(versión en castellano debajo de la versión en catalán)
“llamada por las sendas de Este, en busca del origen y la parálisis del sol.”
Los Mares del sur
Escriure la ruta d’un viatge de 26000km per carretera abans de marxar és, de primeres, poc menys que una il·lusió. D’entrada, en els 8 mesos que portem preparant-lo, crec que hem canviat alguna o gran part de la ruta com a mínim una dotzena de vegades. El motiu, la pura realitat.
Hauríem de retrocedir cap el moment en que això va passar de ser un somni a ser el nostre futur més pròxim, cap el moment en que ens vam trobar i vam dir: -per què no??-
En aquell moment i amb el mapa al davant, es va dibuixar la primera ruta que volíem seguir, moguda únicament per les nostres ambicions al voltant del món i sense cap coneixement del que allò significava. Òbviament no vam trigar molt en donar-nos compte de que en aquests temps de burocràcies inútils on l’únic que es pot moure d’un racó a un altre sense cap problema són el dollars i els euros, tindríem alguns entrebancs per seguir aquella línia que anava des de Barcelona fins a Bangkok, passant per més d’una vintena de països: les antigues repúbliques soviètiques, Xina, Pakistan, Myanmar, etc.
El primer problema amb el que ens vam trobar, i molt important, va ser a la Xina. Volíem arribar des de Kyrgizstan fins a la màgica Kasghar i d’allà agafar la karakorum highway fins al Pakistan. Sabíem que era complicat, però no sabíem ben bé fins a quin punt. Després de buscar i buscar la manera d’entrar amb un vehicle propi a la Xina tothom ens deia el mateix: pagant molts diners. I fins a quin punt tenien raó, ni més ni menys que 2000€ setmanals per conduir un vehicle estranger en territori Xinès!! I considerant que 2000€ és el pressupost de cadascú de nosaltres per tot el viatge… ja ens podíem oblidar de la Xina. Però aquí és on el problema es feia gran: si no passem per la Xina, per on passem?? Anar des de les ex-repúbliques soviètiques fins al Pakistan, sense donar una volta de milers de quilòmetres, només es pot fer travessant l’Afganistan i això era impossible. L’única solució, i que també ens feia fer una volta de 3000km, era d’Uzbekistan entrar a Turkmenistan per anar a buscar la frontera Iraní per, ara si, entrar ja a Pakistan. Per Uzbekistan no hi havia masses problemes per aconseguir el visat, però la nostra sorpresa va ser al mirar com podíem entrar a Turkmenistan. Com a bons ex-soviètics que són ens demanaven una de papers, i en conseqüència una de diners per tenir-los, que la veritat no animava massa per un parell de dies que haguéssim passat per allà, i el que ja va acabar per decidir-nos va ser quan ens van dir que (igual que a Xina) havíem de dir en tot moment on estaríem i per quina carretera aniríem, cobrant-nos per cada quilòmetre que sortís al mapa que els hi havies d’entregar, amb la corresponent multa que havies de pagar si en qualsevol dels molts controls de la policia turkmena ens trobaven fora de la ruta. Així que després d’ uns dies de deliberació, vam arribar a la conclusió de que el millor que podíem fer era entrar al continent asiàtic pel sud del mar negre. Uzbekistan, la joia de l’Àsia central també es quedava pel camí, però en el seu lloc entraven en escena les immenses Turquia i Iran. Així que molt greu tampoc no ens va saber.
Estàvem a Pakistan i les següents etapes, l’Índia i Nepal tampoc eren problema però aquí sorgia una altra incògnita. Des de Katmandú volíem seguir pel Tibet i després per la Xina fins arribar al sud-est asiàtic i ja sabíem que això era impossible. L’única opció que ens quedava era per Myanmar, ex Birmània. Teníem coneixement de gent que l’havia travessat per carretera, però tots ells ho havien fet abans de la revolta dels monjos de l’any passat. Encara es podria passar?? Doncs no. Les fronteres terrestres de Myanmar estan tancades i l’única opció per entrar és per aire. Aquí si que se’ns plantejava un problema i gran.
Buscant per internet vam posar-nos en contacte amb altre gent que havia fet històries semblants, i ràpidament ens van donar la solució: tots ells havien embarcat el cotxe a l’Índia, i en un container l’havien enviat cap a Malàisia o Singapur!! Com no ho havíem pensat!! Ja estàvem al sud-est asiàtic, aquí sí que ja no tindríem problemes, molts visats són gratuïts i els que no ho són, són molt barats i ràpids. Malàisia, Tailàndia, Laos, Cambodja… i Vietnam?? Doncs sembla que Vietnam és una altre història. Alguns viatgers han pogut entrar en cotxe sempre de forma il·legal, alguns ni així…però això ja es una altra història, és el final del viatge i ja no suposaria cap perill per la nostra continuïtat. A Vietnam, senzillament, ja veurem. Si hem arribat fins allà, ja tot és possible.
Ara sabem que per aquí és possible, almenys avui. Demà, ja veurem. Sabem que la ruta canviarà, a vegades per la nostra voluntat, a vegades perquè no quedi més remei, però arribar es pot arribar.
El mapa que teniu a dalt és el de la ruta abans de començar. A mesura que anem avançant quilòmetres anirem actualitzant-ne un de nou, el definitiu, i quan tornem veurem en que ha començat això i en que ha acabat. Perquè finalment, passem per on passem, serà alguna cosa nova per tots nosaltres i sobretot molt especial. Seran, d’alguna manera, els nostres mars del sud.
“llamada por las sendas de Este, en busca del origen y la parálisis del sol.”
Los Mares del sur
Escribir la ruta de un viaje de 26000 quilómetros por carretera antes de partir, es de primeras, poco más que una ilusión. De entrada, en los 8 meses que llevamos preparándolo, creo que hemos cambiado alguna o gran parte de la ruta como mínimo una docena de veces. El motivo, la pura realidad.
Tendríamos que retroceder hasta el momento en que esto pasó de ser un sueño a ser nuestro futuro más próximo, hasta el momento en que nos encontramos y dijimos: -porqué no?-
En aquel momento y con el mapa delante, se dibujó la primera ruta que queríamos seguir, movida únicamente por nuestras ambiciones al rededor del mundo y sin ningún conocimiento de lo que ello comportaba. Obviamente no tardamos mucho en darnos cuenta de que en estos tiempos de burocracias inútiles, en los que lo único que se puede mover de un lado a otro sin ningún problema son los dólares y los euros; tendríamos algunos problemas para seguir en esa línea que iba de Barcelona hasta Bangkok, pasando por más de una veintena de países: las antiguas repúblicas soviéticas, China, Pakistán, Myanmar, etc.
El primer problema con el que nos encontramos, y muy importante, fue en China. Queríamos llegar desde Kirguistán hasta la mágica Kashgar y de ahí coger la karakorum highway hasta Pakistán. Sabíamos que era complicado, pero no sabíamos bien bien hasta que punto. Después de buscar y buscar la manera de entrar con vehículo propio a China todo el mundo nos decía lo mismo: pagando mucho dinero. Y hasta que punto tenían razón, ni más ni menos que 2000€ semanales por conducir un vehículo extranjero en territorio Chino!! Y considerando que 2000€ es el presupuesto de cada uno de nosotros para todo el viaje… ya nos podíamos olvidar de China. Pero aquí es donde el problema se hacía grande: si no pasamos por China, por dónde pasamos?? Ir desde las ex-repúblicas soviéticas hasta Pakistán, sin dar una vuelta de miles de quilómetros, sólo se puede hacer atravesando Afganistán y eso era imposible. La única solución, y que también nos hacía dar una vuelta de 3000 quilómetros era, de Uzbekistán entrar a Turkmenistán para ir a buscar la frontera Iraní, para, ahora si, entrar ya en Pakistán. En Uzbekistán no había demasiados problemas para conseguir el visado, pero nuestra sorpresa vino al mirar como podíamos entrar en Turkmenistán. Como buenos ex-soviéticos que son, nos pedían una de papeles, y en consecuencia una de dinero para tenerlos, que la verdad no animaba demasiado para un par de días que hubiésemos pasado por ahí, y lo que ya acabó de decidirnos fue cuando nos dijeron que (igual que en China) teníamos que decir en todo momento donde estaríamos y por que carretera iríamos, cobrándonos por cada quilómetro que saliese en el mapa que debías entregar, con la correspondiente multa que habías de pagar, si en cualquier momento de los muchos controles de la policía turkmena nos encontraban fuera de la ruta. Así que después de unos días de deliberación, llegamos a la conclusión de que lo mejor que podíamos hacer, era entrar al continente asiático por el sur del mar negro. Uzbekistán, la joya de Asia central también se quedaba por el camino, pero en su lugar entraban en escena las inmensas Turquía e Irán. Así que muy mal no nos supo.
Estábamos en Pakistán y las siguientes etapas, India y Nepal tampoco eran un problema pero aquí surgía otra incógnita. Desde Katmandú queríamos seguir por el Tíbet y después por China hasta llegar al sureste asiático, y ya sabíamos que eso era imposible. La única opción que nos quedaba era por Myanmar, ex-Birmania. Teníamos conocimiento de gente que la había atravesado por carretera, pero todos ellos lo habían hecho antes de la revuelta de los monjes del año pasado. Aún se podría pasar?? Pues no. Las fronteras terrestres de Myanmar están cerradas y la única opción es por aire. Aquí si que se nos planteaba un problema, y grande.
Buscando por internet nos pusimos en contacto con gente que había hecho historias parecidas, y rápidamente nos dieron la solución: todos ellos habían embarcado el coche en la India, y en un contenedor lo habían mandado hacia Malasia o Singapur!! Como no lo habíamos pensado!! Ya estábamos en el sureste asiático, aquí si que ya no tendríamos problemas, muchos de los visados son gratuitos y los que no lo son, son muy baratos y rápidos. Malasia, Tailandia, Laos, Camboya… y Vietnam?? Parece que Vietnam es otra historia. Algunos viajeros han podido entrar en coche de manera ilegal, otros ni así… pero eso ya es otra tema, es el final del viaje y ya no supondría ningún peligro para nuestra continuidad. Ir a Vietnam, sencillamente, ya se verá. Si hemos llegado hasta ahí, ya todo es posible.
Ahora sabemos que por aquí es posible, al menos hoy. Mañana, ya veremos. Sabemos que la ruta cambiará, a veces por nuestra voluntad, otras porque no quede más remedio, pero llegar, se puede llegar.
El mapa que tenéis arriba es el de la ruta antes de empezar. A medida que vayamos avanzando quilómetros iremos actualizando uno de nuevo, el definitivo, y cuando volvamos veremos en que empezó esto y en que ha acabado. Porque finalmente, pasemos por donde pasemos, será algo nuevo para nosotros y sobretodo muy especial. Serán, de alguna manera, nuestros mares del sur.
Hola!
Seguiré la vostra aventura amb molt d’interès. Jo mateix tinc pensat conduir des de l’India fins a Europa l’any que vé, així que estic convençut que moltes de les vostres experiències em seran realment útils.
Moltes felicitats per ser valents i embarcar-vos en una història així! Ànims!
Albert
Hola Celi!!!
Estic veien el vostre blog i la veritat és que em senbla tot una aventura, deu ni do el camí que us espera. Però et puc assegura que si pugués faria el mateix. Ànims i a gaudir d’aquesta experiència increible que només es pot realitzar una vegada a la vida (els afortunats moltes més, clar!!!).
Petons i sort.
Ei gent!!
Des d’aqui us desitgem tota la bona sort que es pugui tenir i sobretot que no us desanimeu si venen mals moment, que sempre compensen mes els bons i aixo nomes es fa un cop a la vida, aprofiteu al maxim!!
Una abraçada molt forta de part de tots dos
Laie i Sisco
Jo també seguiré la vostra ruta. Ara estudio, però d’aquí a uns anys tinc pensat fer la volta al món de “mochilero”. Espero tindre menys problemes que vosaltres amb la burocràcia.
Des d’aquí els meus ànims!
Hola guapos!!!
Vaig seguint la vostra aventura!!!
Què al.lucinant!!!
Mònica mil records de les companyes del Jovi, dels nens, de les mames…………….que tot continui “sobre rodes”.
Petons per tots quatre. Gaudiu
Cely,
M’alegro molt que estiguis bé i espero seguir reben noticies teves però si ho fas, no et preocupis perquè aniré mirant el blog. Molts petons i cuideu-vos!!!!!
holaaaaaaaaaaaaaaaaa !!!!!!!!!!!
q envidiaaaaaaaaaaaaaaaa tioooooooooooooooooooooooooooo!!
aixxx y yo aquí currando en la roca village con la Raquel y la Montseee!!
Disfruteu molt!!
Floretesssssssssssssssss, com esteu??
Estem sopant amb l´Estherica a casa meva i ens em posat a xafardejar per veure a on i què estaveu fent,……………..quina enveja nenesss!!!
Quina passada de viatge, us seguim des de aquí guapes!!
Disfruteu molt,
GORA VIDA
Pd:La poli es chunga en todos laos,;)
hi,
we saw u on road between afyon-sandikliz (turkey)…i got your website address behind o your car..
please be careful on road…I wish u nice trips..We are waiting your new trip photos!
Greetings from republic of turkey!!!
Bones! Ostia Pol…cuant temps sense veure’t ….no se si t’enrrecordes de mi…nomes ens veiem de rave…aixi que…jejeje bon viatge i sort…
Jordÿ
Ey Moniqueta!!
Soy la Vero de la Manoli.
Cuando mi madre me apuntó esta web para que la mirara, pensaba que era para saber la ruta que íbais a hacer, pero no que la escribíais vosotros.
A partir de hoy voy a ir siguiendo los pasos de vuestra inolvidable aventura.
Muchos besos, cuidaros mucho y nos vemos a la vuelta guapa.
Vero