corrents cap a un bar amb wifi gratis i així aprofitar per actualitzar la web i aquestes coses que tenim que anar fent de tant en tant. I això, com no, ja ens va portar una bona estona perquè era la primera vegada que ho fèiem nosaltres ja que fins ara l’encarregat de la informàtica era el German i tot i les quatre lliçons d’ahir a la nit, qui no serveix, no serveix. I al final, com o podia ser d’un altre manera, altre cop a corre.

Resulta que avui era l’últim dia del fi d’any xinés i no ens ho volíem perdre. El que passava era que començava cap allà a les 19:00 de la tarda a Chinatown, i nosaltres a aquella hora encara no havíem agafat ni l’autobús. Però sense ficar-nos nerviosos que aquí tot porta el seu temps. Efectivament vam arribar amb tot el tinglat encara muntat i els carreres de Chinatown petats de gent. Els quatre carrils de Charoen road estaven saturats de gent caminant amunt i avall, paradets made in China i infinitat de llocs per menjar. Podies trobar per tots els gustos, menjar xinés, es clar, però des de marisc, ostres, o calamars, passant per l’omnipresent pollastre i acabant er uns escarabats fregits de 10 cm o larves acabades de collir. Si, si, de tot.

Vam estar passejant durant una bona estona intentant no se esclafats per la multitud fins que els peus ens van dir prou i vam ficar rumb un altre cop al hotel. Ens havíem perdut les desfilades dels dracs i els focs artificials però l’experiència ja havia valgut la pena.

I ja a casa, una cerveseta, un últim vol per acabar de rebentar-nos i ara si, de nou al llit.

Els dies passant aquí volant, senyal de que no pares, però al arribar la nit es paga, no vegis si es paga…

————

27-01-2009
Intent frustrat a Ko Ratanakosin i un altre comiat a les dues motxilles
 Avui ens havíem marcat el aixecar-nos amb la calma, sense despertadors ni preses, simplement que ens despertéssim quant tocava. La veritat es que era d’agrair ja que feia uns quant dies que, entre una cosa i un altre, es podien contar les hores que dormíem diàriament amb els dits d’una ma. Així que serien les 12 del migdia quant ens ficàvem en marxa i després d’un te ràpid i un arroç per esmorzar, tornàvem a pujar al numero 53 i ficàvem rumb a la zona de Ko Ratanakosin, el centre històric i budista de Bangkok, on estan alguns dels temples i escultures més venerades de tota Tailàndia. Però com que a nosaltres no se’ns acabaven de quedar clares les coses i sempre que no aprenent mai, només arribar a les portes del Gran Palau i del temple on es trobar el buda esmeralda ens vam donar conte de que avui, visitar el que es diu visitar temples, doncs crec que visitaríem pocs. Ens havíem presentat davant d’uns dels edificis religiosos més importants de Tailàndia en pantalons curts, tirants i sabatilles. Si, si, un altre cop. No ens ho podíem creure i amb la calor que feia tornar de nou al hotel i sortir amb pantalons llargs i bambes com que tampoc era molt viable així que vam decidir deixar-ho per la pròxima estava a Bangkok d’aquí a uns dies i anar a provar sort al Buda reclinat, que en aquets, en principi, si que podíem entrar.

I així va ser, sense cap problema ens vam presentar davant de el Wat Pho, el temple més antic i de majors dimensions de Bangkok. El perquè en un si i en un altre no encara no ho sabem però ja fa temps que vam renunciar a saber segons quines coses per no portar-nos sorpreses.La principal atracció del Wat Pho es, sens dubte, el seu Buda reclinat de 46 metres de llarg per 15 d’alt acabada amb pa d’or. Al entrar al temple sota el que està situada, el primer que et sorprèn es el color daurat que agafar tot el que està allà dins, al reflectir-se la llum del exterior amb l’or de la figura. Es simplement sensacional. A més tant els ulls com els peus tenen incrustacions de nacars que despleguen 108 característiques de Buda diferents. Nosaltres, òbviament no van entendre ni papa però si saps d’això deu ser força interessant.

I després de voltar una estoneta pels voltant i de passejar-nos pel mercat de curiositats que hi havia muntat davant del riu, de nou al autobús i cap el bar-wifi a seguir treballant en la web. Però clar, el morro té un límit, i si que es gratis el wifi pels clients del bar, això si, però òbviament no et pots estar tres hores connectat a internet i prendre’t només un sprite de 30 cèntims d’euro i clar, finalment el amo, un francès molt francès ens va convidar a sortir si no volíem consumir algo més substanciós. Es lo que té anar amb el pressupost més que ajustat. I molt amablement vam marxar, ja ens havia fet el servei que necessitàvem i ens havíem estalviat forces diners en cybers i demés.

Ja pel vespre ens vam trobar amb el German i la Monica, i com que nosaltres demà marxàvem cap a Ayuthaya, i ells per la tarda ja tiraven cap a la frontera de Laos, vam aprofitar per fer el primer sopar de comiat. Unes cerveses a la (relativa) fresca, bons desitjos, i fins una altre. Òbviament no sabíem que ens tornaríem a trobar en poques hores i que tindríem que repetir lo mateix unes quantes vegades.

————–

28-01-2009
El despertador que no sona i l’enèsim comiat de les dues motxilles.
 Per anar cap al poble d’Ayuthaya, a uns 70 km al nord de Bangkok, i tornar el mateix dia havent vist lo més important només hi ha una solució. Matinar moltíssim. Ayuthaya va ser la capital del imperi Thailandes durant més de 4 segles i les restes arqueologiques que queden (perque quant va ser conquistada pels birmans l’any 1767 la van saquejar de valent) abarquen tal superficie que es necesita de tres dies per poder veurela del tot. Però clar, tampoc som tant frikis, i menys tenin Angkor per davant, per tirar-nos tres dies en ella així que tenéim l’intenció d’agafar el primer tren que es dirigis cap allà i tornar amb l’ultim havent-nos fet una bona idea dle que allò era.

El tema es que el primer tren surt a les 6:00 del matí i un accident amb el despertador a fet que ens aixequessim ni més ni menys que a les 7:30, hora en que en principi tindriem que estar arribant ja a la ciutat, i hora, d’altre banda, totalment insuficient per començar el dia amb tot el que teniem per endavant. Però com he dit abans, tenin Angkor per davant tampoc es una gran perdua i podriem aporfitar el dia per passejar pel Bangkok que teníem pendent i relaxar-nos una mica abans de la gran marató que ens espera per demà, dia en que ja sortim cap a Camboia.Així que ja no teníem pressa i després de dormir unes hores més, ens hem dirigit cap a la Golden Mountain, un temple situat als afores d’on estem i que té la forma d’una pagoda gegant a la que pots pujar per unes escales que la rodejant i que com el seu nom indica, es daurada. Es curiós, i cansat, però realment es més espectacular veure-la des de fora, que es quant realment pots apreciar-la be, ja que des de dins nomes veus escales i escales que pugen, però mira, ja a servit per passar les hores i tornar suats fins a dalt i totalment deshidratats.

Ara ja teníem el dia per endavant per no fer res, i mentre passejàvem amunt i avall ens hem tornat a trobar amb el German i la Monica, que esperaven les seves visas per Laos. I un altre cop de comiat, fins que a les 18:00 ells han marxat cap a l’estació de tren i nosaltres cap a la nostra habitació per fer les motxilles pel tute que ens espera demà.

Ja al vespre, mentre sopàvem, ens hem retrobat per casualitat amb el xaval de Madrid que vam conèixer a Kochi, que acabava d’arribar avui a Bangkok. Realment el món es molt petit i amb ell que ens hem estat liant a parlar fins que, tenint en compte que demà ens aixecavem a les 4 del matí, i que no podiem correr el risc de dormir-nos de nou, ja que demà sens acaba la visa de Tailàndia, ens hem despedit d’ell, i amb ell de Bangkok.

Demà començar l’aventura a Camboia…i els nervis a l’estomac ja els tornàvem a notar…

———–

29-01-2009
Fins d’aquí a no molt, Tailàndia…
 Per sort ens hem aixecat a la primera i en un no res ja estàvem a la parada del autobús esperant que passes el primer vehicle del dia. No s’ha fet esperar molt i encara no eren ni les 5:15 quant ja teníem els nostres bitlles de tercera classe (els més tirats que hi han)cap a la ultima localitat Tailandesa abans de Camboia, Aranya Prathet.

Tornàvem a estar asseguts ens els horribles seients de fusta dels trens Tailandesos, aquets cop, però, amb “només” 6:30 per endavant. Però tot i que aquets temps podria ser res per lo que ja portem acumulat ens transports, la son extrema que teníem (havíem dormit potser 3 hores com a molt, entre acabar les motxilles, lligar-ho tot…) a fet que el viatge es fes de lo més pesat, intentant dormir sense èxit i amb les hores que no passaven.Però finalment cap allà a les 12:00 del migdia, sota un sol matador, arribàvem a lo que seria la nostra ultima parada Tailandesa fins, com a mínim, el dia 9 de Febrer. I un cop fora de l’estació, doncs lo típic, busca algun tuk-tuk que et porti fins la frontera, mil ulls per tot arreu, calor, i finalment el cartell d’immigració de Tailàndia. Ara si, passaports a fora, bona cara, segell, i ja està. Terra de ningú, adéu Tailàndia. I a caminar…

 

Anuncis




Primer revés del viatge…i quin revés…

12 11 2008

Doncs, contra tot pronòstic, avui hm rebut un pal més que important quant hem anat a recollir la nostra visa d’Iran. No sabem per quin motiu, ni pel que sembla el sabrem, però al Pol li han denegat la visa d’Iran. Un gran pal si tenim en compte que es gairebé l’únic camí que podem seguir pe arribar al sud-est asiàtic.

Ara només queda esperar al Dilluns que diguin algu sobre l’espècie de recurs que hem presentat però tot apunta que serà un no.

Ara només queden dos opcions. Totes dos molt excloents però les úniques. Una: Deixar-nos de Iran, Pakistan, India i Nepal i baixar cap a Síria, Jordània, Aràbia Saudi i Oman per enviar la furgoneta des d’aquí cap a Malasya.

L’altre es enviar tot a la merda i baixar cap a Sud-àfrica.

 De totes formes no sabem si ninguna de les dos es possible. Informarem en breu.

Com us podeu imaginar no estem per escriure gaire més.

Fins Aviat.

Quatre Rodes i un Destí (quin, ja veurem, però algún)