Crònica 14: Singapur: gratacels, Fast-Food i shopping

25 01 2009

14-01-2009

Del blanc al negre en nomes 4 hores de vol (i mai més ben dit)

El vol número 639 de Tiger Airways aterrava al aeroport de Singapur a les 7:00 del matí hora singapurenya (2:30h més que a la India) donant el tret de sortida a la nostra aventura al sud-est asiàtic.

Arribàvem a una de les ciutats més ordenades, netes i cares d’Asia, i venint de la India això es un gran xoc, us ho asseguro. Per que us feu una idea, aquí si et veuen tirant una colilla al terra et cau una bona multa mentre que a la India ja no colillas, no, a la India pots veure sense cap dificultat a gent cagant directament al mig del carrer, carrer, d’altra banda, tot ple de escombraries i demés desperdicis que la gent tira sense cap pudor. Imagineu-vos l’impacte quant vam sortir del aeroport i vam trobar davant nostre un carrer immaculat, amb autobusos nets i nous, circulant tranquil·lament pels seus carrils sense fer servir per res del món el clàxon. Vamos, el que es diu un altre món.

Després d’un petit trajecte en un dels moderns metros de la ciutat ens plantàvem al centre d’aquesta amb l’intenció d’anar a assegurar-nos alguna plaça pels autobusos econòmics de luxe (si, si, estrany però si) que sortien aquella mateixa tarda cap a Hat Yai, a Tailàndia. Ens teníem que assegurar plaça ja que com tinguéssim que dormir alguna nit aquí a Singapur ens arruïnaríem completament, ja que si a la India pagàvem una mitja de 1,5 euros per nit, aquí els hostals més barats comencen en torn als 25 dollars més o menys, i això no ens ho podíem permetre per res del món. A més, amb 12 hores teníem de sobres per fer-nos una idea del que es això i no volíem dedicar-li més temps que el estrictament necessari.

Per sort per nosaltres encara quedaven places disponibles pel i per 25 euros vam comprar el nostre bitllet cap a Tailàndia. I quins autobusos. Només hi havien dos classes, la Super Vip i la Royal Vip. Òbviament vam agafar la més barata que era la Super Vip, i que ja tenia tela ja que només disposava de tres files de seients i cada un era d’ample com el nostre llit, es reclinaven completament, i tenies mantes, aigua i lavabo. I si la Super Vip era així, imagineu-vos la Royal Vip, això si que era una sobrada, nomes dir-vos que cada seient tenia una tele on poder mirar les pel·lícules que vulguis i a més una Play Station per poder viciar-te tota la nit. Això i moltes altre pijades que vamos, no les havia vist mai.

I amb el nostre Super Vip class ja reservat i les motxilles a la oficina de l’agencia, ara si tocava descobrir Singapur.

Després d’un breu passeig des de l’oficina de reserves i d’esmorzar en un Fast Food una hamburguesa amb patates (només això ja ens va costar més que esmorzar, dinar i sopar a la India junts) vam arribar al centre neuràlgic de Singapur, allà on al aixecar la vista només veus metres i metres de formigó i calbes, la tipica postal d’una ciutat que podia ser perfectament Nova-York, Tokio, Londres però situada més al sud.

I abans d’endinsar-nos en ella, doncs a fer una mica el friki, i on? Doncs al Hotel Raffles, un dels hotels més emblemàtics en la memòria viatgera i mirar de prendre’ns un Singapur Sling, o almenys demanar-lo, ja veureu. Primer era poder entrar, ja que al tractar-se d’un 5 estrelles, tot i lo turístic dels seus cocktails, no crec que els hi agradin molt els viatgers de baix pressupost, bruts i amb xancletes, però a mi tampoc m’agraden ells així que aguantar-se. Sense masses problemes en colem per la seva amplia entrada i després de donar algunes voltes pels seus patis de més de cent anys d’antiguitat, trobem davant nostre el mític Long Bar. Aquí es on alguns dels més celebres viatgers han passat hores i hores degustant els seus mítics Singapur Sling i nosaltres no volíem ser més. El problema, clar, es que cada un d’aquests cocktails val ni és ni menys que 25 dollars singapurenys, o el que es el mateix, 12,5 euros, i clar, òbviament no ens ho podem permetre així que tocava fer el numeret. Assentar-nos en les seves taules de fusta noble, trepitjar els seus terres plens de cacauets torrats, demanar la carta, dubta una mica, i al venir la cambrera dir que sisplau esperi un moment que tenim que anar al caixer a treure diners, que ara venim, i no tornar a trepitjar el Ruffles. Així no fem mal a ningú i mira, tenim una mini experiència històrica. Ara ja podem dir que hem estat sentats al Long Bar del Raffles com Hemingwai, Stanlei o el més proper per nosaltres Carvalho del Vazquez Montalbán.

I després d’aquí, doncs a seguir caminant-nos Singapur. Com be indica el títol d’aquesta crònica després dels gratacels i el Fast-Food, que més podíem fer a Singapur? Doncs Shopping!! Es impressionant el numero de centres comercials que hi ha per tota la ciutat, a cada qual més pijo i sens feia molt estrany entrar en ells i veure a la gent comprar, comprar i comprar. I articles que allà son de lo més normal però que feia temps que no veiem aquí els tenien tots, mil pastes de dents, sabons per cada part del cos, anticonceptius, electrònica, de tot, vaja. I un cop dins del centre comercial, doncs a buscar allò que havíem vingut a comprar. Un objectiu per la càmera de fots del German i la Monica. Aquí l’electrònica està bastant millor de preu que a Barcelona i com durant tot el viatge ja havíem comprovat que l’objectiu que portava la càmera era del tot insuficient per segons quines coses i aprofitant l’atur de la Monica, doncs a gastar algo de diners de compres! I o va ser gens difícil torbar el que buscàvem i a més aquí pots regatejar i tot. Finalment ens vam emportar un que ampliava tres cops més que el que tenien més una bateria que durava 5 cops més per al canvi uns 200 euros, quant allà et pot costar de 300 a 400. Una bona compra.

I després d’això, doncs a seguir voltant per la ciutat, pels seus parcs on va caure alguna migdiada (ja portàvem unes quants dies sense dormir més de dues hores seguides), pel seu circuit de formula 1 (enmig dels carrers de la ciutat) a dinar de nou Fast-food (era l’únic que ens podíem permetre, i abans de les 19:00, i arrossegant els peus de lo cansats que estàvem, doncs cap a l’estació de busos per marxar ja cap a Tailàndia.

Ja s’havia acabat el nostre dia a Singapur, ens havíem fet una breu idea del que era (no es molt més jo crec apart d’algun museu interessant i poca cosa més) i ara tocava preparar-nos per la següent parada. Algo d’aigua i unes galetes amb els últims dollars que ens quedàvem i amb tot, les 19:00. Ara si que ja estàvem. Només col·locar les motxilles al maleter del autobús Super Vip, prendre seient, i adéu. Un altre país més, breu, però també petit, i una altre experiència més, occidental i avorrida, però una altre experiència.

I ara ve Tailàndia. Falta poc per fer realitat el Barcelona-Bangkok del nostre viatge. Ja sabreu més, ja…






Crònica 13: India VIII – Fins un altre India, fins un altre…

17 01 2009

12/13-01-2009
El tren sortia amb poc més d’una hora de retard de l’estació de Ernakulam Junction amb direcció Chennai. Teníem tot quadrat de tal manera que tindria que trigar pràcticament el doble del que triga normalment per que tinguéssim problemes per agafar l’avió així que, més o menys, estàvem tranquils pel nostre futur.
Després de fer més de 6000 km en tren per la India en un mes, això ja no tenia cap complicació per nosaltres més que la dels nervis que tots quatre portàvem a sobre i que va fer que amb prou feines dormíssim algo durant la nit.
Serien les 7:30 del matí quant sonava l’avís d’arribada a Chennai. La veritat es que massa d’hora per nosaltres que confiàvem en que es retrassés una mica més i així no tenir-nos que tirar tot el dia per aquí però buenu, la veritat es que ja estem bastant acostumats a aquestes esperes quilomètriques i ens vam disposar per dur-la a terme.
Primer a esmorzar algo per després passar a actualitzar la web, imprimir el bitllet d’avió i quatre coses més que teníem pendents. La 13:00, perfecte, el temps passa. Ara toca dinar. Altre punt important, sobretot tenint en compte que quant fem aquestes maratons no es que acostumen a menjar massa així que més ens valia carregar piles ara que encara podíem. I després d’això i de comprar les provisions pel camí. Doncs ja està. I encara no eren ni les 15:00, però be, aquí als carrers de Chennai fa una calor de collons i amb totes les motxilles al damunt i tot…doncs saps que? Que millor tirem cap a l’aeroport i a esperar que ens arribi l’hora que allà al menys s’està fresquet. L’últim Rickshaw de la India i ara si. Ens trobàvem ja a l’aeroport de Chennai. Més concretament a la terminal de sortides internacionals. Eren les 15:00 de la tarda i el nostre avió sortia a les 23:45.
Això ja estava fet, ara només tocava esperar, la nostra estada a la India ja arribava al seu final. D’aquí unes hores ens picarien al passaport el segell de sortida i llavors ja si, adéu India.
Ha sigut un més en que hem viscut moltes emocions, algunes dolentes, tot s’ha de dir, i en que el record dels primers dies pel nord de la India (Jaipur, allò la veritat es que ens va marcar) pesarà molt a l’hora de fer una valoració final d’aquets gran país que es la India.
Una cosa està clara. Això es un tute en tota regla. I jo no se on es troba l’espiritualitat menja flors de la que parlar molta gent per que aquí jo no la he vist massa. Si que es cert que el hinduisme i el budisme són dues religions que s’exterioritzen molt i que per la gent que no està acostumada com nosaltres pot semblar molt exòtic i atraient, això si, però d’aquí a que la gent trobi la super pau viatjant per la India, doncs no m’ho trago, la veritat. Hi ha gent de tot, com a tot arreu, hi ha gent molt maca i gent que la matariés però no se, ens hem sentit millor a Nepal o a Turquia en moltes ocasions que aquí a la India, on molta de la gent que se’t apropa es per que et vol treure algo. Els 60 i 70 han passat i per molt que algunes persones vulguin tornar-los a viure, aquí a la India ja no hi ha lloc per això. Es tindran que buscar un altre zona que encara no se les sàpiguen totes per que aquí ja ho tenen tot molt ben aprés. I si algú diu el contrari, que desperti per que li hauran pres el pel de mala manera.
I llavors, si acceptem que la India no es la Super Pau, que la India es l’infern, i partint d’això, doncs llavors si que la cosa comença a canviar i et pot arribar a agradar. De fet no ens a desagradat, es més, ens hem deixat moltíssims llocs als que volem tornar, i moltíssimes coses pendents a fer, però això si, d’aquí un temps, d’acord?.
I després està el sud. Un altre país a part, més fàcil de portar (India igual, això si) i menys turístic (no tot el sud, que quedi clar) i amb el que hem rentat una mica la imatge que portàvem però com deia abans, els fets de Jaipur i altres episodis no escrits pesant molt. Es com una sensació contradictòria, vols tornar perquè et queden molts llocs per veure(i també repetir alguns,eh) i amb els que potser et trauries aquest regust de boca però per l’altre no vols tornar a veure la India ni al Natura. No se. El temps ho dirà, i segurament acabarem tornant, però per ara, no.
Una cosa que si que es innegable es que la India et sorprèn en tot, cada dia, a cada cantonada, ella et sorprèn, per bo o per dolent, però indiferent no et quedes. I això es un punt a favor que té, tot s’ha de dir, pot ser moltes coses viatjar per la India però avorrit no, segur.
Ja ho anirem assimilant, i creant-nos la nostra pròpia imatge, que era el que volíem, amb temps i donant-li voltes a tot. La India estarà aquí sempre. I sobretot val la pena venir aquí i veure amb els teus propis ulls el que es això. Per que la India, si la tingués que definir d’alguna manera seria la següent: No hi ha res que se li assembli enlloc. Ara fiqueu-vos les piles i veniu a veure-la, i després, hem dieu el que.
I amb tot, el temps a passat,i després de facturar les motxilles i tota la pesca, doncs ens han acabat cridant per embarcar. Ara si, pujàvem al avió de la Tiger airways que ens tenia que portar a Singapur puntuals , i serien les 00:15 de la nit quant enfilàvem la pista d’aterratge, agafàvem impuls i les llumetes de Chennai, i amb elles de la India les anàvem perdent de vista fins a desaparèixer del tot en la foscor del Golf de Bengala. Adéu India, esperem no trobar-te a faltar però ara que ho dius…es que era divertit, eh…





Crònica 12: India VII – Els Backwaters de Kerala

13 01 2009

06-01-2009

Primera parada, Kollam…

A primera hora del matí, després d’esmorzar per ultima vegada damunt dels penya-segats de Varkala, ens dirigíem cap al encreuament on acostumen a sortir els autobusos que arriben fins aquí en direcció a Kollam. Diem acostumen per que avui ens hem assabentat, només sortir del hotel, que hi ha convocada una petita vaga a Varkala Town i com que la gent no sap molt bé si avui hi hauran busos o no.

Però sembla que la vaga no a acabat d’afectar els transports estatals i força puntual a aparegut la vella ferralla que ens tenia que portar a Kollam i cap allà que ens hem anat.

El viatge a sigut especialment tortuós, donant uns vots de  pam als nostres seients de fusta i apunt de vomitar en molts moments, però en poc més d’una hora ens hem presentat a Kollam, la porta sud dels Backwaters de Kerala.

Els Backwaters de Kerala són un conjunt de canals utilitzats abans de que arribessin aquí les carreteres com a vies de comunicació. Tenen gairebé 900 km de llargada i encara avui els fan servir els habitants de la regió com a principal mitjà de transport, al damunt de balses impulsades amb llargues canyes de Bambú, i navegar tranquil·lament per ells són la millor forma de conèixer de primera mà la vida rural de Kerala, a part, òbviament, d’un regal pel sentits.

En ells pots veure, a part dels omnipresents cocotals i plataners, des de granges de gambes i piscifactories, a com es prepara la cervesa de palma, des de colorits jardins d’espècies a pescadors recullin les seves rets de pescar xineses del fons dels llacs, entre moltes altres quotidianitats de les gents que aquí viuen, guanyant terreny a l’aigua amb la sorra que extreuen del fons dels llacs. I tot això emmarcat en la tranquil·litat tropical d’aquí  Kerala.   

Per això no es d’estranyar que els Backwaters siguin un dels atractius més visitats del sud de la India.

I per això estem aquí, a la calorosa Kollam, per mirar de fer demà una excursió en canoa pels estrets canals de la Illa de Munroe i tenir la nostra primera presa de contacte amb aquestes autopistes aquàtiques.

I com en tot a lo que es refereix al turisme, hi ha maneres i maneres de visitar-ho. El plat estrella es, sens dubte, les excursions d’un dia o més en les anomenades cases flotants. En elles, vas travessant els canals en antigues barcasses d’arroç, totalment adaptades als capritxos dels turistes, això si, sense cap més preocupació que la que no se’t calent-hi la cervesa o no et piquin molts mosquits quant es fa de nit. Realment pot ser una experiència molt relaxant però el que també es, sens dubte, es cara, molt cara. Així que, com us imaginareu, no es a això al que veníem. A part, el fet de que les barcasses tinguin unes dimensions bastant grans, fan que només et puguis moure pels canals més amples i, per tant, quedis una mica més al marge de tot.

Nosaltres hem vingut cap aquí per fer les excursions amb canoes que et porten pels poblets de la Illa de Munroe i t’ensenyen com es la vida quotidiana en ells. I només per això es pel que ens trobem en aquesta asfixiant ciutat, on no hi ha res, absolutament res a fer.

Així que ràpidament cap a la oficina de la KDCT per reservar la historia de demà i a buscar hotel per ficar-nos sota el ventilador i no fer res més fins demà a les 9:00 del matí quant comença la nostra excursió. I clar, hotels de pressupost baix-baixissim, en una ciutat que no està massa enfocada al turisme, doncs el que era d’esperar. Un hotel gris i bastant ronyós, tampoc molt barat, però que per una nit ja farà el fet. A més, amb el sol que cau tampoc ens podem permetre el donar voltes amunt i avall per Kollam en busca d’algo millor així que aceptamos barco i cap a dins.

I aquí s’ha acabat el nostre dia. Un intent de passeig que hem fet després de dinar a sigut avortat ràpidament per la calor i pel malestar de l’Araceli, que li ha agafat el relleu al Pol i es troba amb vòmits i nàusees així que a tancar-nos a l’habitació, congregats tots quatre al voltant del ventilador i a esperar a demà.

————

07-01-2009

En canoa pels entramats de la Illa de Munroe

A les 9:00 del matí ens presentàvem tots quatre, ja que l’Araceli havia passat algo millor la nit finalment s’ha animat a venir, davant les portes de l’oficina de la KTDC a esperar el 4×4 que ens tenia que venir a buscar per portar-nos a cap a la illa de Munroe, on començava el nostre circuit.

Ens pujàvem a ell, a part de nosaltres, dos lituans i un alemany bastant peculiar, i en poc més de 45 minuts ens plantàvem enmig d’un petit poblet, situat ja en ple Backwater, i on ens esperava la nostra petita canoa que ens tenia que portar a través dels entramats de canals i llacs de la illa de Munroe.

Hem començat travessant un seguit de ponts, en algun dels quals ens teníem que estirar al fons de la canoa per poder passar, per canals de poc més de 2 metres d’amplada, rodejats de palmeres i plataners i petites cases desperdigades per arreu i guiats per dos persones, una davant amb una petita canya de bambú per dirigir la canoa i un altre al darrere, amb una canya bastant més gran i que era qui donava el impuls.

Anàvem discorrent entre canals, alguna vegada més estrets, alguna vegada més grans, tot a un ritme molt pausat i relaxant, empapant-nos de la vida en aquets petits poblets tropicals quant a arribat el torn de la primera parada. Aquesta consistia en veure com s’elaborava la fibra de coco, per després transformar-les en les cordes que fan servir per construir les barcasses i canoes entre d’altres.  Amb una espècie de rodes que feien girar les dones manualment, anàvem trenant les fibres  que s’enganxaven amb molta facilitat ( o això semblava), després les trenaven entre elles i ja està, ja tenien 4 metres de corda resistent per lo que volguessin. Realment curiós i realment molt hàbils les dones que ho feien. Sembla mentida com de les fibres de coco, que no fan més de 15 cm de llarg, puguin arribar a sortir cordes dels metres que vulguin, i cordes resistents,eh.

I després, un altre cop cap a la canoa i a seguir.  Mentre transcorríem pels canals hem anat  fiquessin les botes, nens que es submergien al fons dels llacs per treure musclos, amb els que, després de menjar-se’ls,clar, endurien el ciment per construir les cases barrejant les closques amb la sorra, jardins d’espècies, temples entre les palmeres (que no faltin), i així una a una, tot el conjunt de la vida quotidiana d’aquesta gent, que sembla viure al marge de tot, però que si pares una mica l’orella, no es difícil escolta un televisor o un telèfon mòbil sonant enmig d’una petita illeta de 5m2. Està clar que la tecnologia arriba a tot arreu. I així poc a poc, ara un te per aquí, ara un coco per allà, i sense donar-nos ni compte, que ja estàvem un altre vegada al mateix punt d’on havíem sortit. La veritat es que s’ha fet curt, però be, encara ens queden tots els Backwaters per davant i encara hi haurà més, segur.

I a la 13:30,com teníem previst, tornàvem a estar de nou a Kollam, i sense un segon per perdre, recollíem ràpidament les nostres motxilles del hotel, i cap  l’estació d’autobusos a agafar algun que ens cap a Alleppey, la nostra següent parada en els Backwaters.

———–

Alleppey, la Venècia de Kerala

En dues hores arribàvem a aquesta petita ciutat, anomenada (jo crec que en excés) la Venècia de la India, situada en el cor dels Backwaters. Teníem l’ intenció de passar aquí un parell de dies passejant entre els “frescos” carrers d’aquesta ciutat tropical, però només baixar del autobús ens vam donar conte de que, frescos, frescos, no es que siguin, ja que el calor que ens va rebre era, realment, insuportable.

Així que amb la ment totalment col·lapsada per la temperatura barrejada amb la humitat, poc estàvem per buscar hotel o algo així, però per sort, només sortir de l’estació ens va parar el Antony, que regentava una petita Guest House a les afores de la ciutat, en ple Backwater, on per 250 rupies l’habitació doble, teníem la casa per nosaltres sols completament, i cap allà que vam anar. Almenys aquí la calor es dissimulava una mica entre tant de verd i demés, això si, en canvi,  tindríem que lidiar amb unes quantes dotzenes de mosquits més, però tampoc res del altre món que no es pugui superar amb el nostre complet kid antimosquits, format per mosquitera, espirals d’incens, spray mata mosquits, finestres tancades i el ventilador a tot drap tota l’estona.

Realment el lloc era perfecte i estava impregnat de l’atmosfera relaxant que es respira aquí a Kerala.

I ja instal·lats, ara la única cosa que teníem que fer era acostar-nos a l’estació de tren i mirar de reservar, avui si que sens falta, el nostre bitllet de tren cap a Chennai pel pròxim dia 12. Al falta només 5 dies, hi ha disponible un vagó de tren per urgències on, pagant 2 euros més, pots tenir plaça. I com que estaven tots els trens plens, era l’única opció que ens quedava. Com que l’Araceli encara no estava molt fina, s’han dirigit cap allà el German i la Monica i per sort per nosaltres (sinó no se com ens ho haguéssim fet, encara estaven les 150 places extres disponibles i en un moment ja teníem el nostre bitllet comprat. Ara si que ho tenim tot per marxar de la India.

————-

08-01-2009

M’esta estresaaando…

Realment es molt fàcil contagiar-se del ritme tropical d’aquestes terres i sinó que ens ho diguin a nosaltres. Entre que a les hores de més sol es totalment impossible estar pel carrer i que a les demés, no tens ganes de fer absolutament res, avui ens hem passat un dia completament de gossos.

Pel matí hem intentat fer una incursió al poble, avortada ràpidament per la calor, i després de dinar algo (Com que Kerala es un estat amb molts cristians, per la nostra sorpresa hem trobat estofat de vaca per dinar!!!) ja tornàvem a estar tirats a sota del ventilador. I d’aquí ja no sortiríem fins ben entrada la tarda, moment en que la calor disminueix una mica i que hem aprofitat per sortir cap el poble a donar una volta i fer quatre coses que teníem pendents, com aprovisionar-nos de mata mosquits que ja no ens queda i això si que es absolutament imprescindible i poca cosa més.

El que dèiem: m’esta estresaaaaando….

————–

09-01-2009

Fort Cochi: la reina del mar d’Aràbia

Avui tocava matinar, cosa a la que últimament no estem acostumats, i a quedat demostrat quant el que ens a despertat no a sigut un altre que el Rickshaw que havíem trucat el dia abans per que ens vingués a buscar. Així que a fer les motxilles com hem pogut  i en un moment i amb els encara plens de lleganyes estàvem pujats en el rickshaw amb destí a la parada de ferrys públics d’Alleppey.

El pla d’avui era agafar el ferry que comunica Alleppey amb Kottayam, una espècie d’autobús aquàtic que aprofitar l’extensa ret de canals dels Backwaters per comunicar les diferents poblacions que hi ha repartides per ells.  L’únic que clar,com que va parant a recollir gent a cada poc, no es que sigui el que es diu ràpid i a trigat en fer els poc més de 20km unes dues hores i mitja, però els paisatges que et vas trobant fan que no sigui ni molt menys avorrit i es una forma més de conèixer la vida aquí als Backwaters.

I amb això ens plantàvem a Kottayam cap allà a les 10:00 del matí. Kottayam es un important nus de comunicacions de Kerala però te poca cosa per veure així que directament cap a la parada d’autobusos i a esperar el que ens tenia que portar cap a Ernakulam o el que es el mateix, Kochi.

I dues hores més de tortuós viatge, amb insuportable calor inclosa, han servit per acostar-nos més encara al nostre últim destí aquí a la India, Fort Cochin.

Ara només quedava agafar un altre ferry que ens portés a la illa on està aposentada Fort Cochi, l’anomenada Reina del Mar d’Aràbia.

Fort Cochi està ubicada en una illa a 3 km de Ernakulam i a sigut, des de fa segles, un lloc de pas obligat per a viatgers i comerciants, i encara avui es un dels destins predilectes per passar uns dies de relax a la India, quant s’està agoviat del estrés i caos de la India continental.

En els seus carrers, amb un clar i marcat passat colonial, res passa massa ràpid, els vehicles brillen per la seva absència i el silenci predomina davant de tot. Vamos, que es el lloc perfecte per passar els nostres últims dies a la India i acabar de fer-nos la nostra idea del que hem viscut en aquest mes que hem passat per aquí, que realment no es una tasca fàcil.

I realment, només baixar del barco, ja et fas una idea de que aquí, tot va a una altre velocitat. Encara que com tot, té el seu costat negatiu, i es que al ser una illa, i en conseqüència, està aïllada de tot lo demés, els preus que poden ficar aquí per dormir o menjar, poden triplicar els de Ernakulam, a tot just tres km d’aquí perquè clar, si no t’agrada, no pots escollir res més.

I per aquets motiu ens hem tirat com dues hores amunt i avall buscant algun hotelet per dormir que estigués dintre del nostre pressupost i no hi havia manera, tots teníem uns preus desorbitats (clar, amés es temporada alta) i no estàvem disposats a pagar una fortuna per un forat ple d’humitat i fosc com els que ens ensenyàvem. Però quant ja semblava que tot apuntava a que ens tindríem, o be que marxar de nou cap a terra ferma, o bé acabar pagant el que no hem pagat en tot el temps que portem a la India, hem torbat algo, que, si no estava dins del nostre pressupost, no distava gaire i estava francament bé. Un hotelet, al que a simple vista semblava que trobaríem un altre fiasco en quant al preu, ens han sorprès amb unes més que acceptables 400 rupies (6 euros) l’habitació doble. I el lloc la veritat es que era de primera.

I així, contents i amb la clau de la nostra ultima casa aquí a la India ja al damunt, tocava buscar l’altre aspecte important de tota estada en un lloc: el menjar.

I ja ens imaginàvem el que passaria: Tot car i el que era barat, poc. Hem dinat el mateix que vam dinar a Alleppey però amb una gran diferencia: ens ha costat el doble i teníem la meitat de quantitat. Estava clar que teníem que buscar un altre lloc per menjar però on?

I mentre ens dirigíem cap el mar a donar una volta pel fort pròpiament dit hem trobat la solució, i amb ella la nostra salvació, i quina salvació…

Resulta que per tota la platja de Fort Cochi i han repartides multitud de gegantines i molt curioses rets de pesca xineses, introduïdes al segla XVI pels mercaders xinesos. Es tracta d’enormes estructures fetes de palmeres i Bambú, semblants a enormes teranyines, que mitjançant uns contrapesos fets amb pedres, fan que baixi i pugi l’estructura, això si, amb l’ajuda d’unes quantes persones, ja que petit, petit, no es que sigui l’artilugi. Curiós.

Doncs resulta que mentre ens dirigíem cap a elles per veure com funcionaven, hem descobert una cosa molt, però que molt interessant. Davant d’aquestes rets, hi havíem repartides pel passeig com una dotzena de casetes on es venia tot tipus de peix i marisc. De tot, des de crancs gegants, a taurons, cigalas, gambes de més d’un pam, peixos de tot tipus, de tot. I la gent ens ho venia, i la veritat molt bé de preu.  Però clar, que fèiem nosaltres amb el peix fresc sense poder cuinar-lo? Doncs cap problema perquè amb els pescadors, també hi havia uns quants paios que per 100 rupies (menys de dos euros) et cuinaven tot. Ara si que havíem triomfat!! I com nenes petits a escollir el nostre sopar. Estàvem entre comprar-nos un tauró sencer (ens costava un 6 euros!!) o ficar-nos fins el cul de gambes i peix (4euros!!) i això es el que hem fet. 6 peixos i un platàs de gambes (potser i hauríem unes 40 i no eren de les petites,eh) i ja està, més feliços que unes pasqües amb el nostre peixet.  Qui ens hauria de dir que la solució aquí a Fort Cochi per no passar gana o tirar els diners era ficar-nos fins el cul de peix i marisc!!

I després a sopar!! Com ens hem ficat, i per poc més de 7 euros. Ja era hora de poder menjar peix sense tenir que està mirant el pressupost per si es surt o no. Ja era hora. I ara, cada nit, el mateix.

————

10-01-2009

Fiasco a la platja de Cherai

Teníem entès que un dels secrets millor guardats de Fort Cochi era la platja de Cherai, situada a la Illa de Vypeen, a uns 25 km d’on ens trobem. I cap allà que hem anat aquets matí, amb la motxilla plena de Bananes i una Papaya, galetes, i tot el necessari per passar tot el dia en una platja de sorra blanca i aigua turquesa.  

Tot a començat molt bé, quant, esperant que vingués el ferry, hem començat a veure Dofins a escassos metres de la platja. Ens havien dit que es podien veure fàcilment però no ens esperàvem que tant. Després del Ferry, una hora d’autobús ja per la Illa de Vypeen i després 2 km caminant per arribar a l’anhelada platja. I l’anàvem veient al final, i ens anàvem apropant i quant esperàvem veure el reflex de l’aigua turquesa i la sorra blanca brillant al sol que ens hem trobat?? Doncs una platja plena de merda, però plena i una aigua verda-marró que no convidava a res més que sortir corrents d’allà. No podia ser aquella la platja que buscàvem. Però després de preguntar-ho a varies persones doncs resulta que si, que estàvem a la paradisíaca platja de Vypeen.

Imagineu-vos el bajón que ens ha donat. Tant que no hem tingut moral ni de quedar-nos a prendre el sol. Tal com havíem vingut, hem marxat. I altre cop 2 km caminant, altre cop hora d’autobús, altre cop el Ferry (més dofins) i tornàvem a estar al mateix lloc d’on havíem sortit feia unes hores però empapats de suor i de bastant mala llet, la veritat. On cony estava el secret millor guardat de Fort Cochi??   

Millor ens quedàvem per aquí, ens menjàvem la Papaya a l’habitació i centràvem les nostres il·lusions en el sopar que ens espera.

Per si ens servia per algo, una vasca que ens hem trobat a l’hotel, ens ha dit que un temporal molt fort que va haver-hi fa poc es va emportar la platja i va deixar-la tal i com estava, tota plena de merda. Ja ho podíem haver escoltat abans, ja.

Però be, ara ja estava fet i la millor manera d’oblidar-ho quina era? Doncs preparant el sopar. Avui, amés, s’apuntava amb nosaltres la vasca que ens hem trobat a l’hotel amb lo que encara podríem jugar més amb els preus del peix i treure una bona compra. Realment jo crec que anar a comprar al mercat del peix es lo més divertit que hem fet en molt de temps. Es tot un espectacle veure a la gent venent tot tipus de peixos i marisc i poder participar en ell. De cop i volta et surten algú amb un cranc de 2 pams viu ficant-el a la orella o algú donant-li un petó a un tauró per que li faigs una foto. Tot un espectacle i molt divertit.

I cap allà que hem anat amb l’intenció de fer una bona compra. I crec que ho hem aconseguit la veritat ja que al final, després d’una bona estona regatejant i  regatejant hem sortit d’allà amb dos meros de mig metre i una dorada vermella de les mateixes dimensions i a part, 7 peces d’una espècie de cigala que no havíem vist mai però que teníem molt bona pinta. I tot per només 7 euros!! Tenint en compte que avui érem 5, doncs surt a poc més d’un euro per persona. M’agrada això.

I després, doncs a cuinar-lo. De la forma mes senzilla possible, el peix a la planxa i el marisc bullit per que tot tingui el gust que te que tenir i hem de dir que el resultar a sigut, simplement, sublim. Els meros estaven boníssims, però es que la dorada vermella era orgàsmica, no es pot dir d’un altre manera. I que dir de les cigales, cremoses i molt, però que molt gustoses. Si ahir quant estàvem dinant l’arroç amb pollastre m’haguessin dit que avui estaria així no m’ho hagués cregut. Però era ben cert, us ho asseguro.

I de tant a gust que estàvem a anat passant el temps, i ens han donat les 00:00 encara en la terrasseta on estàvem sopant fins que els pobres nois del bar han començat a apagar les llums, la forma coneguda universalment per fotre fora a la gent dels llocs. I passejant cap el hotel, amb un noi de Madrid que ens hem trobat sopant i amb el que hem estat fent-la petar i s’ha acabat el nostre dia, ja dels últims aquí a la India, i tot s’ha de dir, d’una forma bastant millor de com havia començat.

————-

11-01-2009

El barri jueu i el nostre sopar de comiat

Avui volíem dedicar el matí a visitar el barri jueu ( una altre mostra del variat passat colonial de Fort Cochi) i el Palau Mattancherry, que ens havia recomanat ahir el noi de Madrid que ens vam trobar sopant i al que, en principi, ens teníem que trobar per allà. Així que després d’esmorzar un ramat de mini bananas i una pinya (una altre pinya, i ja van unes quantes) ens hem pujat a un Rickshaw i cap allà que hem anat. Un dels atractius principals del barri jueu es (com no podia ser d’un altre manera) la seva sinagoga. Aquesta era la nostra primera parada però, en la nostra línea, no havíem caigut en que per molta calor que faci, en tot edifici religiós s’ha d’entrar vestint d’una forma discreta i no amb xancles, samarretes de tirants trencades per tot arreu i pantalons curts plens de taques. Així que només veure’ns venir de lluny, l’home que hi havia a la porta ja ens feia que no amb el dit i ens ensenyava el cartell on ficava com teníem que entrar vestits.  Com que suposo que això li deu haver passat a molta gent, a fora de la sinagoga hi havien tendes on et llogaven des de pantalons llargs com samarretes i mocadors, però lar, el que dèiem de la necessitat, al ser la única opció que tens, et pugen el preu, i nosaltres no estàvem disposats a perdre ni una gamba d’aquesta nit per visitar una sinagoga així que hem donat mitja volta, i cap un altre lloc.

El barri jueu era antigament el centre comercial de Cochi i passejar pels seus carrers significava impregnar-te de les olors del cardamom, la cúrcuma, el clau, o alguna de les moltes espècies que aquí es distribuïen, en canvi ara, els antics edificis portuguesos que destartel·lats, alberguen en els seus interiors a més tendes de records i antiguitats que botigues d’especies, però tot i així segueix sent un barri molt agradable per passejar-se i deixar-se portar pels seus carrerons.

I d’aquí, cap al Palau Mattancherry.  Aquest palau, que data de l’any 1955, va ser un regals dels portuguesos (els primers colonitzadors d’aquestes terres, després encara els hi agafarien el relleu els holandesos i més tard, els britànics) al  Rajá de Cochi, com no, per guanyar-se els seus favors comercials, i després va ser ampliat i arreglat pels holandesos (més peloteo) per això també es coneix com a Dutch Palace. Actualment alberga un museu, poc interessant la veritat, però que per aïllar-se de la calor durant un estoneta i veure uns interessants  murals hindús que hi ha en una de les estàncies ja serveix.  I amb això ja donàvem per finalitzat el nostre matí cultural i sota un sol de justícia desfèiem, aquets cop caminant, el camí de tornada.

Les hores de més calor les passàvem a l’habitació, i cap a les 16:30 de la tarda, tocava ficar-nos de nou en moviment. Havíem dos equips: el primer compost per el German i el Pol que teníem la àrdua missió de comprar tot el necessari per sopar. Tot una responsabilitat tenint en compte que era, d’alguna manera, el nostre sopar de comiat de la India. I un segon equip que estava format per  l’Araceli, la Monica i la Laura, la noia vasca que vam conèixer ahir i que anaven a veure una representació de  Kathakali, uns espectacles de teatre-dança típics de l’estat de Kerala basats en textos èpics hindús.

Els primers han tingut més dificultats de les previstes per fer-se amb un bon botí, ja que al ser diumenge, i al tenir Kerala un numero molt alt de cristians, havien pocs pescadors que haguessin al mar i la oferta no era tant variada com altres dies. De fet, el nostre objectiu principal era comprar un tauró sencer, però l’únic que hi havia feia gairebé 2 metres de llarg i era totalment exagerat per nosaltres 5. Un treball molt dur a sigut el que han tingut que realitzar, amunt i avall pel mercat, mirant preus aquí i allà, però finalment, com a experts compradors ja de peix que ens hem tornat, jo crec que hem aconseguit una molt bona comprar.  El resultat a sigut el següent: Una quinzena de calamars, més una dotzena de gambons-tigres de dimensions considerables, un red snaper capturat amb les rets xineses del davant del port i l’estrella del sopar, un altre red snaper (que ahir ens va agradar més que el mero i tot) però totalment exagerat, de potser  4 quilos o algo així. Vamos, el que es diu ficar-nos les botes. I amb la nostra tasca ja completada, ara tocava el torn de l’altre equip, al que teníem que esperar a l’hotel per anar a sopar en quant arribessin.

I només veure les cares que portaven totes tres al arribar ja ens hem fet una idea de com havia anat. Clar, són representacions en que no es parla, tot es representar per mitjà de gestos, símbols i sons, tot acompanyat d’una musica instrumental feta amb tambors, plats i altres instruments que emeten sons de lo més estridents i això, tot junt durant una hora i mitja, doncs suposo que si no estàs acostumat et deu provocar un bon mal de cap.

I ara ja si, a sopar!! M’estalviaré els resultats per que són obvis. Simplement, el millor sopar que hem fet des de que vam sortir de Barcelona segurament. Tot boníssim, i molt, molt de menjar, que es el que importa. El millor comiat que podíem fer-li a la India, sense dubte.

————–

12-01-2009

I això ja s’acaba…

Després de passar la nostre última nit en un hotel a la India, de bon matí ens aixecàvem per fer les compres necessàries per la nova etapa que ara començava.  Espirals anti-mosquits, pilas pels frontals, galetes pels trens, fruita, una mica de tot, ja sabeu.

Esmorzàvem a l’habitació del hotel mateix, i a les 12, puntuals, deixàvem l’habitació per anar a dinar algo en alguna paradeta del port, que després dels sopars d’aquests últims dies, tenim que mirar de gastar lo mínim per no tenir que tornar a canviar diners, i llavors si, marxàvem de Fort Cochi.

Primer el ferry de tornada a Ernakulam i després, potser l’últim Rickshaw que agafem aquí a la India per que ens porti cap a l’estació de tren.

Ara ja si que ho teníem fet, només quedava esperar que arribés el tren, una incògnita sempre aquí a la India, pujar-nos i deixar-nos portar cap a Chennai, des d¡on demà, cap allà a les 23:00 de la nit, agafarem un avió que ens porti a Singapur, on donarem el tret de sortida a la nostra aventura pel sud-est asiàtic. Però això, com ja sabreu, ja serà una altre historia que ja llegireu en els pròxims dies. Espereu i ja veure-ho.

Fins un altre… 





Crònica 11: India VI – Varkala, la nostra porta d’entrada a Kerala

8 01 2009

02/03-01-2009

Costa est per costa oest i aquí no ha passat res

Només 30 minuts d’espera sota el sol infernal van fer falta perquè arribés el nostre autobús que ens havia de portar a Chennai. Era el mateix vell vehicle que ens havia portat cap aquí però hi havia una cosa que no era igual. Si venint ens vam poder col·locar a l’última fila del bus, completament aliens a la maniobres del conductor, ara, ens van obligar a ficar-nos just a primera fila, no se si per cortesia o no, però el fet és que ens vam haver de menjar totes i cada una de les bogeries del kamikaze conductor, convertint les dues hores que va durar el trajecte en un veritable suplici.

Però com sempre passa, sense saber molt bé com, a les 17:30 en punt ens baixàvem a l’estació d’autobusos de Chennai amb la intenció d’agafar un rickshaw que ens portés a la Egmore Station, d’on sortia el nostre tren cap a Trivandrum. I dit i fet, després del intent de rigor per treure’t més del doble del que realment val el trajecte, vam arribar tots quatre, amb una hora d’antelació, davant del nostre tren i vam prendre posicions.

Aquest cop “només” es tractava de 17 hores de tren, amb lo que en principi, si tot sortia sota lo previst, poc després de les 11:00 del matí del dia següent estaríem baixant a Trivandrum i agafant un altre autobús perquè ens portes directament a Varkala.

Però tots sabem perfectament que les coses no surten mai sota lo previst i les 17 hores de tren es van convertir en gairebé 19 i el autobús que ens havia de portar directament a Varkala, resulta que no sortia fins les 16:00 de la tarda, i nosaltres a aquella hora volíem estar ja estirats a la platja o si més no, amb ella a prop.

Així que, no se molt bé com, ens vam deixar guiar pels indis congregats a l’estació que es van oferir a ajudar-nos, i ens vam pujar a un bus que, deien, passava a prop de Varkala i que si ens baixàvem allà no ens seria difícil trobar alguna manera d’arribar al nostre destí. I això vam fer, i quan ja ens pensàvem que arribaríem en aquell autobús fins a Mumbai, el revisor ens va fer una senyal de baixeu a la pròxima parada, i efectivament, ens trobàvem a menys de 10 km de la platja i no seria gens difícil trobar algun rickshaw que ens hi portés.

————

03-01-2009

Varkala, el que un precipici ben ficat pot arribar a fer

I eren ja més de les 15:00 de la tarda quan vam posar peus a terra a la platja de Varkala. Havíem perdut tot el dia d’avui i cada cop anàvem veient més clar que, ni per temps ni per diners,no podríem visitar tots els llocs que volíem veure en aquests deu dies que ens queden aquí, a l’Índia. Però això ja ho discutirem després, ara, era imperatiu trobar algun lloc per dormir, i encara més imperatiu, econòmic. Ara, a Kerala és temporada alta, altíssima, i els preus es disparen 3, 4 o 5 vegades més de lo que ho farien normalment. Així, trobar alguna habitació per 150 o 200 rupies era una tasca una mica complicada i sobretot calorosa.

Però després de més d’una hora donant voltes, totalment deshidratats i amb la platja a tir de pedra sense poder-nos-hi ficar, vam trobar algo que més o menys ens interessava. Un hotelet, que per cert, estava molt millor que molts dels que hem anat, amb lavabo i tot per 250 rupies l’habitació doble. Vist com estava el tema (tots demanàvem de 500 cap amunt) era lo millor a lo que podíem aspirar així que amb les motxilles un altre cop a la nostre esquena, cap a l’hotel. I ara sí que havíem arribat a Varkala.

I un cop instal·lats com toca, amb el banyador i el pareo ja a les mans, cap a la platja a tenir una primera presa de contacte i a veure que ens esperava. I la veritat és que hem tingut una sorpresa molt agradable al veure que, absolutament tota la platja està bordejada per un grup de penya-segats que fan de contenció natural a l’avens urbanístic de Varkala, deixant tota la platja lliure de qualsevol construcció, i evitant que passi com ha passat a totes les platges del voltant, que s’han vist absorbides per resorts i li han fet perdre tots els seus encants. Però l’havíem encertat un cop més, i tot i que és bastant més turístic que Mamallapuram, aquest fet fa que et puguis aïllar quan vols de tota la gent i dels grans hotels que estan posats al damunt del penya-segat , zona declarada no apte per a butxaques escurades.

I amb aquestes bones sensacions, doncs a donar-nos el nostre primer bany al Mar d’Aràbia. Aquí l’aigua està bastant més néta que a Mamallapuram i té un característic color verd turquesa però això sí, té unes corrents que te les veu per que no et tirin només quan portes l’aigua pels turmells. És una de les platges més perilloses de Kerala i només et pots banyar en unes zones delimitades, lluny de qualsevol escull rocós on et puguis quedar esmicolat si et despistes, però això també fa que, a les zones on ets pots banyar, puguis gaudir com un nen petit tirant-te contra les immenses onades que arriben pràcticament a peu de penya-segat.

I amb el mono ja tret, cap allà a les 17:00, per fi a dinar, en un xiringuito amb el que crec, l’hem tornat a encertar, just sobre el penya-segat i des d’on hem gaudit d’unes vistes de la posta de sol increïbles. I amb la nit, ha arribat l’hora que sortissin tots els turistes dels seus hotels de luxe, o dels seus massatges ayurvedics i s’asseguessin en alguns dels múltiples restaurants on ets serveixen peix i marisc fresc, que exposen allà mateix, i que farien de les nostres delícies si tinguéssim 5 o 6 cops més dels diners que tenim. Però com que tot no pot ser, doncs a conformar-nos amb un chicken Biryani i uns rotllets de primavera, com no, acompanyat amb aigua mineral.

I per avui ja teníem suficient. Ara a descansar que ja tocava, i demà, un altre dia.

————

04-01-2009

Avui érem tres i no quatre

Una de les coses més destacades d‘avui ha sigut el que ha començat cap allà a les 3:00 del matí i que ja era estrany que no arribés mai.

Mentre dormíem, al Pol l’ha despertat el urgent crit del senyor tigre i, corrents cap el lavabo, i d’allà ja no ha sortit fins que, per dir-ho d’alguna manera ha sortit el sol. El que és el mateix, que es cagava pels descosits i vomitava fins la primera papilla. Realment ja estàvem tots una mica confiats amb aquest tema ja que pensàvem que si amb tant de temps no ens havia agafat res, ja no ho faria, però si, som humans. De fet, es veu que entre un 50% i un 80% de la gent que ve a l’Índia té problemes amb la panxa abans de les dues primeres setmanes.

I pel que fa als altres tres, doncs poca cosa es podria dir d’aquest dia de gossos (sí, un altre més). Pel matí, a mirar de reservar el bitllet de tren cap a Chennai pel pròxim dia 12, que aquest sí que no ens pot fallar ja que tenim l’avió el dia següent, i com no podia ser d’una altra manera, tot ple. No donem ni una. Mira que hi ha trens i que són grans, eh, doncs des de Varanasi que no trobem mai el bitllet a la primera. No se si és per les dates o que, però vaja. Així que vist l’èxit del matí, el millor que podíem fer era anar a tirar-nos a la platja, que al menys, això sí que ho podem fer segur, i deixar lo de com arribarem a Chennai per un altre moment.

Una altra cosa que també hem decidit avui és el que farem finalment aquí a Kerala. La idea principal era d’aquí marxar cap als Backwaters, per després dirigir-nos cap el Parc Nacional de Periyar a fer alguna excursió d’un parell de dies per dintre la selva i mirar de veure els anhelats tigres en llibertat, però, ara que ja tenim data de tornada i després de veure com s’han quedat els nostres comptes després de comprar els bitllets, hem vist clar que tot no pot ser i havíem d’escollir una de les dues coses. I per lògica, ja que és el que ens ve més de camí,i també el que surt més bé de preu, ens quedem finalment amb els Backwaters. A part també és lo més significatiu d’aquí a Kerala i Parcs Naturals per veure animalets també podrem trobar-ne alguns al sud-est asiàtic. La veritat és que ens feia molta il·lusió això de Periyar però tot no pot ser, i si hem escollit allargar el viatge un mes més, doncs haurem de sacrificar algunes coses, no??

Doncs això és el que ha donat de sí el dia d’avui, el Pol encara cagant-se viu (no, la veritat és que per la tarda ja bastant millor, el Tiorfan fa miracles) i els demés, enlloc de cuidant-lo, a la platja tirats. No hi ha dret. No, és broma. Jo també ho faria.

————-

05-01-2009

Més platja, i (també) les primeres cremades

Ja els 4 un altre cop junts, hem començat el dia esmorzant damunt del penya-segat de Varkala, veient, de nou, com un grup de dofins es divertia amb les barques dels pescadors que arribaven i sortien de la platja. Una bona estampa per la vigília de reis, sí.

Avui tocava, abans de tornar a tirar-nos a la platja, visitar el temple més important d’aquí a Varkala, el colorit Janardhana, que tot i que té l’entrada al seu interior restringida als no hindús, és curiós de veure per fora, encara que si hem d’escollir ens quedem mil cops més amb els espectaculars temples de Tamil Nadu, mil cops més elaborats i colorits.

Però ja ha servit per fer algo de temps i després, com dèiem, cap a la platja.

Avui, si cap, les onades eren més espectaculars encara que de costum, i el Pol i el German no han tingut cap idea millor que la de llogar unes petites taules de surf i intentar fer algo amb elles al damunt de les onades. I com no, ha sigut el pitjor que podien fer. Jo no se com hem sortit vius d’allà. Quan dic que les onades eren espectaculars és que eren espectaculars, i flotant amb un suro al damunt d’elles encara més. La de rebolcades, esquenes doblegades, cops a la cara,als hombros, total, que hem sortit d’allà fets una veritable colilla, i onades, el que es diu onades, no n’hem agafat ni una. I la guinda dels pastís ha sigut que, fins i tot, hem sigut víctimes d’un rescat dels socorristes sense nosaltres saber-ho. La cosa ha anat així. Estàvem tots dos la mar de contents a una cantonada de la platja esperant que arribés el nostre miércoles quan de cop i volta un paio que teníem a uns 10 metres ha començat a cridar. Nosaltres ens pensàvem que estava parlant amb algú del voltant, ja que no enteníem res del que deia, però de cop i volta, al aixecar el cap, hem vist com uns cinc socorristes que venien corrents cap a on estàvem nosaltres. Llavors hem vist que alguna cosa passava i hem començat a acostar-nos a la costa per sortir (ahir van treure un tauró considerable d’aquestes aigües i no fos cas que algú n’hagués vist un altre), però el que no sabíem és que això era el que nosaltres pensàvem, que estàvem sortint, ja que després de treure al paio que cridava de l’aigua, els altres socorristes s’han apropat cap a nosaltres cridant que ens aturéssim, mentre el German els hi deia, com si aquí no passés res, no problem, no problem. I ells que sí, que sí. Doncs resulta que sí que hi havia un petit problem i és que per molt que nedéssim, no avançàvem ni un metre.

Tampoc ha sigut per tant, ja que hem acabat sortint pel nostre propi peu i sense cap esforç, però ja ha servit per veure que les corrents aquí no són per jugar-hi, i que si no ens haguessin avisat potser ara estaríem encara amb la taula enmig del Mar d’Aràbia, però entre els cops i això, ja hem tingut suficient de taules, platja i onades, i tot atrotinats, hem donat per acabava la nostra sessió a la sorra i ha acabar de passar el dia passejant pel poble i refugiant-nos de la calor a l’habitació de l’hotel.

Demà ja marxem d’aquí, així que, de nou, a fer les motxilles i a acomiadar-nos de l’espectacular posta de sol de Varkala fent un Banana Lassi damunt del penya-segat.

Ens emportem una impressió una mica contradictòria d’aquí Varkala ja que, està clar que el lloc és impressionant, la platja, els voltants, tot és de pel·lícula, però el tipus de turisme al que està enfocat fa que per un grupet com nosaltres, aquí, no hi pintem massa. Tot és molt car i no hi ha gaire cosa més a fer que menjar a preu europeu o prendre’t una copa en algun dels bars fashion que hi ha al damunt del penya-segat, i l’únic lloc que queda una mica al marge de tot això, que és la platja, només hi pots estar unes poques hores al dia, i tranquil, tranquil, no és. Però bé, ja ho hem vist, i una cosa més. Per conèixer els llocs hi has d’estar, i nosaltres ja hi hem estat.






Crònica 10: India V – Mamallapuram i el nostre cap d’any

4 01 2009

27-12-2009

Per fi platja, marisc i cervesa freda

Només baixar de l’autobús la xafogosa calor tropical ens va donar la benvinguda. Per fi, després del nostre periple per l’Índia, teníem a tir de pedra les platges del golf de Bengala i el més important, uns quants dies de tranquil·litat, que ja ens toca.

La nostra intenció és quedar-nos aquí fins passat cap d’any, en aquests petit poblet de pescadors on els viatgers venen a buscar la tranquil·litat que no troben a les costes de Goa o a les turístiques platges de Kerala per aquestes dates.

I la mar de contents per estar aquí d’una vegada, doncs a buscar lloc per dormir. I el que ens temíem, la majoria dels hostals i de les guest house estan, o plenes, o han triplicat els preus per aquestes dates. Ja ens imaginàvem que passaria algo així, a més en un poblet tan petit com Mamallapuram, ja que fins el dia 1 de Gener els indis estan de vacances i ocupen les places dels hotels que no ocupen els occidentals, però sense perdre la calma, i després de fer una batuda pels voltants en busca del nostre lloc, finalment hem trobat un hotelet per 350 rupies (uns 5 euros) l’habitació doble, que pel moment ja ens farà el fet i si trobem algo més econòmic aquests dies, doncs ens canviem i ja està. Ara no ens preocuparem per un euro de més.

I un cop instal·lats, el següent pas quin era? Doncs sí, posar-nos el banyador, aparcar les bambes i canviar-les per les sabatilles de platja i a estrenar les nostres vacances nadalenques de sol i platja. Sí, sí, potser fa una mica de ràbia quan allà esteu passant fred i això però que sapigueu que és totalment la nostra intenció. O és què us penseu que només ens podeu fer enveja vosaltres amb els menjars de Nadal. Doncs no.

I amb el kit playero al damunt, ja no teníem cap més feina avui que gaudir del moment. I que millor per gaudir del moment que parar-nos en un xiringuito de bambú de la platja i donar-nos l’homenatge de peix, gambes i cervesa freda que fa tants dies que ens volta el cap. I això hem fet. Realment només per aquest moment ja ha valgut la pena tot el que hem fet per arribar fins aquí. Tot acabat de pescar pels pescadors que arreglaven les xarxes just davant d’on estàvem asseguts, amb el mar de fons, i vosaltres passant fred… jejeje. Ja està, ja paro de fer-vos ràbia, d’acord? Doncs això que cuidar-nos, ens cuidem.

Aquí també hem vist les conseqüències que va tenir el Tsunami del 26 de desembre del 2004, on van entrar les onades gairebé 500 metres terra endins i van destrossar tot el que hi havia a primera línea de platja. Només a l’estat de Tamil Nadu van morir més de 8000 persones. En total 350000. Per això han pogut tornar a la normalitat relativament de pressa i ara els rastres d’aquell dia ja no són tan visibles.

I després a passejar per la daurada sorra de Mamallapuram, a munt i a baix, parant-nos aquí i allà, contemplant els pescadors com es preparen per la jornada de demà, mirant la infinitat de caracoles que acaben a la sorra portades per les fortes corrents del Golf de bengala, trobant-nos peixos globus que algun pescador deuria haver tirat de la pesca del matí, i res més. Tot sota una tranquil·litat que feia dies que buscàvem aquí a l’Índia.

I quan ha arribat la tarda, poc abans de que el sol es comencés a pondre, doncs cap a l’hotel a preparar-nos per l’arribada dels mosquits.

El primer de tot, posar la mosquitera a l’habitació per la nit. Menys mal que per fi la fem servir perquè ja començàvem a estar una mica cansats de carregar-les sense utilitzar-les i qualsevol dia podria haver sigut el seu final. Després, doncs a preparar-nos nosaltres. Pantalons llargs, i relec a punta pala pel que pogués passar. En aquesta època no és que hi hagin molts mosquits, és molt pitjor, per exemple, a l’agost quan és aquí temporada de monsons i estan per tot arreu, però com que era la nostra primera nit aquí, hem preferit curar-nos en salut i tantejar-los sota la seguretat que et dona el relec i la màniga llarga.

I desprès, doncs a sopar, de nou al xiringuito d’aquest matí, ja que el paio que el porta ens ha dit que ens miraria un hotel d’un amic seu que té les habitacions a 200 rupies, però finalment no hi ha hagut sort ja que només tenia una habitació i separar-nos, doncs com que no.

Però ben agust que hem sopat. Hem tornat al pollastre i arròs típic de l’Índia, ja que, encara que el peix no és que sigui gaire car (aquest matí hem menjat i begut els quatre per, al canvi, 13 euros)sí que la diferència és bastant gran amb respecte al menjar estàndard d’aquí, que ens ha costat uns 4 euros tots quatre, i així anem racionant els diners que falta que ens fa. A més, avui ens hem adonat de que l’altre dia, a Delhi, quan vam canviar els travels, l’home de la casa de canvi on ho vam fer es va cobrar la seva comissió particular i nosaltres no hi vam caure. Els fets van ser els següents. El canvi ens sortia a 6600 rupies per cada travel que canviàvem. Molt bon canvi pel que estàvem acostumats a trobar i feliços de la vida d’haver trobat això (normalment el trobem a 6400 o algo així) l’home ens va passar el feix de diners perquè els contéssim. Fins aquí tot bé. Estaven absolutament tots i cada un dels 66 bitllets de 100 rupies que ens havia de donar. El que passa és que els bitllets estaven grapats i després de contar-los ens els va demanar per treure’ls-hi les grapes ja que nosaltres anàvem una mica lents. I ell, en un moment, els va agafar, i tot davant nostre, va treure les grapes amb una gran habilitat i ens va tornar el feix. Òbviament, no vam caure que durant l’operació es podia haver guardat alguns bitllets, ja que, repeteixo, ho va fer davant dels nostres nassos, però es veu que sí. Aquets matí, quan hem obert el sobre on teníem els diners i que no vam tocar des de que vam canviar-los, doncs resulta que faltaven alguns bitllets. En concret unes 1000 rupies a l’Araceli, i unes 500 a la Mònica. Sí, sí. La primera estafa del viatge. Però bé, al mal temps bona cara i a aprendre perquè no torni a passar. Almenys d’aquesta manera segur que no.

I després de sopar, per fi, el que portàvem tant de temps esperant. Un llit!! No cal dir el resultat. Mig minut i com a troncs. Per fi respirem algo de tranquil·litat. Per fi.

————-

28-12-2008

Sol, platja i poca cosa més…

Amb la calma tropical a sobre ens hem despertat cap allà a les 10:00 del matí i ens hem dirigit cap al centre del poble a esmorzar alguna cosa. Uns ous amb chapatti per fer el fet i amb la panxa plena ens hem disposat a complir totes les missions que teníem per avui. La primera, reservar el tren per marxar, el proper dia 2 de gener cap a Kerala. Això ja ens ha portat més temps del previst ja que tots els trens cap a Kochi estaven plens i només després de molt buscar hem trobat un que ens podia porta fins a Trivandrum, des d’on començarem la nostra ruta per Kerala. També s’ha de dir, que si hem trigat més del previst és perquè aquí, com a bona sang tropical que tenen, es prenen les coses amb molta calma. Però a nosaltres ja ens està bé i així sortíem, amb tot el sol ja picant de valent, amb el nostre bitllet de tren per no enganxar-nos els dits una altra vegada. I després d’aquí, doncs a seguir fent les tasques que teníem pendents. Després de tants dies de transports i demés, avui havíem de dedicar el dia bàsicament a la higiene, nostre i de la nostra roba. Així que a buscar una bugaderia per la roba gran (pantalons i dessuadores) i a rentar la petita a la pica de l’hotel que així ens surt més econòmic. I entre una cosa i una altre, doncs l’hora de dinar. Hem provat un lloc nou, que tot i no triomfar tant com el xiringuito de la platja, al que jo crec que ens afiliarem, ja ha servit per sortir d’allà només pensant en estirar-nos a la platja i cremar-nos al sol.

I això és el que hem fet.

Una mica de passeig per baixar el dinar i al primer lloc que hem trobat que ens ha semblat adient, a plantar campament i a passar l’estona. Primers banys al Golf de Bengala, primeres estones al sol, lectures i poca cosa més. Cada hora que passa estem més en lo cert de que hem fet bé baixant cap el sud. Al menys aquí el mite es compleix.

I d’aquesta manera ha tornat a passar el dia, i quan el sol ja s’ha acabat d’amagar darrere les palmeres, directes cap a l’hotel donar-nos la dutxa promesa des de fa dies (amb aigua freda però que amb la calor que fa ja està bé) i a seguir esborrant tasques pendents de l’agenda. Ara tocava el torn a internet. Feia dies que havíem d’enviar missatges varis i avui era el dia. Amés havíem d’actualitzar la web que teníem un parell de cròniques per penjar i mirar ja el bitllet de tornada perquè no ens pugi molt de preu. Això i mirar de posar-nos en contacte amb algun parc natural de Kerala per passar uns dies i enviar un mail a la Lonely planet perquè ens enviïn una pàgina que ens falta de la nostra guia del sud-est asiàtic i que ens és imprescindible. I una a una, i amb molta paciència, hem anat intentant fer-les totes, però internet aquí no és que sigui precisament ràpid i hem hagut de deixar algunes coses per quan trobem algo que funcioni millor.

I ja amb tot, l’hora de sopar ha arribat, i després, com no, de dormir…

—————–

29-12-2008

El repicar de Mamallapuram

Mamallapuram ha sigut també conegut des de sempre per els seus temples excavats a la pedra i pel gran número d’escultors que hi habiten. Constantment mentre camines pel poble vas escoltant el repicar de les fustes amb l’escarpí i miris on miris pots veure a un escultor ajupit treballant algun tros de pedra que potser es convertirà amb el temps amb una estàtua de Shiva o en un elefant per algun jardí.

I avui era el torn de comprovar això.

D’hora, per que el sol no calentes massa, hem sortit del Hotel (en el qual hem passat la nostra ultima nit, ja que avui ens canviem a un que hi ha una mica més lluny de la platja però molt més econòmic) en direcció als turons que hi ha al damunt del poble i on es troben gran numero de Mandapams, o per que ens entenguem, temples excavats a la roca que daten del s.VI. Hi ha dedicats a gran numero de divinitats però destaquen sobretot els temples de Shiva, Ganesh i Durga, mig coves mig temples, excavat directament a les immenses moles de pedra que hi ha repartides per tot el recinte i entre palmerals i densos boscos plens de monos jugant i també, vacil·lant, tot s’ha de dir. Molt curiós i per canviar una mica el rol de playeo doncs està força bé.

I després de culturitzar-nos una mica i de fer la mudança al nou hotel, doncs ara si, un altre cop a la platja. Abans, però, teníem que acabar el que havíem començat ahir i tornar a internet per mirar d’actualitzar la web i comprar els bitllets. I no a la primera, per desesperació nostre, però al segon intent, després d’haver-nos fotut un banyet i d’haver-nos carregat de paciència al sol, ho vam aconseguir.

Senyores i senyors, sembla mentida, però si, ja tenim els bitllets de tornada a casa. Tots sabíem que aquest dia tenia que arribar, que res es per sempre, i menys els diners, però sempre quant tens al bitllet a la ma i t’envaeix aquesta sensació de que ja no hi ha tornada enrere, de que això s’acaba, doncs una mica trist es, però be. No ens farem mala sang per que encara ens queda un bon tros de viatge, eh…Tornem el dia 24 de febrer a les 8:05 del matí. Espero que hi hagi algú esperant-nos al aeroport (aviso para navegantes) però sobretot que el primer dissabte que estiguem allà, es a dir, el dia 28 de febrer, algú ens prepari una calçotada sorpresa sense que nosaltres ens esperem res (pillat?) i així entre amics i menjar, molt de menjar, res es tant dur.

I Després d’això, doncs ja res del que vam fer importa lo suficient per escriure-ho així que millor saltem de pagina i fins demà.

————-

30-12-2008

Perrea, perrea…

Sense comentaris: matí de gossos, tarda de gossos i nit de gossos. Suposo que agafant forces per demà.

Tot el dia a la platja, on ens hem cremat per primera vegada. I passejant amunt i a baix amb una parsimònia…Suposo que el sol, que avui picava de valent, també ha tingut algu que veure,però es que estàvem en un estat pràcticament vegetal. Però tant agust…

Doncs res…el que dèiem: perrea, perrea…

————-

31-12-2008

Fi d’any a la platja…

L’últim dia de l’any s’aixecava, de nou, molt, però que molt calorós. Teníem intenció de passar-nos el matí per la platja i així acostar-nos cap el xiringuito on anàvem a sopar aquesta nit per assegurar-nos que tot segui en peu.

Però abans de això, teníem pendent una visita imprescindible si es ve aquí a Mamallapuram: la Penitencia d’Arjuna. Es tracta d’un mural tallat en una enorme roca que fa ni més ni menys que 30 d’ample per 12 d’alt i on es pot veure, a part de la figura de Shiva a tot d’animals, inclosos dos gegantins elefants tallats a la perfecció, criatures semidivines i faules del conté hindú Panchatantra. Es realment espectacular.

I després d’això, doncs ara si cap a la platja.

Com hem dit al principi, avui el sol picava de valent,i només amb caminar cap a la platja ja notàvem que avui seria un dia dur pels nostres hombros, que ahir ja van patir les primeres conseqüències del sol, així que, com que teníem que passar-nos a mirar el nostre sopar, doncs millor evitar les hores en que el sol pica més fort fent un banana Lassi mentre ens ensenyava el que soparíem aquesta nit. I tot tenia una pinta que deu ni do. Els peixos, frescos frescos. Les gambes de primera, i els crancs encara no havien arribat ni a terra. Imagineu-vos. I el més important, molta cervesa freda a la nevera.

Ja se que en quant a menjars de nadal no hi ha comparació possible, vosaltres molts i tots bons, mentre que nosaltres només tenim el d’aquesta nit com algo fora de lo normal, però m’heu d’accepta que l’entorn té les de guanyar,eh. I amb el sol ja no tant amunt, però encara picant de valent, cap a la platja a veure el que aguantem.

Curiosament, els primers dies, en que el sol no picava amb tanta força, l’aigua estava la mar de tranqui-la i molt calenta, però en aquets últims dies, en que els sol a fet de les seves, l’aigua a estat molt moguda i una mica més freda, per la temperatura et pots banyar tranquil·lament, però el que passa es que les onades arrosseguen cap a la costa un seguit d’animalons que no fan tant gracia, i en aquets dos dies, ens hem trobat unes quantes barracudes, amb les seves afilades dents i bastants peixos globus, que fan que et fiquis a l’aigua amb una mica d’intranquil·litat, la veritat, però quant estàs apunt de desfer-te pel sol, ja pot haver-hi el que vulguis que al final t’acabes ficant.

I així hem passat l’últim dia de l’any, fins que quant el sol s’ha començat a amagar i amb ell, cap a l’hotel que hem marxat a donar-nos una dutxeta d’aigua freda, omplir-nos de relec i ja de nit, doncs a començar a celebrar el fi d’any. Unes cervesa per aquí i una altre per allà, i l’hora del nostre tiberi a arribat.

S’ha de reconèixer que no les teníem totes amb el nostre sopar, ja que, encara que el xiringuito on estem anant a menjar es el més barat i on el menjar, per nosaltres, esta més bo, el que també tenen es una sang tropical que no vegis i s’ho prenent tot amb molta calma i a vegades els hi pots demanar una cosa i et porten el que els hi ve al cap i al cap de molta estona, però avui, suposo que perque li portavem dient a diari des de que vam arribar, ho han portat tot a l’hora i tal com ens havien dit. Millor impossible, els nostres 8 peixos juntament amb les Gambes i els crancs, que directament, els ha bordat. I tot, absolutament tot, boníssim. Feia temps que no gaudiem tant menjat. Jo crec que des de que vam sortir de casa de fet.

I després, la mitjanit. Ens han portat raïm que els hi vam demanar i quant a arribat l’hora, amb l’ajuda d’un ganivet i d’una ampolla de cervesa buida, doncs hem tingut les nostres 12 campanades particulars davant del Golf de Bengala. Feliç 2009.

I així vam anar passejant per la platja, entre coros de gent, alguns ja bastant perjudicats i amb el Happy new year per tot arreu, saludant-te tots els hindis que es creuaven i arribant a fer-ho una mica pesat. Però, tal com sabíem, molta festa no trobaríem, cap allà a les 2:00, ja estàvem tornat cap el nostre hotelet, alguns ja una mica de cantó, i en poca estona, al catre.

Es l’any nou que més d’hora ens hem anat a dormir des de fa molt, però molt de temps, però la veritat, no el canvio per res.

————–

01-01-2009

El soroll del ventilador i poca cosa més

Per que això es l’únic que hem escoltat en tot el dia, el ventilador del sostre de la nostre cabanyeta girant per intentar moure una mica el pesat aire ple de xafogor amb que s’ha aixecat el primer dia de l’any i pel que, juntament amb la petita ressaca de la nit anterior, no hem sortit de l’hotel fins ben entrada la tarda.

I quant hem sortit a sigut per trucar a casa per felicitar l’any i ràpidament de nou cap a la nostre cova que avui havíem declarat el dia nul.

Demà ja marxem i comencem el nostre tour per Kerala així que també ens anirà bé una mica de descans que ens esperen uns deu dies mogudets.

Realment hem fet molt bé escollint Mamallapuram per retirar-nos uns dies ja que sortim d’aquí amb les piles carregades al màxim i amb una altre idea de la India de la que ens estàvem emportant des del nord.

————

02-01-2009

Tot molt be, molt agust, però ja toca moure’ns,eh…

Molt més d’hora de lo que la tenim acostumada, la dona del hostal ens ha deixat el té i les banana pancakes a l’escala de l’habitació que avui deixàvem. Teníem que torna a fer les motxilles (una altre vegada…) i posar-ho tot en ordre abans de les 10:00 del matí així que no hi havia temps a perdre.

Però com que la tècnica ja la tenim bastant acurada de repetir la mateixa operació tants i tants cops, sense cap mena de problema i amb la tranquil·litat que ens donava el poder tornar després de deixar l’habitació al hotel a donar-nos una dutxa, a les 10:00 sortíem del hostal cap a la platja per donar-nos l’últim bany, acomiadar-nos del nostre cuiner dels últims 7 dies, i acabar amb el nostre retir nadalenc com es té que fer, es a dir, sense fer res.

I amb tot això, que a arribat l’hora de dinar i amb ella de marxar cap a la parada d’autobusos de Mamallapuram i esperar que arribés el nostre, el que ens tenia que portar a Chennai i d’allà, a Kerala.

Però això ja ho veureu, no?





Crònica 9: India IV- Bikaner – Delhi – Chennai – Mamallapuram. TransIndia 2008

29 12 2008

24-12-2009

Bikaner – Delhi

La primera etapa de la nostre marató particular per la India, que ens tindria que porta en poc mes de 3 dies a travessar gran part del subcontinent indi des del Rajastan, on ens trobàvem, fins a Tamil Nadu, l’estat, junt amb Kerala, més al sud de la India, i amés, passant abans per Delhi, començava aquí, a la parada d’autobusos privats de Bikaner, el dia 24 de Desembre a les 20:30 de la tarda.

Aquesta era la quarta nit que dormiríem en algo que no fos un llit, contant la primera que vam passar al autobús que ens va portar de Jaipur a Bikaner, i les dos nits del desert, que tampoc es poden catalogar com a còmodes del tot, i la nostra esquena ja començava a ressentir-se de tot plegat.   

I com que el cansament que portàvem a sobre era bastant considerable, només entrar al autobús ens vam col·locar als nostres llocs, vam muntar la paradeta i a dormir, que teníem 12 hores per endavant fins arribar a Delhi i les volíem passar totes dormint.

El que nosaltres no sabíem, per això, era que amb el bitllet de bus fins a Delhi, també havíem contractat un altre safari pel desert ja que va fer pràcticament tot el trajecte, per camins sense asfaltar amb els conseqüents sotracs que això comporta.

Així, com us imaginareu, qualsevol pot dormir, i el trajecte que, en principi, tindria que haver estat més còmode de tots els que farem, es va convertir en un constant ball dins de la nostra cabina, que aquets cop només estava separada de la resta del autobús per una cortina i de la que de tant en tant, amb els moviments que feia l’autobús, semblava que anessis a sortir disparat.

I d’aquesta manera vam arribar a Delhi, cap allà a les 8:00 del matí i, per desgracia nostre, sense haver dormit gaire. I ara ens tocava passar tot el dia a la capital de la India, una macro ciutat de 13milions d’habitants, totalment caòtica, contaminada, i fets papilla.

————-

25-12-2008

Delhi

En aquest estat en el que ens trobàvem, òbviament, poc podíem treure-li de profit a aquesta ciutat en les poc més de 8 hores que teníem que estar. La idea que teníem al principi era la de anar a visitar alguns dels llocs més emblemàtics que hi ha, però poc vam trigar en donar-nos conta de que, realment, del que teníem ganes es que pesessin aquestes hores i pujar al tren que ens tenia que portar a Chennai.

Així que vam decidir que aprofitaríem el temps fen enllestien certes coses que necessitàvem, com, sobretot, canvia diners, que ens quedaven 0, trucar a casa, mirar el bitllet d’avió de tornada per no agafar-nos els dits, i una sèrie de tràmits que pensàvem que des d’aquí, la capital de la India, seria fàcil de aconseguir. Però com que no es plan d’anar passejant-se per allà amb les motxilles a l’esquena el primer lloc on ens vam dirigir va ser a l’estació de trens de New Delhi, on teníem que agafar el G.T. Express a les 18:40 de la tarda, i deixar les motxilles a la consigna. I amb el tema petates ja solucionat, ara si que podíem començar a enllestir coses.

Però la primera sorpresa del dia la vam tenir al poc de sortir de l’estació. Tot i que la població cristiana de la India amb prou feines arribar al 3%, el dia de nadal també aquí es festiu. Així que lo d’anar a canviar el travel a la American Expres per que no ens cobressin res de comissió o podíem anar oblidant. Primer fiasco. I fiasco que desprès, com veureu en següents cròniques, portarà conseqüències.

Així que de nou cap al barri de l’estació, on es troba la zona coneguda com Paharganj, que es on es concentren tots els establiments relacionats amb el turisme aquí a Delhi i on, amb quasi tota seguretat, podríem fer el que teníem previst. I si que ho podíem fer, si, però al preu de tenir que tornar a aguantar a tot de gent que no et deixar tranquil ni un moment i que et vol vendre absolutament de tot. I això es una cosa que no portem molt bé, la veritat. Estem acabant bastant farts de la India a conseqüència d’això. Aquest es el motiu principal del nostre èxode cap el sud, ja que allà, creiem i esperem, que la cosa serà diferent.

I ja d’aquí no ens vam moure més en tot el dia. Primer vam esmorzar en el terrat d’un hotel mentre esperàvem que sortís el sol de veritat per escalfar-nos una mica. Aquí a Delhi, per lo vist hi ha dos sortides del sol: una al matí cap allà a les 7:00 quant es fa de dia, i l’altre cap al migdia, quan la densa capa de contaminació deixà que, per fi, es vegi el sol d’una vegada.

Després, doncs a buscar un lloc per canviar diners (recordeu que això portarà cua) a fer algunes compres que teníem pendents, a trucar a la família per felicitar els nadals, i així, com qui no vol la cosa, es va fer l’hora de partir. Si al final fins i tot vam tenir que corre per comprar totes les provisions que ens volíem portar pel tren.

I així, amb el nostre marge de mitjà hora de sempre pel que pugui passar ens plantàvem a la consigna de l’estació de New Delhi per recollir les nostres motxilles, que per sort, encara estaven allà, i ara si, cap el tren 2616 que ens esperava a la plataforma numero 3, puntual per sort nostre, i del que no tornaríem a sortir en, com a mínim, 36hores. Es diu ràpid.

————-

25/26/27-12-2008

G.T.Express Delhi-Chennai, la gran evasión

Per sort per nosaltres el tren sortia puntual de l’estació de New Delhi cap allà a les 19:00 de la tarda. El primer de tot, només arribar, doncs a acomodar-nos i a mirar a qui teníem per company, i aquets cop semblava que havíem triomfat ja que tots els que teníem pel voltant semblaven bastant tranquil·lets i no ens donarien massa la tabarra. I amb tot ja al seu lloc, doncs a sopar, que avui teníem sopar de nadal. No es pot compara ni de bon tros amb els dinars i sopars que estareu fent per allà però be, a nosaltres ja ens ha sapigut a gloria. El menú era bastant senzill: el fuet que ens havíem guardat des de Turquia al final de la motxilla i una mica de pa, o lo més semblant que hem trobat, comprat en un pastisseria alemana del barri guiri de Delhi. I que bo que estava, després de menjar només verdures i curry, això es un regal. Que bo està l’embotit! Quant tornem a casa això serà el consol, segur. I havent sopat doncs ja no teníem cap més emoció fins que arribéssim a Chennai.

El de sempre en els trens, ara llegeixes una mica, ara passa el dels tes, ara parles amb algun curiós, ara et porten el dinar (com no, curry), després t’estires una mica i així va passant el temps.

La veritat es que ho hem portat bastant bé, ja que ja ens havíem fet a la idea de que ens tiraríem una vida dins del tren i no t’agovies tant com en el de Varanasi a Jaipur que es va fer etern.

I després de dormir per segona nit al tren (la sisena nit consecutiva sense llit), ja estava fet. Ens vam aixecar ja amb palmerals enmig dels camps d’arroç i en poca estona ja es podia notar el calor xafogós del sud de la India. I cap allà a les 7:00, no ens ho podíem creure, el G.T.Express entrava a l’estació Central de Chennai, i això ja casi estava fet.

————-

27-12-2008

Chennai – Mamallapuram, la nostra línea d’arribada

Només trepitjar terra a Chennai, ja havia alguna cosa que no era el mateix que en les anteriors ocasions, i no només era el calor, que seria? Ah si, no teníem ningú a sobre oferint-nos hotel ni rickshaw!! Si!! Havíem fugit!! Ja només per això ja estàvem contents. Ara doncs, a buscar per la nostra conta, que be, la manera d’arribar a l’estació d’autobusos de Chennai per agafar el bus que ens portés fins a Mamallapuram, el nostre destí. No va ser difícil trobar algú disposat a portar-nos i d’aquesta manera, de lo més contents per que l’havíem encertat, i també, amb ganes d’acabar ja aquesta marató que portàvem al damunt, ens vam pujar en un Rickshaw i en uns 20 minuts entravem per la porta de la destartelada estació d’autobusos de Chennai, i en un moment, el nostre bus, el 119, se’ns va plantar al davant per fer-nos la feina més fàcil, que ja ens feia falta. Ens vam pujar tots quatre als seients del darrere del vell autobús, i ara ja si, només tocava esperar. Teníem dues hores fins a Mamallapuram, res en comparació al que havíem fet però de lo més pesats pels nostres culs ja, que després dels camells, i demés, els seients de fusta del autobús s’havien convertit en l’estocada final per ells.

Però tot arriba, i cap allà a les 11:00 del matí, suant ja com bojos (quines ganes) vam creuar el cartell que donava la benvinguda a Mamallapuram, el nostre sud particular que feia tants dies que buscàvem. I ara ja si que si. No se per que, però es com si haguéssim creuat una altre frontera, la de la India del sud, i ja res seria el mateix. Per sort, a nosaltres, si que hi ha algú que ens a portat al sud…

 





Cronica 8: India III – Bikaner i el desert

29 12 2008

21/22-12-2008

Sleeper bus i el Vino Safari desert…comença l’aventura

A les 21:30, per si les mosques, estàvem davant de l’agencia on havíem comprat els bitllets d’autobús per Bikaner i després d’alguna que altre tensió amb un conductor de Rickshaw que, com no, ens volia timar per la cara, finalment a sortit l’home al qui li havíem comprat els bitllets i ho hem pogut aclarir tot de forma pacifica però poc a faltat per que corres la sang (un al final s’acaba cansant d’aquestes histories). I així, deixant-ho tot, finalment en una simple anècdota, cap a la parada del bus.

Recordem que estrenàvem modalitat, la de Bus amb lliteres i no sabíem molt be el que ens trobaríem però la veritat, es que a superat totes les expectatives que teníem ficades. Es tractava d’un autobús de lo més nou (feia molt de temps que no anàvem amb algu tant modern) amb compartiments tancats amb portes correderes, cada llit de matrimoni i on fins i tot el Pol cabia estirat. Realment molt còmode i íntim. Cosa que s’agraeix ja que quant ets l’únic floquet de neu que va en un transport tens unes quantes mirades clavades al clatell en tot moment. I a sigut sortir, estirar-nos, i en un moment estàvem a Bikamer. Si, si, perfecte. De fet hem decidit que aquesta serà manera d’arribar a Delhi el pròxim dia 24, ja que amb les 50 hores que tindrem després de tren ja es suficient.

Eren les 6:00 del matí, feia un fred de collons i només veure que al autobús hi havíem 4 blanquets tot de conductors de Rickshaw s’han agrupat a la porta per fer-nos la vida impossible ja de bon matí, així que, a començar a deixar anar mocs per escampar la multitud. Si un no es fica així aquí se’l menjant, juntament amb que els hi tenim una mica de ganes, ja. El problema es que a una d’aquestes persones a les que els hi dèiem que no necessitàvem absolutament res, que sisplau ens deixes en pau, era el Vino, el païu amb el que havíem quedat per fer el safari amb camell. Després d’aclarir el malentès, cap a casa seva a organitzar el que volíem fer.

Al principi, la historia es sortia una mica del pressupost però després, reflexionant que ni celebrarem els nadals finalment a Goa, ni ens donarem cap capritxo per aquestes dates. Hem acabat agafant la opció que més ens atreia. Tres dies i dos nits per les dunes de Bishnok, i el més important, només nosaltres 4, quatre camells, dos guies, el cuiner, i el desert. Possiblement a Jaisalmer haguéssim trobat alguna cosa més econòmica, però això si, acompanyats amb potser 15 guiris més, i així, el desert, perd tot el seu encant. I tampoc ens ha sortit tant car, eh, que ens surt aproximadament a 13 euros per dia absolutament tot, menjars, dormir, tot. El nostre regal de nadal.

I després de lligar tot, a estirar-nos una mica a l’habitació que ens han deixat i a esperar que arribi el nostre Lorence d’Arabia per portar-nos cap el desert. I ara si.

————-

22/23/24-12-2008

Adéu comoditats, hola paparres

Serien poc més de les 9:00 del matí, quan, després d’esmorzar, el Vino ens recollia a la porta de casa seva, carregàvem el cotxe de menjar, aigua i la nostra motxilla i agafàvem la carretera que uneix Bikaner i Deshnok, on començava el nostre Safari.

Al arribar ens trobàvem el que ens esperava pels pròxims tres dies: 2 camellers arrugats i cremats com una pasa que serien el nostres guies, un cuiner, un carro tirat per un camell ple amb el que ens faria falta per passar i 4 camells més, 3 adults per muntar i un cadellet amb la seva mama. I després de carregar tot el menjar que portàvem al carro, doncs cap el desert.

El desert del Rajastán no alberga grans dunes com les de les pel·lícules sinó que es més aviat una extensa planícia sorrosa esquitllada de matolls ressecs amb cabretes pasturant de tant en tant i casetes de tova per canvia la monotonia del paisatge. Si que trobes de tant en tant algunes petites dunes que et recorden on estàs, però no es la tònica general.

I el primer que treiem en clar es que això d’anar al camell, còmode, còmode, doncs no és. Vas assegut directament a la gepa i no té estriveres que valguin així que al cap de 30 minuts ja tens el cul per llençar. Per sort, en tot moment un de nosaltres va al carro, per anar descansant d’això de muntar. Que al principi fa molta gracia però a la poca estona ja sabem quin serà el lloc més preuat de tots.

I poc a poc anem avançant, veien de tant en tant algun antílop que al veure’ns arrancar a corre com un desesperat fins a perdre’s darrere d’algun sorral o camuflant-se darrera algun arbust. I així, cap allà a les 11:30, a arrivat l’hora de començar a preparar el dinar. Així que a desmuntar els camells que pastin una mica i a buscar algu de llenya per fer el foc pel menjar. De moment ens conformem en mirar ja que seríem més una molèstia que una altre cosa ja que els nostres tres acompanyants, tot i la seva avançada edat, en un moment han desmuntat el carro, s’han encaramat a un arbre sec per arrencar-li quatre branques i abans de que ens adonguéssim conta ja estava el foc encès i ens estaven oferint un te. L’anècdota d’aquest inici de safari a sigut amb aquest té que ens han ofert, ja que quant ens han preguntat si volíem llet, i els hi hem dit que si, ràpidament s’ha anat cap a la mama camell, a apartat al cadell i a omplert la olla dels tés amb llet de camella per nosaltres. Si, si, aquest seria la primera llet que estrenaríem en aquets dies, però no la ultima, ja veureu.

I després doncs a pelar verdures, coliflors i patates per començar, a amassar Chapatti (el pa omnipresent de blat aquí a la india), i llest, el primer dinar. En això es en lo que consistirien tots els àpats aquests dies, verdures bullides amb mil i una especies, chapatti, i arroç (per sopar). Avorrit però suficient. I després de dinar, doncs un altre té amb llet de camell i a fer una migdiada. Aquí a sigut quant ens hem donat conte de que amb nosaltres 4 els camellers i els camells havia algú més que no ens havien presentat: moltes, però moltes paparres. Òbviament sabíem que hi haurien bitxets mil però tantes, tantes paparres, això no. Però buenu, es part del desert i aquí hem vingut així que a treure’ns-les com si fóssim monos uns als altres i ja està.

I després, a desmuntar la paradeta i de nou en marxa. Eren les 15:00 i el sol que queia sobre nostre era una bogeria. I amb lo blanquets que encara estem. Però buenu, anàvem fent, anàvem passant paisatges, sempre dins la monotonia del desert, parant a recollir llet de bufala d’un poblet de tova que ens trobem, recollint més llenya per quant arribi la nit i anar fent, tot molt, però que molt tranquil, i nosaltres que ho agraïm. A més els camellers, òbviament, no parlen res d’anglès amb lo que la comunicació es limita als gestos i paraules aïllades amb lo que res pertorba aquesta pau. I poc a poc el sol va caient i llavors es l’hora de buscar el lloc per dormir.

El lloc escollit per passar la nostra primera nit ha sigut la cresta d’una duna que dominava tot el paisatge i a la qual ens hem encaramat per unes pendents de sorra que es desmuntaven al nostre pas. I un cop a dalt, doncs a muntar el campament mentre el sol va tenyint to del color rosat de la tarda, i completament sols, que es el que volíem, buenu, sols del tot no, ja que un treballadors d’una petita estació extractora de petroli del voltant s’han acostat fins aquí, ja que deuria ser lo més interessant que els hi ha passat en molt de temps, però la sensació era inigualable. I en un moment, el que hem trigat en muntar les tendes, que el sol s’ha anat, i amb ell, la calor insuportable que feia durant el dia s’ha convertit en un fred de collons, però molt de fred, eh, que ens ha fet encendre un foc i ficar-nos al voltant d’ell fins a quasi cremar-nos, i així a fer el sopar ( més del mateix però que aquí sap a gloria) i després a escoltar com els nostres guies cantaven velles cançons de camellers ( amb alguna intervenció estel·lar de la Monica que també s’ha animat) i tot això sota un cel amb milers i milers d’estrelles, per nosaltres sols, del que no podies apartar la mirada. Realment memorable. Un nadal atípic on els hi hagi però molt especial. D’aquest per recordar en els pròxims anys quant estiguem asseguts a les taules de les famílies (molt agust també).

I cap allà les 20:30, no més, a dormir. Crec que es la vegada que més d’hora m’he anat a dormir a la vida, però no m’ha costat res fer-ho, que demà ens espera un altre jornada al desert.

————-

El nostre dia començava a les 7:00 del matí quant ens aixecaven els guies amb un té, aquest cop amb llet de cabra, dins mateix de la tenda. I després d’unes torrades i plàtans per esmorzar, amb una nova visita dels currantes de la petrolera, doncs un altre cop en marxa.

El primer en muntar al carro a sigut el Pol ja que al estar ahir tota l’estona dalt del camell, té un parell de ferides al cul que deu ni do i millor descansar-lo que encara queda molt de tros. Es el que té fer de Larence d’Arabia, i tots acabaríem més o menys igual. I el dia, doncs amb la mateixa tònica que ahir. Desert, poblets, ramats de cabres, nens pastors, antílops, dinar verdures, de nou al camell, de nou duna per dormir, tenda, sopar, cançons, i a les 20:00 a dormir. Relaxant per l’entorn, però cansat, molt cansat. I traient-nos paparres de les cames, si senyor. Això si, cada cop més car el torn de carro, ja que el nostre cul cada cop esta més violat i encara ens queda el dia de demà.

Però tot i que en algun moment s’han escoltat comentaris de la indole que collons faig jo aquí o ja podríem haver agafat només un dia i passar els nadals com deu mana, només han sigut fruit del calentón i el tornar-nos a trobar amb tot el cel per nosaltres sols, contant estels fugaços, i escoltant les histories, en hindi clar, però que no feia falta entendre dels camellers a la bora del foc fant que totes les penes que passem durant el dia, es quedin en no res.

————

I avui era l’últim dia, una mica més amb la calma però sense que el ritme decaigui, i tot igual. Cap allà a les 8:00 esmorzàvem, després cap a casa d’un dels nostres guies, que viu enmig del no res, conreant cacauets i blat, on ens ha ensenyat com feien tot el procés de selecció dels cacauets i després d’un altre té, aquest crec que de vaca, cap a Deshnok, on acabàvem.

Hem parat a dinar al mig del camí, un altre cop lluitant amb les paparres per que no vinguessin amb nosaltres i després del nostre últim plat de verdures picants amb chapatti, a encarar l’últim tram de suplici que ens tenia que portar a la civilització. I com que tant nosaltres com els camellers teníem ganes d’arribar, doncs que millor per fer-ho el més aviat possible que fer aquest tram al trote. Si, si, al trote i això ja a sigut la nostra perdició. L’araceli i la Monica ja han fet tot el dia d’avui a sobre del carro perquè ja en tenien prou i de sobres de camells, així que els hi ha tocat al Pol i al German fer tot el dia intensiu al damunt d’aquests animals i a sobres corrents. Era la més similar a una tortura que un es pot imaginar. Saltant del camell cada dos per tres, amb el cul totalment insensibilitzat i amb alguna que altre llàgrima escapant-se, però, això si, en un moment ens hem plantat al poble on acabava el nostre tour i ens hem acomiadat, jo crec que per sempre, dels camells, dels camellers i de tot el que tingui que veure amb el desert. No es broma, realment a sigut una experiència inoblidable i de la qual estem totalment encantats d’haver fet i que recomanem a tothom que vingui per aquí. Això si, important, estar sol. No hem vull imaginar això amb la xinesa torrecollons del Chitwan o amb algun que altre guiri que hi ha per aquí i que et té que convertir això en un mal son.

Així que hem arribat a Deshnok cap allà a les 16:00 de la tarda, i ja que estàvem aquí, doncs no ens quedava un altre que visitar el temple de les rates. Si, si, el que heu escoltat, el temple de les rates. I que es això? Doncs com el seu nom indica, un temple on es veneren a les rates. Imagineu-vos. Tot ple de rates campant a la seva per tot el recinte amb gent que comparteix el plat amb elles i que fan que els hi pugin pel cos. Realment fastigós. No es que ens fes molta il·lusió veure’l, la veritat, però ja que estàvem aquí… I a més, com en tots els temples, has d’entrar descals, per a més inri. Però almenys, en contra del que pensàvem,podies anar caminant pel temple sense que et passessin les rates per sobre dels peus però tot i així fa bastant respecte. I la majoria de les rates estan amb tinya, plenes de clapes de pell, i tumors que fan que encara sigui més fastigós. Però ja està, ràpidament i a agafar l’autobús que ens tenia que porta a Bikaner, on teníem les motxilles i un cubell d’aigua calenta per treure’ns tota la sorra i comprovar que realment no portàvem paparres cap a Delhi.

I després del revitalitzant bany i de menjar algo diferent a l’arroz amb verdures d’aquets últims dies, doncs cap al autobús on ens esperava lo més semblant a un llit que trobarem en els pròxims dies.

 





Crònica 7: India II – Jaipur

21 12 2008

 

25 hores de tren, 800km, o el que es el mateix: 32km/h

17/18-12-2008

El tren trigava 18 hores en recórrer els poc més de 800 km que separen Varanasi de Jaipur. O això trigava en un principi. Si els nostres càlculs no fallaven, si finalment el vam agafar a les 20:05 del vespre, tindria que arribar a les 17:00 de la tarda, no? Doncs òbviament no. Quant ens vam despertar, cap allà a les 8:00 del matí, amb prou feines havíem fet 200km i per si fos poc, cada dos per tres el tren anava parant, a vegades més d’una hora seguida, fins que passava un altre tren, i llavors continuava. Era desesperant. Al menys, al passar de dia per Agra, vam poder veure l’esplendor del Taj Mahal sense tenir que pagar els més de 15 euros que costa l’entrada. Però realment va ser desesperant. Si t’estàs molta estona en un tren o en un autobús però es per que està molt lluny, doncs encara. Però si ho estàs per que el tren està simplement aturat, doncs la cosa canvia. Però be, bona cara i a aguantar el que caigui. També es curiós, compartir tanta estona amb aquesta gent que primer et mira amb cara de estranyat i poc a poc se’t va acostant fins que et preguntar alguna cosa i si us enteneu, doncs ja s’asseu al teu costat i et preguntar absolutament de tot, des de com es diu la teva família fins a quins atributs li vas trobar a la teva parella o si en el teu país es normal pegar-li a la teva dona. Absolutament de tot. També estar el tema de la brutícia i els olors però de moment ho deixarem com una mera anècdota.

Amb tot això, arribàvem a Jaipur, la capital del desèrtic estat del Rajastán, cap allà a les 21:00, 25 hores després d’haver sortit de Varanasi, una mica desquiciats i sobretot, rebentats. Així que cap al primer hotel que hem vist a la guia amb Rickshaw, i després de sopar qualsevol cosa (no teníem ni gana) corrents a dormir.

————-

Jaipur, la ciutat rosa del Rajastán

19-12-2008

12 hores seguides em dormit. I tot i així, al aixecar-nos, encara estàvem en un estat d’empanament que o ens el trauríem en tot el dia.

Primer a esmorzar algu al mateix hotel i a canvia un travel chec que ja se’ns estava acabant l’efectiu. Només fer això, ja ens ha portat bona part del matí. Imagineu-vos en quin estat estàvem. I després, per si fos poc, doncs a comprovar el que ens havia dit la gent que passava aquí a Jaipur: que es l’infern!. No en quant a perillós, ni en quant a tràfic ni res d’això, no. Es l’infern en quant a gent que et vol per alguna cosa. El que sigui, portar-te en Rickshaw, vendre’t plata o pell o teles, o fer-te de guia o simplement que els hi donis diners. Es impressionant, i et segueixen i t’insisteixen i res, segueixen i amigo i no se que, i hola cocacola i rickshaw per aquí, i 20 rupias el gram de plata i yes sir, nice hair, i un altre vegada el mateix rickshaw 10rupias la hora, i espanyol o italiano i llavors un altre rickshaw i t’enfades i marxa però no, perquè torna per l’altre costat i un nen t’estira de la samarreta, hello mister, i el home del primer rickshaw un altre cop aquí, i tu que no i que no i que no, i els dale i toma i venga. I et comença a sortir espuma per la boca, i tens una tela al davant que no et deixar passar, i l’empentes però darrere hi ha un altre, i un home que et diu 50rupias, però per dir perquè no té absolutament res a les mans i tu no, no, no, nooooooooooooooooo!! I llavors ells t’imiten pensant que fas broma però no la fas, i quant veuen que estàs apunt de treure fum per les orelles i de cometre una masacre, paren. Però no per molta estona, no. Només per un moment per que a la que se’t baixa la pressió, una altre vegada a tornar a començar, i tot això, clar, mentre intentes visitar Jaipur. Dic intentes perquè avui, veure, no hem vist absolutament res.

Vale, ja està, ho tenia que treure. Espero que us heu pogut fer una idea del que es això, si? Doncs encara no està tot. Ara agafeu-la i multipliqueu-la per 100?200?1000? potser el resultat que traieu d’aquí, potser s’assimilarà una mica el que passa dins les muralles del fort de Jaipur. Potser.

Ara si, comencem.

EL primer que salta a la vista només fica peus a terra a la ciutat de Jaipur es que es tracta d’una ciutat bastant més ordenada que Varanasi. Bastant. Per aquí si que es veu la inmensa diferencia que hi ha entre la població rica de la india i la pobre, la majoria. Pels seus carrers et pots trobar tendes de luxe de roba o joieries, moltíssimes joieries, amb tot de nens bruts i despullats demanant almoina a les portes d’aquestes.

També tot està una mica més net. Una mica. I l’aire sembla, també una mica, menys carregat que el de Varanasi. Al ser la capital de Rajastán, estat fronteris amb el Pakistan, es nota la influencia islàmica d’aquets en els minarets i els cants a l’oració que s’escolten per tota la ciutat a les hores senyalades. Cants tant familiars per nosaltres en la nostra estada a Turquia, però que ara feia ja uns dies que no escoltàvem i que inevitablement ens fan mirar el cel en busca de la mesquita blava quant sonen.

Per lo demés, això si, es la India.

El primer que fem només sortir del hotel, i repeteixo, amb l’empanada que no ens traurem ja en tot el dia, es dirigir-nos cap al fort de la Ciutat rosa, o el que es el mateix, la ciutat antiga del Marajá. Un cop a dins, el que et trobes són amplies avingudes bordejades per tot d’edificis d’una sola planta, tots iguals, i pintats del mateix rosa que dona nom a la ciutat, i tot, absolutament tot, ple de bazaars. Cada carrer està especialitzat en un gènere. Així pots trobar el carrer del bricolatge, el de les sabates, el de la pell, i així un llarg etcètera que no s’acabaria mai. I clar, al voltant de tot això, els caçadors de vides humanes abans esmentats, però d’aquests ja no parlarem més, almenys avui. Després de dirigir-nos cap el palau de la ciutat, al que, almenys avui, no entrarem per la hora que sens a fet ja, fiquem rumb cap al Hawa Mahal, també conegut com a palau dels vents, un impressionant palau, semblant a un panel d’abelles, construït per un marajá fa 300 anys perquè les dones del palau reial (podia arribar atenir més de 100 dones) poguessin contemplar la vida quotidiana al carrer de la ciutat. I aquí si que teníem intenció d’entrar, però també ho tindrem que deixar per l’endemà ja que, per sorpresa nostre en lloc de les 18:00 de la tarda, com sortia a la nostra guia que tancaven, ho feien a les 16:30, es a dir, ja, així que un altre cop cap a l’infern dels carreres de Jaipur i ara si, cap al hotel que ja en teníem prou i de sobres.

Un cop allà, i havent comprovat que els nostres companys francesos, que arribaven avui amb el mateix tren que ho vam fer nosaltres, havien tingut e mateix problema que nosaltres i encara deurien estar al tren aturats en mig de qualsevol lloc, doncs un altre cop treball en equip i el Pol i el German cap a l’estació de trens a reservar la nostra sortida de Jaipur pel pròxim diumenge, però, com no podia ser d’un altre manera (i aquí si que hem pringat) tot, absolutament, tot, està ple direcció sud de la India. A goa, on volíem passar part de les festes tot ple, a Mumbai, tot ple, a Kochi, tot ple, des de Jaipur, des de Delhi, des de tot arreu, no hi ha absolutament res. No pot ser que estiguem atrapats un altre cop, i amés a Jaipur!!

Però buenu, molta calma i cap a l’hotel a parlar amb l’Araceli i la Monica haviam que fem. Realment tampoc ens pensàvem que la situació estigues tant malament com comprovaríem el dia següent que estava, suposo que per això ens vam anar a dormir tant tranquil·lament, pensant que a l’endemà, a les 8:00 del matí, quant el Pol i el German tornessin a l’estació de tren a reservar els tickets cap a Chennai, ja estaria tot, fet, però no seria ben be així.

———–

Estrés, presses, i per fi, Chennai

20-12-2008

Com havíem quedat, a les 8:00 en punt del matí, el German i el Pol van tornar a agafar un Rickshaw per que els portés, de nou, cap a l’estació del tren de Jaipur per reservar un bitllet cap a Chennai. Era l’única opció, ja que, per anar a Goa, com volíem, estava tot, absolutament tot ple. I l’avió, la ultima opció que teníem, estava fora totalment del nostre pressupost. Així que tindríem que renunciar a passar els nadals a Goa, però buenu, els passaríem a Mamallapuram, també a la platja, i amb bastants menys turistes. Però no tot seria tant fàcil, ni molt menys, ja que, per sorpresa nostre, també el tren que anava de Jaipur a Chennai, com no, estava ple. Cagada!! Doncs ara havíem que fèiem. Ahir ho dèiem en broma però avui ja començava a semblar veritat. Estàvem un altre cop atrapats!!! Però davant de tot molta calma. Ja sabem que estressar-nos, en aquestes situacions, no serveix de res, i després d’unes quantes voltes, i una estratègia molt ben portada vam trobar la solució. Aniríem a Chennai!! No des de Jaipur, des de Delhi, tot no es pot tenir, i agafaríem el tren el dia de Nadal i arribaríem a la Chennai el dia 27 però almenys el cap d’any ja si que el tenim assegurat a la platgeta. Algú teníem!!

I després a pensar que faríem aquest dies fins el 25. Els companys francesos, cansats ja de la India i de tot el que comporta, passaran els últims dies que els hi queden fins agafar l’avió que els porti cap a Tailhandia en una petita granja-hotel enmig d’un poblet a uns 30 km d’aquí, buscant tranquil·litat. Però, tot i que no es que estiguem massa còmodes aquí a Jaipur,no volem donar per perdut el Rajastan i volem provar alguna a altre cosa. Potser un parc natural que tením a uns 60 km on es poden avistar tigres, potser Bundi, una petita població, molt més tranquil·la que Jaipur segons diuen, o potser, i que realment es la idea que més ens fa, marxar cap a Bikaner demà al vespre, i fer una excursió de tres dies pel desert nosaltres sols. Però com que sabem el que passa, i no volem il·lusionar-nos amb res, fins que demà no puguem lligar algu no ens farem a la idea. Així que demà, altre cop a les 8:00, de peu i ara, cap a l’estació d’autobusos per veure si hi ha algu cap a Bikamer. Però d’això ja us enterareu demà.

I entre una cosa i un altre, tampoc avui hem pogut fer gran cosa. Ja que amb el temps que hem perdut per aconseguir els bitlles cap al sud, que a sigut molt, i després, que hem estat mirant ja el avions que ens tenen que porta cap el sud-est asiàtic, ja que no volem que ens torni a passar això, se’ns a fet el dia. Però buenu, un dia així el teníem que passar tard o d’hora, i ara ja esta. Demà si, al matí, després de mirar de lligar aquets pròxims dies, tour per Jaipur i voltants amb Rickshaw, nosaltres i els francesos, dels que demà ens acomiadem, fins quant? Doncs si tot va bé fins Laos, però ja sabem, res d’avançar aconteixements.

————-

21-12-2008

Rickshaw tour i au revoir Cyril i chacha

El dia començava exactament igual que ahir, a les 8:00 el German despertava el Pol i tenia que esperar a que es vestís per marxar anar a mirar de lligar els pròxims 5 dies. I començàvem amb bon peu (això ja no era igual que ahir). En poc més de mitja hora, ja tornàvem a estar al hotel, però amb 4 bitllets de bus (estrenàvem modalitat, ja que aniríem amb un autobús amb lliteres) per aquesta mateixa nit amb direcció Bikamer.

Això ja ho teníem, i ara el que tocava era assegurar-nos un Tour amb camell pels pròxims tres dies amb les seves dos nits pel mig del desert. I en contra de lo que es habitual, també enllestíem això a les primeres de canvi. Demà, quan arribem a les 6:00 del matí a Bikamer, ens estarà esperant el Vino, per portar-nos cap a casa seva i decidir l’excursió que volem fer, que començarem cap allà a les 8:30 del matí. Millor impossible. Ara el següent que quedava que era? Doncs reservar el tren que ens tindria que portar a Delhi el 24 a la tarda, però això, desgraciadament, tindrà que esperar ja que, l’home que en va solucionar ahir el tema de Chennai tenia avui tancat i no hem pogut fe res. Però en principi, si no es en Tren, en bus no crec que hi hagi problema per arribar a Delhi. No se, demà a Bikamer ja veurem que fem.

I amb els deures enllestits, doncs per fi, a visitar Jaipur i els seus voltants. Agafàvem dos Rickshaw’s entre els sis, 215rupias cada un (menys de 4 euros) per que ens fessin un tour a la carta, i així, poder treure’ns el mal gust de boca que ens va quedar l’altre dia.

I el primer destí era l’impressionant fort d’Amber. Situat a uns 15 km de Jaipur, el fort d’Amber es una imponent fortalesa situada en la cresta d’un turó i que havia arribat a ser la capital del estat del Rajastan. Les seves tonalitats roses i vermelles, combinades amb el color sorrós de les desertes muntanyes li donen un aspecte fantasmal, que les continues reformes a la que està sotmès, sa de dir, que molt encertades, no fan més que ampliar-lo. Per fi estàvem davant de l’autentica Rajastán, el dels marajás, desert i fantasmes.

El tuc-tuc ens deixava als peus del turó, al que accedíem per unes escales que, zigzagueja’n accedien fins a la imponent porta del fort, que donava a una plaça sense espai ni temps, dintre de la qual tot, excepte els guiris, semblava viure a una altre velocitat.

Ara, d’allà no hem passat, ja que l’entrada no l’hem volgut pagar ja que, el horno no està pa’bollos, i realment, creiem que el que val la pena es el conjunt del fort amb l’entorn i veure les opulències de la casa d’un marajá, doncs com que no cal. O potser si, però nosaltres no les hem vist, i ven contents que ens hem marxat.

Encara que també aquí també estem sota el foc enemic dels venedors ambulants, pots arribar a estar mínimament tranquil, contemplant els nombrosos animals que campen a la seva pels voltants del fort, com esquirols (per tot arreu), porcs senglars (que durarien el que jo ser a qualsevol punt de Catalunya), serps, o ocells, que conviuen sense cap por amb la gent que diàriament s’acosta aquí.

Això ja era un altre cosa, si seguíem així encara acabaria per agradar-nos això de Jaipur.

La següent parada era al water palace, surreal. Us explico una historia: Hi havia una vegada un marajá que vivia en un estat que estava enmig del desert i on, com es obvi, no hi havíem masses llacs, per no dir ningun, ni aigua en abundància. Però resulta que aquesta persona tenia molts però que molts diners (i els seus descendents encara els tenen) i volia un palau enmig d’un llac. Òbviament no era possible construir-se ningun palau enmig d’un llac perquè no hi havia llacs. I que va tenir que fer? Doncs construirem un llac. I així, com qui no vol la cosa, va fer construir un llac artificial, res d’una piscineta no, un llac, a les afores de la seva ciutat, i en mig un immens palau, i ja està desig complert. I aquesta historia, que sembla sortir d’un conte fantàstic o d’un dels emirats àrabs units, es el que va passar aquí. A les afores de Jaipur, es troba aquest palau que sembla emergir de l’aigua envoltat per un boirina perenne que li dona el punt rajastaní de fantasmal. Sembla mentida, però no ho es.

I després de les fotos de rigor i els “no” també de rigor als venedors, cap al hawa mahal, o temple dels vents, al que abans d’ahir ens vam quedar amb les ganes d’entrar i d’avui no passava. I així tornàvem al bullici de dins del fort de Jaipur, i ara ja si mentalitzats, a mirar de lidiar amb les hordes de gent que té algu per tu.

L’interior del temple es curiós, complementant l’aspecte de panell d’abelles que té des de l’exterior, però realment, des de fora es el que val la pena. I després de 15 minuts mirant per les finestretes que donen al carrer, per on les dones del marajá veien l’exterior del palau, de nou cap al carrer i a tornar cap al hotel.

Hem preferit tornar caminant per ultima algunes compres, i així se’ns a fet l’hora de dinar i amb ella d’acomiadar-nos dels francesos. Si tot va be ens tronarem a veure a Laos, però de totes formes millor despedir-se be ara que mai se sap.

A les 18:00 han marxat ells, mentre que nosaltres ho fem a les 22:00 del vespre. Així que mentre esperem, doncs a comprar provisions pel desert, ultima la web i a sopar.

Finalment Jaipur, per sort, ens ha deixat un altre imatge, però amb tot i això, hem de reconèixer que el setge al que et veus sotmès constantment per part de tothom es fa massa pesat i li treu part de l’encant. Per això el desert i la solitud que hem escollit per passar aquests pròxims dies i fugir del bullici d’aquestes dates.

Ja us explicarem.

 





Crònica 6: India I – Varanasi

19 12 2008

22 hores seguides de transports

Recordem on ens havíem quedat…Terra de ningú de la frontera Hindo-nepalí de Sunauli, 9 floquets de neu en un poble fronterer ple de pols, camions, fum i sobretot, desordre…i el segell de la sortida de Nepal estampat al passaport. Doncs el que toca ara que es?? Doncs si, el segell de l’entrada a la India. I per poc que no ens el passem. Ja que en lloc de ser una garita enmig de la carretera com estàvem acostumats a trobar-nos fins ara, el que teníem aquí era a un grupet de 4 hindús, assentats en unes taules de plàstic com les de qualsevol xiringuito de platja, en un porxo d’un edifici fosc, que podrien semblar qualsevol veí prenent la fresca, tots amb cara de voler treballar poc, i si, amb un cartell al damunt que indicava que es tractava de l’ immigració india, però que deuria ser el mateix que van ficar quant els anglesos van marxar fa ja 50 anys i que amb prou feines es podia distingir si te’l miraves de ven aprop. Però el tema es que els vam veure i cap allà que ens vam dirigir a fer tots els tràmits. Recordareu que ens vam treure la visa de la India a Istanbul i no vam tindre cap problema a l’hora de formalitzar la nostra presencia a la India. Els formularis de rigor i un nou segell al passaport. Ara si. Ja estàvem a la India!!

I un cop aquí, doncs tocava buscar-nos la vida per arribar al lloc que volguéssim arribar. Nosaltres quatre, el Gabriel, i la parella de francesos teníem com a destinació Varanasi, mentre que el colombià i la francesa de Barcelona marxaven ja cap a Delhi, d’on volaven cap a casa d’aquí a pocs dies. Lo millor que podíem fer era mirar d’arribar a Gorakhpur, i allà enllaçar ja amb l’extensa línea de ferrocarrils de la India que ens portaria a cadascú al seu lloc. Com arribar a Gorakhpur? Doncs això era un altre cosa. La primera premissa que teníem era que fos barat, i òbviament el més barat es l’autobús, però no ens ho ficaria tant fàcil la multitud de conductors que teníem al voltant oferint-nos un taxi col·lectiu per portar-nos, ja que vam estar a punt d’acceptar tot i que valia més del doble, però després d’una estona de discutir i sobretot, entrar en raó, la cosa estava clara. Autobús.

Pel que respecta a l’autobús, només diré que ja no el Pol, sinó que ni al Germán li cabien les cames i les tenia que treure pel passadís per que no se li gangrenessin. Sort que només eren dues hores. Però quines dues hores. La veritat es que ens vam quedar sorpresos de l’habilitat, per que se li ha de dir així, dels conductors de la India. Una carretera per la que amb prou feines nosaltres veuríem que hi passen dos cotxes, ells hi fan passar camions, autobusos, bicis, vaques, vianants, rickshaws, motos, cotxes i tots a la vegada, si senyor. Es una sensació molt agradable quant per una carretera d’un carril, de nit, veus que de cop et venen 6 o 7 llums de cara i que ninguna s’aparta però que miraculosament, tots acaben passant. Deu ni do.

Però vam arribar a Gorakhpur que era el que importava cap allà a les 19:00 de la tarda. I ara tocava l’altre. El tren. Gorakhpur es una ciutat que per l’únic que destaca es per ser un important nus de comunicacions, degut a la bona situació que té en el mapa, i a conseqüència d’això tot es mou al voltant de l’estació de tren. Era la primera vegada que reservàvem un tren a la India, òbviament, i vam tenir sort d’anar amb gent que ja ho havia fet alguna vegada per que si no la veritat es que haguéssim flipat. Per que us feu una idea de les dimensions que té tot això, la Indian Railwais es la segona empresa en numero de treballadors en plantilla del món, amb la xifra de 1,6 milions de persones treballant per ella i mou al dia a ni més ni menys que  16 milions de persones. I això aquí a la India, on sembla que tot ho facin més difícil del que es, però que, inexplicablement, funciona bé. I després d’algunes d’aquestes incongruències de les que parlo aquí, finalment, vam aconseguir reservar tren en un vagó de lliteres per a les 22:45 d’aquella mateixa nit. Això significava que arribaríem a Varanasi cap allà a les 4:00 del matí, o a les 7:00, depèn de si féssim cas a la primera o la segona resposta que ens van donar. Això va així. Ells et diuen una cosa, tu te la creus, després vas cap allà i en la mateixa frase te la canvien tres cops i quant finalment compres el bitllet, resulta que es algu totalment diferent a lo que t’han dit en qualsevol de les altres ocasions. Això es la India. Però el que dèiem, que tot al final funciona i d’aquesta manera, quan va arribar l’hora, efectivament existia el tren, el vagó, e inclús les lliteres. Que estiguessin ocupades per altres persones es un altre tema, però que finalment (alguns mes tard que altres) es cansen de compartir llit amb tu, això també es veritat. I així vam passar la nostra primera nit en un tren aquí a la India. La primera però no la ultima ni molt menys, ja que es el transport més efectiu que hi ha per moure’s per aquets petit continent.

I serien les 7:00 del matí al final l’hora escollida per començar les nostres aventures per la India, quant el tren va aturar-se a l’estació de Varanasi i vam baixar amb la cara de: -Havíem que passarà aquí…

—————

Varanasi, la India en estat pur

I el que passava es que havíem arribat a Varanasi, l’antiga Benarés, o l’encara més antiga Kashi, la ciutat més espiritual i carismàtica de la India. La India en estat pur. Realment havien apuntat fort començant el nostre periple per la India aquí, a la ciutat de Shiva, però el mapa es així i contra la física no podem fer-hi res. Només mirar de que no ens impressionés massa com per voler marxar corrents i mirar de gaudir, i per poc que sigui, entendre, el que aquí es cou.

Per fer quatre apunts, Varanasi es una de les ciutats més sagrades de la India, on s’ajunten milers de peregrins hindús, que venen a rentar els seus pecats al sagrat Ganges o a morir per ser incinerat en alguns dels seus Gaths crematoris que hi han repartits per tot el pas del riu per la ciutat. Fa més de tres segles que s’utilitza el Ganges com a lloc escollit per morir, exactament des de que Shiva va escollir el lloc i va plantar-hi allà la flama sagrada, flama que fa segles que no s’apaga, i on es cremen a diari més de 400 cossos. Aquí el mort obté la moksa, la alliberació del cicle de naixements i morts. I per això no es difícil veure a tot de gent carregant als seus morts a les espatlles pels carrerons de la ciutat o fins i tot a cadàvers flotant pel Ganges, portats per la corrent. Sobrecollidor. Per això dèiem de que havíem si no era massa per començar. Però anirem pas a pas.

Primer tocava esperar que ens vingués a buscar el del hotel. Havíem quedat a l’estació i mentre l’esperàvem, no cal dir que érem l’atracció principal. Al final t’acostumes a això d’estar rodejat per una vintena de persones mirant-te com si fossis una cosa rara. I també a això de tenir que lidiar amb els rickshaws i taxistes que et volen portar a algun hotel del que reben comissió i que són capassos de dir-te que l’hotel amb el que tens la reserva es va cremar ahir a la nit i ja no existeix. Però com dèiem, això es la India.

Però al final no s’havia cremat res i el païu a aparegut per acompanyar-nos cap el hotel. I aquí hem començat a veure el que es Varanasi. El que es la India.

El trajecte amb Rickshaw de l’estació cap a l’hotel a sigut, com no podia ser d’un altre manera, de lo més divertit, a més, anàvem els quatre en un, així que imagineu-vos com, l’Araceli, la Monica i el Pol al darrere i el German abraçant al conductor apunt de caure a la carretera. Però en un no res ens hem plantat a la ciutat vella i hem posat peus a terra i cap a la Yogi lodge. La veritat es que la primera impressió que tens es la de una ciutat en descomposició, tot ple de merda literalment, ja sigui de vaca o de persona, del que sigui, tot ple de merda. Però amb poc d’estar aquí ja pots començar a mirar més enllà i vas tenint certes sensacions que t’indiquen que es tracta de molt més.

Per arribar al hotel, situat enmig de la part vella de Varanasi, tens que recórrer un seguit de carrerons que en ocasions no arriben al metre d’amplada i on, et pots anar trobant, de tant en tant, vaques que et tallin el pas fins que no li doni la gana d’apartar-se, i més val que no la toquis. L’altre cosa que també et trobes per Benarés, i molt, són el monos. Hi han per tot arreu, grans, petits, per sorpresa nostre més sanotes que els de Kathmandu, però això si, tenen una mala llet que es impressionant.  El Pol ja ho ha pogut comprovar quant, només arribar al hotel i pujar la terrassa, un se li ha encarat amb cara de pocs amics i obrint la boca d’una forma gent amigable, fins al punt que el Pol s’ha cagat als pantalons i ha tornat a baix amb la cua entre les cames i sense poder veure Varanasi des del terrat. Ja ho fica només entrar que fer fotos des del terrat es una mica difícil. Però buenu, no deixa de ser curiós conviure amb tant monos.

I després d’haver deixat les motxilles al hotel, que no a l’habitació, perquè fins les 12:00 no quedaven lliures, hem anat a tenir el nostre primer contacte directe amb Varanasi, i amb els seus ghats.

Aquí a Varanasi, la vida espiritual gira als voltants dels Ghats, que són les escalinates que baixen al Ganges i que, la majoria, serveixen perquè la gent es banyi al riu, i renti els seus pecats. Però també hi han, com hem dit abans, els crematoris, però aquests si que els deixarem per un altre moment. 

Així que després de, com no, perdre’ns una miqueta pels carrerons de la ciutat, hem arribat per fi davant de l’immens Ganges, i dels seus famosos Ghats. Primer de tot, els colors que tens allà, degut, tot s’ha de dir,en part a la contaminació, es distorsionen tots bastant, donant-li com un aire encara més misteriós si cap. La gent es banya, es renta i atenció, veu aigua del riu, per fer el seu ritual del bany diari en les sagrades aigües. Però també s’acosta la gent cap allà per rentar la roba, o simplement jugar al cricket amb els amics o fer yoga. Realment es un lloc increïble per passejar i observar la vida aquí a Varanasi. A més, una cosa molt curiosa es que, si a la vorera occidental del Ganges està Varanasi, una ciutat de gairebé 2 milions d’habitants, a la oriental no hi ha absolutament res, està deserta, només prats i boscos i ja està. No se el motiu, però com tot aquí a la India, segur que hi ha algun. I després de passejar una estoneta pels seus Gaths i de aseure’ns a contemplar la vida al voltant del ganga, de nou cap a l’hotel que ja era l’hora de les nostres habitacions.

Hem tingut que esperar una mica però finalment, ens han distribuït a les tres parelles, ja que finalment, el Gabriel, l’austríac, a decidit marxar cap a Bodhgaya. I després d’això, doncs a dinar i ràpidament de nou cap els gaths que a les 17:00 de la tarda havíem quedat amb un païu per que ens portes a fer una volta en barca pel Ganges. I com no, puntual com a bona ex colònia anglesa, estava allà esperant-nos i ens hem pujat, tots 6, a la fràgil barca de rems que ens tenia que portar per les brutes aigües del Ganges. La veritat es que feia més por caures aquí a l’aigua que a Chitwan, ja que, tot i que la gent es veu l’aigua del Ganges per purificar-se, realment, es un dels rius més contaminats del món i es considera que l’aigua del Ganges, al pas per Varanasi, es ni mes ni menys que aigua sèptica, ja que no conté oxigen. Per que us feu una idea, si lo normal es que l’aigua apte pel bany tingui menys de 500 bactèries coliformes fecals per cada 100ml d’aigua, aquí al Ganges arriba a la xifra de 1.500.000 per 100ml. Imagineu-vos.

Així que amb molt de cuidado ens hem pujat a la barca i a seguir la corrent cap el principal crematori de la ciutat, cap el Manikarnika Ghat, considerat pels hindús com uns del millors llocs per ser incinerat a la terra. I la veritat es que el que hem vist allà a sigut bastant sobrecollidor. No pel fet de veure els cossos cremant-se, que, òbviament, també. Sinó pel fet d’haver-nos apropat amb la barca, pel meu gust, en excés, i sentir-nos uns espectadors que, realment, hi sobràvem allà, a escassos 10 metres de les flames. Però us explico com a anat. Només sortir del ghat on hem agafat la barca i encaminar-nos riu avall ja es veiem, al final, tot un grup de fogueres que cremaven a la bora del riu. Òbviament era cap allà on ens dirigíem i al cap de pocs minuts ja es podien distingir, a les escales del costat de les fogueres  els cossos sense vida esperant el seu torn per ser incinerats. La veritat es que fins aquí ja estava bé, però el home ens volia portar més aprop, i així ho ha fet. La veritat es que el que ell deia es veritat, que aquí la mort no es contempla com nosaltres la contemplem i la gent que veies al costat de les piles funeràries ni se’ls veia plorar ni lamentar-se com es veu en qualsevol funeral de casa nostra però tot i així ens sentíem com espectadors no-convidats.  La veritat es que  veure els cossos cremant a la vorera del riu, amb tot de gent cantant al temple de Shiva que hi ha al damunt es una imatge que se’t queda gravada a la retina, i suposo que per molt de temps.

I després ja no teníem forces per presencia la cerimònia del Ganga aarti al Dasaswamedh Ghat, que la deixem per demà. Que per avui realment ja teníem prou. A més del cansament acumulat. Així que a sopar i a acabar el dia parlant a la terrassa del hotel  amb el Cyril i la Sharsha, els dos francesos i una parella de Barcelona que ens hem trobat aquí al Yogi Lodge i que també marxen en breu cap a casa. I ara si, a dormir.

————

16-12-2008

Els llits del Yogi Lodge estaven realment durs, podríem dir fins i tot que com una pedra, però ni això, ni els monos psicòpates cridant com descosits han pogut fer res perquè no dormíssim gairebé 12hores del tirón. I Amb les piles carregades ja es una altre cosa.

Ens hem estirat bastant per l’hotel, ens hem dutxat, hem esmorzat, hem rentat la roba i aquests coses que de tant en tant s’han de fer i que, aquí a la India, crec que haurem fer més sovint. I amb tota la higiene personal solucionada, doncs ja era l’hora de sortir a Varanasi de nou i haviam que ens trobàvem.

Avui teníem com acompanyant al Leandro, un argentí que havíem conegut aquell mateix matí, i amb el que després d’estar parlant una bona estona hem decidit d’anar a menjar un masala soce en un lloc d’aquí al costat del casc antic. I cap allà que hem marxat. Com que encara no coneixem massa el menjà Indi (l’únic que sabem es que tot, absolutament tot, pica en quantitats industrials) ja ens va be això d’anar amb gent que porta més temps que nosaltres per aquí per anar provant els diferents plats que aquí es mengen i no demanar-nos res que porti la verdura crua o algu que sigui fet amb aigua sense bullir o coses per l’estil.

I després de menjar-nos el masala i d’un chai, ara si, a caminar. I aquest era absolutament tot el plan que teníem per avui. Caminar, caminar i caminar. Ghats amunt, ghats avall.

El Leandro porta dos setmanes aquí a Varanasi i ja ens a anat bé per acabar d’aclarir certs dubtes que teníem de la ciutat i amb ell ens hem dirigit, de nou, cap els crematoris. Realment tampoc avui ens feia molta gracia acostar-nos, però la veritat es que el lloc es impressionant, i un cop ets allà es respirar una pau i una tranquil·litat fabuloses. Amés es un dels pocs llocs on no et trobes a ningú que et vol vendre algu. I allà ens hem asegut a fer un altre te, mentre contemplaven la gent, el que feia, tot se’ls seus rituals, es realment molt curiós la de tradicions que arriben a tenir aquesta gent. Jo no ser com s’ho deuen fer per enrecordar-se de totes, la veritat. Una altre cosa molt curiosa d’aquí als crematoris es que no fa absolutament gens d’olor, ni de cos cremat ni da fusta. L’explicació ells la troben en que la fusta que fan servir per cremar, com no, també es sagrada i fa que noi es desprengui res del que cremés, però no deixar de ser una altre cosa de les que fa que Varanasi sigui única.

I després, a seguir caminant. Hem seguit  riu avall, deixant que el temps anés passant i parant cada poc a sentar-nos per les escalinates dels ghats a fer el mateix, observar. Amés, avui era un dia molt clar pel que es normal i es podia veure l’altre vorera a la perfecció, i es notava l’aire com menys carregat, cosa que no es gents normal aquí Varanasi.

I així hem estat fins que ja hem tingut prou, almenys per una estona, i de nou cap al casc antic a descansar, sobretot el cap, una mica. Però mirar de descansar aquí a Varanasi es una mica impossible, sobretot quant tens la hiperactivitat activada, i parar del tot es totalment impossible. Aquesta estona ens l’hem passat, com no, fent coses. El Pol i el German s’han anat a l’altre punta de la ciutat antiga per anar a portar els pantalons del Pol a arreglar i mirar de comprar unes mantes per els trens, que l’altre dia ja vam poder comprovar que fa fred, i després a gravar totes les fotos en un DVD per donar-se’l a la parella de Barcelona que tornen dissabte cap allà i així ja tenim les fotos guardades. I entre una cosa i un altre, ja era l’hora en que havíem quedat amb el Leandro per anar, ara riu avall, haviam si trobaven un shadu que coneixia i que era, per lo que ell deia, molt interessant. Però no hem tingut sort ja que no estava al ghat on acostuma a estar però almenys ja ens ha servit per coneixer l’altre banda del riu i a un grup de nens molt simpàtics amb els qui hem estat bromejant una bona estona. I així, volant, com passa el temps aquí a Varanasi, doncs a arribat la nit, i al cap de poca estona, la gana, i cap el hotel que hem marxat, això si, parant abans perquè el German es menges un altre masala soce suficient per esperar a que arribes l’hora de sopar.

I després de sopar, doncs cap a la terrassa de l’hotel, on en un moment s’ha ajuntat allà tot una torre de Babel, amb belgues, francesos, americans, argentins i nosaltres i hem acabat de passar el dia parlant de llocs per anar, per no anar, de vigilar per aquesta zona i de viatges passats, presents i sobretot, futurs.

————–

17-12-2008

Si hem sobreviscut a Varanasi, ja està fet…

El tren, en principi, sortia a les 17:15 de la tarda de la mateixa estació a la que havíem arribat, que estava a una mitja hora d’aquí, així que teníem tot el dia per davant per acabar de fer les quatre coses que teníem pendents. Una d’elles, i la més important jo crec, era la de comprar unes mantes de llana pel trens, que després de la busqueda d’ahir ja sabem on estan les més barates. Així que un equip, format per l’Araceli i la Monica, a comprar-les, mentre que l’altre equip, format pel Pol i el German, tenien que anar a l’altre punta del casc antic a recollir els pantalons del primer, que els havien portat a arreglar el dia anterior, quant se li va trencar la cremallera i el botó (no per que s’hagi engreixat tant, eh…sinó per que portar exactament els mateixos pantalons durant, ja, més de dos mesos, doncs té el seu desgast) i se li queien els pantalons pel carrer i ja era massa. Així que amb aquestes dos missions principals, i d’altres ja més personals també pel mig, teníem ja fet el nostre últim dia aquí a Varanasi. Ja només quedava, dinar algu amb el Leandro i els dos francesos i acomiadar-nos, en principi de l’argentí, que  ja no el tornarem a veure fins d’aquí a molt de temps i la veritat es que ens a sigut de gran ajuda per entendre algunes de les coses que passen aquí, mentre que amb els dos francesos, només fins, també en principi, demà passat, ja que ells també han desestimat la idea de anar a Agra a veure només el Taj Mahal i aniran directament cap a Jaipur, com nosaltres, així que si tot va bé, passat demà ens tornarem a trobar a la ciutat rosa.

I amb tot ja fet i dinats, doncs la discussió de rigor amb els conductors de Rickshaw per que ens portin a l’estació, ja si que podíem dir adéu a Benarés, una ciutat que efectivament, no deixa indiferent a ningú, i emportant-nos amb nosaltres, per molt de temps, algunes de les coses més sobrecollidores que hem sentit mai.

I al arribar a l’estació, doncs com no, el trens ve amb retràs. Primer una hora,  després dos, tres. Però a les 20:05, per fi, pujàvem tots quatre al Narhudar Exprés que ens tenia que portar, tot en principi, en “només” 18 hores, fins a Jaipur. Però com dèiem, aquí a la India, sempre es tot en principi.          





Crònica 5: Nepal III – Parc Nacional de Chitwan

16 12 2008

12-12-2008

A les 6:30 del matí  arribàvem a l’estació de Pokhara per esperar el bus que ens tenia que portar cap a Sauraha, on ens esperaven els tres dies de safaris i demés al Parc Nacional de Chitwan que havíem contractat amb el Khrisna a Kathmandu.

Amb una mica de retard sortíem de Pokhara i desfèiem el camí  que ens va portar cap a aquí fins a l’alçada de Mugling, on ens hem desviat per agafar la carretera que ens faria deixar l’Himalaia enrere per endinsar-nos en la planícia Indo-Nepalesa del Terai, on es troba situada la Reserva de Chitwan.

La carretera ha transcorregut per dues parts ben diferenciades. La primera, la que ens havia de portar cap al Terai, es tractava d’una carretereta d’infart, a vegades sense asfaltar, i que queia cap a un riu d’aigües braves, en ocasions a més de 100 metres sota nostre.  No cal dir que, l’atreviment, o digueu-li com vulgueu, del conductor de l’autobús, encara feia més divertit el trajecte, sobretot quan es posava a avançar altres autobusos i camions i quedàvem, els que estàvem a la finestra, mai més ben dit, sospesos sobre el riu sense voler mirar avall.

I després d’aquesta sessió d’adrenalina, però que per sort, ens ha pillat a tots sense res a l’estómac per poder treure, ha vingut, de cop i volta, la immensa planícia del Terai. Les immenses valls a banda i banda s’han acabat i han donat pas a immensos boscos selvàtics que no abarcàvem amb la vista. Un canvi que hem agraït, sobretot perquè les maniobres de l’autobús s’han reduït a les parades per deixar passatgers a cada poble.

I un cop aquí, ja poca història fins que hem arribat a Sauraha, el poble que dona accés al Parc Nacional de Chitwan.

I el que dèiem, a fer el guiri.

Només arribar a l’estació d’autobusos, tot de jeeps esperant que baixessin les víctimes del autobús per vendre-los-hi algun que altra pack turístic, mentre que els que ja el teníem, com nosaltres, el que ens esperava era un home amb un cartellet on hi posava el nom de l’hotel i al que ens hem dirigit només tocar terra per sortir de les multituds caça-clients. I a partir d’aquí ja ho teníem tot fet.

Amb el jeep, travessant les nombroses plantacions de Mostassa que bordegen la selva per aquest costat, hem arribat al Chitwan Tiger Camp, on ens hospedarem els pròxims tres dies amb, escolteu, pensió completa!!! Sí, sí, la casa per la finestra. I el lloc, la veritat, és que no està gens malament. Es tracta d’un recinte ple de cabanes just a la bora del riu que dona accés a la selva i amb unes vistes immillorables, ja que es tracta de l’últim hotel que hi ha al poble i el que queda més aprop. I només arribar, a dinar.

Menú Nepalí: Arròs blanc, sopa de verdures, bledes, curri de brócoli i una salsa només apta per a cardíacs que amb tant sols olorar-la ja feia plorar. I després de dinar i deixar les motxilles a les habitacions, doncs a banyar-se al riu per primera vegada, això sí, al costat mateix de l’hotel ja que més enllà no és gaire difícil trobar-te amb algun cocodril i es sap de sobres que no li fan fàstics a la carn humana. La veritat és que la temperatura de l’aigua no convidava molt a banyar-se però el Pol i el German no han pogut resistir-se i sense pensar-ho massa, cap a l’aigua. La veritat és que des de fora, veient com nedaven els del poble, no semblava que hi hagués tanta corrent però un cop eres dins, doncs deu ni do. Hem necessitat uns quants intents per arribar a una mena d’illot que hi havia al mig, però finalment, ho hem aconseguit. I després de mirar de guanyar als nois del poble fent rebotar pedres sobre l’aigua, doncs tocava tornar. Però ara ja estàvem entrenats i no ha costat tant arribar a on teníem les tovalloles. No cal dir, que ara, els animals estranys als que veure, érem nosaltres, i no els rinoceronts i tigres que esperem veure demà.

I a les 15:00 començaven les activitats. Hem tingut sort, i al ser temporada baixa pels europeus, només compartim grup amb una xinesa, bastant estúpida per cert, però que sent  quatre nosaltres, fàcilment li podrem fer el buit. És lo que té.

I la primera activitat era la visita a un poblat tharu d’aprop d’aquí. Els Tharu són el poble que habiten la planícia del Terai i que, tot i la influència que el turisme està fen en aquesta zona, encara viuen en cabanes de fulla d’elefant farcides amb adobe, es dediquen bàsicament a l’agricultura i en els seus pobles et pots fer una lleu idea de com era la vida aquí fa segles. Realment molt interessant. I a més, aquestes visites suposo que són més interessants en grups petits ja que alteren menys la vida quotidiana dels poblets. Tot i que la nostra fatídica companya xina, intentés que fos tot el contrari fent fotos a la gent al damunt mateix dels seus menjars. Però vaja, sense comentaris i a gaudir.

Després d’això tocava la visita al centre d’entrenament i cria d’elefants. Interessant pel lloc on estava ubicat (a les portes de la selva) i pels 2 cadells d’elefants bessons acabats de néixer però pel demés, no deixava de ser un lloc on tenien als animals tancats en gàbies. 

I d’aquí cap a l’hotel a sopar. La veritat és que ha sigut una sorpresa la qualitat del menjar, que nosaltres ens esperàvem fos del montón i ens hem trobat amb una carta més que acceptable i sobretot, molt gustosa. I mentre sopàvem, doncs un grup de dansa regional ha vingut a l’hotel a demostrar-nos la seva habilitat amb els bastons. Era com una barreja entre balls de bastons i arts marcials que al final s’ha allargat més d’una hora, just fins que hem acabat de sopar. I després d’això per poc més estàvem. Així que a dormir que demà ens espera un dia molt intens aquí a Chitwan.

———–

13-12-2008

A les 7:00 en punt, diana. Tot i que nosaltres, amb les ganes que teníem d’endinsar-nos a la selva, ja feia estona que estàvem dempeus. Ràpidament a esmorzar, i com no podia ser d’una altre manera, a esperar que la nostra companya xinesa aparegués. I quan finalment ho ha fet, doncs donant la nota. Ahir ens van dir que vinguéssim amb colors foscos, verd o negre, per no cridar molt l’atenció a la selva i així tenir més possibilitats de veure algun dels 500 rinoceronts o dels 100 tigres (això és pràcticament impossible) que hi ha a la reserva, i com no podia ser d’una altre manera ella s’ha presentat amb una jaqueta groc xillon que ja no espantava als tigres, no, ens espantava a nosaltres mateixos. Però ella mateixa.

Pel matí la idea era agafar una canoa Tharu i recórrer un bon tros de riu per, després, tornar caminant durant 2 hores per la selva. I amb aquest objectiu ens pujàvem tots 5 a la canoa, més els nostres dos guies, més els dos que portaven la barca i ens endinsàvem en la boirina que cobria el riu per descobrir els secrets de Chitwan.

Al principi tot era molt divertit però després, al veure la inestabilitat que, òbviament, tenia per nosaltres la canoa, la cosa ja ha perdut força de la seva gràcia. Sobretot, perquè un dels punts forts del trajecte amb canoa era mirar d’avistar algun cocodril, i quan veus que en qualsevol moment pots anar a l’aigua i que en aquesta, t’esperen uns afamats cocodrils, doncs que voleu que os digui. Però poc a poc, mentre veiem que la canoa anava així, que no podia volcar, ens hem anat relaxant i hem acabat per gaudir del trajecte, cada cop més endins de la selva i en el qual hem pogut apreciar diferents espècies d’ocells, que peregrinen a Chitwan, encara que poc espectaculars. I després d’algun tram d’aigües ràpides en que la petita canoa, feta amb un únic tronc d’arbre de sal, anava a la deriva pel riu, ens hem aturat en un cantó de la selva, el lloc escollit per començar la caminada.

El primer de tot, les explicacions per si teníem alguna trobada fortuïta amb algun dels animals que habiten a la selva, que anaven des dels rinoceronts i els tigres abans mencionats fins a óssos i cocodrils. Per cada un hi havia un protocol de fugida per si de cas. I després a caminar. Ràpidament ens hem trobat amb les primeres pistes de rinoceronts, petjades i marques d’haver estat allà, estirats, i sobretot, excrements a punta pala.

Al principi semblava que anàvem amb el bon camí, trobant excrements cada cop més recents però de cop i volta hem perdut tota la pista i hem tornat a estar amb les mans buides. Ja sabíem que en aquesta època era bastant difícil d’avistar animals com rinoceronts o óssos degut a que, per aquestes dates l’herba està molt alta i poden estar a dos metres teus i tu ni adonar-te’n però ho havíem d’intentar.

Després ha vingut el torn d’un ós, però finalment també hem perdut la pista i després el mateix  amb els cocodrils. I en cap hem tingut sort però l’experiència ha valgut la pena. No tots els dies un pot estar enmig de la selva perseguint rinoceronts. I una bona estona que ens hi hem tirat.

I com que l’experiència ens ha agradat, a les 13:00 quant hem arribat a l’hotel, el primer que hem fet ha sigut agafar la guia de l’Índia i del Sud-est asiàtic i mirar diferents parcs naturals on perdre’ns per la selva durant uns dies. I pel que sembla, la pròxima parada serà a Kerala, aquí sí, a la busca del tigre. Però millor no parlem del futur i centrar-nos en avui, que prou males experiències hem tingut amb les profecies.

La idea era arribar a temps pel bany dels elefants però no ha pogut ser. Almenys amb nosaltres com a protagonistes. Això del bany dels elefants consisteix en ajudar a algun dels criadors d’elefants del parc a realitzar el bany diari dels paquiderms. Però quan hem arribat ja era massa tard i ens hem tingut que conformar amb mirar els últims moments del bany que ja ha sigut divertit.

I després de dinar, doncs l’activitat estrella d’aquí a Chitwan: el safari amb elefant.

Ens han carregat en una furgoneta descapotable que ens ha portat fins a l’entrada de la reserva, on esperaven una vintena d’elefants amb les cistelletes preparades per portar-nos al damunt. Al principi, la impresió no ha sigut molt bona, ja que davant nostre hi havien com una cinquantena d’hindús esperant per pujar-se a un elefant i pensàvem que en processió seria impossible veure algo però després, quan hem vist la immensitat de la selva i que amb prou feines et trobaves a tu mateix hem canviat d’opinió.

I ràpidament ha passat tot. A la poca estona de sortir, quan encara ens trobàvem en el camí de l’entrada de la reserva alguna cosa s’ha escoltat. De cop, el nostre guia s’ha ficat, literalment, per enmig de la selva, i en un moment donat s’ha aturat i ha fet a l’elefant retrocedir sobre els seus passos per observar el terra. Alguna cosa estava passant i no sabíem molt bé el que era. I després d’una emocionant espera, ha tornat a arrancar, en una direcció molt clara, sabent on anava. I llavors, quan hem sortit a un clar de la selva on ja havien altres elefants esperant els hem vist. Enmig dels elefants, a dos rinoceronts unicorn indis, aliens a tot el que passava al seu voltant, sense saber que al damunt dels elefants els que estan tan acostumats a veure, hi havia un nombrós grup de guiris fent-los fotos i gravant-los en vídeo. Realment una passada, molt emocionant. Eren els primers animals salvatges que veiem i ha sigut una experiència molt, però que molt emocionant.

I realment amb això ja estàvem contents. Després de tot, no ens esperàvem veure’ls suposo. La resta del trajecte ha seguit amb la mateixa tònica, seguin pistes de rinoceronts entre la selva, els prats i els rius, però sense tanta sort. Però ja havíem fet el dia.

I amb l’elefant fent servei a domicili, que ens ha portat a les portes de l’hotel quan ja es començava a fer fosc, hem donat per acabat el nostre segon dia a la selva de Chitwan. Ara ens queda descansar, estirats a la vora del riu o en el porxo de les nostres cabanes i a esperar el dia de demà. En que canviarem la pau i la tranquil·litat del Nepal per el caos i la bogeria de l’Índia.

————

14-12-2008

Pel matí teníem preparada l’excursió dels ocells, però la veritat, és que després de veure uns animals de 2 metres i centenars de quilos com són els rinoceronts, com que veure la silueta d’algun ocell, per molt estrany que sigui, doncs com que molt no cridava l’atenció i ens hem passat pràcticament tota l’estona parlant amb el guia de futurs safaris i de que és el millor per veure tigres i demés. I amb la promesa de tornar i fer un trekking d’una setmana per la selva ens hem acomiadat de tots els treballadors del Tiger Camp i ens hem dirigit cap a l’estació d’autobusos per sortir cap a Sunauli.

El trajecte ha sigut bastant avorrit, sobretot per la incomoditat de l’autobús que anava ple a petar, amb gent asseguda al passadís i al sostre, però en poc més de 4 hores ens hem plantat al poble fronterís de Sunauli, enmig de la planícia del Terai.

I com és de costum en tota ciutat fronterera, doncs el caos per tot arreu. Només baixar del autobús ja hem tingut que lidiar amb un munt de conductors de Rickshaw que s’han arribat a pegar per veure qui ens portava, tot i que els hi dèiem que preferíem agafar un autobús que ens sortia més econòmic. Però a ells això, els hi és igual i fins que no et veuen marxar amb l’autobús ells ho intenten. Però en el que anàvem, hem tingut la sort de coincidir amb una parella francesa i amb un colombià i una altre francesa que viuen a Barcelona, i tots vuit hem fet pinya i hem pogut sortir una mica més indemnes de tot el merder. Finalment hem trobat un autobús que ens ha pogut portar fins a la frontera, a uns tres quilòmetres de la parada. Això sí, hem tingut que anar tots vuit al sostre. Per veure-ho, vuit blanquets al damunt d’un autobús enmig de la bogeria. Semblava el circ, tothom ens saludava i reia al veure’ns, però ja ha servit per portar-nos on volíem, ja.

I ja al davant de la frontera, doncs a menjar alguna cosa per acabar les rupies nepalís que ens quedaven i cap a l’Índia.

Realment, aquests 15 dies que hem passat a Nepal, ens han deixat un molt bon gust de boca i sobretot les ganes de tornar a visitar-lo lo abans possible. Fins i tot aquest matí pensàvem en la possibilitat d’ampliar la nostra visa i quedar-nos uns dies més per aquí, però si volem fer tot el que volem fer, és totalment impossible. Ara toca l’Índia, i té molta feina per mirar de ficar-se a l’altura del Nepal, que se’ns dubte, de moment, és la perla del nostre viatge.

La sortida de Nepal l’hem fet sense problemes i ràpidament, i així, ens hem endinsat en la terra de ningú que separa l’Índia del Nepal.  Aquí se’ns ha unit un altre blanquet. Un austríac de nom Gabriel que és tot un personatge, com podreu veure més endavant, però això ja serà en el pròxim capítol. A l’Índia.

Namashcar Nepal, Namaste Índia.