Crònica 14: Singapur: gratacels, Fast-Food i shopping

14-01-2009

Del blanc al negre en nomes 4 hores de vol (i mai més ben dit)

El vol número 639 de Tiger Airways aterrava al aeroport de Singapur a les 7:00 del matí hora singapurenya (2:30h més que a la India) donant el tret de sortida a la nostra aventura al sud-est asiàtic.

Arribàvem a una de les ciutats més ordenades, netes i cares d’Asia, i venint de la India això es un gran xoc, us ho asseguro. Per que us feu una idea, aquí si et veuen tirant una colilla al terra et cau una bona multa mentre que a la India ja no colillas, no, a la India pots veure sense cap dificultat a gent cagant directament al mig del carrer, carrer, d’altra banda, tot ple de escombraries i demés desperdicis que la gent tira sense cap pudor. Imagineu-vos l’impacte quant vam sortir del aeroport i vam trobar davant nostre un carrer immaculat, amb autobusos nets i nous, circulant tranquil·lament pels seus carrils sense fer servir per res del món el clàxon. Vamos, el que es diu un altre món.

Després d’un petit trajecte en un dels moderns metros de la ciutat ens plantàvem al centre d’aquesta amb l’intenció d’anar a assegurar-nos alguna plaça pels autobusos econòmics de luxe (si, si, estrany però si) que sortien aquella mateixa tarda cap a Hat Yai, a Tailàndia. Ens teníem que assegurar plaça ja que com tinguéssim que dormir alguna nit aquí a Singapur ens arruïnaríem completament, ja que si a la India pagàvem una mitja de 1,5 euros per nit, aquí els hostals més barats comencen en torn als 25 dollars més o menys, i això no ens ho podíem permetre per res del món. A més, amb 12 hores teníem de sobres per fer-nos una idea del que es això i no volíem dedicar-li més temps que el estrictament necessari.

Per sort per nosaltres encara quedaven places disponibles pel i per 25 euros vam comprar el nostre bitllet cap a Tailàndia. I quins autobusos. Només hi havien dos classes, la Super Vip i la Royal Vip. Òbviament vam agafar la més barata que era la Super Vip, i que ja tenia tela ja que només disposava de tres files de seients i cada un era d’ample com el nostre llit, es reclinaven completament, i tenies mantes, aigua i lavabo. I si la Super Vip era així, imagineu-vos la Royal Vip, això si que era una sobrada, nomes dir-vos que cada seient tenia una tele on poder mirar les pel·lícules que vulguis i a més una Play Station per poder viciar-te tota la nit. Això i moltes altre pijades que vamos, no les havia vist mai.

I amb el nostre Super Vip class ja reservat i les motxilles a la oficina de l’agencia, ara si tocava descobrir Singapur.

Després d’un breu passeig des de l’oficina de reserves i d’esmorzar en un Fast Food una hamburguesa amb patates (només això ja ens va costar més que esmorzar, dinar i sopar a la India junts) vam arribar al centre neuràlgic de Singapur, allà on al aixecar la vista només veus metres i metres de formigó i calbes, la tipica postal d’una ciutat que podia ser perfectament Nova-York, Tokio, Londres però situada més al sud.

I abans d’endinsar-nos en ella, doncs a fer una mica el friki, i on? Doncs al Hotel Raffles, un dels hotels més emblemàtics en la memòria viatgera i mirar de prendre’ns un Singapur Sling, o almenys demanar-lo, ja veureu. Primer era poder entrar, ja que al tractar-se d’un 5 estrelles, tot i lo turístic dels seus cocktails, no crec que els hi agradin molt els viatgers de baix pressupost, bruts i amb xancletes, però a mi tampoc m’agraden ells així que aguantar-se. Sense masses problemes en colem per la seva amplia entrada i després de donar algunes voltes pels seus patis de més de cent anys d’antiguitat, trobem davant nostre el mític Long Bar. Aquí es on alguns dels més celebres viatgers han passat hores i hores degustant els seus mítics Singapur Sling i nosaltres no volíem ser més. El problema, clar, es que cada un d’aquests cocktails val ni és ni menys que 25 dollars singapurenys, o el que es el mateix, 12,5 euros, i clar, òbviament no ens ho podem permetre així que tocava fer el numeret. Assentar-nos en les seves taules de fusta noble, trepitjar els seus terres plens de cacauets torrats, demanar la carta, dubta una mica, i al venir la cambrera dir que sisplau esperi un moment que tenim que anar al caixer a treure diners, que ara venim, i no tornar a trepitjar el Ruffles. Així no fem mal a ningú i mira, tenim una mini experiència històrica. Ara ja podem dir que hem estat sentats al Long Bar del Raffles com Hemingwai, Stanlei o el més proper per nosaltres Carvalho del Vazquez Montalbán.

I després d’aquí, doncs a seguir caminant-nos Singapur. Com be indica el títol d’aquesta crònica després dels gratacels i el Fast-Food, que més podíem fer a Singapur? Doncs Shopping!! Es impressionant el numero de centres comercials que hi ha per tota la ciutat, a cada qual més pijo i sens feia molt estrany entrar en ells i veure a la gent comprar, comprar i comprar. I articles que allà son de lo més normal però que feia temps que no veiem aquí els tenien tots, mil pastes de dents, sabons per cada part del cos, anticonceptius, electrònica, de tot, vaja. I un cop dins del centre comercial, doncs a buscar allò que havíem vingut a comprar. Un objectiu per la càmera de fots del German i la Monica. Aquí l’electrònica està bastant millor de preu que a Barcelona i com durant tot el viatge ja havíem comprovat que l’objectiu que portava la càmera era del tot insuficient per segons quines coses i aprofitant l’atur de la Monica, doncs a gastar algo de diners de compres! I o va ser gens difícil torbar el que buscàvem i a més aquí pots regatejar i tot. Finalment ens vam emportar un que ampliava tres cops més que el que tenien més una bateria que durava 5 cops més per al canvi uns 200 euros, quant allà et pot costar de 300 a 400. Una bona compra.

I després d’això, doncs a seguir voltant per la ciutat, pels seus parcs on va caure alguna migdiada (ja portàvem unes quants dies sense dormir més de dues hores seguides), pel seu circuit de formula 1 (enmig dels carrers de la ciutat) a dinar de nou Fast-food (era l’únic que ens podíem permetre, i abans de les 19:00, i arrossegant els peus de lo cansats que estàvem, doncs cap a l’estació de busos per marxar ja cap a Tailàndia.

Ja s’havia acabat el nostre dia a Singapur, ens havíem fet una breu idea del que era (no es molt més jo crec apart d’algun museu interessant i poca cosa més) i ara tocava preparar-nos per la següent parada. Algo d’aigua i unes galetes amb els últims dollars que ens quedàvem i amb tot, les 19:00. Ara si que ja estàvem. Només col·locar les motxilles al maleter del autobús Super Vip, prendre seient, i adéu. Un altre país més, breu, però també petit, i una altre experiència més, occidental i avorrida, però una altre experiència.

I ara ve Tailàndia. Falta poc per fer realitat el Barcelona-Bangkok del nostre viatge. Ja sabreu més, ja…